estrena investidura

Vivim en temps de extremismes, antagonismes i confrontacions. A tots els nivells i en tots els àmbits, però sobretot en el polític. Una actitud que potencien al seu gust els escenaris mediàtics i que puja de to gràcies a la facilitat amb que les xarxes socials brinden l'ocasió de prémer el gallet contra qualsevol el comportament o simple presència del qual incomoda. Seny, seny, moderació, reflexió, són conceptes que s'esgrimeixen de tant en tant i apel·len a una forma de viure junts més tranquil·la que la barallar–se per qualsevol cosa, però ser moderat no té atractiu i no serveix per redactar titulars.

En un clima com aquest, el dubte davant allò que desconcerta i estranya, en lloc de l'exabrupte immediat, seria una forma de reaccionar més saludable per a tothom. Prendre un temps, pensar-ho dues vegades, deixar passar uns dies, abans de donar respostes irades.

John Carlin al·ludia a la qüestió en un dels seus articles: «M'alegro d'haver decidit agafar-me unes vacances de Twitter a principis de mes. Em vaig salvar de caure en la temptació de ventilar les meves reaccions a tres notícies: la del regidor madrileny de Podem i el seu acudit sobre els jueus; la del Nobel anglès de la ciència esbravant-se sobre les debilitats biològiques de les dones; la de l'activista nord-americana blanca que es deia negra. »(" La turba tuitera ", El País, 2014). No cal dir que les notícies en qüestió van perdre interès amb la mateixa rapidesa amb què s'havien convertit en el tema més discutit durant uns quants dies. Interès real no en mereixien cap d'elles, però les xarxes socials treien fum i havia de fer-se ressò de les reaccions en tota la cadena mediàtica, més o menys seriosa.

Amb aquests elements, és lògic que no aconseguim fer res d’allò que diem que caldria fer: diàleg, bones maneres, escoltar l'altre, paciència i raonament. Avantposar el dubte a la reacció visceral. Ho intento defensar en aquest llibre: l'actitud dubitativa, no com paràlisi de l'acció, que també pot arribar a produir-la, sinó com a exercici de reflexió, de ponderar els pros i els contres quan les vísceres estan a flor de pell. Un dels valors que va voler transmetre el moviment dels indignats, fa quatre anys, va ser el to amable i gens sorollós d'unes persones que es reunien i manifestaven per queixar-se de gairebé tot i mostrar la seva aversió a la manera de procedir dels poderosos. A Catalunya, els independentistes s'enorgulleixen que una reivindicació tan extrema com la de la secessió es tradueixi en manifestacions de to lúdic, on tots riuen i s'agafen de les mans en un gest de cordialitat.

La cordialitat és elogiada quan es mostra, però és l'excepció, no la norma; per això sorprèn. En donen fe les tertúlies televisives, els tuits, les campanyes electorals, les sessions dels parlaments i les declaracions mediàtiques d'uns i altres. Al periodisme li agrada atiar la confrontació perquè una informació que no produeix enfrontament no crida l'atenció. Els moviments dels indignats, en principi tranquils, han donat lloc a organitzacions i compromisos polítics que no eludeixen l'extremisme, de dretes o d'esquerres. França, el Regne Unit, Holanda, Dinamarca, països referencials per la seva ancestral obertura i tolerància, es veuen impotents davant les adhesions que conciten els partits racistes que han anat apareixent en l'arena política. I, sense arribar a extrems racistes, hi ha derives populistes a Grècia, Itàlia, Espanya, els Estats Units. El populisme ve a ser la manera actual de caure en la demagògia, allò que per als clàssics grecs era el signe evident del deteriorament de la democràcia.

Crec que va ser Bertrand Russell qui va dir que la filosofia és sempre un exercici d'escepticisme. Aprendre a dubtar implica distanciar-se del fet i posar en qüestió els tòpics i prejudicis, qüestionar allò que es presenta com inqüestionable. No per rebutjar sense més, doncs això torna a ser confrontació, sinó per examinar-lo, analitzar-lo, raonar i decidir què fer amb això. Hauria de ser l'actitud que acompanyés a l'ús de la llibertat, ja que, com va dir millor que ningú John Stuart Mill, no és lliure qui es limita a sumar-se a la corrent majoritària, sinó qui examina abans si és un corrent interessant. La tirania de la majoria, segons Alexis de Tocqueville, és un dels perills de la democràcia, una amenaça a aquesta llibertat individual que defensem amb tanta vehemència davant de les «mordasses» que tracten d'imposar els poders públics.

El pensament és dicotòmic: ens movem entre el bé i el mal, allò que és legal i allò les coses belles i les lletges, el que ens és propi i allò aliè. Les dicotomies sense matisos són abstraccions, formes grolleres de classificar la realitat, inútils i simplificadores per examinar la complexitat. És més fàcil situar-se en el sí o el no perquè per fer-ho no cal donar arguments. O sóc independentista o sóc unionista. De dretes o d'esquerres. Estic d'acord amb acollir els refugiats o no els accepto. Els matisos suposen massa esforç.

la regla

Fins no fa gaire, Gauri Kumari Bayak era l'alegria del seu poble, situat a l'oest del Nepal, una zona molt rural. La seva veu ressonava amb força pels camps mentre espellofava blat de moro. Quan caminava a pas lleuger per anar a fer classes de control de la natalitat, molts admiraven la seva seguretat.

Al gener, però, van haver de pujar dalt d'un turó el seu cos sense vida, acompanyat d'una corrua de persones plorant desconsoladament. Van cremar les seves despulles i se'n van repartir la roba. Van tirar a terra la petita cabanya on es veia obligada a confinar-se quan tenia la regla –i on va morir– per esborrar l'últim rastre d'una altra vida jove perduda a causa d'una superstició mortal. "Encara no m'acabo de creure que ja no estigui viva", diu, ple de remordiments, Dambar Budha, el seu sogre, assegut en una roca amb la mirada perduda entre els turons.

