Gracia un festival a cada carrer

En el moment més àlgid, un festival com el Primavera Sound pot arribar a tenir una dotzena d’escenaris funcionant alhora. Pot semblar una oferta musical inabastable, però no ho és tant com la que oferiran els més de vint escenaris del barri barceloní de Gràcia, que durant els pròxims set dies concentren centenars de concerts gratuïts. No hi actua Nick Cave, d’acord, però tampoc cal hipotecar la casa per comprar l’entrada, caminar mitja hora d’un escenari a l’altre o pagar 4 euros per cervesa.

Pregó feminista i combatiu: “A Gràcia ens vam empoderar de manera irreversible"

Tot i que sovint es passa per alt, les Festes de Gràcia també són un esdeveniment musical, i un dels més populars de Catalunya. Però, a diferència del Primavera Sound o fins i tot de les Festes de la Mercè, la programació no la confeccionen professionals del sector amb tots els contactes del món i pressupostos folgats, sinó veïns del barri que compensen la falta d’experiència amb passió i molt d’enginy. Cultura gratuïta i de proximitat que, en contra del tòpic, no és incompatible amb la qualitat: any rere any l’oferta musical de Gràcia millora en varietat i criteri, sobretot gràcies a un grapat de carrers que consideren la programació una de les prioritats.

Perles musicals

Un d’ells seria el carrer Perla, on els organitzadors admeten que per a ells el guarnit de festa major és l’excusa per poder fer-hi concerts. “La comissió la va fundar un grup de gent jove i l’objectiu era passar-s’ho bé -explica Israel Sabaté, l'actual secretari-. Per això sempre hem intentat fer una programació una mica diferent, més moderna”. A Perla hi han actuat grups de renom com Soweto, Ultraplayback, Las Bistecs i A Contrablues, però l’actuació que va desbordar les previsions el 2011 va ser la de Josmar col·lapsant tots els carrers del voltant. “Tenim una vena trash -confessa Sabaté-, ens agrada reivindicar artistes com la Mònica del Raval, l’Elvis de Reus o els Putilátex”.

• 

Hombre Lobo Internacional en una actuació al carrer Perla

Aquest any, però, la quota trash no es cobrirà. Tots els carrers han hagut d’ajustar pressupost després que l’any passat se suspenguessin els concerts pels atemptats. I, tanmateix, la programació és de traca i mocador, amb sorpreses com Side Chicks -el nou projecte de Maia Vidal-, el ritme festiu de Yacine, excantant de Cheb Balowski, el rockabilly de l'home orquestra Hombre Lobo Internacional i el rock amb aires blues i indie de Joan Queralt & The Seasicks. La filosofia, a més, sempre és la mateixa: “No contractem grups de versions, sinó només de música original. No és per anar de guais, sinó per servir d’altaveu a la música que es fa al país. I sempre paguem, perquè creiem que la feina dels músics s’ha valorar”.

Vida més enllà del Festigàbal

Al carrer Perla enguany es gasten 5.500 euros en la programació musical, una xifra inferior als 13.500 euros que dediquen al mateix concepte a la plaça Rovira i Trias. Els diners surten del mateix lloc, del que es recapta a la barra, però a les places sempre hi ha més públic. “Així i tot ens la juguem, perquè si plou no guanyem res -apunta Neus Bosch, presidenta de la comissió de Rovira i Trias-. Ho tenim calculat: de cada barril en traiem 80 euros nets si tirem bé la birra. Si gastem 140 barrils és que la cosa va bé. Però un any vam haver de demanar un crèdit per sobreviure, perquè la subvenció que ens dona la Fundació és ridícula”.

L’aposta econòmica de Rovira i Trias es tradueix sempre en una de les programacions més potents de Gràcia. Pel seu escenari hi desfilaran, entre d’altres, Dolo Beltrán en la seva versió més electrònica, el rock’n’roll dels Tiki Phantoms, els ritmes ballables de Muyayo Rif i el soul explosiu de la cantant anglesa Shirley Davis. El prestigi de Rovira i Trias ja no està lligat al Festigàbal, que va marxar de la plaça fa uns anys. “El Festigàbal estava molt centrat en l’ indie i sempre tenia un gran cartell, però de vegades no portava gent a la plaça -apunta Bosch-. Els últims anys van ser fluixos”. Ara tenen l’ajut del col·lectiu Blackcelona i l’Error Festival, que programen nits dedicades respectivament a la música negra i el rock. “Molts músics tenen connexió amb Gràcia i això també ens ajuda -diu-. Els Sidonie tenien ganes de tocar a la plaça i van rebaixar el caixet. Aquest any ho ha fet la Dolo. A la comissió de música som quatre noies i lluitem perquè hi hagi dones al cartell. Això la va acabar de convèncer”.

Travessia reclama un premi

També a travessia de Sant Antoni han intentat acostar-se a la paritat i van estar a punt de portar un grup femení d’havaneres, les Anxovetes, però no va poder ser. Ells són el carrer que enguany ha fet un salt qualitatiu més gran pel que fa a la música. A diferència de Perla, per a ells la prioritat havien sigut sempre els guarnits. L’associació només té cinc anys i volia demostrar als altres carrers que s’ho agafaven de debò. “El que ens motivava era fer un guarnit potent, però després de guanyar el primer premi l’any passat alguns ens hem dit que ara l’objectiu ha de ser millorar la programació”, explica Núria Moliner, de la comissió de música de travessia. Amb noms com els del cantautor Ferran Palau, Mazoni i Miqui Puig (en versió de DJ) es pot dir que ho han aconseguit, tot i tenir un pressupost de només 5.000 euros. Com s’ho han fet? “Jo també soc músic i havia col·laborat amb el Jaume de Mazoni”, diu Moliner, que amb el seu grup Intana ja ha tocat dos cops al carrer. “A més, actuar a Gràcia és un caramelet. És una festa de barri, però tothom vol ser-hi. Jo he hagut de dir que no a molts col·legues que m’han escrit oferint-se per tocar”.

