Banquers

M'esta costant molt re emprendre aquest blogs. D'una banda tinc el cap ple de pastilles encara i de l¡altre que costa molt llegir els diaris i aprofundir les noticies, no gaire be com mi veig.H pensat fer coses molt curtes per posar me al dia. Com tuits com si diguéssim i una breu, molt breu reflexió. L'altre també es com hi veig de malament amb el reflex de la pantalla de l'ordinador.Avui seria, els banquers espanyols con els mes ben pagats d'Europa, un salari mitja de 2,44 milions d'euros 'any. Això em sembla que es el que cobra el Faine i ell mateix diu que es poc si comparem amb d'altres.Els segueixen Àustria i Alemanya amb 1,84, I a sobre el 2011, encara es van apujar els sous i blidnarse les pensions. Si senyor, amb un parell...

el museu

Just tornar de la Costa Brava, la Rosa tenia un casament per fer i això sempre comporta un cert nerviosisme. Tot va anar be. I l'endema amunt altre vegada cap a Girona a visitar amb els amics del Cine Club, el Museu del Cine. A pocs dies de la mort del seu fundador, Tomàs Malloll, nosaltres cap allà a aprendre com va començar això de la calmara fosca i la imatge en moviment en un visita guiada per aprofitar mes l'avinentessa. Del teatre de les ombres xineses per la camara fosca passem a la llanterna màgica i les caixes d'optica, Fins que uns senyors amb paciencia crec que Niepce i Daguerre aconsegueixen fixar durant nomes mitja hora la primera fotografia. Les joguines d'optica endegant la cursa per la imatge en moviment fins que Lumiere fa la primera projecció i Melies i Chomon s'adonen de les possibilitats sentant les bases del dibuixos animats d'ara. Les eines del cinema i els efectes especials ens deixen davant del cine NIC. Un projector amb manivela que l'avi feia córrer de petit per veure un elefant caminar o uns nens ballar. Un bon àpat a la plaça, al Boira, on per cert tenien la meva aigua Vivaris i tot, va donar pas a una passejada per la catedral a la que nosaltres ja no varem arribar. Peró aquesta setmana també ha passat una cosa terrible que t'explicare demà.

Temps

Varem anar a veure al Quim Masferrer, componen del teatre de guerrilla que ara una obra sol. Durant una hora i mitja, que es que li diuen que li queda de vida, parla amb el public, fa demostracions de ball amb la cadira de rodes o escolta la seves tres cançons preferides. De tant en tan passa un home vestit de negre que es el temps imparable i li senyala el que li queda. Home em va recordar bastant a mi a l'hospital. La millor musica per mi la de JOhnny Cash,quan ell recorre carretera i camins per escapar de la seva hora. Molt bo quan parla de desfogar se, tipus les multes ja les pagara qui sigui, la hipoteca, la llum, la RENFE, empreses varies a qui uns calvos interessants. Parla del critic amagat entre el public que viu del treball dels altres, de lo famós que es faria si fes volar el pavelló esportiu de Llissa,-preguntat el public nomes un volia ser famos d'aquesta manera,- i parla també amb el Senyor per aclarir els 4 dubtes que tots els creients tenen. Actualitzat el llarg monòleg amb les darreres noticiàs, boda, de la filla del Mas, Concert al Camp Nou, expresaba les seves contradiccions quan deia que de petit volia ser torero i transformen el pijama i la bata en un autentic vestit del 'art de matar.Peró el millor per mi va ser l'odi i la mania que expressava per el seu cosí matern i tota la família de la mare. Cru, divertit, incisiu, físic, un bon actor dominant el tempo del escenari. Fins que el rellotge electrònic del telo li posa 00.00.00. i acluca el cap. Aplaudiments a dojo i no se quantes sortides a saludar. 100 vallesans que ens varem passar d'allo mes be. I amb la mort que ja es dir.

festa major

Altre vegada la festa del poble. Cada cop mes senzilla i austera, però divertida i popular com sempre. L'avi no es que hi participi gaire, però sempre arreplegues alguna actuació. Aquesta vegada hem sentit, que no escoltat Fugados de Alcatraz, per endavant a Can Badell sentir un grup rarissim de la Garriga i uns amics de la Rosa, La puta i la Ramoneta. Nosaltres veníem de veure una bona pel.licula, tant que ens va fe perdre el preg de la Imma Colomer i el que varem fer, doncs feia igual fresca, es afegir hi un xocolata amb churros que no si encara n'has menjat mai. Tens l'altre avi amb la cama tiesa i la Pepi a Sant Pau operada de cadera que als seus 84 anys li reclama una llarga recuperació. He comprovat que tardes igual en curar te que en recuperar te.Avui hi ha vermut i concurs de paella a la Verneda de Flix. I un raig de sol calenta el teu troç de piscina que guardem per tu. A la nit ens saltem també les havaneres i concerts per anar  Llissa a veure al Masferrer del Teatre de guerrilla que em cau molt be. Ja t'explicare. alegria com deia La Trinca que es festa major...