Creuen que el contacte amb dones quan tenen la regla porta mala sort, i per això les aïllen

En aquesta zona del Nepal, la més recòndita de l'Himàlaia, a les dones les expulsen cada mes de casa seva quan tenen la menstruació. Les consideren impures, fins i tot tòxiques. I al voltant d'aquest tabú ha anat evolucionant un règim opressiu, que comprèn, per exemple, la construcció d'un cobert aïllat perquè hi dormin les dones quan tenen la regla. Aquests espais de vegades són petits com un armari, amb parets de fang o pedra: són llodrigueres per a la menstruació. Gauri Kumari Bayak va morir per inhalació de fum quan intentava escalfar-se amb una petita foguera durant el cru hivern de l'Himàlaia.

Una superstició que mata

En aquestes cabanyes cada any hi mor com a mínim una dona o una nena –i sovint més– a causa del fred, la inhalació de fum o els atacs d'animals. Aquest juny han trobat una altra noia morta en un d'aquests coberts, mossegada per una serp. La policia diu que la seva família va intentar encobrir la mort destruint la cabanya i enterrant ràpidament el cos de la noia, però les autoritats el van exhumar i estan investigant què va passar.

Cada any hi mor com a mínim una dona o una nena –i sovint més– a causa del fred, la inhalació de fum o els atacs d'animals

Aquesta pràctica rep el nom de 'chhaupadi', un terme format amb paraules nepaleses aplicades als impurs, i fa centenars d'anys que dura. Però ara el govern nepalès i els defensors dels drets de les dones volen erradicar-la. A partir de l'agost, per primera vegada serà delicte obligar-les a confinar-se quan tenen la regla. El delicte serà sancionat amb penes de fins a tres mesos de presó, tot i que no se sap si això tindrà cap impacte en la tradició.

Moltes dones encara ho fan per la pressió social, que és molt intensa, o fins i tot per sentiment de culpabilitat. Cada vespre, doncs, centenars de dones i nenes surten de casa i, travessant treballosament aquests turons verds i ondulats on petites volutes de fum es fonen al cel foscant, es dirigeixen a les cabanyes del 'chhaupadi'.

Una d'aquestes dones, Mansara Nepali, em va ensenyar avergonyida la seva. Feta de pedra, no tenia més de 90 centímetres d'alçada. Quan Mansara Nepali es va ajupir fins a terra per entrar-hi es va donar un cop al cap amb el marc de la porta diminuta.

A partir de l'agost, per primera vegada serà delicte obligar-les a confinar-se quan tenen la regla

"L'hem construït nosaltres mateixes", diu, fregant-se el front. "Per això no està ben feta". Com moltes altres dones que he conegut, Mansara Nepali, que creu que té uns 35 anys, és analfabeta. No ha anat mai a l'escola i sembla avergonyida de la seva pobresa. Té la cara solcada per profundes arrugues i les galtes vermelles de treballar cada dia a la falda de la muntanya, sempre escombrada pel vent.

En aquests pobles les dones són bèsties de càrrega. En vaig veure una de mitjana edat que entrava en un mercat carregant 90 quilos de pomes a l'esquena, en unes caixes lligades amb cordes al voltant del pit.

Un altre problema que tenen aquí moltes dones és el prolapse uterí, una malaltia dolorosa que fa que l'úter baixi i sobresurti de la vagina. La causa pot ser l'aixecament de pesos i els parts amb complicacions, coses molt habituals en aquesta zona.

"Tot plegat forma part del sofriment i la humiliació que les dones han de patir a causa d'unes tradicions molt dures", diu Pashupati Kunwar, que dirigeix un petit grup d'ajuda dedicat a les dones. "Encara hi ha molta violència domèstica. Encara hi ha molts matrimonis infantils. Intentem convèncer la gent que els temps estan canviant, però la superstició encara té molta força".

"Una tradició" molt arrelada

I es veu que la tradició del 'chhaupadi' és especialment difícil d'erradicar. De petits ja els ensenyen que el contacte amb una dona que té la menstruació porta mala sort. I n'hi ha molt pocs que s'ho qüestionin.

"Si una dona entra a casa quan té la regla, poden passar tres coses", explica un pagès anomenat Runcho. "Vindrà un tigre, la casa s'incendiarà o el cap de família caurà malalt".

"Si una dona entra a casa quan té la regla, poden passar tres coses: vindrà un tigre, la casa s'incendiarà o el cap de família caurà malalt"

RUNCHO,PAGÈS DE LA ZONA

El Runcho parla sense dubtar ni fer escarafalls. Quan li pregunten si ha vist mai un tigre al poble, somriu i no diu ni que sí ni que no, però aleshores explica una llarga història: deu fer deu anys, va tocar per casualitat la seva filla quan menstruava i va perdre la vista durant uns quants dies: "Va ser un malson".

Mentre parla, la seva neboda, una adolescent que té la regla, es prepara per esmunyir-se pel forat per a l'emmagatzematge que hi ha sota la casa. El sol es pon darrere les muntanyes i bufa un vent fred. És un lloc fosc, fred i estret que fa olor de pells humides i està ple de palla que pica.

"Estic contenta de ficar-m'hi", diu la Devika. "No vull que els meus pares es posin malalts". El seu oncle l'observa amb atenció. "L'únic problema", afegeix ella, "és que aquí dintre els mòbils no funcionen. Hem de sortir a fora per veure les actualitzacions del Facebook".

Quan li pregunto al Runcho si li agradaria dormir en un lloc així, riu i em contesta: "I per què ho hauria de fer? És cosa de dones!".