• 

Intana tocant a Travessia de Sant Antoni en les festes del 2017 / Àngel Ybáñez

Moliner pensa en la programació del carrer com si fos un petit festival, amb una entitat pròpia. “Però no podem oblidar que això és una festa de barri, i per això també tenim una nit de rumba i un grup d’havaneres”. Aquest any, a més, han integrat la programació musical amb les activitats infantils: la il·lustradora Conxita Herrero farà un taller de dibuix de portades de discos per a la canalla i, de passada, un concert-vermut amb el seu grup Tronco. L’esforç i la cura per programar amb criteri no passen desapercebuts al públic, però Moliner reclama un reconeixement de la Fundació de les Festes de Gràcia: “Ara mateix hi ha premis al millor guarnit, a la millor portalada, al millor sostre, al detall artístic... ¿Com és que no hi ha un premi a la millor programació? Les Festes de Gràcia no són només guarnits, també hi ha música”.

La travessia de Sant Antoni es recupera de la victòria "amarga" de les festes de Gràcia de l'any passat

Mozart toca gratis

Quan es parla de música moderna a Gràcia no es pot obviar un dels carrers que més s’avancen a les tendències, programant grups independents que tot just acaben de començar. Però la fama de Mozart com a bastió de l’ indie és una opció i també una necessitat, perquè el pressupost del carrer per a la programació musical és inexistent. “Els grups venen perquè som una associació sense ànim de lucre i saben que se’ls convidarà a menjar i a les cerveses”, explica Lorenzo D’Attanasio, el president de la comissió, que nega que hi hagi cap mèrit en el fet d’aconseguir que grups com Las Ruinas o Mourn hi toquessin gratis. “El mèrit és dels grups”, diu. Enguany tenen una de les promeses de l’ indie rock, Black Island, el folk de Ran Ran Ran i fins i tot un grup francès de renom, els Bad Pilot, que vindran des de Berlín -i dormiran escampats per dormitoris de membres de la comissió de Mozart- perquè, segons D’Attanasio, “els feia molta il·lusió tocar a Barcelona”.

Els 10 millors concerts

Sabor de Gràcia, plaça del Sol, 16 d'agost

Els més rumbers del barri presenten el seu homenatge al rei de la rumba catalana.

Ferran Palau, Travessia de sant Antoni, 19 d'agost

Vermut musical en format de duo (guitarra i bateria) de l’autor de Blanc, un dels discos de l’any.

Buhos, plaça de la Vila, 21 d'agost

Si al maig omplien Razzmatazz, el de Buhos serà un dels concerts més multitudinaris de les festes.

Shirley Davis, plaça Rovira i Trias, 16 d'agost

Serà el primer cop que la cantant i The SilverBacks presenten a Barcelona Wishes & wants.

Joan Queralt, La Perla, 18 d'agost

Acompanyat per The Seasicks, el cantant barceloní presentarà l’àlbum Purple cannon.

Ran Ran Ran, Mozart, 17 d'agost

El folk indie de Ferran Baucells i Jordi Farreras és sempre una garantia d’emoció i honestedat.

Família Chipén, plaça del Poble Romaní, 20 d'agost

Reformulació d’un clàssic de la rumba catalana que actuarà en un dels temples del gènere.

Mazoni, Travessia de sant Antoni, 16 d'agost

Jaume Pla presentarà en solitari el seu nou disc, Cançons robades, amb temes inèdits i versions.

Side Chicks, La Perla, 17 d'agost

El nou projecte de la cantautora Maïa Vidal tira cap al glam-rock i el pop sorollós i lluminós.

Dolo Bertrán, plaça Rovira i Trias, 18 d'agost

Després de Pastora, la cantant s’estrena en solitari i presenta el pop electrònic de Copilotos.

El festival més ‘indie’ i les festes alternatives

A les Festes de Gràcia la música no només sona als carrers del concurs oficial de guarnits. Instal·lat als jardins de la Sedeta, lluny de l’enrenou, el Festigàbal manté la seva línia editorial amb bandes independents com Me & the Bees, The Zephyr Bones, els infal·libles Za!, els valencians La Plata i L’Hereu Escampa, entre d’altres. Tots els concerts es concentren en només dues jornades: el divendres 17 i el dissabte 18. També hi haurà música, i molta, a les festes alternatives. Al carrer Sant Pere Màrtir hi actuaran el divendres 17 Soweto, on milita el saxo Roger Español, que va perdre un ull l’1-O; aquest és, precisament, el motiu temàtic del carrer. A la plaça del Raspall s’hi celebrarà el dissabte 18 una nit feminista amb el pop poètic d’El Pèsol Ferèstec. A la plaça del Nord hi sonarà divendres el rap de Zapato y Cordón i en les festes llibertàries de la plaça John Lennon destaca la presència d’Alavedra (dissabte 18) -sorgits de Falciots Ninja, Bearoid- i El Gitano del Futuro (diumenge 19).

