2018 blindat

Les principals capitals del món desplegaran avui grans dispositius de seguretat per evitar possibles atacs terroristes durant les multitudinàries celebracions per rebre l’any nou. En el cas d’Alemanya, també estan destinats a prevenir els abusos sexuals. Algunes d’aquestes ciutats, objectiu durant l’any que s’acaba d’atemptats jihadistes, mantenen des de llavors un nivell elevat d’alerta terrorista, com és el cas de Nova York i Las Vegas. La ciutat del joc de Nevada va ser fa tres mesos l’escenari de la pitjor matança a trets de la història moderna dels Estats Units.

A Europa, Alemanya serà pionera a destinar una àrea delimitada on es prestarà atenció psicològica i sanitària a dones que s’hagin sentit assetjades o que hagin patit abusos sexuals. La mesura es posarà en marxa a Berlín, on uns 1.400 policies vetllaran per la seguretat davant l’emblemàtica Porta de Brandenburg, i es repetirà a Colònia, ciutat on el 2015 es van registrar abusos sexuals massius que es van reproduir l’any següent, encara que en menys proporció, a la ciutat i la resta del land de Renània del Nord-Westfàlia, informa l’agència Efe.

A França, el ministeri de l’Interior destinarà als carrers 139.400 membres de les forces de seguretat durant les celebracions i tot el territori estarà cobert pel dispositiu antiterrorista Vigipirate, amb l’accent posat en els grans centres comercials, les concentracions de persones i les infraestructures de transport públic.

Tot i els quatre atemptats terroristes al Regne Unit del 2017, Londres comptarà amb menys agents que altres vegades, segons la Policia Metropolitana, que tot i això ha assegurat que el nombre de policies és “l’adequat” per a la situació.

un any calid

Si ens deixem guiar per la memòria curta, podríem pensar que el 2017 no ha sigut un any especialment càlid. Ho diríem no només perquè l’any s’acabi a l’hivern, sinó també perquè els últims dos mesos ens han portat un fred prematur, al qual últimament no estàvem gens acostumats. Per trobar un desembre tan fred com aquest cal anar fins al 2010, i en alguns casos cal, fins i tot, més enrere. En conjunt, però, el 2017 ha tornat a ser un any extremadament càlid a Catalunya. Encara no hi ha dades oficials, però, segons els càlculs fets per l’ARA a partir de les dades de 17 estacions repartides per tot el territori, la mitjana global del país es quedarà en 14,1º. Se situarà així en el grup dels 5 anys més càlids des que hi ha dades, però quedarà per sota del 2015 i el 2014. Més enllà de l’escalfament global, també preocupa la manca de pluges. Sobre això el 2017 també ha deixat algunes dades xocants. En desglossem unes quantes.

• 

Rècords al Prat i també a l’Observatori de l’Ebre

Segons dades de l’ARA, la temperatura mitjana del 2017 en dues sèries llargues com les de l’aeroport del Prat i la de l’històric Observatori de l’Ebre no té precedents. Al Prat, els 17,6º d’aquest any superen per una dècima les mitjanes anuals del 2015 i el 2014, i en el cas de l’Observatori de l’Ebre, els 18,8º d’enguany queden també per sobre dels 18,7º d’anys molt càlids com van ser el 2016, el 2014 i el 2011. És important fixar-se en el fet que de tots els precedents d’anys gairebé tan càlids com aquest no n’hi ha cap previ al 2010. La tendència a l’alça de la temperatura és evident.

Dos mesos seguits per sota de la mitjana

Que un mes registri temperatures per sota del que seria habitual és cada cop menys freqüent, però en el tram final del 2017 aquest fet s’ha repetit diverses vegades. Observatoris com el de Lleida i el de Girona han tingut temperatures per sota de la mitjana en 3 dels últims 4 mesos. Segurament, el lector recordarà que al setembre el fred de tardor va arribar prematurament, i també el novembre i el desembre ens han avançat temperatures d’hivern. Això ha sigut molt poc habitual en els últims anys: l’última vegada que es van ajuntar diversos mesos seguits amb temperatures per sota de la mitjana va ser la primavera del 2013, potser d’aquell any es recordarà la revetlla de Sant Joan amb jersei o jaqueta i un estiu que semblava que no arribaria.

Pluges capritxoses i amb comptagotes

La pluja sempre té un comportament molt més irregular i capritxós que la temperatura, però en línies generals aquest ha sigut un any molt sec. L’Observatori de l’Ebre ha acumulat només 269 l/m 2, la seva dada més baixa des del 1978, en què en van caure 251. Amb dades des del 1920, l’històric observatori de Roquetes només ha vist dos anys més amb menys precipitació que aquest 2017, tots dos a la dècada dels 30. En un any normal hi acostumen a ploure uns 510 l/m 2.

A l’aeroport de Reus, amb dades des del 1950, només hi ha hagut 4 anys en què, com aquest, no s’hagi arribat als 300 l/m 2. L’última vegada que això va passar va ser l’any 2007, el de l’última greu sequera que no es va començar a superar fins al maig del 2008. De mitjana, a Reus hi acostumen a ploure uns 500 l/m 2.

Una sequera que ve de molt lluny

Sens dubte, però, les dades més xocants i més preocupants no són estrictament les d’enguany, sinó la suma dels últims tres anys. Agafant una mica més de perspectiva sobre aquestes mateixes últimes dades, ens trobem que a l’Observatori de l’Ebre entre el 2015 i el 2017 hi han plogut 1.096 l/m 2. En la història de l’observatori, només hi ha una seqüència de tres anys més seca que aquesta: entre el 1978 i el 1980 n’hi van ploure 1.078. A l’aeroport del Prat, aquest serà el sisè any consecutiu en què plou menys del que tocaria. La sequera més greu no es dibuixa agafant les dades del 2017, sinó les dels últims 3 anys i segons el seguiment que fa el Meteocat de l’estat de la sequera, des del 2015 fins ara la majoria de comarques de Girona i de Barcelona, molts punts de la Catalunya Central i del Prepirineu, i algunes comarques del sud de Catalunya pateixen una situació de “sequera excepcional”.

el metode politic

Un inesperat ictus isquèmic m’ha obligat a romandre un mes hospitalitzat, i ara estic començant una llarga etapa de rehabilitació, que inclou poder escriure. Però la meitat del cervell que ha quedat sana i que ara treballa per assumir les funcions que feia l’altra meitat no s’ha sentit gens tranquil·la sentint el que anava passant a Catalunya, i l’hospitalització m’ha donat molt de temps per reflexionar sobre el que s’ha fet i el que es pot esdevenir. Fa uns quants mesos, i en aquestes mateixes pàgines, ja vaig advertir del que passaria si es declarava una DUI sense el suport d’una amplíssima majoria (mínim de dos terços); i vaig dir que un referèndum declarat il·legal per l’Estat, en el qual no se sentirien interpel·lats els partidaris del no -la immensa majoria dels quals no hi participaria-, no tindria validesa en la mesura que no reflectiria el que pensava tota la població catalana, sense excepcions. Entre altres qüestions, vaig avisar que una declaració unilateral d’independència no obtindria cap reconeixement internacional, i que la reacció de l’Estat seria contundent. Vaig tenir la sensació de predicar en el desert, francament ho dic.

