metges

Quatre dies de protestes al carrer i una marató de reunions amb la mediació de Treball van culminar ahir en la signatura d’un acord entre l’ICS i Metges de Catalunya per desconvocar la vaga de l’atenció primària. Els metges van acceptar pràcticament la totalitat de la proposta que el dia abans havia presentat l’ICS -una injecció de 100 milions d’euros per reduir la pressió assistencial- i van renunciar a limitar per decret el nombre de visites a 28 diàries per professional a canvi d’augmentar el nombre de metges que es contractaran, que passarà de 201 a 250. “Estem molt satisfets amb l’acord, aborda gairebé tots els punts plantejats per Metges de Catalunya”, va explicar Carolina Roser en nom del sindicat majoritari entre els facultatius i un dels convocants de la vaga, juntament amb CGT i Rebel·lió Primària, que no van participar en les negociacions i que han mantingut per avui la convocatòria de vaga.

En l’acord signat ahir, també es va pactar un mínim de 12 minuts per visita presencial, sis per visita virtual i 45 minuts per visita a domicili. “Hem trobat la manera que no hi hagi una sobrecàrrega de feina per als professionals i que s’atenguin les necessitats de la població i tothom sigui atès”, va explicar Roser. La reducció de la sobrecàrrega de feina es farà, principalment, a través de tres mesures que seran d’aplicació immediata: la contractació de professionals, l’augment a 12 minuts del temps mínim de visita i l’autogestió dels professionals per organitzar-se segons les necessitats de la població que atenen. En aquest sentit, ara es farà un estudi de càrregues de treball centre per centre que permetrà determinar quants pacients tindrà assignats cada metge segons la població que atén i que es mourà en una forquilla d’entre 870 i 2.000 persones assignades. Els centres que atenen una població més envellida i amb un nivell socioeconòmic més baix, que són els que freqüenten més els CAP, tindran menys població assignada, i els que tenen una població més jove i benestant en tindran més.

Preservar el model

El repte ara és trobar metges per contractar, ja que a la borsa de treball de l’ICS no n’hi ha. Alguns s’obtindran allargant de manera voluntària l’edat de jubilació i contractant metges extracomunitaris formats aquí, però mentre no es troben nous professionals, es remunerarà els metges que voluntàriament vulguin assumir més pacients i fer hores extres. Per a Roser, la solució per atreure més metges de família passa per “fer més atractiva la primària i garantir que es pugui treballar amb qualitat”. I consideren que ahir es va encetar el camí perquè sigui així.S’ha renunciat a limitar per decret el nombre de visites diàries, però, segons Roser, a la pràctica, amb l’aplicació de totes aquestes mesures, els metges de família tindran “unes 25-30 visites diàries” presencials. Ara falta fer l’estudi de càrregues de treball de la resta de professionals de primària, com ara ginecòlegs, pediatres i odontòlegs.

La limitació del nombres de visites era el punt que havia enrocat les negociacions, ja que l’ICS s’hi oposava en considerar que trencava l’essència del model. El director gerent de l’ICS, Josep Maria Argimon, es va felicitar per un acord que “permet preservar el model d’assistència, dotar de més autogestió els professional i reduir la sobrecàrrega laboral”. Tant l’ICS com el sindicat van agrair als ciutadans la seva “comprensió” després de quatre dies d’una vaga que ha comptat també amb el suport ciutadà.

Rebel·lió Primària manté la crida a la vaga

D'altra banda, el sindicat CGT i Rebel·lió primària, que no van participar en les negociacions amb l'ICS, han mantingut la crida a la vaga a l'atenció primària ja que consideren que l'acord signat és insuficient.

Segons Rebel·lió Primària fins a una vintena de centres d'atenció primària de Barcelona i el Baix Llobregat han mantingut la vaga aquest divendres.

Un acord de més de 40 punts

Les reunions "discretes" de les últimes hores entre Metges de Catalunya i l'ICS van culminar en un acord de 40 punts. Aquests són els principals.

250 professionals

L'ICS ha acceptat augmentar de 201 a 250 la contractació de més metges de família. Es contractaran professionals extracomunitaris formats aquí, qui ho desitgi podrà llargar l'edat de jubilació i es cobraran les hores extres.

Autonomia de gestió

És un dels punts clau: es donarà molta autonomia als professionals perquè s'organitzin la feina en funció de la població, els horaris o el nombre de visites. hi haurà autonomia en l'elecció dels directors de centres.

Durada de les visites

El sindicat ha aconseguit que l'ICS accepti que la durada mínima d'una visita presencial sigui de 12 minuts, 6 per a la virtual i 45 per a visites a domicili.

Altres mesures

Es farà un estudi específic de les urgències, s'augmentarà el pressupost per a la campanya d'hivern i es recuperen retribucions.

La concertada manté la vaga aquest divendres

LAIA SERÓ

El sindicat CGT, en el cas de la primària, i els professionals de la sanitat concertada van decidir ahir mantenir la vaga malgrat l’acord a què va arribar Metges de Catalunya. Els empleats sanitaris de la concertada consideren que les seves demandes van ser “ignorades” en la negociació del conveni col·lectiu. Més de 10.000 facultatius de la concertada van ser cridats a aturar-se aquesta setmana perquè, malgrat que no depenen de l’Institut Català de la Salut (ICS), comparteixen moltes reivindicacions amb els centres sanitaris públics, com la limitació de les visites diàries.

Així, després de quatre dies de vaga compartida, el resultat és que els centres públics han aconseguit un acord a costa de moltes reunions de negociació i els concertats esperen ara el seu torn. De fet, a última hora de la nit, Metges de Catalunya va anunciar que el director del CatSalut, Adrià Comella, es reunirà la setmana que ve amb les patronals sanitàries per abordar les demandes dels facultatius de la xarxa concertada que han quedat excloses de l’acord.

