Trias es regira

És la campanya més decisiva perquè es fa en un clima de desafecció, i amb ciutadania exigent i queixosa per la crisi i la corrupció. El vot és més volàtil que mai i els partits, nerviosos, opten majoritàriament per aparcar sigles i deixar enrere els grans principis ideològics. Primen l’“I tu més” i els personalismes. El debat de divendres a BTV dels candidats de Barcelona en va ser una mostra i els que vindran difícilment invertiran la tendència. Tot plegat desemboca, en els compassos inicials de la campanya, en un cert clima de crispació.

A les notes xenòfobes que, de nou, hi posa el PP s’hi afegeix la duresa discursiva de la gran novetat, la candidata de Barcelona en Comú, Ada Colau. L’exportaveu de la PAH ha sigut hàbil per treure suc polític, d’una banda, de la indignació que es va fer evident amb el moviment del 15-M -i ara demana resposta a les institucions- i, de l’altra, de la tradició, la base electoral i els recursos d’ICV. Un partit que té molt a veure amb el model Barcelona que ella esmena a la totalitat i que ara hiberna per evitar que el terratrèmol de l’esquerra el jubili, com amenaça de fer amb IU.

Colau ha intentat suavitzar la seva imatge (el vídeo del run run n’és un clar exemple), però en els grans mítings, un format en què no se sent còmoda tot i la seva forta personalitat, és més agressiva. Situada al centre dels atacs dels adversaris des que el CIS va fer evident que és seriosa aspirant a la primera posició, ella ha replicat sense pèls a la llengua denunciant la “campanya de la por” contra el canvi en la correlació de forces que diu que representa.

Dissabte mateix Colau va instar, de nou, a triar entre la seva opció o “la màfia” de CiU, de qui recorda sovint escàndols com els del Palau de la Música o els Pujol o la privatització de serveis públics per afavorir interessos privats. Dissabte, a més, la va acompanyar el líder de Podem, Pablo Iglesias, una garantia pel que fa a contundència dialèctica i que va ficar al mateix sac les polítiques del PP i CiU. “Gent que té comptes a Andorra i pacta amb els que en tenen a Suïssa”, va dir. A la tarda, després d’un míting d’alt voltatge, al mateix districte, Nou Barris, el més colpejat per la crisi, un desconegut va agredir Santi Borrull, candidat de la federació nacionalista, quan repartia propaganda. La denúncia ahir va ser unànime, inclosa la d’Ada Colau.

Però en el rerefons dels discursos dels líders dels partits tradicionals hi havia un cert lament per les formes de Colau i Iglesias, que ahir encara era protagonista polític a Catalunya per la seva entrevista a l’ARA, en la qual oferia a ERC la possibilitat d’arribar a acords. Una oferta que els republicans van rebre amb fredor condicionant-la a la independència, que el líder de Podem rebutja, i que a Ciutadans i el PP els va servir per acusar-lo de fer el joc al sobiranisme.

Trias no evita la crítica directa a Colau, sabent que és la seva gran rival. Si en l’obertura de campanya, la nit de dijous, el mateix Artur Mas la investia en l’adversari a batre, ahir Trias acusava la cap de cartell de Barcelona en Comú i Iglesias de “crispar, insultar i generar odi” per la manera com es referien a Convergència i els casos de corrupció que l’afecten. Trias considera que aquesta manera de fer pot provocar “violència” com va passar a Nou Barris. “No necessitem que vingui gent de Madrid a crispar-nos més”, deia l’alcalde. Va ser immediatament contestat per la mateixa Colau i per Joan Herrera, líder d’ICV. La candidata va afirmar que “la democràcia és incompatible amb la violència” però va reivindicar el seu dret a “fer crítica a les polítiques corruptes i privatitzadores que posen en perill drets fonamentals”. Herrera es va declarar “molt enfadat” amb les polítiques en matèria social de la federació nacionalista. Els ecosocialistes van fer saber ahir que un candidat seu a Rubí va ser agredit per membres de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) quan es manifestava contra ells.

Blanes, un balco

CONEIXIA BEN POC BLANES. Hi arribo concentrat, atent, preocupat per quanta estona trigaré a fer-me’n a la idea. A entendre Blanes. I confesso que em relaxo de seguida, al cap d’una horeta, un cop he passejat pel passeig de Dintre, pel carrer Ample, pel passeig Marítim, un cop he observat Sa Palomera, la roca que dibuixa algunes fronteres. I quan al migdia ens acabem enfilant al castell de Sant Joan, des d’on es vigilaven els pirates, i tinguem el privilegi de la mirada aèria, l’alegria serà doble. Llavors s’entén tot encara millor. Me’n faig la foto mental (i real) sencera.