Si he de ser sincer, crec que no s’han après les lliçons, ni des del sector independentista, pels motius esmentats, ni des del sector espanyolista, que encara no és conscient que té un seriós problema polític i social: el que representen una mica més de dos milions de catalans que voldrien sortir d’Espanya. Aquesta realitat no es pot combatre amb insults, menyspreu i repressió. El problema és massa gros per ignorar-lo, i tenim uns polítics incapaços d’entendre els fenòmens socials de primera magnitud i de fer-hi front amb intel·ligència i una mínima empatia. El problema és que això ve de molt lluny, i no serà gens fàcil trobar persones de talla política que tinguin la voluntat i la paciència de fer una pedagogia bidireccional que permeti encarrilar el tema des d’un debat polític respectuós i en igualtat de condicions. Un requisit que necessitem és donar-nos temps, el temps necessari per parlar, escoltar i entendre el que passa, en totes les seves dimensions, i sense amagar que tenim i compartim un problema, i gros.

No serà fàcil trobar persones de talla política que tinguin la voluntat i la paciència de fer una pedagogia bidireccional

Fa uns mesos vaig recomanar “parar màquines” respecte al “Procés”, atès que no es donaven les condicions necessàries per arribar a bon port. Mantinc el que vaig dir, però hi afegeixo ara que cal “accelerar les màquines pel diàleg”, i soc molt conscient que no es tracta d’una paraula buida, i que, per tant, s’ha de concretar com es dialoga, amb qui i durant quant de temps. També crec que no s’haurien de posar línies vermelles, que seria millor tenir diverses opcions per fer processos graduals, i que ningú se n’hauria de sentir exclòs. Serà difícil i llarg, però si no ho fem aviat, ens veurem abocats a romandre en un cul-de-sac permanent, Catalunya anirà perdent autogovern, i els temes socials tindran cada vegada menys rellevància en el món de la política catalana, que de nou es veurà presonera de projectes monogràfics a curt termini que encara no són viables.

Reflexiono sobre tot això des de la més absoluta independència i sense representar ningú, però convençut que cal ser molt realistes a l’hora de triar el mètode i de gestionar els temps dels plantejaments polítics, que mai són incompatibles amb els anhels i les legítimes aspiracions de cadascú. Jo també tinc aspiracions, evidentment, però em fan por les persones que tenen massa pressa i que prefereixen el “tot o res”, encara que això suposi obviar la complexitat i la pluralitat de la societat catalana. Aquesta pluralitat ens obliga a negociar i pactar-ho tot a casa nostra, consideració indispensable per després negociar amb l’Estat, de manera que ho puguin entendre la resta de pobles que conformen aquest Estat. Per aconseguir-ho, finalment, crec que hem d’abandonar aquesta estèril autocomplaença i manca d’autocrítica que s’ha instal·lat a banda i banda.

Dembele

Aquest mes de gener Ousmane Dembélé tornarà a les convocatòries d’Ernesto Valverde. De fet, l’extrem francès és el reclam publicitari del Barça per al partit contra el Llevant al Camp Nou del dia 7. D’aquesta manera, l’ex del Borussia Dortmund deixarà enrere gairebé quatre mesos d’inactivitat, des que va patir un trencament al tendó del bíceps femoral que el va obligar a passar pel quiròfan. El Barça tindrà una nova peça per a un tauler de joc que alguns consideren limitat, i que caldria reforçar amb noves incorporacions al mercat d’hivern. Dembélé aportarà desequilibri i molt talent a un equip fiable i sòlid gràcies al canvi de dibuix i la presència de quatre migcampistes. Un sistema que haurà de canviar amb el francès. Benvolguts maldecaps per a Valverde.

Evitar la recaiguda

El 19 de setembre, tot just tres dies després de lesionar-se contra el Getafe, l’atacant se sotmetia a una operació a mans de l’especialista finès Sakari Orava. Els primers missatges que va llançar el jugador sobre la seva recuperació van posar en alerta els serveis mèdics, sempre en coordinació amb l’ staff tècnic de Valverde. Dembélé volia tornar aquest desembre a jugar, i tenia entre cella i cella el clàssic del dia 23. Al club el van frenar en sec, conscients que en lesions d’aquest tipus s’han de minimitzar els riscos i pensar sobretot a llarg termini: els serveis mèdics xifren en entre un 14% i 16% el risc de recaigudes en lesions musculars. Al setembre es va pronosticar que el futbolista estaria entre tres i mig i quatre mesos de baixa, un període que es complirà precisament ara al gener. El diagnòstic fet pels metges del Barça s’està complint, aparcant les presses i l’ímpetu del jugador, que ja el van trair quan es va lesionar sobre la gespa del Coliseum Alfonso Pérez.

El 6 de novembre Dembélé va fer carrera contínua per primera vegada a la Ciutat Esportiva. Deixava enrere ja les sessions al gimnàs, sempre sota l’atenta mirada dels fisioterapeutes del primer equip, com Juanjo Brau, que supervisava els exercicis del francès per enfortir la massa muscular. El 6 de desembre, dos mesos i mig després de passar pel quiròfan, el futbolista feia ja una part de l’entrenament amb el grup, i una setmana més tard, el dia 14, completava tota la sessió amb els seus companys. Arrencava el compte enrere per al seu retorn a les convocatòries, d’acord amb els protocols de recuperació de lesions que té el Barça. Una bíblia que ha d’anar acompanyada de flexibilitat màxima. “Estem homogeneïtzant com es tracten les lesions a tot el club, però per molts protocols que hi hagi, cada lesió depèn del jugador”, explicava el doctor Gil Rodas en el congrés MuscleTech que organitza el Barça amb especialistes de tot el món. Una explicació que feia seva el recuperador Xavi Linde: “No hi ha dues lesions iguals; no hi ha, per tant, dues recuperacions iguals”.

Abans de donar l’alta mèdica, el Barça analitza diferents paràmetres. El futbolista ha de respondre bé a situacions d’explosivitat, d’acceleració i desacceleració, i ha de fer un mínim de sis sessions al màxim nivell amb els seus companys, un fet que ja ha complert amb escreix Dembélé. A més, els paràmetres que recull la tecnologia GPS dels entrenaments han de ser similars als que tenia el jugador abans de lesionar-se. Llavors és quan el futbolista pot entrar a les convocatòries i començar a disputar els primers minuts, que els serveis mèdics consideren que formen part del procés de recuperació. Per això, quan un futbolista torna d’una lesió, els minuts estan molt pautats: primer mitja hora, per després a poc a poc incrementar la càrrega fins a disputar una hora. Si en el cas de Dembélé no hi ha cap contratemps, el jugador podria disputar un partit sencer a finals de gener.

