El 1934 Will Rogers va provocar un dels moments més incòmodes de la història dels Oscars en anunciar el guanyador del premi al millor director amb un simple “Puja a recollir-lo, Frank!” Frank Capra, nominat per Dama per un dia, es va aixecar i va caminar amb un gran somriure cap a l’escenari, però es va aturar a mig camí en veure que l’Oscar era en realitat per a Frank Lloyd, nominat per Cavalcada. Capra va tornar a la seva butaca en un moment que després va descriure com “el més llarg i humiliant de la seva vida”. 83 anys després, la relliscada de Rogers va ser superada ahir per Warren Beatty i Faye Dunaway, que van proclamar el triomf de La La Land només per veure com, cinc minuts després, l’equip de la pel·lícula era desallotjat de l’escenari per anunciar que el veritable guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula era Moonlight. Cares d’estupor entre la troupe de La La Land, desconcert dels presentadors i sorpresa majúscula per a l’equip de Moonlight. Ja no importa què passi en la pròxima edició dels Gaudí o els Goya: res podrà superar el clamorós error d’aquesta edició dels Oscars.
En l’origen de l’error hi ha una confusió de sobre: el que van llegir Beatty i Dunaway no contenia el guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula, sinó el de millor actriu, que uns minuts abans havia guanyat Emma Stone per La La Land. Com va acabar aquell sobre a les mans dels presentadors? L’empresa d’auditories PricewaterhouseCoopers, que supervisa el recompte de vots dels Oscars des de fa 83 anys, va assumir la pífia i va demanar “sinceres disculpes” a tots els implicats. “Estem investigant com ha pogut succeir i ho lamentem profundament”.
Cadena d’equívocs
L’error de PricewaterhouseCoopers va generar una cadena d’equívocs. Si repassem el vídeo, s’aprecia el desconcert en la cara de Beatty a l’hora d’anunciar el premi. El que en directe va semblar una pausa dramàtica va ser en realitat un moment de confusió en veure escrit el nom de Stone. Davant del dubte, l’actor va passar la targeta a Dunaway, que no s’ho va pensar i va exclamar: “ La La Land!” A partir d’aquí es precipiten els esdeveniments: l’equip de La La Land puja a l’escenari i comencen els discursos dels productors. I mentre el productor Marc Platt fa el seu discurs d’agraïment, estranys moviments de gent es produeixen a l’escenari. Els somriures van desapareixent de les cares -excepte el de Ryan Gosling, que per algun motiu troba la situació hilarant-. Els altres productors del film, Jordan Horrowitz i Fred Berger, intercanvien mirades significatives. S’adonen que han perdut. I, tanmateix, Berger agafa el micro després de Platt i fa el seu discurs d’agraïment, rematant-ho amb un: “Per cert, hem perdut”.
Però el que fins aquí semblava un guió d’ Agafa-ho com puguis fa un gir quan Horowitz agafa el micro i explica amb claredat la situació. “S’ha produït un error. Moonlight, heu guanyat l’Oscar a millor pel·lícula. No és cap broma!”, va exclamar mostrant la targeta autèntica a càmera. I quan el presentador Jimmy Kimmel el va intentar consolar, el productor de La La Land va afirmar que estava “molt orgullós de poder donar el premi” als seus amics de Moonlight. En qüestió d’un minut, Horowitz va passar de víctima a heroi. Potser no ha guanyat cap Oscar, però ahir es va convertir davant dels ulls de tot el món en la persona que millor l’ha sabut perdre. Les paraules del director de Moonlight en rebre finalment el seu premi van ser un eco del que tothom pensava a casa seva. “Ni en els meus somnis podia imaginar que això passaria”, va dir Barry Jenkins. Tan inesperat, tan sorprenent, que fins i tot el director d’ El sisè sentit, M. Night Shyamalan, va tuitejar fent broma que ell havia escrit el final de la cerimònia. “Kimmel, els hem enganyat a tots!”, afegia.
La relliscada té una part positiva. Després de veure el que passa quan es lliura un Oscar erròniament, ningú tornarà a creure que Jack Palance es va inventar el premi a Marisa Tomei. I, en el fons, l’error ha aconseguit el que els productors de la gala buscaven desesperadament des del primer minut: crear un moment inoblidable que transcendeix els premis, com la selfie d’Ellen DeGeneres o el discurs de Meryl Streep als Globus d’Or. La gala dels Oscars ja no vol ser només un espectacle divertit i emocionant, sinó un generador d’imatges que es viralitzin a les xarxes socials, la nova mesura de l’èxit d’un esdeveniment. Per això van portar uns turistes a la gala i van llançar llaminadures del sostre: per capturar reaccions espontànies que s’escapin del guió. És la dictadura del mem, que les gales de premis han importat dels late nights. Si ens ho mirem amb certa distància, l’error no deixa de ser anecdòtic. El 1964 ja es van confondre els sobres d’un premi i no es va acabar el món. Però, esclar, llavors encara no existia Twitter.
El judici del 9-N es trasllada a Madrid. Avui comença al Tribunal Suprem la vista que ha de jutjar el paper de l’exconseller i ara portaveu del PDECat al Congrés, Francesc Homs, durant el procés participatiu del 2014. Un judici que un cop més estarà precedit per la mobilització del sobiranisme -entitats, representants del PDECat, ERC i els comuns i quatre consellers del Govern acompanyaran Homs- i que serà, en bona part, una rèplica del que es va viure a principis de febrer a Barcelona, quan l’expresident de la Generalitat Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau van seure al banc dels acusats.
Des d’avui, doncs, Homs tindrà l’oportunitat de respondre a les preguntes del fiscal, cosa que no va poder fer durant la seva declaració com a testimoni en el judici als seus companys al Govern. Aleshores, el dirigent del PDECat va encarar-se als passadissos amb el fiscal i li va retreure que no tingués “el coratge” per fer-li preguntes. L’exconseller ja ha avançat en les últimes setmanes algunes de les que seran les seves línies de defensa, que es fonamentarà en bona part en l’escrit que la mateixa fiscalia va trametre-li per rebutjar -fa poques setmanes- la denúncia que ell mateix havia presentat contra el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per haver desobeït sentències del Tribunal Constitucional (TC) sobre la gestió del 0,7% social de l’IRPF.
Ahir, en roda de premsa a la seu del PDECat a Barcelona, va tornar a referir-se a l’argumentació del ministeri públic, que utilitzarà des del banc dels acusats per fer notar la “contradicció” i la “doble vara de mesurar” de la fiscalia. “Els que m’acusen i creuen que hem comès delicte, també han considerat el contrari”, va afirmar Homs, sentenciant: “En funció de les idees, les coses poden ser motiu d’arxivament o d’un delicte molt greu”. L’exconseller s’agafarà a aquesta afirmació per deixar clar que està davant d’un judici polític. “Les contradiccions de la fiscalia posen de manifest que hi ha una intenció política al darrere”, va dir, convençut que la seva argumentació jurídica és “molt solvent i molt consistent”.
