democracia amenazada

Des de les Filipines fins a l’Amèrica Llatina, passant per Europa i els Estats Units, l’ombra del populisme d’ultradreta s’estén pel mapa polític global com una taca d’oli. L’elecció de l’ultradretà Jair Bolsonaro com a president del Brasil és l’última mostra de l’auge dels líders autoritaris que conreen vots en el discurs de l’odi, la xenofòbia i la mà dura amb la delinqüència. “Hi ha una nova onada de populisme” que beu de la crisi dels partits polítics tradicionals i que reprodueix un fenomen que no és nou, però que ara arriba al poder per diversos factors que sí que ho són, “com la reacció a la globalització, la resposta dels anomenats perdedors de la crisi i la irrupció de les noves tecnologies”, que estenen aquests missatges més ràpidament, explica el politòleg de la UOC Ivan Serrano.

“Estem vivint un retrocés molt important en drets i llibertats” arreu del món, alerta el politòleg expert en extrema dreta de la UOC Ernesto Pascual. I és que el populisme que venç avui a les urnes és clarament de dretes. És el que “proposa respostes simples a problemes complexos”, coincideixen els experts. “L’esquerra clama a la mobilització ciutadana constant i a la participació social, i això és massa confús, la gent ara vol solucions senzilles”, apunta Pascual. I el perill és que aquests líders que prometen solucionar tots els problemes i arrosseguen masses estan instaurant sistemes autoritaris que amenacen la mateixa democràcia que els ha portat al poder.

Donald Trump

El discurs xenòfob, misogin i fins i tot supremacista blanc va portar el multimilionari Donald Trump fins a la Casa Blanca. Tot i que va perdre en vot popular, el seu America first va calar en els sectors de població que calia dels estats que eren clau. Solucions simples a problemes complexos, com el mur que havia de pagar Mèxic, i un perfil d’outsider que (com el de Bolsonaro) no és real -no era membre de l’elit política però sí de l’econòmica- són trets que Trump comparteix amb altres líders populistes. “Podem anomenar populisme tot el que fa una diferenciació entre nosaltres i els altres: els altres són els que estan al poder, corruptes, i nosaltres som gent nova”, diu Pascual.

Viktor Orbán

L’exemple més clar del perill que representa aquest populisme és a Hongria, on el primer ministre Viktor Orbán està fent servir el poder aconseguit a les urnes per assumir el control de totes les estructures de l’estat, en un procés que acaba amb la separació de poders i amb llibertats com la d’expressió i la de premsa. Ell mateix va encunyar el terme democràcia il·liberal el 2014, però el director del Cidob, Pol Morillas, opina que “sense llibertats civils o separació de poders no es pot considerar democràcia” i no és més que “autoritarisme electe”.

Rodrigo Duterte

Autoritarisme electe és també el del president de les Filipines, Rodrigo Duterte, que des que va ser escollit el 2016 ha dut a terme una guerra contra la droga que permet als policies disparar a matar i ha deixat almenys 4.500 morts (12.000 segons organitzacions humanitàries). Les ONG no s’han cansat de denunciar que aquestes “execucions extrajudicials” vulneren els drets humans, però Duterte Harry, com l’anomenen al seu país gairebé amb admiració per ser tan implacable com Harry el Brut, no perd popularitat. Ara Bolsonaro al Brasil proposa una política de mà dura a les faveles similar a la de Duterte.

Matteo Salvini

Tot i no ser primer ministre ni liderar el partit més votat a les últimes eleccions, el creixement electoral de la Lliga ha catapultat el seu cap, Matteo Salvini, al càrrec de ministre de l’Interior, des d’on està imposant i publicitant les seves polítiques xenòfobes, començant pel tancament dels ports als refugiats. “En aquesta recerca de la simplificació és fàcil buscar culpables”, diu Serrano. I culpar els immigrants és un missatge que cala entre els afectats per la crisi i les retallades, que els veuen com a competidors per les ajudes socials, afegeix Pascual.

Recep Tayyip Erdogan

L’evolució del president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, de líder moderat que podria fer entrar el seu país a la UE a la figura gairebé dictatorial que és avui no li va fer perdre vots en les eleccions d’aquest any. La repressió encetada després de l’intent de cop d’estat del 2016 ha arribat per quedar-se, i ha consagrat una retallada de llibertats i de drets humans a Turquia que cada cop és menys excepcional al món.

5-1

Hi vas ser hi, campiona. Els 93.265 espectadors que van anar ahir al Camp Nou es podien esperar un inici de partit intens, lluitat, jugat amb el cor i, amb el potencial ofensiu dels dos conjunts, obert i amb ocasions. Tot això, malgrat les absències de Leo Messi, recuperant-se d’una lesió al radi del seu braç dret, i de Cristiano Ronaldo, que ara fa gols al Juventus. El que poc es podien esperar és que quan tan sols haurien passat 10 minuts de l’inici del partit, es trobarien davant d’una obra art del Barça: Philippe Coutinho va culminar amb gol una jugada de 30 passades consecutives en què gairebé tots els jugadors blaugranes van tocar la pilota. L’únic que no l’ha va tocar va ser Luis Suárez, que va fer una desmarcada decisiva perquè Coutinho pogués rematar a plaer una gran assistència de Jordi Alba, un velocista que, des de la marxa de Neymar l’estiu del 2017, s’ha fet amo i senyor del carril esquerre. Un defensa amb esperit d’extrem.

• 

El primer gol del Barça contra el Reial Madrid / ARA

El Camp Nou va cantar, ballar i celebrar el primer gol blaugrana, una diana que simbolitzava un retrobament amb el millor Barça, aquell que va fer de la possessió la seva millor arma, que es va començar a gaudir, sobretot, amb Johan Cruyff com a entrenador i que va arribar a la seva cúspide amb Pep Guardiola a la banqueta blaugrana. Gols cuinats a partir de llargues possessions, de moviments ràpids i àgils acompanyats de fines passades. Amb molt protagonisme dels migcampistes. Tal i com es va fer el primer gol d’ahir i que va servir per encarrilar una golejada molt treballada contra el Reial Madrid.