D’aquí un mes, per tant, Valverde començarà a tenir un problema. Un beneït dilema que sempre hauria volgut tenir. L’entrenador basc haurà d’anar donant minuts al fitxatge més car de la història del club, un jove de 20 anys que necessita continuïtat i que, si bé assumirà la banqueta a l’inici, voldrà jugar els partits importants quan se senti bé físicament. Així doncs, després de quatre mesos en què Alcácer i Deulofeu han hagut de treure les castanyes del foc assumint el seu rol de secundaris, aviat el Barça tornarà a tenir tres peces de referència en punta d’atac. Tres peces inqüestionables. Valverde haurà de replantejar-se l’esquema que tan bons resultats li ha donat fins ara, un 4-4-2 amb la medul·lar reforçada que ha permès al conjunt blaugrana encadenar 25 partits consecutius sense perdre.

El nou dibuix ha dotat l’equip d’una gran solidesa i equilibri: el Barça és un bloc més compacte que permet alliberar totalment Messi. En els grans partits d’aquesta temporada, especialment a domicili, el tècnic ha apostat per aquest dibuix, en què Paulinho ha tingut a mesura que avançava la temporada més protagonisme.

Si en els primers 7 partits de Lliga van jugar tres davanters i tres migcampistes, en el duel contra l’Atlètic de Madrid al Wanda Metropolitano es va canviar per primer cop l’esquema: en aquest cas el quart migcampista va ser André Gomes. Dues jornades més tard, contra l’Athletic a San Mamés, Paulinho i André Gomes acompanyaven Rakitic i Busquets al cercle central. Contra el Sevilla, al Camp Nou, va irrompre Paco Alcácer per recuperar la línia de tres atacant, però quan van arribar el València, el Celta i el Vila-real, Valverde va tornar a disposar l’efectiu 4-4-2 amb Paulinho per davant de Busquets, una estratègia repetida al Santiago Bernabéu. Una manera de protegir el grup que no és nova, el mateix Pep Guardiola la feia amb Seydou Keita en les grans cites a doble partit de la Champions. Quan Dembélé estigui a ple rendiment, els grans partits no seran sempre per a Paulinho. Valverdre podrà triar entre l’equilibri o el desequilibri.

origen

“Quin va ser l’origen de la nació catalana? El clam a favor de la sobirania es remunta al segle IX”. Així és com La Xarxa de Comunicació Local promociona la sèrie Comtes, que s’estrena aquest dimecres, 27 de desembre. Malgrat el seu subtítol, en els quatre capítols no s’hi narra “l’origen de Catalunya” sinó els problemes geopolítics que van afrontar quatre comtes de Barcelona -Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II-, encaixonats entre l’Imperi Carolingi i l’emirat de Còrdova, en el que en els segles IX i X era la Marca (frontera) Hispànica. Catalunya, i no diguem el concepte de nació catalana, va venir després, malgrat que Jordi Pujol en el seus anys de governant repetís fins a la sacietat l’origen carolingi del país.

Comtes combina la ficció dramàtica amb el testimoni d’historiadors. El format beu de la docuficció que durant més d’una dècada ha ofert el Canal 33 en l’espai Cronos amb documentals dramatitzats elaborats per la BBC, Arte i la CBS. També remet a la minisèrie Arnau, ambientada al segleXI i dirigida per Lluís Maria Güell, que TV3 va produir l’any 1994. La careta d’entrada denota l’ambició del projecte i de manera inevitable fa pensar enJoc de trons o Vikings, referents avui de gairebé tot. Marta Marco enllaça els capítols mentre passeja entre els protagonistes immòbils, de manera que fa la sensació que l’actriu observa les peripècies comtals com una ianqui a la cort del rei Artús.

Al guió, del seu director, Carles Porta, i d’Albert Sánchez Piñol, s’hi nota la traça narrativa. Alguns diàlegs són gairebé aforismes. “L’art de governar consisteix a resoldre conflictes, no a crear-los” o “Quan el valor és absurd, deixa de ser virtut per esdevenir temeritat”, s’hi diu. És també l’espai amb més llicències, forçades per la manca d’informació, i amb alguna extemporaneïtat. És improbable que en el procés de feudalització Borrell II digués “A partir d’ara no ens deurem més que a la nostra gent”, clam amb què acaba la sèrie.

Comtes té la virtut que des de l’inici alerta que dels segles IX i X hi ha poca documentació i que els especialistes interpreten alguns fets de diferent manera. En algunes ocasions els historiadors emfatitzen que la cosa podria ser diferent de com s’ha ficcionat. La història, fins i tot dels episodis més documentats, no és mai tancada. Evidenciar que el coneixement del passat és un work in progress fomenta l’interès i li proporciona rigor.

La sèrie recrea la violència del moment i el transcórrer polític del casal de Barcelona, però els historiadors expliquen també l’impacte que aspectes com la demografia o els recursos tenen en la presa de posicions polítiques i argumenten les tensions entre centres i perifèries i la transmissió del poder.

De l’elenc d’experts sobresurt el millor historiador del període carolingi protocatalà, Josep Maria Salrach, catedràtic d’història medieval a la Universitat Pompeu Fabra. Així mateix, destaca la capacitat divulgadora del catedràtic de didàctica de les ciències socials a la Universitat de Barcelona Francesc Xavier Hernàndez, que, bo i no sent un especialista en l’època, ha estudiat la història militar del passat català. També hi participen Laura de Castellet, Stefano Cingolani, Dolors Bramon i Carme Muntaner.

Tots ells es posen en el paper didàctic que els pertoca, molt atents a no fer presentismes. Es remarca, per exemple, que es parla “del que serà Catalunya” o del que “és avui català” perquè ha de quedar clar que res d’això no existeix, només comtats. Si bé és cert també que tant al guió de Marco com a alguns historiadors se’ls escapen expressions com “és com un Procés”, “a partir d’allà es comença”, “estructures d’estat” o “assistim a la primera passa que durà a construir un país, un nou país, un de ben curiós, perquè allò que el farà néixer no seran les victòries sinó les derrotes”. Potser tan amarats com estem, ho vulguem o no, de “procés independentista”, no es tracta d’una qüestió de forçar mimetismes, sinó que el subconscient guanya.

En la presentació de la sèrie a la premsa, Porta va assegurar que “per desgràcia hi ha molt paral·lelisme” entre aquella època i la nostra. Es comprèn que per publicitar un producte se’n vulguin dir coses llamineres, però forçar similituds entre moments que per fortuna no tenen res a veure fa que un públic potencial pugui pensar que sèries com aquesta són propaganda, se n’allunyi i es desmereixi la feina d’actors i historiadors.

