Pirates

Pirates informàtics s'han estat infiltrant a la xarxa de comunicacions diplomàtiques de la Unió Europea durant anys, descarregant milers de cables que revelen preocupacions sobre una impredictible administració de Donald Trump, els problemes per tractar amb Rússia i la Xina o el risc que l'Iran reprengui el seu programa nuclear.

En un dels cables, diplomàtics europeus van descriure una reunió a Hèlsinki (Finlàndia) entre el president dels EUA, Donald Trump, i el president rus, Vladímir Putin, com "un èxit (almenys per a Putin)".

Un altre cable, escrit després d'una reunió del 16 de juliol, va retransmetre un informe detallat i l'anàlisi d'un debat entre els funcionaris europeus i el president de la Xina, Xi Jinping, a qui se cita comparant el "bullying" de Trump a la Xina amb un "partit de boxa sense normes".

Les tècniques que els 'hackers' han desplegat durant un període de tres anys s'assemblen a les utilitzades per una unitat d'elit de l'Exèrcit Popular d'Alliberament de la Xina. Els cables es van copiar de la xarxa segura i es van publicar en un lloc d'internet obert que els pirates van establir durant el seu atac, segons Area 1, l'empresa que va descobrir la bretxa de seguretat.
 
Area 1 ha facilitat al 'New York Times' més de 1.100 dels cables hackejats de la UE. El Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca no va voler fer cap comentari. 
 
El material compromès inclou memoràndums sobre converses amb dirigents de l'Aràbia Saudita, Israel i altres països que es van intercanviar entre membres de la Unió Europea. Però també revela la voluntat dels pirates informàtics d'aconseguir els detalls més foscos de les negociacions internacionals.
 
Els ciberatacs també van servir per infiltrar-se a les xarxes de les Nacions Unides, els A.F.L.-C.I.O., i els ministeris d'Afers Exteriors i de Finances de tot el món. El pirateig de l'A.F.L.-C.I.O. es va centrar en qüestions relacionades amb les negociacions sobre l'Associació Transpacífica, un tracte comercial que excloïa Pequín.

Part del material de l'ONU se centra en els mesos del 2016, quan Corea del Nord va llançar míssils activament, i sembla incloure referències a reunions privades del secretari general de l'organisme i els seus representants amb líders asiàtics.
 
Algunes de les més de 100 organitzacions i institucions piratejades van ser objecte de l'atac fa anys, però no n'eren conscients fins fa uns dies, quan alguns van ser avisats per Area 1, una empresa fundada per tres antics funcionaris de l'Agència de Seguretat Nacional dels EUA.

Els cables inclouen informes extensos dels diplomàtics europeus sobre els moviments de Rússia per soscavar Ucraïna, incloent-hi una advertència el 8 de febrer que Crimea, que es va annexar a Moscou fa quatre anys, s'havia convertit en una "zona calenta on ja es poden haver desplegat caps nuclears". Les autoritats nord-americanes diuen que no han vist proves de caps nuclears a Crimea.

Els informes dels diplomàtics europeus sobre la seva reunió privada al juliol amb Xi Jinping citaven el president xinès dient que el seu país "no se sotmetrà a l'assetjament" dels Estats Units, encara que "una guerra comercial perjudiqui a tothom". "La Xina ja no és un país endarrerit", va dir Xi.

En les seves converses amb funcionaris nord-americans després de la reunió d'Hèlsinki amb Putin, al juliol, els diplomàtics europeus van descriure els esforços de la Casa Blanca per controlar els danys ocasionats pels comentaris improvisats de Trump durant la roda de premsa conjunta amb Putin.

Trump va estar d'acord amb permetre als russos que interroguessin antics diplomàtics nord-americans a canvi de l'interrogatori nord-americà de russos acusats pel fiscal especial Robert Mueller. Segons un document del 20 de juliol que descriu els seus intercanvis privats, els funcionaris de la Casa Blanca van assegurar als europeus que l'acord anunciat per Trump seria "reduït" per evitar un qüestionament als nord-americans.
 

Introvertits

La imatge és popular: una casa, agafada per desenes de globus de colors, s’enlaira i comença a viatjar. Un dels creadors de la pel·lícula d’animació 'Up', el director de Pixar, Pete Docter, confessa que per fer-la es va inspirar precisament en un somni que té sovint: anar-se’n volant de l’entorn on és i aterrar en algun altre lloc on se senti sol. Si busquem al diccionari el terme 'extravertit', hi llegim: “Que tendeix a una actitud positiva envers els altres i oberta a les relacions socials”. Per deducció, doncs, l’introvertit hauria de mostrar una actitud negativa envers els altres i tancada a les relacions socials. En conseqüència, i segons aquest imaginari –allunyat de la realitat però amb prou força per condicionar-la–, la introversió és un dels mals a evitar, com admet un dels molts testimonis del llibre de Susan Cain 'El poder silencioso' (Kairós), en aquest cas un professor de secundària: “Vaig caure en la trampa de pensar que les persones que són introvertides o callades necessiten millorar, és a dir, parlar”.

“Quan era jove –explica l’autora d’aquest llibre destinat principalment als adolescents i joves introvertits–, mai havia sentit a parlar dels termes ‘introvertit’ i ‘extravertit’. Tant de bo hagués conegut llavors la ciència de la personalitat, perquè així hauria pogut entendre que el que jo sentia era normal. Comprendre a un nivell profund que ets d’una determinada manera i que necessites una sèrie de coses et dona molta força”.

L’ideal de l’extravertit

Des de l’escola a la televisió, la societat acostuma a passar per alt els introvertits. “Idealitzem els oradors i els que busquen acaparar l’atenció –continua Cain–, com si fossin models que tots, sense excepció, haguéssim de seguir. Jo ho denomino ‘l’ideal de l’extravertit’: la creença que tots hem de pensar amb extrema rapidesa, ser carismàtics, arriscar-nos i preferir l’acció a la contemplació. Aquest ideal pot fer-te sentir que hi ha alguna cosa dins teu que no funciona, perquè no dones el millor de tu mateix quan et trobes en un grup gran”.