“Necessitem poder asseure’ns amb algú perquè la situació és agònica”, va assegurar Xavier Lleonart, president del sector d’hospitals concertats de Metges de Catalunya. Finalment, ho podran fer la setmana que ve.

el patinet

Una dona de 92 anys va morir atropellada a l'agost per dos joves que circulaven en un patinet elèctric a Esplugues de Llobregat. La notícia, que va avançar 'El País' i va confirmar l’ARA, és el primer cas conegut d’accident mortal derivat de l’ús d’aquest tipus de vehicles, que estan proliferant en ciutats de tot el país. Fonts de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat van explicar que la dona va caure i va picar de cap a terra després de ser atropellada pel vehicle, que circulava a uns 30 km/h.

Segons ' El País', el conductor estava manipulant el mòbil –concretament l'aplicació Google Maps–, en el moment de l'accident. Aquest és un dels motius que ha portat a la fiscalia a investigar el jove per un delicte d'homicidi imprudent. L'alcaldessa d'Esplugues, Pilar Díaz, ha confirmat a RAC1 que el conductor és un menor "que no anava concentrat perquè estava fent servir el telèfon". Díaz ha apuntat que els dos joves que anaven en el patinet no circulaven a una velocitat excessiva i ho feien per una rambla amb una vorera "molt ampla i molt accessible", en un mes com el d'agost, que és molt tranquil i amb poc trànsit.

Pocs dies després de l’accident, la dona va morir a causa de les ferides. Els fets van passar a la rambla del Carme, en ple mes d’agost, però no van transcendir fins ahir. L’accident és el primer en què la col·lisió d’un patinet amb un vianant causa una víctima mortal. Però no és l'únic sinistre amb conseqüències fatals en què hi ha involucrat un patinet. El 23 d’octubre una dona de 40 anys va morir després de ser atropellada per un camió quan circulava amb un patinet a Sabadell. Segons van relatar els testimonis, la dona va caure a la carretera i el conductor del camió no va tenir temps d’esquivar-la.

Nou reglament de circulació

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va posar fa setmanes sobre la taula la futura regulació d’aquests nous vehicles i va assegurar que treballa, entre altres aspectes, per garantir que tinguin assegurança, perquè els patinets elèctrics “poden causar danys importants” a tercers. Grande-Marlaska ja va avisar que, a més de víctimes, els conductors dels patinets podien “esdevenir victimaris”. Així, el ministre va assegurar que l’Estat treballaria en una modificació del reglament de circulació per tenir en compte aquests vehicles, que no estan inclosos de manera explícita en els delictes contra la seguretat viària en el Codi Penal.

De moment l’única normativa específica relativa als vehicles de mobilitat personal (VMP) és una instrucció genèrica de la DGT, centrada en aspectes tècnics i de llicències, a partir de la qual alguns ajuntaments han aplicat ordenances per regular-ne la circulació. Fonts de Trànsit han informat avui a Efe que treballen en una normativa bàsica estatal, que posteriorment podrà ser ampliada pels ajuntaments.

Trànsit vol prohibir que els patinets circulin per la vorera i a més de 25 km/h

“És molt important que els patinets i les bicicletes baixin a la calçada”, ressalta Ole Thorsen, president de l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit, que denuncia la poca vigilància a què estan sotmesos aquests vehicles. Segons Thorsen, les entitats de trànsit ja tenen sobre la taula l’avantprojecte del nou reglament de circulació de la DGT, que regularà els VMP amb mesures com els límits de velocitat, variables segons la seva potència. El document es farà públic tan bon punt es tanqui la fase de diàleg amb les organitzacions de trànsit.

Barcelona regula els patinets

A Barcelona, on s’ha multiplicat en els últims anys el nombre de patinets elèctrics, l’Ajuntament els impedeix anar per les voreres, amb multes d’entre 100 i 500 euros en funció de la gravetat de la imprudència. Ara per ara, els patinets comparteixen carril amb les bicicletes i també poden circular pels carrers de plataforma única i pels parcs. La normativa municipal també limita la velocitat màxima a la qual poden circular –30 km/h com a molt en carrils bici segregats o calçades–. En carrils bici no segregats no poden superar els 10 km/h, un punt que, si no es compleix, sovint provoca conflicte amb els ciclistes. L’ordenança fixa en 16 anys l’edat mínima per conduir aquests patinets i obliga a utilitzar casc en els models més potents.

A més, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va presentar a principis d’octubre als 36 municipis metropolitans unes recomanacions per regular de manera coordinada la circulació de bicicletes, patinets i altres VMP amb motor o sense per facilitar la circulació d’aquests aparells. El document estableix que només les bicicletes i els VMP motoritzats puguin anar per la calçada i demana el condicionament dels carrils bici. Les propostes també demanen que l’edat mínima permesa per circular per vies ciclistes situades a la calçada sigui 12 anys.

AKA

Sorpresa als premis Butaca: una obra de petit format, A.K.A - Also known as, de Daniel J. Meyer, va ser la gran triomfadora de la nit i es va emportar els quatre guardons a què estava nominada, tots de pes: muntatge de petit format, text, actor (per a Albert Salazar) i direcció (per a Montse Rodríguez). Una de les principals candidates, Temps salvatge, del TNC, només va rebre dos guardons tècnics de vuit nominacions (escenografia i llums). Sopa de pollastre amb ordi, de la companyia La Perla 29, es va emportar el guardó al millor muntatge i millor espai sonor i Frankestein, amb quatre nominacions, només va rebre el premi a la caracterització. “Hem treballat des de l’amor, el respecte i l’admiració mútua”, va dir Meyer, i va donar les gràcies “al públic jove” que va veure l’obra “amb els seus pares i els seus avis”. A.K.A - Also known as es va poder veure a la Sala Flyhard i tornarà als escenaris al desembre a l’Espai Lliure i al març a La Villarroel.

La gala dels 34ns premis Butaca es va celebrar al Teatre-Auditori de Sant Cugat i va arrencar amb The Sey Sisters i Mariona Castillo amb Clara Peya al piano repartint dards sobre el cas Pasqual i la falta d’intèrprets racialitzats. Més endavant, Las Glorias Cabareteras van seguir amb el cas Fabre i els presentadors, Glòria Cid i Toni Martin, van tornar-hi amb Pasqual. El director de Sopa de pollastre amb ordi, Ferran Utzet, va recordar el moment d’“anomalia democràtica” a Catalunya en què rep el premi.

