Votants 2.0: el kit

Els vídeos virals com el run run d’Ada Colau o el de la CUP de Tàrrega, juntament amb l’allau de piulades i hashtagselectorals, proven que els partits esmolen les eines digitals en campanya. Però, i els ciutadans? Més enllà dels comentaris en 140 caràcters sobre política, les aplis i les webs d’informació política i de fiscalització dels càrrecs públics eixamplen les maneres com els ciutadans s’informen i actuen. Catalunya i Espanya van a remolc d’una tendència que en el món anglosaxó fa temps que ha arrelat. A un altre ritme, però, les iniciatives van brollant i formen tot un kittecnològic imprescindible per un any d’eleccions municipals, catalanes i espanyoles.

Per posar a punt el mòbil, hi ha projectes com ara El Teu Parlament, Congreso 2.0 i Electorability. El Teu Parlament és una idea gestada el maig del 2014 per quatre estudiants de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. L’aplicació, que s’està construint i encara busca finançament a Goteo, té com a objectiu que els usuaris rebin informació personalitzada sobre l’activitat parlamentària. En aquesta línia, Congreso 2.0, ja disponible per a Android i iOS, ofereix la possibilitat de consultar les lleis aprovades, rebutjades i en tramitació al Congrés de Diputats.

Un altre projecte que aviat els ciutadans podran tenir a la butxaca és l’apli Electorability, que pretén comparar els programes electorals dels partits i estudiar la viabilitat de les seves propostes. La periodista Idoia Sota, impulsora del projecte, explica que ara mateix busquen finançament per veure la llum abans de les eleccions espanyoles, previstes per a finals d’any. “La filosofia és posar a l’abast dels ciutadans una eina que sigui útil a l’hora de prendre decisions de vot més enllà del soroll”, explica Sota. L’aplicació tindrà un grup d’experts col·laboradors que respondrà als dubtes dels ciutadans i també, seguint la tendència d’utilitzar mecàniques de joc (ludificació), oferirà un test perquè cadascú sàpiga quin partit està més en consonància amb la seva ideologia, a l’estil del joc que proposava la web Elecciones.es per als comicis europeus del 2014. L’eina també vol fer seguiment del compliment de les promeses. Sota creu que la majoria de ciutadans no té temps per digerir tots els programes electorals i molta gent vota sense conèixer les propostes. “El nostre objectiu -explica la periodista-és reduir el nombre de persones que acudeixen a les eleccions per impulsos emocionals o per les últimes enquestes”.

Més enllà de les promeses, per prendre decisions de vot són molt rellevants els fets, el que els polítics han fet en l’últim mandat. Les institucions han començat a obrir tímidament l’aixeta de la transparència amb webs com la impulsada per la Generalitat de Catalunya. Però ciutadans, professionals i organitzacions han desenvolupat també les seves pròpies eines. Per posar a l’abast informació, la Fundació Civio ha impulsat projectes com ara Tuderechoasaber.com, El BOE Nuestro de Cada Día i El Indultómetro.

Per la seva banda, El Indultómetro estudia els indults concedits pel govern espanyol des del 1996. En aquesta línia s’emmarca també el projecte Apps4citizens, que recopila i recomana aplicacions que, consideren, ajuden a “millorar la qualitat democràtica”. Ricard Espelt, que n’és coordinador, assegura que aquestes aplis poden “generar models de contrapoder” i que, en la seva majoria, neixen amb “un esperit de compromís social i polític i una voluntat de transformar”.

En la línia de la política vigilada, trobem iniciatives com ara Qué Hacen los Diputados. A través d’aquesta web, els ciutadans poden revisar, de cadascun dels 350 diputats al Congrés, el que ha votat a favor i en contra, els dies que no ha votat com també el seu salari i declaració de béns. Un altre projecte que posa la lupa sobre els representants públics és Epolitic.org, que recopila els seus currículums. La iniciativa va néixer com un treball acadèmic l’abril del 2014 i ara mateix ja reuneix més de 1.100 currículums. A través del seu compte de Twitter han llançat una campanya per encoratjar els caps de llista als comicis municipals a posar a la llum pública la seva trajectòria professional i política.

Si aquestes eines es basen en el que els polítics fan, també n’hi ha que posen el focus en el que desfan, és a dir, en les piulades que esborren: són Politwoops i Digo Diego. Les piulades suprimides reflecteixen relliscades dels polítics, textos amb faltes o opinions personals que potser no coincideixen amb les del seu partit, entre d’altres. Fa un temps era curiós veure com aquells que van donar suport a Carme Chacón van esborrar les seves piulades quan Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar la cursa per liderar el PSOE, o com diputats que feien broma del rei Joan Carles i els elefants després reculaven.

