l'oncle xines

El desplegament de propaganda per enaltir la figura de Xi Jinping davant la important cita del 19è congrés del Partit Comunista no deixa dubtes que Xi pretén ser reconegut com una nova versió de Mao, el gran pare de la pàtria de la República Popular.

Però és una versió millorada, ja que la Xina d’ara és la segona economia mundial, amb un paper important en l’escena internacional, i Xi Jinping es projecta com un líder fort i respectat que fins i tot ha arribat a seduir fora de la Xina per la seva defensa de la globalització i el lliure comerç.

L’aparell de propaganda s’hi ha esmerçat a fons. S’han publicat desenes de llibres que recullen la biografia, els èxits o els pensaments de Xi. El més conegut és Xi Jinping. La gobernación y administración de China, un supervendes amb 6,42 milions d’exemplars venuts. Durant mesos la televisió ha emès documentals i especials que recullen i lloen la vida del president, ressaltant des del seu pensament fins a la seva proximitat i preocupació pel poble.

I com a colofó, una gran exposició que recull els avenços de la Xina en els últims cinc anys, els del mandat de Xi. Sales i sales on la imatge del president domina a les parets mentre es mostren els assoliments del desenvolupament xinès, que inclou la modernització de l’exèrcit, les inversions al món rural, els avenços tecnològics, l’aposta per l’educació i la ciència… Una exposició per estar orgullós de ser xinès i on des de cada racó et mira el líder.

Casat amb una cantant

Quan fa cinc anys Xi Jinping va ser nomenat secretari general del Partit Comunista de la Xina i president del país, la seva dona, Peng Liyuan, una famosa cantant, era molt més popular que ell. En aquest temps Xi Jinping, triat com un home de consens amb una llarga experiència en l’administració, ha esdevingut un líder ferm que no dubta a exercir el poder amb mà dura.

Xi ha aconseguit fabricar-se una imatge de líder fort, a qui no li tremola la mà per eliminar adversaris o canviar polítiques, però alhora ha conreat la imatge d’home accessible, pròxim al poble, amb gustos frugals. S’ha convertit en Xi Dada (Oncle Xi), un sobrenom amb el qual se’l coneix popularment i que reflecteix respecte i veneració.

Xi és alhora el pare respectat que dirigeix la nació, a imatge de Mao, i el líder fort i nacionalista que necessita la Xina per reclamar el seu paper de potència internacional.

El president xinès no ha vacil·lat a l’hora de trencar equilibris dins del partit i centralitzar el poder sota el seu comandament creant i controlant una dotzena d’organismes que han buidat de poder carteres ministerials. Però sobretot ha consolidat el seu poder en una feroç campanya anticorrupció que ha utilitzat per eliminar adversaris, però també per guanyar-se l’aplaudiment del poble. Va prometre actuar contra “tigres i mosques”, és a dir, contra alts càrrecs del partit i contra simples funcionaris, i ho ha complert. La lluita contra la corrupció juga un paper important en el pensament de Xi. Defensa la necessitat de reforçar ideològicament l’ànima del partit per impedir que perdi el poder.

Caràcter forjat en una cova

La vida de Xi Jinping reflecteix la convulsa història del país. Va néixer a Shaanxi el 1953, el seu pare va ser un heroi de la revolució comunista i ell era el que es coneix com un príncep roig. Amb la Revolució Cultural la família va ser depurada i ell, com milions d’adolescents, va ser enviat al camp, a Yan’an, on va viure en una cova com els camperols. Sovint ha reivindicat que aquest període va formar el seu caràcter. Tota una aura de llegenda per al Mao del segle XXI.

no espanya

A Espanya hi governa un partit condemnat per corrupció sistemàtica. Si s’accepta això, a partir d’aquí es pot acceptar qualsevol cosa, però això no passa en un sistema democràtic i evidencia que el sistema està corromput.

En aquest sistema polític i social corrupte es va iniciar, amb la finalitat d’atacar el Govern de llavors, un procés en si mateix antidemocràtic amb la recollida de signatures “contra els catalans” i el recurs al Constitucional contra l’Estatut. Aquesta estratègia de caràcter ideològic va fer mal i va causar frustració a la societat catalana, primer, i posteriorment li va negar tota alternativa, cosa que la va conduir on és avui. Des de l’Estat i els seus partits no se li va oferir cap opció, només l’independentisme català va oferir una alternativa a la societat.

Aquesta anomalia democràtica, que el govern de Rajoy continuï quan està provada la seva corrupció i que tingui el suport del PSOE per a la seva continuïtat i també en la seva política cap a Catalunya, només és possible perquè serveix els interessos dels poders de l’Estat. Es comprova amb l’actuació dels poders econòmics directament -el boicot a l’estructura financera catalana és una operació política coordinada, en tota regla- i mitjançant el control dels mitjans de comunicació espanyols, particularment les capçaleres i televisions madrilenyes. La unanimitat de les capçaleres en paper i de les cadenes televisives és pràcticament impossible si no respon a una consigna: “A la voluntat catalana, ni aigua”.

El Regne d’Espanya és un estat d’una naturalesa semblant a la d’alguns països de l’antic bloc soviètic

A aquest diktat antidemocràtic respon la sistemàtica perversió del llenguatge: “El desafiament separatista/independentista”; la qualificació de “referèndum il·legal” abans que ho declari el Tribunal Constitucional; l’argot policial per referir-se a delinqüents en expressions com “desmantellat el nucli dur del referèndum”, “confiscades les paperetes”... Tot a través de notícies i comentaristes en què s’exclou a qui pugui argumentar la posició de la Generalitat. El sistema de mitjans de comunicació espanyol no és democràtic, és una màquina totalitària que pretén alienar l’opinió pública espanyola. És just que hagi estat denunciat per institucions internacionals per la seva parcialitat.

En els mitjans de comunicació es realitza la vida social i política, depèn d’ells que hi hagi llibertat d’informació, opinió i expressió o que siguin ofegades, com és el cas. Però el que en últim terme garanteix les llibertats democràtiques és una justícia independent, i això tampoc existeix a Espanya. El caràcter democràtic de la justícia mai ha estat garantit. Sense una ruptura amb el règim anterior, fiscals i jutges franquistes van continuar i van ascendir, i l’Audiència Nacional va succeir el TOP; però, a més, Rajoy va fer una transformació profunda de la justícia. Ho posa de manifest que tant el ministre com el fiscal estiguin reprovats pel Parlament espanyol. Aquesta política va començar amb una reforma que encareix i impedeix a la ciutadania l’accés a la protecció de la justícia. Va continuar amb la llei mordassa, que impedeix l’exercici de la llibertat d’expressió. Va anul·lar completament la independència de la justícia amb la sistemàtica ocupació per elements afins al seu partit de totes les institucions, del Tribunal Suprem al Constitucional. Es podria dir que la nova llei del Tribunal Constitucional que va aprovar en solitari no només va liquidar l’autoritat moral d’aquest tribunal sinó que va suposar la liquidació en diferit de la mateixa Constitució.