Rakitic, el que més intervé

La jugada, amb una durada total d’un minut i 32 segons fins que Coutinho va enviar la pilota al fons de la xarxa, va nèixer en una recuperació a camp propi de Clement Lenglet després d’una mala passada en llarg de Luka Modric que buscava a Gareth Bale. Lenglet va cedir enrere cap a Ter Stegen i, a partir, d’aquí la sala de màquines blaugrana va començar a fer funcionar els seus engranatges a la perfecció. Arthur (49 passades i 94% de precissió), Ivan Rakitic (69 passades i 94% de precessió) i Sergio Busquets (62 passades i 92% de precisió) van ser els principals protagonistes de la jugada, ajudats, sobretot, per Lenglet i Gerard Piqué. Qui intervé més cops (16) en la jugada és Rakitic (en la posició d’interior esquerre), mentre que Coutinho, el golejador, només participa en una passada i en la finalització. Lliçó del migcampista brasiler de la lectura del joc i de saber quan i on intervenir per ser determinant.

Mentre el Barça va estar cuinant el primer gol, els jugadors blancs perseguien sense encert la pilota en un rondo gegantí que va acabar passada en llarg de Rakitic llegint a la perfecció una gran desmarcada de Jordi Alba davant una defensa avançada blanca. El lateral de L’Hospitalet va trepitjar àrea per fer una passada de la mort endarrere cap a Coutinho, alhora que Luis Suárez, l’únic futbolista que no va tocar la pilota en cap moment, fa una desmarcada decisiva per alliberar l’arribada del brasiler. Un gol i un clàssic per recordar.

.quan vas fer 6 anys oi?

moneda digital

Suècia ha posat en marxa la creació d’una divisa electrònica, denominada e-corona, que podria ser una realitat a partir del 2021. El Banc Central de Suècia (Riksbank) va publicar ahir el segon informe sobre aquest projecte, que va llançar l’any passat i que ja compta amb un calendari per desenvolupar la idea i fer una prova pilot. D’aquesta manera, el país que va emetre el primer bitllet modern ara fa 350 anys podria ser també el primer a implantar la moneda electrònica.

El banc nacional es dona un marge de tres anys per acabar de decidir si és convenient implantar l’e-corona com a resposta al desús dels diners en metàl·lic al país nòrdic. Al document, la directora del projecte, Eva Julin, fa referència a una enquesta del Banc Central de Suècia que revela que només un 13% dels suecs havien pagat en efectiu la seva última compra, una xifra que el 2010 era del 39%. “Si van augmentant els consumidors que prefereixen els pagaments electrònics, deixarà de ser rendible per als comerciants acceptar efectiu, i, si aquesta tendència segueix evolucionant al mateix ritme, Suècia es convertirà d’aquí pocs anys en una societat cashless, en què l’efectiu serà una forma de pagament marginal”, avisa.

Aquest és el punt de partida del projecte de l’e-corona, una divisa digital que tindria el mateix valor que els bitllets i les monedes físiques emesos pel Banc Central i que pretén ser un “complement” (evita parlar de substitució).

Evitar el monopoli privat

L’informe posa l’accent en la necessitat d’evitar el monopoli de les entitats privades que controlen els mètodes de pagament digitals. Si no existeix una alternativa pública -avui dia, el metàl·lic-, els bancs podrien imposar regles que penalitzin els consumidors, com ara comissions per guardar els estalvis. “En aquesta situació, una e-corona pot proporcionar accés a mitjans de pagament lliures de riscos i garantits per l’Estat”, sosté el Riksbank, que afegeix que una presència governamental al mercat de pagaments pot crear una competència més gran que generi tarifes més baixes, més estabilitat i més varietat de serveis.

L’informe fa èmfasi també en la necessitat d’oferir alternatives a aquells col·lectius que es poden veure perjudicats en una societat sense pagaments en metàl·lic, com les persones grans o amb discapacitats. I assenyala una altra situació de risc: en una crisi no es pot esperar que els agents privats puguin donar resposta a totes les necessitats de pagament.

La principal diferència respecte als diners en metàl·lic és que l’e-corona no permetria els pagaments anònims. En pagaments digitals és imprescindible poder assegurar que van a parar a la persona correcta i que no es fa servir la mateixa moneda més d’una vegada. L’informe, però, assegura que el Riksbank aplicaria les regles corresponents per protegir la privacitat d’aquells que tinguin e-corones, de la mateixa manera que en els pagaments bancaris la privacitat dels usuaris està protegida pel secret bancari.

Projecte pilot

El projecte pilot es durà a terme durant el 2019 i el 2020 i pretén investigar com crear una e-corona que es pugui carregar en una aplicació o una targeta que s’utilitzi per fer els pagaments. El Riksbank també examinarà quins canvis legals serien necessaris i preveu fer arribar les seves propostes al Parlament durant l’any que ve, perquè la qüestió es pugui debatre políticament durant els pròxims dos anys.

“El focus inicial es posarà en una e-corona que constitueixi un valor prepagament (diners electrònics) sense interessos i amb transaccions que es puguin traçar”, indica l’informe. L’objectiu és desenvolupar una divisa digital que hagi estat provada i que estigui a punt per si s’acaba decidint fer-la realitat. Es provarà la seguretat amb diferents opcions de tecnologia i es testarà en entorns experimentals i en la infraestructura actual per poder triar la tècnica més adequada.

Un cop acabat el desenvolupament tècnic i aprovats els canvis legislatius al Parlament, caldrà “preparar la societat per a la nova corona”, per a la qual cosa el Riksbank avisa que “caldran uns quants anys més”, que situa a partir del 2021. Així doncs, caldrà esperar a veure si Suècia, pionera a introduir el bitllet, també és el primer país a emetre moneda digital.

escenaris

Ha passat un any de la declaració d’independència que va aprovar el Parlament, i aquests dies es parla molt de les intrigues de Palau que ens hi van portar, de les 48 hores prèvies i també del que va passar immediatament després. La relativa opacitat i la intensitat del moment fan inevitable que l’atenció se centri en el que van fer, o deixar de fer, els governants i altres líders polítics. Són històries atractives, i que tenen la seva transcendència. Però possiblement aquesta insistència en el que va passar a la plaça Sant Jaume posa excessivament el focus en el que feien les elits polítiques, i fa que ens oblidem d’analitzar la recepció social que va tenir tot allò.

