diumenge, 9 de juliol del 2017

la llei 1-O

Fins dimarts passat la cobertura jurídica del referèndum de l’1 d’octubre estava tancada amb pany i forrellat. I, de fet, la part que regula la desconnexió, seguirà sense revelar-se fins a finals de juliol. Tot i que fa mesos que Junts pel Sí i la CUP treballen en la cobertura jurídica de l’1-O, la llei del referèndum és producte d’un gir en l’estratègia de Junts pel Sí a l’últim moment, ja que sempre s’havia treballat en el marc d’una llei de transitorietat jurídica que regulés el referèndum i, alhora, el pas de la legalitat espanyola a la catalana. El canvi, segons fonts coneixedores de la negociació, ha sigut propiciat per múltiples factors: la necessitat de centrar el xoc amb l’Estat en el fet de poder votar; esvair dubtes sobre la legitimitat d’aprovar la llei de desconnexió abans del referèndum; acostar-se als comuns, o la possibilitat de ser acusats de delictes més gruixuts que els de desobediència -com el de la sedició- en aquest moment del Procés per exposar una llei que declara de facto la independència.
Un cop es va prendre, a mitjans de juny, la decisió de separar els dos instruments, es van intensificar les trobades entre els membres de la ponència -Lluís Corominas, Jordi Orobitg i Benet Salellas, Jordi Turull i Marta Rovira-, per arrodonir la norma sota el coneixement del president, Carles Puigdemont, i el vicepresident, Oriol Junqueras. Van comptar amb l’assessorament de juristes en qüestions concretes de la norma. JxSí i la CUP havien de convertir el que havia sigut només un capítol de la llei de transitorietat en una llei pròpia sobre l’autodeterminació. Una de les claus del nou relat es plasma en el preàmbul de la llei del referèndum, pilotat bàsicament per Rovira: s’intenta fer caure en una contradicció l’ordenament jurídic espanyol, ja que s’emmarca l’1-O en tractats que recullen el dret a l’autodeterminació, com la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Fonts expertes consultades asseguren que aquestes referències impliquen un canvi de tarannà del Procés. El discurs del sobiranisme ha passat de reclamar el dret a decidir -basant-se en una interpretació àmplia del principi democràtic dins la Constitució- al reclam del dret a l’autodeterminació, recollit en tractats internacionals. Un salt a la via unilateral que es presenta com a conseqüència de les múltiples “frustracions” amb la Moncloa.
Calendari de la desconnexió
La llei del referèndum va estar sotmesa a canvis fins a última hora. Les reunions de dilluns -el dia abans de l’exposició a la cambra- van acabar entrada la nit. Continuava obert el calendari sobre l’aprovació de la llei de transitorietat -quan es produeix el registre a la cambra, quan s’aprova i quan entra en vigor- i per tenir més marge de temps els màxims dirigents de Junts pel Sí -Puigdemont i Junqueras- van decidir treure les referències sobre aquesta norma a la llei del referèndum. Inicialment, en l’article 4, on es determinen les conseqüències del resultat del referèndum, també s’incloïa el calendari per aprovar la llei de transitorietat jurídica. El PDECat és partidari d’explicar la norma però no tramitar-la fins després del referèndum, mentre que ERC i la CUP pressionen perquè es faci abans de l’1-O.
Fins ara el pla era aprovar la llei de desconnexió abans del referèndum i que entrés en vigor en dos temps: primer, la part necessària per poder dur a terme la consulta i, segon, la resta d’elements, per poder aplicar el resultat en cas que sortís una majoria a favor de la independència. “L’opció de separar-ho sempre ha estat sobre la taula”, assegura un dels coneixedors de la negociació, tot i que admet que només la CUP havia defensat aquesta fórmula. El canvi es va propiciar quan membres del PDECat van començar a veure amb bons ulls aquesta opció, sobretot en el si de la ponència i al partit.
La llei de transitorietat es va incloure al programa electoral de JxSí com un dels seus pilars, després dels estudis del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Aquest òrgan assessor va desenvolupar la idea d’elaborar una Constitució provisional que fixés el sistema jurídic vigent entre l’eventual proclamació d’independència i l’aprovació d’una Constitució catalana en cas de victòria el 27-S. Segons les fonts coneixedores del text actual, la llei de transitorietat pren de guia aquests estudis però els partits han començat des de zero a redactar-la. El contingut està acabat, només queda decidir quan l’ensenyen i si es registra a la cambra abans de l’1-O. Tot dependrà de com vagi responent l’Estat als passos de la majoria independentista.

Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 8 de juliol del 2017

deures d'estiu

Amb cinc anys, la Martina -que tot just ha acabat P4- té un àlbum de treballs d’estiu que haurà d’entregar quan arribi a l’escola al setembre. Es tracta d’un àlbum amb feines semblants a les que ha treballat durant el curs, com ara, fer sèries de números, resoldre endevinalles o resseguir siluetes. Tot i que són exercicis que sap fer sense dificultats, la seva mare, la Mònica, explica que a la Martina li suposarà “esforç” fer-los. Per evitar que dificultin la rutina familiar a l’agost, s’han posat com a objectiu acabar els deures al juliol. “Quan torna del casal ens hi posem una estona”, diu la seva mare, que afegeix que després continuen jugant.
Si bé fa uns anys el cas de la Martina es repetia pràcticament amb la majoria dels alumnes de Catalunya, cada vegada és menys freqüent que les escoles posin deures d’estiu. O, com a mínim, amb el format del quadern d’estiu tradicional.
“El tema important no és fer deures, sinó que es mantingui la continuïtat de l’aprenentatge”, apunta la directora del Virolai -un centre innovador de Barcelona-, Coral Regí, que recorda que “els nens no s’eduquen només de les 9 del matí a les 5 de la tarda”. Per a Regí, cal mantenir una “continuïtat educativa” i reivindica que “aprendre no és una creu” per a l’alumne. En aquest sentit, creu que no es tracta de posar “deures repetitius ni d’utilitzar els quaderns clàssics”, sinó que l’estiu és una oportunitat perquè els alumnes descobreixin què els motiva a través de diferents activitats. Com a exemple, Regí proposa elaborar un diari de vacances, escoltar música, fer fotos de com es cuiden les plantes o ensenyar a l’avi a fer servir el WhatsApp.
En la mateixa línia es posiciona el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, que considera que els “bons deures d’estiu” són els que “permeten connectar l’aprenentatge amb la vivència de l’alumne”. “Per exemple, recollir fulles i analitzar-les permetrà a l’alumne parlar de l’entorn on és”, apunta, i afegeix que una altra activitat podria ser entrevistar gent gran.
Palacín també considera que l’estiu és una bona ocasió perquè pares i fills teixeixin complicitats amb els hàbits de lectura. “Els fills han de veure com els pares també llegeixen”, expressa Palacín, que afegeix que cal aprofitar el temps lliure per generar converses sobre la lectura.
Tot i que es mostra contrari als deures mecànics i repetitius, el director de la fundació Jaume Bofill apunta que les feines d’estiu poden ser una bona oportunitat perquè l’alumne “s’autogestioni el temps d’aprenentatge” i recorda que els pares “no han de fer de policies”. “El deures mal entesos hipotequen el temps de l’estiu i sovint generen conflictes entre pares i fills”, apunta Palacín.
Per al pedagog Gregorio Luri, els deures “mal fets” són aquells que no estan tutoritzats per un adult. “Seria incorrecte donar al nen el quadern i dir-li que s’espavili”, apunta Luri, que defensa que és “essencial que tingui algú al costat que pugui analitzar la lògica dels seus errors”.
No obstant això, Luri creu que posar deures és una pràctica adequada perquè “l’intel·lecte necessita estímuls permanents”. “Per què se li ha de donar vacances, a l’aprenentatge?”, es pregunta el pedagog, que afegeix que no veu que sigui “cap drama” a dedicar una hora al dia a fer activitats intel·lectuals durant l’estiu.
Tot el contrari opina la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí, que reivindica que el temps lliure ha de ser perquè els infants “facin activitats no escolars” i que “desenvolupin altre tipus d’hàbits, com la convivència”. A més, considera que “les activitats memorístiques” a l’estiu no serviran perquè els alumnes recuperin l’hàbit d’estudi quan tornin a l’escola.
“L’estiu és una època amb activitats tan diferents que no servirà de gran cosa fer deures”, reflexiona Martí, que afegeix que no ha de fer por que els alumnes “ho oblidin tot durant tres mesos”. Per aquest motiu, la presidenta de Mestres Rosa Sensat defensa que els deures no són recomanables en cap etapa escolar, ni a infantil, ni a primària, ni a secundària.
Les famílies, “conservadores”
Precisament, la directora de l’institut de Sils -centre que segueix un mètode innovador -, Iolanda Arboleas, reivindica un canvi en les tasques d’estiu a la secundària. Tot i que el centre que dirigeix és innovador, confessa que encara no han fet “una reflexió prou profunda” sobre dels deures perquè “als pares els costa acceptar els canvis”. “A les famílies ja els costa acceptar el canvis a les aules, però encara els costa més acceptar els canvis relacionats amb els deures”, insisteix.
En aquest sentit, Arboleas explica que les famílies tenen un tarannà més “conservador” i afegeix que si veuen que els seus fills no fan deures, “creuen que estan perdent el temps”. “Aquest paradigma costa molt de canviar”, conclou la directora del centre.

Publicat per a Cap comentari:

divendres, 7 de juliol del 2017

maria rovira

Em convida a pistatxos i, quan tinc la mà plena de closques, les llenço cap a la paperera que tinc a dos pams. No n’entra ni una. Maria Rovira no triga ni tres dècimes a dir: “És el que tenen, els pistatxos: no són gaire aerodinàmics”. És ràpida en el gag, però medita les respostes, fins al punt que l’entrevista hauria d’anar decorada amb GIFs d’ella dubtant. Recollides les closques, parlem d’humor, feminisme, pistatxos... i autohumiliació.
Quines feines has fet, abans de dedicar-te a l’humor?
Feines molt random! Vaig estar catalogant roba per al Privalia: de tres del migdia a onze de la nit, durant tres mesos. Arribava i em deien: “ Para hoy, 180 piezas de Calvin Klein ”. Era molt destructiu, tot el dia de bòlit, aprenent els colors, els tipus de coll... Somiava amb excels i, quan me n’anava a dormir, catalogava els llençols. També vaig estar dues setmanes en una empresa subcontractada de Vodafone, on ningú em deien què havia de fer. Tot molt absurd.
Quins són els teus referents?
La primera mostra d’humor gamberro van ser Els Simpson, esclar. De monologuistes, vaig descobrir Bill Hicks, Louis CK i, a partir d’aquí, George Carlin o Richard Pryor. Vas tirant enrere i sempre hi ha una nova vaca sagrada de qui tothom ha après. Però també n’hi ha de joves, com Ali Wong o Cristela Alonzo, que té un monòleg boníssim. M’interessa la perspectiva de comediants dones i no blanques. En el terreny de l’humor, la gent que no parteix de la posició privilegiada té molt més a dir.
¿Acceptes l’etiqueta de “feminista” per al teu humor?
En el meu humor, en la meva persona... en el que sigui. Crec que és un dels trets diferencials que tinc. No sent negra... soc dona. I aquest és un terreny menys transitat. És un tipus de veu que no s’ha sentit tant.
Què creus que defineix l’humor de la teva generació?
Si alguna cosa tenim els millennials és la quantitat infinita d’ inputs. Això ens fa jugar amb els referents culturals, les imatges i els sons d’una altra manera. Tot canvia molt de pressa però nosaltres ens hi adaptem.
No has citat cap referent català. ¿Et sents un bitxo raro, aquí?
Es fa humor més estrany que el meu: els Vengamonjas, Carlo Padial, Miguel Noguera...
Però aquest posthumor, tal com se’l coneix, s’expressa fonamentalment en castellà.
Suposo que molta gent ho fa perquè és el que parla a casa i n’hi ha també que, per una qüestió de mercat, deuen voler arribar a més gent.
Jugues molt amb Twitter.
Abans apuntava coses a les llibretes, que es titulaven solemnement: “Idees”. Però les perdia. I tampoc no sabia què fer-ne: era un pal passar-les a Word. I, igualment, per fer-ne què? Però a Twitter ho comparteixes de seguida i, a més, veus si una cosa funciona o si li has de donar la volta. El tuit és la mínima expressió de la meva idea. Si no ho he tuitejat, no existeix.
Exposar-se a milions de tuits i mostres de talent d’arreu del món, ¿no paralitza?
No, perquè és una altra lliga. L’únic que funciona i et fa avançar és fer el que saps fer i coneixes. Si no, no hi ha manera. Però, alhora, em diuen: has pensat de fer un llibre? Ostres hi ha molts llibres i hi ha gent que els fa molt bé. Més val que inverteixis a llegir aquests llibres que han fet persones més dotades que tu durant la història de la humanitat. Ara, ningú farà el vídeo sobre el barri d’Horta com jo el faig.
Fent humor, un acaba trepitjant ulls de poll... Esquives el conflicte?
No l’esquivo, però no m’interessa gens. I tampoc soc una radical, així que, si dic alguna cosa i algú s’ofèn molt, probablement és ell qui està fora de lloc. Hi ha molt de totxo, a internet.
Per què el món de la comèdia és fonamentalment masculí?
Hi ha poques dones fent humor perquè implica una autohumiliació doble. D’una banda, hi ha el fet d’exposar-te i que et diguin coses. Hi ha tanta pressió estètica i intel·lectual contra les dones que això frena molt. I la segona és que l’humor de monòlegs es basa en l’autohumiliació. Parles dels defectes de tothom, però des de la teva perspectiva i en primera persona. Jo tinc dos germans grans amb qui he treballat molt l’autohumiliació. Vaig aprendre a defensar-me: si em critico jo, amb humor, ja no ho pots fer tu.
Però t’exposes realment del tot? Parles poc de sexe, per exemple.
Perquè no vull que ningú es doni per al·ludit! Tampoc parlo de coses realment ofensives de la família. Podria treure de tot, però tampoc vull que s’enfadin... I no vull riure dels meus ex. Veig monòlegs que m’agraden però penso: o bé està mentint o bé quan arribi a casa tindrà un problema enorme. Ser cautelós va en detriment de l’art, però... ja ho faré.
Et sents artista, doncs?
Mmm... [Dubta] Nah. És que la definició d’artista és molt àmplia. Jo no em prenc seriosament i dir que soc una artista significa ficar-me en el mateix sac de persones amb un registre molt més elevat. Considero que els humoristes són artistes, eh? Però a mi em falta, encara. Jo faig tuits sobre pistatxos.