Per combatre aquest estigma i ajudar els introvertits en general i els joves en particular (“Els anys d’institut són una època molt difícil per als introvertits –explica– perquè centenars de nois i noies s’amunteguen en un únic edifici”), aquesta autora nord-americana ha escrit un llibre àgil, ple de consells intel·ligents i amb nombrosos testimonis de joves que expressen aquestes circumstàncies, que a més inclou també pistes per a docents i pares per acceptar la normalitat de la introversió en una societat gairebé al·lèrgica al silenci.

“En els introvertits hi trobem moltes qualitats, com la capacitat d’escoltar amb empatia i paciència. Aquests són dos dels superpoders dels introvertits. Canalitza’ls, descobreix quines són les teves passions i persegueix-les de tot cor. No només sobreviuràs, sinó que a més creixeràs!”, afirma Cain adreçant-se als joves, i afegeix: “Comprèn les teves necessitats, busca el teu propi cercle d’interessos comuns, amplia la teva zona de confort de mica en mica, fent petits passos, i coneix el teu llenguatge corporal, per exemple amb el somriure, ja que si somrius no només faràs que la gent es trobi a gust al teu voltant, sinó que a més et farà sentir més feliç i confiaràs més en tu mateix. És un fenomen biològic: quan se somriu s’envia un senyal al cos per dir-li que no passa res. Però no només això, estigues atent a com està el teu cos quan sents confiança i et trobes a gust i a com es comporta quan estàs tens”.

Saber fins on es pot arribar

Cain també alerta als joves que el fet de rebre massa estímuls mentals o quedar absort en els propis pensaments pot provocar malentesos, “i fer que al teu voltant pensin que estàs enfadat, ja que als amics extravertits els costarà endevinar-ho, per això és important que ho sàpigues explicar”.

Comunicar-ho, per tant, com a pas posterior a conèixer i admetre el propi caràcter, com l’adolescent Robby, un dels molts testimonis que recull Cain i que confessa: “Després de dues hores amb amics, em deia a mi mateix, buf, no puc més. Estic esgotat. És com si tingués un mur davant i no pogués parlar amb ningú. No és esgotament físic, sinó mental...” Per això és molt important escoltar-se (“Tota la documentació que he trobat per escriure el llibre i els centenars d’històries que m’han explicat els joves m’han reforçat la creença que és molt important tenir consciència d’un mateix”) i saber fins on es pot arribar, ja que els introvertits, segons Cain, “són capaços d’estirar-se com una goma elàstica quan volen, poden actuar com si fossin extravertits i quedar amb gent en un entorn ple d’estímuls”. “Ara bé, si se’ls força massa, poden trencar-se. Es tracta de conèixer els propis límits”.

El psicòleg Russell Green va comprovar que els introvertits rendien millor quan hi havia menys soroll, mentre que els extravertits reaccionaven bé amb un soroll més intens. “Aquesta és una raó perquè els introvertits tendeixen a preferir envoltar-se de poca gent. Els aclapara menys”, explica Cain, i continua: “Progressar a l’escola o a qualsevol altre lloc resulta més natural quan estàs en un entorn que permet que el teu sistema nerviós rendeixi millor. I el fet és que moltes escoles i instituts no ofereixin l’entorn més adequat per al sistema nerviós dels introvertits. Ara bé, quan comenceu a sentir ansietat o a notar-vos desbordats, heu de saber que ho podeu controlar i aconseguir recuperar l’equilibri. Escolteu el que us diu el cos i busqueu aquells llocs tranquils que hi ha a la pròpia escola”.

L’autora nord-americana també proposa als professors pràctiques per trencar amb la lògica de la participació a l’aula (“Un alumne que gairebé no parla pot estar igual de compromès que un d’extravertit que deixi anar respostes sense esforç”), i recorda que estar en silenci no vol dir estar inactiu o absent i que, com sempre, és imprescindible donar prou temps per pensar i expressar-se i oferir altres eines de participació que ho tinguin en compte i respectin els ritmes de cadascú.

top manta

Caminar més de cinc passes en línia recta pel vestíbul de l’estació de plaça Catalunya de Rodalies és sovint una missió impossible. Ahir, per exemple. Un mar de mantes plenes de vambes, bosses, samarretes, cinturons, bijuteria i fins i tot jaquetes d’abric s’estenia per gairebé tota la zona de l’estació que queda fora de les màquines validadores del metro i de la caixa de vidre que dona accés al tren. Desenes de manters ocupaven el vestíbul i el transformaven en un centre comercial del subsol de Barcelona. Els viatgers que volien anar a agafar el metro o el tren esquivaven els que passejaven entre el basar del top manta, que en alguns punts envaïa també l’accés al vestíbul des de la ronda de Sant Pere i la ronda Universitat.

La presència dels manters, que ahir superava amb escreix el nombre habitual, fa mesos que dura perquè la policia i els vigilants de seguretat privada no hi actuen. El motiu és que la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra no intervenen dins l’estació pel risc de posar en perill els venedors i els usuaris. De fet, el desallotjament de l’espai no és una opció que es plantegi perquè, a diferència del que es pot fer a la superfície -en un lloc que no sigui el subsol-, per sobre de tot es vol garantir la seguretat dels viatgers del metro i el tren.

Per això, des de fa un parell de mesos, tots els interlocutors implicats en la seguretat de l’estació de la plaça Catalunya, la de Rodalies i l’intercanviador que connecta el metro amb els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) preparen un dispositiu per posar fi a aquesta situació. Els interlocutors són la Guàrdia Urbana, els Mossos, TMB i Renfe, que són els que tenen les competències per actuar en aquest espai. Es treballa amb la idea de fer un dispositiu -que no sigui de caràcter puntual, sinó que es pugui mantenir durant un període de temps- per evitar que els venedors del top manta ocupin l’estació de la plaça Catalunya.

Per fer-ho, fonts de l’Ajuntament de Barcelona admeten que abans calen els efectius necessaris, tant policials com de seguretat privada. La raó és que, un cop es faci el dispositiu, es preveu que uns efectius es dediquin a aquesta tasca de manera estable per garantir que els manters no tornin a vendre al subsol al cap de pocs dies.