De la declaració d’independència, a banda d’entendre les raons que ens hi van portar, i de discutir fins a quin punt el Govern estava preparat, és important també mirar d’entendre amb quin suport comptava. L’independentisme estava, majoritàriament, arrenglerat amb aquesta opció. Possiblement per això els líders -molt sensibles a les posicions de les bases més mobilitzades- van prendre les decisions que van prendre. Però també hi havia algunes veus crítiques, que argumentaven el dèficit de legitimitat, o la poca viabilitat de la declaració. Eren poques, això sí.

Enquesta de l’ICPS

Van ser dies intensos, i bona part de la ciutadania els va viure amb nervis. Per raons ben diferents, esclar: uns tenien pressa i d’altres tenien por. Uns estaven emocionats i d’altres enrabiats. Resulta difícil tenir la mesura exacta de la percepció social de tot el que passava. Les manifestacions expressen la posició de la part més mobilitzada de la ciutadania, tant d’una banda com de l’altra. A les xarxes socials s’hi expressa, també, un segment molt concret. Les eleccions són possiblement el millor termòmetre, però per la seva naturalesa ens obliguen a resumir en una sola decisió les nostres posicions, i per tant difumin en alguns matisos importants.

Una de les poques enquestes que ens permeten aproximar-nos amb més detall a la qüestió és el sondeig que va realitzar l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) entre el 7 i el 29 de novembre de 2017. Feta pocs dies després de la declaració, doncs. En aquesta enquesta es demanava als enquestats en quina mesura estaven d’acord amb la declaració. Les respostes indiquen que entre els partidaris de la independència el suport a la DI era clarament majoritari: un 73% hi estava molt o bastant d’acord. Ara bé, no era un suport unànime: un 10% hi estava en desacord, i un 16% addicional no es posicionava sobre aquesta qüestió.

Entre la resta de la societat catalana, lògicament, el rebuig a la declaració era majoritari: gairebé el 90% dels contraris a la independència la rebutjaven. Sabem, per altres estudis, que els va generar por, ràbia i tristesa a parts iguals. I els pocs indecisos que hi havia tampoc es van sentir interpel·lats per aquella declaració. El resultat de tot plegat és que, segons les dades de l’enquesta de l’ICPS , la declaració del 27 d’octubre recollia l’acord de poc més del 36% dels catalans i catalanes amb dret a vot en unes eleccions al Parlament. Si aquesta dada és certa, no sembla un percentatge suficient.

Sense efecte el 21-D

És evident que després el sector de l’independentisme que no va veure clara aquella declaració es va alinear amb els partits que l’havien promogut, i els va reiterar el seu suport a les eleccions del 21 de desembre. Potser la reacció autoritària de l’Estat, la manca de solucions per part d’altres actors i la decisió de no arriscar-se a més violència estatal hi van contribuir. Per això el 27 d’octubre no va alterar gaire les majories existents. Però, en tot cas, atesa la correlació de forces al país, per assegurar una majoria clara, qualsevol pas ha de comptar amb suports més enllà de les fronteres actuals de l’independentisme. Com l’1 o el 3 d’octubre. I això demana, lògicament, unanimitat interna dins del sobiranisme. Que potser no serà suficient, però segur que sí que és necessària.

la crida

A partir de dissabte, quan la Crida presentarà la seva estratègia política i d’organització a Manresa, el PDECat començarà a debatre internament com ha de sumar-se, si s’escau, al nou projecte per “assolir la República” que piloten l’expresident Carles Puigdemont, l’exlíder de l’ANC Jordi Sànchez i l’actual cap de l’executiu, Quim Torra. Més enllà de l’estratègia, el que genera més neguit a la direcció del PDECat és quina fórmula jurídica adoptarà aquest moviment, que, tal com va avançar l’ARA, els seus fundadors es decanten perquè es constitueixi com a partit per poder concórrer a les eleccions. En aquest àmbit, la cúpula del partit no comparteix la mateixa opinió sobre què ha de fer el PDECat si això s’acaba consumant. Fonts de la formació apunten que hi ha com a mínim dues posicions a la cúpula, encarnades pel president, David Bonvehí, i la vicepresidenta, Míriam Nogueras: per una banda, els que volen que la Crida es limiti a ser un espai de “coordinació” del sobiranisme i no desitgen que es converteixi en un nou partit; i per l’altra, els que, defensant que la Crida s’organitzarà com un “moviment polític” (tot i que formalment sigui un partit), defensen que els militants del PDECat han de sumar-s’hi per contribuir a la “unitat”.

De fet, dimecres es va produir aquest “intercanvi d’opinions” a la presó de Lledoners, ja que una comitiva de sis membres de la direcció del PDECat capitenejada per Bonvehí i Nogueras van visitar els exconsellers Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn per abordar la qüestió. Segons fonts pròximes a Bonvehí, es va traslladar als consellers les reticències -de sectors del PDECat- que la Crida esdevingui un partit polític. Un altre dirigent alineat amb ell afirma que d’entrada Puigdemont els havia plantejat el nou projecte com un “paraigua” de l’independentisme. “Si és un partit l’escenari canvia”, afirma, mentre que un altre va més enllà i assegura que el PDECat “no jugarà” si es tracta d’una nova formació. Els dirigents més alineats amb Puigdemont interpreten els recels com la “desconfiança” que pot generar la novetat i insisteixen en la voluntat d’“unitat” sigui quina sigui la fórmula jurídica.

Un cop la nova organització política es presenti dissabte, seran Bonvehí, Nogueras i els exconsellers del PDECat a la presó i a l’exili els que forjaran una proposta de relació amb la Crida -són la comissió delegada que va nomenar l’assemblea el juliol- que votarà la militància.

Carta des de la presó

Després de la reunió a Lledoners, la direcció va remetre una carta dels exconsellers als associats -avançada per aquest diari- en què defensaven la “suma” entre la gent del PDECat i l’espai de la Crida: animaven els militants a participar des de l’inici en la seva fundació. Un missatge que contrasta amb el que fins ara ha enviat l’executiva del PDECat, que no ha impulsat la participació dels associats a l’acte de Manresa i que se’n mantindrà al marge.