Sectes

El pare de la jove valenciana captada pel presumpte líder d'una secta peruana ha alertat sobre la desprotecció que pateixen les famílies dels desapareguts i dels perills de les xarxes socials. Alberto Aguilar ha comparegut aquest dilluns per denunciar la falta d'una regulació efectiva quan una secta capta una persona, com li va passar a la seva filla Patricia. Segons l'advocada de SOS Desaparecidos, Mayte Rojas, encara falta un procés d'actuació efectiu des que es posa la denúncia per la desaparició fins que s'activen els protocols per localitzar ràpidament la persona desapareguda.

Rojas ha afegit que són necessàries unitats especialitzades en desaparicions per "evitar el desemparament que pateixen les famílies dels desapareguts". En el cas de Patricia Aguilar, l'advocada ha explicat que ara estan estudiant la viabilitat d'ampliar la denúncia contra el líder de la secta que va capturar la jove. De fet, la portaveu de la família, Noelia Bru, ha assegurat que pensen portar la lluita legal fins al final per obtenir la màxima condemna possible.

Bru ha advertit que és molt important ser conscient del perill que poden arribar a suposar les xarxes socials, especialment quan en fan ús els adolescents. També ha declarat que el cas de Patricia Aguilar ha suposat "un abans i un després en la lluita per trobar els desapareguts", i ha recalcat la manca de lleis contra grups de manipulació i la necessitat de disposar de centres d'ajuda i d'observatoris.

Localitzen al Perú una jove valenciana presumptament captada per una secta

Contactada per internet

Fa un any, Patricia Aguilar va desaparèixer captada per Félix Steven Manrique, que la va contactar per internet quan la jove encara era menor d'edat. Quan se la va localitzar al juliol, la noia encara es mostrava confosa, però, segons el seu pare, quan es van trobar "la Patricia ja manifestava la voluntat de tornar a Espanya" perquè "aquí està contenta i emparada per la seva família". El pare no ha volgut deixar passar l'oportunitat d'avisar altres pares: "Amb les xarxes socials som tots vulnerables, i els fills poden no estar segurs, fins i tot, a la teva pròpia casa".

La jove valenciana presumptament captada per una secta es reuneix amb el seu pare i es mostra "afectuosa i receptiva"

Bru ha subratllat que hi ha qui s'aprofita dels alts i baixos emocionals i que "s'ha de parlar molt amb els fills i exposar-los la perillositat de les xarxes socials". Per la seva part, Rojas ha instat els pares que passen per situacions similars a denunciar i a no deixar impune la gent que s'aprofita dels més vulnerables.

Montserrat Roig

L’alemany Schliemann volia descobrir les runes de la Troia homèrica perquè estava enamorat de la llengua grega. De menut, havia vist Troia en un dibuix i va decidir que aquell gravat, que no era sinó el fruit de la imaginació d’un il·lustrador, reproduïa una realitat, colgada ara dins “la pols del temps”. Mentre treballava per desempallegar-se de la misèria, va aprendre llengües. Inventà un mètode personal: primer, les escoltava sense entendre-les, després n’aprenia de memòria paràgrafs sencers i els recitava. En sis mesos, amb aquest mètode, va aprendre l’anglès i podia recitar a cor què vols tot Ivanhoe de Walter Scott i El vicari de Wakefleld, de Goldsmith. Una vegada un mariner borratxo va entrar a la botiga on treballava Schliemann i va recitar uns versos d’Homer. No oblidaria mai aquella cadència, una música que entenia, encara que els mots fossin incomprensibles. Va decidir que aprendria el grec. [...] Recordo la primera vegada que em van recitar un poema de Puixkin, un poema que comença, en català, “Jo us he estimat...” No n’entenia les paraules, però la música se’m calà a dins, com si un instint perdut m’advertís que allò volia dir “jo us he estimat” però que calia sentir-ho en rus. [...] L’anglès que avui estudien alguns sense l’amor que hi posava Schliemann, és un anglès eixut, d’inventari. Aquest anglès, que no està dictat per l’enamorament dels qui reciten Yeats, es vanta, infantil i superficial, d’haver mort el llatí. Potser avui, els estudiants no tots comencen a creure que el llatí no serveix per a res. Que no és sinó un ensopidíssim reguitzell de lletanies declinatòries. Com fer-los creure que el llatí va descobrir l’expressió de tota la bellesa del món? Com fer-los creure que, en escoltar la cadència d’Ovidi, podem deixar-nos anar dins la nostra pròpia cadència? Cap ideologia podrà manllevar mai la força que duu a enamorar-nos d’una llengua. Cap ideologia pot atribuir-se la possessió d’una llengua, perquè aquesta sempre s’escapa, esmunyedissa, dels dictats i les normes. He après el català tot escoltant-lo d’aquells que no se senten parlar. D’aquells que són la llengua sense saber-ho, que construeixen inconscientment filigranes fonètiques, amorosides com el vi que envelleix sota la mirada d’un vinater que no té cap pressa. No sé si aquest enamorament es pot transmetre als estudiants de català. De ben segur que depèn dels professors. Dels professors que no s’autocastiguin en el seu odi, mai no confessat, a la llengua i als alumnes. Sempre que m’han cridat per parlar als alumnes d’un institut, he notat, pel to, per les paraules, per les frases compassades que deixaven anar els alumnes sense adonar-se’n, si el professor que hi havia al darrere era de debò un professor enamorat d’aquesta cadència que tenim tan penetrada dins els teixits de l’organisme.