Condicions deplorables

En alguns pobles, a les dones les envien a l'estable amb les vaques quan tenen la regla. A les que acaben de donar a llum també les consideren impures i n'hi ha moltes que hi han de passar uns quants dies confinades amb els nadons. Pashupati Kunwar explica que, fa dos anys, una mare va deixar el nadó sol uns minuts a l'estable perquè havia de rentar roba. Aleshores hi va entrar furtivament un xacal i li va prendre la criatura.

Hi ha moltes religions amb normes sobre la menstruació, i l'hinduisme posa especial èmfasi en la puresa i la impuresa. Tot i així, els estudiosos no saben ben bé per què el tabú de la menstruació té tanta força a l'oest de Nepal, on el practiquen molts pobles en una zona de centenars de quilòmetres quadrats.

Potser és perquè aquesta regió del Nepal és pobra, relativament homogènia, remota, i l'hinduisme hi té moltíssima força; a més, les cases solen ser petites. En altres subcultures hindús, les dones de vegades han de quedar-se en part confinades a casa durant la menstruació.

Aquesta regió del Nepal és pobra, relativament homogènia, remota, i l'hinduisme hi té moltíssima força, uns factors que afavoreixen la creença

N'hi ha que han de dormir als coberts durant tota una setmana. I pel que fa als àpats, no les deixen cuinar, cosa que, segons diuen, en realitat els és un alleujament. Normalment s'estan soles al cobert esperant que els membres de la família els passin per sota de la porta un plat de menjar.

Tampoc poden tocar el bestiar: si un vedell o una cabra entren al cobert, han de cridar algú que vingui a treure'l perquè l'animal es pot posar malalt. De dia, les dones, quan tenen la regla, treballen al camp com tothom, tot i que han de vigilar a no tocar ningú del poble; de nit, però, es tanquen a la cabanya.

Segons diu Kathryn March, una antropòloga de la Universitat de Cornell que coneix molt bé el Nepal: "Aquestes pràctiques volen protegir la puresa de la comunitat. Per això a la gent li costa tant abandonar-les".

Lluitar contra la majoria

Però cada vegada hi ha més gent que les vol abandonar. Dharma Raj Kadayat és un dels que s'han rebel·lat contra el 'chhaupadi'. Es va criar en un poblet a l'oest del Nepal, a un parell d'hores en cotxe del lloc on va morir Gauri Kumari Bayak. Després va viure gairebé 20 anys a Katmandú, la capital, que és relativament cosmopolita.

Quan fa poc va tornar al poble i va començar a treballar com a administrador en un hospital, li feia vergonya que els seus familiars encara practiquessin el 'chhaupadi'. "És una cosa molt retrògrada", diu.

Alguns activistes han intentat acabar amb aquesta pràctica, però no han tingut gaire èxit

Fa uns quants anys, durant un festival hindú, es va plantar davant de tot el poble i els va dir que les dones que no volguessin tancar-se en un cobert durant la menstruació serien benvingudes a casa seva. "Estàs borratxo", li va cridar un home de la multitud. Diu que els activistes van convèncer moltes famílies del poble de destruir els coberts. Però pocs mesos després,la gent es va espantar i els van reconstruir.

La mort de Tulasi Shahi, una noia de 18 anys mossegada per una serp l'any passat quan era a l'estable amb les vaques, ha empès els parlamentaris a aprovar la nova llei contra el 'chhaupadi'.

Tot i que en aquests coberts hi dormen dones de totes les edats, sembla que el 'chhaupadi' provoca un nombre desproporcionat de víctimes joves. Els activistes diuen que potser és perquè les joves no tenen prou experiència per protegir-se; per exemple, és possible que no sàpiguen quines serps són verinoses o que no siguin conscients de la importància de mantenir la porta una mica oberta si encenen un foc.

"Vam arribar a la conclusió", diu l'exparlamentari Rewati Raman Bhandari, "que si deixéssim aquest problema en mans de la societat els canvis trigarien centenars d'anys".

Reconèixer els perills

Dambar Budha, el sogre de la noia que va morir al gener, Gauri Kumari Bayak, explica ara a qui vulgui escoltar-lo els perills del 'chhaupadi'. "Però els és igual", comenta. "Jo els dic: «La meva filla s'ha mort, i la vostra també es pot morir». Però et contesten: «Ens sap greu, però la nostra cultura és així»".

La majoria de les mortes són noies joves, perquè els activistes diuen que no tenen prou experiència per protegir-se durant l'aïllament

És conscient que Gauri Kumari Bayak, que segons la família tenia uns 20 anys quan va morir, era feminista, feia classes de control de la natalitat i animava les dones a lluitar pels seus drets. "Però encara seguia aquesta tradició", diu. "La pressió és massa forta. Si no s'hagués tancat al cobert quan tenia la regla, se n'hauria avergonyit".

La troba molt a faltar: la seva manera de llegir llibres, el seu entusiasme amb la vida, la seva veu. Bayak va començar a viure amb la família del seu marit quan es va casar i va intimar amb els seus sogres. Quan va morir, va ser el seu sogre qui, aclaparat per la culpa, va fer miques amb les seves pròpies mans el cobert de la menstruació. Des d'aleshores insisteix que la seva dona dormi a casa quan té la regla.

"I sap què?", diu. "No ha passat res dolent. Tots aquests anys ens han enganyat per fer-nos creure en una superstició".

usurpacio

"Un govern en funcions pot aplicar l'article 155. Ho hem estudiat". Amb aquesta contundència s'ha expressat aquest matí el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, sobre una eventual intervenció de la Generalitat. Una proposta que ha anat prenent força els últims dies després que diumenge el cap de files del PSOE apugés el to contra l'independentisme i amenacés amb la recepta del 155 que tant havia criticat al PP i Ciutadans durant la campanya del 28 d'abril. 

