aniversari

Avui has fet 8 anys. segurament hauras trobat alguna diferencia. I no nomes e et fas mes gran, sino que a casa hi han noves propostes que s'esaan estudiant.  u ho notes.tranquila que l'any be farem la festa com sempre i mai pasa res.cuida molt al'Emma, que ho enten menys tu i tampoc ho deu pasar be, Les teves colonies be no?ja ets gran. peto ben fort!!!!

Al començament d’ Astèrix el gal, la primera historieta d’Astèrix i Obèlix, Goscinny i Uderzo presentaven el context històric dels personatges: l’any 50 abans de Crist, quan l’imperi romà tot just havia vençut les tribus gales. El primer gag arribava aviat, en la segona vinyeta, on el líder del gals, Vercingetòrix, entregava les armes a Juli Cèsar amb tan mala traça que li esclafava els peus. 60 anys després, Vercingetòrix torna a l’univers d’Astèrix, però a través de l’Adrenalina, una filla adolescent del guerrer de la qual no tenen constància els historiadors però que Jean-Yves Ferri i Didier Conrad, continuadors de l’obra de Goscinny i Uderzo, han convertit en protagonista de l’última entrega dels irreductibles gals, a qui la resistència gala entrega la noia per protegir-la dels romans.

• 

Tira d'avançament del nou àlbum d'Astèrix

Editat en català, castellà, euskera, gallec i bable, La filla de Vercingetòrix és el 38è àlbum de la sèrie i el quart de Ferri i Conrad després d’haver pres el relleu d’Uderzo amb Astèrix i els pictes. “Ja no tenim la mateixa por escènica, sobretot perquè no hem hagut de treballar amb la pressa i la tensió amb què ho vam haver de fer llavors -explicava ahir el guionista Ferri a l’Institut Francès-. No és una feina que t’alimenti l’ego, perquè el millor que et poden dir és que has fet un bon Astèrix. La clau és mantenir la identitat de la sèrie i alhora aportar alguna cosa nova”. ¿I en què consisteix aquesta novetat? Principalment, en el protagonisme femení. “Tret de Cleopatra, les dones han tingut gairebé sempre un paper secundari en la sèrie -diu Ferri-. No és que volguéssim apuntar-nos al Me Too. La vocació d’ Astèrix no és ser una obra militant, sinó un còmic d’humor”.

• 

Tira d'avançament del nou àlbum d'Astèrix

I tanmateix, La filla de Vercingetòrix pica l’ullet al nostre present i inclou missatges ecologistes -els adolescents amics de l’Adrenalina renyen l’Obèlix pel seu “sobreconsum de senglars”- i té cops amagats, com els primers personatges LGTBI de la sèrie, dos lloctinents de Vercingetòrix que tenen cura de la filla del seu líder. “És cert que hi ha una petita al·lusió a una relació homosexual, però des d’una mirada humorística i sense insistir-hi gaire -diu Conrad-. Si en aquest àlbum ja posem l’accent en el tema de la feminitat, subratllar això seria passar-nos de la ratlla”.

Astèrix a Catalunya?

En un moment del còmic, l’Obèlix remuga que s’estima més “les missions a l’estranger”. Ferri i Conrad han mantingut el costum de la sèrie d’alternar una aventura a casa i una ben lluny del poblet gal, així que després de La filla de Vercingetòrix tocaria marxar a l’estranger, però Ferri alerta que no descarten saltar-se la tradició. “Fins ara ho hem fet per reforçar la idea de continuïtat de la sèrie, però no sé si ho farem en el futur”. ¿I quines possibilitats hi ha que Astèrix viatgi a Catalunya? “No hi ha res decidit, però necessitaríem un bon pretext per fer-ho -diu Ferri-. També estem esperant que la situació s’aclareixi una mica per jutjar si seria un bon tema o no”. En qualsevol cas, ser el nou destí d’Astèrix és un trofeu molt disputat. “També ens ho pregunten a Portugal, Polònia i Alemanya... I amb molta insistència”, afegeix Conrad.

Albert Uderzo, el dibuixant original d’Astèrix, va rebre Conrad i Ferri a casa seva fa poc. “Acaba de fer 93 anys i està molt emocionat de veure que la sèrie segueix viva -explica Ferri-. Ell ens va apadrinar i al principi ens supervisava, però ara ja ens ha passat el relleu”. Conrad confessa que amb el temps es va atrevint a introduir canvis en l’estil gràfic. “Intento anar evolucionant cap a un estil en què em senti més còmode -diu el dibuixant-. El mateix Uderzo va evolucionar! Però hi ha gent que sembla voler tocar-te els nassos. He arribat a sentir crítiques com «aquest trosset d’herba Uderzo no l’hauria dibuixat mai així»”. El que sí que es manté és la tradició de caricaturitzar celebritats actuals, en aquest cas el cantant Charles Aznavour. “Ho vam pensar abans de la seva mort. És una llàstima que no ho hagi pogut veure”, diu Ferri.

gaudi

Amb el subversiu Revolutionary blues, de Mezz Mezzrow, interpretat en directe al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, es va cloure ahir al vespre l’acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944), una cerimònia marcada per un to festiu i alegre: al final de la sessió, familiars i amics de l’homenatjat es van posar la careta del crític: “No és un, som molts”.