Publicat per a Cap comentari:

dijous, 6 de juliol del 2017

hibrids o electrics

Tan sols el 6,5% de les noves matriculacions durant el primer semestre a Catalunya pertanyen a vehicles híbrids o elèctrics. Segons dades de l'Associació Espanyola de Fabricants d'Automòbils i Camions (Anfac), durant els sis primers mesos del 2017 es van registrar, en total, 97.455 vehicles. D'aquests, 6.333 eren híbrids o elèctrics.
Les matriculacions es disparen un 9%Amb tot, la proporció de cotxes elèctrics o híbrids ha crescut. Durant els sis primers mesos de l'any passat els cotxes híbrids i elèctrics van suposar el 4% del total, dos punts i mig per sota del que s'ha registrat aquest any.
A Catalunya es venen –proporcionalment– més cotxes d'aquest tipus que a la resta d'Espanya. En el global de l'Estat, els cotxes elèctrics representen aquest primer semestre el 4,4% de les matriculacions totals. Les dades d'Anfac revelaven aquest dimarts que es van inscriure 667.494 nous vehicles a l'estat espanyol, dels quals només 29.941 eren elèctrics o híbrids.
De nou, però, el volum d'automòbils sostenibles segueix guanyant quota, encara que a marxes tímides. Al primer semestre de 2016, els nous vehicles ecològics suposaven el 2,6% de les matriculacions totals (enguany el 4,4%).
A Catalunya, les matriculacions dels cotxes híbrids i elèctrics d'un semestre a l'altre van créixer un 76,5% (6.333 actuals contra 3.589 del primer semestre de 2016), mentre que a Espanya va ser d'un 84,3% (29.941 ara contra 16.245 abans).

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 5 de juliol del 2017

sindrome Churchill

Winston Churchill va ser l’home que va encarnar la resistència dels britànics contra els nazis en la Segona Guerra Mundial, el líder que va saber mantenir viva l’esperança dels seus conciutadans enmig de la mort i la destrucció causats pels bombardejos de la Luftwaffe i, finalment, l’estadista que va saber jugar les seves cartes per fer de pont entre Stalin i Roosevelt i assegurar la victòria final dels aliats. Tot i així, en les eleccions que es van celebrar el 5 de juliol del 1945, els laboristes de Clement Attlee van escombrar els conservadors de Churchill i van assolir una de les majories més àmplies de la democràcia britànica: un 49,71% dels vots, més de tres milions de vots d’avantatge sobre els tories. Els britànics valoraven el compromís i la determinació de Churchill, l’admiraven com a personatge públic, però van considerar que no era la persona apropiada per reconstruir el país després de la devastació causada per la guerra. El programa social d’Attlee els va semblar més apropiat per a aquell moment concret.
Aquest és un dels exemples que se sol posar per demostrar que, molt sovint, els grans esdeveniments històrics devoren els seus protagonistes. El fantasma de Churchill ja fa temps que plana sobre el PDECat, i abans, sobre l’antiga CiU. De fet, els resultats de les eleccions del 2012, en què Mas es presentava per obtenir la majoria absoluta, ja van ser vistos com un càstig injust a un líder polític que havia decidit jugar-se-la.

La paradoxa convergent

Des de l’inici del Procés, doncs, el món convergent ha viscut en aquesta paradoxa, un desconcert que ha derivat a voltes en amargor, com l’expressada, en termes testosterònics, per l’exconseller de Presidència i home clau del 9-N, Francesc Homs. La realitat és que una lluita com la que implica la independència pot ser, per la seva pròpia naturalesa, contrària a l’interès partidista i electoral. La justícia no existeix en política. Els electors voten en funció de moltes variables, i l’agraïment a posteriori no sol ser una de les principals, sinó que pesen molt més les expectatives de futur. I de la mateixa manera que és evident que el PDECat acumula ara mateix molts problemes (de marca, de discurs, de lideratge, etc.), seria temerari donar per mort un espai sociològic que existeix i existirà en el futur, tot i que conjunturalment pugui veure reduït el seu perímetre electoral de manera perillosa.

Un nou context

La història ensenya que després d’una revolució, sigui fallida o exitosa, els actors polítics tendeixen a reconfigurar-se en funció del nou context creat. És des d’aquest punt de vista que fer prediccions electorals ara pot resultar un exercici tan fútil com enganyós. I en última instància, Pascal i els seus sempre tenen l’opció de sortir al carrer i comprovar quanta gent sap qui va ser Clement Attlee.