L’ús partidista de la fiscalia sense cap vergonya al servei d’un partit tan autoritari i corrupte és el que explica l’empresonament de dos activistes catalans per la democràcia. Ho posa de manifest que abans del judici el ministre Catalá es reunís amb el fiscal Maza. La jutge els va empresonar, però va ser la fiscalia, a les ordres del govern central, qui va demanar presó per a ells i per a ni més ni menys que el responsable de la policia catalana que va dirigir l’operació d’aquest agost contra el terrorisme. La presó, les multes, pretendre il·legalitzar partits democràtics... és propi d’un govern totalitari. Quan aquesta política, realitzada per les institucions, és signada també per dos partits aliats, i quan el cap de l’Estat, que va ser designat pel règim franquista, avala aquesta política, estem parlant d’un règim que no és democràtic. No se’l pot anomenar feixista, però sí antidemocràtic i amb vocació de totalitarisme.

Aquest règim autoritari calcula la resistència cívica catalana en unes cinquanta o cent mil persones mobilitzades, i ignora la realitat de milions de catalans que estan defensant pacíficament la seva sobirania com a ciutadans i com a nació. Assistim al xoc entre aquesta estratègia d’estat i aquesta realitat social. La cort madrilenya creu que s’enfronta a uns partits independentistes i ignora que s’enfronta a un veritable moviment democràtic com no n’hi ha cap més a Europa ni al món. El seu pla és simple: no negociar, humiliar i destruir aquest moviment -el que ells anomenen “l’independentisme”-, que la societat catalana no tingui nervi. Un cop reduïda a unes províncies sense direcció i tutelades des de Madrid, se li concedirà un reconeixement i unes contrapartides econòmiques.

Com és possible que passi això dins de la Unió Europea? L’explicació és que la UE, és a dir, la Comissió i el BCE, ha redefinit el projecte europeu. La Constitució europea, amb la seva garantia de drets de la ciutadania, és paper mullat, i dins de la Unió s’accepta que hi hagi estats democràtics i d’altres que no ho són. El Regne d’Espanya, doncs, és un estat d’una naturalesa semblant a la d’alguns països de l’antic bloc soviètic. Les llibertats dins d’aquests estats no importen i la seva suposada sobirania només existeix mentre paguin el seu deute. És a dir, l’estat espanyol fa a la ciutadania catalana el que li fa perquè Merkel i Juncker l’hi permeten mentre els comptes de l’Estat es mantinguin en equilibri.

Annu Albers

Anni Albers (Berlín, 1899-Connecticut, 1994) es va dedicar a l’art tèxtil i no a la pintura, entre altres raons, perquè tenia una síndrome que impedia que els músculs de les seves cames es desenvolupessin amb normalitat. Però la malaltia no va impedir que es considerés a si mateixa una artista i que traslladés tota la seva inventiva al camp dels teixits. La principal virtut de l’exposició que el Guggenheim de Bilbao li dedica fins al 14 de gener és precisament que el comissari, Manuel Cirauqui, ha sabut reflectir amb molta cura tota la volada del seu talent. “Anni Albers va estudiar a la Bauhaus, on l’art i el disseny es consideraven sota el mateix concepte de la producció de formes, de la Gestaltung ”, explica Cirauqui. “Va entendre aquest concepte que comunica l’art i el disseny d’una manera extremadament íntima i profunda, i el va continuar en tots els períodes de la seva vida -subratlla-, i a través d’aquest concepte qüestiona les formes majors de l’art modern, fonamentalment la pintura, i les arts menors”.

A més de la formació, la Bauhaus també va ser important per a Albers perquè va ser on va conèixer el seu marit, el pintor Josef Albers. Després que el partit nazi tanqués l’escola, es van traslladar a Carolina del Nord, on va començar a treballar en un centre que es convertiria en un referent artístic als Estats Units, el Black Mountain College. “Anni Albers va entendre perfectament la dualitat de la dona com a classe treballadora de les arts respecte a l’aristocràcia masculina, i sempre va treballar sense fer concessions a aquesta ideologia”, explica Cirauqui. “Ja era una artista abans de començar a teixir, i no ho va perdre com a teixidora. No li agradava l’escola d’arts aplicades, així que va anar a aquella nova escola que era la Bauhaus”, diu el director de la Fundació Josef i Anni Albers, Nick Weber. “Una de les raons per les quals aquesta exposició és fantàstica és perquè reuneix més treballs dels que l’Anni anomenava teixits pictòrics que cap mostra anterior”, afegeix Weber. Per al comissari, la seva trajectòria permet fer “una mirada panoràmica a la història de l’abstracció al segle XX”.

Creadora i tractadista

Anni Albers: tocar la vista inclou més de 200 peces entre teixits, dibuixos, gravats i documents, molts dels quals provenen de la Fundació Josef i Anni Albers, i també de museus internacionals com el MoMA, el Metropolitan i el Victoria & Albert Museum. El comissari també hi ha volgut incloure teixits prehispànics que van inspirar l’artista; i en lloc de catàleg, el museu ha publicat en castellà i basc l’edició ampliada del tractat cabdal que va escriure Anni Albers l’any 1965, Del tejer. Algunes de les peces són inèdites i una altra de les curiositats és que s’hi poden veure joies d’“antiluxe” que Albers va fer amb materials tan insòlits com anelles de plàstic i clips de cabells i d’oficina.

A més de teixits, Albers va treballar fent gravats a partir dels anys 60 i també en aquest camp va destacar per obrir nous horitzons en les tècniques d’estampació. “L’Anni veia l’art com un lloc on descansar, en parlava sempre. No com un manifest polític, però sí com una cosa que ens pot abstraure de les dificultats de la vida diària”, explica Weber, que va tenir una relació molt estreta amb l’artista perquè la va conèixer quan ell tenia 22 anys. “Era tan inventiva amb la tècnica, que es va presentar a la impremta de la meva família, que era una impremta comercial, i va descobrir que podia fer servir la tècnica de l’òfsetper fer coses excepcionalment boniques i que no s’havien fet mai”, diu Weber.

“Actualment, i encara durant algun temps, els fils, en la meva opinió, es poden fer servir com a mitjà expressiu. I la practicitat que suposa el caràcter nòmada dels articles fets amb fils fonamenta aquesta opinió. Ens movem cada vegada més sovint i amb més celeritat d’un lloc a un altre i ens atrauran més aquelles coses que menys ens impedeixin moure’ns”, va escriure Anni Albers al seu tractat. Més de 50 anys després, els seus teixits mantenen el seu caràcter atemporal.

A la primera sala de la mostra es pot veure el teixit amb què Anni Albers es va graduar a la Bauhaus, i ja aleshores tenia l’afany d’introduir nous materials, com la cel·lofana i el plàstic, i de confrontar-se a la tradició pictòrica. I no va perdre mai el caràcter: quan ja tenia 80 anys i les mans se n’havien ressentit, va aprofitar-ho per fer una sèrie d’aquarel·les protagonitzades per uns murs irregulars.

no ens mouran

A Espanya els ciutadans han encunyat aquestes dues actituds rotundes. La dreta, “D’aquí no ens movem”, que pot recordar el conegut lema dels anys 60 però que encapsula l’afirmació “Som on som, ocupem l’espai que ocupem i ningú ens mourà d’aquí”. L’esquerra, d’altra banda, es defensa afirmant que “No passaran”: no deixarà passar l’enemic i defensarà la seva posició fins al final... Totes dues afirmacions són rotundes, absolutes, no deixen lloc al dubte, transmeten que la resistència serà fins on calgui, fins a la mort si fos necessari, perquè després no hi ha després...