“No sé què dir davant de tants elogis”, va engegar sorneguer Giralt-Miracle quan li va arribar el torn de paraula. Les lloances havien desfilat -“amable”, “bondadós”, “generós”, “altruista”, “filantrop”- en boca dels dos glossadors, la catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa i l’arquitecte Juli Capella, per acompanyar el reconeixement que fa el consistori a les seves aportacions sobre el patrimoni artístic barceloní, que s’han concretat, per exemple, en la donació recent del llegat artístic del seu pare, l’il·lustrador i dissenyador gràfic Ricard Giralt-Miracle. “Estic content perquè és la ciutat qui m’ha donat la medalla”, va dir. I tot seguit va evocar la seva figura: “Va ser un mestre en l’ètica, la cultura i l’espiritualitat, un pare col·lega, amic i confident”. A través seu va accedir a un món que, tot i haver estudiat filosofia, el va absorbir empès per personalitats com Josep Lluís Sert i Miquel de Moragas. Amb 22 anys guanyava el premi Destinoi entrava a formar part de la baula daurada dels crítics d’art, amb noms com Joan Teixidor, Joan Perucho i Josep Corredor Matheos. La Pedrera, un edifici “brut i vell” que van transformar sota les seves directrius; la creació del Macba, “una feina dura, difícil, controvertida”, però que li va ensenyar a ser “diplomàtic”, i, sobretot, la gran exposició de Gaudí del 2002, “que va situar Barcelona i Gaudí al centre del món”, són alguns dels atots que va recordar del seu recorregut. Segons Capella, “Giralt-Miracle va treure la caspa a Gaudí, que aleshores estava en mans de personatges foscos”. Li va reconèixer, a més, haver fusionat el món de l’art, el disseny i l’arquitectura, així com haver fet de pont, com a “home de l’establishment”, entre creadors i institucions. Per acabar, Giralt-Miracle va formular un desig referent al seu arxiu: “Espero que l’Arxiu Nacional l’accepti com han promès”. I va demanar un aplaudiment “per a aquells que no han pogut venir ni els han deixat venir”.

castells

Després d'un Concurs de Castells d'alta intensitat, les colles castelleres han tornat a plantejar els seus reptes a plaça com si no hagués passat res. Tot i que les caigudes patides a la Tarraco Arena deuen haver passat factura tant físicament com mental, les grans cites sempre atreuen grans construccions i cap de les tres formacions reunides al Vendrell ha volgut renunciar al seu moment de protagonisme. La diada de Santa Teresa ha gaudit amb els castells sense folre de la formació vallenca quan falta només una setmana per Santa Úrsula, la Jove de Tarragona ha hagut de renunciar a la gamma extra però ha arrodonit sense problemes les construccions bàsiques de nou i els Nens del Vendrell no han volgut deixar passar l'oportunitat de completar per primer cop en la seva història el set de vuit, la primera construcció de la gamma alta de vuit que completen enguany.

El gust agredolç amb què la Colla Joves Xiquets de Valls va sortir de Tarragona la setmana passada ha sigut sense cap mena de dubte el motor que ha fet realitat avui una magnífica actuació. Els diables vermells han començat la seva exhibició descarregant amb serenor el tres de nou amb folre i s'han centrat en la ronda central. Després de coronar el dos de vuit sense folre al certamen tarragoní, van haver de renunciar al quatre de nou tot i col·locar-hi dos cops el pis de dosos. Avui han buscat la quadratura perfecta i no l'han tirat amunt fins al tercer peu. Han anat molt alerta amb l'ascens, aturant els moviments típics d'aquesta construcció sense tensar-la massa, i han dibuixat l'aleta només amb algun tremolí a la part superior. Han salvat la sortida del pom de dalt i del pis de sisens i han celebrat l'èxit durant la resta del descens. Els vallencs no n'han tingut prou i han volgut sumar també el dos de vuit sense folre, si bé aquest cop no han pogut completar la feina. L'han coronat amb suficiència però el descens ha estat dur i ha acabat fent cedir l'estructura.

Tot i que després de les paraules d'Aleix Bordas, cap de colla de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, durant la roda de premsa del Concurs tot semblava apuntar que els tarragonins podrien portar el quatre de nou sense folre a la plaça Vella del Vendrell, finalment el castell total haurà d'esperar. Han decidit iniciar la seva actuació amb un còmode tres de nou folrat i han deixat el cinc de nou per al segon torn. El primer castell de gamma extra de la diada s'ha hagut de desmuntar a la primera de canvi a causa d'un desencaix entre el folre i el tronc que l'ha fet sacsejar molt prematurament. Han volgut assegurar la jugada canviant-lo per un quatre de nou folrat sense gaire misteri i han acabat abaixant el llistó en la tercera ronda. El cinc de vuit dels tarragonins ha fet poc efecte i però caldrà esperar a la diada de l'Esperidió per veure l'últim esforç dels de la camisa lila.

Els Nens del Vendrell no han estat menys i també han guardat la seva millor construcció per al segon torn. Han rubricat un excel·lent tres de vuit en primera ronda per escalfar motors. La colla local segueix demostrant un gran domini tècnic a l'hora d'executar les construccions bàsiques de vuit. Aparcats els folres després d'una nova caiguda durant el Concurs de Castells a Tarragona, han optat per ampliar el seu ventall amb una estructura que no havien provat mai fins ara, la del set de vuit. A la primera i sense dubtar ni un instant, els de la camisa vermella han fet sonar les gralles. Han bastit l'estructura amb delicadesa però amb la naturalitat de qui només està completant el trentè castell bàsic de la temporada i han fet senzill un set que els serveix per assolir per primer cop enguany la gamma alta. Han arrodonit la festa apamant el quatre de vuit.

Només la Colla Joves Xiquets de Valls ha superat el llistó dels cinc pisos d'alçada en la ronda de pilars. Els vallencs han completat amb comoditat un espadat de sis que enguany s'ha mostrat força irregular al llarg de la temporada. Si bé els Nens han aparcat el gran espadat, han completat ni més ni menys que cinc pilars de cinc de manera simultània, mentre que la Jove de Tarragona ha optat per fer-ne dos.

Nens del Vendrell: 3d8, 7d8, 4d8, 5 P5
Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3d9f, id 5d9f, 4d9f, 5d8, 2 P5
Colla Joves Xiquets de Valls: 3d9f, 4d9, 2d8 c, P6

Busquets

Què ha canviat perquè Sergio Busquets ja no sigui indiscutible? Fa setmanes que el barcelonisme busca entendre la nova realitat amb el migcampista de Badia del Vallès, que ha passat de ser un dels cinc jugadors més utilitzats de la plantilla a ser el més substituït. Dimecres a Praga va tornar a viure els minuts finals a la banqueta: ha passat en els tres partits de Champions de la temporada. De fet, només ha completat 4 dels 9 partits en què ha sigut titular, i s'ha quedat en tres ocasions a la banqueta. Després de més d'una dècada d'erigir-se en imprescindible, a finals d'octubre té vuit companys amb més minuts que ell. Què ha canviat?