Pel que fa als intèrprets, Clara Segura es va emportar el Butaca per Les noies de Mossbank Road i vapujar a l’escenari amb les companyes Cristina Genebat i Marta Marco; Oriol Pla va guanyar com a actor de repartiment per La calavera de Connemara i Laura Conejero per La importància de ser Frank. Aquesta obra també va rebre el premi a la composició musical de Paula Jornet i al vestuari de Maria Armengol. El Butaca d’Honor Anna Lizaran va recaure en una degana, l’actriu i directora Marta Angelat. “La vida i la professió, inseparables”, va dir Marta Angelat després de recollir el guardó, i va reclamar més presència de les dones en els llocs de poder del sector. “Posem dones a tot arreu, ara ens toca a nosaltres, fa molt de temps que ens toca”, va subratllar.

Els Butaca van fer justícia a l’espectacle d’Agnès Mateus i Quim Tarrida:Rebota rebota y en tu cara explota va guanyar en la categoria de noves dramatúrgies. També és trencador el de dansa: A vore, dirigit per Sonia Gómez, aglutina música electrònica, dansa contemporània i jotes. Cabaret es va imposar als musicals amb tres premis: millor muntatge i millors intèrprets per a Ivan Labanda i Elena Gadel. L’adaptació del conte La nena dels pardals, de la companyia Teatre al Detall, va ser premiada com a millor espectacle per al públic familiar.

Ferran Mascarell

Ferran Mascarell, delegat del Govern a Madrid, manté un peu a Barcelona, d’on aspira a ser alcaldable. Tot i que fins ara s’havia erigit com a candidat de l’espai de JxCat, no descarta fer-ho pel seu compte.

Serà candidat a Barcelona?

No és impossible, però no està decidit. Sí que és cert, però, que porto bastants mesos treballant en un projecte per a la ciutat que pugui unificar noms i crear una llista potent de ciutat que ens permetés guanyar i transformar Barcelona, que és l’objectiu prioritari, i alhora enganxar-la amb el Procés.

Seria la llista de la Crida?

No exactament. Podria haver estat una llista de la Crida amb el benentès que tots els partits sobiranistes acceptessin presentar-se de manera conjunta. Però això no és possible; per tant, la Crida, almenys fins al 19 de gener, que és quan es constitueix, no prendrà un posicionament per un candidat. Així doncs, Barcelona va per una línia de treball diferent, que és consolidar una estratègia conjunta, de moment sense ERC, perquè el sobiranisme sumi al màxim.

Sense ERC ni la CUP, queda el PDECat, és a dir, Neus Munté.

Hem de canviar el paradigma, queda la ciutadania. Hem de fer que es torni a sentir part d’un projecte.

Però ja hi ha també les primàries impulsades per Jordi Graupera.

No, les primàries de Graupera han sigut una idea interessant, però mal concretada. Han pres forma d’una manera impossible. Les primàries configuren una llista i hi ha 61 candidats, i el que fan les primàries és determinar l’ordre dels candidats a la llista. No tenen un punt de partida compartit. És una llista que difícilment guanyarà, però que si guanyés no podria governar.

Què demana a la ciutadania? Que quan hi hagi la Crida el votin?

No, no, això es pot expressar de moltes maneres. N’estem parlant. Jo estic predisposat i en funció de com es vagi articulant tot faré un pas en una direcció o una altra. No descarto presentar-me amb una llista de ciutat i pel meu compte.

¿Perquè l’espai de Puigdemont ara no es posa d’acord?

Està resultant difícil.

És un problema de noms?

Més que de noms es tracta de projecte. La ciutat necessita un projecte imaginatiu que la faci sortir de la situació actual i necessita un estat que li faci costat. Madrid funciona perquè té un ajuntament que es preocupa d’unes coses i un estat que es preocupa d’una sola cosa: Madrid. Aquí no tenim aquesta situació, tenim un ajuntament amb un projecte molt desdibuixat. Tenim uns partits que estan fent una precampanya molt rutinària, en què no s’està dient res gaire nou.

Aniria de dos d’Ernest Maragall?

Jo vull una llista conjunta, estava i estic treballant en això. Ara no diré a Maragall de ser el seu número dos, això s’ha de pactar en taules. Però ell té un plantejament diferent. Ell va dir que té una estratègia vinculada amb forces no necessariàment sobiranistes. També va expressar la idea que no havia pres aquesta opció [de ser alcalde] i que l’havien anat a buscar. Necessitem més il·lusió i empenta.

A ell l’han anat a buscar, a vostè no.

No és una qüestió d’esperar que et vinguin a buscar, és exactament el contrari. Hem de veure quina gent té ganes de fer possible que la ciutat canviï i té un projecte que beneficiï el conjunt dels ciutadans.

És el candidat de Puigdemont?

A mi no em correspon dir-ho. Ho ha de dir ell quan cregui que es el moment oportú. Estic treballant amb un equip d’una trentena persones fa vuit mesos, tinc ganes d’intercanviar idees, de sumar...

I una alcaldia testimonial amb Quim Forn i vostè de dos?

És una de les possibilitats, n’han sortit moltes. A mi tot el que suposi posar en primer pla i donar valor a les persones que estan a la presó em sembla indicat i necessari. Però és important que hi hagi un bon projecte de ciutat que convenci un 99% dels ciutadans. La ciutat no pot quedar atrapada entre sobiranistes i unionistes. A mi m’agradaria una llista que no estigués plena de gent de partits, sinó de gent que representa la ciutadania, els sectors, els barris...

Per aconseguir-ho, a què dedicarà el seu temps fins al 19 de gener?

Al mateix que estic fent ara. Totes les hores que convingui a Madrid, i en les que estic a Barcelona intento que això prengui forma i es configuri una llista com més unitària millor.

L’ha decebut ERC? Maragall parla d’unitat postelectoral.

Sí, però això ja ha passat. La unitat a posteriori sempre és de mínim comú denominador. Els que hem treballat a l’Ajuntament sabem que necessites una majoria sòlida.

En què no estan d’acord amb ERC?