Res no és casual, però reiterant que es treballa per explicar el període des del rigor, com és el cas, n’hi hauria d’haver prou. L’excel·lent factura d’aquest producte és reclam suficient. Mireu Comtes, però feu-ho deixant de banda els paral·lelismes amb el Procés. Gaudiu-ne pel plaer d’apropar-vos al que s’entén que es va esdevenir fa més de mil anys al que avui és Catalunya.

booom

A Finlàndia, prop del cercle polar àrtic, hi ha l’autodenominat “Pare Noel oficial”: un finlandès que es nega a dir el seu nom real i que insisteix que ell s’anomena, simplement, Senyor Claus. Viu a la ciutat de Rovaniemi, la capital de la Lapònia finlandesa, on en aquesta època de l’any aterren uns vint avions diaris plens de nens que miren amb els ulls com unes taronges un indret nevat que és una recreació molt convincent del pol Nord. El real, però, és a uns 2.500 quilòmetres al nord. A Rovaniemi hi ha trineus arrossegats per rens, personal vestit de follet i una oficina oficial de correus del Pare Noel a la qual arriben mig milió de cartes l’any.

Encara que la pretensió de Rovaniemi de ser la llar de l’únic i autèntic Pare Noel no és més real que les barbes del seus imitadors, sí que és un exemple del triomf del màrqueting que li ha permès registrar-se com la “ciutat oficial on va néixer Santa Claus”.

Tot i les baixes temperatures, 330.000 persones de 180 països visiten el Pare Noel a Rovaniemi cada any, es fan fotos amb ell per uns 50 euros i fan compres a les desenes de botigues de quincalla nadalenca de la localitat. Aquesta xifra és gairebé igual al total de rens (200.000) i persones (180.000) que viuen a tot Lapònia. I el nombre de visitants no para de créixer.

Aquest any Rovaniemi ha rebut un 25% més de visites. “Hem creat 1.000 places d’hotel noves només en aquesta temporada de Nadal”, diu Sanna Karkkainen, directora general de l’oficina de turisme de la capital de Lapònia.

Molts dels turistes que visiten el poble ni tan sols són cristians o de països on se celebra el Nadal. El col·lectiu més nombrós de turistes és el xinès. Normalment viatgen sense fills, perquè en aquesta temporada de l’any no hi ha vacances escolars a la Xina. Però això no impedeix que els xinesos facin llargues cues per fer-se fotografies amb els vells i alegres finlandesos que fan el paper de Pare Noel .

“Com et dius en realitat?”, pregunten molts visitants adults als Pares Noel. “Santa Claus”, responen ells. I si el turista insisteix, aleshores contesten: “Originàriament em dic Joulupukki”. Aquest és el nom de la figura tradicional del Pare Noel a Finlàndia.

El factor Xi Jinping

L’any 2010 Xi Jinping, llavors vicepresident de la Xina, va visitar Finlàndia en viatge oficial i es va allotjar a Rovaniemi, on va compartir fotos amb el Pare Noel oficial.

“Com que Xi Jinping es va acabar convertint en el president de la Xina, ara tothom diu que Finlàndia és una terra de bona fortuna”, explica Tian Zhang, un xinès que fa anys va estudiar un màster a Finlàndia sense veure mai ni un sol compatriota seu. Aleshores no s’imaginava què passaria després.

El turisme xinès no ha deixat d’augmentar a Rovaniemi des del viatge de Xi Jinping, i ajudat també per les visites oficials finlandeses per promocionar Lapònia com a llar del Pare Noel. “Ara molts xinesos es pensen que el pol nord és realment aquí”, explica Zhang. Ell mateix, ara empresari i casat amb una finlandesa, és l’encarregat d’un dels molts hotels que han obert a la ciutat. El seu es va inaugurar fa només.

Guiza

Aquell mòbil guardat en un calaix perquè no funciona o la tele espatllada que agafa pols a les golfes. Els residus electrònics no paren de créixer i massa sovint acaben en abocadors convencionals, on són incinerats malgrat els seus components tòxics, o encara pitjor, en països del Tercer Món, on a més de contaminar alimenten un mercat negre que n’extreu els materials valuosos sense cap protecció sanitària per als que hi treballen.

Segons l’informe Global E-waste Monitor 2017, l’any passat es van produir al món 44,7 milions de tones mètriques (Mt) de deixalles electròniques, una quantitat equivalent a nou piràmides de Guiza o a 4.500 torres Eiffel, suficients per formar una línia que vagi de Nova York a Xangai i torni.

• 

Nou piràmides de Guiza de deixalles electròniques

55.000 milions perduts

Els residus electrònics van créixer un 8% entre el 2014 i el 2016, i l’informe calcula que creixeran encara un 17% més d’aquí al 2021. Aquestes deixalles, des de neveres, rentadores i aparells d’aire condicionat fins a ordinadors, mòbils i televisions, contenen molts materials que poden ser reutilitzats, com l’or, la plata, el coure, el platí i el paladi, entre d’altres. De fet, segons l’informe, els materials recuperables dins de les 44,7 Mt de deixalles generades el 2016 tenien un valor global de 55.000 milions d’euros.

Però de tots els residus electrònics del 2016, només el 20% va ser recollit i reciclat de manera correcta. De la resta, només se sap que el 4% va acabar en abocadors, però hi ha 34,1 milions de tones de deixalles que no se sap on són. “Bona part d’aquests residus es queden a casa dels propietaris durant molts anys, en calaixos o trasters. Molts altres es llencen als contenidors i acaben incinerats, o barrejats en cadenes de residus com les del metall”, explica Ruediger Kuehr, cap de programes sostenibles (SCYCLE) de la Universitat de l’ONU (UNU), que elabora el Global E-waste Monitor juntament amb la Unió de Telecomunicacions Internacional (ITU) i l’Associació Internacional de Residus Sòlids (ISW).

Aquesta incineració té lloc en molts abocadors europeus i resulta molt contaminant, ja que, com apunta Kuehr, “la crema d’aquestes màquines emet dioxines i furans”, uns components tòxics que estan classificats com a cancerígens.

Però encara hi ha una altra part dels residus que “s’embarquen il·legalment, classificats com a reutilitzables, cap als països del sud”, afegeix. “Un estudi recent de la Interpol ens porta a concloure que aquesta part suposa aproximadament el 20% del total”, diu Kuehr. Un mercat internacional de residus electrònics que funciona sovint al marge de la legalitat, ja que 67 països del món tenen normatives de reciclatge per a aquest tipus de deixalles, inclosa tota la Unió Europea. I malgrat això, del port belga d’Anvers surten cada dia contenidors carregats cap a rutes il·legals, segons explica David Franquesa, director d’eReuse.org i investigador de la UPC. “Promoure el reciclatge d’un aparell que encara té cert valor d’ús és una política que no funciona. Només en alguns països nòrdics s’aconsegueix, però a la resta d’Europa si un camió va carregat de mòbils usats que poden costar uns 50 euros cadascun, la probabilitat que aquell camió no arribi on ha d’arribar [per ser reciclat] és molt alta”, apunta Franquesa.