Aquesta és la profunda essència d’Espanya, reflectida una i mil vegades en la seva història política, militar i social i que impregna per sota la seva cultura, la que més bé expressa i diferencia el seu caràcter.

Miguel de Unamuno, l’essència de la intel·ligència espanyola, i José Antonio Primo de Rivera, la passió política de la dreta fins a l’extrem, a Salamanca el febrer del 1933. José Antonio: “ Estamos necesitados, Don Miguel, de una fe indestructible en España y en lo español ”. Unamuno: “ ¡España! ¡España!... Muchas veces he pensado que he sido injusto en mis cosas; combatí sañudamente a quienes estaban enfrente; acaso quizás a su padre. Pero siempre lo hice porque me dolía España, porque la quería más y mejor que muchos que decían servirla sin emplearse a fondo en criticar sus defectos”. José Antonio: “ También nosotros, Don Miguel, hemos llegado al patriotismo por el camino de la crítica. Esto lo he dicho yo antes de ahora. Y hoy, en esta Salamanca unamunesca, voy a decir a quien nos escuche que el ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo”.

La intel·ligència ha estat clau. El Govern ha de seguir així, no trencar res; aquest camí s’ha demostrat útil

L’orgull és un tret definitori de la personalitat espanyola... No cal dir més, ni menys, però sí prendre nota del que han dit altres.

1) El Parlament de Catalunya pot declarar la DUI. Un salt al buit. Anirà seguida de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la Generalitat serà intervinguda, el Govern inhabilitat i possiblement empresonat per sedició. El govern central nomenarà a la Generalitat persones d’obediència absoluta. La situació entrarà en una tensa espera. Els desordres al carrer poden ser greus. Passat un temps, segons el mateix article 155, s’hauran de convocar eleccions autonòmiques, s’il·legalitzaran alguns partits sobiranistes i previsiblement guanyaran en solitari o en coalició els que ho siguin i no hagin estat il·legalitzats. La passió de la nació i el sentit d’humiliació hi contribuiran. Arribarà la República Catalana amb temps, patiment i esforç. El 14 d’abril de 1931 el règim monàrquic de tradició secular a Espanya va caure en unes eleccions municipals. Ningú ho esperava, però el poble no volia aquell règim...

Avui és diferent, la distància entre una part d’Espanya i una part de Catalunya s’ha anat fent gran, més gran. Però si els catalans han de votar en aquestes circumstàncies, el sentiment de risc i de conservar el que es té, que sempre modera les passions, serà probablement insuficient, i la victòria de l’independentisme serà imparable.

Des de fa mesos la Generalitat ha estat políticament més hàbil que el govern central i la situació és ara on és per aquesta trajectòria

Per a Espanya, enfront d’una DUI, el més intel·ligent seria esperar, refredar la passió i reconduir la situació, però el vertigen de la reacció a l’ agressió de la DUI serà massa fort per ser aturat. “ Estamos necesitados de una fe indestructible en España... ” Davant d’una DUI el govern central reaccionarà, li serà massa difícil no fer-ho. Encarna el “ No nos moverán ”.

2) Es pot esperar, no fer la DUI, donar temps i convocar eleccions. En aquestes circumstàncies el calendari pressiona més a Espanya que a Catalunya. Espanya no pot mantenir aquesta situació de conflicte en una UE i en uns mercats financers que volen estabilitat i seguretat. És possible, però no probable, que la pressió internacional porti Espanya a oferir una solució. El resultat seria en aquest cas un statu quo econòmic i fiscal similar al basc amb més competències, amb el control de les infraestructures bàsiques, amb poder exclusiu en llengua i cultura... tot dependrà de com es pugui negociar. La dificultat està en la voluntat d’Espanya de pactar. La manca de confiança mútua és una dificultat afegida. És per això que aquesta alternativa acabarà en eleccions convocades per la Generalitat, sense il·legalització de partits -és important-. Catalunya necessita mostrar de manera fefaent i irrefutable en l’àmbit internacional el seu posicionament. Això ho faria possible.

Si els catalans fóssim com els espanyols, el camí seria el primer: “No passaran”. Si som més pragmàtics, més freds i serens, el camí seria el segon, esperar i convocar eleccions. Perquè ho sigui, s’ha de tenir fortalesa, fredor i sentit d’estat per fer un pas gran en dos trams. Per explicar a la ciutadania -que difícil!- que, arribats on som, ens hem de moderar per no incrementar el risc, sinó controlar-lo. Res impedeix anar més lluny, més endavant, però jugar-ho ara tot al tot o res no és probablement el més prudent.

Des de fa mesos la Generalitat ha estat políticament més hàbil que el govern central i la situació és ara on és per aquesta trajectòria. Des de la feblesa, la intel·ligència ha estat clau per avançar, però ara com ara la Generalitat no ha aconseguit encara res tangible tret de tenir una posició millor que la que tenia a l’inici del conflicte. Cal, doncs, continuar, no trencar res; aquest camí s’ha demostrat útil. Els que han estat en negociacions i han hagut d’enfrontar-se a la part forta des del costat feble saben els perills d’apostar per arriscar-ho tot.

La prudència pot deixar el sentiment de no haver guanyat més per arriscar massa poc; la rauxa pot portar, si es perd, al patiment i la humiliació per haver anat massa lluny, o a l’eufòria de l’èxit complert si es guanya. La tria del pragmàtic és evident perquè el risc de perdre molt és alt.

pere bonet

La salut mental no és un estat estable. Tots, en algun moment de la vida, podem iniciar un trastorn mental. Aquest any el Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra avui, se centra en el dret de les persones amb un problema de salut mental a accedir a un lloc de treball i mantenir-lo.

Per què es posa l’accent en la integració laboral?

Sempre que parlem de persones amb un trastorn mental ens venen al cap fàrmacs o psicoteràpia, i no incorporem l’aspecte laboral. I és important, perquè si volem la plena integració en la comunitat aquest és un aspecte a treballar.

¿Es pot dir a la feina que tens o has tingut una malaltia mental?

És un tabú, i si ja és un problema dir que tens una depressió, ja no diguem una psicosi. La malaltia mental està estigmatitzada. Quan parlem de salut mental parlem de diferents condicions psiquiàtriques. En el cas de depressions, trastorns bipolars i en segons quines patologies, es considera que aquella persona pot tenir dificultats durant una temporada i després pot continuar treballant. Però també tenim patologies més greus i discapacitants de llarga evolució que s’inicien al voltant dels 20 anys, com l’esquizofrènia, i és on tenim més problemes perquè és quan s’inicia la carrera laboral.

I poden treballar.