Una situació de risc

Mentre no es concreta l’operatiu entre els diferents interlocutors, fonts de Renfe recorden que la presència dels manters al vestíbul de l’estació de Rodalies fa que, en cas que es produeixi una emergència, hi pugui haver una situació de risc. La presència del top manta a l’estació de la plaça Catalunya fa prop d’un any que s’allarga. La zona del vestíbul de Rodalies és un lloc recurrent. Pel que fa a l’intercanviador que connecta el metro amb els FGC, si hi ha agents policials en aquest espai, aleshores els venedors ambulants es traslladen a les andanes del metro de la línia 3.

En aquest període en què els manters s’han situat a l’estació de la plaça Catalunya, la Guàrdia Urbana i els Mossos -amb la col·laboració dels vigilants- han fet algunes operacions de tipus puntual per fer-los fora. Malgrat tot, els operatius no han resultat gaire eficaços perquè el top manta hi continua.

Patinets de ‘sharing’ malgrat la prohibició

Tres patinets de sharing de l’empresa Reby estaven lligats ahir a la tarda en un ancoratge públic del carrer Villarroel, entre Diputació i Consell de Cent, al districte de l’Eixample, malgrat que l’Ajuntament de Barcelona va prohibir aquesta pràctica per a aquests tipus de vehicles amb una modificació de la normativa que va entrar en vigor a l’estiu. A la ciutat el lloguer de patinets s’ha de fer amb guia i casc, una pràctica impossible de garantir amb elsharing, per la qual cosa el consistori preveu sancionar l’empresa, que va defensar a l’ARA que compleix “totes les normatives”.

Dinamarca

El que inicialment era només una proposta -descabellada per a molts-, ara ja s’ha convertit en un projecte en ferm. El Parlament de Dinamarca va aprovar ahir una partida econòmica per convertir l’illa de Lindholm -situada uns 80 quilòmetres al sud de Copenhaguen- en un centre de reclusió on seran confinats els estrangers que hagin comès algun delicte greu i complert pena de presó però que no puguin ser deportats al seu país d’origen perquè corren el risc de patir persecució o tortura. L’illa, amb una superfície de tres hectàrees, va quedar gairebé deserta a partir de la dècada dels 90, i fins al passat estiu era utilitzada per fer-hi experiments amb animals sobre malalties contagioses com la ràbia o la grip porcina. De fet, un transbordador públic connecta l’illa amb el continent, i la gent anomena aquest vaixell amb el sobrenom de Virus, perquè considera que pot transportar qualsevol malaltia.

El Parlament danès va aprovar ahir el pressupost del govern per al pròxim any, que inclou fons per a les polèmiques obres en aquesta illa: s’hi construirà un centre per allotjar fins a un centenar d’estrangers considerats perillosos per haver estat condemnats per assassinat, violació o algun altre delicte greu. El govern calcula que el projecte costarà 759 milions de corones daneses (uns 100 milions d’euros) i preveu que el centre entrarà en funcionament l’any 2021.

Situació actual

En l’actualitat la majoria de criminals estrangers que no poden ser deportats de Dinamarca es troben reclusos en un altre centre situat a la península de Jutlàndia, a l’oest del país. Allà, però, la població es queixa que se sent “insegura” per la presència d’aquests immigrants, tot i que els delictes no han augmentat en aquesta zona en els últims anys, segons la policia. Amb tot, l’executiu -format pels liberals, els conservadors i el xenòfob Partit Popular Danès- ha optat ara per una alternativa radical: portar aquests estrangers on no visqui absolutament ningú perquè així no puguin molestar cap persona. Amb tot, això tampoc no convenç tothom.

L’alcalde del terme municipal de Vordingborg -al qual pertany l’illa de Lindholm-, Mikael Smed, ha mostrat el seu rebuig: “La gent creu que aquesta no és una solució als problemes reals”, va advertir abans que el Parlament donés la llum verda definitiva al controvertit projecte, ahir. L’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, Michelle Bachelet, també va expressar la seva absoluta preocupació per aquesta iniciativa dimecres, la vigília de l’aprovació dels pressupostos a la cambra legislativa danesa. I l’Institut Danès de Drets Humans ha arribat a afirmar que convertir l’illa en un centre de reclusió per a aquests immigrants és “a la vora de la il·legalitat”, perquè són persones que ja han complert una pena de presó i no se’ls pot privar de llibertat, en teoria.

Els veïns del petit municipi danès de Kalvehave també s’oposen al projecte. El transbordador públic que connecta l’illa de Lindholm amb el continent surt des d’aquesta localitat, i els estrangers reclusos a l’illa hi podran anar perquè tindran permís per abandonar Lindholm durant el dia sempre que hi tornin a la nit. “Això no ens beneficiarà perquè espantarà els turistes”, es va queixar un comerciant d’aquesta població de poc més de 600 habitants que viu del turisme en declaracions al diari britànic The Guardian.

La idea de traslladar a una illa criminals estrangers ja la va posar sobre la taula l’any 2000 la llavors ministra d’Integració socialdemòcrata, Karen Jespersen, però la iniciativa va ser durament criticada pel seu propi partit i per altres forces polítiques. En canvi, l’actual líder de la formació, Mette Frederiksen, defensa la proposta: “Cal trobar un lloc on col·locar els sol·licitants d’asil rebutjats que siguin criminals”, va arribar a declarar.

Per la seva banda, Birthe Ronn Hornbech, que va ser ministra d’Immigració pel partit liberal entre l’any 2007 i el 2011, va afirmar que la proposta de l’illa devia ser una “broma”. Però des d’ahir no és cap broma, sinó un projecte que ja té fons per fer-se realita

torrons

El món dels torrons es mou entre el classicisme que no falla mai i la innovació. D’una banda, hi ha una tríada màgica dolça que és un èxit cada Nadal: “Els torrons de Xixona, d'ametlla i de crema cremada continuen sent els més demanats”, afirma el pastisser i xocolater Lluís Costa, de Vallflorida Xocolaters, una dada que confirma també el Gremi de Pastisseria de Barcelona. Però, tot i que la tradició pesa molt, els pastissers busquen innovar amb les combinacions de gustos originals per ampliar l'oferta i el ventall de productes que ofereixen.