No ho sé, de moment hauríem de veure quin és el punt de partida. No he sentit encara cap candidat que hagi expressat idees una mica ben treballades sobre la ciutat. Barcelona ha de ser innovadora; ha de ser la capital del país, ja que Catalunya és una àrea metropolitana en si mateixa i Barcelona n’ha de ser la líder. La ciutat ha de ser tractora d’una àrea global que va des de Bordeus fins a Gibraltar. Necessita una sacsejada.

Manuel Valls, Maragall, Mascarell, tots tres surten del socialisme. ¿Una sacsejada no l’hauria de fer algú nou?

Sí, no hi tinc cap inconvenient, però mentre aquest algú no surti no cal que ens neguem la possibilitat de posar passió a les coses.

Fins quan es mantindrà en la incertesa de ser o no alcaldable?

Per Nadal ha d’estar resolt. Tothom ha de saber quin és el paper que ha de jugar.

Fitxatges algoritmics

L’art de trobar la persona adequada per a una feina és un exercici de probabilitat i cribratge. De sempre s’han pres decisions complexes a partir de bocins d’informació en forma de currículum, una estona d’entrevista i altres simulacres plens de filtres com ara gènere, edat, origen, formació, experiència, encaix en l’ambient de l’empresa... En tot el camí, molts detalls i matisos queden en l’aire i els buits d’informació s’omplen amb prejudicis, idees alimentades per creences (“els de tal universitat seran millors”) o generalitzant experiències anteriors (“una vegada vam fitxar algú de tal país i no va funcionar”). Estereotips clàssics, típics i tòpics que es creuen constantment amb les oportunitats professionals. Alguns més visibles i d’altres menys, però amb l’arribada de la intel·ligència artificial s’estan qüestionant els biaixos conscients i inconscients que acompanyen les dinàmiques de reclutament.

Imaginem una gran empresa on arriben més de 500 currículums per vacant disponible, i imaginem que existeix la possibilitat de definir un algoritme que automàticament agafa la pila de candidatures i les revisa, les classifica, les ordena per idoneïtat i en destaca les 5 millors. Sona quasi a música i compleix els requisits de ser una tasca àrdua, repetitiva, basada en criteris clars i per tant automatitzable. És comprensible que els departaments de recursos humans hagin vist en els algoritmes una oportunitat per ser més eficients i més rigorosos.

Amazon, per exemple, va començar aquesta aventura el 2014 treballant en programes per agilitzar la selecció de talent. En concret, va idear un sistema que donava d’1 a 5 estrelles als candidats en funció de la idoneïtat –igual que es poden puntuar tots els productes–. El programa els permetia rastrejar milions de perfils a LinkedIn i altres xarxes, i trobar les similituds amb les vacants. Fantàstic, així podien arribar fins i tot a aquelles persones que no s’havien postulat per a una posició.

Homes que treballen amb homes i sense voler desenvolupen algoritmes que valoren la masculinitat. L’origen del problema no és tecnològic sinó humà

La gran sorpresa, però, és que a banda d’automatitzar la selecció, han aconseguit replicar i amplificar els biaixos de l’empresa. Un algoritme tremendament eficient discriminant en masculí. En posarem dos exemples. Considerava que haver lluït el braçalet de capitania en un club de bàsquet donava punts, tret que fos bàsquet femení. També trobava més adequats els conceptes 'executar' o 'liderar', molt més freqüents en currículums d’enginyers homes, que 'dur a terme' o 'ser responsable de'. I així és com en lloc de diversificar, el que estaven aconseguint era una plantilla molt similar a la que ja tenien: homes, joves i blancs.

Després de quatre anys de proves han decidit cancel·lar la iniciativa fins a nou avís. I no és que l’algoritme en si mateix estigués mal programat. El problema és més profund. La base de la intel·ligència artificial és la capacitat d’aprendre a partir dels exemples amb què l’alimentes. Si la plantilla són 70% homes i 30% dones, entendrà que aquesta proporció és l’adequada. Si en els departaments de desenvolupament tecnològic aquestes proporcions són de 80-20 i, en canvi, a recursos humans són de 60-40, tenim més tòpics en acció. Aquestes xifres són dades del 2017, vàlides per a Amazon, però són similars en els casos de Google, Apple, Facebook i Microsoft.

Homes que treballen amb homes i que sense voler desenvolupen algoritmes que valoren la masculinitat. L’origen del problema no és tecnològic sinó humà i té a veure amb la ignorància del biaix de l’afinitat. Un mecanisme ancestral que fa que ens generin més confiança aquelles persones que s’assemblen a nosaltres. Si aquest “nosaltres” és molt homogeni, ens aboca a una redundància que en algun cas pot ser positiva, però que, quan es busca diversitat, juga clarament en contra. I fixem-nos en la paradoxa: les empreses citades inverteixen en programes STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) en escoles i organitzacions que justament pretenen fomentar la diversitat en aquestes matèries. Nous currículums que difícilment superarien el sedàs automàtic.

Així doncs, si anem cap als fitxatges algorítmics, per què no els convertim en l’ocasió de programar d’acord amb la plantilla que somiem? Pot ser la manera més eficaç d’accelerar la conquesta de l’equitat. Encara hi ha molt camí per recórrer, però l’àmbit de la selecció de personal té molts ingredients per ser un bon exemple de com la tecnologia obliga a repensar el com i el perquè dels processos. I no només ens qüestiona els fonaments, sinó que ens permet explorar els equilibris de la col·laboració entre la precisió algorítmica i la sensibilitat humana.

un fenomen catala

La 'Història mundial de Catalunya' que ha dirigit Borja de Riquer s’ha convertit, en pocs dies, en un petit fenomen. El gran èxit de la 'Història mundial de França' ha fet que tingui rèpliques en altres països i, aquí, s’hi arriba dels primers. Es tracta de mirar el passat segons el corrent més innovador de la historiografia europea, triar temes i deixar que el gran talent d’historiadors del país en facin l’article. El resultat és un volum amè, divulgatiu, de gairebé mil pàgines. És la història de Catalunya explicada d’una manera espigolada, rigorosa i gens feixuga, a través de 124 fets singulars. Casos particulars que donen, a través dels ulls de 98 autors solvents, una visió polifònica del país. Una orgullosa mirada al melic amb coneixement de causa, des de la prehistòria a la declaració d’independència del 2017. Segurament no és un llibre per llegir de cap a peus. A uns els interessarà els avalots contra els jueus, o saber que les dones van votar aquí abans que a França o que la cort del Magnànim a Nàpols va ser la llavor de l’humanisme. A d’altres, els captivarà la història dels gàngsters a Barcelona o de quina manera les bombes italianes sobre Catalunya van ser un assaig per a la Segona Guerra Mundial.