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 4 de juliol del 2017

obres d'estiu

Gairebé el doble d’actuacions que l’any passat. Barcelona registrarà aquest estiu un total de 49 obres -15 actuacions més que l’estiu passat i la xifra més alta dels últims sis anys- i 49 pavimentacions amb asfalt, 30 més que l’estiu passat. Si es tenen en compte la vuitantena d’obres que ja hi ha en marxa a la ciutat, en total aquest estiu s’executaran al voltant de 140 treballs (algunes de les actuacions d’estiu són ampliacions d’obres ja existents). Les pavimentacions afectaran 203.467 m i el conjunt d’actuacions es faran bàsicament en els principals accessos a la ciutat.
Davant d’aquest augment d’actuacions, la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, va demanar ahir “paciència i disculpes per les molèsties i afectacions als veïns” i va assegurar que el que es busca és una ciutat “més sostenible”. El cost de les obres és d’uns 13 milions d’euros, 9 dels quals recauen en l’Ajuntament, mentre que la resta és inversió de la Generalitat i el govern espanyol.
A diferència de l’any passat -en què les obres no van suposar afectacions importants a la mobilitat- aquest any destaca l’inici de les obres de la cobertura de la ronda de Dalt, entre el mercat de la Vall d’Hebron i l’institut, que començaran a finals de juliol. La intervenció s’allargarà fins a la primera setmana de setembre i comportarà passar de 3 a 2 carrils per sentit entre la sortida 5 i la 6.
Les rondes, però, no només estaran en obres per la cobertura. També patiran altres intervencions durant caps de setmana d’agost, amb la pavimentació de la ronda de Dalt entre la sortida 11 de la C-32 i la sortida 10 de la ronda (19 i 20 d’agost) o amb la pavimentació de la ronda Litoral a la zona del Morrot (4 i 6 d’agost i 11 i 13 d’agost). A més, durant les nits d’entre el 26 de juny i el 26 de juliol s’estan fent treballs de neteja dels túnels de les dues rondes.

Altres actuacions que afectaran les principals vies de la ciutat seran la pavimentació de l’avinguda Meridiana, entre Rio de Janeiro i Fabra i Puig, o la de la Gran Via entre plaça Tetuan i Marina i entre Mèxic i plaça Espanya. “El comitè d’obres i mobilitat ha muntat de la millor manera possible el puzle, però de tota manera els accessos a la ciutat seran el punt que caldrà vigilar”, va advertir ahir el gerent de Mobilitat i Infraestructures, Manuel Valdés, que va recomanar “agafar el transport públic i, si es pot, ser flexible en el dia i hora de desplaçar-se a Barcelona”.
Una altra de les urbanitzacions més destacades que es duran a terme aquest estiu seran les obres de millora dels entorns del Parc Güell -a la Baixada de la Glòria i la plaça de la Natura-, que s’han programat en dues fases, del 19 de juny al 25 d’agost. També es faran urbanitzacions a la zona del mercat de Sants, al carrer Providència de Gràcia i a les voreres dels carrers República Argentina i Ganduxer, entre d’altres.
A més, una altra de les principals actuacions que es realitzaran durant aquests mesos a Barcelona tenen a veure amb l’estratègia de mobilitat del govern d’Ada Colau. En el marc del pla de mobilitat urbana 2013-2018 -que preveu que es tripliquin els carrils bici-, aquest estiu s’iniciarà la construcció d’11 nous carrils a diferents punts de la ciutat.
Alguns d’ells són els dels carrers París-Londres, els de l’avinguda Pau Casals o els de Sant Antoni Maria Claret-Indústria-Biscaia.

Més carrils bus

Pel que fa al transport públic, el consistori barceloní construirà nous trams de carril bus al carrer València, a Gran Via costat mar, a l’avinguda Meridiana, a la Via Augusta i al passeig de Sant Joan. També es faran actuacions per millorar la senyalització de la línia D20.
A nivell ferroviari, s’acabaran les obres per millorar l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda a l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat del Putxet. Pel que fa al metro, es faran actuacions en l’accés a dues zones molt turístiques: la parada de metro de la Barceloneta i l’estació de Jaume I.
Els subministraments urbans també es modificaran. Es repararan diversos punts a les xarxes d’aigua, electricitat i de gas i s’executaran reparacions de col·lectors.
En una d’aquestes actuacions, la Travessera de Gràcia quedarà tallada entre la plaça de Gal·la Placídia i el carrer Gran de Gràcia del 3 a l’11 d’agost per reparar-ne el clavegueram.

Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 3 de juliol del 2017

la vida d'un quiosc

Des del 1933. Fa 84 anys que la cantonada de la rambla de Catalunya amb el carrer del Rosselló és la pàtria íntima de la família Rey. És on habita el seu quiosc de premsa, tota una institució del barri, una caseta de vida irreductible que acumula mil i una històries, testimoni i conservador a l’interior de les seves entranyes de la història de la premsa del nostre país. Tres generacions de la família han estat al capdavant del negoci. Avui, Manel Rey, fill i net de quiosquers, n’és el responsable des de fa més de 15 anys i té clar que ha arribat el moment de canviar de vida. A finals de juny canviarà de feina i de vida.
Li encanta el seu ofici, la litúrgia diària de llevar-se molt aviat, recollir els farcells de diaris del dia, desfer-los i ordenar-los. Actualitzar l’estesa de les revistes, posar tabac a la màquina i begudes a la nevera. I, sobretot, el tracte amb els clients, el millor de tot. Són tants anys de feina, compradors heretats del seu pare i del seu avi, vincles que s’estrenyen encara que un no ho vulgui.
“És un ofici molt maco, sí, però també força esclau”, exclama. I té raó, no hi ha dubte, a dreta llei els quiosquers només tenen tres dies de festa a l’any: Cap d’Any, Divendres Sant i Sant Esteve. I les vacances que vulguin agafar-se, esclar. Per motius familiars el Manel deixa el negoci el 2 de juliol i tindrà una altra feina amb horaris més “normals”, potser menys amatents a l’esdevenir de la providència que cada dia recomença. Està content perquè ha aconseguit traspassar el negoci; per tant, la supervivència del quiosc, encara que en unes altres mans, està garantida.
Avui en dia aquest és, sens dubte, un ofici de resistència. Els temps canvien per a tothom i l’adaptació consegüent no sempre és fàcil. Les noves tecnologies, la premsa digital, les subscripcions online i altres circumstàncies de la modernitat han anat fent minvar cada cop més les esplendoroses piles de diaris que antigament presidien tots els quioscos.
Amb el pas del temps, s’hi han anat incorporant souvenirs -sobretot al centre de la ciutat- postals, aperitius, llaminadures, serveis de telefonia, loteria, tabac, begudes... Al quiosc dels Rey els reis són encara avui els diaris i les revistes -“Soc un romàntic”, bromeja el Manel-, però també hi pots recarregar el mòbil, temptar la sort de fer-te milionari, comprar una aigua o el vici de la nicotina.
Anècdotes? A centenars. Com aquell dia, no gaire després del final de la Guerra Civil, en què algú va sentir l’àvia del Manel parlar en català amb un passavolant del quiosc, cosa que no va agradar gens i la volien detenir. Per sort, l’avi Manel tenia coneixences importants entre la seva nombrosa clientela i la cosa no va anar a més. O aquella vegada en què el Josep, el pare del Manel, va ser testimoni del poder de les reines del mercat: les revistes del cor!
Quan una distribuïdora de premsa va començar a cobrar les despeses de transport als quioscos, hi va haver una revolta col·lectiva per decidir no posar a la venda cap de les revistes d’aquella empresa, que entre moltes altres distribuïa l’ ¡Hola!. De dilluns a dimecres tot va anar segons el guió previst, però en arribar dijous -llavors el dia de l’aparició de la revista- i en comprovar que no hi havia ni un sol ¡Hola! en tot Barcelona, algú va fer una trucada i el conflicte es va desencallar.
“Aquesta s’ha tornat a operar la cara!”, exclama una senyora observant la portada del Lecturas. “Deixa-la, no t’ho hauries ni de mirar això!”, li recrimina la seva amiga. Al costat l’ ¡Hola! no dibuixa un panorama gaire més afavorit: el casament de Risto Mejide. Temps millors o pitjors? Els temps que corren, simplement.

Publicat per a Cap comentari:

el mataiaies

Ara que s’ha acabat el curs escolar, potser és un bon moment per mirar de tornar a posar sobre la taula un debat que de manera una mica incomprensible ha quedat aparcat: el de la sisena hora en l’educació primària pública.
Una mica de context: a Catalunya les escoles concertades fan, de manera generalitzada, sis hores diàries de classe, mentre que les públiques en fan cinc. Aquesta hora de diferència a la concertada la sufraguen les famílies mitjançant unes quotes que, de facto, funcionen com a mecanisme de segregació social. Al llarg del curs això pot representar unes 175 hores de classe addicionals, que en el conjunt de la primària sumen fins a unes 1.050 hores, l’equivalent a tot un curs acadèmic extra. Així doncs, els infants de les escoles concertades al nostre país han tingut, de facto, un curs més de classe que no pas els de la pública en acabar la primària.
En el marc del Pacte Nacional per a l’Educació, a partir del curs 2006-2007 es va implantar a Catalunya la sisena hora en l’educació primària pública, cosa que va representar un esforç important en inversió de recursos en el nostre sistema educatiu, fonamentalment per la contractació de mestres i per l’esforç dels centres per repensar el temps escolar. La mesura va topar amb algunes resistències, especialment dels sindicats de l’ensenyament, però va tirar endavant.
Tanmateix, en tornar CiU al Govern, el 2011, en el marc de la política de retallades, i també -cal dir-ho- de reversió de la majoria de les reformes introduïdes durant els anys dels tripartits d’esquerres, es va decidir suprimir la sisena hora i deixar-la només com a mesura compensatòria en determinats centres amb entorns més complexos.
Des de llavors gairebé no se n’ha parlat, i hem tornat a consolidar el model de desigualtat entre l’escola pública i la concertada. Un model que dona a l’escola concertada un marge important per diferenciar-se, i atreure determinats segments de la societat, amb recursos econòmics i una preocupació més intensa per l’educació dels seus fills. Al final, això reforça, necessàriament, les dinàmiques de segregació escolar: les famílies poden triar entre pagar una quota mensual de la concertada, i donar als seus fills un curs escolar addicional al final de la primària, o estalviar-se una part d’aquesta quota i, a tot estirar, cobrir el cost del monitoratge per a temps de migdia, que en moltes escoles és de fins a dues hores i mitja.
És cert que en els últims anys hem anat observant un cert increment de la demanda de centres públics, possiblement induït per l’altíssima qualitat de l’educació que s’ofereix en molts d’ells, i per la seva capacitat d’adaptar-se als canvis i renovar els seus projectes educatius. Tanmateix, la diferència d’hores (repetim-ho: equivalent a un curs acadèmic en acabar la primària) segueix sent un factor de desigualtat.
Però no és només una qüestió de desigualtat entre la pública i la concertada. També dins de l’escola pública mantenir els dies curts afavoreix les desigualtats, ja que escurçar el dia d’escola pot resultar especialment perjudicial per als infants que més ho necessiten.
Tota la recerca coincideix a apuntar que el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies és el principal determinant dels resultats escolars. El que passa fora de classe és molt important, i és on es generen, fonamentalment, les desigualtats. Les hores que no són lectives alguns infants les passen fent activitats que els estimulen l’aprenentatge, amb les famílies o en activitats extraescolars, mentre que d’altres no tenen aquesta opció.
Per entendre’ns: les hores de permanència a l’escola poden tenir uns efectes igualadors, si el sistema funciona, mentre que en la resta del temps les desigualtats socials es reprodueixen i es reforça el pes de l’herència en el rendiment escolar.
L’evidència apunta que estendre el dia escolar pot tenir uns efectes positius molt forts sobre els infants. Tanmateix, cal dir també que la majoria de recerca ben dissenyada apunta a forts efectes condicionals: no es tracta només d’ampliar l’horari sinó d’aprofitar el temps addicional per repensar l’organització del temps escolar. Tenim, al nostre país, una educació pública de gran qualitat, amb un percentatge important de professionals compromesos i preparats per treure un gran rendiment del temps escolar. Potser és hora, també, de tornar a plantejar la qüestió de la quantitat. Perquè també és important.