I mentre perdura aquesta lluita entre el classicisme i la innovació, els torrons de mida petita, fins i tot de 30 grams, s'han fet un forat al mercat i s’han convertit en l’èxit d’aquest Nadal. Si fa uns anys, les porcions petites es consideraven rareses, ara, en canvi, són el més normal en gran part de les pastisseries, que hi aposten perquè consideren que els permeten més creativitat.

A Sant Esteve de Palautordera, el xocolater Lluís Costa explica per què s’han imposat en poc temps aquests torrons de mida petita. “Pel mateix preu que la gent gastava en una barra tradicional, ara en tenen dues i de gustos diferents”, explica Costa. “O, si no, també poden apostar pels tradicionals, però de mides petites, perquè no els quedin als calaixos oblidats”, perquè després de Nadal, els torrons ja no són l’estrella de les postres, opina Costa. Així doncs, la mida petita permet acomplir el requisit de la lluita contra el malbaratament alimentari, que és no llançar cap aliment.

Torró cilíndric de gerds i roses del pastisser Lluís Costa, de Vallflorida Xocolaters / Joan Cabaces

TORRONS A GRANEL

El xocolater Lluís Costa també ofereix una altra opció, que és la venda del torró a talls no envasats, és a dir, a granel. “Els tallo al moment segons el preu que es volen gastar els clients”, explica. La mecànica funciona demanant-ne porcions en euros. És a dir: “La gent em diu «Posa’m tres euros de torró de festucs i cireres», per exemple”, explica Costa. I el xocolater el talla en aquell moment i l’embolica. És una venda a granel, a pes, “potser no tan atractiva com el torró que ja està preparat dins d’una capsa”, però molt pràctica perquè permet calcular al client els diners exactes que es vol gastar en cada una de les opcions. Unes opcions, justament, que a la xocolateria Vallflorida són molt variades, perquè la tendència dels torrons petits l'hi ha permès. “En fem de praliné d’ametlla crua amb xocolata amb llet i panettone; de poma i espècies; d’albercoc; de festucs i cireres; de trufa i gerds, o d’albercoc i praliné de galeta Maria”, explica el xocolater del Montseny.

Per la seva banda, el pastisser Maurici Cot, de Llinars del Vallès, explica que fa cinc varietats de torrons de xocolata, de 150 grams, o màxim de 200 g. “Les varietats més innovadores les faig d’aquesta mida petita”, perquè opina que si la gent els vol tastar, en prefereixen poc. Concretament, les innovacions són els torrons de coco, yuzu i ametlla; el de fruita de la passió i Xixona; el de neules i praliné de cacauet i el de quicos i praliné d'avellanes [veieu-los a la foto, descrits d'esquerra a dreta]. “En canvi, les varietats tradicionals, les que agraden sempre, les fem de mides grans, de 300 grams”, diu Cot. A més, en el seu cas els torrons sense gluten i sense lactosa. 

Però no tothom veu amb bons ulls els torrons de mida petita. És el cas del pastisser Jordi Bordas, del Forn Santacreu de Viladecans, que crea els torrons com a peces grans, perquè opina que, a més de les postres dels dinars i sopars de Nadal, també “són regals o obsequis per a familiars i per a companys de feina, tal com es fa amb els vins”. Per això, continua explicant Jordi Bordas, tenen “molta cura en la presentació i en l’acabat final”.

Nous gustos

Sobre les varietats, a part de les tradicionals, Bordas també aposta per la barra de macadàmia, tiramisú, yuzu i també un torró amb un toc salat: el de pa, oli d’oliva, sal i xocolata. Aquest últim el prepara amb un bany de xocolata negra i 'gianduja' sense sucre amb un 62% de cacau, a més del cruixent de pa de l’Empordà, l’oli d’oliva verge extra i la flor de sal [vegeu al vídeo una altra opció d’aquesta varietat, firmada pels pastissers del Tickets].

Alguns dels torrons creatius del pastisser Jordi Bordas / Martí Sans

A Sant Pol de Mar, Sandra Sauleda, de la Pastisseria Sauleda, explica que enguany ha rebaixat la quantitat de torrons diferents que preparava. “En fèiem de 21 tipus diferents, i enguany hem decidit fer-ne 12”, diu. La decisió no ha sigut fàcil, perquè “sempre hi ha el client que s'enrecorda d’una varietat de l’any passat que li va agradar i la demana”, afegeix. Entre les novetats que destaca hi ha el torró salat, un praliné amb una aroma de bacó i cacauet salat, el resultat del qual “ha agradat molt”, diu. I sobre les mides, els de Xixona i de crema cremada són els que venen de mida gran (500 grams) i de mida petita (de 300 grams), mentre que els innovadors (de neula, de moresc, de carquinyolis, de pastís de formatge o de gintònic, entre d’altres) són grans.

L'arbre-torró de xocolata de la pastisseria Sauleda, una de les preparacions clàssiques d'aquest establiment / Montse Busquets

I a la pregunta sobre què fer amb unes postres que es compraven en porcions grans i sempre sobraven i, per tant, es desaven durant gran part de l’any fins que acabaven caducant, la nutricionista Martina Ferrer recomana congelar els torrons en porcions individuals. Nutricionalment, “són unes postres amb grans quantitats de sucre, que no cal rebutjar però sí mesurar-ne la ingesta”, afirma. També recorda que és bo “apostar per la qualitat, perquè ja que en menjarem poc, doncs que sigui de qualitat”. Dit amb altres paraules, “si ens agraden els de xocolata, doncs aposteu per un que tingui un alt percentatge de cacau, en comptes d’una barra comercial”, opina Ferrer.

La nutricionista també recomana fer els torrons a casa. I sobretot reciclar-los [vegeu el vídeo de la recepta a partir de torró de crema cremada]. “Si els congeleu, en porcions individuals, un dia que tingueu un àpat amb amics a casa, podeu triturar-los i adjuntar-los a una bola de gelat, o bé fer-los servir, triturats també, com un ingredient més d’un flam”, explica Martina Ferrer.