El líder del PDECat a Madrid, de fet, va deixar clar que “qui està en fals des del punt de vista del dret” i qui està “violentant les regles del joc, les lleis”, és el l’estat espanyol. “Si hi ha una resposta penal davant d’un procés cívic, democràtic i pacífic, és la fi de l’estat espanyol. Si l’estat espanyol davant d’un procés democràtic, pacífic, positiu i propositiu ha d’acabar responent per la via penal, és que s’ha perdut i ha perdut”, va advertir amb contundència.
La carta de T-Systems
Com en el judici de Barcelona, les preguntes de l’acusació contra Homs aniran destinades a intentar aclarir què va fer el Govern entre els dies 4 i 9 de novembre. És a dir, si un cop va rebre la resolució del TC que l’instava a aturar els preparatius del procés participatiu l’executiu va fer alguna cosa per aturar la jornada de votació. En el cas d’Homs, a més, la clau serà la resposta a la carta que li va enviar l’empresa T-Systems per respondre als seus dubtes sobre si, després de la decisió del TC, els seus treballs en relació al 9-N havien de continuar. La missiva, en què Homs -que com a conseller de la Presidència tenia sota la seva responsabilitat els serveis jurídics de la Generalitat- respon a T-Systems que tot continua igual és una de les principals proves a les quals s’aferra la fiscalia per argumentar que l’exmembre del Govern va desobeir el TC.
Homs serà, doncs, un dels protagonistes de la primera jornada d’un judici que s’allargarà fins dimecres i en què també participarà, en aquest cas com a testimoni, l’expresident Artur Mas -dimarts a la tarda-, i l’expresident del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer
Els versos àcids del raper Josep Miquel Arenas (sa Pobla, 1993), conegut artísticament com a Valtonyc, li faran pagar un preu molt alt; concretament, 3 anys i 6 mesos de presó, una multa de 3.000 euros i les costes del judici, segons va sentenciar l’Audiència Nacional dimecres. El mallorquí va ser denunciat el 2012 per Jorge Campos, president de l’entitat espanyolista Círculo Balear, per amenaces. A més, també ha sigut acusat d’enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. Després que es conegués la sentència, les mostres de suport a Valtonyc s’han multiplicat arreu.
Què vols dir quan dius a les teves cançons que “Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear” o que “un dia ocuparem Marivent amb un Kalàixnikov”?
La primera és només una metàfora per dir que es mereix el pitjor, però quan la vaig escriure pensava només en la hipèrbole en si. Jo no tinc plutoni a casa. Tampoc cap Kalàixnikov. Només faig referència a aquesta arma perquè és també un símbol de la revolució antifeixista.
I què significa que “ens governen terroristes i, en canvi, qui fa política està entre reixes”?
Espanya és l’únic país a tot Europa que té un secretari general del partit comunista a la presó, com és el cas de Manuel Pérez Martínez, conegut com a Camarada Arenas. El seu partit [el PCE-r] va ser il·legalitzat per la llei de partits del 2002 perquè els partits que la van aprovar van pensar que anava contra els interessos de la Constitució. Aquest home porta 23 anys tancat, tot i que s’ha demostrat que no va tenir relació amb els Grapo, com se l’acusava. El concepte de terrorisme s’ha tergiversat completament. No és res més que una forma de govern que utilitza la por. A Espanya ja no hi ha terrorisme, encara que sí que hi ha terrorisme d’estat. La por d’un ciutadà espanyol és perdre la feina, que el facin fora de casa seva, no arribar a finals de mes, cobrar una misèria. Els terroristes són els que permeten tot això i, a més, justifiquen totes les repressions polítiques i socials utilitzant d’excusa del terrorisme. La islamofòbia i el racisme també els justifiquen amb el terrorisme. Han agafat les meves metàfores i els han donat el sentit que han volgut.
Què et va dir Pablo Iglesias, que et va encarregar una de les cançons per les quals t’han condemnat per injúries a la Corona, quan li vas presentar la cançó No al Borbó ?
Em va encarregar la cançó amb motiu del Dia de la República dient-me que sabia que el meu rap era compromès. Durant aquells dies, justament, van sortir a la llum molts assumptes tèrbols relacionats amb el rei emèrit. Jo em vaig limitar a llegir les últimes notícies del rei i amb això vaig construir el relat del rap, sense anar més lluny. Li vaig presentar la cançó i Iglesias em va dir que li encantava.
Com vas defensar-te al judici?
No vaig voler arribar a cap acord previ al judici, perquè d’aquesta manera m’havia de declarar culpable i jo no he fet res. Vaig apel·lar a la llibertat d’expressió, que no pot tenir límits. Hem de poder dir qualsevol cosa. Fins i tot una persona d’ideologia feixista ha de poder dir el que pensa. Una altra cosa molt diferent és que faci mal a algú. Jo només he fet cançons i se suposa que hi ha llibertat de creació artística. Es tracta d’un simple guió que no s’ha de prendre seriosament. Però el tribunal va considerar que les meves lletres fomentaven la violència. Em van dir que eren perilloses perquè podien impulsar altres a cometre accions violentes. Però ¿com no ha de poder existir la violència en l’art? Jo no em considero cap artista, però si el que faig jo és apologia del terrorisme, també s’hauria de jutjar Tarantino o, fins i tot, Picasso per quadres com el Guernica, que també és una obra que pot considerar-se violenta.
Com valores les mostres de suport que estàs rebent?
No m’ho esperava gens. Avui dia ningú fa res per ningú. Fem un tuit i ens pensem que hem fet un acte de solidaritat. M’han intentat silenciar, però només han aconseguit donar-me més veu. Amb tot això, a més, molta gent s’ha adonat del que hi ha en aquest país. Hi ha un col·lectiu, La Insurgencia, format per dotze rapers de tot el món units amb l’objectiu de fer difusió de la cultura revolucionària. Gairebé tots ells van ser segrestats per la policia, un per un, i duts a l’Audiència Nacional, també acusats d’apologia del terrorisme i d’organització terrorista, pel sol fet de cantar.
“Entrenar-nos, no ens hem entrenat gens. Hem estat jugant partits de competició, sense parar, pim-pam, cada dos dies”. Luis Enrique només pretenia respondre a una pregunta d’un periodista però, indirectament, va acabar apuntant una de les claus del moment actual que viu el Barça: la cadena de partits consecutius que acumula l’equip a aquestes altures de temporada, que no li ha deixat marge per a res més que no fos recuperar-se entre duel i duel.
Des de Nadal, l’equip blaugrana no ha disposat de cap espai tranquil que no estigués afectat per una ressaca de partit o per la prèvia del següent. Les eliminatòries de Copa del Rei i el retorn de la Champions amb la ronda de vuitens de final no han deixat cap forat al calendari per aturar-se a agafar aire i agafar, també, perspectiva. El cos tècnic no ha tingut cap possibilitat de fer grans sessions d’entrenament per polir aquells aspectes que estaven començant a trontollar després dels primers ensurts.