Abans d’enfrontar-se a Suècia la setmana passada, l’exajudant de Luis Enrique Martínez al Barça i ara seleccionador espanyol, Robert Moreno, va deixar anar una reflexió que ajuda a explicar aquest nou moment amb Busquets. “Busquets és fort en el que és fort”, deia. I quins són els contextos que fan fort Busquets? Des del 2008 el Camp Nou ha donat per bona la màxima que quan Busi juga bé, el Barça juga bé –o al revés, de fet–, ¿però quins dies juga “prou bé” el Barça perquè el de Badia estigui còmode i ofereixi la seva millor versió? El tècnic barceloní va ampliar la resposta: “Busquets és fort iniciant el joc i sortint de pressió quan ningú més sap sortir, donant solucions a l’equip per canviar l’orientació i sent el primer en la pressió després de pèrdua”. Però per destacar en això, el seleccionador matisava que cal que l’equip jugui d’una determinada manera. “Cal que Busquets tingui solucions en la passada i cal que s’ataqui i es defensi amb l’equip ben junt”. Si això no passa i s’han d’assumir “transicions de 80 metres i córrer enrere”, Busquets és dèbil i pateix perquè “no és ràpid en desplaçaments llargs”.

La majoria de jugadors necessiten un context determinat per brillar, però per a alguns de més específics, com Busquets, les possibilitats d'adaptar-se es redueixen quan el partit es dispersa per altres vies. Com es tradueix això en òptica culer? A l’ARA hem fet l’exercici de posar la lupa en els partits que Valverde ha prescindit d’ell i en alguna titularitat seleccionada per mirar de treure algunes conclusions de quan és, a ulls del tècnic, útil o no Busquets en el Barça actual.

A San Mamés, a la banqueta

El joc directe de l’Athletic i un partit de fricció podien fer patir Busquets

La intensitat i el joc directe de l’Athletic es multipliquen quan juga com a local. Els de Bilbao aconsegueixen que hi hagi més fricció que joc i porten el partit d’àrea a àrea amb accions molt verticals. És el quart equip de la Lliga que juga més en llarg del campionat, amb prop del 22% de passades llargues. Valverde s’esperava un partit interromput, ple de duels aeris i amb risc d’haver d’assumir una cursa a camp obert. Si aquest era l’escenari que preveia, i no sentia que podria modificar el context per acostar-lo a favor seu, s’entén que prescindís de Busquets. No va ser una opció ni com a recanvi per alterar la dinàmica del partit.

A fora quan Dortmund es descontrola

Amb 0-0 i al minut 60, Valverde canvia Busquets per Rakitic

D’inici a Dortmund, les intencions del Barça eren les que més potenciaven les fortaleses de Busquets: tenir la pilota, sortir de manera controlada de la pressió del Borussia i mirar d’acumular efectius en camp contrari. Calia evitar que el Dortmund sortís en cavalcada, actuant sobre la primera pressió, accions que Busquets domina. Però el partit s’estava descontrolant, Alcácer era activat amb massa comoditat i el Barça no aconseguia portar el partit pel terreny conegut pel de Badia. Valverde va aturar el cop amb algú que respongués millor a l’escenari, perquè col·lectivament no es podia evitar la inèrcia. Va entrar Rakitic. Era el minut 60.

Un partit neutre a Granada

Després de setmana de Champions, semblava un dia per reservar Busquets

La suplència a l’estadi Nuevo Los Cármenes es podria explicar, senzillament, com a mesura de descans després d’una setmana d’aturada internacional, 90 minuts contra el València i estrena a la Champions davant el Dortmund. No s’esperava un Granada especialment brusc en transició ni angoixant en la pressió, tot i que es podia preveure un partit descontrolat per les cavalcades per les bandes d’Antonio Puertas i Vadillo. L’experiència recent en partit europeu no havia donat prou garanties amb Busquets. En previsió d’uns contraatacs que estiressin massa l’equip, Valverde va descartar el 5 blaugrana.

Una solució a Getafe

La pressió alta de Bordalás reclamava el talent per iniciar del jugador de Badia

El partit contra el Getafe podia repetir alguns dels patrons de joc que s’havien vist contra l’Athletic: el conjunt madrileny és qui més en llarg juga i a qui més faltes xiulen de tota la Lliga. La fórmula sense Busquets a San Mamés tampoc va ser convincent i l’equip va necessitar l’entrada de Rakitic per equilibrar forces al mig del camp. Entre aquest aprenentatge i el matís de la idea de joc dels madrilenys en relació amb l’estil de l’Athletic, Valverde va prendre una decisió diferent per visitar el Coliseum: va optar d’entrada per Busquets. La justificació sembla clara: el Getafe és, juntament amb l’Eibar, l’equip que pressiona més alt de la Lliga. És l’equip més agressiu en camp contrari, qui més ofega l’adversari en sortida de pilota. Era un partit que necessitava el talent per iniciar de Busquets. Va sortir bé.

Fora per arriscar

Davant l’Inter, Valverde va treure Busquets per canviar l’estructura i corregir errors en la pressió

Havien passat només 8 minuts de la represa. El primer temps havia sigut fluix, el Barça s’havia vist superat posicionalment per l’Inter. El pla de partit dissenyat per Valverde havia imaginat més control, havia previst un equip ordenat, dominant en camp contrari. Però no estava funcionant: l’Inter movia la pilota amb criteri i esquerdava el Barça en cada acció combinada. La solució del tècnic va ser immediata a la segona meitat: va entrar Arturo Vidal i es va retirar Busquets. La justificació posterior va apuntar a la necessitat de corregir el posicionament de l’equip en la pressió i a afegir dinamisme en l’últim terç de camp en atac. On Busquets no arribava, hi arribava el coratge del xilè. Anant per sota en el marcador, el Txingurri va sentir que calia convertir un partit tàctic en un partit energètic.

Per adormir el Sevilla

Contra els andalusos, Busquets només va participar quan el partit ja estava calmat

Com havia passat a Granada, l’experiència a la Champions segurament va condicionar l’onze de Valverde, que va deixar Busquets fora de l’alineació d’un partit al Camp Nou. El rival era el Sevilla, equip perillós en la transició ofensiva. Les seves sortides a l’atac són ferotges, sobretot per activar situacions de centrada (és el tercer equip de la Lliga que més pilotes penja a l’àrea). No és especialment pressionador amunt, sinó que alterna. Busquets podia no ser necessari per desencallar l’inici del joc, l’equip requeria un futbolista amb més capacitat de recuperar terreny en cas de pèrdua. De Jong va ser l’aposta. El partit va sortit rodó i Busquets va assumir un nou paper: entrar al tram final del partit per adormir-lo, per rematar-lo. Amb ell al camp, el Barça va marcar el quart i no va deixar que el Sevilla s’activés.