els aeroports

Entrar en un aeroport és endinsar-se en la dimensió desconeguda. Amb expectatives i experiències personals, ben diverses, convergim en una bombolla fora del temps i l’espai on els nostres drets gasosos s’evaporen com la suor de la pell. En algun moment, no falla, em ve al cap la sentència lapidària a les portes de l’infern de Dante: 'Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate' [Abandoneu tota esperança els que aquí entreu]. Indefectiblement, toca deixar de banda per un temps tota pretensió de ciutadania per esdevenir càrrega, mercaderia. Un bon nombre de les vulneracions de drets se’ns encolomen, hàbilment, amb la mateixa cantarella: "És per la seva seguretat". I per vendre seguretat ens regalen por, estratègia prou testada que plana sobre abusos quotidians. Alguns usuaris accepten els ultratges de bon grat, els escèptics ens hi resignem a contracor. Sabates, cinturons, metalls, tot fora. L’exhibició obligada de mitjons foradats, pantalons abaixats, cabells que es rebel·len, exhala una flaire de despersonalització vexatòria, salvant les distàncies amb altres cues d’infausta memòria. De tant en tant, s’anuncien accions més invasives: escàners, càmeres, censos ètnics. L’èxit d’aquesta deriva dependrà de la destresa en la inoculació de les pors, d’una banda, i de la incredulitat i la resistència social a la pèrdua de llibertats, de l’altra. Mentrestant, a seguir a la cinta com un ramat de bens, una corrua de convictes o una cadena de muntatge. Bestioles, presoners, engranatges, tant se val, tot menys persones lliures i dignes. La seqüència es combina amb dosis d’arbitrarietat, com ara la prohibició dels líquids. No sembla coherent l’establiment de normes draconianes als avions mentre en altres espais de concentració de multituds no se n'implanta cap; segurament perquè resulta inviable o inútil, o tot alhora. Qui vulgui sembrar el caos té un ventall immens per explorar i cap obsessió paranoide per protegir-nos ens guarirà del terror. Però sí que ens empeny al parany de l’autoritarisme, un sot que es va cavant amb restriccions d’entrada per raó de procedència o de religió, encetades als EUA. Anar-hi anant. El tracte intimidatori i la discriminació per ètnia o llengua, per exemple, sovintegen. Els aeroports són, a més, un banc de prova d’espais semimilitaritzats on qualsevol dissensió pot acabar amb la intervenció d’un cos armat, la nostra Benemèrita.

L’exhibició obligada de mitjons foradats, pantalons abaixats, cabells que es rebel·len, exhala una flaire de despersonalització vexatòria

Un altre filó de vulneració de drets ve de la desigual correlació de forces. Gent del carrer enfront de companyies aèries i autoritats aeroportuàries, David contra Goliat. El respecte pels pactes entre les parts, nervi de l’intercanvi de bens i serveis d’acord amb “l’autonomia de la voluntat”, queda anorreat. La llista de greuges per incompliment dels compromisos és llarga: sobrevenda ('overbooking'), retards i cancel·lacions, pèrdua d’equipatge, suplements 'pirates', etc. Les compensacions, escarransides. Em pregunto, com a filla de botiguers, on queda aquella màxima en què em van criar: “El client sempre té raó”. Potser només val per als petits i els pobres, com en tot sistema desigual en què la norma és feta a mida del poder. Els establiments que hi ha en el mateix aeroport acaben d’adobar aquesta irrellevància del consumidor, ja que imposen una qualitat dubtosa a preus escandalosos. És una lògica anàloga als contractes d’adhesió, no pots triar. Encara no he vist que prohibeixin consumir-hi entrepans casolans per forçar la demanda, però temps al temps. En aquesta línia, vaig comprovar estupefacta que a l’aeroport de Bèrgam-Milà no és permès estirar-se per dormitar. El vigilant va despertant, un per un, els soferts passatgers que, després d’una nit en vetlla per cortesia de Ryanair, cauen en braços de Morfeu en posició horitzontal. Val a dir que el que hi ha al darrera del reglament no sembla la preocupació pel glamur i el decòrum. Els malpensats hi llegim l’ànim 'business friendly' cap al negoci de cubicles insonoritzats per al descans, instal·lat allà mateix, al mòdic preu de 9 €/h. D’aquests sarcòfags moderns en diuen 'sleeping capsules' i és una iniciativa en expansió que potser “farà l’agost” amb permís del lobi hoteler. Em temo que forma part d’un corrent generalitzat de penalitzar l’ús de l’espai públic en benefici privat. Per si la temperatura siberiana i els incòmodes seients de ferro no fossin prou dissuasius, va sonant a tot drap l’himne d’Itàlia. Qui sap si per influència de la Lliga Nord es considera el vestíbul de l’aeroport un lloc idoni per fer país. En el marc de l'operació Strade Sicure, soldats amb metralleta patrullen entre els viatgers impassibles. Que trist associar Itàlia, un paradís per als sentits, l’art i la cultura, amb un escenari bèl·lic.

No vull dramatitzar, he caigut del costat dels humans privilegiats amb plenitud de drets: a la vida, a la llibertat de circulació, a les vacances pagades. A l’altre costat s’apila la “carn humana” de rebuig, segons Salvini i els seus. La femenina, de “carn”, especialment exposada a violència i abús.
En un altre ordre de coses, la imposició d’usar bosses de plàstic llança un missatge universal del compromís feble de les autoritats transfrontereres amb la preservació del medi natural; a banda de contradir les prohibicions d’autoritats nacionals, com Ruanda i altres països africans, d’alt valor simbòlic.