“Catalunya pot desentendre’s de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella”, va dir Borja de Riquer, en la presentació del volum, parafrasejant Voltaire en la seva biografia del rei Lluís XIV. La prova és que pràcticament al mateix moment de l’aparició d’aquest llibre fonamental, també ha sortit un volum equivalent sobre la història mundial d’Espanya. No fos cas que ens avancéssim en res. Desconec les dades de vendes de la versió espanyola. Sé, en canvi, que aquesta història de Catalunya és el llibre més venut des del mateix dia que va arribar als aparadors. Ja en circulen 18.000. I això que les llibreries són, segurament, l’únic negoci que no s’han sumat al virus del 'Black Friday'.

L’alçament solidari d’un poble

Un fet s’escampa com un virus. És el prejudici sobre el judici dels presos polítics que diu que la sentència arribarà després de les eleccions del maig i que serà condemnatòria. Davant de tanta seguretat que no hi haurà absolució, el debat precipitat rau a debatre quants anys seran admissibles i quants seran suportables. Per a qui? Per a ells, per a les seves famílies o per als dos milions llarguíssims que van intentar votar l’1 d’Octubre? Em fa l’efecte que correm massa i que tothom conjuga el futur quan caldria llaurar el present preparant una molt bona defensa dels investigats. El president Quim Torra va ser dels primers a cantar la jugada amb anticipació. Fa setmanes que avisa que no acceptarà la sentència, sense dir de quina manera. Abans-d’ahir va donar una pista: no convocarà eleccions anticipades. Queda dit i queda escrit, per bé que en el país de la marxa enrere i dels passos al costat, sembla una afirmació massa agosarada. Aleshores, quina serà l’estratègia? ¿Gent al carrer de forma continuada? ¿La paralització del 3 d’octubre però a l’engròs?

Borja de Riquer, en la seva 'Història mundial de Catalunya', explica l’alçament solidari del poble del 1907 que va significar un abans i un després en el catalanisme. Tot va començar perquè un grup d’oficials de l’exèrcit va assaltar la redacció del 'Cu-Cut', la revista satírica que havia fet broma sobre les desfetes militars espanyoles. A partir d’aquí, es van treure de la màniga la 'Ley de represión de delitos contra la Patria', aplaudida per la premsa espanyola, que va derivar en un ofegament mai vist de la catalanitat. La gran indignació provocada per tanta catalanofòbia va desencadenar en la creació d’una organització sense precedents. En Solidaritat Catalana hi va confluir un espectre transversal de la població que va deixar de banda les seves diferències socials, religioses i polítiques per entendre què calia en aquell moment. Aquella va ser una resposta intel·ligent.

AIREF

“Sabem què s’ha de fer per sortir de la crisi; el que no sabem és com guanyar les eleccions després”. Jean-Claude Juncker va pronunciar aquesta frase en el pitjor moment de la crisi de l’euro, i possiblement resumeix el més rellevant del seu llegat polític: Europa sap què s’ha de fer, però no en té ni idea de com dur-ho a terme. Ahir, al Cercle d’Economia, es va veure una versió millorada d’aquest jeroglífic sense solució aparent.

José Luis Escrivá, president de l’Airef, va radiografiar l’economia espanyola fent tota una exhibició. L’Airef, organisme nascut justament per ordre de Brussel·les que supervisa les finances públiques espanyoles, s’està convertint en un referent, i el seu president va demostrar per què: en mitja hora va fer un retrat molt fi de la situació.

Primer va començar amb els punts favorables, que va voler ressaltar perquè “de vegades hi ha un excés d’autoflagel·lació”. El resum: primer, les empreses es financen cada cop més amb recursos propis en lloc de demanar prestats els diners (Escrivá ho troba “extraordinàriament important” perquè, quan això passa, “la qualitat de la inversió és molt millor”); segon, la ràtio d’exportacions sobre PIB (quant es ven a fora en comparació amb la dimensió de l’economia) ha millorat molt, i tercer, la diferència d’inflació amb Europa, un problema endèmic d’Espanya, s’ha “corregit enormement”.

Però a continuació van venir les objeccions: en 40 anys, Espanya pràcticament no ha convergit econòmicament ni amb la Unió Europea ni amb l’OCDE (sí que ho ha fet amb Itàlia o França, però s’ha distanciat dels països del centre i el nord d’Europa), i tampoc han convergit les comunitats autònomes entre elles: “Al ritme actual, caldrien 74 anys perquè les comunitats convergeixin”, va dir abans de puntualitzar que a França i Itàlia estan pitjor (en aquest últim país, el nord i el sud fins i tot s’han distanciat).

Més objeccions, en aquest cas importants, però més conegudes: l’elevada taxa d’atur, el dèficit estructural d’Espanya, que Escrivá va situar a l’entorn del 2% (és a dir, si no es fa res, Espanya sempre tindrà com a mínim aquest dèficit), i un deute públic que frega el 100% del PIB. Sobre aquest últim punt, Escrivá va ser molt clar: per rebaixar el deute a un nivell saludable, per sota del 60%, caldria un superàvit primari (sense comptar els interessos del deute) de l’entorn del 2% anual... i tot i així no s’assoliria l’objectiu fins al 2034. Però això és ciència-ficció perquè es tracta d’un “escenari benèvol, sense xocs”, va admetre Escrivá. I a més, ¿qui es creu que Espanya assolirà i mantindrà un superàvit primari del 2%?

Comunitats i desigualtats

El president de l’Airef també va assegurar que s’ha de canviar el model de finançament autonòmic “per motius d’equitat” però també perquè hi ha comunitats que estan infrafinançades i, en aquest context, es va preguntar qui té autoritat moral per pressionar-les perquè compleixin les normes.