Publicat per a Cap comentari:

la sisena hora

Ara que s’ha acabat el curs escolar, potser és un bon moment per mirar de tornar a posar sobre la taula un debat que de manera una mica incomprensible ha quedat aparcat: el de la sisena hora en l’educació primària pública.
Una mica de context: a Catalunya les escoles concertades fan, de manera generalitzada, sis hores diàries de classe, mentre que les públiques en fan cinc. Aquesta hora de diferència a la concertada la sufraguen les famílies mitjançant unes quotes que, de facto, funcionen com a mecanisme de segregació social. Al llarg del curs això pot representar unes 175 hores de classe addicionals, que en el conjunt de la primària sumen fins a unes 1.050 hores, l’equivalent a tot un curs acadèmic extra. Així doncs, els infants de les escoles concertades al nostre país han tingut, de facto, un curs més de classe que no pas els de la pública en acabar la primària.
En el marc del Pacte Nacional per a l’Educació, a partir del curs 2006-2007 es va implantar a Catalunya la sisena hora en l’educació primària pública, cosa que va representar un esforç important en inversió de recursos en el nostre sistema educatiu, fonamentalment per la contractació de mestres i per l’esforç dels centres per repensar el temps escolar. La mesura va topar amb algunes resistències, especialment dels sindicats de l’ensenyament, però va tirar endavant.
Tanmateix, en tornar CiU al Govern, el 2011, en el marc de la política de retallades, i també -cal dir-ho- de reversió de la majoria de les reformes introduïdes durant els anys dels tripartits d’esquerres, es va decidir suprimir la sisena hora i deixar-la només com a mesura compensatòria en determinats centres amb entorns més complexos.
Des de llavors gairebé no se n’ha parlat, i hem tornat a consolidar el model de desigualtat entre l’escola pública i la concertada. Un model que dona a l’escola concertada un marge important per diferenciar-se, i atreure determinats segments de la societat, amb recursos econòmics i una preocupació més intensa per l’educació dels seus fills. Al final, això reforça, necessàriament, les dinàmiques de segregació escolar: les famílies poden triar entre pagar una quota mensual de la concertada, i donar als seus fills un curs escolar addicional al final de la primària, o estalviar-se una part d’aquesta quota i, a tot estirar, cobrir el cost del monitoratge per a temps de migdia, que en moltes escoles és de fins a dues hores i mitja.
És cert que en els últims anys hem anat observant un cert increment de la demanda de centres públics, possiblement induït per l’altíssima qualitat de l’educació que s’ofereix en molts d’ells, i per la seva capacitat d’adaptar-se als canvis i renovar els seus projectes educatius. Tanmateix, la diferència d’hores (repetim-ho: equivalent a un curs acadèmic en acabar la primària) segueix sent un factor de desigualtat.
Però no és només una qüestió de desigualtat entre la pública i la concertada. També dins de l’escola pública mantenir els dies curts afavoreix les desigualtats, ja que escurçar el dia d’escola pot resultar especialment perjudicial per als infants que més ho necessiten.
Tota la recerca coincideix a apuntar que el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies és el principal determinant dels resultats escolars. El que passa fora de classe és molt important, i és on es generen, fonamentalment, les desigualtats. Les hores que no són lectives alguns infants les passen fent activitats que els estimulen l’aprenentatge, amb les famílies o en activitats extraescolars, mentre que d’altres no tenen aquesta opció.
Per entendre’ns: les hores de permanència a l’escola poden tenir uns efectes igualadors, si el sistema funciona, mentre que en la resta del temps les desigualtats socials es reprodueixen i es reforça el pes de l’herència en el rendiment escolar.
L’evidència apunta que estendre el dia escolar pot tenir uns efectes positius molt forts sobre els infants. Tanmateix, cal dir també que la majoria de recerca ben dissenyada apunta a forts efectes condicionals: no es tracta només d’ampliar l’horari sinó d’aprofitar el temps addicional per repensar l’organització del temps escolar. Tenim, al nostre país, una educació pública de gran qualitat, amb un percentatge important de professionals compromesos i preparats per treure un gran rendiment del temps escolar. Potser és hora, també, de tornar a plantejar la qüestió de la quantitat. Perquè també és important.

Publicat per a Cap comentari:

mediaset

En els darrers temps s’ha encetat una polèmica sobre la Barcelona turística que, com tot en aquest país, ha generat dos bàndols: els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Encara que m’hi he pronunciat, no voldria arrenglerar-me en una opció de manera simplista. La meva oposició al fet turístic no ve provocada perquè em molesti personalment. No visc en una població on vinguin turistes, no estiuejo en un indret turístic... Això ho dic perquè vivim en un país on les coses i els fets són jutjats en funció de si ens beneficien o ens perjudiquen. Procuro que no sigui el meu cas.
La meva oposició al turisme de masses ve donada per dos fets que considero objectius i que voldria enumerar. En primer lloc, crec que el turisme pot aportar una part de riquesa addicional distribuïda, només addicional, si està ben regulat i controlat. Promocionar el turisme massiu exageradament és una forma de populisme utilitzat pels governs que no saben oferir res millor als seus administrats. És una entrada fàcil de divises i una forma de creació massiva de llocs de treball -de baixa qualitat, això sí-. Com que aquesta és una manera còmoda d’inflar l’economia nacional, té lloc un fenomen evident: el sector turístic es menja qualsevol altra activitat que requereixi més esforç, tant administratiu, econòmic, com professional. Quan el tortell del PIB queda excessivament decantat a favor del turisme -generalment a causa d’un govern lax (local, regional o nacional)- aquest sector aprofita l’ocasió per xuclar recursos públics en excés -té un gran pes, però la seva contribució neta a les arques fiscals és negativa-. D’això ja n’han parlat a bastament diferents economistes.
L’altra raó que justifica la meva oposició al turisme massiu globalitzat és la no sostenibilitat mediambiental del negoci. Quan vaig veure per primer cop la reproducció del David de Miquel Àngel a la plaça de la Senyoria de Florència, em va venir al cap la idea que tots aquests indrets tan famosos acabarien esdevenint parcs temàtics. Vaig fer números. Senzills, no es pensin. Posem per cas que tots els europeus de les generacions futures vulguin visitar Roma un cop a la vida -suposició gens agosarada- i, per tant, que pretenguin anar a la Fontana de Trevi. Donat que cada any neixen uns cinc milions i mig d’europeus de la Unió Europea, conclourem que la Fontana de Trevi haurà d’acollir, només d’europeus, cinc milions de persones a l’any. Això vol dir 15.000 persones al dia si tots es distribueixen uniformement al llarg de tots els dies de l’any. Com que aquesta distribució uniforme no tindrà lloc, i com que, a més dels europeus, cal sumar-hi els americans, els xinesos, els indis, els japonesos, etc. ja poden vostès observar que el tema no s’aguanta. Ni a Roma ni enlloc. A més, considerin la contaminació afegida: avions, tractament d’aigües, transport terrestre, plàstics, papers, etc. Insostenible. Algú dirà que aquest columnista ha visitat la Fontana de Trevi i que, si ell ho ha fet, els altres també hi tenen dret. Doncs no. Quan jo era petit i anàvem a Barcelona a visitar la família el meu pare aparcava al carrer Urgell de Barcelona allà on volia. I ara no hi pot aparcar ningú. Les coses són com són.
Dit això, el cas de Barcelona és particular. Els polítics de l’època (1992) es van inventar l’eslògan populista “Hem de posar Barcelona al mapa”. Frase que, analitzada en detall, ja es veu que és una bajanada de dimensions colossals. L’objectiu era inflamar el xovinisme metropolità, una mena de nacionalisme localista sense sentit, i assegurar-se la reelecció. I d’aquesta operació ençà, que arrenca després dels Jocs Olímpics, el turisme ha estat gestionat en favor propi pels senyors del turisme local. Sense cap control. El periodisme d’investigació podria, amb pocs diners, analitzar els polítics retirats que van a parar al sector turístic. Nosaltres tenim portetes giratòries -petites, però portetes al capdavall- que fan molt de mal. Turisme enraonat i de qualitat? Per favor! Si tots els que hi eren ara fa vint-i-cinc anys encara hi són! Els mateixos. El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers... de Barcelona. Ep, i ho fa amb el senyor Gaspart (altre cop!) de vicepresident.
Que el turisme a Barcelona està desbocat i la seva gestió ha esdevingut immensament complicada? Sí. Que el tema no té solució? A mi m’ho sembla; el mal ja està fet. Que tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics? També. És el que té voler “col·locar-se al mapa” sense preguntar-se què vol dir i per a què serveix.

