JxCAt

L’espai de JxCat ultima un acord intern per concórrer a les pròximes cites electorals, la primera de les quals són les eleccions generals del 28 d’abril. Ja fa dies que membres del PDECat, JxCat i la Crida negocien la fórmula per presentar-s’hi. Ahir el president del PDECat, David Bonvehí, i Elsa Artadi, consellera de la Presidència i futura número dos de JxCat per Barcelona, van visitar Jordi Sànchez a Soto del Real. El president del grup parlamentari de JxCat i també líder de la Crida, malgrat ser a la presó, està implicat en les negociacions i, de fet, és un dels noms que opten a liderar la llista a Madrid si aconsegueixen tancar el pacte. Fonts coneixedores de la trobada asseguraven ahir que s’havia “avançat”, mentre que des del PDECat també afegien que el partit tindrà un “rol destacat” a la llista amb persones “alineades” amb Bonvehí. Malgrat que els sectors més moderats no descarten el trencament -el diputat Jordi Xuclà ha criticat la Crida públicament-, la majoria de fonts consultades el veuen improbable abans de les municipals. “Els alcaldes i els regidors no ens ho perdonarien”, afirma un dels diputats al Congrés. De fet, fonts de tots els sectors situen el pacte a finals de la setmana que ve.

Mentre el PDECat ha engegat el seu procés de primàries d’aquest cap de setmana, la Crida ahir va iniciar una consulta interna als socis sobre si s’ha de presentar el 28-A. Hi ha dues preguntes que deixen un escenari obert. La primera qüestió és: ¿la Crida ha de promoure una candidatura “tan unitària com sigui possible de cara al 28 d’abril entre formacions independentistes i sobiranistes partidàries del dret a l’autodeterminació?” I la segona qüestió que plantegen als socis és: “¿Si altres organitzacions polítiques acceptessin la confluència electoral, veuries bé que la Crida participés com a tal en les eleccions del 28 d’abril?”

La clau de la pregunta és què significa una candidatura “tan unitària com sigui possible”. ERC ja ha descartat una aliança amb JxCat -negocia un acord amb Joan Josep Nuet- i la CUP ha iniciat el seu propi procés per decidir si es presenta per primer cop a les generals. El PDECat és l’únic disposat a buscar l’encaix amb l’organització. Si només el PDECat és partidari de concórrer conjuntament a les eleccions, ¿es donaran per complertes les condicions? Ara per ara és una incògnita, però veus amb pes dins l’organització creuen que si no hi pot haver ara una aliança independentista, la Crida s’ha de “reservar” per més endavant i treballar per forçar la unitat. Presentar-se a les eleccions només amb el PDECat posaria en dificultats, per exemple, l’alcalde d’ERC de Montblanc, Pep Andreu, que és membre de la direcció i que es presentarà a les municipals amb els republicans. És per això que es perfila una fórmula amb la marca de JxCat que inclogui perfils del PDECat i independents i diputats del grup de JxCat al Parlament.

El ball de noms

Tanmateix, que la Crida jugui o no com a organització (això depèn de la consulta), no exclou que hi hagi membres que s’incorporin en una candidatura electoral de JxCat. El mateix Sànchez -president de la Crida- es perfila com a cap de llista i, segons diverses fonts de JxCat, s’han plantejat altres noms per incorporar a la candidatura, com els diputats al Parlament Eduard Pujol i Gemma Geis, per Barcelona i Girona, a més d’Eusebi Campdepadrós per Tarragona, tot i que l’entorn d’aquests dos últims pràcticament ho descarta. També surten a les travesses els noms de Jaume Alonso Cuevillas, que està empadronat a Girona, o la consellera de Cultura, Laura Borràs. Els altres presos de JxCat, Josep Rull i Jordi Turull, es podrien incorporar tant a la candidatura del 28-A com a la de les europees, que podria liderar l’expresident Carles Puigdemont.

La continuïtat de Xuclà, en mans de la direcció 

Dels actuals diputats del PDECat a Madrid, i que es presenten a les primàries, repetirien Sergi Miquel, Míriam Nogueras i, probablement, i Carles Campuzano. Jordi Xuclà, que és un dels més reticents a la Crida, ha perdut les primàries i ha quedat per darrere de David  Coromina, a la Garrotxa: 14 enfront 15 vots. Un fet que complica que repeteixi de diputat. La resta d’assemblees comarcals del PDECat es reuneixen avui dissabte. De cadascuna en sortiran tres escollits, els més votats, i a partir d’aquí la direcció del PDECat configurarà l’ordre final de la llista de cada circumscripció.  

Xuclà, a través de Twitter, ha tret pit per haver estat escollit per l’assemblea i remarca que, malgrat que Corominas ha tret un vot més, és la direcció del PDECat qui en fa l’ordre final. 

La setmana que ve, clau

La negociació es basa en acordar què fer a Madrid -hi ha partidaris de participar en la governabilitat i altres de bloquejar la legislatura si no s’aborda el referèndum- i trobar una fórmula electoral que endreci aquest espai. L’expresident, exiliat a Waterloo, havia traslladat pressa al PDECat per tancar un acord aquest cap de setmana, i fins i tot s’havia previst un acte per diumenge. Això, però, no ha sigut possible: els negociadors es donen marge almenys fins al dimarts 5 de març, que és quan es coneixerà el resultat de la consulta de la Crida. L’executiva del PDECat també abordarà dilluns l’última hora de les negociacions. La majoria de la direcció, de sensibilitats més moderades, va emplaçar Bonvehí a parlar amb JxCat i la Crida, però no a tancar un acord definitiu, ja que ha de ser ratificat per la cúpul

Arzallus

Voldria expressar el meu condol per la mort de Xabier Arzalluz. Perquè no n’hi haurà gaires, de condols, des de la política espanyola. El vaig entrevistar diverses vegades i no compartia la seva concepció del fet nacional, però era una persona sincera i conseqüent, que va buscar sempre el pacte sense renunciar als seus ideals. Però tot i així va ser el primer líder polític demonitzat per la dreta espanyola: un paper caricaturesc com a dimoni dels pastorets –nazi, supremacista, radical– que va heretar el lehendakari Ibarretxe i després ja va passar a mans catalanes. El que és curiós és que cap de les acusacions que van rebre els seus successors com a dolents de la pel·lícula es podia aplicar a Arzalluz. Intransigent? Va pactar pràcticament amb tothom. Connivència amb la violència d’ETA? En el seu temps, ETA va matar molta gent del PNB. Independentista? Potser de sentiment, però mai d’acció. Si la figura d’Arzalluz ja era blasmada sense ser tot això, potser vol dir que aquestes acusacions no són la causa sinó l’excusa per a la desqualificació. La suposada violència, la comissió d’il·legalitats, i fins i tot l’independentisme, són només l’excusa per demonitzar un polític. El veritable pecat és la dissidència. No veure Espanya com la veuen ells.

l'operatiu

Atenció, estudiants de Dret: per exercir l’acusació o la defensa, no us aguanteu el cap amb les mans, ni poseu el puny al pòmul ni, encara menys, us grateu el cap. És tendència, però és lleig. Igualment, els que us tanqueu a estudiar les oposicions a jutge, sortiu al carrer de tant en tant. I així, si mai li pregunteu a un testimoni “Professió?” i ell diu “Precari”, no li contestareu “I això què és?” Ara posarem un cas a l’atzar: una rebel·lió. Per aturar-la, el govern desplega milers de policies que reparteixen amb ganes, i tot plegat puja a 87 milions d'euros. Si li pregunteu al president del govern qui va dirigir l’operatiu i diu que ell no, si la vicepresidenta diu que va ser el ministre de l’Interior i si l’esmentat ministre diu que l’operatiu el van dirigir els encarregats de l’operatiu, compteu que poden estar mentint. I no rigueu per sota el nas quan la vicepresidenta afirmi que va venir a Barcelona i es va reunir “con comerciantes”.

es taxis

Dies enrere, el senyor Miquel Puig opinava sobre el conflicte del taxi i els VTC proposant algunes idees que creu que poden ajudar a mitigar aquest conflicte. Sense descartar que les seves propostes puguin tenir sentit en un intent d’apaivagar la confrontació a curt termini, crec que defugen l’arrel del problema, que no és altra que la regulació del taxi, que, contràriament al que ell considera, és un monopoli, legal i si es vol atípic, però monopoli al cap i a la fi.

La llei catalana del taxi estableix que “l’equilibri econòmic de l’activitat [...] es concreta amb la limitació del nombre d’autoritzacions [...] i l’establiment de tarifes obligatòries”. En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, la materialització d’aquests previsions és responsabilitat de l’Institut Metropolità del Taxi. Quan una única entitat té la capacitat de fixar el volum de l'oferta i el preu d'un bé, està determinant l’excedent global que l’activitat comercial genera, i aquesta és la naturalesa bàsica d’un monopoli. Evidentment, els taxistes, a nivell individual, no tenen aquesta capacitat i “competeixen entre si”, com diu el senyor Puig, per guanyar una part de l’excedent prèviament determinat i reservat, però aquest no és el sentit que té el verb 'competir' en la teoria econòmica.

¿Cal continuar assegurant la rendibilitat econòmica del taxi amb aquestes mesures tan restrictives de la competència, quan els VTC han demostrat que ens poden proporcionar serveis equivalents en millors condicions econòmiques i de qualitat, i també amb menys externalitats negatives, sense cap garantia pública? Aquest és el nus de la qüestió. El Tribunal Suprem va dir explícitament que es tracta d’una decisió política: els poders públics poden optar per un model més competitiu o seguir protegint el taxi, i aquesta és la disjuntiva que ha d’afrontar la nova normativa que està en procés d’elaboració.

La qüestió de l’elusió fiscal d’aquestes plataformes no és específica del sector sinó que és un problema general que s’haurà de solucionar en el marc de les institucions europees

La realitat és que algunes de les raons que en el seu moment podien justificar una normativa tan restrictiva ja no són vàlides en l’entorn econòmic i tecnològic actual. I són precisament les raons i objectius d’interès general el que cal explicitar a l’hora d’establir una nova regulació que, sense renunciar a protegir aquests interessos, permeti el màxim joc competitiu. Aquesta és la reflexió que vaig demanar: quins són els objectius d’interès general que volem protegir? La normativa europea permet que en activitats comercials declarades d’interès general, com pot ser el transport urbà de viatgers en vehicles de turisme, es pugui restringir la competència per assolir determinats objectius, però les restriccions han de satisfer tres principis bàsics: necessitat, proporcionalitat i mínima distorsió. Les mesures restrictives han de ser necessàries per assolir els objectius i cal fonamentar una relació causal entre les restriccions i la consecució dels objectius. També s’ha de ponderar l’increment del benestar general en relació als perjudicis que es puguin causar a actors econòmics particulars. I finalment, d’entre totes les restriccions que podrien assolir els objectius d’interès general marcats, s’han d’escollir aquelles que suposin la mínima distorsió dels mecanismes competitius. Aquesta ha de ser la perspectiva del legislador i és des d’aquest punt de vista que pertoca a les autoritats de competència avaluar una determinada regulació.

Evidentment, una transició cap a la competència pot fer-se gradualment, i en aquest procés es poden reconèixer costos de transició per compensar inversions raonables que s’hagin fet en un entorn regulatori més proteccionista, com és el cas de les llicències de taxi, el preu de les quals és indicatiu de les rendes de monopoli que proporcionen. I sempre cal assegurar que la normativa laboral i les obligacions fiscals siguin homogènies i respectades de la mateixa manera per tots els actors del nou mercat.

És cert que les plataformes digitals, en virtut dels efectes xarxa i de les economies d’escala, corren el risc d’esdevenir monopolis naturals, però això es pot combatre amb regulacions 'ex ante' o aplicant la legislació de competència 'ex post', que ens dona eines per controlar l’exercici i l’abús de posicions de domini en qualsevol mercat. La qüestió de l’elusió fiscal d’aquestes plataformes no és específica del sector sinó que és un problema general que s’haurà de solucionar en el marc de les institucions europees.

En resum, el que esperem de la nova llei que ha anunciat el conseller de Territori i Sostenibilitat és que s’explicitin els objectius d’interès general que es volen assolir, que s’obri el servei del taxi a la competència i que es respectin els principis de bona regulació econòmica. L’Autoritat Catalana de la Competència vetllarà perquè sigui així.

el poder femeni

1. Imatge. Tots sabem que qui aconsegueix imposar les paraules té garantida l'hegemonia. Les paraules i, evidentment, els silencis: el que no es pot dir. L’Església catòlica, que ha sigut mestra en el control del llenguatge, mostra símptomes de desconcert en els temps actuals perquè nota que se li escapa el control de les paraules. I que en temps de caos comunicacional no li resulta fàcil preservar el secret. El papa Francesc, quan ha agafat el timó per afrontar les creixents denúncies dels que havien estat condemnats a suportar el patiment en silenci (amb la inhibició de la societat), ha decebut el personal i ha agreujat la desolació de les víctimes d'abusos dels pederastes amb sotana.

Francesc ha desplegat la pompa Vaticana com a acompanyament de les seves paraules, però, quan la gent no es deixa encegar pel que veu, sinó que escolta, la imatge de cardenals i bisbes enfaldillats i guarnits amb les seves coloraines ja no impressiona gaire. Al revés, més aviat dona motius per preguntar-se si en aquells figurants hi ha el secret. Al cap i a la fi, molts d’ells han sigut els encobridors dels crims, i és a ells mateixos a qui el Papa encarrega ara la missió de fer les coses ben fetes. La malfiança acumulada fa que la gent desconfiï quan veu que les paraules no van acompanyades de respostes concretes i normes estrictes. Són massa segles minimitzant aquests crims, reduint-los a pecats susceptibles de ser blanquejats en la confessió, quan es tracta de delictes gravíssims.

El feminisme és l’únic moviment realment subversiu que hi ha en escena perquè afecta l’eix del poder social construït sobre el poder masculí

L'Església ha demostrat reiteradament que la prioritat davant d’aquests casos era preservar la imatge de la institució i ofegar les víctimes –fent-les sentir culpables– amb amenaces i fins i tot amb diners. Són obscenes demostracions de poder d’una institució que viu de situar-se per sobre dels homes. A la pel·lícula 'Adeu a les armes', basada en la novel·la d’Ernest Hemingway, hi he trobat una insuperable definició d’aquesta manera de fer. “Pare, què faria vostè si després de mort s’assabentés que Déu no existeix?” Resposta: “Guardaria el secret”. És això: l’Església sempre es parapeta en el secret. Ella és l’únic important.

2. Subversió. Enmig de la gran representació romana, al papa Francesc se li va escapar una expressió demolidora: “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”. És a dir, per què cal que donem la paraula a les dones si acabaran sent com nosaltres? És impossible una proclama més solemne del patriarcat com a forma insuperable de poder. Nosaltres manem, no cal que elles s'hi fiquin. Sembla que l’Església catòlica ha dit prou davant de l’empenta de les dones. El poder se sent amenaçat.

I segurament aquesta és la raó per la qual el feminisme està en el punt de mira del gir nacional conservador que viu el món occidental. De Trump a Vox, passant per totes les variants de la radicalització de la dreta que està embrutant l’imaginari liberal, la condició femenina és susceptible de tota sospita. No és casual. En constatar que el feminisme va saltant barreres i que la societat va assumint el seu llenguatge, ells intenten rescatar paraules estigmatitzadores que ja semblaven fora de l’espai del que és acceptable. I avui hem de sentir coses que havíem cregut, ingènuament, que ja no es gosarien dir per pura vergonya. Té una lògica: el feminisme és l’únic moviment realment subversiu que hi ha en escena perquè afecta l’eix del poder social construït sobre el poder masculí. I això no es toca. Per aquesta raó, Marina Subirats diu sovint que la reacció serà dura. I que les dones juguen amb desavantatge perquè no els agrada la confrontació. Potser és un límit però també la seva força. ¿És possible evolucionar cap a un poder que es fonamenti en l’atenció i no en la imposició? En podríem dir civilització