Avui t'adapto un text molt maco que he trovat sobre els germans i la seva estimacio. D'aqui uns mesos tindras el primer record conscient. Estaras a punt de fer 4 anys i sera el 2015, el octubre. En els instants previs al record, jo devia menjar el pa
amb xocolata que l’àvia m'havia dut per berenar en venir a recollir-me a
l’escola per anar a la clínica, que quedava just al costat. Devia dur encara la
bata posada i les trenes ben tibades i encoloniades. Devia cantar per
dins mentre caminava, perquè sempre ho feia.
La primera vegada que vaig veure la meva germana petita, hi havia
aquella llum d’octubre a les cinc de la tarda que molesta una mica i tot. Quan
vaig entrar a l’habitació, els meus pares em van donar una nina de drap blava.
“L’ha dut la germaneta la panxa de la mare, per a tu, perquè t’estima molt”. El
record del dubte sobre la procedència de la nina és tan nítid que encara ara
puc descriure la sensació d’incredulitat que aquell regal em va produir. Em
vaig abocar al bressol i allà la teníem: un nadó petit i pelut. Quina
fascinació! Quines ganes d’agafar-la com si fos una de les meves nines!
Tenia una germana i sentia (perquè així m’ho devien haver transmès) que n’havia
de tenir molta cura i que jo era la gran i totes aquestes coses que es diuen
als germans grans.
No us enganyaré: la fascinació em va durar aproximadament tres mesos. El temps
just per descobrir que jo ja no era la filla petita, la cosina petita, la néta
petita, la neboda petita o, fins i tot, la veïna petita. Aquell animaló intrús
s’havia convertit en una nosa que no em deixaven agafar, amb qui sempre havia
d’anar amb compte i de qui tothom estava sempre pendent. I va començar una
guerra que va durar aproximadament setze anys, amb alguns períodes de treva
curtets i alguna revifalla a posteriori. I no era una guerra freda, no us
penseu: durant tots aquests anys, la lluita va ser un cos a cos de plantofades,
patades voladores, esgarrapades, queixalades, cops de puny, escopinades i
travetes. Això sí: jo tenia claríssim que l’única que li podia pegar era jo,
perquè malgrat tot l’estimava com a ningú i vivia constantment en una dualitat
odi-protecció que va regir la nostra relació fins a l’adolescència.
Va arribar un dia en què ens vam adonar que ja no teníem ganes de forçar amb
clips els panys dels nostres diaris respectius perquè ens venia de gust
explicar-nos les coses que abans guardàvem sota clau. Que, amb els anys, havíem
desenvolupat un cert gust per la mateixa música i les mateixes pel·lícules. Que
ella ja no em feia pagar-li cinc euros perquè dormís amb mi després de veure una
pel·lícula de por perquè, en el fons, li agradava que jo –que era la gran–
tingués por i ella pogués exercir de protectora. Que compartir la Game Boy
havia deixat de tenir importància perquè preferíem parlar que jugar al Mario
Bros.
I un dia fara anys de tot aixo. I m’adonare que hem compartit mitja vida i que és la
persona que més estimo del món, la meva persona preferida. I malgrat haver-la
volgut llençar moltes vegades pel balcó (especialment quan era un nadó
moníssim), crec que la meva vida hauria sigut molt avorrida sense ella.
Tenir un germà petit t’ensenya, encara que sigui a base de plantofades, a
compartir, a protegir i a renunciar a ser el centre de l’univers. I un cop
aprens tot això, guanyes una cosa que no té preu: la complicitat més forta i
més segura que tindràs mai amb algú. I el plaer indescriptible de ser al seu
costat, avui que es fa gran.