“[La Crida] Serà un moviment polític transversal que reculli l’esperit d’unitat de l’1-O”, asseguraven els exconsellers en la missiva a la militància, que afegien que s’havien encarregat que ser membre de la Crida fos compatible amb ser associat del PDECat. Una fórmula que passa perquè s’accepti la doble militància. I els exmembres del Govern empresonats seguien: “L’espai polític que sempre hem representat hi serà ben present, de la mateixa manera que n’hi haurà d’altres molt diferenciats però que, en la síntesi de tots, possibilitarà que gent tan diferent ideològicament treballem plegats perquè Catalunya esdevingui un estat independent”. En els pròxims mesos el PDECat tornarà a dirimir -no sense tensions- què vol ser.

fer

1. Intel·ligència. Dilluns, a Barcelona, el filòsof Daniel Dennett deia que la millor definició d’intel·ligència que coneix és una que s’atribueix a Jean Piaget: “Saber què fer quan no saps què fer”. Em pregunto si el problema que bloqueja l’independentisme és d’intel·ligència o de voluntat. Si no saben què fer o si ho saben però no ho gosen fer. Però segur que el pitjor de tot és fer per fer, per dissimular que no se sap què fer. En política és letal, perquè la falta de convicció es transmet molt fàcilment. Ho veiem amb el ritual de les visites del president Torra a Waterloo per mantenir una aparença que debilita els dos protagonistes, perquè es va impregnant de 'politique politicienne', que en diuen els francesos, és a dir, dels interessos personals o de grup.

Sortir ara amb el Consell de la República és un entreteniment més per estalviar-se un exercici capital: una lectura objectiva del que ha passat aquest any, dels errors comesos i del poder real de cada cosa, que seria el camí per saber què fer quan no se sap què fer. Proclamar-lo amb la boca petita, amb la majoria de formacions fent declaracions d’adhesió estrictament retòriques, per no ser acusades de no ser-hi, és instal·lar-se en l’atzucac i fer del doble llenguatge l’estat d’esperit d’un bloc independentista que ja només està unit per dues coses: la situació dels presos i el recurs a les paraules de ritual per no ofendre la parròquia. Per avançar s’ha de començar explicant on som. Afortunadament, cada dia se senten més veus del 'mainstream' independentista que es desmarquen d’unes línies pastorals cada cop més primes.

2. Contradiccions. La política és habilitat per forçar les contradiccions de l’adversari i per captar les oportunitats. Mantenir-se formalment en el programa de màxims genera confusió i divisió. Dins del mateix independentisme, els uns no entenen que no es faci efectiva la independència; i els altres, que se segueixi jugant amb il·lusions que no estan a l’ordre del dia. 

Hi ha un govern, presidit per Torra, que hauria de liderar (i mai passa de la retòrica a l’acte) i governar (i ho fa més del que sembla, però ho fa saber poc per por a ser qualificat d’autonomista). En pocs dies s’han obert dues vies d’oportunitat. Una és el tret al peu que s’ha tirat el poder judicial amb la insòlita intervenció de Luis María Díez-Picazo davant la resolució d’una secció de la sala tercera del Suprem sobre l’impost de les hipoteques. Una caiguda de cinc punts dels bancs a la borsa va fer que el president de la sala actués d’urgència apel·lant a “l’enorme repercussió econòmica i social”. En un sol dia els inversors han aconseguit el que ha sigut impossible per als centenars de milers de persones que, amb el seu vot o amb la seva presència al carrer, porten un any protestant contra la situació dels presos polítics i l’ús abusiu de la presó preventiva. Cap autoritat del Tribunal Suprem ha apreciat en aquest cas “l’enorme repercussió social”. La imatge d’independència del Suprem –i la governança dels jutges– queda seriosament tocada en un moment clau.

Però sobretot hi ha una via política oberta que no s’ha de menystenir. Pablo Iglesias promou una operació diàleg. I no li fa res anar a veure Junqueras o parlar amb Puigdemont. Objectiu: aprovar pressupostos, mantenir la majoria que va fer fora Rajoy. Els moviments d'Iglesias tenen una doble utilitat: trenquen el tabú de l’aliança amb els partits independentistes, i, quan arribin les urnes, hi haurà la possibilitat de verificar si a Espanya hi ha una majoria que assumeix que no hi ha altra via que la política.

Són situacions que cal aprofitar, amb habilitat i cintura, encara que escandalitzi els que s’aferren al mite del “com pitjor, millor” i pensen que, si se’l provoca, l’estat espanyol es fondrà com un bolado. Santa innocència! Què fer quan no se sap què fer? Aquesta és la qüestió. 

absolucio

Unes 300 persones convocades per l'ANC i Òmnium s'han aplegat aquest vespre a l'aparcament de la presó de Mas d'Enric del Catllar –on hi ha l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell– per reclamar la llibertat dels presos polítics, en un acte auster on s'ha imposat una crida a la unitat dels partits independentistes. La presidenta d'Òmnium a Tarragona, Rosa Maria Codines, ha llegit una carta escrita per Forcadell on ha recordat, un cop més, que els Jordis estan empresonats "per haver liderat les manifestacions més multitudinàries d'Europa" sense "ni un paper al terra" i "perquè us tenen por".

L'expresidenta del Parlament, que ha llançat un missatge d'esperança als Jordis, ha animat a "no defallir", ha reclamat "unitat" i ha instat a "no permetre" que "la injustícia que cometen sobre nosaltres es converteixi en odi". I també Jordi Cuixart ha fet arribar la seva veu a través d'una carta en què ha afirmat que "és imprescindible que els partits independentistes vagin units" perquè "la repressió busca la divisió".

Cuixart ha reivindicat la no-violència i els moviments pacifistes com a camí que cal seguir i ha assenyalat que "el 80% de la societat catalana s'oposa al nostre empresonament", però que l'objectiu "no és sortir de la presó, sinó aguantar el pròxim embat de l'Estat". També ha manifestat que tornaria a fer tot el que ha fet i ha agraït tot el suport que ha rebut durant aquest any empresonat, entre crits de "Llibertat" dels concentrats.