Comencem pel començament, per un tret que la fa única. Aquest caràcter i esperit fronterer.

“Som de Girona, el que passa és que els de Girona no ens volen”, em diu una pagesa al mercat. “Aquí comença la Costa Brava, el que passa és que alguns es pensen que aquí s’acaba”, em diu un veí, al bar. Els blanencs, observo, no han perdut el nord. Miren cap amunt. La Tordera marca que s’acaba el Maresme i comença la Selva. S’acaba un paisatge de platja i comencen les roques. S’acaba el barcelonisme i s’enceta el gironisme. Ells miren més cap a Girona, tot i que darrerament Mataró ha crescut en centres comercials i hi ha gent que hi té tirada.

Blanes s’explica també per contrast. Per la diferència amb Lloret. “Aquí el turisme és més familiar”, m’explica l’exalcalde Fèlix Bota. “Si el jovent voljuerga grossa se’n va a Lloret”, afegeix. Tot i que ho matisa: al barri dels Pins, a un extrem, és on hi ha els càmpings i els hotels i discoteques com Arena, que darrerament fa perdre la son literalment als veïns.

Potser és casualitat, o una intuïció, però també he triat com a amfitrions dos blanencs fronterers. Se senten molt d’aquí però no hi viuen.

Salvador Macip és tan blanenc, fill del metge, que a casa seva hi han nascut molts blanencs. S’hi han parit, físicament, atesos pel pare. Però fa 16 anys que ell no hi viu: primer 9 a Nova York, després 7 a Leicester. L’avi i el pare han estat metges de tocar pacients; ell és metge d’universitat, científic, escriptor. Tinc la sort que sigui aquesta setmana a casa, i ell té la sort que tot i que encara és abril fa uns dies de juliol. Li convé recuperar la vitamina D perduda. Acabarem la ruta dinant a la Cala Bona, en un dia de postal, i em confessarà: “A vegades penso què hi foto jo, a Anglaterra, tenint això”.

Adam Martín va néixer i viure el primer any a Tossa, fet accidental que li fa difícil presumir que se sent un blanenc pur. Però dels dotze mesos fins als 18 anys, abans d’anar a la universitat, va exercir de fill de l’amo d’una agència de viatges de tota la vida, que ja té cinquanta anys, Blanda. Estudiava als “ padres ” (pare Manyanet), veia els turistes com a “ pijos ” o “ camacus ”, que els assenyalaven quines marques de roba o sabates es portaven. Parla amb tant orgull de la seva ciutat que es permet fer-ne crítica: “A vegades mirem Lloret per sobre de l’espatlla, però ens passen la mà per la cara econòmicament”.

“Ens falta personalitat. Ja no som poble pagès, ja no som poble pescador, i també ens hem quedat a mitges amb el tema turístic”, opina. Troba que per l’enclavament geogràfic “brutal” que té, per la força del seu teixit associatiu (“El cau marca molt la vida”), per algunes característiques i potencialitats que mostra, és trist que no acabi tenint un caràcter més propi, uns trets que la defineixin. Per exemple, ara fan concerts en un convent a prop de Sant Joan: “Allò hauria de ser el nostre Cap Roig, però ens falta creure’ns-ho”. Segons ell, tampoc exerceix la capitalitat real de la Selva (la capital oficial és Santa Coloma de Farners), l’hospital tampoc marca ben bé la pauta. “No pot ser que se’ns conegui només pels focs artificials, o perquè som bons en hoquei patins, i ja està”. I remarca, bromejant sobre el risc que el dia que presentem aquest suplement li tirin tomates, i per tant exigint que ho matisi, que ho deixi clar: “Tot això ho dic constructivament perquè hi crec molt, en Blanes. Hi veig tantes possibilitats que no acabem d’explotar que em sap molt greu”.

Una nit de museus

Aquest dissabte a la nit es viurà una de les nits més màgiques per a la cultura de Barcelona. Els museus s’omplen de gom a gom i entre el públic -amb molta més presència de barcelonins que la que s’acostuma a veure en aquests espais- es respira un ambient distès, de festa. La Nit dels Museus arriba aquest dissabte 16 de maig a la capital catalana aprofitant que el dilluns 18 de maig se celebra el Dia Internacional dels Museus.

Més de 80 recintes de caràcter cultural -entre museus, centres culturals i edificis emblemàtics- obren les portes al públic gratuïtament des de les set de la tarda i fins a la una de la matinada, per tal que, tothom que ho vulgui, tingui l’oportunitat de conèixer el patrimoni cultural que contenen els museus de Barcelona.