Seny i atracció contra l'Eibar

La presumible pressió alta de Mendilibar feia necessària la presència del migcentre

En l'última jornada de Lliga, Valverde no ho va dubtar: en el seu onze hi havia d'haver Sergio Busquets. Gairebé sempre que al davant hi té un adversari que pressiona molt amunt, el tècnic tria el de Badia. El necessita per ordenar l'inici del joc i per fer el que deia Moreno: "Sortir quan ningú més sap sortir". Certament, l'Eibar és l'equip de la Lliga que més temps es posiciona al terç contrari (40%) i que més recuperacions fa en camp rival (17%). Amb Busquets damunt la gespa i amb un pla col·lectiu ben estudiat i ben executat, el Barça va dominar els inicis de joc i va rebaixar l'energia de l'Eibar per domar-lo al seu gust. Altres companys van brillar més, com De Jong i Lenglet, però un dels nuclis de la idea que tocava a Ipurua era Busquets.

Vigilat i prescindible a Praga

Stanciu va seguir de prop Busquets, que va deixar el camp al minut 74

L’Slavia hi va amb tot, és l'equip que més corre de la Champions i amenaçava amb crear un partit caòtic. Amb Busquets i el seu mig del camp de gala ara per ara, Valverde buscava estabilitat i ordre. Va topar contra un rival que feia marcatge individual als homes de dins, amb Stanciu sobre Busquets. Quan el duel va embogir, Valverde el va substituir.

injusticia

 La acusada Sra. Carme Forcadell desobedeció visiblemente los mandatos del Tribunal Constitucional”. Això diu, a la pàgina 324, la sentència del Tribunal Suprem 459/2019 que ha condemnat els 12 acusats del judici del Procés per diversos delictes i, en el cas de Carme Forcadell, a 11 anys i mig de presó i el mateix temps d’inhabilitació absoluta, la quarta condemna més alta d’aquest cas. Ja he explicat en diversos articles que la sentència em sembla injusta i incorrecta jurídicament. Però en el cas de Carme Forcadell es comet una doble injustícia.

En primer lloc, és notable que a la part de la sentència que es dedica a mostrar el “judici d’autoria” individualitzat de la sedició dediquin 18 pàgines a Forcadell (quan, per exemple, només n'hi dediquen sis a Junqueras). Però és que en 12 d’aquestes pàgines, corresponents als punts 1.3.1 i 1.3.2, no fan altra cosa que relatar els diversos requeriments i apercebiments que ella va rebre del Tribunal Constitucional i que va desobeir. En efecte, la senyora Forcadell va desobeir de forma visible els mandats d’aquest tribunal. I en conseqüència hauria d’haver estat condemnada a una pena de multa, com els consellers Vila, Mundó i Borràs.

És obvi que les lleis de 6 i 7 de setembre són totalment irrellevants per a les mobilitzacions del 20-S davant de la conselleria d’Economia. I també que ho van acabar sent per al referèndum de l’1-O

Però se la condemna també per sedició, delicte que segons el TS absorbeix el de desobediència. Aquí rau la primera injustícia de la seva condemna. Com he explicat en altres articles, la condemna per sedició és injusta i inconstitucional perquè el TS ha fet una interpretació extensiva del delicte de sedició, i no una de restrictiva, com era la seva obligació –especialment estant en joc el dret fonamental de manifestació–. Però en el cas de Forcadell s’hi afegeix una segona injustícia. I és que fins i tot si admetéssim, només com a hipòtesi, la lògica del delicte de sedició, que segons la sentència va quedar constituït pels fets del 20-S i l’1-O del 2017, l’autoria de la senyora Forcadell respecte d'aquests suposats fets delictius no ha quedat en absolut provada durant el judici, ni prou argumentada a la sentència.

Tota l’argumentació acusatòria de la sentència per condemnar Forcadell per sedició descansa en dos arguments. Primer, que ella va tenir una “intervenció rellevant i decisiva” sotmetent a votació i aprovació les lleis de 6 i 7 de setembre del 2017 en un intent de “teixir un entramat de realitat legal paral·lela” que havia de “servir de suport a l’estratègia independentista” (p. 315). I segon, que va tenir un paper protagonista, primer com a presidenta de l’ANC i més tard del Parlament, per impulsar el full de ruta i promoure la votació de l’1-O, tant en actes públics com en xarxes socials.

El problema del primer argument és que descansa en el supòsit que les accions que van constituir la sedició requerien aquesta “realitat legal paral·lela” que, com diu la sentència, servís “d’il·lusòria referència” per mobilitzar la ciutadania. Es tractava de fer creure a la gent que anar a votar era legal. No obstant, és obvi que les lleis de 6 i 7 de setembre són totalment irrellevants per a les mobilitzacions del 20-S davant de la conselleria d’Economia. I també que ho van acabar sent per al referèndum de l’1-O, ja que no es van complir la majoria dels criteris establerts per la mateixa llei de referèndum. Per exemple, no va haver-hi ni campanya electoral (com la regulada per l’art. 11), ni sindicatures electorals (arts. 17-27), ni administració electoral del Govern (arts. 32 i 33). De fet, si Forcadell no hagués sotmès a aprovació les lleis el mes de setembre, però els organitzadors del referèndum l’haguessin convocat l’1-O igualment, la gran majoria de votants hauria anat a votar igualment, com ja havien fet el 9-N sense necessitat de la llei. I això per no mencionar que encara està per demostrar que els actes de la mesa d’acceptar sotmetre a votació aquestes lleis no quedessin emparats per la inviolabilitat parlamentària, una prerrogativa que de fet hauria de protegir els nostres representants democràtics perquè puguin votar i exercir les responsabilitats pròpies del càrrec de la manera que creguin oportuna sense ingerències externes –cosa sobre la qual el TC tindrà la darrera paraula.