En la mateixa línia s'ha expressat la carta de Jordi Sànchez, que ha començat precisament agraint que "us hem sentit moltes vegades" i elogiant que "la vostra dignitat ens manté dignes". "Us demano que continueu i [...] no dubteu a demanar unitat", de la qual cal tenir-ne cura –ha remarcat– perquè "sempre és fràgil". De la mateixa manera, Sànchez ha demanat oblidar "Vox i els amics de Casado, que si fos per ells ens voldrien cremats enmig de la plaça". Amb tot, ha receptat mantenir-se fort "en la reivindicació", sobretot ara que "arribarà el judici" en què només acceptarà l'absolució. Sànchez s'ha acomiadat, també entre crits a favor de la llibertat, amb la citació de "Llum als ulls i força al braç".

L'acte, que ha estat coordinat juntament amb la presó de Figueres i de Lledoners, ha comptat també amb intervencions musicals i lectura de poemes. Ha conclòs amb l'encesa de 365 fanalets: un per cada dia de presó dels Jordis.

Bernstein

El Liceu celebra el centenari del naixement de Leonard Bernstein amb l’estrena de Candide(1956) en versió concert semiescenificada dirigida per John DeMain, compositor, director musical de la Madison Symphony Orchestra des de fa 25 anys i estret col·laborador de l’autor de West Side story.

¿ Candide és una òpera, una opereta o un musical?

És una opereta a l’estil europeu. Candide neix d’una novel·la picaresca de Voltaire i el protagonista és víctima constant de l’infortuni. El que li passa a Cunegunda és terrorífic, però perseveren en la idea que encara que tothom es mati viuen en el millor de tots els mons possibles. Càndid viatja per tot el món, a Amèrica del Sud, a Europa... Això li dona a Bernstein l’oportunitat de capturar músiques i sons de tots aquests països i conjugar-los amb el seu marc de referència que és el segle XIX i èpoques anteriors.

¿Per què sovint a Bernstein se’l considera només compositor de musicals?

Stephen Sondheim deia que el públic tendeix a esperar el que es fa en un determinat teatre, així que quan entren en un teatre de Broadway esperen un musical, encara que la música sigui molt sofisticada. George Gershwin era un gran compositor de musicals que només va fer una òpera, Porgy & Bess, meravellosa, però va morir un any i mig després. Bernstein, en canvi, es veia a si mateix com un músic global, i ho era. Era molt conscient del que escrivia en cada moment; quan feia musicals utilitzava músiques populars com ara el jazz -es pot veure a On the town i West Side story -, però quan escriu Candide o les tres simfonies hi ha molts referents de la música clàssica. I per això va ser molt criticat.

¿No el van entendre?

Els crítics no el van acabar d’acceptar mai com a compositor de música clàssica, no entenien que algú que havia escrit West Side story fos el director de la Filharmònica de Nova York [càrrec que va ocupar entre el 1958 i el 1969]. No entenien que dominés tots aquests gèneres tan diferents. El Lenny [Bernstein] tenia una personalitat molt forta, i a causa d’aquestes crítiques tan severes va deixar d’escriure. Volia ser considerat seriosament. No va ser fins anys després que va tornar a compondre. Quan anys més tard vaig dirigir a Europa l’estrena de la seva òpera A quiet place (1983) ningú va tenir cap dubte que havia escrit una òpera.

¿Quin és el llegat que ens ha deixat Bernstein?

Va ser ell mateix i va elevar el nivell del gènere musical. Crec que, com a compositor, la seva música teatral sobreviurà a les seves composicions clàssiques a excepció potser de laSimfonia núm. 2 “Age of anxiety” (la 1 i la 3 ningú les toca), un veritable concert de piano que dirigiré el mes que ve a Wisconsin com el meu particular homenatge al Lenny. Però obres com Candide, On the town, Wonderful town i sobretot West Side story són sorprenents, grans obres de la història de la música. Com a director de la Filharmònica de Nova York va defensar molts compositors americans i va enregistrar moltes obres noves, a més de les llegendàries simfonies de Mahler. I també ens queden els seus programes televisius, Young people’s concerts, de la sèrie Omnibus, que han quedat per a la posteritat gràcies al DVD i que potser educaran una nova generació de joves a escoltar música clàssica.

Bernstein també va donar molt de suport a la música clàssica nord-americana.

I tant. Com a director de la Filharmònica de Nova York va estrenar obres de molts compositors americans, d’Aaron Copland, Charles Ives, William Schuman, David Diamond... Això va obrir la porta a nous músics com ara John Adams o Philip Glass, que va ser un inventor i va trencar el que es feia fins aleshores portant la música nord-americana a Europa. Ara tenim una compositora molt bona, Jennifer Higdon. A Europa van apostar per la música dodecafònica bloquejant la música nord-americana, mentre que als Estats Units l’interès per la música dodecafònica era zero; la gent marxava dels concerts. A Amèrica el públic paga per l’art, mentre que a Europa és el govern qui paga. Si al públic no li agrada una obra, ningú dona diners, o sigui que els compositors han de pensar també a agradar a l’audiència. Bernstein també va ser el primer director nord-americà d’una gran orquestra americana; a les dècades dels 60 i 70 hi havia un gran interès a tenir directors nord-americans. Ara s’ha imposat la idea que, com que fem música europea, hem de tenir directors europeus. Michael Tilson Thomas es retira, David Robertson deixa la Simfònica de Saint Louis. Ens hem quedat sense directors nord-americans. Era el que el Lenny anomenava “la mística del director europeu”.

Matadepera

Deu dels vint municipis de més de 1.000 habitants amb les rendes familiars més elevades de l'estat espanyol són catalans i estan ubicats a la demarcació de Barcelona, segons l'informe que ha publicat l'Agència Tributària i que recull les dades per municipis i per províncies de l'IRPF de 2016.

Matadepera (54.133 euros de mitjana) és el més ric de tots ells i el segon de tot l’Estat. El segueixen Sant Just Desvern (52.262), Sant Cugat del Vallès (50.839) i Sant Vicenç de Montalt (50.691). El poble espanyol més ric és Pozuelo de Alarcón, a Madrid, amb gairebé 73.000 euros.