Sánchez assegura que "un govern en funcions pot aplicar l'article 155"

Tot i la fermesa amb què s'ha manifestat Sánchez, els experts consultats per l'ARA rebaixen la taxativitat de les seves declaracions. "Des del punt de vista jurídic és dubtós", expressa la professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona Argelia Queralt, que, tanmateix, admet: "si et remets a l'excepcionalitat de l'article com a últim mecanisme, podria ser suficient amb la diputació permanent".  

"Si ens remetem a l'excepcionalitat de l'article com a mecanisme últim, podria ser suficient amb la diputació permanent del Senat"

ARGELIA QUERALTPROFESSORA DE DRET CONSTITUCIONAL DE LA UB

La literalitat de l'article a la Constitució especifica que el Govern, "previ requeriment al president de la comunitat autònoma" afectada –en aquest cas, Quim Torra–, "amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar-la al compliment forçós de les seves obligacions". Ara bé, amb la situació de funcionalitat actual després que es convoquessin noves eleccions per al 10 de novembre, les Corts espanyoles van quedar dissoltes i, com a conseqüència, també el Senat.

"La diputació permanent no té altres atribucions que la de vetllar per la funcionalitat de les institucions", matisa el catedràtic de Dret Constitucional de la UB Xavier Arbós, tot i que observa cert marge a l'aplicació si s'atén a la sentència del Tribunal Constitucional del mes de juliol respecte a la intervenció de la Generalitat l'octubre del 2017. "A la llum de la sentència, això tindria viabilitat", apunta Arbós, que afegeix: "el pronòstic és que el TC tornaria a avalar l'aplicació". No obstant això, el catedràtic discrepa de la decisió de l'alt tribunal: "al meu parer no hauria de ser aplicable". 

"A la llum de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la intervenció de la Generalitat l'octubre del 2017, podria tenir viabilitat un 155 amb un govern en funcions. Ara bé, al meu parer no seria aplicable"

XAVIER ARBÓSCATEDRÀTIC DE DRET CONSTITUCIONAL DE LA UB

Sobre la suposada potestat de la diputació permanent també ha reflexionat a l'ARA Queralt, que obre la porta a la possibilitat que "amb un ple extraordinari es pogués aplicar", encara que ho veu "forçat". "Em genera dubtes si es pot aplicar en un període en funcions", explica la professora, que recorda que l'estat espanyol és un "cas excepcional" perquè "el període en funcions és molt llarg". "És una escletxa en el sistema: com més feble està l'Estat –en al·lusió a la situació de funcionalitat–, més opcions hi hauria d'aprofitar la vulnerabilitat", indica Queralt. 

I mentre que Arbós i Queralt reconeixen dubtes tot i que no tanquen la porta a la veracitat de la proposta de Sánchez, la catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona Mercè Barceló la nega en rotund. "No és possible", exposa Barceló, que al·lega que la "literalitat de l'article demana que l'aplicació de l'article sigui per la majoria absoluta del Senat". Un requeriment que, als seus ulls, la diputació permanent no podria garantir. "Formalment no poden", sentencia. 

Miguel Presno, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat d'Oviedo, també sintonitza amb Barceló. "Una interpretació constitucionalment adequada conclou que la diputació permanent del Senat no pot avalar les mesures que proposi el govern a l'empara del 155", determina Presno. 

"Una interpretació constitucionalment adequada conclou que la diputació permanent del Senat no pot avalar les mesures que proposi el govern a l'empara del 155"

MIGUEL PRESNOCATEDRÀTIC DE DRET CONSTITUCIONAL DE LA UNIVERSITAT D'OVIEDO

Mesures menys restrictives

"És una mesura restrictiva, necessiten la majoria de la cambra per aplicar-la", insisteix Barceló, que considera que la intervenció de la Generalitat en el context actual suposaria "aplicar l'excepcionalitat de la Constitució en un territori". A més, la catedràtica conclou: "No es dona cap supòsit per a l'aplicació del 155 en els moments actuals". 

Independentment dels motius amb què l'executiu de l'Estat podria justificar la intervenció del Govern, la viabilitat de l'acció genera dubtes entre els juristes. En aquest sentit, Arbós recorda que la carta magna "ofereix alternatives" per controlar un territori. El catedràtic es refereix a la Llei de Seguretat Nacional, que no necessitaria l'aval del Senat, i que permetria al ministre d'Interior en funcions, Fernando Marlaska, "assumir el control de les forces policials autonòmiques". Una opció que ja es va temptejar durant l'octubre del 2017 i que finalment va ser desestimada. De fet, no garantiria el "control total" de la Generalitat. 

"La literalitat de l'article exigeix que sigui per majoria absoluta del Senat. És una mesura restrictiva, necessiten la majoria per aplicar-la. En les condicions actuals no és possible"

MERCÈ BARCELÓCATEDRÀTICA DE DRET CONSTITUCIONAL DE LA UAB

Una de les altres possibilitats que preveu la Constitució és la declaració de l'estat de setge, tot i que "implicaria situar l'Estat en un règim excepcional", adverteix Arbós, i gairebé equivalent a l'estat de guerra. En aquest cas, però, tampoc es necessitaria el pas pel Senat, sinó que amb una majoria absoluta al Congrés de Diputats a proposta exclusiva del govern ja seria suficient.  