Un dels programes pilot del pla interdepartamental de salut mental és el suport al treball ordinari. Això no invalida la feina que es fa en centres especials de treball, però ¿per què aquestes persones no poden fer la seva feina habitual en el mercat ordinari? Quan una persona té un brot o una agudització patològica, d’entrada es pensa en baixa llarga, en invalidesa, i se l’aparta del seu lloc de treball. A vegades és necessari però ens dificulta la reincorporació d’aquestes persones. Els plans terapèutics han d’integrar la continuïtat de la vida laboral.

Per què és important que continuïn treballant?

Perquè el treball en si mateix és terapèutic, dignifica. A més, la persona pot estar descompensada des d’un punt de vista psicològic o tenir algun símptoma i ser capaç de rendir a la feina. No és només una qüestió econòmica: la feina em permet relacionar-me, estar ocupat, tenir un sentit de transcendència i sentir-me útil.

Com podem facilitar la seva integració?

A vegades com més sensibles volem ser, pitjor. S’ha de normalitzar el tracte i facilitar la comunicació i no tractar la persona amb paternalisme o des de l’estereotip. Hem d’incorporar l’opinió de la persona afectada i preguntar-li què necessita.

Hi ha molts estereotips?

Molts. La concepció que té la població d’una esquizofrènia, per exemple, no té res a veure amb la realitat. La societat sovint busca un diagnòstic per tenir una explicació a una cosa que potser no en té. A vegades diem que algú està boig perquè una etiqueta sembla que ens doni tranquil·litat.

¿Tothom pot patir una malaltia mental?

Una de cada quatre persones patirà algun tipus de disfunció mental al llarg de la vida. Entre un 30% i un 35% de les persones ateses a l’atenció primària ho són per simptomatologia relacionada amb patologia mental. I, segons l’OMS, la depressió és la principal causa de problemes de salut a tot el món.

che

Quan s’arriba a Santa Clara ja se sap que s’és a la casa del Che. Les referències a l’històric revolucionari en aquesta ciutat són constants des dels afores mateix, que anticipen el que ve amb cartells de propaganda que contenen frases i imatges de l’argentí. I a les nits els músics ambulants proven d’escurar la butxaca dels turistes apel·lant a la nostàlgia a través de l’emotiva cançó Hasta siempre comandante, de Carlos Puebla.

Situada al mig de l’illa, a uns 300 quilòmetres de l’Havana, sense platja ni muntanya, la principal atracció de la ciutat és recórrer l’empremta històrica que el “ guerrillero heroico ” -com l’anomena el règim- va deixar-hi. Sense la batalla de Santa Clara que l’argentí va liderar cap a la victòria el desembre del 1958, ni el Che hauria esdevingut el mite que va ser ni segurament la Revolució Cubana hauria evolucionat igual. Per aquest motiu, la ciutat va quedar sempre lligada al carismàtic guerriller i es va decidir que allotgés les seves restes mortals quan van ser recuperades de Bolívia el 1997. Ara Santa Clara compta amb un mausoleu on està enterrat Ernesto Guevara com a icona de la població, així com un petit museu dins el tren blindat que va jugar un paper decisiu en la batalla.

Com no podia ser d’una altra manera, el mausoleu on descansen les seves restes va centrar tots els actes d’homenatge a Cuba de la commemoració dels 50 anys de la mort del Che Guevara que es complien ahir, amb la presència del president, Raúl Castro, i del seu vicepresident i més que probable successor a partir de l’any que ve, Miguel Díaz-Canel, que va pronunciar un discurs sobre el llegat del Che com a símbol de llibertat per al món.

En l’acte també van participar persones que havien conegut el Che en persona, com col·legues guerrillers que l’havien acompanyat en la seva expedició a Bolívia i que explicaven com era l’argentí en la distància curta. També hi eren els seus fills, que viuen a Cuba i que es mostraven contents per la “persistència” dels valors revolucionaris que encarnava el seu pare.

Che Guevara: el revolucionari que va sobreviure a la seva mort

Però tot el protagonisme no va ser a l’escenari. En un gest animat per les autoritats, una bona part del públic lluïa papers on hi havia impresa la famosíssima fotografia del líder revolucionari feta pel fotògraf cubà Alberto Korda. El fotògraf va immortalitzar l’argentí en una imatge que s’ha transformat en una icona mundial, fins al punt de diluir-ne el sentit revolucionari inicial. De fet, l’estat cubà és el primer a sumar-se a aquesta tendència comercialitzant la imatge del Che en tota mena de souvenirs que es venen a l’illa. L’autor de la fotografia, que fins llavors s’havia dedicat a retratar models i després va passar a ser el fotògraf oficial de la la Revolució, no es va plantejar cobrar mai pels drets de la imatge i només va denunciar una marca anglesa de Vodka que va intentar decorar les ampolles amb la imatge del Che. La història diu que va donar els diners obtinguts en la demanda per finançar el sistema educatiu cubà.

Més lluny de l’escenari, però també entre el públic, hi havia gent que assegurava que també l’havien conegut personalment. És el cas de l’Eduardo, nascut l’any 1940, que va formar part de la seva columna encara que no va participar en la batalla de Santa Clara. Segons ell, el Che era molt exigent amb els seus soldats i no tolerava la indisciplina. “Era dur però també feia que tots ens sentíssim com germans”, explica.

Un contemporani del Che

L’Eduardo també va ser present fa 20 anys quan les restes mortals del revolucionari van arribar a Santa Clara en un acte en què, recorda, tota la ciutat va formar una comitiva des de l’entrada fins a l’arribada al mausoleu. Considera que va ser un acte de justícia per a una ciutat que sempre li ha tingut una estima especial.

Com una bona part dels cubans, l’Eduardo considera que el Che es va avorrir després del triomf de la Revolució i que els càrrecs governamentals -com per exemple el de ministre d’Indústria i el de president del Banc Nacional de Cuba- no feien per a ell. De fet, molta gent a l’illa creu que una part de les seves ganes d’impulsar la revolució al Congo, primer, i a Bolívia, després, van arribar després de donar per impossibles algunes de les mesures d’eficiència i de treball que volia imposar. Una altra frase que se sol escoltar a Cuba sobre el Che és que era tan i tan comunista, que era de dretes pels esforços que exigia.

• 

Diverses persones caminen prop d'un retrat de grans dimensions d'Ernesto "Che" Guevara a la ciutat cubana de Santa Clara, a l'octubre de 2017 / ALEJANDRO ERNESTO / EFE

Finalment, i amb això l’Eduardo també hi està d’acord, hi ha qui opina que el Che va marxar a fer la revolució a altres països perquè era un home d’acció que en part gaudia complint aquesta mena de missions. Per exemple, per poder entrar a Bolívia el Che va fer servir un passaport uruguaià falsificat amb el nom de Ramón Benítez i va canviar el seu aspecte físic per passar inadvertit.

Mentre que per als adults la figura del Che manté intacta la seva identificació amb els valors de la llibertat per a Llatinoamèrica i el món, i d’alguna manera representa la puresa de la Revolució, entre les noves generacions és diferent. Els més joves segueixen veient en l’argentí una figura important a l’hora de configurar el seu imaginari nacional, però tots els seus actes queden massa enrere per agafar-lo com a exemple.