Així doncs, dos municipis del Vallès Occidental es troben entre els tres més rics de Catalunya. No obstant això Terrassa (26.474) o Rubí (26.296) es troben a la part baixa de la demarcació i tres mil euros per sota de la mitjana catalana (29.541). Per la seva banda, Sabadell (27.691), Vacarisses (28.312), Castellbisbal (28.538), Viladecavalls (30.900), Ullastrell (30.106) o Cerdanyola (31.325) se situen a la mitjana catalana o la superen. 

Per demarcacions, Matadapera, Sant Just Desvern i Sant Cugat del Vallés lideren la de Barcelona. Vilobí d’Onyar, Fornells de la Selva i la Jonquera, en aquest ordre, encapçalen el rànquing de Girona. A Lleida, els primers llocs de la classificació són els següents: Alpicat, Torrefarrera i Pont de Suert. I a Tarragona: Castellvell del Camp, Almoster i Altafulla.

Per contra els municipis més pobres són Santa Maria d’Oló, la Pobla de Lillet i Santa Margarida de Montbui, a Barcelona; Salt, Ullà i les Planes d’Hostoles, a Girona; Aitona, Torres de Segre i Arbeca, a Lleida; i Batea, Horta de Sant Joan i el Perelló, a Tarragona. 

 

Les diferències territorials en el règim tributari són grans. Per comunitats, sobresurten Madrid (34.272), Catalunya (29.541) i les Illes (26.790). A l’altra extrem, es troben Extremadura (19.389), Castella-La Manxa (21.499) i Andalusia (21.799). Cal tenir en compte, però, que les dades de l'Agència Tributària no inclouen la renda bruta del País Basc ni de Navarra.

Les dades de l'estudi es refereixen a la renda bruta familiar, no individual, i està calculada sobre la mitjana absoluta, de manera que la presència de famílies amb rendes molt elevades incrementa la mitjana a l'alça fins al punt que pot desfigurar el panorama real. Una altra forma de calcular hauria estat per la recerca de quin és el tram de cada municipi en què s'agrupen més famílies per nivell de renda, però no és aquest el mètode. 

Podeu consultar totes les dades publicades d’Hisenda i buscar la posició del vostre municipi en aquest enllaç.

Els municipis més rics i pobres de la demarcació de Barcelona

 

Els municipis més rics i pobres de la demarcació de Girona:

 

Els municipis més rics i pobres de la demarcació de Lleida:

 

Els municipis més rics i pobres de la demarcació de Tarragona:

Rebelio

Ara que ja sabem que el millor de la història mundial és que Espanya descobrís Amèrica amb totes les seves conseqüències avantatjoses per als descoberts, només ens falta aquest trasllat de Franco a una catedral catòlica al centre de la capital. Però que TVE s'hagi hagut de disculpar amb la Falange perquè al programa 'OT', el de la 'mariconez', s'hagin cagat en aquest partit d'extrema dreta és el que fa més gràcia de tot. L'argument de la Falange és de pes (sense ironia). Diuen que s'estava "insultant un partit polític legal". Tenen raó. Per demencial que soni, és així. Es pot votar un partit feixista. I es pot decidir que Juan Antonio Menéndez Fernández sigui el bisbe que presidirà la comissió de l'Església espanyola contra els casos de pederàstia sent ell mateix un encobridor de l'abús. Més o menys com tantes persones dins l'Església que han callat durant segles. I encara una altra alegria. Narcís Serra, Adolf Todó i els misteris dels sous a Catalunya Caixa. Aquests, no ens enganyem, riuen més que nosaltres. Però és per no deixar-nos ningú a la llista. Ah!, i Jair Bolsonaro, el candidat a la presidència del Brasil, que busca el suport de negres i homosexuals sent racista i homòfob. I el troba. Si guanya ja no riuré tant.

Per demencial que soni, és així. Es pot votar un partit feixista

Quan res no ens estranya prou és que aquests fets entren dins una normalitat viciada. Com ens sembla normal que un estudi demostri que només el 7% dels referents que hi ha en els llibres de text de l'ESO siguin dones. Una dada que seria optimista si d'aquest 7% no n'haguéssim de descomptar les que surten com a "dona de", "amant de", "filla de". És un fet que ja coneixíem les dones que no hem fet ESO però que continuem veient, desesperades, com la mandra de canviar la mirada persisteix. Perquè fa mandra. Perquè entra dins la normalitat sentenciar que no hi ha dones excepcionals, com sí que ho són tants homes que ens han colat com el Casado cola les seves barbaritats a qualsevol lloc. Els referents són importants. No ho haurien de ser també pel gènere, o sí, però en qualsevol cas és d'una parcialitat roïna que des de sempre se'ns expliqui la història, la ciència, l'art o la literatura sense tenir en compte una evidència descomunal. Mentre els homes creaven (o destruïen) el món, les dones, catalanes o no, feien coses. Si no, com hem arribat fins aquí? I per què no s'explica el masclisme inherent en la nostra societat per entendre aquest silenci envers les dones? El menyspreu és sistemàtic i l'educació té un llarg camí per recórrer. No sé quantes generacions esperem deixar més sense els referents imprescindibles de les dones amb noms i cognoms i les dones anònimes amb noms i cognoms. Però no és un fet excepcional. És normal. Sempre ha estat així. Ens resignem a acceptar el que és inacceptable perquè ens ho han escrit al pensament. Els protagonistes són els homes. Ho facin bé o malament. L'altra meitat de la humanitat pot seguir rostint-se a la foguera. ¿Que només ens crema a nosaltres, aquesta indiferència?

No sé quantes generacions esperem deixar més sense els referents imprescindibles de les dones

Em deixo un home. Soc fatal predicant amb l'exemple. Antonio Tejero, el del cop d'estat de veritat, el que va donar la cara, si més no, el dels crits en to sèpia al Congrés, va assistir el 12 d'octubre a una missa i a un acte d'entrega de condecoracions a la Guàrdia Civil. Es veu que a l'ex tinent coronel de la Guàrdia Civil el va convidar el seu fill, que és capellà, i que només faltaria si un fill no pot convidar el seu pare a missa. Que la Guàrdia Civil i representants polítics ho trobin bé podria interpretar-se com un acte de reconciliació. Encara que no sé qui s'ha de reconciliar, aquí. Ho deia per acabar bé. Però no. Llàstima.