Tal com explica el catedràtic Miguel Presno, la declaració d'un estat de setge sí que seria un dels supòsits pels quals el govern podria "intervenir la diputació permanent del Senat", ja que l'article 57 del reglament del Congrés l'habilita per "exercir les competències que amb respecte als estats d'alarma, excepció i setge atribueix a la Cambra l'article 116 de la Constituciog

erc test d'estres

Un dia després que ERC i el PSOE tanquessin un acord que buscava obrir una nova etapa de distensió, la Junta Electoral Central (JEC) va maniobrar ahir per generar un nou xoc institucional entre la Generalitat i l’Estat. A poques hores de la investidura de Pedro Sánchez, una JEC dividida per la meitat va irrompre en l’escenari per apartar del càrrec el president de la Generalitat, Quim Torra, i inhabilitar el líder d’ERC, Oriol Junqueras, com a eurodiputat malgrat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Dues decisions polèmiques que afegeixen incertesa a la investidura de Pedro Sánchez i incrementen la pressió sobre ERC, que reunirà avui d’urgència la seva executiva per valorar el nou escenari “i les conseqüències en el calendari polític immediat”.

La decisió de la JEC reobria ahir el debat dins de les files republicanes. Fonts del partit reclamaven no “prendre decisions en calent” i apuntaven que el sentit del seu vot no hauria de perillar davant del que consideraven “una operació d’Estat”. Tanmateix, altres veus de la formació no s’atrevien a fer pronòstics i admetien que tot està obert. El que és segur és que la reunió d’avui de l’executiva d’ERC se celebrarà sota encara més pressió que el Consell Nacional de dijous. Ahir, el mateix Torra remarcava en la seva declaració institucional que “no hi ha solució per a Espanya si continua la via més contundent de la repressió”, mentre que des de la plaça Sant Jaume, la líder de l’ANC, Elisenda Paluzie, tornava a reclamar que es voti no a Sánchez si no es reconeix el dret a l’autodetermnació.

Amb una resolució sense precedents, doncs, la Junta Electoral trastocava l’horitzó polític a l’Estat però també a Catalunya, que afronta ara un escenari incert amb un president inhabilitat en el càrrec però que ahir ja va subratllar que no té cap intenció de deixar el Palau de la Generalitat. Mentre milers de persones es concentraven a la plaça Sant Jaume, Torra va reunir el consell executiu de forma extraordinària i va comparèixer de forma solemne al Palau per rebutjar la inhabilitació exprés. “Mentre el Parlament no digui el contrari continuaré sent diputat i president”, va declarar en la seva primera reacció després de conèixer la resolució de l’ens electoral. Una afirmació que va fer acompanyat del Govern en ple per denunciar el que considera un “cop d’estat” contra les institucions catalanes i un “155 sense passar pel Senat”. Per al president, “ara és l’hora de reforçar les institucions” i fer efectiu que només la cambra catalana “pot decidir qui és el president de la Generalitat”.

Això situa en el punt de mira, de nou, la mesa del Parlament i el seu president, Roger Torrent, que ahir, complint amb la petició de Torra, va convocar un ple extraordinari per avui a les cinc de la tarda. Ahir a l’hora de tancar aquesta edició les fonts parlamentàries consultades encara no aclarien si hi haurà una resolució conjunta dels independentistes per reaccionar a la situació o el ple es limitaria a la intervenció de Torra i els grups. I és que el xoc institucional s’augura, de nou, al Parlament. Malgrat que la resolució de la JEC no fa referència al rol de la cambra catalana en tot això i ordena a la Junta Provincial executar l’acord quan sigui notificat a Torra -probablement la setmana que ve-, fonts parlamentàries asseguren que intentaran fer valdre l’Estatut i el reglament del Parlament. La legislació catalana, remarquen, només preveu la destitució del president i de diputat en cas de sentència ferma. I la JEC, assenyalen, s’ho ha saltat agafant-se a un precepte de la llei electoral (que entra en col·lisió amb l’Estatut) que permet la inhabilitació d’un càrrec públic sense sentència en casos de rebel·lió, terrorisme i delictes contra l’administració pública. Consultades per l’ARA, però, fonts jurídiques expertes en matèria de dret electoral consideren que la cambra catalana “està obligada” a complir amb la resolució de la JEC i que en cas contrari podria enfrontar-se “a conseqüències de caràcter penal”, ja que podrien acusar la mesa de desobediència.

Davant d’això, fonts de Presidència hi afegien ahir un altre argument. Defensen que deixar l’acta de diputat no implica deixar de ser cap de l’executiu -la via que utilitza la JEC per inhabilitar Torra-, de manera que el president podria continuar al capdavant de la Generalitat. Remarquen que la legislació només explicita la necessitat de ser membre de la cambra durant la investidura.

Competició de la dreta

En un intent de reconduir la situació i evitar ensurts d’última hora que els puguin complicar la investidura, els socialistes van apressar-se ahir a sumar-se a la crítica contra la decisió de la Junta Electoral. La portaveu al Congrés del PSOE, Adriana Lastra, va opinar en declaracions als mitjans que l’ens “no era competent” per decidir sobre la inhabilitació del president català i de Junqueras. Així, els socialistes van acusar la “dreta i la ultradreta” de voler “boicotejar la investidura de Pedro Sánchez”. En una mostra més de la competència oberta en el flanc de la dreta, PP, Ciutadans i Vox van córrer ahir a celebrar la inhabilitació de Torra i Junqueras i a intentar penjar-se’n la medalla, fins al punt que el líder dels populars, Pablo Casado, va anunciar la inhabilitació de Junqueras molts minuts abans que la Junta Electoral fes pública la seva resolució.

Amb el debat d’investidura ja en marxa al Congrés, aquest matí també es reuniran la direcció de JxCat i la del PDECat, que ahir es va refermar en el no als socialistes. Fonts del partit opinen, de fet, que la decisió de la JEC hauria de fer “reflexionar” Esquerra i canviar el sentit del vot. Les properes hores seran frenètiques i la pressió sobre ERC i el PSOE intensa. L’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va posar sobre la taula ahir forjar una taula de partits independentistes per l’estratègia de negociació amb l’Estat. Una estratègia que, segons ell, s’havia d’haver adoptat des del principi i que, en canvi, Esquerra ha optat -va criticar- per fer en solitari.