L’abocador més gran, a Ghana

Però el problema és que de les deixalles que van a parar principalment a l’Àfrica -i també a alguns països asiàtics-, la majoria no estan en condicions de ser reutilitzades i acaben alimentant el mercat negre dels materials que els componen. “Molts aparells arriben etiquetats com a ajuda al desenvolupament, però el 95% no serveix per a res: encara que funcioni, un ordinador amb software antic i en espanyol, per exemple, no val res a l’Àfrica i s’acaba venent com a ferralla”, explica Julio Barea, de Greenpeace. Així doncs, aquests residus van a parar a locals on “gent sense formació i fins i tot nens” n’extreuen els elements valuosos amb processos sovint tòxics per a aquests treballadors i que també contaminen l’entorn.

Els efectes en la salut per a aquests treballadors poden anar des de “problemes a la pell i respiratoris fins a afectacions als ronyons, el cervell o a la fertilitat”, afirma també Kuehr, i afegeix que “els banys d’àcid” que fan per recuperar materials també contaminen l’aigua. A Ghana hi ha l’abocador de residus electrònics més gran del món, el d’Agbogbloshie, i és considerat per alguns estudis mediambientals com el lloc més contaminat del món.

Kuehr admet, però, que extreure de manera segura els “materials perillosos” dels aparells electrònics “requereix un procés industrial que només es pot dur a terme en sis estats del món, amb tecnologies que costen milers de milions d’euros”.

Per això, entre les mesures que s’apunten per solucionar el problema hi ha que els productors facin servir elements menys contaminants i augmentin la seva durabilitat. Franquesa apunta el gran problema de “l’obsolescència planificada”, amb fabricants que fins i tot tracten d’impedir les reparacions per fomentar noves compres, com és el cas d’alguns mòbils que no permeten extreure’n la bateria. L’UNU recomana als productors, de fet, que en lloc de productes venguin serveis, com fan ja algunes marques d’impressores, de manera que és l’empresa qui s’encarrega de les reparacions i de desfer-se de l’aparell al final de la seva vida útil.

Investidura

L’única majoria possible per formar govern és la independentista malgrat que Ciutadans sigui des del 21-D la força més votada a Catalunya. El candidat de consens és l’actual president, Carles Puigdemont, però té un problema: recau sobre ell una ordre de detenció, i tan bon punt posi un peu en territori espanyol serà conduït davant del Tribunal Suprem, que decidirà sobre la seva llibertat. Això complica la seva investidura, que depèn, primer, de la seva decisió personal d’arriscar-se a anar a la presó i, després, del jutge de torn que, en cas d’estar empresonat, l’autoritzi a sortir del centre penitenciari per ser investit de nou president de la Generalitat. “Ell vol tornar”, asseguren des de l’entorn més proper, que recorda que en campanya es va comprometre a fer-ho.

Ara bé, els compromisos polítics han de casar també amb la seva situació processal. Fonts de la defensa asseguren que “encara és massa aviat” per fer un pronòstic i que tot dependrà de la cintura política que exhibeixin Mariano Rajoy i la fiscalia després de conèixer el resultat a les urnes. També de l’evolució de la causa judicial al Tribunal Suprem, que ja afecta 28 persones, 17 de les quals han sigut escollides diputades en els comicis. Els advocats estudien tots els escenaris, i JxCat no descarta una investidura a distància, aprofitant que el reglament del Parlament no explicita que el candidat a la presidència hagi de ser dins l’hemicicle per presentar el programa o impulsant una reforma exprés del reglament per permetre-ho, juntament amb la votació telemàtica -tal com va avançar Efe i ha confirmat l’ARA-. Aquest dissabte, l’advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, va assegurar a RAC1 i Catalunya Ràdio que l’única opció per ser investit és tornar a Catalunya, on no es podria estalviar ser detingut i passar 72 hores a la presó abans de ser portat a declarar al Suprem. Si no torna, va dir que el delicte prescriuria en 20 anys.

Presó i Parlament

Entre els diputats independentistes escollits n’hi ha vuit que estan a l’exili o empresonats. Els catedràtics de dret constitucional consultats, Joan Vintró i Xavier Arbós, estan d’acord que tots poden prendre possessió de l’acta de diputat perquè és un tràmit documental. Una altra cosa és l’exercici de les funcions. Tant Vintró com Arbós coincideixen que per presentar el programa de govern -excepte si es modifica el reglament- s’ha de ser present a l’hemicicle. Per això, entenen que només seria possible que Puigdemont presentés el seu pla davant el Parlament en cas que tornés de Bèlgica i després de comparèixer al Suprem.

Si la fiscalia i el jutge Pablo Llarena mantinguessin el mateix criteri que amb la resta de consellers i els Jordis, Puigdemont seria enviat a la presó. En aquest cas, Vintró ja va elaborar un informe per a ERC sobre les possibilitats d’una investidura d’Oriol Junqueras, empresonat des del 2 de novembre. Basant-se en la sentència del cas Yoldi del Parlament basc, defensa que, com Junqueras, Puigdemont té dret al sufragi passiu i podria participar en un eventual ple d’investidura malgrat estar privat de llibertat, sempre que ho autoritzés un jutge. Segons la llei general penitenciària, els presos preventius poden obtenir un permís de sortida si ho permet “l’autoritat judicial competent”. Seria Pablo Llarena qui decidiria, doncs, si Puigdemont pot acudir a la investidura o si Jordi Sànchez, Joaquim Forn i Oriol Junqueras -ara empresonats- poden acudir a la sessió constitutiva de la cambra, per escollir la mesa i la presidència del Parlament, i a la sessió d’investidura.

Arbós, però, puntualitza: una cosa és prendre possessió de president ode diputat i altra és exercir. Considera que el reglament no autoritza la delegació del vot en els casos de presó preventiva -només per malaltia, incapacitat o maternitat-, i això compromet la majoria independentista, que té 70 diputats. Els 8 diputats que es troben a l’exili o en presó preventiva haurien de decidir si renuncien a l’escó en cas que no poguessin acudir a les votacions clau. El mateix passa amb l’exercici de la presidència: tant Vintró com Arbós veuen difícil que Puigdemont pogués exercir des de la presó.

Trump i el mon

El govern de Donald Trump va rebre ahir una altra reprimenda de les Nacions Unides, la segona en una setmana, per la seva decisió de declarar Jerusalem capital d’Israel i de traslladar-hi l’ambaixada dels Estats Units en els pròxims anys, que ara és a Tel Aviv. L’Assemblea General va condemnar les dues accions en una sessió extraordinària. Una gran majoria de països, 128, van votar a favor de la resolució, 9hovan fer en contra, 35 es van abstenir -entre ells, els dos veïns nord-americans Canadà i Mèxic- i 20 no van emetre cap vot.

La resolució, sense referir-se a les accions de Trump, declara “nul i sense efecte” qualsevol canvi sobre l’estatus de la Ciutat Santa. La mesura no és vinculant però té un pes simbòlic important. A més, va arribar només tres dies després que els Estats Units fessin servir el seu poder de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per impedir una altra resolució que buscava fer el mateix. Tots els altres membres del màxim òrgan de l’organització -14 països- hi van votar a favor.

Trump, el dia abans de la sessió de l’Assemblea General, va amenaçar que eliminaria l’ajuda internacional nord-americana a països que votessin contra la seva decisió sobre Jerusalem. “Ens prenen els nostres diners i després voten contra nosaltres -va assegurar des de la CasaBlanca-. Deixem que votin contra nosaltres, ens estalviarem molt, no em preocupa”.