La visió dels joves

Alumnes de la Universitat de Santa Clara, com la Clara, creuen que la imatge del líder revolucionari s’ha devaluat molt per la sobreexplotació de la seva imatge i ha acabat perdent el sentit en algunes ocasions. “D’una banda ens el posen com a tòtem a l’escola, i de l’altra veiem com s’utilitza com a reclam per atraure turistes”, es lamenta. Malgrat tot, se sent molt orgullosa que s’identifiqui el Che amb Cuba i inspiri altres lluites al món, i considera que és una de les coses que persistiran de la Revolució en el futur.

A l’Óscar el preocupa que amb els anys s’imposi la visió d’un home cruel i sanguinari que els seus familiars residents a Florida li expliquen que veuen des d’allà. “Encara que no sigui un ferm defensor d’aquest sistema, no em sembla una visió justa”, assenyala. També destaca que es tracta del primer any que es commemora la mort del Che sense la presència de Fidel Castro i alerta perquè s’adoptin mesures per evitar l’excessiva comercialització de la seva imatge.

l'odi

Va ser el dijous 28 de setembre, a quarts de nou del matí, a l’estació de metro de Liceu. Un individu de mitjana edat a qui no coneixia de res i que baixava del mateix vagó que jo se’m va acostar i em va increpar: “Apa, que t’estàs fent ric, eh?!” Quan li vaig demanar amb sarcasme si, a ell, el ministeri de l’Interior no li pagava prou bé, em va titllar de “feixista” i, a banda d’insistir en això de l’enriquiment gràcies a les fabuloses remuneracions de TV3 i Catalunya Ràdio, va sostenir que les meves intervencions mediàtiques estaven “generant odi”.

Esclar, com que no soc Isabel Coixet jo no vaig tenir l’endemà la portada -la portada!- d’ El País per explicar l’agressió verbal de què havia estat objecte; una agressió tan trivial -o tan significativa- com la que va denunciar dramàticament uns dies després l’acreditada cineasta. De fet, la setmana següent ja vaig deixar de tenir, a les planes d’ El País, el més mínim racó per explicar-hi res. Això no obstant, d’acord amb la recta doctrina constitucionalista, són els mitjans sobiranistes -amb la radiotelevisió pública al capdavant- els “ asquerosamente sectarios” (segons el catedràtic emèrit de sectarisme Alfonso Guerra); són aquests els que caldria tancar, segons sosté un antic paladí de la llibertat d’expressió per qui alguns de nosaltres ens havíem manifestat, un cert Albert Boadella. La premsa espanyola i espanyolista -tota-és, en canvi, un prodigi de pluralisme i de respecte a la discrepància. Tant, que el diari del tàndem Mauricio Casals - Marhuenda i el de la parella Cebrián - Antonio Caño (ara Monzón-Caño) ja semblen edicions diferents d’una mateixa capçalera.

L’odi que s’expressa en la brutalitat policial, o en la demanda de 'cárcel o paredón’ per a Puigdemont, se suposa que és bo perquè mira pel nostre bé

En tot cas, és interessant subratllar com, en poques setmanes, això de l’odi s’ha convertit en la consigna, en el mantra transversal de l’unionisme, tant el de carrer com l’institucional i el ministerial. Quan, al ple de l’Ajuntament de Lleida, s’hi va presentar una moció que criticava l’actitud de l’alcalde davant la violència policial de l’1-O, la portaveu del PP i aliada d’Àngel Ros va parlar de “la moció de l’odi”. El ja al·ludit Alfonso Guerra ha acusat els mestres catalans de “ fomentar el odio a España”. El ministre Zoido -el mateix que va assistir en complagut silenci als carinyosos crits d’“¡A por ellos!” a les portes de les cases quarter- ha imputat el president Puigdemont per haver “ inculcado odio” envers els agents policials desplaçats a Catalunya. Vaja, a La Razón algú afirmava l’altre dia que donar flors als policies és una forma de provocació i d’agressió contra els uniformats... Doncs quina llàstima que l’1 d’octubre aquests agents no ho entenguessin així i dispersessin els electors llançant-los clavells en lloc de pilotes de goma i puntades de peu!

Com tothom sap, el contrari de l’odi és l’amor. I, en efecte, les múltiples expressions de l’unionisme regalimen amor. ¿Hi ha res més amorós que la senyora Cristina Cifuentes titllant els governants catalans de “ criminales”? ¿O que la multitud rojigualda de diumenge passat cridant incansablement “¡Puigdemont a prisión!”? Quina mostra de bon rotllo, aclamar els cossos policials que van estovar milers i milers de persones el primer d’octubre! ¿I què me’n diuen de l’afectuosa amenaça de Pablo Casado a Carles Puigdemont d’acabar com Companys? Augurar-li a algú que pot ser afusellat pel feixisme espanyol, ¿no és l’apoteosi de la fraternitat? Això per no parlar dels insults dominicals a Pepe Borrell, culpable de parlar en català (“ Un idioma que no entiendo”, segons algun manifestant vingut de fora) en un acte polític al cor de Barcelona.

La fòbia de Vargas Llosa contra qualsevol forma de catalanisme està acreditada des de fa dècades.

També va ser una tria plena d’amor i empatia envers els catalans la de Mario Vargas Llosa com a orador estrella del 8 d’octubre, tot i que encara hauria tingut més èxit si l’hagués acompanyat Isabel Preysler i després haguessin venut l’exclusiva a la revista ¡Hola! Que l’escriptor peruanoespanyol sigui virulentament contrari a la independència de Catalunya és del tot legítim. Però convé recordar que el premi Nobel ja denunciava “ el provincianismo racista del nacionalismo ” fa més d’un quart de segle, quan l’independentisme era imperceptible i Pujol consensuava lleis lingüístiques amb el PSC. Per posar-ne un exemple: el 1993, en el pròleg a un llibre d’Alejo Vidal-Quadras, Don Mario afirmava que “el miedo y la violencia son componentes inevitables de todo nacionalismo”, i aquesta violència “ incluye desde el sangriento genocidio hasta la, en apariencia, muy benigna «normalización lingüística»”. La fòbia de Vargas Llosa contra qualsevol forma de catalanisme està acreditada des de fa dècades.

En definitiva, el que passa és que hi ha odis de diferents qualitats. Aquell que hom atribueix als independentistes és un odi dolent, rancuniós i sectari perquè vol trencar Espanya. En canvi, l’odi que s’expressa en brutalitat policial, en la demanda d’“ hostias como panes” i “ cárcel o paredón” per a polítics electes, en el menyspreu a la nostra llengua, aquest és odi bo, perquè mira pel nostre bé. Heus aquí el veritable problema, i no la declaració d’independència.

escocia

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ahir va tornar a refermar que una nova consulta sobre la independència del país no pot tenir lloc fins que “els termes del Brexit siguin clars”. De moment, doncs, cop de pilota cap endavant fins a finals de l’any vinent o la primavera del 2019, i guanyar temps en un moment polític molt convuls i incert al Regne Unit. Sturgeon ho va dir en el discurs de cloenda del congrés de tardor del Partit Nacional Escocès (SNP) celebrat a Glasgow. Un discurs en què, de forma excepcional, es va referir a la situació política de Catalunya i als fets de l’1-O.