Per primer cop en els últims quatre mesos, el Barça ha gaudit aquests dies d’una setmana neta entre partit i partit, que vol dir que ha tingut set dies entre el duel contra el Leganés al Camp Nou i el que jugarà diumenge al Vicente Calderón davant l’Atlètic de Madrid (16.15 hores). Són dos partits de la mateixa competició, que no han reclamat cap canvi de xip per ubicar el nou escenari -Copa o Champions-, i que han donat als jugadors més de 72 hores de recuperació. Una situació anormal per als futbolistes del Barça, que ni tan sols van poder desconnectar quan la Lliga s’anava aturant entre setembre i novembre perquè havien d’anar amb les seves seleccions.
Des de Nadal, el Barça ha disputat 14 enfrontaments en només 45 dies, cosa que deixa una mitjana d’un partit cada 3,2 dies. És, de fet, la mateixa proporció que ha hagut d’assimilar la plantilla des de mitjans de novembre, quan es va produir l’última aturada FIFA. Aleshores, l’equip va fer front a un tram de 10 partits en 32 dies. “Quan hi ha aquests cicles curts [de jugar cada tres dies], hi ha entrenament postpartit, que és recuperació per als que juguen i càrrega de treball per als que no, en grups reduïts, i la sessió de prepartit, que no és un moment per treballar res a nivell tàctic, més enllà de l’estratègia, que és una cosa molt puntual”, exposava Luis Enrique molt gràficament, per mirar de contextualitzar les dificultats amb què ha conviscut l’equip les últimes setmanes.
El rival aprofita el desgast
En aquesta voràgine de partits, a la qual s’han de sumar els viatges, que alteren el descans dels jugadors en els casos en què arriben de matinada a l’aeroport de Barcelona, el Barça ha topat amb adversaris que l’han anat posant cada cop més al límit, atacant-lo en aspectes del joc en què l’equip s’estava mostrant més vulnerable, com ara la sortida de pilota o el control del joc en fase de progressió. “Fa anys era una bogeria pressionar-nos a dalt, es titllava d’ingenu a qui ho feia, i ara la majoria d’equips estan decidint fer-nos això. I som nosaltres els que hem de buscar solucions per superar-los”, va dir Luis Enrique fa un mes, en resposta a aquesta qüestió.
“Desconnectar i carregar piles”
Des de fora, s’ha insistit en la necessitat de trobar aquesta solució a cop d’entrenaments tàctics i amb alineacions més populars, però des de dins s’ha parlat en altres termes: reajustar el manual de joc i recuperar la confiança per dur-lo a terme encertadament. I, per això, calia més fer un parèntesi futbolístic que un intensiu. “Tenim una setmana neta per desconnectar una mica d’això i tornar a carregar piles i estar el millor possible per al que ve”, deia Andrés Iniesta minuts després del 2-1 contra el Leganés. El manxec estava desitjant tenir, per primer cop en molts mesos, una setmana de recuperació completa que no hagués de recórrer a les rotacions de l’entrenador. I, fins ara, l’equip s’ha anat movent dins el marge límit de les 72 hores de recuperació, el mínim fisiològic per recuperar-se de l’esforç de jugar un partit de futbol, en què hi ha decisions constants, en un ambient complex i canviant, de 22 jugadors i grans dimensions, en què es pateixen contusions i un gran desgast muscular i articular.
Fatiga tàctica
Quan l’àrbitre xiuli l’inici al Calderón, l’equip vindrà de més de 160 hores sense competir. El descans físic no li anirà malament a la plantilla, però el més urgent era agafar oxigen emocional i mental, perquè la fatiga col·lectiva era cognitiva. L’equip estava sec d’idees i bloquejat per les prestacions irregulars. “La fatiga més important en el futbol és la tàctica, no la física”, afirma José Mourinho, que sempre insisteix en el desgast psicològic que pateix el futbolista quan ha d’estar altament concentrat cada tres dies. També ho ha verbalitzat repetidament Pep Guardiola, que sempre apunta que és la ment, els companys, l’ordre al camp i no les cames el que mou els futbolistes, especialment quan les coses van bé.
I l’últim mes no ha sigut, precisament, un mes de reforç positiu per al futbol dels blaugranes, que han viscut situacions d’estrès absolut i amb l’angoixa d’haver de sumar els tres punts sí o sí -o haver d’evitar l’eliminació-. En situacions difícils, aferrar-te a un pla conegut rebaixa el desgast i permet trobar situacions còmodes per al jugador. En cas contrari, augmenta la desconfiança i l’ansietat. “Estem fent tot el possible per capgirar això”, deia Gerard Piqué en un acte de pàdel, dilluns.
Vida sense l’escut
Allunyats dels camps de futbol i vestits de carrer és com s’han deixat veure la majoria de blaugranes aquesta setmana. La plantilla ha aprofitat la treva competitiva que ha donat el calendari per atendre diversos compromisos promocionals que tenien a l’agenda, i que en alguns casos havien ajornat després de perdre contundentment a París, com el viatge de Leo Messi a Egipte. També han sigut dies per a viatges o plans familiars. Luis Suárez ha fet una escapada a la neu amb la família, un pla similar al de Rafinha, i Neymar va compartir a Instagram una fotografia amb el pilot Lewis Hamilton. Plans poc futbolístics per renovar les energies i agafar embranzida per al que ve.
I el que ve és un Atlètic de Madrid que va guanyar dimarts a la Champions davant el Bayer Leverkusen per 2-4, amb una actuació poderosa, sobretot al contraatac. Semblava un avís del que pot trobar-se el Barça diumenge, que permetrà mesurar fins a quin punt s’ha pogut posar el comptador a zero aquests dies sense jugar. Avui parlarà Luis Enrique, qui més haurà agraït el descans.
Apple, a partir del mes d’abril, fabricarà telèfons mòbils a l’Índia. Un cop aconseguits els avantatges fiscals negociats durant anys, s’instal·laran a l’àrea tecnològica de Bengaluru. L’objectiu confessat d’aquest moviment és, segons Tim Cook, el senyor Apple, fer una “forta inversió a la regió”. Ras i curt, el negoci rau en el fet que creixi el nombre de gent que els compri un iPhone en un país de 1.200 milions d’habitants, on la gran majoria no tenen smartphone. Les vendes de mòbils a l’Índia pugen un 17% anual, Samsung té bona part del pastís i Apple, amb el Primer Món saturat de mòbils, busca nous mercats. Però l’Índia és, i continuarà sent, un país de contrastos. La distància entre els rics i els que no tenen res de res és molt més àmplia que al nostre entorn. A través de la Fundació Vicenç Ferrer, fa anys que apadrinem una nena de la comunitat rural d’Anantapur, una zona de pobresa extrema. Ara la Chenchulakshmi, que deu rondar els 13 anys, s’escriu un parell de cartes a l’any amb la nostra filla, que en té 10. La Fundació, que funciona amb precisió i sensibilitat, ens informa periòdicament de l’evolució de la Chenchulakshmi i, de tant en tant, ens n’envia una foto. Aquesta setmana, a casa, hem rebut la carta de la Fundació que ens explica que la mare de la nena va morir, fa uns mesos, d’icterícia i febre provocada per la malària. Metges Sense Fronteres calcula que, cada any, moren de malària un milió de persones al món. Diuen que, del 2000 fins ara, les morts per malària han baixat un 50%. I fins al 2030 s’hauran reduït un 90% més. Hem fet tard. Les estadístiques no amaguen la realitat individual. Una mare mor. El dolor ens iguala. Aquí i allà. No hi ha mons de primera i de segona, en els sentiments i en les pèrdues.