L’ambaixadora nord-americana a l’ONU, Nikki Haley, ja havia fet aquesta advertència i ahir la va tornar a repetir durant el seu discurs abans de la votació davant els 193 països membres de l’ens internacional, situat a Nova York. “Aquest dia serà recordat -va advertir la diplomàtica-. Els Estats Units traslladaran la seva ambaixada a Jerusalem. Això és el que els nord-americans volen que fem. I és la decisió correcta. Cap vot a l’ONU la canviarà”.

Tanmateix, una majoria aclaparadora dels països van ignorar les amenaces. De fet, les paraules de Trump i Haley van produir l’efecte contrari en alguns països. Diplomàtics canadencs van admetre a la televisió israeliana Canal 10 que el seu país volia votar contra la resolució però va optar per l’abstenció per evitar ser vist com “el titella” de Trump.

Aïllament internacional

El vot és una clara mostra de l’aïllament dels Estats Units en la seva posició sobre Israel. L’ONU considera que la decisió sobre Jerusalem de Trump complica el procés de pau al Pròxim Orient. Els països àrabs i musulmans van fer un pas més la setmana passada: en una cimera a Istanbul, a Turquia, van afirmar que Washington havia perdut el seu rol en les negociacions de pau per la seva parcialitat.

D’altra banda, aquests 57 països també van declarar Jerusalem Oriental capital de l’estat de Palestina. I el president turc, Tayyip Erdogan -que s’ha erigit com el líder de la resposta musulmana a la decisió del govern nord-americà-, va anunciar que traslladarà l’ambaixada del seu país a aquesta part de la ciutat.

En el seu discurs del 6 de desembre, Trump va trencar amb dècades de política exterior nord-americana sobre el Pròxim Orient amb la seva decisió de proclamar Jerusalem la capital d’Israel. La Ciutat Santa -ho és per a les tres grans religions monoteistes: el judaisme, el cristianisme i l’islam- ha sigut sempre una qüestió espinosa i clau per aconseguir la pau entre Palestina i Israel. Tot i així, Trump va preferir complir una promesa electoral i ignorar tant les crides de la comunitat internacional perquè evités un pas contraproduent per a la regió com les possibles conseqüències violentes de la seva acció.

Diade i rebel.lio

La Guàrdia Civil ha entregat al magistrat que instrueix la causa contra el Govern i els 'Jordis' al Suprem, Pablo Llarena, un informe detallat on inclou informació sobre les manifestacions de la Diada des del 2012. El passat 11 de desembre, el jutge del Suprem va demanar nombrosa informació a la Guàrdia Civil per començar a instruir. Entre els informes sol·licitats, volia informació individualitzada dels membres de l'anomenat "comitè estratègic per a la independència" (inclòs al document 'EnfoCATs') i quin paper havien jugat en la consecució de la declaració d'independència. En aquell moment, el magistrat no assenyalava ningú però l'informe de la Guàrdia Civil –de 560 pàgines- ja posa noms i cognoms a persones que creu que han treballat de manera concertada amb l'objectiu d'assolir la independència. Entre els noms que apareixen a l'informe hi ha el de la 2 dels republicans, Marta Rovira, l'expresident Artur Mas i la portaveu de la CUP al Parlament durant el darrer mandat, Anna Gabriel. Quan Llarena estudiï la informació, podria sol·licitar noves citacions i/o imputacions.

L'advocat d'Oriol Junqueras, Andreu van den Eynde, ha confirmat a l'ACN que s'ha notificat a les parts aquest informe, on la Guàrdia Civil inclou dins del delicte de rebel·lió informació sobre les manifestacions organitzades per les entitats sobiranistes els darrers 11 de setembre. Concretament, des del passat 2012.

Tot i que a les diligències del Suprem no sortia cap nom, l'informe de la policia judicial sí apunta quins serien els integrants del "comitè estratègic" que apareix al document 'EnfoCATs', trobat a casa del número 2 de la conselleria d'Economia.

Segons ha confirmat l'advocat, entre els nombrosos noms que apareixen també s'apunta a la 2 dels republicans, Marta Rovira, l'expresident Artur Mas i la portaveu de la CUP al Parlament durant el darrer mandat, Anna Gabriel, a banda de "moltes altres persones". També ha confirmat que apareixen noms de l'antiga directiva de l'Associació de Municipis per a la Independència i també de l'actual.

El jutge Llarena haurà d'estudiar detalladament la informació aportada per la Guàrdia Civil i podria decidir, en base a aquest informe, fer noves citacions i/o imputacions en la causa oberta contra el Govern i els 'Jordis'.

El magistrat també havia sol·licitat a la Guàrdia Civil "elements objectius" per determinar si s'havien desviat fons púbics a fins independentistes, que s'identifiquin els responsables dels comitès de defensa de la república i del referèndum i també que s'informi de tots els actes "d'agressió, danys o greu resistència". A les diligències també reclamava nombrosa informació al jutjat 13 de Barcelona.

L'informe s'ha entregat al Tribunal Suprem coincidint amb les eleccions a Catalunya.

com seguir les eleccions

Fins a cinc milions i mig de catalans estan cridats avui a les urnes, una mica més dels que podien votar el 27 de setembre del 2015. Com aquelles eleccions, les d’avui també són crucials per a Catalunya, perquè decidiran la composició del Parlament però també significaran un aval al procés independentista o bé fer costat a l’aplicació del 155 i a la intervenció de l’Estat en les institucions catalanes. En joc hi ha 135 escons (85 per Barcelona, 18 per Tarragona, 17 per Girona i 15 per Lleida), però el cert és que el caràcter excepcional dels comicis també posarà el focus inevitablement en el nombre de vots. En les últimes eleccions, els independentistes van obtenir majoria absoluta al Parlament (Junts pel Sí i la CUP van sumar 72 escons), però no van aconseguir superar el 50% total de vots i es van quedar en un 47,7% dels vots totals.

Aquest percentatge ha acompanyat Junts pel Sí i la CUP tota la legislatura. La nit electoral del 27-S, el cap de llista dels anticapitalistes, Antonio Baños, va sentenciar: “La declaració d’independència anava lligada al plebiscit: no hem guanyat el plebiscit, per tant no hi ha DUI”. La legislatura l’ha acabat desmentint, perquè els independentistes han tirat endavant gràcies al fet que el bloc constitucionalista (Cs, PP i PSC), amb un 39% dels vots, encara tenia menys suports. La indefinició de Catalunya Sí que es Pot, amb un 9% dels vots, feia que se’l comptés tant en un bloc com en l’altre. Ara la pregunta és si els independentistes reeditaran la majoria absoluta i, sobretot, si seran capaços d’assolir el 51% dels vots.