Finalment, un dels grans problemes actuals però que “és aquí per quedar-se”: l’ampliació de les desigualtats, que en últim terme “genera populismes i polítiques de menys qualitat”. Els salaris alts, va demostrar Escrivá, no han caigut durant la crisi, mentre que els salaris més baixos han baixat molt. La clau, va dir, seria redistribuir la riquesa per corregir aquestes desigualtats. Però hi ha un problema: Espanya és dels països on les polítiques públiques serveixen menys per redistribuir. I per què? Perquè les pensions s’enduen molta despesa social: “A França, per exemple, tenen més capacitat redistributiva perquè inverteixen més en educació i sanitat”.

I aquí és on va tocar os. Qüestionar el model de les pensions és anatema. Cap partit s’hi atreveix, per la generosa bossa de votants pensionistes. Resulta inevitable recordar el mantra de Juncker: sabem què s’ha de fer, però no com guanyar les eleccions després.

el pessebre

• 
• 
• 
• 

38 Pàg. SOCIETAT 

13 de Novembre 2018

UN MÓN DE PLÀSTIC

Llegir dossier

L’accés il·limitat als dossiers és un avantatge exclusiu dels subscriptors. Els usuaris registrats tenen accés a un màxim de cinc dossiers.

---

Comparteix-ho!

Resum del llibre digital

"Un món de plàstic" és un dossier dedicat íntegrament a aquest residu quasi indestructible -pot trigar fins a 1.000 anys a descompondre's- que malmet enormement el medi ambient: és ingent la quantitat de plàstics que acaba als mars i el dany que està provocant a aus, mamífers marins i peixos. El dossier contribueix a prendre consciència de la importància de no consumir plàstics.

En aquest llibre digital podeu trobar

• Informació del recorregut que fan els envasos de plàstic a Catalunya.
• Repàs de les noves normatives, a Catalunya i a Europa, relacionades amb la producció i el consum del plàstic.
• Suggeriments d'altrenatives per comprar sense envasos de plàstic.   

l'escriptura

És molt possible que Stephen King no sigui un gran escriptor ni un fi estilista, i que la seva obra no acabi passant a la història de la literatura, però hi deu haver pocs autors contemporanis que puguin dir que les seves novel·les les han portat al cinema directors com Stanley Kubrick, John Carpenter, David Cronenberg, Lawrence Kasdan, George A. Romero, Brian de Palma, Tobe Hooper o Rob Reiner, i això sense forçar gaire la memòria i prescindint d’altres adaptacions como Cujo, Los niños del maíz o Corazones en la Atlántida. Si ens oblidem de la tendència de King a inflar els arguments dels seus llibres, és un dels narradors d’històries amb més inventiva i originalitat de la literatura actual. Els seus arguments sempre són bons -si som amants del gènere imaginatiu o fantàstic- i, en conjunt, són un dels millors retrats de l’Amèrica contemporània, i no tan sols pel rerefons quotidià de què sol partir sempre, sinó perquè cadascuna de les seves obres és una metàfora de la soledat, un dels pitjors mals de la societat americana actual, fins al punt que alguns estudiosos ja han demanat que es diagnostiqui com a malaltia. Els protagonistes de La zona morta, La resplendor, Carrie o Christine viuen una soledat radical, que sol ser origen o conseqüència del fenomen sobrenatural que els succeeix.

Aquest llibre que ara ens presenta L’Altra, titulat Escriure. Memòries d’un ofici és ni més ni menys que això, una barreja de memòries, consells i història personal del seus orígens com a escriptor. És un llibre, ens diu, “curt perquè la majoria de llibres sobre escriptura estan plens de disbarats”. El llibre, publicat en anglès el 2000 és també una mena d’exorcisme del gravíssim accident de cotxe que va patir el juny del 1999, mentre passejava per Maine, a prop del lloc on estiuejava amb la família, quan una camioneta el va atropellar i gairebé acaba amb la seva vida.

King parla de si mateix amb una sinceritat i una honestedat absolutes. Després de reconèixer l’addicció a l’alcohol i a diverses drogues que va patir als 80, ve un apartat que anomena Caixa d’eines, en què parla de manera planera i senzilla de les eines que fa servir -i ens aconsella fer servir- per escriure una història amb cara i ulls, és a dir, una trama i uns personatges creïbles, i aquí sí que el podem escoltar, perquè d’això ha demostrat que en sap un munt. És un apartat curt que deixa pas a la secció més llarga del llibre, anomenada Escriure, en què fa un repàs dels seus començaments i escampa pistes útils per a qui vulgui ser escriptor: útils per al mercat americà, naturalment, és a dir, per un mercat gran en què la gent pot i vol guanyar diners escrivint i no ha de dependre de subvencions, premis i les almoines que en alguns països petits el poder sol donar als que saben legitimar-lo sense molestar. King parla sense embuts dels agents literaris, les editorials, els escriptors preferits i el que li agrada i no li agrada llegir. Al principi d’aquesta secció diu que, tot i que és impossible fer “d’un bon escriptor un escriptor genial, sí que és possible, amb molta dedicació, esforç i ajuda, fer d’un escriptor competent un bon escriptor”. I ho diu pensant en ell, no ho dubteu, que s’ha sabut situar en aquesta terra intermèdia on habiten una gran part de la literatura popular: una mica més amunt del best-sellergroller i una mica més avall del que se sol anomenar -de vegades sense merèixer-ho- alta literatura: la terra on neixen els somnis més foscos i imaginatius.

textil

Enric Justo Massot té 25 anys, és un enginyer de Lleida i acaba de proposar que es poden millorar els vestits de les persones vinculades a la seguretat si s’hi incorpora la seva recerca sobre la impressió en 3D d’un polímer mal·leable com l’aramida, que es pot afegir al vestuari actual.

Laura González López té 29 anys, és una enginyera de Mollet i creu que una de les noves opcions possibles per avançar cap a l’economia circular és que una combinació del lli no teixit amb alguns elements de ceràmica seria una opció innovadora com a material aïllant en la construcció.