Publicat per a Cap comentari:

BCN al mapa

En els darrers temps s’ha encetat una polèmica sobre la Barcelona turística que, com tot en aquest país, ha generat dos bàndols: els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Encara que m’hi he pronunciat, no voldria arrenglerar-me en una opció de manera simplista. La meva oposició al fet turístic no ve provocada perquè em molesti personalment. No visc en una població on vinguin turistes, no estiuejo en un indret turístic... Això ho dic perquè vivim en un país on les coses i els fets són jutjats en funció de si ens beneficien o ens perjudiquen. Procuro que no sigui el meu cas.
La meva oposició al turisme de masses ve donada per dos fets que considero objectius i que voldria enumerar. En primer lloc, crec que el turisme pot aportar una part de riquesa addicional distribuïda, només addicional, si està ben regulat i controlat. Promocionar el turisme massiu exageradament és una forma de populisme utilitzat pels governs que no saben oferir res millor als seus administrats. És una entrada fàcil de divises i una forma de creació massiva de llocs de treball -de baixa qualitat, això sí-. Com que aquesta és una manera còmoda d’inflar l’economia nacional, té lloc un fenomen evident: el sector turístic es menja qualsevol altra activitat que requereixi més esforç, tant administratiu, econòmic, com professional. Quan el tortell del PIB queda excessivament decantat a favor del turisme -generalment a causa d’un govern lax (local, regional o nacional)- aquest sector aprofita l’ocasió per xuclar recursos públics en excés -té un gran pes, però la seva contribució neta a les arques fiscals és negativa-. D’això ja n’han parlat a bastament diferents economistes.
L’altra raó que justifica la meva oposició al turisme massiu globalitzat és la no sostenibilitat mediambiental del negoci. Quan vaig veure per primer cop la reproducció del David de Miquel Àngel a la plaça de la Senyoria de Florència, em va venir al cap la idea que tots aquests indrets tan famosos acabarien esdevenint parcs temàtics. Vaig fer números. Senzills, no es pensin. Posem per cas que tots els europeus de les generacions futures vulguin visitar Roma un cop a la vida -suposició gens agosarada- i, per tant, que pretenguin anar a la Fontana de Trevi. Donat que cada any neixen uns cinc milions i mig d’europeus de la Unió Europea, conclourem que la Fontana de Trevi haurà d’acollir, només d’europeus, cinc milions de persones a l’any. Això vol dir 15.000 persones al dia si tots es distribueixen uniformement al llarg de tots els dies de l’any. Com que aquesta distribució uniforme no tindrà lloc, i com que, a més dels europeus, cal sumar-hi els americans, els xinesos, els indis, els japonesos, etc. ja poden vostès observar que el tema no s’aguanta. Ni a Roma ni enlloc. A més, considerin la contaminació afegida: avions, tractament d’aigües, transport terrestre, plàstics, papers, etc. Insostenible. Algú dirà que aquest columnista ha visitat la Fontana de Trevi i que, si ell ho ha fet, els altres també hi tenen dret. Doncs no. Quan jo era petit i anàvem a Barcelona a visitar la família el meu pare aparcava al carrer Urgell de Barcelona allà on volia. I ara no hi pot aparcar ningú. Les coses són com són.
Dit això, el cas de Barcelona és particular. Els polítics de l’època (1992) es van inventar l’eslògan populista “Hem de posar Barcelona al mapa”. Frase que, analitzada en detall, ja es veu que és una bajanada de dimensions colossals. L’objectiu era inflamar el xovinisme metropolità, una mena de nacionalisme localista sense sentit, i assegurar-se la reelecció. I d’aquesta operació ençà, que arrenca després dels Jocs Olímpics, el turisme ha estat gestionat en favor propi pels senyors del turisme local. Sense cap control. El periodisme d’investigació podria, amb pocs diners, analitzar els polítics retirats que van a parar al sector turístic. Nosaltres tenim portetes giratòries -petites, però portetes al capdavall- que fan molt de mal. Turisme enraonat i de qualitat? Per favor! Si tots els que hi eren ara fa vint-i-cinc anys encara hi són! Els mateixos. El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers... de Barcelona. Ep, i ho fa amb el senyor Gaspart (altre cop!) de vicepresident.
Que el turisme a Barcelona està desbocat i la seva gestió ha esdevingut immensament complicada? Sí. Que el tema no té solució? A mi m’ho sembla; el mal ja està fet. Que tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics? També. És el que té voler “col·locar-se al mapa” sense preguntar-se què vol dir i per a què serveix.