Mai abans un líder independentista escocès havia fet cap esment a Catalunya en l’escenari més solemne del partit. I com ja havia fet diumenge en declaracions a la BBC, Sturgeon va criticar durament la Unió Europea (UE): “Quan la gent de Catalunya, ciutadans de la UE, va ser atacada violentament per la policia només per intentar votar, la Unió hauria d’haver parlat en veu alta per condemnar-ho”.

Alhora va insistir que “el diàleg reemplaci l’enfrontament”. I gairebé demanant la quadratura del cercle, la primera ministra escocesa va dir que “ja és hora que el govern espanyol s’assegui amb el de Catalunya -va continuar-. És hora de parlar i de trobar un camí a seguir. Un camí endavant que respecti l’estat de dret, sí, però també la democràcia i el dret del poble de Catalunya a determinar el seu propi futur.”

Però la referència a Catalunya no ha sigut l’única novetat del congrés de l’SNP. Una altra, prou significativa, ha estat la celebració del conciliàbul en dies laborables i no en cap de setmana com era habitual, cosa que alguns especialistes en la vida política escocesa, com el periodista i escriptor David Torrance, han atribuït a una rebaixa de les expectatives sobre algun anunci en relació amb el segon referèndum.

Correcció del públic

La veritat, però, és que Sturgeon s’hi va referir explícitament molt al final del seu discurs, i sempre després d’emprar circumloquis i eufemismes com “necessitat de situar-se en el seient del conductor” per regir el destí del país.

Anteriorment havia fet un repàs triomfal dels deu anys de govern del seu partit, una dècada en què “Escòcia i l’SNP han liderat el camí per construir un país millor i més just per a tothom”, va dir. Va ser en aquest punt quan des de la platea de la sala una persona la va interpel·lar per corregir-la dient que el país havia de ser “millor i independent”, un guant que Sturgeon va recollir afirmant que “sí, esclar, independent”.

¿Però realment avui Escòcia és més a prop del segon referèndum?

Les enquestes no són favorables al sí. Theresa May, la primera ministra britànica, no vol ni sentir-ne a parlar, ni facilitar el plàcet de Londres com quan el van pactar David Cameron i Alex Salmond el 2012. Però Sturgeon va defensar que Escòcia hi té tot el dret: “Com sempre he dit, Escòcia hauria de tenir dret a elegir el seu futur quan els termes del Brexit siguin clars. Tenim el mandat de donar a la gent aquesta elecció. Un mandat que vam guanyar de manera justa i equitativa. Però l’exercici -va continuar- s’ha de fer tenint en compte els interessos de tot Escòcia. I la gent primer vol certesa sobre el Brexit. Respectem-ho. Potser encara no sabem exactament quan es farà l’elecció. Però podem, i sempre defensarem la independència. I no hem tingut mai tanta necessitat de fer-ho”.

La realitat política, però, juga contra els interesos de l’independentisme. I és que a Escòcia conservadors i laboristes comencen a recuperar-se electoralment i amenacen l’hegemonia de l’independentisme. Les pròximes eleccions seran el 2021. Si hi ha nou referèndum seria abans, perquè l’SNP no té cap garantia de renovar la majoria.

A més de la qüestió clau, per la qual va passar de puntetes, Sturgeon va aprofitar el seu discurs per fer un seguit d’anuncis de polítiques futures. Quan va sortir a l’escenari va fer una broma a costa de Theresa May: va mostrar una capsa de pastilles contra la tos. “Vinc preparada”, va dir. Una referència al desastrós discurs de la premier la setmana passada -va patir una afonia quan tancava el congrés tory -, que va malmetre la seva imatge.

suspensio

Gir inesperat de guió en l’estratègia sobiranista fixada el 10 d’octubre. El secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana va decidir ahir exigir al Govern que aixequi la suspensió de la declaració unilateral d’independència, un canvi respecte al que el president de l’entitat, Jordi Sànchez, havia defensat des del moment en què el president Carles Puigdemont va proclamar la independència i va posar en suspens la DUI al cap d’uns segons per demanar “diàleg” i mediació internacional amb l’estat espanyol.

A què respon aquest moviment? El secretariat de l’ANC va convocar una reunió extraordinària al vespre. Una part dels dirigents de l’entitat, intranquils amb la decisió presa dimarts passat al Parlament, volien forçar un canvi en el posicionament de l’ANC. A la reunió no va assistir-hi Sànchez, que va al·legar motius personals. La decisió es va fer pública a les deu de la nit en un breu comunicat en què es justificava la decisió per la “negativa de l’estat espanyol a qualsevol proposta de diàleg”. La resposta de Mariano Rajoy a Carles Puigdemont -un requeriment que, 'de facto', activa l’article 155 de la Constitució- fa que, segons la decisió del secretariat de l’ANC, “no tingui sentit mantenir suspesa la declaració d’independència”.

La decisió es va prendre per unanimitat. De les 77 persones que formen part del secretariat de l'ANC, hi van assistir una cinquantena, suficient per prendre una decisió que vinculi a l'estratègia de l'entitat. De fet, aquest divendres, a través del canal de Telegram de l'Assemblea s'ha aclarit que la proposta inicial del comunicat va ser debatuda pel secretariat i s'hi van "incorporar matisos i suggeriments de millora". La versió definitiva no va tenir cap vot en contra, tots els membres reunits hi van donar suport menys dos que es van abstenir -segons les fonts consultades-. 

Tot i això, hi ha dirigents que no comparteixen la decisió o no acaben de veure clar els terminis amb què s'hauria de produir. El mateix Sànchez havia fet una sèrie de tuits ahir el matí en què afirmava que l’estratègia de Puigdemont era “l’encertada”. “La resposta a l’agressivitat de l’Estat contra el diàleg arribarà i serà coherent amb el compromís que va fer guanyador el poble l’1 d’octubre”, deia Sànchez.

Hi coincidia un sector del secretariat, el contrari a la decisió d’exigir que es faci efectiva de seguida la DUI. Aquest grup de dirigents entén que demanar ara la suspensió pot afegir més pressió al Govern en un moment en què la unitat sobiranista trontolla per la pressió de la CUP. Aquestes mateixes fonts afirmen que la decisió hauria caigut pel seu propi pes la setmana que ve, després que Puigdemont respongués al requeriment de Rajoy. El president, segons fonts del Govern, prepara una rèplica en què serà fidel al seu discurs al Parlament i recordarà la proclamació de la independència, però també la seva suspensió per demanar diàleg. Això motivarà l’aplicació de l’article 155 i, segons la tesi que defensava part del secretariat, la DUI estarà justificada i comptarà amb consens.

I no només la via política pot acabar amb l’oferta de diàleg. Dilluns el mateix Sànchez, amb el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, estan citats a declarar per sedició a l’Audiència Nacional. Qualsevol mesura cautelar del jutge -incloent-hi la possibilitat de presó provisional- pot afegir més llenya al foc.

Per això aquest sector considera que la decisió de la majoria del secretariat és “precipitada” i un error. En canvi, el grup que defensa demanar la suspensió de la DUI creu que l’entitat ha de fer “pressió als polítics” i “recuperar l’agitació de les bases”, desmotivades després de la decepció per la suspensió de la DUI.