L’Enric i la Laura, tot i que sembla inversemblant, pertanyen professionalment al sector tèxtil, i han estat premiats per la fundació de la patronal cotonera Aitpa -una de les poques patronals espanyoles que queden amb seu a Catalunya- com dos joves talents que aporten el que la indústria tèxtil els demana: ajudar a innovar. Tots dos han fet la carrera a la impronunciable ESEIAAT, el campus d’enginyeries de Terrassa que inclou l’enginyeria tèxtil.

Sumar enginyeria i tèxtil, en l’imaginari col·lectiu, porta a pensar en telers. Però en el món globalitzat, cal resignar-se a la competència imbatible de les anomenades economies emergents. Però aquestes presumpcions no s’adiuen, ni de lluny, amb les dades objectives del sector més fiables.

Les estadístiques oficials del Cityc (el centre d’informació tèxtil i de la confecció) confirmen que el 2017 hi havia a Espanya 8.000 empreses dedicades a la fabricació i confecció tèxtil, 4.200 de les quals a Catalunya, amb 136.000 treballadors (d’afiliats a la Seguretat Social només 90.000, però per diferència de criteris de càlcul; i d’aquests, 31.600 són a Catalunya). Cal precisar que no s’hi inclou la distribució, és a dir, el comerç tradicional i els gegants com Mango, Zara, etc.

Aquesta part de la cadena tèxtil, fabricar i cosir, genera un negoci de 10.637 milions anuals, amb un creixement del 4% l’any passat, i que serà més moderat aquest any pel context econòmic internacional.

Les dades

Si tornem al tòpic que ja no es fabrica (adeu als telers!) i tot s’importa a preus rebentats, l’estadística oficial ens ho torna a negar. No hi ha res millor per entendre-ho que la balança d’exportacions i importacions. Entre gener i juny d’enguany s’ha importat per valor d’11.572 milions i s’ha exportat per valor de 9.470 milions (el 2017 el total anual català va ser de 4.900 milions). És a dir, hi ha molt producte de fora a les botigues, però també hi ha producte fabricat a Espanya que aterra, per aquest ordre, a la UE, el Marroc, els EUA, la Xina i Turquia. La dada inclou productes semifacturats que entren i surten després de transformar-se (estampar, per exemple, teles que venen de l’Orient), i que queden emmascarats en l’estadística d’entrades i de sortides.

Dues paradoxes que presenten aquestes xifres: la primera, que la reducció d’empreses i alhora l’augment dels treballadors es deu a la progressiva concentració del sector; i la segona, que el dèficit de la balança comercial s’ha doblat en cinc anys. Cal contrastar-ho amb el fet que també han augmentat significativament les xifres d’importació i exportació total, senyal que el valor de la roba importada és superior al de l’exportada.

Tanmateix, en les xifres de les importacions hi ha una dada que és difícil de discernir en l’estadística oficial, la corresponent a noves màquines de producció (en denominació antiga, els telers). Algunes estimacions del Cityc apunten a un increment del 60% d’aquesta inversió en els últims cinc anys. O sigui, els fabricants locals continuen invertint, i molt.

És aquí on s’ajunten els premis de l’Enric i la Laura. Si hi ha interès per la innovació és perquè hi ha una indústria ja adaptada als nous temps 4.0, en què el tèxtil esdevé una indústria transversal en suport de la seguretat, la sanitat, la biotecnologia i la sostenibilitat.

La importància de les beques

Hi ha ajudat una decisió que fa 10 anys van prendre alhora cotoners, seders, llaners i institucions terrassenques. L’emblemàtica escola d’enginyers tèxtils de Terrassa llanguia fins a quedar-se gairebé sense alumnes. L’empenta, consensuada amb els rectors del campus ara unificat, va ser la creació de beques d’estudi per als alumnes que optessin per especialitzar-se en enginyeria i disseny tèxtil.

Eficiència màxima. L’aportació de 150.000 euros a beques per fomentar els estudis de disseny i enginyeria tèxtil ha estat el reactiu, com evidencien els 135 alumnes becats -no només per currículum acadèmic-. I avui la facultat té 65 alumnes entre tots els cursos en aquesta especialitat emergent vinculada a la indústria i l’economia anomenada 4.0. Com els ja premiats Enric i Laura

Josep Fontana

Després del triomf de la revolució soviètica, el moviment obrer arreu del món va experimentar una fase d’ascens i d’esperança. D’altra banda, això passava en uns moments en què l’economia capitalista iniciava una de les seves crisis pitjors. El moviment obrer veia per primera vegada que era possible organitzar un Estat, engegar una economia amb uns fonaments del tot diferents als de la societat capitalista, que això funcionava, que l’experiència de la Comuna no era una experiència fugaç i transitòria. Veia que al mateix temps que l’economia capitalista entrava en crisi, la industrialització soviètica creixia enormement; semblava que havia arribat l’hora del triomf del socialisme. Tanmateix no fou així. El capitalisme es va consolidar, la Unió Soviètica continuà aïllada i el moviment obrer no tan sols no va guanyar la guerra, sinó que és difícil de dir que guanyés alguna batalla en aquest combat [...] Per què va passar tal cosa? [...] En allò que esperaven els homes del 1929 al 1933, hi ha dos errors. El primer, que el capitalisme hagués demostrat ser caduc i estar a punt de caure. El segon, que el socialisme tingués una estratègia adequada per imposar-se a escala mundial. El primer error parteix d’una definició equivocada de capitalisme. No és veritat que el capitalisme hagi demostrat el seu fracàs pel fet que engendra atur i misèria. Perquè el seu objectiu no és crear benestar, sinó benefici empresarial, i si el benefici se salva, el capitalisme funciona només que aconsegueixi evitar que la protesta dels qui pateixen les conseqüències de l’atur i la misèria els porti a assaltar la ciutadella dels privilegiats. Vivim una etapa d’atur creixent i de deteriorament del nivell de vida, però no hi ha deteriorament del benefici capitalista. […] Parlem ara una mica de moviment obrer. Jo diria que el problema és, a més, que els qui havien d’haver combatut el capitalisme, els qui necessitaven reunir les forces per portar a terme l’assalt, es van deixar aïllar, actuant amb un sectarisme i una incapacitat política increïbles. O explicables pel fet que estaven aplicant automàticament unes fórmules preses de fora, de condicions gens semblants a les de les seves mateixes societats. Estaven intentant aplicar les receptes per a una revolució que havia tingut lloc a Rússia el 1917, però que no tenien res a veure amb les condicions objectives dels països capitalistes després del 1929. [...] Voldria creure que davant d’aquesta nova i més greu crisi que ara afrontem, sabrem comprendre la necessitat de plantejar obertament no ja l’apedaçament d’un sistema que no ens serveix i que, em sap greu dir-ho, és el que ens proposa la major part de l’esquerra, sinó la seva substitució per un altre, per aquest socialisme que no es pot agafar dels manuals d’història de la revolució soviètica, sinó que s’ha d’inventar i construir a escala del 1980 i de la societat espanyola.