Es produeix una flagrant vulneració del principi de presumpció d’innocència, ja que no s'ha demostrat el rol distintiu de Forcadell en el suposat grup director d’una suposada conxorxa per a la sedició

El problema del segon argument és encara més evident. És cert que la senyora Forcadell va tenir protagonisme en les mobilitzacions del 2017, i que va animar repetidament la gent a manifestar-se i a votar. Però resulta que manifestar-se i votar al suposat referèndum de l’1-O no és delicte, i animar a fer-ho tampoc (com a mínim, no un delicte que vagi més enllà del de desobediència). De fet, moltes altres persones van tenir tanta o més rellevància que ella en les xarxes i declaracions públiques per animar la gent a votar, així com en les reunions polítiques de direcció del moviment i, en canvi, la majoria no han estat ni tan sols acusades. Es produeix, doncs, una flagrant vulneració del principi de presumpció d’innocència, ja que no s'ha demostrat el rol distintiu de Forcadell en el suposat grup director d’una suposada conxorxa per a la sedició.

I trobem, finalment, la cirereta: a les pàgines 326 i 327 se l’acusa també d’haver permès la votació el dia 27 d’octubre de la declaració d’independència i l’inici del procés constituent. Succeeix, però, que el delicte de sedició, en ell mateix, no té res a veure amb la declaració d’independència. Res en absolut. Es tracta d’un delicte contra l’ordre públic, desvinculat de les finalitats pròpies de la rebel·lió, com “derogar, suspendre o modificar la Constitució” o “declarar la independència d’una part del territori nacional”, que resulten irrellevants en el moment en què s’absol de rebel·lió. Com diu la mateixa sentència, de forma contradictòria, la sedició “no és una rebel·lió en petit”. I així estem

zonas inundables

El riu Francolí va multiplicar per mil el seu cabal dimarts a la nit amb la tromba d’aigua que va caure en poques hores a la Conca de Barberà, i en especial als municipis de Montblanc i l’Espluga de Francolí. El riu va arribar a portar tanta aigua com el Roine a la desembocadura, i les inundacions ho van arrasar tot al seu pas: van deixar un balanç tràgic d’un mort i quatre desapareguts -a banda de la persona trobada morta a Arenys de Munt-. A l’Espluga de Francolí la riuada va esborrar del tot el celler Rendé Masdéu i un restaurant adjacent, que va quedar reduït a runa. L’edifici -una antiga fàbrica- es trobava en una zona inundable pròxima al riu.

Les construccions en aquests espais no són estranyes arreu del país: el 15% de les zones urbanitzades a Catalunya estan exposades a inundacions, segons va advertir ahir el president del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, Ramon Pérez, referint-se a l’informe Riskcat del 2008 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). “És un nombre molt alt i és un perill”, va subratllar, i va instar les administracions a actuar: “Els edificis més sensibles, com escoles, hospitals o parcs de bombers, que siguin en zones inundables s’han de canviar de lloc. I les persones que visquin en aquest tipus de zones, si no poden viure en cap altre indret, han d’estar informades i formades”.

Els geòlegs van recordar que les grans riuades es repeteixen cada 100 o 200 anys i que amb el canvi climàtic n’augmentaran la freqüència i la intensitat. “Tots els edificis que estan en zones inundables es poden inundar demà o demà passat”, va afegir Jordi Vilà, fundador de Geòleg.cat. Tant ell com Pérez van insistir que els estralls del temporal es podrien haver reduït amb una bona planificació territorial.

Des del 2002 la llei marca que abans de fer noves construccions s’han d’elaborar mapes i estudis d’inundabilitat. Però els edificis construïts amb anterioritat -com el celler- no entren dins d’aquest requisit. “Les persones han d’estar ben informades sobre l’alt risc d’inundabilitat en cas de fortes pluges i han de saber com actuar”, va insistir Pérez. I és que, més tard o més d’hora, patiran inundacions.

Més planificació territorial

La falta de neteja i manteniment del riu va ser una de les crítiques dels propietaris del celler a la Generalitat, que va respondre que l’edifici -abans una fàbrica de budells per a embotits- estava en una zona inundable a tocar del riu [vegeu el mapa]. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, va traslladar a l’alcalde que s’havia fet una “neteja intensiva” del riu feia dos o tres anys, però no va concretar treballs més recents a la zona. Calvet va defensar, però, que aquest fet no hauria tingut incidència en les destrosses atesa “l’excepcionalitat” de les precipitacions. L’alcalde de l’Espluga de Francolí, Josep Maria Vidal, corroborava ahir a l’ARA aquest punt: “No soc tècnic, però si l’aigua s’ha emportat un edifici, dubto que unes canyes haguessin fet alguna cosa”. “Si un riu provoca destrosses és perquè hi havia construccions a prop”, deia el membre de Geòleg.cat. Vilà va reiterar que no es pot culpar la crisi climàtica dels desperfectes com els d’aquesta setmana, sinó la mala ordenació territorial.

El factor de la crisi climàtica, que farà més habituals aquests episodis de pluges fortes, ha de servir per “reconsiderar la manera d’urbanitzar el territori”, segons el director del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC, Agustín Sánchez-Arcilla. “La gestió és bàsica i sempre és millor si es fa avançant-se als esdeveniments que no de manera reactiva”, va afegir. Per a l’expert, el que compta és saber compatibilitzar les obres, edificacions i infraestructures necessàries amb la gestió dels riscos d’algunes zones, que ja són prou coneguts.

Els documents del mateix Govern parlen per si sols d’aquests perills creixents al territori. L’ACA va proposar a finals del 2018 incrementar les àrees amb risc potencial d’inundació de 29 a 44 arreu del país. El mapa de riscos dibuixa tres punts crítics al llarg de la conca del Francolí, per exemple. Del total de punts crítics, 28 són en zones costaneres i la resta són àrees fluvials i pluvials.

“Hem de ser conscients del problema, que afecta les zones pròximes als rius, però també a la costa. Tot està connectat”, va suggerir Sánchez-Arcilla. L’expert va recordar que l’escalfament global comportarà una pujada del nivell del mar que afectarà les conques fluvials en les zones pròximes a les desembocadures: “Els rius desaiguaran amb més dificultat i això farà que les zones costaneres pateixin per les inundacions del mar, però també per les dels rius”, va afegir.