Enmig de les crítiques, doncs, E RC haurà de decidir avui un altre cop què fa amb Sánchez, que amb el debat al Congrés en marxa creuarà els dits perquè la JEC no li rebenti la investidura.

witold szablowski

El seu avi era membre del Partit Comunista i, de petit, coneixia tots els noms dels peixos grossos. Amb nou anys va viure el daltabaix que va suposar la caiguda del comunisme. Amb aquest bagatge, el periodista polonès Witold Szablowski (Ostrów Wielkopolski, 1980) va escriure les cròniques que aplega a Los osos que bailan. Historias reales de gente que añora vivir bajo la tiranía (Capitán Swing).

Què recorda d’aquell període?

Les botigues buides, perquè quan vaig néixer el comunisme ja estava en crisi i no vaig veure res dels anys daurats dels setanta. No podies comprar ni paper de vàter. L’economia en els últims anys era tan pèssima que només hi havia el mercat negre. Hi havia els cupons i recordo un dia que la meva mare els va perdre i els meus pares van discutir fortament. Tot i el paperet, havies d’esperar hores i hores fent cues. Als mercats hi havia el mercat negre, amb dones carregades de paquets amagats sota els abrics.

Aleshores l’entrada al capitalisme era vista com una esperança?

Ens pensàvem que seria així. A l’inici estava molt emocionat. No coneixia cap altre món i no sabia que abans de la guerra no hi havia comunisme; vaig veure a la televisió que tancaven el partit, que a mi em semblava que havia de durar sempre. El món d’un dia per l’altre es va omplir de color, com mostra la pel·lícula Good bye Lenin; tot es va omplir de productes. Va ser passar d’un món gris a prestatges plens d’aliments. Però com més gran em feia més m’adonava que hi havia un preu a pagar per aquesta transformació.

Els gitanos que feien ballar els ossos van ser una de les primeres víctimes, perquè els van prohibir treballar amb animals. Què li va interessar d’aquests personatges?

Cada família tenia la seva víctima. En la meva va ser la meva mare, que era mestra d’una escola que va tancar perquè només podia existir en un sistema comunista. No soc un gran fan del comunisme, però hi havia moltes coses bones perquè cada poble, per més petit que fos, havia de tenir una escola. En temes d’educació no es comptaven els diners. Pel que fa als gitanos, m’imagino els sentiments que devien tenir quan els van treure els ossos! Igual que la meva mare, que va quedar a l’atur i no es va refer.

Els gitanos estaven integrats gràcies al comunisme?

Exacte. No trobo a faltar aquells anys del final, però si avui soc periodista i escriptor és gràcies als canvis socials que va dur el comunisme, perquè la meva família havia sigut sempre pagesa pels dos cantons i els meus pares ja van poder estudiar i fer-se mestres.

Li deu costar explicar a Occident per què hi ha encara nostàlgics del comunisme.

Precisament per això he agafat el tema dels ossos ballarins com a metàfora: hi ha coses difícils d’explicar. Quan penses en la seva situació, tenien una vida estable, que no era perfecta perquè de vegades fins i tot els torturaven, però era l’única que coneixien i no sabien que hi havia altres ossos que vivien al bosc. De cop i volta, els van deixar en llibertat, es van quedar en estat de xoc i no sabien què fer. La llibertat era estressant, i quan llegim sobre aquests ossos intentem pensar que va passar el mateix amb els humans. Als anys 80 hi havia gent que volia guanyar més diners i tenir més productes a les botigues, però no van demanar intercanviar el comunisme pel capitalisme.

Què va suposar la llibertat?

Per a la gent que havia viscut tota la vida en un país sense llibertat, va ser problemàtica, perquè és fàcil enganyar-la, no entens les normes. Cal definir la llibertat. Som lliures en el món capitalista? Crec que hem canviat un tipus d’esclavatge per un altre. Quan pensem en els dispositius, els telèfons mòbils, Facebook... els millors enginyers del món juguen amb el nostre cervell per intentar que ens fem addictes al mòbil i ens gastem diners amb coses que no necessitem, i davant d’això som molt vulnerables. Amb tot, crec que podem ser lliures al marge del sistema. Has de mirar cap endins. Això és el que vaig veure quan llegia sobre aquests ossos. Els únics moments que eren lliures tenien una llibertat organitzada i controlada, però quan els sortia de la seva pròpia naturalesa, la llibertat era més genuïna.

En la segona part del llibre recull una sèrie de viatges que va fer per països com Cuba i Grècia.

Volia parlar de llibertat des de molts angles i com la gent lluita per aconseguir-la. Un dels meus personatges preferits és la senyora polonesa que viu a l’estació Victoria de Londres. Discapacitada. A la Polònia comunista li donaven feina en una fàbrica de guants. Quan es va quedar sense feina va anar a Estrasburg per denunciar la injustícia. El tribunal es van limitar a dir-li que escrivís una carta. Va ser un fracàs, però es va adonar que la gent li donava diners perquè sentien pena per ella. Aleshores va decidir dedicar-se a pidolar, però ho faria a la ciutat més rica, Londres. Quan la vaig conèixer era una sensesostre, però és la persona més lliure que he conegut.

Com va treballar les entrevistes?

Intento treballar-les literàriament seguint Kapuscinski; per tant, la literatura és molt important, però intento que no em destorbi: la meva prioritat és que el text sigui llegidor i atrapi el lector; per això faig capítols ben curts.

Ha embellit les històries?

No he inventat res, tot està basat en els fets, i les històries són tal com me les van explicar. La literatura rau en la metàfora dels ossos ballarins que no poden gestionar la seva llibertat tal com els passa als humans. De fet, també som animals, i si parlem d’emocions no som tan diferents dels ossos.