Carta als militants

Després de la decisió, Sànchez -que segons fonts de l’ANC no farà pressió a Puigdemont amb el posicionament del secretariat- va enviar una carta a la militància en què defensava la posició del Govern com una aposta “arriscada però honesta” i argumentava que “els actors internacionals que en aquests moments intenten obrir canals de comunicació entre els governs català i espanyol” demanaven la suspensió de la DUI.

La carta de Sànchez vol ser un missatge de tranquil·litat a les bases, incòmodes amb una decisió que va decebre sectors de l’independentisme. “Els nervis i neguits són comprensibles, però no ens poden portar ara a desconfiar d’aquells que fins ara tan bé ens han representat”. El president de l’entitat acaba la carta als militants demanant “mantenir la cadena de confiança” al sobiranisme i continuar “units i ferms”.

La decisió va afegir pressió a Puigdemont i al Govern. A les files d’ERC hi havia nerviosisme, tot i que els dirigents insistien que la resposta del govern espanyol feia evident que la suspensió quedaria en no res i s’hauria de reactivar la DUI. De fet, a Twitter, Oriol Junqueras va respondre així a un tuit d’Ernest Maragall en què deia que era “l’hora d’assumir el risc de la llibertat”: “Totalment d’acord”, va dir el vicepresident.

Part de la direcció republicana va trigar a digerir el canvi en l’estratègia de Puigdemont, tot i que finalment dimarts es va mantenir la unitat al Parlament i els consellers van avalar-la en bloc. Dimecres a la nit, l’executiva d’ERC es va reunir i en va sortir amb el convenciment que la DUI es reactivarà quan l’Estat comenci a aplicar el 155 i que és necessari mantenir la unitat del sobiranisme entorn a l’estratègia del Govern. Per la seva banda, el PDECat, clau en l’estratègia del 10-O, també assistia amb nerviosisme als moviments de l’ANC.

Òmnium Cultural, l’entitat que ha protagonitzat les mobilitzacions al carrer al costat de l’ANC, ja va avisar des de dimarts mateix que la suspensió havia de tenir un termini per no eternitzar les demandes de diàleg.

Al matí, abans que l’ANC decidís aquest canvi, Jordi Cuixart va assegurar en declaracions a RAC1 que si les entitats haguessin conegut abans la decisió del president -ho van saber 24 hores abans- no haurien convocat la seva militància al passeig Lluís Companys. Cuixart, que ja va reunir l’executiva d’Òmnium tan bon punt va conèixer el contingut de la declaració del president, va assegurar que s’havia de ser “recte en els objectius, però flexible en el camí”. El president d’Òmnium coincideix amb l’anàlisi que es fa a hores d’ara en tots els actors sobiranistes: que la reacció de l’Estat serà seguir amb la repressió i això farà reactivar la DUI.

Fonts pròximes a Puigdemont atribuïen la decisió de l’ANC al nerviosisme d’una part de l’independentisme, però insistien en la necessitat de confiar en el Govern. El president té fins dilluns per respondre el requeriment de Rajoy, una simple pregunta -si ha proclamat o no la independència- que no només haurà de respondre de cara al govern espanyol, sinó també a les bases del sobiranisme, inquietes amb la suspensió de la declaració d’independència.

els salaris

El Barça creix. Creix molt. Aquesta pròxima temporada espera arribar als 897 milions d’ingressos. Però aquest creixement va lligat a uns salaris que s’han disparat a causa de les renovacions de Ter Stegen, Luis Suárez i, sobretot, Leo Messi, per la recent d’Andrés Iniesta i per les previstes de Sergi Roberto i Gerard Piqué. Els sous augmenten de 365 a 479 milions, un 31%, i situen la massa salarial respecte als ingressos ordinaris en un 84%.

I aquí, en aquesta partida, no s’inclouen les primes de renovacions que es paguen a alguns futbolistes. Segons ha pogut saber l’ARA, el club preveu 150 milions en primes de renovació i de fidelització per als pròxims anys: 50 a curt termini, és a dir, per a aquest curs 2017-18 (44 són per a Neymar, pendents de com acaba el litigi amb el brasiler) i 100 més que s’esglaonaran en els pròxims quatre anys. Al club asseguren que aquests diners són per a més d’un futbolista, però la major part de la quantitat anirà a Leo Messi, que a banda d’una millora substancial del salari (partia de 39,4 milions fixos de l’últim curs) percebrà una xifra de prima de renovació rècord.

L’impacte real de Neymar

Sense la figura de Messi no s’entendria l’evolució de les finances del Barça, tant en el capítol d’ingressos com en el de despeses, però tampoc sense Neymar. L’impacte de la seva venda sobre els resultats econòmics del Barça és molt gran, tot i que menys dels 222 milions que tenia de clàusula. El traspàs del jugador brasiler al PSG suposa 144 milions nets per a l’entitat blaugrana, perquè el club que presideix Josep Maria Bartomeu ha hagut de fer-ne provisió de 44, la prima que se li havia de pagar i el Barça va decidir no executar quan el futbolista va marxar al PSG. A més, als despatxos del Camp Nou li reclamen també una part dels 22 milions que es van abonar al brasiler l’estiu anterior, el 2016. En total, per tant, Neymar va pactar més de 60 milions de primes.

L’ingrés extraordinari pel traspàs de Neymar ha fet que el Barça presenti un pressupost rècord de 897 milions. Això sí, derivat d’una situació atípica per la venda del brasiler. Al club estan convençuts que poden compensar aquests diners de cara a la pròxima temporada amb una millora dels ingressos ordinaris. De fet, és una obligació per poder assegurar la viabilitat de l’entitat: el creixement exponencial de la massa salarial fa imprescindible obtenir nous recursos. Així doncs, de cara a l’any que ve els blaugranes preveuen tenir tancat un nou contracte per la samarreta d’entrenament i un nou acord amb una aerolínia, després que Qatar Airways deixés una vacant. A més, el Barça, d’acord amb el nou contracte amb Nike, preveu encarregar-se de la gestió de les botigues de la marca nord-americana, cosa que implicaria uns 60 milions més d’ingressos per curs i un benefici d’uns 6 milions. Ara mateix el Barça obté uns 24 milions nets en aquest concepte, i amb el nou contracte els ingressos creixeran fins als 60 milions i els beneficis -esperen- fins als 30. D’altra banda, una altra font d’ingressos serà el nou repartiment econòmic de la UEFA, que, segons càlculs del club, suposarà uns 10 o 15 milions addicionals.

Al Barça són conscients que han de fer un salt endavant molt gran, gairebé incrementant els ingressos ordinaris en 140 milions en només un any. Per això el club té previst fer créixer el personal, sumant 39 treballadors més durant aquest curs (ja hi ha 500 empleats, esportistes al marge) per millorar l’engranatge i els resultats ordinaris. El repte és majúscul perquè durant l’últim exercici van créixer un 4% els ingressos, mentre que les despeses van pujar un 7%. La gran explicació de l’augment d’aquesta partida és salarial, però també per les comissions que s’han pagat a la gent que ha aportat nous acords comercials, per l’esforç informàtic per respondre als atacs cada cop més habituals de hackers i a l’increment en seguretat després dels atacs terroristes a París.