Manteniment de la llera

Més enllà de l’epicentre dels aiguats, els nombrosos danys de les fortes pluges d’aquesta setmana ha revifat les demandes per un millor manteniment i neteja de les lleres dels rius. Ho van reclamar els amos del celler de l’Espluga de Francolí, i ahir també el sindicat Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), que demanava a l’ACA “pressupost suficient per a prevenció i danys com els que han deixat les pluges”. L’entitat va lamentar que fa gairebé una dècada que demana a la Generalitat que es faci càrrec de les tasques de neteja de rius, barrancs i torrents “per evitar les inundacions habituals de cada any que seran cada cop més freqüents i violentes”.

“Aquest problema afecta especialment els afluents. I hi ha rierols que fa 25 anys que no es netegen. Quan hi ha inundacions acaben afectant també els rius principals”, van alertar. Des de l’ACA van respondre que “s’han fet prop de 100 actuacions de manteniment i conservació de lleres a la demarcació de Tarragona, amb una inversió de més de 900.000 euros” entre el 2016 i el 2018, tot i no especificar quantes van fer-se al riu Francolí o quantes s’han fet aquest any a Catalunya.

Els geòlegs comparteixen la necessitat de mantenir les lleres netes de brossa i de vegetació morta, però alerten que no s’ha de treure tot. “És evident que una llera del riu bruta i descuidada pot ser un inconvenient i generar problemes, però no es pot pensar que una llera sense res és millor, perquè no és així”, va apuntar el president del Col·legi de Geòlegs: “Per exemple, la canya americana -una espècie invasora a la qual encara no s’ha trobat solució-és problemàtica perquè amb una força relativament petita l’aigua se l’emporta, fa créixer el nivell del riu perquè ho tapa tot i no deixa córrer l’aigua”. En canvi, tant Pérez com Vilà fan ressaltar la utilitat estratègica dels boscos de ribera per “frenar l’avanç del riu”. “Els arbres trenquen el flux de l’aigua i això en redueix la velocitat. Per contra -avisen-, si està tot net el riu no troba impediments, i creix i avança cada cop més ràpid

vincles

Ara fa un mes, la matinada del 23 de setembre, la Guàrdia Civil esbotzava la porta del pis de Sabadell on viuen el David Budria i la Clara amb la seva filla. Ells van ser dos dels nou detinguts aquell dia en una operació contra els CDR, però van quedar en llibertat amb càrrecs poc després.

Estan acusats de pertànyer a una organització terrorista, però són al carrer. No és una contradicció?

David: A les sis del matí som terroristes i a les sis de la tarda ens deixen en llibertat amb càrrecs. No s’entén. És fruit del muntatge.

Els empresonats estan en règim d’interns d’especial seguiment i dos d’ells en aïllament. Per què aquestes mesures?

D.: No ens expliquem que hi hagi dues persones aïllades, s’estan vulnerant drets.

¿Són les dues persones que van confessar que volien “fer soroll” després de la sentència?

D.: No sabem si són les persones que ho van declarar. Són les que no van tenir accés a l’advocat que volien i no sabem què van declarar. De fet, un d’ells assegura que té llacunes en la seva declaració.

¿Com esperen el dia que els vinguin a buscar per anar a declarar davant del jutge?

Clara: M’espero el pitjor, però espero que vinguin amb una citació judicial o simplement trucant a la porta. Vius amb aquesta angoixa.

¿Formaven part d’algun grup amb els altres arrestats?

D.: Coneixia especialment l’Edu perquè està encausat amb mi en la causa dels nou de Lledoners. Amb els altres ens coneixem de les mobilitzacions, però en cap cas formàvem part d’un grup organitzat.

Tots són de la mateixa zona geogràfica.

D.: Són cares conegudes que participen en les mobilitzacions, són part activa del teixit social comarcal.

¿Creuen que l’operació volia acabar amb els CDR més actius?

D.: Evidentment els CDR de Sabadell són molt actius i si fas moltes coses la gent surt molt al carrer.

Es consideren caps de turc?

C.: Això és una loteria. Avui ens ha tocat a nosaltres i demà pot ser una altra companya.

L’operació policial es va anomenar Judes. ¿Creuen que hi ha hagut infiltrats?

D.: No donem validesa a cap de les coses que han sortit a la premsa. Bàsicament perquè el cas està sota secret de sumari i, si es respecta , el que diu la premsa només poden ser invencions. No els hi podem donar més credibilitat.

¿Creuen que aquesta operació policial a les portes de la sentència tenia algun objectiu més enllà de les mateixes detencions?

D.: Intenten aturar els moviments socials amb la repressió, però no s’adonen que com més repressió, més surt la gent al carrer i més ganes de combatre i lluitar té.

Com valoren les protestes de l’última setmana?

D.: Molt positivament. Totes les accions que siguin per reivindicar drets em sembla que s’han de fer dia sí dia també.

Les mobilitzacions han tingut epidosis d’aldarulls violents que s’han saldat amb més de 200 detencions i una trentena d’empresonats.

D.: Tot el suport i l’escalf a les detingudes perquè totes som preses polítiques. Ja no som 16 preses polítiques, ara en som una cinquantena.

¿JxCat i ERC només consideren presos polítics els dirigents independentistes jutjats al Suprem?

C.: La CUP, com sempre, hi és perquè és al carrer, però els altres ni hi són ni se’ls espera. Els nostres companys són a la presó per les seves idees.

D.: Això és una lluita de classes. Ara els partits ho volen emmascarar en un altre context. JxCat, l’antiga CiU, i ERC, que de republicana i d’esquerres cada cop en té menys, no s’han pronunciat i consideren que hi ha presos de primera i de segona. Tots són a la presó per defensar l’autodeterminació del seu país. Cap membre del Govern, però, s’ha posat en contacte amb nosaltres.

¿Creieu contradictori que d’una banda el president de la Generalitat, Quim Torra, cridi a la mobilització i de l’altra els Mossos actuïn com ho estan fent?

D.: És curiós que el Govern inciti la gent a sortir al carrer i després els Mossos reprimeixin les mobilitzacions, però això no és nou, ha passat sempre. La Brimo es va crear per reprimir, aquesta és la seva funció. A mi no em cal que un polític em digui si he de sortir o no al carrer. Com a ciutadà, com a poble organitzat, sortim al carrer quan volem.

Alguns informacions sobre la investigació que us afecta parlen de vincles entre el president Torra i els CDR. Són certs?