La llista d’espais que obren durant la Nit dels Museus és extensíssima, i inclou tant els museus més grans i més coneguts de la ciutat -el MNAC, el Born Centre Cultural, el Macba, el Museu Marítim...-, com altres de més petits però igualment interessants -la Col·lecció de Carrosses Fúnebres, el Museu de Pintura Contemporània de Can Framis, l’Estudi Fotogràfic Centelles...-. La llista sencera dels espais que participen a la Nit dels Museus, així com les activitats que alguns organitzen aprofitant el certamen, es poden trobar a la web Lanitdelsmuseus.cat.

La Nit dels Museus arriba enguany a la seva onzena edició. La festa no és exclusiva a Barcelona i entorn, sinó que se celebra en una quarantena de països, amb més de 4.000 museus que obren simultàniament durant la nit del 16 maig. El Consell d’Europa és l’encarregat d’organitzar el certamen, si bé cada ajuntament en gestiona l’organització in situ.

En aquesta nova edició, la Nit dels Museus amplia l’oferta d’espais que participen al certamen en relació a l’any passat, amb nous espais per visitar durant la nit d’aquest dissabte. Són el Museu de Cultures del Món; la Gran Lògia Provincial de Catalunya; la Muralla Romana Sotstinent Navarro, del Servei d’Arqueologia de Barcelona; la Torre de les Aigües del Besòs i la Torre Bellesguard; el Museu Palmero; el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya; la Col·lecció OlorVISUAL; la Casa dels Entremesos; la Col·lecció Opisso, de la Fundació Arqueològica Clos; el Museu del Disseny de Barcelona, i dos espais annexos del Museu d’Història de Barcelona.

Com a reclam d’una bona festa cultural, a la Nit dels Museus no hi podia faltar la gastronomia. Per això, s’organitza una nova edició de l’Eat Street, un festival al carrer en què participen diferents xefs convidats. L’Eat Street pretén redefinir el concepte de menjar al carrer, oferint plats elaborats molt diversos a uns preus assequibles i amb productes de proximitat. El festival tindrà dos emplaçaments la nit de dissabte: l’un a la plaça de les Glòries, davant del Museu del Disseny, i l’altre al Parc del Fòrum, a tocar del Museu Blau. En el primer, l’oferta gastronòmica se centrarà en la cuina euroasiàtica, mentre que, en el segon, s’oferiran plats propis d’Amèrica. Per tal de facilitar que el públic assistent pugui tastar plats de les dues zones, s’habilitarà un servei de bus llançadora per enllaçar aquests dos espais

L’oferta de museus que obren durant aquest dissabte és inabastable per poder visitar-los tots. Per això l’organització proposa sis rutes diferents, agrupades geogràficament, per fer un itinerari per diferents museus durant el vespre i la nit de dissabte. La primera ruta proposa moure’s per Montjuïc fins a acabar a l’Hospitalet, i inclou espais com el CaixaForum, el Castell de Montjuïc, el MNAC i el Museu de l’Hospitalet; la segona inclou Gràcia i l’Eixample, amb recintes com la Fundació Antoni Tàpies, el Museu Egipci de Barcelona i el Recinte Modernista de Sant Pau; el tercer recorregut convida a baixar des del barri Gòtic fins al passeig Marítim, passant pel MUHBA, el Museu de la Xocolata o el Museu Picasso, entre d’altres; el quart inclou la zona del Raval i de Drassanes, amb espais com el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i La Virreina; el cinquè es mou per la zona nord-est de la ciutat, des de la plaça de les Glòries fins a Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona, amb espais com el Centre Fabra i Coats, el Museu de la Música i el Museu de Badalona, i l’últim proposa un recorregut per la part alta de Barcelona (des d’Horta fins a Cornellà), que inclou espais com el CosmoCaixa, el Monestir de Pedralbes i el Museu del Barça. A la web de la Nit dels Museus hi ha detallada tota la informació de cada ruta.

el debat 2015

 Si analitzem el debat JB d’ahir al Centre Cívic de Bigués i Riells, segons diccionaris i enciclopedies, veurem que :No va ser un debat. Va ser una Técnica de discusión entre dos o más personas que buscan alcanzar conclusiones o decisiones en un tema controvertido, que satisfagan a la mayoría de los participantes

 No va haver hi Controversia sobre una cosa entre dos o más personas. I molt menys Contienda, lucha, combate.