Sense llei electoral pròpia

L’explicació de la diferència entre el percentatge de vot i el repartiment d’escons al Parlament s’ha de buscar en la llei orgànica de règim electoral general (Loreg) espanyola, la normativa que està en vigor a Catalunya després dels reiterats intents fallits per consensuar-ne una de pròpia. Encara que en la seva aplicació catalana la llei aporta una notable proporcionalitat (superior al 95%), és cert que surt més car un escó a la província més poblada, Barcelona, que en les altres tres demarcacions. A part, s’aplica la llei d’Hondt, un sistema d’assignació d’escons que acaba penalitzant els partits menys votats. Per això els partits minoritaris són els que acaben lluitant frec a frec pels últims diputats de cada circumscripció, els més disputats després d’aplicar el sistema de recompte.

Les candidatures amb un 3% dels vots vàlids a una circumscripció -el llindar mínim- poden optar al repartiment d'escons. Així doncs, tenint en compte que la CUP té més suports a les demarcacions petites, és probable que, malgrat ser l’última força al Parlament com en les últimes eleccions, acabi traient un escó a Tarragona, Lleida i Girona. El seu pes en aquestes demarcacions pot fer-l’hi més fàcil. En canvi, el menor percentatge de vot que s’espera per al PP i Catalunya en Comú - Podem farà que aquestes dues formacions sempre es juguin l’opció de tenir un diputat en l’últim escó. Els populars han avisat aquests dies que es disputaran amb la CUP l’últim parlamentari de Lleida, amb ERC el de Girona i amb Junts per Catalunya el de Tarragona. Els comuns, en canvi, són conscients que poden perdre el representant de Girona i Tarragona, i en canvi, recuperar el de Lleida. La resta de partits, però, també fan càlculs. ERC, per exemple, es pot jugar un escó a Tarragona amb Ciutadans, mentre que creuen que a Lleida i Girona es disputaran l’últim diputat amb el PSC.

Que aquests càlculs, basats en les enquestes electorals, es compleixin o no és a les mans-i als vots- dels 5,5 milions de persones que, de 9 a 20h d’avui, estan cridades a escollir els representants del Parlament. Del resultat final en sortiran els diputats de la dotzena legislatura des de la restauració de les institucions democràtiques a Catalunya.

El termòmetre per interpretar els resultats dels partits

Passi el que passi avui, la majoria de partits compareixeran aquest vespre per celebrar que han aconseguit uns bons resultats en les eleccions. Però alguns, en realitat, no estaran satisfets. Aquesta aproximació calcula si les formacions han assolit realment els objectius que es plantejaven, a partir de les expectatives generades durant la campanya i també en les enquestes electorals.

A banda del nombre d’escons que treguin per separat, també serà important fixar-se en la posició de cada llista, així com si el resultat és suficient perquè el bloc al qual pertany (independentista o constitucionalista) obté majoria per formar govern.

JxCat

La llista del president ha remuntat les males perspectives del PDECat. Tanmateix, el seu objectiu és la victòria, de manera que un resultat excel·lent passa per superar els 32 diputats que li permetrien disputar la primera força. Entre 31-28 seria un bon resultat tot i que curt; per sobre dels 24 implicaria, com a mínim, haver salvat els mobles, i per sota dels 23 suposaria un fracàs.

ERC

Favorits destacats a l’inici de la campanya, l’auge de Puigdemont i de Ciutadans ha posat en risc la victòria d’ERC. Superar els 35 asseguraria el primer lloc i seria un gran èxit, ja que els republicans no guanyen unes eleccions catalanes des de la Segona República. Per sota d’aquí, superar els 32 seria un bon resultat i no baixar dels 30 l’objectiu irrenunciable.

Ciutadans

Amb els actuals 25 diputats, la formació taronja ja és líder al bloc unionista. Amb les enquestes de cara, la meta de Ciutadans és ser primera força, però arribar als 29 diputats ja seria una bona notícia. Qualsevol xifra per sota dels 25 escons seria una derrota per al partit que vol liderar l’alternativa de govern constitucionalista. A partir dels 30 es pot parlar d’èxit a les urnes.

PSC

El PSC està segur que superarà els actuals 16 diputats. La pregunta és si serà capaç de sobrepassar els 20. A partir d’aquesta xifra, es considerarà bo o dolent el resultat. Passar de 25 seria un gran èxit. Iceta és el líder unionista que pot tenir més socis, ja que es pot entendre amb els comuns.

Comuns

Els comuns estrenen partit, després del procés de confluència. Però les enquestes no els són gaire favorables. En el context actual mantenir els actuals 11 diputats seria salvar els mobles, tot i que l’objectiu era superar aquesta xifra amb escreix. Menys de 10 suposaria un fracàs.

PP

Els populars poden acabar sent l’última força política a Catalunya. Igualar els actuals 11 diputats seria un èxit, i perdre’n només un o dos suposaria un resultat acceptable. Menys de set diputats enterraria la formació i posaria en problemes el govern de Mariano Rajoy, amb el suport més baix a Catalunya el 21-D.

CUP

Després de ser la gran sorpresa del 2015 amb 10 escons, la CUP afronta ara el repte de consolidar-se al Parlament. Qualsevol resultat igual o superior serà un èxit per als anticapitalistes, que també veurien com un bon resultat sumar vuit o nou diputats. Per sota d’això, sis o set podrien ser un resultat suficient si hi ha majoria independentista, i menys de sis un fracàs.

On puc seguir la jornada electoral?

TV3 i Catalunya Ràdio emetran una programació especial des de primera hora del matí. A les 19.00 h, els dos mitjans emetran programes especials per seguir els resultats. Per la seva banda, a RAC1, a les 19.00 h, Jordi Basté arrencarà un programa especial. 8TV també modificarà la graella amb motiu dels comicis amb una edició especial de 8 al dia a les 19.30 h. A més, La Xarxa també seguirà la jornada a tot el territori, a partir de les 21.30 h a la ràdio i a les 23 h a la televisió.

Mitjans espanyols

La majoria de les televisions espanyoles també dedicaran programes especials. La Sexta s’hi estarà tot el dia, però el plat fort comença a les 19.30h amb Al rojo vivo : Objetivo Cataluña 21-D. A les 19.45 h començarà l’ Especial eleccions a La 1, el Canal 24 Horas i TVE Internacional. Telecinco també oferirà un especial a les 21.00 h.

Puc anar a votar amb el llaç groc?

Ningú ha preguntat explícitament a la Junta Electoral Central (JEC) si els votants poden votar si van de color groc o porten el llaç en solidaritat amb els presos polítics i, per tant, no hi ha una resposta general per a tothom, sinó que s’ha deixat a criteri de cada president de mesa. En tot cas, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va dir ahir que les resolucions que ha emès la JEC només afecten les persones que el dia de les votacions tenen una funció específica dins el col·legi electoral, i no tots els votants. En principi, doncs, poden anar com vulguin.