Hispano Suissa

L'avi Jaume hi havia treballat alla per el 1900. Hispano Suiza fa molts anys que no fabrica cotxes, però continua en la memòria de molts amants de l’automoció com un dels grans productes fabricats a Barcelona. Cotxes luxosos i fiables que es van guanyar un lloc en el panorama internacional, sobretot en el període previ a la Guerra Civil. Però va desaparèixer, malgrat mantenir els seus clubs de fans i perdurar en la memòria de la família fundadora, que ara vol recuperar la marca però amb un tarannà nou: a més del luxe, l’alta tecnologia.

La família Suqué-Mateu ha anunciat que Hispano Suiza presentarà al Saló de Ginebra el seu nou model, el Carmen, en honor a Carmen Mateu, que va morir a començaments d’aquest any i era neta del cofundador de la marca, Damià Mateu, i mare de l’actual president, Miquel Suqué. Una família, els Suqué-Mateu, que té com a principals negocis Casinos de Catalunya i els cellers de Peralada, però que no ha oblidat mai la marca d’automòbils que va crear Damià Mateu amb els seus socis.

Arribar fins a aquest moment no ha sigut fàcil. Fins i tot hi va haver una batalla legal per la marca. L’antiga Hispano Suiza, que van fundar Damià Mateu i els seus socis, va desaparèixer engolida per l’antiga Enasa i per la francesa Safran. Però el Grup Peralada havia registrat el nom Hispano-Suiza Fábrica de Automóviles SA (amb un guió entre els mots Hispano i Suiza) l’any 1986. Aquest gest va servir de molt quan l’any 2010 l’empresa barcelonina Delmar 04 va presentar el prototip Hispano Suiza X10V, que fabricarien sobre la base d’un Audi R8. La batalla als tribunals estava servida. I el Suprem va obligar Delmar 04 a indemnitzar els Suqué-Mateu, malgrat que indicava que la família feia molts anys que havia deixat de fabricar cotxes. Però la idea de tornar-hi era present i sembla que ara serà una realitat.

Segons ha confirmat el besnet del fundador i president de la companyia, Miquel Suqué, el nou cotxe elèctric d’Hispano Suiza “està inspirat en un model únic fabricat el 1938” i tindrà “un disseny espectacular”. A la pàgina web d’Hispano Suiza ja es pot veure com serà el perfil del nou cotxe elèctric i de luxe de la marca catalana, i es pot comprovar que de fet el model al qual es refereix és el mític Hispano Suiza Dubonnet Xenia, una joia de l’ art déco.

“El nostre objectiu a curt termini no és fabricar automòbils en sèrie, com ha sigut el cas d’algunes marques històriques que han arribat a acords amb grans fabricants mundials”, assegura Miquel Suqué, que destaca: “Hem trobat uns socis tecnològics i coinversors en el projecte, que s’ajusten als nostres requeriments i necessitats”. Els Suqué tenen el 70% de la societat impulsora, mentre que els socis tecnològics en tenen el 30%. El futur no passa per la cadena de muntatge i les grans produccions. “Ve a ser un despatx d’arquitectura de vehicles a mida, un sastre de l’automoció”, diu.

Malgrat el secretisme del projecte, Suqué explica que la marca seguirà lligada a la capital catalana. “Les instal·lacions són a la província de Barcelona, perquè volem ser fidels també a l’origen de la marca, que va iniciar la seva activitat en uns tallers del carrer Floridablanca, i més tard, el 1906, es va ampliar amb una gran fàbrica a la Sagrera”, explica. De fet, Suqué diu que ja compta amb un equip de 40 persones treballant en el projecte, format per dissenyadors, enginyers, mecànics i altres professionals. “El projecte Hispano Suiza és molt atractiu i no és difícil trobar talent”, explica el president de la companyia.

La setmana que el govern espanyol ha dit que prohibirà la venda de cotxes amb motor de combustió a partir del 2040, Hispano Suiza aposta per la mobilitat 100% elèctrica, però esportiva: 1.000 cavalls de potència, 230 quilòmetres per hora de velocitat màxima i 400 quilòmetres d’autonomia. Una sensació que té un preu: els 1,5 milions d’euros a què sortirà cada unitat aproximadament, amb un grau de personalització i exclusivitat únic. “Encara han de passar uns anys fins que els cotxes autònoms siguin una realitat per les nostres carreteres, i, tot i que aquest dia és més a prop del que la gent s’imagina, crec queaquest tipus de vehicles-joia seguiran tenint el seu mercat, són conceptes molt diferents”, assegura Miquel Suqué.

Serà un cotxe artesanal, i preveuen fer-ne fins a 19 unitats anuals que es vendran sota comanda i amb la possibilitat de personalitzar alguns elements, sobretot els acabats interiors. Per això es calcula que la llista d’espera serà d’un any.

“Tenim estudis de mercat que indiquen que hi ha un nínxol de mercat molt clar per a aquest tipus de vehicles”, diu Suqué. És un vehicle 100% elèctric, esportiu i d’altes prestacions. Un retorn als orígens d’Hispano Suiza, que el 1901, poc abans de la fundació formal de la companyia, un enginyer que va formar part de l’equip va presentar el primer cotxe elèctric del món, tot i que no va arribar a fabricar-se en sèrie perquè seguia una tecnologia molt bàsica i rudimentària per la qual llavors no apostava ningú.