Per arrodonir el sentiment d’impotència no es reben explicacions fiables sobre cap incidència. L’accés a la informació veraç és fonamental en la relació asimètrica amb els poders públics i esdevé una expectativa raonable davant empreses potents, en entorns reglats, en què l’individu es troba desvalgut. Els que pateixin experiències descoratjadores durant la campanya d’estiu entendran el desig punyent de trobar una informació al panell lluminós: l’hora d’embarcament del vol per tornar a casa. Diuen que les vacances són, a voltes, com alguns amors: les anticipem amb delit, les vivim amb incomoditat i les recordem amb nostàlgia.

la revolucio dels waters

Entrar en un lavabo públic a la capital xinesa ens pot fer viure una “experiència” difícil de qualificar, ja que molts lavabos són una simple sala amb una desena de plaques turques a terra sense cap mena de separació, o amb petits murs de mig metre d’alt entre ells. La intimitat no ha sigut una de les prioritats de la societat comunista.

Aquests excusats, fàcils de localitzar per la forta pudor, abunden als barris tradicionals dehutongs -carrers estrets- de Pequín que han sobreviscut a l’especulació urbanística. Però, encara que avancem cap a una versió més moderna que inclogui lavabo individual amb porta, el que sí que trobarem majoritàriament són plaques turques i no vàters. A dia d’avui, en la segona economia mundial, la majoria de lavabos públics, inclosos els que hi ha als restaurants, tenen placa turca. Fins i tot als centres comercials, si no són gaire moderns -per als estàndards xinesos uns set anys-, sobreviu la placa turca acompanyada d’uns quants lavabos amb tassa de vàter, degudament senyalitzada a la porta.

Aquesta “experiència” és el que el govern xinès vol canviar amb una campanya nacional que ha batejat amb l’inequívoc nom de la Revolució del Vàter. El govern s’ha proposat que anar al lavabo es converteixi en un acte íntim, relativament confortable i, sobretot, higiènic.

La campanya, iniciada el 2015 amb un ampli pressupost, tenia com a primer objectiu construir lavabos públics a les zones rurals on no n’hi havia i, sobretot, a les àrees turístiques, per millorar la imatge del país. Però el 2018, el president xinès, Xi Jinping, l’ha rellançat enfocant-la en la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans. Ha assegurat que la higiene dels banys és una pedra angular d’una societat civilitzada, i ha descrit la revolució com una “part concreta de l’avanç en la revitalització del nostre país”. El líder xinès ha adoptat un paper actiu en l’impuls de la modernització dels lavabos publicant articles a la premsa oficial i fent declaracions en les seves visites a zones rurals.

Segons les dades de l’Administració Nacional de Turisme, en els últims tres anys s’han construït o reformat 68.000 lavabos en zones turístiques a tot el país i es preveu instal·lar-ne 64.000 més entre el 2018 i el 2020. Tres quartes parts de la població xinesa té accés a vàters considerats acceptables, però uns 70 milions encara només poden usar instal·lacions compartides, segons les dades de l’OMS. El compromís amb la revolució dels lavabos ha portat la Xina ha rebatejar el dia Mundial del Vàter de les Nacions Unides (el 19 de novembre) com el “Dia Mundial del Vàter i el Dia de la Conscienciació de la Revolució dels Banys a la Xina”.

Revolució tecnològica

La Revolució del Vàter ha desenvolupat el seu propi canvi tecnològic. El govern ha impulsat la creació d’una aplicació que informa a través del mòbil del lavabo públic que l’usuari té més a prop en un radi de dos quilòmetres.

A començament d’any la base de dades incloïa 330.000 banys públics en 216 ciutats de 19 províncies. L’aplicació, anomenada City Toilets, es pot descarregar i també es pot consultar a través de la plataforma de Wechat, la xarxa social i de missatgeria més popular a la Xina. L’app permet valorar la neteja i el grau d’accessibilitat del lavabo públic.

En algunes ciutats també s’han començat a instal·lar màquines de reconeixement facial per dispensar paper de vàter. L’objectiu és evitar el malbaratament de paper, ja que una vegada ha reconegut l’usuari i li ha subministrat paper, no permet repetir l’acció fins passat un cert temps.

La campanya nacional per reformar els lavabos també ha tingut un vessant negatiu. El govern ha hagut de posar fre a una boja competició per fer lavabos de superluxe per atraure turisme i possiblement comissions. La carrera per la modernització ha portat a excessos i el director de l’Administració Nacional de Turisme de la Xina, Li Jinzao, ha cridat a l’ordre els governs locals.

Lavabos de luxe

Alguns lavabos entren en la categoria de bons serveis, com els que es poden trobar a la ciutat de Shenyang, al nord-est de la Xina. Són banys on es pot accedir a wifi i fins i tot recarregar el telèfon mòbil còmodament. Però altres serveis es poden qualificar directament de luxes asiàtics: es tracta de lavabos públics que tenen televisors de pantalla plana (per exemple, a la província de Qinghai, al centre del país) o sofisticades instal·lacions d’aire condicionat que dissipa la pudor.