ramon mirabet

Encara que te 30 anys igual es famós quan tu siguis gran. Et poso de vegades aquí personatges de la cultura que son difícils de descobrir de moment. Aquest noi, a qui li agrada el petit Príncep, Nirvana i Freddy Mercury, estava a França tocan per els carrers i va participar en un concurs televisiu de cançons. Va quedar tercer i allà, la gent el reconeixia. Ara, desprès d'alguns anys mes de tocar per el carrer, s'ha produït, vol dir pagat ell un disc, que es diu Happydays. Un individu que fa tres anys va passar per la versió francesa de la operacion triunfo i que va dir que si tenia que fer un minut de cua, se'n anava.Tocar al carrer es molt dur. A Barcelona no podria. En una hora podia arribar a vendre 40 maquetes, uns  500 euros. Hi ha qui arriba fins i tot a pagar impostos. Ell mirava d'anar hi de 1 a dues que es quan li venia mes gent.Diu que els que mes l'entenen i per tant els que li han finançat el disc son americans, canadencs, anglesos, holandesos i australians.A l'estat espanyol mes tancat, no els interessa obrir se a d'altres musiques. Del Sena a Montmartre, es va deixar anar i va perdre la vergonya de tocar en public.Pare trombonista i arranjador, li en cantava passejar de petit amb la seva mare i sentir els musics dels carrer.Va començar amb el piano però no li agradava fer tantes reverencies i ho va deixar.Un tipus del mon, optimista i amb ganes d'explicar la seva bona historia.

Letta

Torno i el nivell de corrupció segueix pujant. Peró la política sempre es venga. Mira ara a Itàlia com el dirigent del partit demòcrata cel.lebra la victòria a molts llocs del mapa, Roma i onze capitals de provincià.Tot i amb la participacio mes baixa  de la historia Enrico Letta respira. La confiança no la recuperant de repent als alcaldes sortints L'espectacle ha estat substituït per l'abstencio i la bona gestió. Anul.lat Grillo a la primera volta, Il Cavalieri no ha pogut salvar els seus peons jugant encara a ser home fort del govern.El lider del partit demòcrata si que te ara un coixí per creixeren una Itàlia impossible.

Este hombre de al lado

Hi haurà un dia que el blog es parara i ja no el continuaré jo. No es aquests el cas.L'avi ha tingut un ensurt de salut molt gros, segons assenyalen tots els informes. Bacteries i candides es van ajuntar per fer nos ho passar malament 41 dies, al de veritat, bo hospital general de Granollers. Son els dies no viscuts que també podria ser el títol del blog d'avui. Sempre li haure d'agrair a la Rosa que crides l'ambulancia doncs jo no sabia veure que estava al limit. Desprès et despullen i ets un troç de carn sobre una taula en mans d'un metges de guardia experimentats que corren mes que poden. Planta i sis dies a la UVI amb l'oxigen artificial i tota mena de proves.Cateters JJ,puncions,ecos i mil radiografies de tots els cantons.I nomes dos records. Els ulls enagats de llàgrimes de la Rosa dienme adéu un vespre i l'apretada al braç del doctor Esquirol dienme que me'n sortiria si ho feia be. I un munt d'amics que assabentats et volien fer costat. A planta uns equips d'infermeria carinyosos i professionals. Pastilles per un tub i mai mes ben dit, vetlles a les nits i un progressiu mal d'espatlla que encara no m'ha deixat. Per les habitacions 643.651.i 636 han passat els mes propers amb tot l'amor i la voluntat de cuidar te on no arriba l'eficiencia de l'hospital.He vist inmovil a la cadira el patiment de la Rosa i com els dies estressants anaven fent mella en el seu rostre.Era la intendència clandestina amb la permisivitat de la Dra. Lluis. Els seu primer bikini va obri la veda a tots uns sopars de luxe regats amb el gran descobriment de l'aigua Vivaris. La Montse i les seves xapates, algun diari i l'album dels records, el contes de la Mery, feien les suplències arbitraries del incansable Blai. una mica mes suportable a tothom. Tot i el poc moviment de la nostra part de l'habitacio no era fàcil trobar estones per parlar amb la Rosa a solas. L'últim reves va ser la mosqueta a l'úll i la no resposta al primer tractament. Desanim i una setmana mes de Pasapalabra. Desprès. l'oftalmoleg ho va veure millor evitat una altre punció,el somriure va tornar preocupat a la cara de la Rosa fins que em va poder tornar a casa en la furgo. El títol del blog fa referència als veïns d'habitacio, radiografia explicita de la nostra Catalunya.. Els srs. Pere, Agustin, Joan, Ignacio, i el pintor de Sant Feliu. tots membres d'aquest país plural, amb els que vaig compartir habitació i alguna fruita em deien al principi este hombre de al lado. Per molts d'ells, de 75 i 80 anys, el català i la independencia quedava lluny.