D.: No hem tingut vincles amb Torra ni abans ni després d’aquestes detencions.

¿Els CDR han pres el protagonisme al Tsunami en les últimes mobilitzacions?

D: Els CDR mai han desaparegut. Van tenir moments més baixos, amb menys trascendència política, però ara han tornat més forts que mai. Els CDR mai havien marxat.

21 d'octubre

Fa una setmana, quan va sortir la sentència, Pedro Sánchez va afirmar en una intervenció molt agra que això de l’independentisme s’havia acabat. La sentència, deia, és el punt final del Procés i la constatació del seu naufragi. Una setmana després, costa afirmar que això s’hagi acabat. Al contrari, el problema polític català està plantejat avui en termes més dramàtics i més urgents que fa una setmana. Alguns, el mateix Sánchez, parlen dels “ últimos estertores ” o els “ últimos espasmos ” de l’independentisme, els que precedeixen la mort, en una imatge força desgraciada. No sembla un diagnòstic gaire lúcid. Podries parlar de darrers espasmes si tinguessis només imatges d’enfrontaments nocturns, com una explosió molt intensa però insostenible. Però si et mires les imatges dels milers de manifestants, del seguiment de la vaga, de les marxes i dels centenars d’actes en tantes places, el diagnòstic se t’ensorra. No és que ja tot s’hagi acabat i que en vivim només un epíleg. Pot ser que sigui el pròleg, no sabem encara de què. No voler veure totes les imatges que arriben de Catalunya és encegar-se. No voler-ne parlar és estar cec. O pitjor, tapar-se els ulls, desentendre’s del futur i pensar només en les eleccions del mes entran

de jong

Pocs futbolistes acaben ovacionats quan juguen fora de casa. Normalment, encara que siguis un poeta amb la pilota als peus, quan els murs que t’envolten no són els de casa teva et toca jugar entre xiulets. Però de tant en tant un estadi es rendeix a l’evidència i ovaciona un jugador de l’equip adversari. Ahir a Eibar li va passar a Frenkie de Jong després de firmar possiblement la seva millor actuació des que va abandonar Amsterdam per viatjar cap al sud, com han fet tants holandesos, per vestir de blaugrana. “Ha sigut espectacular, només puc donar les gràcies”, admetia el jove migcampista holandès després d’escoltar com la parròquia basca s’aixecava de les seves cadires reconeixent l’exhibició de futbol de Frenkie de Jong, substituït en aquell moment pel croat Ivan Rakitic, que de mica en mica es resigna a tenir menys oportunitats, ja que els titulars no afluixen.

“Està fent un gran inici de temporada. Ens dona moltíssim pel desplegament que té, perquè no para. I així l’hi ha reconegut el públic”, deia Ernesto Valverde sobre l’actuació d’un De Jong que sempre ha gaudit de la confiança del tècnic, que l’ha deixat a la banqueta tot just un cop aquesta temporada. De Jong, de fet, ha jugat en diferents posicions al mig del camp, i acompanyat de diferents jugadors. I a poc a poc ha anat creant una connexió especial amb Arthur Melo. Dos jugadors que han vingut de fora, de dues terres històricament relacionades amb el joc estètic i tècnic, per intentar triomfar en una posició, la de migcampista, on al Barça han manat noms com Xavi, Guardiola o Iniesta. De Jong, però, no només va excel·lir quan alçava el cap i buscava construir el joc. Contra un rival tan físic i directe com l’Eibar, l’holandès va estar atent a la recuperació, ajudant Busquets per mantenir el control del matx. De fet, De Jong va ser el jugador que va fer més quilòmetres.

“Era molt important guanyar el partit després de l’aturada de seleccions, per mantenir els bons resultats anteriors. Sabíem que l’Eibar ens buscaria a dalt, tal com ens ha dit l’entrenador, i això ens ha permès jugar ràpid”, explicava De Jong. Tant ràpid, que gairebé tot els cops que va tocar la pilota, la va entregar a un company al primer toc. L’holandès va tocar la pilota 60 cops i va fer 50 passades, amb un percentatge d’encert superior al 95%. Cada cop que la pilota arribava, ni la controlava. Al primer toc la feia arribar a un company per donar velocitat al joc tant amb assistències verticals com horitzontals. Al seu costat, Arthur Melo també va estar a un nivell molt alt en un partit en què els migcampistes van cuinar el matx, perquè fossin els davanters, el trident, els qui s’encarreguessin de posar-hi la firma. De Jong va buscar connectar especialment amb Luis Suárez, a qui li va entregar la pilota deu cops, i amb Messi, a qui l’hi va enviar en vuit ocasions. Va connectar menys amb Griezmann, tot i que el francès estava feliç perquè per primer cop va poder marcar en un partit en què també jugaven Messi i Suárez. “De mica en mica ens anem coneixent”, va dir el francès. De mica en mica els nous fitxatges van trobant el seu lloc al Barça.

cervell

Pocs futbolistes acaben ovacionats quan juguen fora de casa. Normalment, encara que siguis un poeta amb la pilota als peus, quan els murs que t’envolten no són els de casa teva et toca jugar entre xiulets. Però de tant en tant un estadi es rendeix a l’evidència i ovaciona un jugador de l’equip adversari. Ahir a Eibar li va passar a Frenkie de Jong després de firmar possiblement la seva millor actuació des que va abandonar Amsterdam per viatjar cap al sud, com han fet tants holandesos, per vestir de blaugrana. “Ha sigut espectacular, només puc donar les gràcies”, admetia el jove migcampista holandès després d’escoltar com la parròquia basca s’aixecava de les seves cadires reconeixent l’exhibició de futbol de Frenkie de Jong, substituït en aquell moment pel croat Ivan Rakitic, que de mica en mica es resigna a tenir menys oportunitats, ja que els titulars no afluixen.