Per acabar, a Agramunt, el propietari de Torrons Vicens, Àngel Velasco, sosté que la venda del torró de mides petites (en el seu cas, en porcions de 30 grams) ha permès que s’hagin convertit en unes postres per a tot l’any. “També hi ha ajudat el fet que ara es poden comprar torrons fàcilment més enllà del mes de desembre”, explica Velasco. I ho relaciona amb les 36 botigues que Torrons Vicens té obertes a Catalunya. “Ara diem que el gelat es menja tot l’any i no només a l’estiu, i és així perquè és fàcil trobar-ne a ple hivern mateix; doncs amb els torrons ja passa el mateix”, diu Velasco.

En el cas de les varietats, Torrons Vicens en té 150 de diferents i Velasco assegura que en la seva marca les tres barres tradicionals (Xixona, ametlla i crema cremada) suposen el 30%-40% de les vendes. Malgrat això, l’aliança amb el xef i pastisser Albert Adrià ha obert a Torrons Vicens el món de gustos innovadors, “que són justament els que la gent compra durant tot l’any, i no només ho fan els turistes”, conclou Àngel Velasco.

FGC

La reducció de les emissions del transport –una de les principals fonts de contaminació ambiental– passa per fomentar el transport públic i també per apostar per les energies netes. Això és el que ha promès fer Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que ha anunciat que la compra d'energia elèctrica al mercat que farà ja l'any que ve serà 100% d'origen renovable i que es dona tres anys, fins al 2021, perquè la meitat de l'energia que necessita per moure els seus trens provingui del sol.

El pla de millora ambiental de FGC calcula passar de zero a 100% d'energia certificada com a 'verda' –la que exclou la que prové d'incineradora, ha dit l'empresa– a partir del 2019. Sobre la irrupció de l'energia solar com a font de subministrament dels trens, l'empresa vol promoure la creació de nous parcs fotovoltaics expressament per a aquesta finalitat i aconseguir així que el 50% de l'electricitat per moure els combois vingui d'aquestes instal·lacions.

"No construirem els parcs fotovoltaics sinó que treballarem en un plec de condicions per treure a licitació el 2020 que resulti atractiu per a les empreses", ha explicat el president de FGC, Ricard Font. L'objectiu és poder comprar uns tres milions d'euros d'energia procedent de coproducció en horts solars a partir del 2021. D'entrada, FGC començarà cobrint els consums del cremallera de la vall de Núria i el funicular de Montserrat –que equivalen al 6% del consum total del grup– amb aquesta font renovable.

La contaminació, un problema global

La secretària de Medi Ambient del Govern, Marta Subirà, ha confiat que el projecte de FGC no només obrarà camí a altres empreses públiques de la Generalitat sinó que també servirà per "generar demanda i millorar l'oferta" actual d'energia solar disponible a Catalunya així com d'altres fonts renovables.

Desterrar el gasoil

La retallada de la petjada de carboni és un altre dels objectius, segons ha explicat Font. En aquest cas, també vindrà de reduir el gasoil en les locomotores dels combois de mercaderies. L'objectiu és passar de les 450.000 tones de CO 2 que s'emeten a l'atmosfera actualment a 150.000 tones en tres anys. 

El gasoil quedarà desterrat també dels edificis que formen el complex de la vall de Núria, on FGC es proposa millorar l'eficiència energètica dels sistemes de producció tèrmica. El 2011 ja va fer la primera instal·lació geotèrmia a l'edifici Sant Josep, que va suposar un estalvi del 70% en el cost de la calefacció i una disminució similar de les emissions.

Més leds, adeu als fluorescents

L'eficiència en el consum d'energia a les estacions de FGC es buscarà estenent la il·luminació led al 100% de les instal·lacions progressivament i eliminant els actuals llums fluorescents. El canvi es farà en 30 estacions de les 82 existents a les línies metropolitanes (la Barcelona-Vallès i la Llobregat-Anoia) i es començarà per les que fer el canvi es tradueixi en més impacte pel que fa a l'estalvi, com és el cas de Plaça Espanya, Plaça Catalunya, Terrassa Rambla o Sant Cugat. L'actuació permetrà estalviar més de 187.000 euros a l'any.

Altres mesures que inclou el pla ambiental són la substitució de la flota de vehicles de l'empresa per cotxes híbrids i elèctrics, que han de representar el 100% del total en tres anys. A més, els futurs 15 nous trens que han d'incorporar-se en aquest període a la línia del Vallès –de les més saturades de viatgers– tindrà el 90% dels seus components reciclables.

Resistencies

OFENSIVA . És el títol de l’últim àlbum dels britànics Idles: Joy as an act of resistance (L’alegria com a acte de resistència). Punk rock contra la deriva política. The Guardian va publicar fa uns dies una tria dels millors cinquanta àlbums del 2018 i els Idles hi apareixen en el número 6. Em va atrapar el títol. És com “fer una purga de la toxicitat de l’any en una ventada reprimida de bateria i guitarres”, deia el diari. El Brexit, el debat sobre la immigració, la cultura de la violació i la violència, l’espectacle d’un país dividit davant un futur incert, i l’humor i la crítica, cantada a crits però sense ira, com a resposta a tanta vulnerabilitat.

L’alegria com a resistència per a un any en què haurem de reforçar, encara més, la contestació. Aferrar-nos a certeses i a solidaritats. El 2019 “veurem com és de potent l’ofensiva per erosionar les institucions de l’ordre internacional, la democràcia, la dignitat i també els drets socials i laborals que moltes societats consideraven adquirits”, adverteix el CIDOB en el seu document de previsions per a l’any que ve, però també serà el moment de mesurar “com és d’àgil i creativa la capacitat de resistència, i, en aquesta pugna, sorgiran oportunitats”.

FETS. Contra les regressions dels Trump, Bolsonaro, Putin, Erdogan, Orbán o Salvini hi ha, cada cop més, moviments de resistència que s’organitzen.