Galledes d’escombraries amb sensors de moviment, dispensadors de begudes fredes i fins i tot microones són alguns dels complements que es poden trobar en alguns lavabos. A això cal afegir-hi les formes imaginatives que poden adoptar alguns vàters: des de marietes fins a castanyes gegants en alguns parcs de Pequín. També hi ha banys amb parets de vidre per gaudir de les vistes al parc natural del llac Shiyan, a Changsha. I fins i tot existeix un famós (i criticat) lavabo que és una reproducció del Parc Güell, a la ciutat de Chongqin

la floristeria

Sergi Bastardas, Andrés Cester i Marc Olmedillo, fundadors de Colvin. / ARA

El negoci de les flors tampoc s’ha escapat de la digitalització. La start-up catalana Colvin ha completat en els últims mesos la seva expansió als mercats de Portugal i Itàlia. La floristeria online va aconseguir dos milions d’euros de fons de capital risc a finals de l’any passat per finançar el seu salt a Europa i preveu arribar a altres països durant el 2018. En total, la companyia barcelonina ja ha captat més de 3 milions d’euros des que va néixer, l’any 2016. Els tres fundadors es van conèixer mentre estudiaven a l’escola de negocis Esade i van posar en marxa un negoci de distribució de flors per a la diada de Sant Jordi. “Ens va servir per millorar i aprendre sobre el sector i, després d’estar en altres feines, per obrir Colvin”, explica Andrés Cester, el seu conseller delegat.

El model de Colvin es basa en una plataforma digital -a través de la web i d’aplicacions mòbils- que permet comprar flors a domicili evitant els intermediaris. Segons l’empresa, això fa que el preu sigui més baix que en altres comerços i que els rams tinguin una esperança de vida més alta. “Quan compres un ram de roses passen dies des que surt el productor fins que t’arriba, i això fa que duri menys temps fresc”, explica Cester. L’emprenedor assegura que les flors de Colvin poden durar entre deu dies i dues setmanes sense pansir-se.

L’empresa treballa amb productors de França, Holanda i Espanya i comercialitza rams de flors amb preus a partir de 25 euros. A més, ofereix subscripcions setmanals, quinzenals o mensuals per rebre flors fresques a casa periòdicament. La start-up competeix amb altres gegants del mercat de la venda de flors online, com la suïssa Interflora, que també té una filial espanyola.

Ampliació de la plantilla

Cester prefereix no compartir dades sobre la facturació de Colvin, però assegura que cada mes l’empresa multiplica “per cinc o sis” els resultats de l’any anterior. Actualment la companyia té una plantilla d’unes 35 persones i en vol incorporar una desena més abans d’acabar l’estiu. De cara al 2018 la companyia també vol innovar en el producte, principalment en l’experiència de la persona que rep el ram de flors. “Estem treballant en els missatgers personalitzats i que puguin incloure formats com l’àudio o el vídeo”, diu Cester.

L'AVORTAMENT ARGENTI

 MARCOS BRINDICCI / REUTERS

Els milers de dones que ahir esperaven al voltant de l’edifici del Senat de l’Argentina, protegit amb un inusual desplegament de seguretat, van evidenciar un cop més l’enorme polarització que hi ha a la societat argentina: una part de la població està a favor de la despenalització de l’avortament, l’altra ho considera directament un crim.

Ahir, a l’interior de la cambra, els 72 diputats tenien l’última paraula en el debat sobre la legalització de l’avortament que al mes de juny va tenir una primera part al Congrés, que va donar llum verda a continuar el projecte de llei per despenalitzar la interrupció de l’embaràs. En el moment de tancar aquesta edició, els senadors continuaven el seu llarg debat, però el recompte fet pel diari La Nación donava un avantatge a l’opció del no, amb 38 vots davant els 31 favorables. Els proavortistes, no obstant això, no van tirar la tovallola perquè al Congrés el sí es va imposar per un estret marge que ningú donava per fet. Si finalment el Senat tomba la iniciativa no se’n podrà tornar a presentar una de nova fins després de les eleccions del 2019.

Sigui com sigui, el debat ha posat en l’agenda política els problemes amb què es troben les dones a l’Argentina i ha afavorit la discussió d’un tema considerat tabú en una societat molt arrelada a les tradicions i amb una forta dependència de l’Església catòlica. I encara més des que l’argentí Jorge Bergoglio es va convertir en pontífex. A més, el Papa no ha callat durant el debat sobre la despenalització de l’avortament al país sud-americà: va arribar a dir que la interrupció de l’embaràs és com “el que feien els nazis però amb guants blancs”.

Segons dades del govern del conservador Mauricio Macri, al voltant de mig miler d’argentines de totes les edats es veuen obligades a interrompre l’embaràs en la clandestinitat, sense garanties higièniques, com demostra que un 10% han de ser hospitalitzades per rebre tractament a causa de complicacions. El 2016, 43 dones van morir després d’un avortament.

Mobilització sense precedents

Acabar amb aquesta xacra és el gran argument d’associacions feministes, que posen com a argument l’alt percentatge d’embarassos no desitjats que obliguen cada dia desenes d’adolescents a abandonar l’institut per la impossibilitat a l’accés a un avortament gratuït. Són la marea verda, conegudes per dur un mocador d’aquest color i haver fet sortir al carrer centenars de milers de dones al crit d’“avortament lliure i gratuït”. A través de Twitter actors de la sèrie Merlí -un fenomen de masses a l’Argentina- també han donat suport al sí.