La NASA l’ha qualificat de troballa “sorprenent” i “extraordinària” en la llarga cursa per la recerca de vida fora del Sistema Solar. Es tracta d’un sistema planetari de set planetes de mida similar a la de la Terra, que formen un sistema per si mateixos -TRAPPIST-1- i que es troben a 40 anys llum de distància, relativament a prop en termes astronòmics. Almenys tres dels set planetes -l’e, l’f i el g- es troben en l’anomenada “zona habitable” (ni massa a prop ni massa lluny de la seva estrella) i podrien contenir oceans d’aigua líquida en la seva superfície, la qual cosa incrementa la possibilitat que aquest nou sistema pugui acollir vida. “La descoberta de múltiples planetes amb temperatures que permetrien acollir aigua fa que aquest sigui un sistema extraordinari i excitant en la recerca futura de vida”, va explicar Chris Copperwheat, coautor de l’article publicat a Nature.
L’Agència Espacial Nord-americana (NASA) va anunciar ahir aquest nou descobriment sobre els exoplanetes, és a dir, planetes que orbiten una estrella diferent del Sol i, per tant, no pertanyen al Sistema Solar. Els set planetes orbiten al voltant d’una estrella molt petita i ultrafreda batejada amb el nom TRAPPIST-1, de la mida de Júpiter, ubicada a la constel·lació d’Aquari i que brilla mil cops menys que el Sol. Els sis planetes més pròxims a l’estrella són probablement rocosos i poden tenir una temperatura en la superfície d’entre zero i 100 graus, el rang en el qual hi podria haver aigua líquida.
Descoberts set exoplanetes 'germans' de la Terra
La peculiaritat d’aquest sistema és que conté el nombre més elevat, trobat fins ara, d’exoplanetes de la mida de la Terra, un element clau per a posteriors estudis. També és rellevant perquè es troben relativament a prop de la Terra, així com per la mida tan reduïda de la seva estrella. Els set planetes són fins a 80 vegades més grans respecte a TRAPPIST-1 que la Terra respecte al Sol, la qual cosa significa que quan passen per davant de l’estrella acaparen una gran quantitat de llum, i això facilita als investigadors el seu estudi. Els exoplanetes identificats tenen períodes orbitals d’entre 1,5 i 20 dies.
“No es tracta d’un o de dos planetes. En són set. I és el primer cop que hi ha tants planetes orbitant al voltant d’una sola estrella, que és més petita i més freda que el Sol”, va explicar l’autor principal de l’estudi, Michaël Gillon, de l’Institut STAR de la Universitat de Lieja, durant una roda de premsa a la NASA retransmesa a tot el món per internet. “Amb aquest extraordinari sistema planetari, sabem que allà fora hi ha vida potencial”, va afegir la investigadora Sara Seager. Els científics reconeixen, però, que “hi ha moltes coses” que encara no saben. Per això, després d’una primera fase de reconeixement, n’estudiaran el clima i els components químics per “determinar si hi ha vida”. Els investigadors creuen que d’aquí un any podran donar més informació, i en un termini de deu anys confien poder determinar si hi ha vida.
Equip internacional
En la recerca, publicada a la revista Nature, hi ha participat un equip internacional d’astrònoms i l’ha liderat l’Institut STAR de la Universitat de Lieja i la Liverpool John Moores University Astrophysics Research (ARI), propietària del telescopi Liverpool, un dels que s’han utilitzat per fer el descobriment. També s’han utilitzat altres telescopis terrestres, com el William Herschel, a La Palma. Els exoplanetes han sigut detectats mentre orbitaven al voltant de la seva estrella.
Els científics han acumulat proves que els exoplanetes similars a la Terra són habituals. L’astrònom català Guillem Anglada Escudé va descobrir l’any passat l’exoplaneta de la mida de la Terra més pròxim: és a 4 anys llum.
El ataque a Verdún debe ser considerado como un gran error militar de los alemanes (tan considerable, aunque no de tan transcendentales efectos, como el de debilitar primero la masa de ataque, que dio lugar a la derrota del Marne, y como el de permitir a sus enemigos constituir y reforzar los formidables ejércitos que hoy les oponen), y esto no porque haya fracasado, sino porque en una decisión tan importante pesaron más las razones políticas y sentimentales que las de orden militar. ¿Por qué decidieron atacar los alemanes por el frente de Verdún? Las explicaciones que se han ido dando de este hecho son múltiples y, por lo tanto, confusas. […] Antes de empezar la batalla de Verdún, un periódico alemán había anunciado que los franceses proyectaban un ataque contra Metz. Esta noticia se hizo circular seguramente para explicar la acumulación de tropas y material que hacían los alemanes en la parte de frente que, en todo caso, el ejército francés tenía que romper. […] La terquedad de los ataques germánicos al frente de Douaumont y en la costa de Mort-Homme, considerados, por ellos, como piedras angulares de la defensa de Verdún, hacen imposible creer que se sacrificaran tantas vidas sólo para contemplar la ciudad de algo más cerca y para obtener resultados, que habían de ser muy mezquinos, no tomando la plaza, en comparación con los inmensos esfuerzos y las horrorosas pérdidas experimentadas. Las razones de orden moral, de orden económico y de orden dinástico, aunque no hayan sido anunciadas oficialmente, presentan, en cambio, muchas más condiciones de verosimilitud. De sobras es sabido cuántas veces, al principio de la guerra, circuló en Alemania, produciendo delirios de entusiasmo, la noticia de la toma de Verdún y la extraordinaria significación que se atribuía a su conquista. Además, esta plaza es la clave de la cuenca minera de Briey, cuyo rendimiento es aproximadamente de 14 millones de toneladas anuales, cantidad que Alemania tenía que importar antes de la guerra para suplir las deficiencias de su producción. […] Por fin, la razón que acabó de decidir al Alto Mando alemán fue seguramente el deseo de aumentar el prestigio de la monarquía, y pensando que aunque costara algo caro, el efecto moral conseguido podría precipitar los preliminares de la paz, antes de que los Aliados emprendieran su ofensiva. [
“Ho emetrem per collons”. El conseller delegat de Mediaset, Paolo Vasile, no es va mossegar la llengua en la roda de premsa de presentació de Proyecto bullying, el programa sobre assetjament escolar que Cuatro estrena avui a les 22.45 hores. La contundència de les seves paraules s’explica pel llarg i tortuós camí que ha hagut de seguir el format abans d’arribar a la pantalla, que va incloure fins i tot un requeriment de la Fiscalia de Menors. De fet, Vasile admetia dijous davant de la premsa que encara no les té totes: “Potser el dia de l’estrena es presenta algú en moto per confiscar el programa”, va bromejar.
Proyecto bullying pretén conscienciar la societat sobre la violència física i verbal de què són víctimes molts menors a l’escola, però segons la cadena “ no busca acusar ni culpabilitzar ningú, sinó aconseguir erradicar una situació d’abús implicant des del primer moment totes les parts afectades”. Cada capítol se centra en el cas d’una víctima de bu llying, que a través d’una càmera oculta instal·lada a la seva motxilla enregistra les situacions que pateix a l’escola en el dia a dia.