Ronaldinho

La figura de Ronaldinho fent aixecar de la cadira el públic del Camp Nou setmana rere setmana quan vestia la samarreta del Barça no permet que es dubti de la seva mitificació. El seu somriure d’orella a orella i la seva salutació surfera van retornar l’alegria a una Barça gris i que venia d’una llarga travessia pel desert. Ningú li podrà prendre el mèrit d’haver girat com un mitjó un club trist per convertir-lo en un de feliç. El paper de Ronaldinho com a futbolista del Barça és inqüestionable. Ara bé, darrere del mite futbolístic hi ha la persona, i aquí el brasiler, ambaixador del Barça des del 2017, ha generat sorpresa i rebuig posicionant-se públicament a favor del candidat ultradretà a la presidència del Brasil, Jair Bolsonaro.

Al club blaugrana no li fa cap gràcia que Ronaldinho s’hagi posicionat obertament a favor de Bolsonaro -l’exfutbolista va expressar mitjançant les xarxes socials el seu suport a aquest excapità de l’exèrcit brasiler, titllat de misogin, antisemita i homòfob- i seguirà de prop el cas, ja que Ronaldinho, com a ambaixador blaugrana, s’encarrega de transmetre la imatge del club i els seus valors. “Defensem uns valors democràtics que no coincideixen amb el seu discurs, i no compartim en absolut les seves idees [en referència a Bolsonaro]. Observarem com evoluciona tot plegat i el club reaccionarà en conseqüència. És un cas que ens preocupa perquè pot afectar la imatge del club”, va expressar dimarts el portaveu del Barça, Josep Vives. De moment, Ronaldinho seguirà sent ambaixador del club perquè, segons Vives, “és lliure d’expressar-se i pensar com vulgui i el Barça és un club democràtic que respecta la llibertat d’expressió i de pensament”.

Ronaldinho no ha sigut l’únic exfutbolista blaugrana que ha fet públic el seu suport a Bolsonaro -que es va imposar amb un 46% dels vots a la primera volta de les eleccions presidencials del Brasil diumenge passat-. L’altra cara coneguda per als aficionats del Barça és la de Rivaldo, jugador del Barça Legends com Ronaldinho. Mitjançant el seu compte a Instagram, Rivaldo va compartir dimarts una publicació amb un vídeo seu marcant gols en la seva etapa com a jugador del Barça i un escrit en què reiterava al seu suport a Bolsonaro: “El FC Barcelona respecta la llibertat d’expressió i ideologia política de tots els seus membres i de cap manera afecta les relacions personals i professionals que manté amb tots ells”. Altres exfutbolistes, com Cafú o l’actual jugador del Tottenham Lucas Moura, també han donat suport a Bolsonaro.

A l’altra cara de la moneda hi ha Juninho Pernambucano, un dels pocs exfutbolistes que han denunciat públicament que hi hagi persones que al Brasil donin suport a una intervenció militar. “Em revolta veure exfutbolistes o futbolistes que són de dretes. Venim de baix, som poble. Com ens hem de posar d’aquest costat?”, es preguntava l’exjugador de l’Olympique de Lió a El País.

El suport de futbolistes com Ronaldinho o Rivaldo a Bolsonaro no deixa de sorprendre, ja que els dos són brasilers de descendència africana i el candidat al qual donen suport té un discurs repressiu cap a les comunitats de brasilers negres. Bolsonaro és autor de frases com “els afrodescendents no fan res, no crec ni que serveixin per reproduir-se”.

Qatar, una altra taca a l’expedient

Tot i mantenir Ronaldinho com a ambaixador malgrat el seu suport a Bolsonaro, el club s’ha posicionat en contra de les idees que representa el líder ultradretà. La postura política de Ronaldinho suposa una nova greuge als valors del Barça, un club que no fa gaire va haver d’abordar una altra polèmica que tacava la seva imatge. Fins abans que comencés el curs passat, el club mostrava a la samarreta del primer equip, a les grades de l’estadi i a la façana la marca Qatar Airways, una firma controvertida com a principal espònsor blaugrana perquè representa un país sobre el qual hi ha sospites de corrupció i de suport a grups terroristes islamistes.

Un patrocini incòmode que el 2010, sota la presidència de Sandro Rosell, es va vendre com el remei per evitar la venda de patrimoni del club, el tancament d’algunes seccions o l’augment de les quotes dels socis. Més tard, el 2013, va passar de Qatar Foundation a Qatar Airways mitjançant una clàusula del contracte de patrocini que no havia estat explicada públicament quan els socis compromissaris van aprovar el patrocini. Abans de l’elecció de Josep Maria Bartomeu com a president el 2015, entre els socis va imperar el desig de no donar continuïtat al vincle amb l’emirat àrab i les relacions es van anar refredant fins al canvi de patrocinador (a Rakuten) i d’aerolínia oficial (a Turkish Airlines) el curs passat. Tot, sense oblidar les ombres que planen sobre l’expresident Rosell pels seus vincles contractuals amb Qatar.

Un altre dels fronts oberts que xoquen amb els valors del Barça és la renovació, aquesta setmana, de la relació contractual, fins al 2023, entre el club i Samba Financial Group, una entitat financera de l’Aràbia Saudita, país immers en una greu crisi per la desaparició del periodista Jamal Khashoggi al consolat saudita a Istanbul a principis d’octubre.

El Més que un club no radica només en un estil de joc, sinó en tot el que simbolitzen el Barça i els seus valors.

antiavalots

Colau garanteix al 10% dels antiavalots continuar a la mateixa unitat. Barcelona dissoldrà la unitat d’antiavalots de la Guàrdia Urbana i en crearà una de nova, formada per més agents, que haurà d’assumir més funcions. El canvi, segons fonts de l’Ajuntament, permetrà tenir més efectius al carrer, ja que actualment la Unitat de Suport Policial (USP), on hi ha els antiavalots, només actua en casos molt determinats. Els agents que vulguin entrar a formar part de la nova Unitat de Reforç de Proximitat i Emergències (URPE) hauran de superar un curs de formació, que encara s’ha de definir. La prova d’accés preocupa els sindicats, que temen que es pugui utilitzar per fer una purga dins del cos. “El que volen és fer neteja de personal i fer veure que han complert el seu programa electoral”, denuncia Jordi Gallart, del sindicat CCOO de la Guàrdia Urbana.