Milers d’hongaresos s’han manifestat aquest mes a Budapest contra una nova llei laboral que permetrà als empresaris exigir fins a 400 hores extres anuals als treballadors per compensar la falta de mà d’obra en un país que ha decidit fortificar-se contra la immigració. Tota l’oposició, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra, es va unir contra l’anomenada llei de l’esclau amb cartells a favor de la democràcia i cridant “Vik-ta-tor” (una barreja de Viktor idictador ).

L’historiador Timothy Snyder, que va ser a principis de desembre a Barcelona, parlava de la “factualitat com a forma de resistència”. Els fets i la defensa objectiva de la realitat com a base per rebel·lar-nos contra tota forma d’autoritarisme, contra les estratègies de propaganda i les noves aliances per destruir la llibertat. Els fets són revolucionaris quan la retòrica política es construeix sobre la mentida.

ALTERNATIVES. Fets i solidaritat. La mobilització de les dones al Brasil contra el masclisme i l’homofòbia de Bolsonaro no va impedir la victòria electoral ni la polarització política d’una societat cansada de tanta corrupció. Però hi ha una nova resistència democràtica en marxa. Als Estats Units, per exemple, les dones compliquen la presidència de Donald Trump. Les eleccions de mig mandat celebrades el novembre passat als Estats Units ja van donar algunes pistes de quines alternatives electorals hi ha per intentar aturar aquesta tendència. Cal renovar propostes.

“La politització i les figures carismàtiques, combinades amb missatges positius i noves representacions -generacionals, de gènere, de classe i d’identitat- poden ser el millor trumfo per plantar cara a processos de replegament”, diu la reflexió del CIDOB. Contra la internacional populista de dretes, calen noves alternatives polítiques. A la Unió Europea n’haurien de prendre nota. La resistència ja no es pot limitar a defensar l’ statu quo. Cal una nova agenda democràtica.

Repatriacions

–Què passa, Raza?

Raza, un jove refugiat rohingya que fa de traductor, escolta sense perdre detall la discussió d’un grup d’uns 20 refugiats. Tots ells, excepte un, han perdut familiars directes per culpa dels atacs de l’exèrcit birmà. L’ambient era tranquil, però quan aquest periodista els ha preguntat el nom per apuntar el seu testimoni l’atmosfera s’ha fet tensa i estranya. Ningú vol dir el seu nom.

–Alguns diuen que no es creuen que siguis periodista. Es pensen que ets un representant del govern birmà i que vols saber els seus noms per obligar-los a tornar a Birmània.

Aquesta desconfiança és significativa del moment que viu l’èxode rohingya a Bangladesh. Malgrat que pràcticament tots els refugiats volen tornar algun dia a la seva terra natal, són conscients que ara no és el moment. “No tornarem si no es garanteix la nostra seguretat i els nostres drets, i per ara no és segur anar-hi perquè tornarien a matar-nos”, etziba un d’ells -que, entre altres barbaritats, va presenciar com un grup de soldats violaven unes 25 dones per més tard decapitar-ne algunes i cremar-les-. Però també saben que el govern de Bangladesh i el de Birmània porten mesos treballant a contrarellotge, i a l’ombra, per iniciar el procés de repatriació d’almenys alguns refugiats. Entre altres raons, argumenten que la situació als camps és insostenible a causa de la presència massiva de persones.

Amagar la veritat

Però el que gairebé no ha transcendit és que el 15 de novembre les autoritats bengalines ja ho van intentar. “L’exèrcit de Bangladesh ens va donar les llistes amb els noms de les persones que havien de ser repatriades”, explica el líder comunitari d’un dels blocs del camp de refugiats de Balukhali, a l’est de Bangladesh, que prefereix no revelar la seva identitat per por de represàlies.

Hi apareixien 2.000 noms de persones que, segons l’acord entre els dos governs, havien de tornar sense condicions a Birmània. La versió oficial, i que reiteren les autoritats de Bangladesh quan els hi demanen, és que totes les persones que sortien en aquestes llistes hi constaven de manera voluntària. Però el testimoni dels rohingyes indica que la realitat és ben diferent. “Les llistes les van dictar les autoritats birmanes sense demanar-ho en cap moment als afectats”, confessa el líder comunitari de Balukhali.

Durant aquells dies de novembre la crispació va créixer arreu dels camps. Segons la veu dels rohingyes, l’exèrcit de Bangladesh va iniciar una campanya de pressió, amenaces, coaccions i fins i tot violència per forçar els refugiats a acceptar aquestes repatriacions. S’ha duplicat la presència militar, els controls, els escorcolls a les entrades i sortides dels camps, i també es va prohibir que els rohingyes poguessin anar d’un campament a un altre. Finalment, l’oposició total dels refugiats, i la pressió de moltes ONG i organitzacions internacionals, que reiteren que Birmània encara no és terra segura, van frenar la maniobra.

Control i crispació

El clima era -i és- particularment tens al camp de Jamtoli, on viuen la major part de famílies que havien de ser repatriades. Sembla que és en aquest campament on està previst que comenci tot. En un dels camins principals de Jamtoli, un grup de nens corren darrere d’una pilota feta de bambú. Quatre ancians prenen cafè estirats a terra en la pols d’una esplanada, i un grup de nenes i dones renten roba amb l’aigua tèrbola i opaca d’un rierol. Avui és festa, la presència militar ha disminuït i per aquest motiu hem pogut entrar al campament. Els altres dies l’exèrcit ens ho impedirà. “És part de la seva estratègia. El govern de Bangladesh no vol periodistes a Jamtoli perquè no volen que donin a conèixer els seus plans de repatriacions. Ho estan fent tot d’amagat”, adverteix un cooperant bengalí que també opta per conservar l’anonimat.

A dins d’una barraca humida de bambú, Mohamed Alom mastega fulla de bètel, un estimulant molt popular tant a Bangladesh com a Birmània. Té 30 anys, és un dels líders comunitaris del camp, i, amb prudència, no triga a corroborar l’existència d’aquestes llistes no voluntàries, la pressió creixent del govern de Bangladesh i la por dels seus veïns. “Viure en pau a Birmània és el nostre gran desig, però ara ens tornarien a matar, ja hem patit prou”, es repeteix al llarg del seu discurs. “A més, ho hem perdut tot: ens han cremat les cases, els cultius, les mesquites. Què ens queda? Res. Volem tornar, esclar, però amb garanties”, diu Alom gairebé sense respirar.