Tampoc va ser una  Pieza medieval castellana, cuya trama la forma una discusión

Es varen confrontar programes pero sense Confrontación de opiniones diferentes, discusión

Debate alude al intercambio de argumentos entre expertos de una materia, cosa que va pasar mes al debat televisiu. De VOTV

En absolut va ser una Discusión y disputa que hacen referencia a una conversación en la que los interlocutores sostienen, generalmente de manera acalorada, opiniones contrapuestas: se ha generado una gran discusión sobre el tema, tener una discusión, mantener una acalorada discusión; la disputa no llevó a ningún acuerdo ni solución concretas.Controversia supone una discusión larga o reiterada, generalmente sobre asuntos filosóficos o religiosos.

Molt interesant va ser la disposició ordenada quasi jerarquicament i els vestits tipus i els seus colors..Començaven per uns color clars, del blanc a mes tènues, passaven per les camises a quadres per aquells ponents que ho veien de la mateixa manera, a quadres, per acabar en el ultim de color mes fosc perquè també es qui ho veia mes negre i espès com el so d’un saxo . Els debats, però, curts i ben conduits com el de ahir, generen tendències i s’aclaran moltes coses que la rumorologia s’ha inventat esdevenint bola de neu. Si miréssim debats passats veuríem que s’ha millorat molt la actitud, enfadar se no reforça la meva posició, sinó que el descalifica davant del gran public i s’ha millorat molt el llenguatge. Com va dir un ponent “s’han de tenir moltes ganes per posar se als peus dels cavalls en una gran soledad”. El debat per que serveixi per clarificar coses que també, va posar de manifest qui es polític natural, de raça i qui no, qui encara li manquen tres cursos i 2 màsters. El debat separa els convençuts de veritat del que fan, del seu projecte, encertat  o no, i dels que aniran a la pila de l’oblit, abans que d’hora. Amb sis dies y una butifarrada o acte mes, l’elector ens dirà qui ha estat el líder amb projecte mes convincent. I a les hores s’exclamaran: qui ens ho anava a  dir,

espectacle, desperta!

Alguns dels que nouen els fils del espectacle, enlluernats per els decorats que han montat, disfruten veient vides plenes d'emocio i posibilitats,ara guanya un, ara guanya l'altre mentre dibuixen pactes d'estabilitat. Riuen mentre pensen que el Procés a mort, que suflé baixa cada dia mes. Un somni, quan es despertin, el Procés seguira aquí, viu latent i esperançat com fa tants segles. I un altre somni dubte, aquest de 1000 milions.El canal Segarra Garrigues que no es sap quan costara ni quan s'acabaran ni qui podrà pagar l'aigua que els hi porti. Aprovat el 2001 neix al panta de Rialbs a Ponts, passava per Agramunt, Tàrrega, Verdú i Borges Blanques per acabar al de Albalges. L'estat fa el canals principals i quan acabi la Generalitat els secundaris. Europa va intervenir per canviar el disseny per preservar unes aus en perill d'extincio. Aquest estiu en sentiràs parlar altre vegada al Parlament. Tot just s'acaben de pactar els preus de l'aigua que falta per regar el 90% de seca que la rebera.

Sutton

Era o es un ball dels antics al carrer Tuset de Barcelona. Marbres, guarda robes, cortines, una pista rodona i els palcos, deixaven al fons un gran escenari on hi cabien una orquestra en directe de mes de 25 musics. No se com encara no us havia escrit aquest bell record de la meva vida tipus somni. La situació s'ha repetit alguna vegada però no amb la magnitud de la sorpresa i l'entorn tan especial. Era durant la primera sortida meva de Comunicació. Varem quedar per sopar els 20 companys menys els  caps i desprès a ballar tots plegats. Em van regalar a casa el Santi un joc de copes de martini amb el peu negre que encara en queda alguna. Es van obrir les cortines i va sortir la orquestra amb americanes blanques de lluentons. Comença a sonar el New York New York i la Emma, la hostessa del departament em treu al mig del pista. I comencem a ballar completament sols al mig del Sutton. M'ho ha recordat ara el Bruno Oro cantant el mateix i que he compartit. Al sortir, no gaire tard, el BMW 323 recent comprat el dia abans del Gango ens va perdre a la nit no se cap a on

Tecnolgia al Cos

• 

Tenia només 10 anys quan va decidir construir el seu primer drone amb una aspiradora vella. Hauria anat bé per transportar la seva germana petita fins a la parada de l’autobús si no fos perquè s’havia de mantenir endollat al corrent. Després de servir com a agent especial per a l’exèrcit nord-americà -amb condecoració inclosa- i de convertir-se en un emprenedor d’èxit, David Roberts és avui un dels màxims experts a escala mundial en l’anomenada tecnologia disruptiva. El banc de proves del futur del planeta es gesta a la Singularity University, la institució acadèmica per excel·lència de Silicon Valley, de la qual és vicepresident. Tal com la definiria l’emprenedor i ambaixador de Singuarity a l’Estat, Juan Martínez Barea, és un híbrid entre la NASA i Teresa de Calcuta. Roberts ha visitat Madrid convidat per la Fundación Rafael del Pino.