Com veu el govern d’extrema dreta que hi ha a Polònia avui dia?

No és un problema només de Polònia. A la majoria de països europeus, els polítics són tan corruptes que la gent no confia en ells i busca noves idees, i es deixen seduir per persones que tenen un bec d’or. Un 30% dels joves voten aquests idiotes perquè ja no confien en ningú i busquen algú més radical que els promet canvis.

suprem

Carles Puigdemont ha demanat al Tribunal Suprem que retiri les ordres de detenció –tant la nacional con l'euroordre– contra ell. La defensa de l'expresident s'agafa a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que avala la immunitat dels eurodiputats per reclamar que s'arxivi el cas i que s'aparti el jutge Pablo Llarena del procediment per falta d'imparcialitat. Ho desenvolupa en un escrit d'una seixantena de folis que ha presentat davant del tribunal com a resposta a la petició del jutge instructor a les parts perquè es pronunciïn sobre com ha d'actuar el Suprem després de la decisió de la justícia europea.

Per a Puigdemont, la pretensió de la Fiscalia, que creu que la immunitat no es contradiu amb mantenir les euroordres i que en va sol·licitar la suspensió, “no només és extravagant, sinó que és grollera, manifesta i palmàriament il·legal amb tot el que implica". L’euroordre contra ell va ser dictada sense fonament legal i sense la prèvia autorització del Parlament Europeu, assegura, i demana aixecar la resta de mesures cautelars per resultar incompatibles amb les immunitats inherents a la condició d'eurodiputat.

A més, l'advocat Gonzalo Boye vol que Llarena declari que no es poden adoptar mesures privatives de llibertat o restricció de moviments, de manera que no se'l pugui detenir, i que per tant tampoc ho sol·liciti a través d'un suplicatori al Parlament Europeu. 

Al llarg del document, la defensa recorda que en diferents escrits ha sostingut que des del moment de la proclamació de candidats electes per la Junta Electoral Central, és a dir, el 13 de juny del 2019, el seu client hauria adquirit la condició de diputat al Parlament Europeu, de manera que està protegit per les immunitats reconegudes en el protocol sobre els privilegis i immunitats de la Unió Europea.

Es tracta de la mateixa posició que ha reconegut el TJUE en el cas de Junqueras, per la qual cosa, segons Boye, la posició adoptada en tot aquest temps tant per la Fiscalia del Tribunal Suprem com pel jutge instructor del cas és "insostenible". Dubta, a més, l'advocat de Puigdemont de la imparcialitat de Llarena pel fet que mantingui un contenciós civil amb el seu client a Bèlgica que encara està pendent de resoldre.

Segons la seva opinió, després de la sentència del TJUE, el manteniment de les ordres de detenció que encara pesen sobre Puigdemont "poden obstaculitzar la llibertat d'un membre del Parlament Europeu, sense la prèvia obtenció d'una autorització per a aquest efecte" de la mateixa Eurocambra.

Afegeix, també, que aquest tipus de suplicatoris, per la naturalesa de la mesura que es pretén, "només es podran concedir amb caràcter summament excepcional, ja que la situació de presó provisional d'un parlamentari resulta, a la pràctica, incompatible amb l'exercici del càrrec electe representatiu".

L'escrit al·ludeix igualment a la Constitució Espanyola, l'article 71.2 de la qual disposa que durant el període del seu mandat dels diputats i senadors gaudiran també d'immunitat i només podran ser detinguts en cas de delicte flagrant, cosa que segons la defensa de Puigdemont no pot ser aplicat al seu cas.

Els antecedents d'Herri Batasuna i de Ruiz Mateos

Com a antecedents, el lletrat cita dos casos. Concretament el del dirigent d'HB Ángel Alcalde Linares, que el 1989 va quedar en llibertat a l'obtenir la immunitat que li va donar l'obtenció d'un escó al Congrés –si bé va aprofitar aquesta circumstància per fugir–, i també el de l'empresari José María Ruiz Mateos. En aquest cas, ja havia començat el judici oral en el moment de la proclamació de Ruiz Mateos com a diputat al Parlament Europeu, i els tribunals van aixecar les mesures privatives de llibertat. "Seguint, per cert, el criteri del ministeri fiscal", apunta Boye en el seu escrit.

"Doncs bé, aquests precedents posen de manifest, sense cap mena de dubte, que procedeix l'aixecament de la mesura cautelar de presó provisional com a conseqüència de la proclamació com a diputat al Parlament Europeu [de Puigdemont]", subratlla la seva defensa. El manteniment d'una ordre europea de detenció respecte d'un parlamentari europeu, sense la prèvia autorització de Parlament Europeu, insisteix l'advocat, "és absolutament incompatible amb el bon funcionament del Parlament Europeu, cosa que vulnera al seu torn el principi de cooperació lleial" que estableix el Tractat de la Unió Europea.

Recorda igualment que el Parlament Europeu celebra sessions periòdiques tant a Brussel·les com a Estrasburg, "de manera que la vigència d'una ordre europea de detenció en aquests dos estats membres, sense la prèvia autorització de Parlament Europeu, resulta absolutament incompatible amb la bona marxa del treball parlamentari i, fins i tot, amb el normal funcionament de sistema d'ordre europea de detenció".

En un altre moment del seu informe, Boye recorda que "ni les autoritats d'execució de Bèlgica, ni les d'Alemanya, ni tampoc les d'Escòcia" en els tres processos d'ordre europea de detenció als quals s'han vist sotmesos tant Puigdemont com altres personalitats polítiques catalanes en aquesta mateixa causa, han entès necessari ingressar-los en presó preventiva. "I això fins i tot en moments en què ni tan sols havien de ponderar la condició de diputats al Parlament Europeu que, en aquell moment, encara no havia adquirit", com passa ara mateix amb l'exconsellera resident a Escòcia Clara Ponsatí.

