A Jordina Font l’antic ofici de la sabateria la va atrapar a la frontera dels 30. Diu que va ser una nena molt curiosa, amb traça per a les manualitats, cosa que li va permetre aprendre amb relativa rapidesa. Al seu Capellades natal, a la comarca de l’Anoia, va tenir la revelació que un dia la va fer decidir-se a treballar amb les mans per a la comoditat dels peus. La vida, com a tants de la seva generació, nascuda a la dècada dels 80, li ha fet donar moltes voltes fins a arribar al taller de Cuirum, una botiga en ple barri Gòtic de Barcelona.
¿Diu que d’un dia per l’altre va voler ser sabatera?
Així va ser. Un dia, el desembre del 2012, vaig veure el cartell de traspàs del sabater de Capellades, que es jubilava, i aquella nit mig ho vaig somiar i em vaig veure fent de sabatera. Només el meu pare em va animar, perquè també m’hi veia.
Així, ¿sense ofici ni vocació?
Ni tampoc no recordo haver anat al sabater de petita! Però aquell dia em vaig veure de sabatera. Tot encaixava: podria treballar amb les mans i tindria més temps per a mi, treballant al poble. El sabater em va mirar a la cara com dient: “Aquesta s’ha grillat”. Quan tot va estar clar vam portar les màquines a un altre lloc i l’endemà vaig aixecar la persiana i a començar a arreglar sabates. Ell va estar amb mi tres o quatre mesos, fins que va arribar un punt que ho feia tot jo sola i em vaig veure amb cor de volar, sabent que en qualsevol moment li podia trucar si no me’n sortia.
La sabateria és un ofici amb poca projecció de futur, no?
És el primer cop que em fan aquesta pregunta. No ho vaig fer perquè cregués que em faria rica. Simplement vaig sentir que em venia de gust muntar el taller. A poc a poc m’he anat formant amb mestres. I he anat a Elda, el centre del calçat, per aprendre a fer sabates a mà.
¿La pot la rauxa?
No, soc atrevida però prudent, analitzo els riscos. I vaig pensar que si finalment la sabateria no m’anava bé tampoc no arriscava tant.
¿Quina era la seva professió anterior, abans de la sabata?
Ui, he fet de tot, però jo era tècnica d’il·luminació. Vaig començar en una botiga de llums i reconec que hi tenia la mà trencada, però també m’agradava la instal·lació. He fet la il·luminació de l’església de Cervera, farmàcies, restaurants, bars...
Són dos sectors, el sabater i el de la il·luminació, tradicionalment copats per homes. ¿Cap problema?
Sí, potser sí, perquè no soc gaire fina [riu]. És evident que nosaltres, les dones, ho hem de demostrar tot tres vegades. Amb la il·luminació em vaig trobar molts arquitectes que directament m’ignoraven a l’obra, o me n’adonava que alguns treballadors em repassaven més del compte. És cert que en fòrums i reunions hi ha més homes, però crec que les dones tenen més gust a l’hora de reparar les sabates. Però fixa’t que porto les ungles ben pintades.
Sí, ja m’hi he fixat.
Ho faig per amagar unes mans massa grosses, que no m’agraden però són genials per a la sabateria.
¿Es quedarà de sabatera?
Sí, juro que ho seré tota la vida. No ho canvio per res, treballar en una cosa que t’agrada. Si no haig d’anar a buscar el nen m’haig de posar l’alarma del mòbil, perquè, si no, m’hi puc passar hores, al taller.
¿A la seva targeta professional què hi diu? Ataconadora, dissenyadora...?
Ara faig sandàlies a mida, sobretot per a turistes, amb peces que tinc mig muntades al taller. Però a mi m’agradaria que hi posés “Reparació i restauració de sabates a mida”.
¿Així, reparació i restauració no són el mateix?
Reparació és el que coneixem com a sabater de vell: tapetes, cosir... A mi m’agradaria dedicar-me a la restauració de sabates. Fer sabates a mida, d’ortopèdia, perquè, personalment, la satisfacció de veure la cara dels clients agraïts és molt gran.
Una sabata sense glamur.
Tenia una clienta amb artrosi, amb els dits dels peus recargolats, que volia que li posés tapetes a les sabatilles d’estar per casa. Li vaig dir que em portés totes les sabates que tingués. Després de tota la nit rumiant vaig veure que els hi podia fer més amples amb una simple peça. Em va trucar plorant per dir-me que feia anys que no es posava sabates. M’omple molt. Disfruto més així que dissenyant una sabata, que també m’agrada, eh? I espero poder fer sabates ortopèdiques ben maques perquè que tinguis problemes de peus no vol dir que tinguis mal gust.
¿Què hem de tenir en compte quan comprem una sabata?
Personalment sempre miro que l’amplada de la sabata permeti moure els dits. I d’alçada, que tingui un mínim de tres o quatre centímetres per no anar massa plana.
¿Compra sabates barates?
Sí. De vegades els models són xulos, eh? Soc molt presumida i m’agrada tenir-ne moltes, tot i que, si fos per mi, aniria sempre descalça.
¿Va traspassar el taller de sabateria a Capellades?
No, vaig ser l’última sabatera del poble; tinc molts clients enfadats.