Per què va deixar de treballar per al govern dels Estats Units?

Tenia 27 anys i em ressonava al cap una cita que deia més o menys que Thomas Edison va fer més per a la humanitat amb la invenció de la bombeta que qualsevol polític del món.

Va començar tard a emprendre.

És una de les coses de què em penedeixo cada dia. Cal perseguir els somnis, encara que sembli molt idealista. No em canso de dir-ho com a portaveu de la Singularity University.

Què té de singular aquest centre?

Quan vam néixer alguns deien que no érem ni singulars ni una universitat [riu]. Però partim del principi que ja no té sentit que la gent vagi a la universitat perquè al cap de cinc anys tot el que hagin après estarà antiquat. Nosaltres, en canvi, no donem lliçons. Ens focalitzem en dues coses: l’exponencialitat de la tecnologia, sobretot la disruptiva, i els problemes que hi ha al món. I la missió és educar líders per ajudar a entendre l’exponencialitat d’aquesta tecnologia i crear tecnologies que puguin millorar la vida als mil milions de persones pobres al món en una dècada. Creiem que les dues coses són possibles, i és el que hem estat fent els últims cinc anys.

És molt optimista. ¿La tecnologia no ens pot fer més desiguals?

Sóc optimista i també realista. La naturalesa exponencial de la tecnologia és real. El problema és que no ens ho creiem. El mòbil que tens sobre la taula és més potent que tots els ordinadors que tenia la NASA en el moment de l’aterratge a la Lluna. A més, no es tracta només d’ordinadors. Tenim la biotecnologia, la nanoinformàtica, la nanotecnologia, la robòtica... Tot de disciplines que creixen molt ràpid alhora i que, sobretot, estan fent que la tecnologia sigui més barata. Un massai, a l’Àfrica, aviat podrà tenir un diagnòstic més fiable amb el mòbil que no pas el que em digui avui dia el meu metge a Silicon Valley.

¿No espanta el canvi que puguem arribar a experimentar?

Crec que espanta igual que a un camperol del passat l’espantava veure arribar per primera vegada un tractor. Ara ja no treballem al camp però hi ha feines inimaginables fa 20 anys. Jo no estic gens preocupat. El nostre futur serà increïble, molt diferent del que pensem avui dia, i els canvis seran molt més profunds que els que es van produir el segle passat. D’aquí 20 anys segur que ja no hi haurà mòbils i que durem la tecnologia incorporada al cos. Aquest és el camí per democratitzar la vida en un planeta més interconnectat. Arribarà el dia que crear energia serà gratis i llavors qualsevol persona podrà obtenir aigua potable en un no res. I vull recordar que avui dia la meitat de les malalties diagnosticades provenen de l’aigua contaminada.

Tot això necessita molta inversió inicial, i molt sovint no existeix per als més necessitats.

Això ho podies pensar fa deu anys, però ara gràcies al crowdfunding aquesta barrera no existeix. Un estudiant de la nostra universitat vol crear plantes que s’il·luminin, com a Avatar, alterant-les genèticament amb ADN de les meduses. Argumenta que així estalviaríem molta energia a les ciutats. I la gent li ha donat suport: en 44 dies va aconseguir el mig milió de dòlars que necessitava per començar el projecte. Fa una dècada costava milions obtenir tot l’ADN d’algú. Ara costa centenars d’euros, i en el futur serà gratis. Un altre estudiant està creant una centrifugadora de sang reaprofitant els antics reproductors de DVD.

Només sembla possible a Silicon Valley.

En un món amb internet i tan pròxim pots tenir un Silicon Valley a tot arreu. La majoria dels nostres estudiants ja no són nord-americans.

En aquest procés el fracàs acaba sent molt important. ¿A Espanya encara li queda molt per aprendre?

Si als EUA s’ha creat aquest clima és perquè hi ha una cultura que permet el fracàs i també lleis que permeten sortir de la bancarrota i tornar a començar. Això no existeix a Espanya, i no és fàcil de canviar. Cal que el govern faci reformes. Amb subsidis per a aturats no crees llocs de treball. En canvi, fomentant la innovació crees empreses. Però per fer-ho has d’eliminar el cost del fracàs. Espanya tendeix a sembrar en erm.