Marxa enrere
Tres hores després d’anunciar el format, Mediaset el va cancel·lar
El projecte es va anunciar per primer cop el 18 de març del 2015, en un comunicat de premsa que donava molt pocs detalls sobre el programa, més enllà d’avançar que seria un format decoaching centrat en l’assetjament escolar. Aquell mateix dia, el portal El Confidencial Digital revelava que l’espai es basaria en gravacions efectuades amb càmeres ocultes dins de les escoles i que mostraria “imatges d’humiliacions reals”. Davant d’aquesta filtració, Mediaset va enviar un nou comunicat, només tres hores després del primer, en què anunciava que cancel·lava el programa. Segons la cadena, la filtració “podria condicionar negativament” la preproducció del format, que requeria “una gran cura en cadascun dels passos que comporta posar-lo en marxa”.
Advertiment de la Fiscalia
Un especial de denúncia de les traves substitueix l’estrena
Malgrat que de cara enfora el programa havia sigut cancel·lat, en realitat Proyecto bullyingva seguir avançant, i l’octubre del 2015 -set mesos després del primer anunci- Cuatro explicava que l’havia començat a rodar. En aquest cas ja en va donar molta més informació: el presentaria Jesús Vázquez, es basava -tal com havia avançat El Confidencial Digital- en el format holandès Stop het pesten (“Aturem l’assetjament”) i, efectivament, es valdria de càmeres ocultes per mostrar els abusos.
El programa es va arribar a presentar en una roda de premsa el 6 de juny de l’any passat, però durant aquell mateix acte Mediaset va explicar que, hores abans, havia rebut un requeriment de la Fiscalia de Menors de Madrid -on s’havien rodat dos dels quatre capítols previstos- perquè no s’emetés el programa. La petició, a la qual posteriorment es van sumar les fiscalies de Cadis i Segòvia -on tenien lloc les altres dues entregues-, estava motivada pel fet que alguns dels menors que apareixien al programa eren reconeixibles. Inicialment, Mediaset es va mostrar disposada a emetre l’espai igualment, però al final es va fer enrere: el 22 de juny, en comptes d’estrenar Proyecto bu llying tal com estava previst, va oferir un especial amb el mateix títol i presentat també per Jesús Vázquez en què denunciava les traves interposades per la Fiscalia i analitzava el fenomen de l’assetjament escolar amb experts i amb els pares dels joves que havien de protagonitzar el programa.
Imatge desfigurada
Un programa refet per amagar la identitat dels protagonistes
Però la cadena encara no havia dit l’última paraula, i al novembre va anunciar que el programa seguia viu i que n’estava preparant una nova versió pensada per superar el filtre de la Fiscalia, ja que preservaria “completament” la identitat de les persones que hi apareguessin. Aquesta és la versió que s’estrena avui, que Vasile ja ha deixat clar que no li agrada: “ És un producte violat, desfigurat, com si li haguessin tirat àcid. La qualitat del vídeo, el so i l’estètica no servirien ni per a un pilot”, va lamentar el conseller delegat, que va defensar la decisió d’emetre’l malgrat tot per la rellevància social que té el bullying. De fet, Mediaset ha emmarcat l’emissió del programa en la campanya de sensibilització sobre assetjament escolar Se buscan valientes, que es va posar en marxa fa unes setmanes a través de 12 Meses, la plataforma de projectes socials de Mediaset.
En un to més formal, la cadena explica que el nou Proyecto bullying “garanteix l’anonimat dels protagonistes i de l’espai i l’entorn en què s’ha gravat”. Per fer-ho, ha aplicat a les imatges un tractament gràfic “pròxim a l’univers del còmic” que les distorsiona completament, i també s’ha alterat l’àudio per emmascarar la veu dels participants. Cuatro assegura que, amb aquestes modificacions, l’espai és “absolutament rigorós amb les indicacions” de la Fiscalia de Menors. Segons Vasile, però, la versió definitiva no s’ha enviat a la Fiscalia perquè la validés.
El que no ha canviat és l’ús de la càmera oculta per aconseguir les imatges dels actes d’assetjament. Vasile reconeix que “probablement” aquesta pràctica és “irregular”, però argumenta que era l’única manera de “documentar el que realment passa a les escoles”.
El programa consta de quatre capítols, en cadascun dels quals Jesús Vázquez -que també va patir assetjament- acompanya un jove víctima de bullying. L’espai convida els protagonistes a expressar el seu “estat emocional”, i a partir d’això, de les imatges obtingudes amb la càmera oculta i de l’assessorament d’experts, intenta “posar en alerta pares, educadors i companys de classe”. Al cap d’unes setmanes, Vázquez torna a contactar amb les víctimes per saber si la situació ha millorat
El que ahir volia dir una cosa, pot ser que demà ja no sigui més que una relíquia lingüística. El llenguatge a les xarxes socials evoluciona a una velocitat de vertigen i gairebé cada dia neixen noves paraules, acrònims i expressions que els internautes assumeixen ràpidament. Els responsables d’aquesta voràgine són, sobretot, els 'millennials', joves inquiets que es mouen per internet com si passegessin per casa seva. Segons Juan Merodio, expert en màrqueting digital, els joves són els lingüistes més actius d’internet. “A cada edat ens preocupem de coses diferents”, explica. En aquest cas, doncs, són els joves els que juguen a la creació de nous mots. El principal objectiu és aconseguir que aquestes paraules s’integrin de manera natural en els intercanvis a les xarxes, com ara Instagram, Twitter o Snapchat, entre d’altres, i qualsevol tipus de missatgeria en línia, com el WhatsApp, i que passin a formar part del llenguatge digital. Els 'millennials' no només són els que s’inventen aquests conceptes, sinó que sovint també són els únics que els entenen.
A l’altra banda de la xarxa hi trobem un gran nombre de persones que intenten esbrinar el significat que oculten aquestes paraules sovint indesxifrables. Per sort, hi ha algunes iniciatives orientades a resoldre aquests dubtes i a ordenar aquest llenguatge que evoluciona tan ràpidament. N’és un exemple el The Online Slang Dictionary, el diccionari en línia més antic sobre 'slang' , que va començar l’any 1996. “T’oferim més de 24.000 definicions reals sobre 17.000 paraules i frases en argot”, assegura la plataforma. Però no és l’únic espai pensat per emmagatzemar el llenguatge cibernètic, ja que també competeixen amb força l’ Urban Dictionary i l’ Internet Slang, plataformes plenes a vessar de col·loquialismes caçats a internet i estampats per a la seva immortalització.
Sigui com sigui, totes aquestes iniciatives no són més que un flaix de llum que intenten capturar un llenguatge estrambòtic i serpentejant que, molt probablement, demà ja no serà el mateix. Però si voleu moure-us per la xarxa com autèntics professionals i no fer cara d’espant quan algú us escrigui 'gyif' o 'yolo', haureu d’estudiar-vos un petit vocabulari.D’entre tantes noves idees caçades al vol, quina us sembla més estranya?