A l’altra banda, el moviment pro-vida i sectors tradicionalistes es van agrupar en una onada de color blau, amb el suport de l’Església catòlica. Demanaven preservar la llei tal com està i van organitzar pregàries i vetlles religioses perquè la iniciativa quedés frenada al Senat. La seva mobilització també va ser massiva.

El projecte de llei que es discutia ahir al Senat no va més lluny que la majoria de legislacions aprovades a països occidentals. Així, planteja despenalitzar l’avortament en les primeres 14 setmanes de gestació, o durant tot l’embaràs en cas de risc per a la salut de la mare o de la inviabilitat del fetus. A més, pel que fa als professionals mèdics, el projecte reconeix l’objecció de consciència individual però no que les clíniques privades puguin negar-se, com a institució, a practicar les interrupcions que contempla la norma. L’actual llei vigent argentina castiga amb penes d’un a quatre anys de presó les interrupcions, a excepció de les gestacions fruit d’una violació o que posin en perill la vida de la dona.

El de l’Argentina no ha sigut només un debat intern, sinó que s’ha seguit amb especial interès a l’Amèrica Llatina perquè el país austral és un referent en matèria de drets humans i conquestes socials. A la regió, només Cuba, l’Uruguai, la Guyana i la Ciutat de Mèxic tenen lleis permissives, mentre que Nicaragua o el Salvador castiguen tots els supòsits d’una interrupció, fins i tot les no voluntàries.

el taxi

Aquests últims sis dies, els ciutadans de Barcelona han comprovat amb estupor i una mica de por com els taxistes de la ciutat han volgut demostrar que els carrers són seus, de la seva propietat, i que hi poden fer el que vulguin perquè tenen impunitat per ocupar-los, com si fossin al pati de casa. La prova és que ahir, després que un fotògraf de l’ARA, Francesc Melcion, fes la seva feina fotografiant l’acampada de la Gran Via –on fins i tot van instal·lar una piscina desmuntable– va ser agredit físicament per un taxista. Aquest personatge li va tirar per terra la càmera –que és la seva eina de treball, com ho és el cotxe per al taxista– perquè no volia que fotografiés la piscina i el seu entorn: ¿potser trobava que això els podria donar una imatge frívola? Efectivament, la dona, i com que són a l’espai públic, als carrers que són de tots, els mitjans de comunicació no només tenen el dret sinó també l’obligació de mostrar-ho. Va ser l’agressió d’una sola persona, que, sens dubte, no representa tot el col·lectiu, però la suma d’incidents aïllats en els quals hi ha hagut violència comença a ser preocupant.

El sector del taxi té arguments per fer aquesta vaga, i tota la ciutadania ha entès que tenen raons per preocupar-se pel seu futur perquè el problema és real, ja que la irrupció de la tecnologia i la competència en el sector canviarà completament la manera de funcionar. Està passant a tot el món i ha afectat i afectarà gairebé tots els sectors econòmics, des del turisme fins a la indústria del moble o els supermercats. No tots, però, tenen la força per pressionar físicament al carrer com sí que tenen els taxistes. Ni a tots, possiblement, se’ls deixaria ocupar impunement durant sis dies els carrers com estan fent ells. Tothom entén que els aldarulls que hi podria haver amb un desallotjament per la força seria possiblement més desestabilitzador i perjudicial per a la ciutat i la seva imatge que el desgast d’autoritat que suposa permetre aquesta ocupació salvatge. Tanmateix, una negociació basada en el xantatge i l’amenaça contínua de paralitzar el país els fa perdre raons. En lloc d’optar per la pedagogia, per buscar la complicitat d’altres treballadors que poden entendre el problema perquè en més o menys grau també els està afectant a ells en altres àmbits, els taxistes, o els seus líders, han optat per la prepotència. La prova és que fins avui, sis dies després, no han vist necessari acceptar de fer serveis mínims per a hospitals i casos especials. No han demostrat merèixer el nom de servei públic.

El problema de fons requereix una anàlisi acurada, i no només caldrà regular i possiblement controlar el nombre de llicències VTC, tal com volen també alguns ajuntaments, com el de Barcelona, sinó també fer més transparent el mateix sector del taxi, que s’ha d’adaptar tecnològicament als nous temps, preparar-se per a la competència i posar les bases per a una reconversió raonable. De moment, però, els perjudicats són els ciutadans, els comerciants i turistes i la mateixa imatge de Barcelona a tot el món.

urgencies

“Ja tinc les seves dades, segueixi la línia groga, sense deixar-la, i vagi al segon pis”. Al terra de l’hospital, cert, hi ha una línia groga, gruixuda com la d’una carretera, que diria que és de plàstic adhesiu. Al costat n’hi ha una de blava i una de vermella, que et porten als diferents llocs. “Triatge urgències” és el meu. És un bon sistema per evitar que la gent, atabalada, malalta, nerviosa, ferida, es perdi. Però, tot i així, tenim tant de respecte a les bates blanques que tenim por de no fer-ho bé i repreguntem. “És per aquí?”, demano a un treballador. “Sí, ja t’acompanyo amb l’ascensor”. Li dono les gràcies, perquè no tenia per què fer-ho. “Gràcies, tots ens atabalem”, faig. “Sí”, somriu ell. “I és normal”.

Arribem al segon pis. Una noia d’uns quinze anys reposa en un llit de rodes, del tot adormida. Un avi, assegut a la cadira de rodes, pregunta si ja li toca. “Que no, papa....”, diu el seu fill. “Però no em deixarien passar aquesta gent d’aquí?”, pregunta, mig murri. “No, papa, això no és el súper!”, fa ell. Un noi adolescent, que té febre, li pregunta a la mare si els estrangers tenen dret a sanitat pública. “Sí”, contesta la mare, categòrica i contenta.