Comença l’Espai Barça

El repte per a la temporada 2018-19 és molt gran, també perquè les despeses per a l’Espai Barça ja no són residuals. Aquesta temporada el club preveu gastar 55 milions en el projecte del nou estadi, on es començarien les feines preliminars de construcció l’estiu vinent, i ja el 2019 s’atacaria la construcció de les primeres graderies de la que serà la nova casa del barcelonisme. Als despatxos del Camp Nou estan treballant per trobar un patrocinador que doni nom al nou estadi, el que es coneix com a naming rights, i durant el primer semestre del 2018 es preveu fer una assemblea extraordinària per donar a conèixer una marca que es lligaria a l’Espai Barça durant 25 o 30 anys, i que podria reportar més de 250 milions. Aquesta marca comercial podria començar a donar nom al nou estadi abans que es construeixi el nou Camp Nou. Hi ha empreses que prefereixen esperar-se a l’estrena i unes altres estan disposades a anticipar-s’hi per conviure amb l’era Messi.

El deute

Les fortes inversions d’aquests últims mesos faran que el deute pugi dels 247 milions a més de 300, tot i que el club va explicar que a partir d’ara es regirà per la manera de comptabilitzar-ho de la Lliga i la UEFA. Segons aquest procediment, el Barça ara té 8 milions positius, malgrat que enguany el deute creixerà fins als 54 milions, aproximadament. Això sí, la junta de Bartomeu manté que encara està vigent la ràtio deute/ebitda -benefici operatiu abans d’impostos, taxes, depreciacions i amortitzacions-, aprovat en els estatuts del 2013, i que limita la capacitat de maniobra de l’entitat a l’hora d’acudir al mercat de fitxatges. De fet, el CEO, Òscar Grau, va admetre que la capacitat de maniobra de l’entitat per fitxar algú al mercat d’hivern és limitada. Això sí, si Ernesto Valverde fes una petició el club podria buscar la manera de satisfer els desitjos del tècnic, i passaria sempre per donar sortida a jugadors.

els treballadors

“Quina traïció, què us heu pensat! Si La Caixa és alguna cosa és gràcies a Catalunya, això és un cop baix! Com ens podeu girar l’esquena ara?” Aquests són alguns dels retrets que en els últims dies s’han hagut de sentir els treballadors de les oficines de CaixaBank a Catalunya. Així ho explica Joan Maria Terribas, secretari general de la Federació d’Estalvi de Catalunya, el quart sindicat del primer banc català.

El cert és que la tempesta econòmica desencadenada per l’anunci del Sabadell i CaixaBank que treien les seves seus socials de Catalunya -i que ha anat seguit per la flor i nata de les principals empreses del país- s’ha viscut amb especial virulència a la xarxa d’oficines dels dos bancs. “Els empleats han hagut d’aguantar el xàfec des de dimarts passat”, explica Terribas. “I estan fastiguejats”, afegeix.

Segons diu, dijous passat, quan l’ARA va avançar que CaixaBank negociava amb la Moncloa un decret per canviar de seu sense consultar-ho als accionistes, hi va haver un punt d’inflexió. Abans de llavors els moviments eren per por, però a partir d’aleshores “hi ha hagut clientela que s’ha emprenyat moltíssim”, relata.

Una decisió qüestionada

Segons explica, la situació ha sigut complicada perquè “s’ha establert l’opinió que qui marxa és el hòlding Fainé [Isidre Fainé, president de La Caixa]”. “I si no, per què marxen la Fundació o Criteria? Quin problema tenen?”, es pregunta.

En una cèntrica oficina de Barcelona, una empleada de CaixaBank confirma aquesta situació. Admet que des de dilluns de la setmana passada hi ha hagut molts moviments de retirades d’efectiu i trasllats de diners a oficines de fora de Catalunya. Diu que van tenir “moltíssima feina”, i a la pregunta de si en algun moment es van quedar sense efectiu, respon assentint amb el cap. “Hi va haver clients que retiraven 15.000 euros”, explica aquesta persona, que afegeix que des de dimarts la situació s’ha calmat. Fonts oficials de CaixaBank asseguren que aquest podria ser un cas concret en la seva xarxa de 1.300 oficines a Catalunya, però admeten que “al llarg dels últims dies s’han produït més consultes de clients de les habituals”. A més, insisteixen que no hi ha hagut retirades, “i ni de bon tros significatives”, i que la situació és de normalitat a les oficines.

Una altra font sindical del sector es fixa en la situació que viuen els treballadors de les oficines. “Els toca donar la cara i ser increpats, ho estan passant malament”, explica, i ho aprofita per fer memòria: “Per a molts ja són molts anys durs, en què es van vendre productes complicats, que van generar conflicte, i les plantilles estan molt cremades”.

Aquest sindicalista explica que a CaixaBank en els últims dies han tornat a circular protocols per garantir la seguretat de la plantilla en casos de clients agressius. “Hem demanat instruccions de com s’ha d’actuar”, explica.

Menys abrupta és la situació que pinten al Sabadell. Antoni Alarcón, el representant sindical de la Intersindical-CSC al Banc Sabadell, on és el segon sindicat, rebaixa aquest to: “Hi ha hagut queixes dels clients, però potser menys del que es podria pensar; val a dir que els que treballen a les oficines són discrets i que per damunt de tot la plantilla no veu conseqüències sobre la seva feina”.

Alarcón afegeix que el sindicat està en contra de la decisió d’endur-se la seu social de Catalunya perquè entén que “això és l’estratègia de la por”: “Una opció tàctica d’influir en la població i generar inseguretat, i ho rebutgem”. Al Sabadell, com a CaixaBank, constaten que aquest mateix dimarts la situació a les oficines tornava a normalitzar-se.

En cap dels dos casos donen xifres de quants dipòsits s’han mogut, però creuen que aquest fenomen ha sigut sobretot visible a la banca privada i a les zones frontereres (vegeu l’article adjunt).

Els beneficiats de tot plegat

El BBVA, que agrupa sis antigues caixes catalanes i és el segon banc amb més quota de mercat a Catalunya, ha viscut els canvis de seu del CaixaBank i el Sabadell com una benedicció... a mitges.

Si bé és cert que han atès molts nous clients que hi portaven els diners que tenien en altres entitats, també s’han trobat casos de clients que els demanaven traslladar els seus estalvis a oficines del mateix banc fora de Catalunya. “Dijous i divendres van ser absolutament caòtics”, explica Raquel Puig, secretària general del Sindicat d’Estalvi de Catalunya, majoritari a CatalunyaCaixa. “A part de clients enfadats amb CaixaBank i el Sabadell i de clients que tenien por pels seus estalvis, també n’hi havia d’altres que treien efectiu per si de cas”, diu. Aquesta veu confirma que per aquesta raó també alguns dels caixers del banc a Catalunya es van quedar sense efectiu.

Les xifres, de moment, no concreten la magnitud del moviment de dipòsits previs i posteriors als anuncis de canvis de seu. A les oficines, però, ho han viscut com un veritable daltabaix.