FB
No és un acrònim de Facebook sinó una manera de dir que algú a qui hem seguit a les xarxes socials ens ha correspost: és un 'follow back'. També hi ha el 'like back', o LB, que vol dir posar un “M’agrada” en senyal d’agraïment.
Ship
És una abreviatura de 'relationship' i s’utilitza per fer referència a qualsevol relació o aparellament.
Avo
L’alvocat és un dels grans protagonistes a les fotos d’esmorzars compartides a les xarxes. És per això que ara aquest beneficiós fruit es coneix a les xarxes -sobretot a Instagram- amb aquesta abreviatura que prové del seu nom en anglès, 'avocado'.
Fam
És una manera d’adreçar-se als amics i a la comunitat internauta amb un estil proper, ja que és una abreviatura de 'família'. Aquesta forma serveix per interpel·lar els col·legues a les xarxes tot dient “Ei, fam!”.
Sis
El feminisme es comença a imposar també en el vocabulari cibernètic. Un exemple és l’ús de l’abreviatura 'sis' ('sister'), per referir-se a germana, però en el sentit de col·lega. Un mot que vol robar espai al desgastat 'bro' ('brother'), per referir-se a germà.
Yolo
Aquest mot, que anima a aprofitar la vida al màxim, és el 'carpe diem' modern. Significa que només es viu un cop i té l’origen en l’expressió anglesa 'you only live once'.
Yogacise
El furor pel ioga ha aconseguit que circuli per internet la paraula 'yogacise', que s’utilitza per referir-se a la pràctica d’aquest esport. Fàcil i eficaç.
JK
Per fer entendre a algú que el que acabem de dir era una broma, només cal escriure dues lletres, JK, és a dir,'just kidding'.
Kit
Aquesta paraula no té res a veure amb un 'pack', sinó que és una manera d’acomiadar-se. Concretament és l’acrònim de 'keep in touch'.
OTP
Aquest acrònim de 'one true pairing' s’utilitza per opinar sobre dues persones que són parella. S’utilitza sobretot per fer comentaris de famosos que mantenen una relació.
RT
No es refereix a un 'retweet' de Twitter, sinó que és una abreviatura que s’utilitza per dir que s’està d’acord amb algú. És una simplificació de la paraula 'right'.
Stan
Aquest mot és el resultat de la fusió de dues paraules: 'stalker' (assetjador) i fan, i s’utilitza per fer referència a un fan obsessiu.
Boots
Un altre'false friend'. 'Boots' no vol dir botes, sinó que és una expressió que s’utilitza per donar èmfasi al que es diu i es posa darrere de les frases: “Estic molt cansat, 'boots'”.
BTW
Aquesta és la fórmula abreujada de dir 'by the way', que s’utilitza per dir “per cert”, abans d’afegir alguna cosa que es vol dir.
AKA
Aquest acrònim d''also known' as, s’utilitza per fer referència al sobrenom d’algú d’una manera curta i eficaç. En el món del hip-hop ha esdevingut, fins i tot, una manera d’introduir el sobrenom de l’artista.
ASAP
És la manera ràpida de dir que respondràs tan aviat com sigui possible ('as soon as possible' ) a una petició que t’han fet per WhatsApp o correu electrònic. Només d’escriure-ho tan curt ja estàs guanyant temps.
Woke
Aquesta paraula, que prové d''awake' (estar despert) està adquirint un nou significat: s’utilitza per animar els internautes a estar informats, ser políticament incorrectes i socialment responsables. Es fa servir en la campanya #Staywoke.
Extra
Aquesta paraula s’utilitza per dir que alguna cosa o algú està sent especialment encertat: “Estàs sent extra”.
TBH
Compte amb aquesta amenaçadora introducció, que vol dir 'to be honest'(per ser honest). El que ve després segur que no és qualsevol cosa i potser no agradarà a l’interlocutor.
GIYF
'Google is your friend' (Google és amic teu) és una manera “amable i cordial” de dir-li a algú que el seu dubte el pot resoldre buscant en aquest motor de cerca. I que no cal que destorbi els altres.
Un nou vocabulari per a un nou context
El fet que apareguin noves paraules que es fan servir només per a les xarxes socials, segons Juan Merodio, succeeix perquè estem en un context molt diferent de comunicació. “Igual que no parlem de la mateixa manera amb la família que amb els companys de feina o amb els amics, les xarxes socials tenen el seu propi context”, explica l’expert. Molts cops aquest context ens obliga, per exemple, a ser més abreujats, cosa que explica l’ús d’acrònims, com és el cas de LOL ( laught out loud), per dir que et mors de riure. Merodio opina que les noves paraules tenen èxit perquè són cool i estan de moda. Considera que, com a éssers socials que som, necessitem sentir que pertanyem a un grup. “La manera de sentir-nos part d’un grup és adoptant el mateix comportament que els altres i per això incorporem aquest llenguatge tan ràpidament, per integrar-nos”, explica.
Una tarde cualquiera estás tumbado en el sofá de tu casa viendo por enésima vez el clásico de ciencia ficción ‘ Blade Runner’ y, de repente, te fijas en el robot aspirador que está limpiando el cuarto para que tú no tengas que mover un músculo en tan tediosa tarea. Sonríes y piensas en lo lejos que está la tecnología actual de los robots que se ven en las películas de cine, como por ejemplo los replicantes de la obra dirigida por Ridley Scott. Esta percepción, que mucha gente comparte, quizá no sea cierta. Por lo menos, no del todo.
“La diferencia entre los robots del cine y los robots que tenemos hoy en día no está en la forma, no está en las funcionalidades, que son bastante reales. Está en la parte más social, de empatía, de emociones y de razonamiento autónomo”, explica a HojaDeRouter.com el doctor Jordi Albó i Canals, profesor de robótica de La Salle Campus Barcelona-URL. Para él, la robótica está todavía muy lejos del cine en la parte de la inteligencia artificial (IA), en los sistemas cognitivos del robot y su capacidad de aprendizaje.
El profesor Jordi Albó posa con el robot humanoide REEM-C de PAL Robotics
Actualmente, pueden automatizar tareas y hacerlas de una forma muy eficiente, muy automática y mejor de lo que pueden hacerlas las personas, pero no tienen un sistema de razonamiento comparable al humano. “En determinadas situaciones les cuesta comportarse porque nosotros tenemos una habilidad que se conoce como fusión de sentidos. Yo puedo saber si una persona está alegre no sólo por la cara y por la expresión, sino también por cómo se mueve... Lo percibo por muchos sentidos. Esa capacidad de combinar distintos sentidos los robots no la tienen aún desarrollada. Se está investigando pero llevará bastante tiempo”, comenta este investigador catalán que está en su sabático en la Tufts University de Boston.
Pedro Castilla Weeber, actual presidente de A.R.D.E (Asociación de Robótica y Domótica de España), destaca que “hay que diferenciar entre los robots industriales, que están muy especializados, y los de tipo humanoide, que son los que suelen desarrollar las universidades”. A estos últimos, Albó los define como “robots sociales, mascotas que te acompañan y te ayudan en la terapia o están al servicio de las personas”.