Millo feia referència a la prohibició explícita de la JEC pel que fa als llaços grocs. Arran d’una pregunta del PSC, l’organisme electoral ha vetat que els membres de la mesa, apoderats i interventors portin el llaç en solidaritat amb els presos. D’acord amb l’article 93 de la Loreg, a dins i al voltant dels col·legis electorals no es pot fer propaganda electoral de cap tipus, i la JEC considera que el llaç groc és un símbol partidista. Millo va afirmar ahir que el llaç groc “s’identifica amb unes formacions polítiques concretes”. Els experts també recomanen a presidents de mesa, interventors i apoderats que no vesteixin cap peça de color groc, encara que no hi ha una resposta explícita de la Junta Electoral sobre això.

He de demanar permís a la feina?

La votació d’avui és especial: va ser convocada pel govern espanyol i, a més, cau en dijous. Des de les eleccions al Parlament Europeu, el dijous 15 de juny de 1989, que uns comicis no queien en dia laborable a Catalunya. Per això, s’ha declarat jornada no lectiva per als alumnes, però molts treballadors es pregunten com s’ho faran per anar a votar. El govern espanyol va explicar en un reial decret com funcionen els permisos: si la jornada laboral coincideix amb l’horari de votació (de 9 h a 20 h), tenen dret a un permís de com a màxim quatre hores; si l’horari se solapa entre 4 i 6 hores, el permís serà de 3 hores; i si coincideix entre 2 i 4 hores, l’autorització serà de 2 hores. No hi haurà permís retribuït si els horaris coincideixen menys de dues hores, mentre que si la feina és a jornada reduïda, el permís també es rebaixarà proporcionalment.

El més important és que s’ha de comunicar abans a l’empresa, i després cal presentar un justificant, que el fan els membres de la mesa electoral on et toqui votar. Als membres d’una mesa electoral, a banda de tenir un permís especial per a tota la jornada de votacions, l’endemà també tindran un permís addicional de 5 hores a la feina.

Diane Tryneski HBO

Diane Tryneski és la vicepresidenta de la HBO responsable de les qüestions tecnològiques. Veterana de la indústria televisiva -anteriorment havia treballat a ABC i a Discovery Channel-, és algú que parla apassionadament del futur però sense perdre de vista que, al capdavall, sempre hi ha d’haver una bona història.

Sabem que les grans companyies gasten fins a 10 milions de dòlars per episodi. Però, quin percentatge del pressupost hauria de reservar-se per a la tecnologia?

Depèn de cada companyia. El que està clar és que, en el futur, la tecnologia serà una cosa molt més integrada en els continguts. Abans era només l’autopista per la qual circulaven les sèries, però ara pot permetre coses que abans resultaven impensables.

En quin sentit?

Pot multiplicar les interaccions, gràcies al creixement de l’ample de banda. Una opció és posar a l’abast contingut afegit, per quan ja has vist el capítol, com fem amb Joc de trons. I, d’aquí a poc temps, les interaccions seran més profundes: a mesura que la tecnologia avança, cada cop és més possible personalitzar els continguts.

Arribarem a veure sèries a mida?

Potser sí que algú acaba fent això, però no és el model de la HBO. Nosaltres creiem que una bona història, que sigui sòlida, ben sòlida, i captivadora, és una cosa que sempre atraurà molta gent. És cert que hi ha algoritmes que et diuen “si t’agrada això, també t’agradarà això altre”. Ara bé, si només fas cas d’aquestes guies, sempre et quedaràs al mateix carril. Els creadors de continguts volem continuar desenvolupant programes i sèries que siguin estimulants i facin pensar, al marge del gènere. Al centre, hi ha la història.

¿Els algoritmes seran capaços de predir l’èxit d’una sèrie i, per tant, de condicionar-ne la creació?

[Medita.] Crec que les dades ajudaran a tenir més informació, en el futur. Què li sembla això, com a resposta?

Em sembla conservadora...

Diré, doncs, que hi ha un component inevitable de misteri a l’hora de saber si una ficció funcionarà o no. En tot cas, l’important és saber fer la barreja, perquè a un espectador li agradarà més Westworld, a un altre Veep i el tercer resultarà que és més de Silicon Valley.

Vivim una bombolla de les sèries? S’està sobreproduint?

[Medita.] El consumidor mai ha tingut una època millor, en termes de la gran quantitat de contingut que hi ha disponible. Però, tot i que hi ha una explosió en la quantitat de sèries, més no és millor. Només millor és millor. Així que la producció de sèries acabarà trobant el seu nivell adequat.

Mulli’s, sisplau: d’aquí cinc anys hi haurà més sèries o menys?

Es fa difícil de dir. Sobretot perquè hi ha més vida televisiva, a més de les sèries. La gent consumeix cada cop més continguts generats pel públic a YouTube, per exemple. La competència pel temps del públic s’ha tornat molt més dura. ¿Hi haurà encara més continguts? Segur. Ara, quin percentatge seran sèries? Això fa de mal dir.

¿Li fa por el moment que gegants com Apple o Google facin la seva entrada potent en el món dels continguts propis?

No.

Però són grans operadors.

Nosaltres també [riu]. Crec que cadascú traça una relació diferent amb els seus clients. Nosaltres tenim plataforma pròpia, som també a Amazon com un dels seus canals, i estem també presents en altres plataformes...

Fa un any que la HBO va desembarcar a Espanya. ¿El balanç és per estar-ne satisfets?

Prenem decisions depenent de cada mercat: o anem directament al consumidor, o bé tenim aliança. I, sí, de moment estem satisfets dels resultats obtinguts a Espanya.

Espanya passa per ser un dels paradisos de la pirateria. L’hi preocupa?

Crec que la pirateria és un aspecte desafortunat que tothom està havent d’entomar.

Doncs un director de Joc de trons assegurava que la pirateria ha beneficiat aquesta sèrie, perquè la va ajudar a convertir-se en un fenomen global.

Jo no diria això, certament! [Riu]. Part de l’experiència de tot plegat és l’aspecte social. Quan molta gent mira una sèrie alhora, has reunit el món sencer en una conversa d’una manera que no podries aconseguir si el contingut es distribueix per un sistema diferent del que tenies pensat.

Un altre assumpte és el dels passwords que es comparteixen. També recordo un article del New York Times on suggerien que vostès actuaven amb permissivitat amb aquesta pràctica.

No és veritat: ens ho prenem molt seriosament. No recordo l’article en concret, però algunes vegades ens agafen frases fora de context.

En què són forts i en què van coixos, tecnològicament, si es comparen amb Netflix?

Sé que molta gent ens compara amb Netflix, però jo no ho faig. El negoci és diferent. Ells són un servei de streaming i punt. Nosaltres som un servei destreaming, una cadena lineal, llicenciem el nostre contingut, tenim gent que té la home de la HBO...

Em costaria acabar sense demanar-li quines són les seves sèries preferides, que ja em suposo que seran de la seva cadena...

Doncs tinc la política de no dir-les mai! El que sí que diré és la sèrie que em va enganxar a la HBO, ja fa uns anys, que va ser A dos metros bajo tierra. Estic contenta, en tot cas, de ser en una plataforma que es preocupa perquè els autors sentin que són aquí perquè es valora i protegeix la seva creativitat.