“Està fent un gran inici de temporada. Ens dona moltíssim pel desplegament que té, perquè no para. I així l’hi ha reconegut el públic”, deia Ernesto Valverde sobre l’actuació d’un De Jong que sempre ha gaudit de la confiança del tècnic, que l’ha deixat a la banqueta tot just un cop aquesta temporada. De Jong, de fet, ha jugat en diferents posicions al mig del camp, i acompanyat de diferents jugadors. I a poc a poc ha anat creant una connexió especial amb Arthur Melo. Dos jugadors que han vingut de fora, de dues terres històricament relacionades amb el joc estètic i tècnic, per intentar triomfar en una posició, la de migcampista, on al Barça han manat noms com Xavi, Guardiola o Iniesta. De Jong, però, no només va excel·lir quan alçava el cap i buscava construir el joc. Contra un rival tan físic i directe com l’Eibar, l’holandès va estar atent a la recuperació, ajudant Busquets per mantenir el control del matx. De fet, De Jong va ser el jugador que va fer més quilòmetres.

“Era molt important guanyar el partit després de l’aturada de seleccions, per mantenir els bons resultats anteriors. Sabíem que l’Eibar ens buscaria a dalt, tal com ens ha dit l’entrenador, i això ens ha permès jugar ràpid”, explicava De Jong. Tant ràpid, que gairebé tot els cops que va tocar la pilota, la va entregar a un company al primer toc. L’holandès va tocar la pilota 60 cops i va fer 50 passades, amb un percentatge d’encert superior al 95%. Cada cop que la pilota arribava, ni la controlava. Al primer toc la feia arribar a un company per donar velocitat al joc tant amb assistències verticals com horitzontals. Al seu costat, Arthur Melo també va estar a un nivell molt alt en un partit en què els migcampistes van cuinar el matx, perquè fossin els davanters, el trident, els qui s’encarreguessin de posar-hi la firma. De Jong va buscar connectar especialment amb Luis Suárez, a qui li va entregar la pilota deu cops, i amb Messi, a qui l’hi va enviar en vuit ocasions. Va connectar menys amb Griezmann, tot i que el francès estava feliç perquè per primer cop va poder marcar en un partit en què també jugaven Messi i Suárez. “De mica en mica ens anem coneixent”, va dir el francès. De mica en mica els nous fitxatges van trobant el seu lloc al Barça.

la dansa

Després de l’èxit de Carmina Burana l’any passat, Maria Rovira (Mataró, 1963) aborda un altre cim, el Rèquiem de Mozart, al Centre Cultural Terrassa els dies 19 i 20 d’octubre, i arriba amb el cartell de sold out penjat. Aquesta coreògrafa, ànima de la històrica Trànsit Dansa, continua avançant al capdavant de la Crea Dance Company i de la seva companyia, que compta amb el ballarí cubà Kevin Martínez -va ballar al film Yuli,que Rovira va coreografiar- i amb el fantàstic Javier Monier.

D’on neix la idea de coreografiar el Rèquiem de Mozart?

Després d’estar sis anys treballant a Colòmbia vaig tornar a Catalunya i em va entristir veure l’ambient tan mort. Companyies bones dels anys 80 i 90 -Nats Nuts, Lanònima Imperial, Ramon Oller- havien desaparegut. Volia tornar a començar a treballar amb una companyia i aleshores l’Adrià Fornés, director del Centre Cultural Terrassa, em va demanar que coreografiés Carmina Burana. Fins aleshores mai havia fet una feina així, i després de l’èxit de l’any passat em va proposar el Rèquiem de Mozart. Amb el Carmina m’ho vaig passar molt bé, i ara girarà per tot Espanya i potser també anirem a l’estranger, així que vaig tornar a acceptar el repte.

Com és la seva aproximació?

És una obra que sempre que l’escolto acabo trista. He vist moltes coreografies que ja se n’han fet, sobretot d’estil neoclàssic i la majoria són dramàtiques. Vaig voler imaginar que en realitat ballen en una altra vida. Cadascú és lliure de pensar si això és possible o no, però després de patir un problema del cor vaig tenir una experiència que m’ha inspirat aquesta visió del Rèquiem. En comptes de ballar amb el cos ballen amb les ànimes, ballen des de dintre...

Com va preparar la coreografia?

Vaig estar estudiant moltes danses de la mort, sobretot de l’època medieval, com la de Verges. Però també em vaig interessar per les danses indígenes de Colòmbia, les xineses i les japoneses, que quan es mor algú gran són alegres perquè consideren que aquella persona passa a una altra vida. A l’Índia es posen a terra mirant al cel. Així comença l’obra, amb uns ballarins que respiren i alcen els braços com si es toquessin l’aura. Per al Lacrimosa m’he inspirat en els moviments de l’ADN.

L’espectacle té la música en directe de l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Coral Cantiga i el Cor Montserrat.

És ben bé un privilegi i és gràcies a la Fundació Crea Dansa que podem fer aquesta mena d’espectacles. Són produccions petites, però aquesta mena d’apostes no s’havien fet mai aquí. Per a mi és un repte, perquè no pots fer sempre el mateix, cal anar buscant i treballant, de manera que cada peça tingui la seva personalitat.

Torna al Centre Cultural Terrassa, on fins fa poc hi havia el Ballet de Catalunya en residència. Què li sembla el conflicte laboral que hi ha hagut?

No he entès res. És típic d’aquí que quan es fa alguna cosa i funciona, si no és futbol, s’acaba trencant. Aquí hi ha molt d’anticlàssic, i això és absurd, perquè el clàssic és la base de la dansa. Jo vaig fer la carrera de clàssic a l’Institut del Teatre i quan van obrir la línia de contemporani hi vaig tornar, però, coses de la vida, no em van agafar. La mestra Alicia Pérez-Cabrero em va animar a tornar a França, i així vaig començar la meva formació internacional, que em va dur a París i després a Nova York, on vaig poder treballar amb Merce Cunningham i alhora descobrir el hip-hop que es ballava al carrer.

Quins projectes té entre mans?

Ara preparem la Novena de Beethoven per a Terrassa i, per al centenari del naixement d’Alicia Alonso, el 2020, estem preparant una gala d’artistes cubans amb la Fundació Crea Dansa que es podrà veure a Terrassa. Vaig treballar amb Alicia Alonso als anys 90, quan vaig fer peces per a la seva companyia.

Com veu la dansa a Catalunya?

Em sembla fantàstic l’interès que desperten els artistes emergents, però crec que la gent gran, amb un recorregut, també s’hauria de respectar, perquè aporta experiència. Catalunya hauria de tenir una companyia nacional de dansa i s’hi podrien fer moltes coses interessants, perquè hi ha coreògrafs i ballarins d’aquí arreu del mó