"Això no és una guerra", diu als fiscals

En al·lusió als quatre fiscals del cas, la defensa de l'expresident diu que entén "les angoixes existencials que l'actual situació genera en els representants del ministeri fiscal", als quals recorda que "poden oblidar que això no és una guerra sinó una discussió jurídica davant d'un òrgan jurisdiccional que ha de vetllar per la correcta aplicació del dret, incloent-hi naturalment el dret de la Unió".

"No hi ha més camins. Qualsevol altre serà, una vegada més, un salt al buit legal que només servirà per deteriorar, més si és possible, la posició del poder judicial espanyol en el context europeu, que, com diem, és el de tots nosaltres", conclou el lletrat.

europa

Quan s’estudia dret anglosaxó ( common law) s’acostuma a fer molt d’èmfasi en la categoria dels juristes que han anat fixant la interpretació de les lleis mitjançant sentències –el que s’anomena precedents–. Als països de tradició romana amb vernís napoleònic –tota l'Europa continental, incloent-hi Rússia– les lleis estan compendiades en Codis (Civil, Penal, Laboral, Mercantil, etc.). Són guies que no deixen gaire marge d’interpretació als jutges. En el dret anglosaxó –gairebé el de totes les antigues colònies britàniques, inclosos els Estats Units– les lleis no es compendien en codis i la interpretació es deixa en mans dels jutges, que fan evolucionar les lleis segons l’època, l’entorn social, l’estat de la tecnologia, etc. Les lleis s’interpreten.

Un dels juristes més esmentats en el món anglosaxó és William Blackstone (1723-1780), perquè va actualitzar i ampliar la interpretació de la famosa in dubio pro reo (en cas de dubte, cal interpretar els fets a favor del processat) quan aquest principi s’ha de projectar en l’àmbit de la democràcia liberal: “És preferible que deu culpables s'escapin [de la llei] abans que un innocent pateixi [condemna]”.

Com s’ha posat en evidència, a Espanya, en la praxi jurídica –i en altres temes també–, s’acostuma a agafar el pitjoret de cada casa. Determinats jutges interpreten les lleis passant-se els codis per l’aixella –cosa que no els correspon– i, a sobre, quan ho fan, apliquen el principi contrari a l’expressat per William Blackstone. Ha quedat clar que aquí, pel que fa al Procés, ha regit l'“és preferible que deu innocents pateixin condemna abans que un possible culpable se n'escapi”. O sigui: in dubio adversus reo.

Farien bé els nostres nous diputats a Estrasburg impulsant una directiva que forcés els canvis en el sentit del que recomana el Greco

La recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat dels senyor Junqueras, i que té efectes per als senyors Puigdemont i Comín, ha posat finalment en evidència tot el procediment del Procés i, de fet, tots els actes que la justícia espanyola –que inclou la Fiscalia– ha dut a terme en contra dels processats. Si fem cas del TJUE i de l’opinió dels juristes, el Tribunal Suprem espanyol delinqueix retenint el senyor Junqueras. I els seus membres no només potser no rectificaran ni compensaran els mals provocats, sinó que ni tan sols rebran cap càstig. Aquesta immunitat judicial, en un estat democràtic de dret, no és dolenta si el jutge actua seguint una bona praxi. Un jutge pot errar, però l'esmena a la seva decisió només té lloc en base a recursos i apel·lacions. Si els jutges paguessin pels seus errors, actuarien sempre atemorits i les seves sentències resultarien distorsionades. Han de ser els mateixos jutges els que castiguin aquell que es demostra reiteradament incompetent o prevaricador –apartant-lo del servei, processant-lo, etc.–. Un principi que costa d'entendre. Però és com la immunitat parlamentària: s’ha de promoure que els diputats no siguin perseguits per l’exercici de la seva professió. En democràcia hi ha principis que, a voltes, semblen forassenyats, però no ho són –un altre clar exemple és el del secret periodístic a l’hora de revelar les fonts d’informació–. La democràcia és fruit d’un equilibri molt delicat i sofisticat que va molt més enllà del fet de, simplement, votar cada quatre anys.

Esclar que aquesta excepcionalitat no serveix de res si a la cúpula de la judicatura hi arriben prevaricadors i altres corruptes. Quan el sistema no és capaç de destil·lar els malèvols perquè el sistema sencer se sustenta en la laxitud i en l’incompliment de la llei, aleshores estem davant del desgavell en estat pur. I és aquí on ha arribat Espanya.

La cúpula judicial espanyola és fruit dels nomenaments dels polítics. D’un sistema malgirbat que prima els partits. I aquests partits van pactar, tàcitament això sí, mantenir una cúpula judicial trufada de famílies i castes franquistes mal reciclades a canvi de no endreçar les seves finances. Avui, doncs, tenim uns partits als quals la justícia pot castigar –només deixant que les investigacions dels jutges de base segueixin el seu curs– o bé beneficiar –apartant jutges com ara Baltasar Garzón o Elpidio José Silva–. Amb el temps ha esdevingut una cúpula judicial desbocada que, com ha quedat demostrat, prevarica des de dalt.

Europa ha començat a detectar que la cúpula judicial espanyola és perillosa. Però el sistema de nomenaments del poder judicial no el canviaran ara els partits polítics espanyols –qui ho fes seria acusat de catalanofília–. Només des d’Europa poden imposar-se aquests canvis. Farien bé els nostres nous diputats a Estrasburg –ells que en pateixen les conseqüències– de treballar per impulsar una directiva que forcés els canvis en el senti del que, fa anys, recomana el Greco (Grup d’Estats contra la Corrupció). Suport europeu no crec que els en falti.