En un altre carreró de Jamtoli, una dona que no sap quants anys té -es limita a dir que més de 60- descansa asseguda a terra. Té la pell arrugadíssima, els ulls coberts d’un tel boirós, i porta un vel de color crema que li tapa els cabells. “No s’hi veu gaire”, diu un dels nens que l’envolten. “Va arribar sola, al seu marit també el va matar l’exèrcit”. Al cap d’uns segons de silenci, comença a parlar. Diu frases aïllades, sense gaire sentit. “Tanta violència li ha fet perdre el cap”, afirma un altre noi. Abans de marxar, però, li preguntem si algun dia voldria tornar a casa. Arrufa el front i alça el to de veu. "Abans de tornar a Birmània, prefereixo beure verí i morir". Després de tants anys de patiment, ella ja no creu que al seu país pugui viure mai en pau.

Per saber-ne més

La població local de Bangladesh ara no vol els rohingyes al país

Peluquitas

Quan la meva família va saber que m’havia apuntat a Peluquitas va embogir de felicitat. Pensaven que em preocuparia més pel meu físic, que aprendria a maquillar-me i a feminitzar la meva imatge”, explica la Dani. I mentre ho relata, no pot contenir el riure. I és que si bé l’art del maquillatge gairebé no té secrets per a ella, no només és una eina per potenciar la bellesa, sinó una plataforma per reivindicar-se. La Dani és una de les joves que es reuneix setmanalment al centre cívic de Trinitat Vella per donar vida al projecte Peluquitas. Un taller que a través del maquillatge i les càmeres ofereix a nois i noies del barri d’entre 12 i 20 anys un espai on deixar anar tota la seva creativitat mitjançant les disfresses i els pintallavis.

“Aquí podem parlar d’aquells temes que sovint incomoden la família, o que no ens atrevim a explicar als adults. Ens coneixem i parlem de feminisme, de sexualitat, d’assetjament, de tot allò que ens ve de gust i ens preocupa i que no sempre el nostre entorn entén prou”, comenta la Claudia, una de les veteranes del grup. Des de fa uns anys, de les parets de l’Espai Barcino del districte de Sant Andreu en pengen fotografies ideades, protagonitzades i editades per aquest grup inconformista i provocador. Hi volen reflectir el seu rebuig als cànons de bellesa i als estereotips de gènere. Aquesta és la seva manera de trencar amb el relat tradicional de feminitat i atacar sense embuts la publicitat o el discurs que sexualitza i sotmet la dona. “Esborrem etiquetes i intentem fer entendre que per sentir-nos boniques o segures amb nosaltres mateixes no ens cal assemblar-nos a les noies dels anuncis. Si et vols maquillar, fes-ho. Però si no ho vols, també està bé”, expliquen.

Llibertat per crear

A Peluquitas treballen colze a colze amb dues fotògrafes que els ensenyen a utilitzar la càmera i convertir les seves idees en projectes de tarannà professional. “Els primers 10 minuts estem en blanc, però després comencem a crear i no podem deixar de proposar idees”, explica la Carla. Per exemple, pensen en els anuncis de compreses que han vist al migdia a la televisió i s’indignen quan amaguen la menstruació: “Per què la pinten de color blau?”, es queixen. Com a resposta, es fotografien tacant-se de pintura vermella les cames perquè, diuen, la seva regla no necessita camuflatge.

“Les famílies sovint ens fan estirades d’orelles perquè diuen que abans no eren tan guerreres i sarcàstiques”, fa broma la Meriu López, directora del Centre Cívic Trinitat Vella. “Però és que tenen la necessitat de mostrar-se tal com són i denunciar que se senten ridícules havent d’acceptar els comentaris o les imposicions de la resta”, afegeix el Rubén Toro, dinamitzador juvenil. La Meriu diu que Peluquitas va néixer tenint en ment les dificultats de l’adolescència: “És un moment de construcció personal ple d’inseguretats i en què ens fan creure que les persones hem d’encaixar en un col·lectiu costi el que costi”. Així, una de les prioritats de Peluquitas és que nois i noies facin el que senten que volen fer, sense cap mena de pressions per complir una expectativa determinada.

Toro subratlla que Peluquitas és un espai creat per als joves. “Funcionem totalment a l’inrevés que un curs predeterminat: escoltem què volen fer, que són idees genials i amb molt de potencial artístic, i els intentem donar les eines amb els recursos que tenim”, detalla López. Toro afegeix: “Tenim una responsabilitat enorme perquè volem complir les seves expectatives”.

Peluquitas té una web amb domini .barcelona on pengen les creacions i reflexions; un projecte impulsat per l’Ajuntament de Barcelona del qual podran gaudir, com a mínim, durant cinc anys de franc. “Han fet una feinada i amb la pàgina volíem donar-ne a conèixer el contingut. I si fos possible, fomentar que hi pugui haver peluquitas arreu de la ciutat, perquè el seu esperit és únic i val la pena encomanar-ho”, diu Irene Lapuente, directora de la Mandarina de Newton, empresa a la qual el consistori va encomanar el desenvolupament del web i la formació en llenguatge audiovisual del grup.

Macron

La fúria dels ‘armilles grogues’ està posant contra les cordes Emmanuel Macron. El president francès, que aquest dilluns s'ha trobat amb un grup de policies que van intervenir dissabte a la manifestació de París, està atrapat en un carreró sense sortida. La tensió, que ha anat en augment des de les protestes del 24 de novembre, es va cristal·litzar en la batalla campal als carrers de la capital francesa.

A París hi ha cert temor que el govern no pugui acabar amb aquestes escenes de violència i que es repeteixin dissabte: alguns ‘armilles grogues’ ja han cridat a una nova convocatòria de protesta a través de Facebook. Des d’algun sindicat policial també es tem que la violència vagi a més i que acabi havent-hi més morts. Precisament diumenge va morir a Marsella una dona de 80 anys que va quedar ferida durant la manifestació que hi va haver el dia abans en aquesta ciutat del sud-est de França. Segons l’Agència France-Presse, la dona estava tancant les persianes de casa seva quan un projectil –tot apuntaria a una granada lacrimògena– va colpejar-li la cara. En total, quatre persones han mort des de l’inici de les protestes dels ‘armilles grogues’, el 17 de novembre.

• 

El senador Patrick Kanner abandonant la reunió a Matingnon amb el document de propostes per negociar amb els 'armilles grogues' / STEPHANE MAHE / REUTERS

Però la revolució dels ‘armilles grogues’ no s’atura. Diversos grups han continuat avui les protestes bloquejant l’accés a onze dipòsits de carburants de l'Hexàgon. Com a conseqüència, el grup Total ha denunciat escassetat de combustible a 75 benzineres. A la protesta dels ‘armilles grogues’ també s’hi ha sumat una part del sector educatiu. Els estudiants han bloquejat parcialment o totalment més d’un centenar d’instituts de tot França per donar suport al moviment i, de retruc, per protestar contra les reformes educatives.

Així doncs, la setmana s’anuncia crucial per a l’executiu, que ha anunciat noves mesures en els pròxims dies. Per encàrrec exprés de Macron, el primer ministre, Édouard Philippe, ha obert una tanda de contactes amb els màxims dirigents de tots els partits polítics. Alguns d’ells, com el secretari general del Partit Socialista, Olivier Faure, aposten per decretar una moratòria a la pujada del preu del carburant –el detonant de les protestes–, una mesura que cada vegada agafa més força entre els parlamentaris.

El líder dels Republicans, Laurent Wauquiez, també ha demanat “un gest immediat d’apaivagament”. Els conservadors aposten per anul·lar la pujada d’impostos prevista per al mes de gener en la mateixa línia que la ultradretana Marine Le Pen. “[Macron] ha d’anunciar la supressió de l’augment dels impostos dels carburants, la baixada del preu de l’electricitat i el gas, i l’augment dels salaris mínims i les pensions”, ha explicat Le Pen a la sortida de la reunió amb Philippe. Tant la líder de Reagrupament Nacional [antic Front Nacional] com el de França Insubmisa, Jean-Luc Mélénchon, van reclamar diumenge noves eleccions legislatives.

El primer ministre havia de rebre diversos ‘armilles grogues’ que, en una tribuna a 'Le Journal du Dimanche', apel·laven a “una sortida de la crisi”. Al tancament d’aquesta edició la reunió s’anunciava incerta principalment per raons de seguretat. Diversos representants d’aquest moviment ja van anunciar que no hi anirien perquè, segons diuen, han rebut amenaces d’altres ‘armilles grogues’ que volen impedir el diàleg amb el govern si no cedeix abans a un mínim de concessions.

el tauler

La situació a l’Andalusia política és digna de Kafka. Susana Díaz (PSOE, 33 escons) vol ser presidenta. Juan Manuel Moreno (PP, 26 escons) vol ser president. I fins i tot Juan Marín (Ciutadans, 21 escons) vol ser president. Amb el llindar de la majoria absoluta situat en els 55 seients, cap dels tres podrà ser-ho sense el concurs dels altres o l’entrada en joc de tercers (Podem, 17 escons, i Vox, 12). Quines opcions s’obren en les pròximes setmanes?

Díaz està a la corda fluixa. En el seu haver hi ha la pitjor gestió del millor corró -el socialisme andalús-, imbatible fins avui. Des de Ferraz li assenyalen subtilment la porta de sortida, però ella va deixar clar ahir que no preveu la dimissió. “Hem entès el missatge i en prenem nota”, va dir, intentant tancar la qüestió. El problema no és més petit a la pràctica. L’encara presidenta deixa anar l’excusa de Vox per aspirar a una coalició, com a mínim, complexa. Podrien acompanyar-la, en principi, només dues formacions. Endavant Andalusia, la marca de Podem i IU a la comunitat, i Ciutadans, últim soci conegut i últim soci abrasat. Escull: ningú assenyat s’imagina liles i taronges compartint objectius, encara que hi hagi l’opció d’un executiu de centre -el PSOE i Cs es queden a un escó de la majoria absoluta- amb suports negociats de Podem.

La ment de Moreno està més clara. El malagueny gairebé no dissimulava diumenge a la nit la seva cara de president potencial, una circumstància que respon a la certesa d’una suma clara: el PP i Ciutadans (47 escons) amb la incògnita del suport de Vox des de dins o des de fora i un missatge diàfan: a la dreta no l’espanten les dretes, tal com demostra paral·lelament Pablo Casado.

La tercera operació és la més difícil de concebre, tot i que en política mai res sigui impossible. Marín vol convertir els seus 660.000 vots en un miracle transversal en què socialistes i populars facin un pas enrere per facilitar el seu adveniment. La lògica utilitzada és discutible: si els dos partits més votats han perdut vots, el normal és que sigui l’ascendent tercer qui li tregui a l’autonomia les castanyes del foc.

¿Hi ha marge per a alguna sortida addicional? Havent-hi en joc tant poder (l’aparell de la Junta és immens), sí: que ningú descarti del tot la figura del transfuguisme. Desallotjar la casa socialista després de quatre dècades no resultarà senzill.

La supervisió de Madrid

Sigui quina sigui la combinació guanyadora, però, quedarà sotmesa a l’ull de Madrid. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias parteixen amb un sensible desavantatge. Les seves veus pesaran poc en el que decideixin Susana Díaz i Teresa Rodríguez, dirigents amb les quals han sigut antagònics en el passat. Albert Rivera, en canvi, aprofitarà la naturalesa sucursalista de la seva marca andalusa per adaptar-se el tauler al seu gust. Una oportunitat i un risc alhora, ja que sembla que per fi Ciutadans ha de decidir què serà de gran: una força irremeiablement connectada a la dreta i a la dreta de la dreta o qui sosté unes sigles, PSOE-A, que necessiten una catarsi d’urgència. Una catarsi que podria ser, per què no, una rebel·lió interna perquè Díaz marxi i faciliti així la governabilitat.