Pedro Weeber, presidente de A.R.D.E, junto al RoboThespian
Hay otros dos elementos que para Weeber, ingeniero técnico industrial especializado en electrónica industrial, distancian enormemente a los robots actuales de los que se ven en las películas de ambientación futurista: el coste y la autonomía que tienen gracias a la duración de su batería. “Tienen energía de sobra y pueden moverse sin problemas durante un día o más”, algo que en el presente no está ni en los mejores sueños de sus programadores. “En un robot de tipo humanoide, la batería dura una hora si está muy bien hecha. Si los fabricantes fueran justos dirían que dura 20 minutos a pleno rendimiento”, asegura Jordi, que también reconoce que los actuales modelos son muy caros: “Hay robots que tienen múltiples funcionalidades pero cuestan 10 millones de dólares”.
SIMILITUDES ENTRE LOS ROBOTS CINEMATOGRÁFICOS Y LOS DEL MOMENTO ACTUAL
Ésas son las diferencias principales, pero también hay muchas similitudes a pesar de que la robótica lleva muy poco camino andado. “Lo que hemos avanzado en 80 años desde el primer microprocesador es mucho más que en el resto de la historia. Antes de eso estuvo la revolución industrial y el invento de la electricidad, y antes de eso, la rueda”, dice Weeber.
La apariencia, por ejemplo, es una de esas semejanzas. Aunque normalmente los robots del siglo XXI tienen aspecto de robot, también los hay diseñados con la apariencia de un ser humano, como los de Ishiguro. “De apariencia están perfectos pero luego ves como se mueven y no son tan perfectos. Son robots teleoperados y hay muchos movimientos que no pueden hacer como los que hacemos cuando nos duelen las cervicales”, asevera Jordi.
Ahora, “con las impresoras 3D, la gente puede fabricarse sus propias piezas para sus robots”, comenta el presidente de A.R.D.E. Pueden imitar a los de Hollywood o fabricarse sus propios drones, algo que ahora está de moda. No hay más que ver a Amazon, una de las grandes compañías que como Google se está metiendo en el mundo de la robótica. Amazon lo hace en el sector de los drones. “Tienen su propio mapa por GPS y tienen una planificación de una ruta. La navegación está muy avanzada y en el aire no se van a estrellar. El único problema sería que algo los atacase y perdiesen los paquetes”, detalla el ingeniero industrial.
Airbus, Dassault Aviation y Alenia acuerdan las modalidades del drone europeo
Respecto a las funciones, la cercanía es más que sorprendente. Como en el cine, uno de los campos donde están más desarrollados los robots es el militar. Un ejemplo es Packbot, un robot militar que se dedica a desactivar explosivos y que fue el que entró en la central de Fukushima para medir la radiactividad en su interior. No tiene que envidiar a algunos de sus primos cinematográficos como ‘Wall-E’.
¿QUÉ PUEDEN CONSEGUIR LOS ROBOTS EN LOS PRÓXIMOS AÑOS PARA ACERCARSE A LOS DEL FUTURO?
La revolución más importante en la robótica tiene que ver con la inteligencia artificial y permitirá que esa IA progrese mucho en los próximos años. “Las empresas o las universidades ya no se quedan para ellas su código sino que lo comparten en la nube. Hay páginas web donde un robot que ha aprendido algo cuelga sus conocimientos para que otro lo baje y tenga eso aprendido ya”, explica Weeber.
En este punto, Albó habla de la injusticia que se comete con este tipo de máquinas: “Un niño tarda unos dos años en empezar a hablar. En esos dos años está recibiendo muchos estímulos durante unas 12 horas al día. Nosotros pretendemos que un robot aprenda a hacer mil cosas en un mes. Por eso la revolución actual es que esa parte del procesamiento no la hace el robot sino que se hace en la nube, y se hace perfectamente. En la película ‘ Her’ se ve muy bien. El robot está apagado, pero la aplicación sigue 'online' y el robot está recibiendo información. Ahora, los robots tienen unas pocas funcionalidades pero la inteligencia está en la nube”.
Los avances en el lenguaje también están permitiendo un desarrollo más rápido de los robots. El lenguaje ROS (Robot Operating System) tiene su propia web (www.ros.org) y es un sistema operativo libre adaptado a los robots. Se está implantando como estándar pero no tienen por qué utilizarlo todos.
Tras introducirse en el apartado industrial y el militar, el siguiente estadio de la robótica es el social. “El robot compañero, el robot que va a cuidar de ti y va a ir siempre contigo porque la población está envejeciendo muchísimo. Estamos trabajando mucho en crear una empatía entre la persona y el robot. Que el robot pueda mantener una relación de confort para esa persona”, comenta Albó.
¿QUÉ PARECE IMPOSIBLE QUE PUEDAN LOGRAR LOS ROBOTS INCLUSO EN LOS PRÓXIMOS 100 AÑOS?
Lo que en estos momentos se está debatiendo mucho, y genera bastante controversia, es la capacidad de un robot para tener un razonamiento humano, con una parte de razonamiento emocional. Los robots son capaces de generar emociones a los humanos; en cambio, ellos no las generan, aunque se puede emular. “Nosotros hemos hecho robots muy pequeños para que ayuden a lo niños con sus tareas y los niños lloraban cuando el robot se despedía porque lo teníamos que recuperar. Esa parte la emulábamos pero no es que realmente el robot sintiera”, explica el profesor de La Salle Campus Barcelona-URL.
El doctor y experto en robótica barcelonés va más allá y habla sobre el 'amor' que puede llegar a 'sentir’ un robot - ambos términos entre comillas. “Es como si fuera un juego en el que el robot llega a cierta fase y evoluciona, y sabes que se va a comportar de esa manera. El robot tiene una serie de variables y cuando detecta que una persona le hace mimos y lo toca suavemente durante días, empieza a mostrar que está enamorado de esa persona. Pero no es realmente como funciona el amor en sí. Esa parte está lejos porque realmente no sabemos cómo funciona y es muy difícil implementar algo que no se conoce bien”, relata Jordi.
¿SON POSIBLES LOS ROBOTS, ANDROIDES Y CÍBORGS QUE SALEN EN LAS PELÍCULAS?
Al hablar de robots con posibilidades reales de existencia en el cine, hay que descartar a los que tienen unas cualidades que los convierten en imposibles de ser creados. Un ejemplo son los Autobots y los Decepticons de la saga ‘Transformers’ como los que salen en ‘ Transformers: la Era de la extinción’, el gran taquillazo de 2014. “Mezclan lo místico y lo mágico de los superpoderes. Es como Supermán en los humanos. Los robots de otras películas los puedes replicar pero incluso con el material del que están fabricados los Transformers es imposible que puedan dar esos saltos o meterse como se meten en la tierra sin sufrir daños”, declara Albó.