Un pas més enllà de la informació i la transparència se situa la participació. Ja hi ha plataformes com Kuorum.org que posen en contacte polítics i ciutadans per debatre iniciatives concretes. Els polítics -que paguen 10 euros mensuals- poden plantejar els seus projectes polítics i debatre’ls amb els ciutadans.

el watergate alemany

Hi ha una pregunta que podria decidir el destí de la Gran Coalició que pilota el govern alemany. I és una pregunta que, de moment, la cancellera Angela Merkel no contesta. S’emmuralla en el silenci mentre va creixent el xiuxiueig dels que interpreten que té mala consciència. L’últim bastió de la seva credibilitat va trontollant, apunten els crítics. I la qüestió és de difícil solució: ¿ha de lliurar la cancelleria al Bundestag (cambra baixa) els anomenats selectors, és a dir, una llista amb els termes de recerca i dades que hagin sigut espiats per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA) amb el vistiplau dels serveis secrets alemanys per a l’exterior (BND)?

Aquesta llista és a l’epicentre de l’escàndol i aclariria la dimensió de la cooperació entre aquestes dues agències d’intel·ligència. Mentre Berlín espera el permís dels Estats Units per facilitar la llista, la pressió s’estreny sobre Angela Merkel com mai i els seus socis socialdemòcrates (SPD) al govern ho estan aprofitant per guanyar terreny a la cancellera.

La Unió Democratacristiana (CDU) de Merkel i els seus germans bavaresos de la CSU continuen liderant les enquestes d’intenció de vot amb un confortable 41%. L’SPD, frustrat perquè no passa del 25%, veu ara una mostra de vulnerabilitat de la cancellera en l’escàndol de l’espionatge, i el vicecanceller i ministre d’Economia, el socialdemòcrata Sigmar Gabriel, no s’ha estat de collar públicament la cap del govern. “Hem de permetre al Bundestag accedir als documents del BND. Aquí s’ha de mostrar coratge com a govern. Hem d’aclarir com més aviat millor l’acusació que el BND va ajudar els serveis secrets nord-americans a l’hora d’espiar empreses alemanyes i polítics europeus”, va reclamar Gabriel.

El to és cada cop més agressiu en la política interna i Merkel tem alhora que de cara a l’exterior la complexa relació transatlàntica també quedi deteriorada si passa per alt la previsible oposició dels Estats Units a facilitar els selectors a una comissió d’investigació del Bundestag. El dilema pot acabar sent que o bé actua contra els interessos dels valorats serveis nord-americans -que tant ajuden Alemanya a protegir-se del terror internacional- o bé vulnera el seu compromís d’aclarir davant els seus ciutadans tot l’afer de cooperació entre la NSA i el BND. En una tessitura tan complicada, el malestar de la CDU/CSU amb Gabriel també s’ha fet evident. “No pot ser que alguns trenquin la nostra confiança només perquè els sembla políticament oportú”, va reaccionar ahir el cap de la fracció parlamentària de la CDU, Volker Kauder.

Des dels antics socis de govern, el president dels liberals de l’FDP, Christian Lindner, també ha advertit Merkel d’un final prematur de la seva legislatura: “Si la cancellera no aporta un aclariment sense reserves, aquest afer del BND pot adquirir la dimensió del Watergate als Estats Units”.  La pressió cap a la cancellera també és mediàtica. “Merkel ha fracassat” en la seva promesa d’aclarir-ho tot, va reblar el diari Süddeutsche Zeitung. El tractat segons el qual cap dels dos països no s’espiaria, que, segons la cancelleria, estava a punt de firmar-se amb els Estats Units l’estiu del 2013 -pocs mesos abans de les eleccions generals-, està en punt mort. I Merkel no té encara cap resposta per donar.

Els hipsters

1. L’últim Onze de Setembre Gerard Piqué va penjar diverses fotografies a Twitter on se’l veia formant part de la històrica V en favor del dret a decidir. Les fotos, esclar, van disparar les emocions dels internautes. Uns van abocar la seva bilis espanyolista sobre el jugador blaugrana; altres, al contrari, van alabar la seva valentia. A les fotografies hi havia, però, un element que va passar totalment desapercebut per als dos bàndols: de forma gens innocent, Piqué portava una gorra i una samarreta amb el logotip de Nike ben visible.

Per què aquest fet no va merèixer cap comentari a les xarxes socials? És cert que estem molt habituats a veure els esportistes d’elit fent publicitat per a marques multinacionals, i molt poc a veure’ls portant una estelada. Ara bé, per què assumim amb tanta naturalitat que defensar la independència implica un compromís polític que, en canvi, no veiem quan es promouen activament els valors del capitalisme?

2. Enfotre-se’n dels hipsters o modernets és un esport habitual. No té gaire mèrit criticar unes persones que constantment fan servir la roba que porten, les sèries de televisió que miren o els gadgets que manipulen per diferenciar-se de la resta dels mortals i sentir-se superiors. Els que vivim a Barcelona -la ciutat amb més densitat de dissenyadors gràfics i de gintònics a deu euros, la Meca del Primavera Sound i el Sónar- ho tenim especialment fàcil.