Publicat per a Cap comentari:

carretera de la mort

Fa sis nits que no pot dormir. Armando Alves Casinhas tanca els ulls i només veu una mateixa pel·lícula: el “crematori” d’on va aconseguir sortir la tarda de dissabte passat. Descansa a la fresca a la porta de casa amb la seva dona, Maria Isabel Lopes, i una cervesa al damunt del maleter del seu cotxe. No queda cap rastre dels números de la matrícula: la placa és un plàstic irregular, fins i tot l’alumini es va fondre.

Quan el foc descontrolat de Pedrógão Grande va arribar a Pobrais, una poble de només 40 habitants, Armando va decidir fugir amb cotxe a la desesperada cap a la carretera principal per “salvar la pell”. Va trobar-se amb una autèntica “bola de foc”. Els cotxes davant seu explotaven. La força de les flames se sumava als crits d’agonia. Va fer marxa enrere com va poder, era impossible obrir la porta. “La calor era tan intensa que jo, dins del cotxe, m’estava escaldant”, recorda fregant-se els braços. En 62 anys de vida no havia vist res igual.
Ser bomber sense cobrar res

Una setmana després, les tanques carbonitzades ja són l’únic rastre que queda de la carretera de la mort. Portugal s’ha afanyat a tancar les ferides superficials del quilòmetre 7,5 de la Nacional 236-1, entre Figueiró dos Vinhos i Castanheira de Pera, on dissabte passat van morir fins a 47 persones engolides pel foc. Després que abandonessin la zona les hordes de periodistes, un nou paviment de quitrà ha substituït els forats que havien deixat els cotxes calcinats. El foc ja està totalment extingit. Ha refrescat, el cel és blau i l’ambient comença a ser respirable. Però per molt que el govern netegi els estralls de l’incendi, ningú podrà esborrar els pobles que han perdut un terç dels habitants.

A Pobrais han mort 11 dels 40 habitants. Maria Isabel fa el recompte en veu alta mentre Maria Emilia Brás, de 73 anys, que ha perdut dues de les seves cosines, surt de casa per intentar trobar algun bri verd d’herba per als conills. S’atura al plafó d’anuncis per veure quins són els pròxims enterraments. “Aquí només quedem els vells, quan els vells morin això quedarà desert”, lamenta. Portugal va decretar diumenge tres dies de dol nacional, però la dificultat per identificar el total de 64 morts ha allargat el patiment de les famílies. Maria Emilia encara no ha pogut enterrar els seus familiars i no pot deixar de pensar en un veí de 21 anys que ha perdut els pares i la germana.

“ Conec tots els morts, aquí som tots família”, diu Piedade Luis, que ahir celebrava 55 anys del seu casament. El seu bar Avé Maria es va convertir en refugi per a fins a 15 persones de Mó Pequena, a 10 quilòmetres de Pobrais. “Vaig prometre als meus nets que no moririen i el foc va respectar el meu jardí”, diu davant de la façana de casa seva, coberta de sutge però intacta. El bar també s’ha convertit en un centre d’operacions improvisat. Els representants del govern fan inventari de les cases derruïdes, i l’empresa de telecomunicacions pregunta qui no té internet ni telèfon, encara. També creix la indignació per la falta de respostes a mesura que passen els dies.
Problemes de seguretat
La llei estableix que les plantacions d’eucaliptus han d’estar a un mínim de deu metres de les carreteres. Però els arbres poblen tots els marges de les cunetes. “Si l’empresa concessionària que controla la N-236 hagués complert la llei, avui no seria coneguda com la carretera de la mort ”, censura Carlos Carvalho, un veí de Mó Pequena de 60 anys, que recorda que més del 75% dels incendis anuals de Portugal són provocats i que el nombre es multiplica cada any que hi ha eleccions municipals, com l’actual. Gairebé tota l’àrea cremada està coberta d’eucaliptus, que aquí es coneix com l’ or verd, la principal font d’ingressos per a milers de famílies.
El 75% dels incendis anuals de Portugal són provocats
Tres dies després d’haver-se apagat el foc, un marró clar ressuscita del mig dels troncs. Tot i haver-se cremat, la fusta encara és bona, i els camins estan més nets que mai. Els gegants del sector es freguen les mans: l’empresa Navigatorcontrola un 70% del negoci de la pasta de paper de Portugal, i rivalitza amb Finlàndia. Però els locals difícilment hi podran fer negoci. La maquinària de tres empreses ha quedat totalment destruïda, i fins a 200 persones s’han quedat sense feina.

Per a Álvaro David suposa la ruïna. El foc ha consumit la feina de vint anys: “Visc una paradoxa: ara hi haurà molta feina, però no la podré fer perquè m’he quedat sense màquines”. Ho explica amb un estrany alleujament. No té assegurança i fins i tot li han començat a robar alguns dels ferros per vendre’ls com a ferralla. Però no pot deixar de pensar com, gràcies a córrer a protegir la seva família, va salvar la vida i ara ho pot explicar. Totes les màquines estaven a tocar del quilòmetre tràgic, i a terra hi ha grans basses de capa de pintura fosa i després solidificada.

"La meva àvia va dir que el dia abans del judici final caurien llengües de foc; això és un avís diví"
MARTA CONCEIÇÃOVEÏNA DE NODEIRINHO, 84 ANYS
João, treballador municipal, recull les restes d’un dels cotxes cremats al mig de Nodeirinho, a 5 km de Pobrais. Acaba d’enterrar una nena de només quatre anys que va ser engolida pel foc amb la seva àvia dins del cotxe. La seva mare no va poder fer més que mirar-s’ho de lluny des d’un safareig que es va convertir en el refugi per a una desena de persones durant tota la nit de dissabte a diumenge. Marta Conceição té 84 anys i el fons de les orelles encara ple de sutge. Descansa en una parada d’autobús davant de casa seva, a l’ombra. Té les cames botides i plenes de ferides d’haver-se llançat al safareig per protegir-se. Va ser idea de la seva nora. Mira a l’infinit i no pot parar de fer un lleuger balanceig amb l’esquena d’incredulitat. “La meva àvia va dir que el dia abans del judici final caurien llengües de foc; això és un avís diví, l’Apocalipsi”, assegura.

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)