L’ara alcaldessa Ada Colau va anunciar en campanya electoral que, si guanyava les eleccions, el seu govern desmantellaria de manera progressiva els antiavalots de la Guàrdia Urbana. L’objectiu d’introduir canvis en el cos de policia local el va refermar el 2016, quan en el nou pla director de la policia hi va incloure la mesura de tancar la USP, que aplega les antigues Unitat Policial d’Antiavalots (UPA) i Unitat Nocturna Operativa Centralitzada (UNOC), i crear la nova URPE. Un canvi que el govern de Barcelona en Comú està intentant concretar ara en les negociacions que manté amb els sindicats i que no serà gens fàcil. Els representants dels treballadors volen que es garanteixi que els agents que ja formaven part de la unitat que es dissol puguin integrar-se a la nova i mantenir condicions laborals. “No és una prova d’accés, serà una nova formació, però s’haurà de superar per poder entrar a formar part de la nova unitat”, van confimar ahir fonts municipals.

Prova física, test i entrevista

Els sindicats denuncien que, segons el primer esborrany de l’Ajuntament, caldrà superar unes proves físiques, un psicotècnic i una entrevista. Aquesta última prova és la que dona més marge per poder fer una tria de personal, perquè no té puntuació, segons alerten. Els sindicats lamenten també que, en principi, haver format de la USP no comptaria com a mèrit, és a dir, que no facilitaria l’ingrés a l’URPE.

Des de la UGT també remarquen que estan en contra de qualsevol canvi que no garanteixi que els actuals integrants de la USP puguin mantenir els seus llocs de treball i les seves condicions. Defensen que aquest agents no haurien de passar cap examen per mantenir el seu lloc perquè, amb la nova unitat, faran més o menys les mateixes funcions.

Més presència al territori

Actualment, segons l’Ajuntament, els prop de 150 agents que formen la USP -molts menys segons els sindicats- s’activen només quan cal entrar en narcopisos, quan es buiden les platges després de grans festes com la de Cap d’Any o quan cal donar suport als agents del trànsit per a algun esdeveniment multitudinari. També els toca mobilitzar-se per donar suport als Mossos d’Esquadra en algunes actuacions que es preveu que poden acabar amb violència, tot i que la policia catalana els avisa cada cop menys.

El comissionat de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Amadeu Recasens, va explicar que la nova unitat “tindrà molta més proximitat amb el territori i amb funcions molt més proactives de suport als barris, amb la idea de proximitat que volem tenir en la nostra política de seguretat”. Segons fonts municipals, això implica que els agents, en lloc d’estar a l’espera per haver de fer alguna intervenció determinada, estaran treballant al carrer.

A més de les funcions que ja desenvolupen els agents de la USP, a la nova unitat hauran d’assumir tasques de medi ambient -per perseguir, per exemple, problemes de soroll o contaminació lumínica- i, en cas que sigui necessari, hauran de seguir oferint suport en tasques d’ordre públic, encara que això sigui “una competència estrictament dels Mossos d’Esquadra”, segons recorda Recasens. Els agents també hauran d’encarregar-se dels desallotjaments quan hi hagi ocupacions en edificis municipals. L’objectiu, ara, és que la nova unitat tingui 120 agents en els torns de matí i tarda i 70 en el torn de nit.

L’expert en seguretat Jofre Montoto va valorar positivament el canvi de l’Ajuntament de Barcelona, ja que “pot ser una manera de renovar la plantilla i actualitzar el seu coneixement”. Des del seu punt de vista, també és positiu fer aquesta unitat “més polivalent”, i va posar com a exemple l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO), una unitat dels Mossos d’Esquadra que també té diferents camps d’actuació. Els partits de l’oposició, en canvi, va sortir ahir a l’atac contra aquesta operació. El PSC presentarà a la Comissió de Presidència una proposició per preservar els antiavalots i evitar el seu “desmantellament”. La candidata del PDECat a l’alcaldia, Neus Munté, també va defensar que la USP és “imprescindible”, tal com va fer el president del PP, Alberto Fernández Díaz.

el vot femeni

En el nostre país, les dones han anat seguint el ritme de tot arreu, però amb una mica de por, encara. I ara les dones del nostre país es decideixen a triomfar en un aspecte que jo no sé si els fa molta il·lusió, però que en realitat es venien treballant de temps. Les dones van a votar. Jo he viscut en països en els quals les dones voten amb la mateixa naturalitat que pelen un conill o es sargeixen les mitges. Aquí em temo que de moment les coses han d’anar d’una altra manera. Des de la República ençà, les dones solteres i les xicotes casades, com si pressentissin aquest gloriós moment del vot femení, s’han posat a parlar de política amb una passió que jo, francament, no havia descobert abans de la República. Les que treballen i es projecten en una forma alarmant són unes quantes noies de l’Esquerra i unes quantes senyores de la Lliga. És natural que sigui així; les dones, fresques en responsabilitat política, agafen el color patètic o dramàtic de les situacions. Jo crec que les dones aniran a votar amb una mentalitat i uns sentiments extremistes i que, en la formació de la idea política de les dones, més que una idea abstracta i baronívola de patriotisme dominarà una idea concreta i anecdòtica, perfilada amb un gran realisme, perquè les dones són molt més realistes que els homes. Les dones de l’Esquerra sentiran més que ningú la simbòlica atracció dels cabells blancs del senyor Macià; hi haurà una cosa d’ordre filial i d’ordre maternal en l’emoció política de les dones esquerranes. En canvi, les dones de la dreta només veuran els pobres jesuïtes, que han d’anar vestits de paisà i no poden tocar la marxa reial en el seu excol·legi del carrer de Casp. Veuran el rector rural que no menja per la gana que té i altres calamitats de l’època. Em sembla que el catalanisme de les nostres dones serà un catalanisme molt diferent del nostre, i fatalment anirà interceptat per fantasmes de caràcter heroic que no tenen res a veure amb la política constructiva. Jo crec que, amb el vot de les dones, tots hi sortirem perdent.