Des de fa uns mesos existeix un llibre que ofereix arguments a favor d’aquesta ràbia ancestral que desperten els esnobs, coolturetes i altres barbuts. Es tracta d’ Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (Ed. Capitán Swing, 2014). El seu autor, el periodista Víctor Lenore, el planteja com un “pamflet” en contra de la cultura hipster. Lenore vol desmuntar la imatge que representa els hipsters com uns éssers inofensius que viuen en una bombolla purament estètica i ideològicament neutral. Amb profusió d’exemples, Lenore ens intenta fer entendre que l’estil de vida hipster encarna a la perfecció els valors individualistes i consumistes del capitalisme neoliberal. Els modernets, a la seva manera, també fan política.

3. El llibre està prologat per Nacho Vegas, un cantautor que ha canviat el maleïdisme per l’activisme i ha passat a autoeditar-se els discos, a escriure cançons de denúncia i fins i tot a cantar-les en oficines bancàries per protestar contra els desnonaments. Vegas és la figura més visible d’un corrent que pretén traslladar a l’àmbit de la música independent la creixent politització que ha viscut la societat espanyola des del 15-M. El músic asturià ha decidit (com el mateix Lenore, també un exindie convers) fer el difícil trànsit que va del jo al nosaltres.

4. A Catalunya la llengua serveix per construir aquesta dimensió col·lectiva que fa que un fenomen cultural sigui alguna cosa més que una mera suma d’identitats individuals. Pensem per exemple en el rock català, un moviment que als anys noranta va gaudir de certa legitimitat política pel fet de cantar en llengua catalana. Importava poc o gens quin era el contingut de les lletres o si els grups pertanyien a una discogràfica multinacional. No és estranya, doncs, la gran indignació que van provocar els Sopa de Cabra quan es van “vendre” per cantar en castellà.

Tanmateix, ningú va alçar la veu per acusar Pep Guardiola d’haver-se venut quan, en ple esclat de la bombolla immobiliària, va aparèixer a les parades d’autobús com a imatge corporativa del Banc Sabadell. F. Jameson va dir que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. I ja se sap que per a aquestes coses els catalans no en tenim gaire, d’imaginació.

S'enfonsen escoles al Nepal

Els murs de formigó de l’institut estan esquerdats com un mirall. Els enginyers donen per perduda l’escola Shree Gyan Mandir Mamuna per por que les contínues rèpliques des del devastador terratrèmol del 25 d’abril (que va deixar 8.000 morts) acabin enfonsant l’edifici, com ha passat amb la planta superior de la casa del costat. Dimarts el terra va tornar a tremolar i, segons l’últim balanç de la policia nepalesa, van morir almenys 91 persones i més de 2.400 van quedar ferides.

Milers d’escoles han quedat destruïdes i cal reconstruir desenes de milers d’aules. “Gairebé un milió de criatures es poden trobar sense classe quan tornin”, alerta Tomoo Hozumi, representant de l’Unicef al Nepal. “L’aturada del sistema educatiu pot ser devastadora per al desenvolupament de la infància i les seves perspectives de futur”, afegeix.

Les autoritats esperen aixecar 7.000 escoles temporals en tendes de campanya, però creuen que no serà possible abans del 29 de maig. El govern encara no ha anunciat quan es reprendran les classes. “Volem reconstruir un ambient escolar en què els alumnes tinguin l’oportunitat de trobar-se i compartir experiències personals en l’escenari postterratrèmol. Això els ajudarà a superar el desastre”, apunta Prasad Khagendra Nepal, portaveu del ministeri d’Educació. Més de 5.000 escoles van resultar danyades en el terratrèmol del 25 d’abril, i fins a un miler de centres més es van ensorrar pel sisme de dimarts.

A Chautara, el personal local utilitza l’institut com a magatzem d’ajuda humanitària. La setmana passada una filera d’almenys 150 persones serpentejaven al voltant del pati de l’escola, i el subdirector entrava i sortia d’una aula traginant sacs d’arròs. Però no volen que els 350 alumnes del centre tornin a l’edifici quan comencin les classes.

Les ONG que treballen amb la infància temen que els terratrèmols també enfonsin els avenços que ha fet el país en matèria educativa en els últims anys. El Nepal havia arribat a escolaritzar el 95% de les criatures, quan el 1990 tot just el 64% anaven a l’escola. Tot i així, la taxa d’alfabetització del país és del 66%, una de les més baixes de l’Àsia. Els professors sovint no es presenten a l’escola i moltes famílies encara consideren que és millor que els fills treballin a les granges. Prop d’1,2 milions de nens i nenes d’entre 5 i 16 anys no havien anat mai a l’escola, o l’havien abandonada abans del terratrèmol, segons l’Unicef. