oposicio

Guerra total entre Downing Street i l’oposició, que s’ha conjurat per aturar les maniobres de Boris Johnson. Així, la suspensió del Parlament fins al 14 d’octubre que dimecres el primer ministre conservador va demanar a la reina es dirimirà tant a la mateixa cambra de Westminster com als més alts tribunals del país en les pròximes hores i dies.

El cap del Partit Laborista, Jeremy Corbyn, va anunciar dojous des d’Escòcia que dimarts vinent, quan es reprenguin les sessions als Comuns després del recés de l’estiu, el grup que lidera i la resta dels partits que s’oposen tant al no-acord com al tancament del Parlament intentaran legislar per impedir-ho.

En principi, a més, compten amb el suport d’uns pocs diputats conservadors, suficients per frenar els plans de Johnson, ja que el govern només té la majoria per un diputat. Els opositors al tancament també s’han assegurat la complicitat determinant i decisiva del president del Parlament, John Bercow, que ha promès fer tot allò que estigui a les seves mans -el poder de l’ speaker a la cambra britànica és enorme- per garantir que la veu dels diputats se senti en uns moments especialment clau per al país.

Corbyn es va mostrar confiat en sortir-se’n: “Creiem que ho podem fer, en cas contrari no ho intentaríem. Vaig tenir fa dos dies una reunió molt positiva amb la resta de líders de l’oposició i vam acordar treballar plegats per fer tot el que puguem perquè el Parlament es pronunciï en nom del poble britànic i per evitar el no-acord”. Corbyn va considerar la maniobra política de Johnson d’“incursió abassegadora” contra la democràcia anglesa.

Una de les possibilitats que estudien els opositors al govern és legislar dimarts perquè el Parlament es pugui reunir també els dies 6 (divendres), 7 (dissabte) i 8 (diumenge) de setembre, jornades en què mai no hi ha sessions parlamentàries. Si tenen èxit en la seva estratègia, l’oposició guanyaria tres dies hàbils, que se sumarien als tres o quatre que ja tenen abans que es faci efectiva la suspensió. Continuaria sent un període de temps curt per aprovar una llei que lligui les mans de Johnson i aturi el no-acord com a resultat final de la sortida de la Unió Europea, però seria molt més factible que en les condicions actuals, en què només compten amb, a tot estirar, quatre sessions.

Decisió a les 10 del matí

L’enorme pressió política que impulsa tota l’oposició no és l’única via d’aigua a què s’enfronta el govern de Boris Johnson. Perquè la decisió de suspendre el Parlament també ha sigut recorreguda legalment en sengles tribunals d’Anglaterra, Escòcia i, de moment, Irlanda del Nord.

De fet, les dues sales civils de més rang d’aquests dos últims territoris es pronunciaran aquest divendres sobre la legitimitat de l’acció de l’executiu. Per extensió, si fallen contra Johnson podrien decidir el futur no només del Brexit sinó també de tota l’arquitectura constitucional del Regne Unit. Així, a les deu del matí, hora d’Edimburg (una hora més a Catalunya), el jutge que presideix la Cort Civil d’Escòcia, Lord Doherty, emetrà el seu veredicte, després d’haver vist la demanda de 72 diputats. El magistrat podria decretar una ordre preventiva d’anul·lació de la suspensió. Tot i així, el govern britànic tindria capacitat per recórrer el dictamen davant del Tribunal Suprem del Regne Unit. A Belfast, també avui, el president del més alt tribunal d’Irlanda del Nord, Sir Declan Morgan, atendrà el desafiament legal de Raymond McCord contra la suspensió del Parlament.

McCord, una víctima de la violència que ha patit la província, va presentar la demanda amb caràcter preventiu fa dues setmanes. Argumenta que el Brexit amenaça els Acords de Pau de Divendres Sant.

Finalment, també la setmana vinent el Tribunal Suprem d’Anglaterra decidirà si es pronuncia sobre la decisió del premier en la demanda que ha presentat l’empresària Gina Miller, que ja va guanyar un cas semblant contra el govern de May.

La líder ‘tory’ a Escòcia renuncia

Ruth Davidson, de 40 anys, la número u del Partit Conservador a Escòcia, va fer oficial dijous la seva renúncia com a cap de la formació. Oficialment, per raons familiars. “Intentant ser una bona líder al llarg dels anys, he deixat de ser una bona filla, germana, companya i amiga”, va dir en la compareixença de comiat. Davidson té un fill de deu mesos. Artífex del ressorgiment dels tories a Escòcia, la fins ara cap marxa també perquè el sacrifici personal a què s’ha vist forçada és excessiu, sobretot si l’hagués de repetir en unes gairebé inevitables eleccions generals avançades i si l’ha de fer en defensa d’una causa en què no ha cregut mai, el Brexit.

Dijous va revelar que la setmana passada es va entrevistar amb Boris Johnson i que elpremier li va prometre que intentaria aconseguir un nou acord amb la Unió Europea. Acollint-se a paraules difícils de creure ateses les decisions del primer ministre, Davidson gairebé va implorar als diputats que si hi ha una nova oportunitat aprovin el pacte. “L’heu refusat tres vegades, no ho feu una quarta”.

dembele

Falten poc més de cinc dies perquè es tanqui el mercat i el cas Neymar segueix estant en boca de tots. I sense una solució evident. És un cas en què hi ha diferents interessos en conflicte.

Tenim el jugador, que ha deixat clar al PSG que vol anar al Barça. Però no públicament, no fos cas que el club blaugrana no arribés a un acord amb el PSG. La seva segona opció seria anar a qualsevol club que no comporti quedar-se a França.

Els francesos, per la seva banda, volen treure’s de sobre el brasiler. Però no a qualsevol preu, i, si pot ser, al club que sigui menys al Barça.

I el Barça vol que torni Neymar, però tampoc pot pagar el que en demanen si no convenç Dembélé per entrar en l’operació. De fet, el Barça és qui ho té pitjor. Ha retransmès totes les negociacions, minut a minut, pas a pas. Ha volgut que quedi constància, suposo que per fer content Messi, que han intentat el fitxatge de Neymar. Però de cara a l’aficionat no sé fins a quin punt agrada. Si acaba venint és arrossegar-se per un jugador que et té denunciat, que val molts diners i que hem de veure quin rendiment tindrà. Si no acaba venint, hauràs fracassat i el PSG t’haurà tancat la porta als nassos per enèsima vegada. Seria tot el contrari d’un win-win.

I el Madrid? Ha estat sempre en segon terme. Esperant en silenci, sense que s’hagi deixat veure en cap negociació. Sense que hi hagi hagut cap moviment públic del seu president. Però sempre a l’ombra de les negociacions. Confien que el PSG, abans d’acceptar l’oferta del Barça, els donarà el dret a igualar-la. Tindran l’última paraula. Si decideixen fitxar-lo portaran un jugador que necessiten més que el Barça, ja que estan mancats d’estrelles. Una figura mundial que el vestidor també està pressionant perquè vingui. Sobretot Ramos, que hi veu una bona oportunitat per millorar la seva nòmina. Si ve Neymar cobrant el que diuen que cobrarà serà el primer de la cua a demanar la millora. A més, no ens enganyem, li prendrà el fitxatge al Barça als morros, i això sempre agrada. Però si no ve, diran que a ells mai els ha interessat i que era una operació econòmicament inviable i esbojarrada, que probablement ho és.

En resum, és difícil tenir contentes totes les parts. És una partida d’escacs a tres bandes. Però en què totes les solucions possibles tenen la seva part negativa i en què els interessos no casen de cap manera. Veurem si algú està disposat a cedir o a sacrificar-se. O si després de tan d’embolic, tot quedarà igual i tot plegat no haurà servit de res.

ArteFACTe

La platja de Sant Sebastià de Barcelona ha quedat desallotjada des d'aquest diumenge al migdia i almenys fins aquest dilluns. El motiu és que un guàrdia civil que estava fora de servei ha localitzat un artefacte explosiu dins l'aigua, a 25 metres de la sorra. La Guàrdia Civil ha activat el Grup Especial d'Activitats Subaquàtiques (GEAS), que s'ha desplaçat al lloc amb una embarcació per inspeccionar el projectil, que és antic i podria ser un morter de la Guerra Civil. "La detecció de l'artefacte ha obligat a desallotjar la platja. Primer s'ha fet en un perímetre reduït i, després, s'ha ampliat", ha explicat el tinent d'alcalde de Seguretat, Albert Batlle, que ha afegit que el desallotjament s'ha fet "sense cap tipus de problemes" i que no s'han detectat més artefactes a la zona. El dispositiu ha generat molta expectació entre els banyistes.

vídeo

L'artefacte explosiu s'ha trobat dins l'aigua, a tres metres de profunditat. Fa més d'un metre d'alçada i uns 80 centímetres de diàmetre. Per prevenció, al voltant de la una del migdia la Guàrdia Urbana de Barcelona ha desallotjat una part de la platja de Sant Sebastià, amb un perímetre de seguretat d'uns 250 metres, i ha prohibit el bany a la zona. 

Com que la unitat de submarinistes del GEAS ha confirmat que es tracta d'un artefacte, ha avisat els artificiers de l'armada de la base de Cartagena perquè es facin càrrec de les operacions. Els efectius, però, no arribaran a Barcelona fins aquest dilluns al matí. Una vegada siguin a la zona, els artificiers s’enduran el projectil amb un vaixell i el faran detonar a alta mar per qüestions de seguretat.

• 

Al costat del perímetre de seguretat, els banyistes continuen a la sorra / CÈLIA ATSET

De moment, l'objecte ha quedat envoltat de balises per identificar-ne la ubicació i es mantindrà la prohibició del bany a la zona. Tot i això, just al costat del perímetre les persones continuen a la sorra. Segons el tinent d'alcalde, els artificiers s'encarregaran de determinar amb més exactitud l'origen i l'antiguitat de l'artefacte. Batlle també ha subratllat que "és habitual trobar aquests tipus d'elements al mar" i que el fet d'haver-lo detectat aquest diumenge "ha estat una casualitat". 

De fet, els últims mesos la Guàrdia Civil ha detectat i destruït dos projectils d’artilleria a Tàrrega i un projectil i una granada de morter a la Conca de Dalt, tots procedents de la Guerra Civil. L’estiu passat, la unitat d’artificiers de Cartagena ja es va haver de desplaçar fins a Catalunya per fer detonar un obús que s’havia localitzat al mar, a la cala Ginesta de Sitges. L’armada també va fer explotar fa un any un obús que un grup de submarinistes havia trobat a les Illes Formigues, al Baix Empordà.

trump i macron

Des de dissabte i fins a aquest dilluns, els líders dels set països més poderosos i industrialitzats del món, l'anomenat G-7, estan reunits a la ciutat francesa de Biarritz. Els màxims mandataris dels Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, el Canadà i el Japó han arribat a aquesta cimera dividits com mai en qüestions cabdals de l'agenda global com són el Brexit, la guerra de Síria, la crisi d'Ucraïna (i el paper que ha de tenir Rússia en aquests dos afers), la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units, la crisi nuclear amb l'Iran o la resposta que cal donar a la crisi climàtica, agreujada aquests dies pels incendis de l'Amazònia, pulmó del planeta, i la reacció temerària del president del Brasil Jair Bolsonaro davant d'aquests focs. 

Els protagonistes d'aquesta trobada són dos: Donald Trump i Emmanuel Macron, la cara i la creu. D'una banda, el president dels Estats Units, que des de la seva estridència habitual ja va incendiar la cimera abans que comencés amb una nova escalada en la guerra comercial amb la Xina. Divendres, en un rampell autoritari, va 'ordenar' a les empreses nord-americanes que deixin de fabricar a la Xina arran de l'anunci de Xi Jinping de nous aranzels. Per si això no fos prou, va anunciar poc abans d'arribar a França que incrementaria els aranzels a les importacions de vi francès si el país europeu aplica una taxa a les empreses tecnològiques nord-americanes. Aquest diumenge s'ha afanyat a assegurar al 'premier' Boris Johnson que hi haurà un acord comercial ràpid entre els Estats Units i el Regne Unit, després del Brexit.

De l'altra, Emmanuel Macron, l'amfitrió, també ha tingut un especial protagonisme en la cimera, tot i que en un sentit diferent que Trump. Divendres va exercir de líder global i va alertar que no donaria suport a l'acord de lliure comerç entre la UE i el Mercosur si el Brasil no respecta els compromisos de protecció de l'Amazònia. També, abans de començar la reunió del G-7, va fer un discurs per imprimir un caràcter més social a la cimera. Aquest diumenge ha anat més enllà convidant a la trobada el ministre d'Afers Exteriors de l'Iran,  Mohammad Javad Zarif, per forçar el diàleg amb els Estats Units. 

La reunió del G-7 està posant de manifest que la bilateralitat està desplaçant la multilateralitat en les relacions internacionals. Els països del G-7 representen prop del 40% del PIB del món i el 10% de la població mundial i tenen tres llocs permanents al Consell de Seguretat de l'ONU, però en l'escena internacional hi ha actors que també cal tenir en compte, com la Xina, Rússia, Turquia, l'Índia, Indonèsia, el Brasil, Mèxic o Sud-àfrica. Els problemes globals necessiten la resposta i els compromisos de molts més actors per trobar solucions realistes i efectives. Europa, a través d'Emmanuel Macron i d'Angela Merkel, ha d'afanyar-se per no perdre protagonisme en un món que ja no és multipolar, sinó que té una bipolaritat asimètrica en la qual els EUA i la Xina juguen un paper cada vegada més imponent. Europa només serà un subjecte polític de rellevància si aprofundeix en la seva integració i aconsegueix salvar les divergències internes per ser vista com un bloc des de l'exterior. Aquest dilluns sabrem si finalment surt un comunicat conjunt de la reunió del G-7. És realment difícil, però molt necessari.

Obres restaurades

Abans de l’incendi de l’abril, l’agulla de Notre-Dame ja havia desaparegut una vegada. Cap al 1792 se la va endur un altre foc, “l’oratge revolucionari”, segons recull el projecte amb què Lassus i Viollet-le-Duc van guanyar el concurs de restauració del temple. Però Viollet i Lassus no es van posar d’acord sobre com reconstruir l’agulla i no va ser fins a la mort del segon que l’ skyline de París va recuperar la icona. Avui torna aquella controvèrsia, després del foc que va arrasar la teulada i va estar a punt d’ensorrar del tot un dels exemples gòtics més famosos del món i el símbol de la quinta essència francesa.

De quina manera s’ha de reconstruir l’agulla? ¿La reconstrucció serà una mera còpia o tindrà en alguna mesura el valor de l’original?

La ‘còpia’ en diferents cultures

El santuari xintoista d’Ise és un dels conjunts sagrats més importants del Japó. Cada vint anys, des de ja en fa mil tres-cents, els temples del complex es reconstrueixen. Utilitzant només fusta dels mateixos boscos sagrats, es fa una còpia del temple existent al solar del costat, que esperava buit en una mena de guaret arquitectònic. Un cop construït l’edifici nou, s’enderroca el vell, que ha servit de model i que és exactament igual que el que el va precedir. Els usuaris d’aquests temples no tenen cap dubte que els seus llocs sagrats daten del segle VIII. Per a ells, l’autenticitat prové del caràcter ritual de la construcció, del rebrotament dels boscos, del pas cíclic del temps.

Canviem d’escenari. A l’Europa Oriental, quan un edifici patrimonial té llacunes o quan ha desaparegut del tot, es tendeix a reconstruir-lo tal com havia estat amb l’objectiu de recuperar la seva imatge original i sense parar gaire esment en les tècniques i materials utilitzats. La doctora en arquitectura Donatella Fiorani ha explicat que aquesta manera de restaurar té elements en comú amb la creació de les icones en el món ortodox: si la reproducció del model és exacta, la icona és considerada una obra divina. En la cultura de l’Europa Oriental, doncs, una còpia fidel pot esdevenir un objecte autèntic. D’aquesta manera s’han reconstruït molts edificis, des de la catedral de Crist Salvador a Moscou fins al Tropaeum Traiani a Romania.

A Itàlia i a l’Europa Central, la teoria dominant en matèria de restauració és el restauro critico. Per al seu principal ideòleg, Cesare Brandi, només es restauren els edificis que són considerats obres d’art; quan intervenim en edificis vulgars no els restaurem, sinó que els reformem o rehabilitem. Brandi ens adverteix que l’autenticitat de l’obra depèn únicament de la seva matèria: només la matèria autèntica pot garantir que l’obra sigui original. Una còpia del Panteó no serà mai el Panteó perquè és impossible repetir la superposició dels seus estrats, de les mans que hi han intervingut, dels efectes degradants i delicadament bonics del pas del temps. No és possible recuperar parts perdudes d’edificis fent-ne còpies literals: la còpia d’una obra d’art no la converteix en l’obra d’art original. En els casos que per recuperar la unitat perduda sigui necessari reconstruir una part del bé, cal fer-ho de manera que la intervenció acompanyi l’obra original sense prendre-li protagonisme.

A casa nostra, bona part de les intervencions contemporànies en edificis històrics no pretenen exalçar l’arquitectura original -o no només-, sinó que volen donar-li un nou significat. Ignasi de Solà-Morales deia que les intervencions han d’haver escoltat l’edifici existent i han d’aspirar a tenir una alta qualitat artística. Aquesta manera de fer la trobem al Mercat de Santa Caterina, d’EMBT; al CCCB, de Piñón i Viaplana; a la Lleialtat Santsenca, d’H Arquitectes, o a la Sala Beckett, de Flores i Prats. I, encara abans, a la Casa Batlló, de Gaudí, o a la Casa Bofarull, de Jujol. En tots els casos s’entaulen dues originalitats, una de vella i una de nova, més o menys imbricades, per donar a llum una nova relació arquitectònica.

Un debat obert

És evident: la manera d’entendre el patrimoni i la manera d’intervenir-hi van estretament lligades als valors de cada temps i de cada cultura. Conèixer aquestes altres mirades multiplica la nostra, perquè ens permet observar cada cas a la llum de claus interpretatives diverses. Però el cert és que no hi ha fórmules estàtiques ni fulls de ruta universals. A més, la postmodernitat, en la mesura que deconstrueix el relat històric, fa que la mateixa noció d’original i, per tant, la de còpia esdevinguin problemàtiques.

I, tot i així, és raonable afirmar que ara i aquí té sentit no perdre de vista certs criteris que connecten amb la nostra identitat cultural. Per exemple, si cal actuar en una obra arquitectònica que considerem una obra d’art, més val fer-ho, com reclama el restauro critico, preservant la totalitat de la seva matèria autèntica i subordinant la intervenció nova a l’edifici vell. En canvi, les intervencions protagonistes poden tenir sentit en obres que no tinguin un alt valor arquitectònic i, excepcionalment, poden tenir-lo en obres d’art arquitectòniques quan el projecte sigui tan genial que faci augmentar els valors de l’edifici antic. En qualsevol cas, hi ha una cosa segura: ni aquests principis tot just esbossats, ni tampoc la intervenció que es dugui a terme finalment a Notre-Dame, seran del gust de tothom. La controvèrsia està assegurada i el debat continua.

open arms

ostè diu, senyora Carmen Calvo, que l’Open Arms no té “permís per rescatar” immigrants. El permís per rescatar l’atorguen els governs com el seu. La diferència entre governs com el seu, que es diu d’esquerres, i governs de dretes, quina és, excepte les paraules? El seu govern no “dona permís per” rescatar. D’altres “ho prohibeixen”. El resultat no canvia. Només la dosi de cinisme. 

         Si l’'Open Arms' no té permís per rescatar, ha d’obeir? Si no obeeix, s’enfronta a una multa. Llavors, els socis de l’ONG, que paguen perquè rescati, hauran de pagar perquè pagui la multa. A la pràctica, doncs, la multa els condemnarà a no rescatar. Si obeeix, els immigrants s’ofegaran al mar. No rescatar podent-ho fer és el mateix que ofegar? La diferència és la mateixa que entre “no donar permís” i “prohibir”. El resultat també és el mateix: la mort.

         Si l’'Open Arms' no té permís per rescatar, ¿pot ser, igualment, al Mediterrani, observant com la gent de les barques s’enfonsa? ¿Els pot tirar salvavides o aigua? I si l’'Open Arms' es troba, per exemple, amb el iot de la família reial, que sol navegar, també, pel Mediterrani amb finalitats recreatives i pictòriques i la tripulació d’aquest iot demana ajuda perquè, posem per cas, algú (una de les princeses, infantes, reines o minyones del vaixell) ha caigut a l’aigua, ¿l’'Open Arms' en aquest cas sí que té permís per rescatar? En aquest cas, ¿en té l’obligació, de la mateixa manera que la tinc jo si em trobo un avi ofegant-se a la piscina o al riu? I anant més enllà, ¿el iot de la família reial ha de procurar no trobar-se amb cap pastera al Mediterrani, perquè tampoc no té permís per rescatar i la foto seria lletja? Finalment, m’agradaria preguntar-li el següent. Basant-se en la seva experiència, ¿com se li pot explicar aquesta contingència del “permís per rescatar” a un nen o un adolescent, senyora ministra, sense fer servir un argumentari gaire, gaire, gaire fatxa?

vols cancelats

La companyia Vueling ha anunciat ja que cancel·la 112 vols aquest cap de setmana amb motiu de la vaga de treballadors de terra d'Iberia, que són els que donen servei a la companyia de baix cost d'Iberia que opera des de Barcelona. Als 18.000 passatgers afectats se'ls informarà de les alternatives que tenen amb antelació, per la qual cosa difícilment es trobaran amb la sorpresa quan arribin a l'aeroport.

És la mateixa estratègia que va fer servir la companyia a finals de juliol i que va evitar que hi hagués moltes escenes de tensió al Prat amb motiu de la vaga, cosa que no vol dir que aquestes cancel·lacions no haguessin provocat problemes, trasbals i indignació entre els passatgers, però com que no es van concentrar a l'aeroport al mateix temps la imatge es va poder evitar. Hi van ajudar també els serveis mínims molt generosos que va dictar el ministeri de Foment, que, com passa també en la vaga convocada per a aquest cap de setmana, faciliten que en unes dates tan complicades, en les quals molta gent acaba o comença les vacances, la vaga no tingui una afectació massiva. De fet, a l'aeroport de Barcelona hi ha una vaga indefinida del personal de seguretat de l'empresa Trablisa que no està provocant gaires molèsties als passatgers, ja que els serveis mínims establerts són del 90%.

Tot i que són empreses i reivindicacions diferents, en tots dos casos hi ha una coincidència clara en les queixes dels treballadors que té a veure amb la sobrecàrrega de feina i la falta de personal. Es queixen, a més, que l'aeroport del Prat està infradotat en aquest sentit respecte a altres aeroports, com el de Madrid, i que això augmenta la pressió sobre els treballadors, que tenen, a més, un percentatge molt més alt d'eventuals que altres centres operatius.

En el cas del personal de terra d'Iberia, la companyia fins ara s'ha negat a negociar seriosament al·legant que l'empresa és estatal i que el conveni ha d'afectar tots els centres. Però la UGT, el sindicat convocant de la vaga a Barcelona, n'ha convocat també a Madrid, el 30 i 31 d'agost, i a Bilbao, els dies 8 i 9. Les raons són gairebé les mateixes: l'excés d'eventuals i la mala gestió dels horaris, que a Barcelona s'afegeixen a un augment exagerat de les hores extres per la falta de personal. Potser així la pressió serà més gran i per fi la companyia s'avindrà a negociar. En qualsevol cas, ja fa temps que treballadors i administracions es queixen de la gestió que està fent Iberia a l'aeroport de Barcelona i també de la menysvaloració que en fa Aena, que limita el creixement i el bon funcionament d'una infraestructura catalana bàsica des del punt de vista social i econòmic.

Anul·lant vols o posant serveis mínims de màxims s'eviten problemes immediats als ciutadans, i això els passatgers sens dubte ho agreixen, i més en uns dies de vacances que molts han estat esperant tot l'any, però no deixa de ser una estratègia per dissimular la protesta d'uns treballadors que fa molt de temps que reclamen una negociació clara que millori les carències que denuncien.

• Etiquetes
•