LOS ANDROIDES DE LA SAGA DE ‘ALIEN’
Muy avanzados están los androides en el mundo de las películas de ‘ Alien’ o su precuela ‘ Prometheus’. Tanto que casi pasan por humanos, aunque Weeber piensa que no porque “son fríos y no tienen excesivos sentimientos”, lo que los haría más cercanos a los del siglo XXI. Jordi dice que “es muy complejo que un robot pueda actuar como un humano”. Es más, añade un dato para corroborarlo: “Estamos muy bien hechos y somos muy complejos. Ni siquiera nos comprendemos del todo a nosotros mismos”. Esto último impediría producir un 'software' que fuera eficaz para hacerse pasar por humanos. Los dos coinciden en que llevar un androide al espacio no sería un reto (ya se ha hecho), pero lo difícil, incluso imposible, sería “ darle vida artificial a los robots. No inteligencia artificial, vida artificial”. Albó explica que “una cosa es que se pueda emular, como el Tamagotchi, y que tenga un impacto grande, y otra cosa es lograr eso”. Webber añade que es poco creíble lo bien que se mueven por un escenario desconocido que no es el entorno de prueba.
EL ENTRAÑABLE ‘WALL-E’
En cuanto a la adorable máquina ideada por Pixar, ‘Wall-E’, es el tipo de robot que se hace en los laboratorios. Según Jordi, “lo de recoger basuras ya lo hacen unos robots de la Universidad de Gerona del Centro de Investigación en Robótica Submarina, y lo hacen bajo el agua. Es increíble”. Pedro también coincide en que es un robot técnicamente real. “La tarea de recoger basura es muy específica y la lleva a cabo en un entorno enmarcado. Sabe lo que se va a encontrar”, declara. Respecto al amorío con EVA, ahí explica que se entraría en algo que aparece en muchas películas, “una especie de código binario fantasma que hace que los robots se mantengan juntos en la oscuridad en vez de cada uno en su posición o que tiendan a ser colaborativos tipo enjambre y saquen conclusiones que se salen de su programación”. Alude así a unas palabras escritas por Isaac Asimov en su libro ‘Yo, robot’.
LAS TRES LEYES DE ’YO, ROBOT’
Precisamente, la película de ‘ Yo, robot’ no se parece nada al libro del mismo nombre que escribió Asimov. En ella se mencionan tres leyes robóticas que los androides no pueden romper aunque hay uno que sí lo hace. Albó aclara que esas leyes robóticas son inventadas y que cada robot sigue lo que le dice su programación. “Hoy en día no pueden ir en contra de ella”, señala. Webber, por su parte, expone su opinión: “Si queremos que incumpla esas normas sin tocarle la programación, habría que ir a la forma de programar. Si hay que hacerlo línea por línea, como en la actualidad, abarcando todos los casos, es imposible. Pero si al robot le has enseñado a distinguir el bien y el mal sería más difícil decirle que lo incumpla porque no entendería por qué tiene que hacerlo cuando ha aprendido lo contrario. Sería más fácil que dejase de cumplirlas por omisión, o por truco, o por engaño del propio ser humano”.
TRABAJO DESDE CASA EN ‘LOS SUSTITUTOS’
En esta película de ciencia ficción, la gente no sale de casa salvo por medio de un androide a través del cual viven la vida, van al trabajo, etcétera. Los humanos controlan a ‘ Los sustitutos’ a través de la mente. “Hay muchos robots que permiten hacer esas tareas, pero no tienen forma humana. Es bastante espectacular poderlo hacer. Es increíble la inmersión”, destaca el profesor catalán. El presidente de A.R.D.E. declara que “el que se pudiera controlar al robot mentalmente desde casa para que realizase las tareas sería más viable para ciertos tipos de trabajos o videojuegos. El robot debería moverse en un entorno fijo, no como un robot humanoide que pudiera ir a realizar cualquier recado por la ciudad, encontrarse cualquier cosa y todas esas variables”. Esto último sería muy complicado para la máquina.
LA DIVERSIDAD DE ROBOTS EN ‘LA GUERRA DE LAS GALAXIAS’
La mundialmente famosa saga de ‘ La Guerra de las Galaxias’ tiene numerosos robots, pero dos destacan por encima de los demás. “La amistad entre C-3PO y R2-D2 se puede emular como si fuera un juego de ordenador, pero está muy lejos de conseguirse hoy en día”, asegura Albó i Canals, que sí ve posible que los personajes humanos sientan afecto por esos dos robots. “Los soldados tenían tanta empatía con el Packbot que, cuando se estropeaba o quedaba dañado por una bomba, no querían que se lo cambiaran por otro sino repararlo porque ese robot había salvado vidas”. Weeber Castilla piensa que los dos robots son posibles por separado. “En realidad C-3PO es un traductor, y ahora mismo seguro que Naciones Unidas tiene algún tipo de traductor para muchísimas lenguas. La diferencia en este caso es que el robot tiene un cuerpo que anda. R2-D2 es como una navaja suiza a la que han puesto ruedas y que sobre todo se dedica a la reparación”.
LOS REPLICANTES DE ‘BLADE RUNNER’
La enorme autonomía y la capacidad de razonar como humanos e incluso de sentir hacen poco reales a los ‘replicantes’ de ‘Blade Runner'. Éstos se diferencian de los robots actuales, en general, en que utilizan dos piernas. "Las ruedas son mucho más estables y gastan mucha menos batería. Son más eficientes”, explica Jordi. Pedro va mucho más allá: “¿Cómo justificas a una empresa que quieres hacer un robot con dos piernas que se mueva por ahí? Les sale mucho más barato un trabajador”.
LA DULZURA Y PERFECCIÓN DE ‘EVA’
Hay un robot en esta película que se mueve como una niña gracias a una combinación de motores, pero “ algunos de los movimientos que realiza son muy difíciles de controlar con motores así como así”, dice Albó. Este profesor añade que “el robot del futuro no va a tener motores como tal. Tendrá un sistema de alimentación”. Gracias a él mejorará muchísimo su autonomía y podrá moverse como el de ‘ Eva’. El profesor univeritario colaboró con esa película: “Les hice un pequeño robot basado en LEGO que se supone que programó el protagonista cuando era pequeño y que sale en una foto en una escena de aproximadamente tres segundos”, dice riendo.
LO REAL Y LO IRREAL DE ‘UN AMIGO PARA FRANK’
El robot ayuda a una persona con demencia que está evolucionando a Alzheimer. “Es un robot que hoy día puede ser real en cuanto a su función de ayudar a una persona enferma. El único problema que tendría es que te tienes que gastar 10 millones de dólares. En cuanto a sus funcionalidades, hay robots ahora que las hacen o están muy cerca”. Otra cosa que Jordi ve irreal en la máquina de ‘ Un amigo para Frank’ es la duración de su batería. Demasiada.
LOS INDESTRUCTIBLES CIBORGS DE ‘TERMINATOR’
“Lo más irreal de las películas de la saga ‘ Terminator’ son los viajes en el tiempo”, declara Jordi a esta web. Es imposible viajar al pasado aunque el cine lo muestre como algo habitual. Tampoco es creíble en la comparativa su soltura de movimientos y su autonomía. En cambio, los robots T-800 de esas películas se parecen a los del presente en que no pasarían el test de Turing. Eso sí, habría que ver quién es el valiente que se lo hace a uno de esos robots de un material casi indestructible y una capacidad homicida fuera de toda duda. Mejor recurrir a los perros, que con su olfato los detectan desde más lejos. Ellos tienen, al menos, una mínima posibilidad de supervivencia.