Llavors puja una família estrangera. El pare, la mare i el nen, com els tres ossets, segueixen ordenadament la línia groga, com si fossin funambulistes, com si treure els peus d’aquella línia, d’alguna manera els penalitzés. L’infermer que m’ha acompanyat se’ls acosta. “Is not necessary”, els diu. I els fa entendre que no cal, que no cal que facin aquell acte de disciplina. Ells s’asseuen, culpables d’estar malalts, culpables de ser una molèstia o de sortir als tuits i a les notícies. L’infermer em mira. “Ets molt amable”, li repeteixo. “No, no. Saps què passa?”, respon ell. “Que fer-ho bé no costa. El que costa és fer-ho malament”.

Ernesto Kaiser

La Fiscalia del Tribunal Suprem s’ha oposat a tramitar l’incident de recusació plantejat per la defensa de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez contra els magistrats Manuel Marchena, José Ramón Soriano, Luciano Varela i Andrés Martínez Arrieta. La fiscalia sol·licita rebutjar d’entrada la recusació per “frau processal”, el mateix argument amb què el magistrat instructor, Pablo Llarena, va rebutjar la recusació de la defensa de Carme Forcadell el 6 de juliol.

En una providència datada dilluns passat, els magistrats Marchena -president de la sala segona- i Martínez Arrieta i Antonio del Moral -integrants de la sala d’admissió i enjudiciament- van resoldre traslladar l’escrit de recusació al ministeri fiscal i a altres parts personades perquè s’hi pronunciessin en tres dies i, transcorregut aquest termini, donar coneixement de les al·legacions als magistrats afectats per la recusació. Per tant, la sala ha optat per tramitar l’incident de recusació. A la presentada el divendres 27 de juliol per l’advocat Jordi Pina, en nom de Turull, Rull i Sànchez, s’hi unirà l’elevada dilluns passat per Andreu Van den Eynde, defensor d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, i caldrà veure si també la presentada ahir per Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Lluís Puig. L’escrit de Pina demana la recusació perquè els quatre magistrats esmentats van participar en la reunió de la sala d’admissió del 31 d’octubre del 2017 en què es va admetre a tràmit la querella criminal per delictes de rebel·lió, sedició i malversació presentada per l’aleshores fiscal general de l’Estat José Manuel Maza. La Fiscalia del Suprem, en un escrit que signen els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena, proposa rebutjar ja d’entrada la recusació de Turull, Rull i Sànchez -l’única sobre la qual s’han pronunciat fins ara-“pel seu caràcter fraudulent”.

Segons l’escrit al qual ha tingut accés l’ARA, els fiscals conclouen, en primer lloc, que “les sospites de parcialitat parteixen d’una premissa absolutament inassumible i objectivament innòcua i, per tant, no estan ni legítimament ni objectivament justificades”. En segon lloc, assenyalen que “la causa de recusació es fonamenta únicament en apreciacions o impressions subjectives i personals dels acusats sense cap suport probatori” per “aconseguir un tribunal a la carta per a aquest procés penal, amb el propòsit de retardar la celebració del judici oral, cosa que suposaria -en cas que es tramités- una flagrant vulneració del dret del jutge ordinari predeterminat per la llei i del dret d’un procés sense dilacions”.

Aval de Segarra

La posició dels fiscals del Suprem, lògicament, ha comptat amb el vistiplau de la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, que d’altra banda ja havia avançat en una trobada amb periodistes que s’oposaria a qualsevol recusació perquè considerava que era una tàctica dilatòria de les defenses. Amb tot, la sala d’admissió i enjudiciament ja ha disposat, tot i la posició de la fiscalia i de les parts, que no resoldrà, precisament per mantenir-se al marge de qualsevol indici de tasca instructora, sobre la recusació dels quatre magistrats. “El rebuig no és competència de la sala, no l’hi correspon, hi ha un altre òrgan per resoldre-ho, que és la sala del 61”, assenyala una font del Suprem a l’ARA. Va ser el mateix Suprem el que, al seu dia, a través d’una sentència del llavors president del TS i del CGPJ, Gonzalo Moliner -sense resoldre el problema-, va advertir sobre el fet que la sala d’admissió de querelles, que passa a integrar més tard el tribunal del judici oral, podia plantejar problemes de falta d’aparença d’imparcialitat dels jutges.

La sala segona nomenarà ara un magistrat instructor que es farà càrrec de recopilar la documentació i d’informar a primers de setembre Carlos Lesmes, president del Suprem i de la sala 61, al qual li pertocarà formar una sala amb 15 magistrats -els presidents de cada sala del Suprem i un magistrat més antic i més modern per sala- per resoldre les recusacions. Mentrestant, els afers de pur tràmit i d’ordenació de la causa de rebel·lió seran tramitats per la sala de vacances de la sala segona del Suprem. Al setembre, doncs, començarà el compte enrere cap al judici oral: recusació; resolució sobre la revocació o no de la interlocutòria de conclusió; articles de pronunciament previ sobre diverses qüestions com la competència del Suprem; interlocutòria d’obertura del judici oral; escrits de qualificació; augment de la sala d’enjudiciament de 5 a 7 magistrats, i tria de la data d’inici del judici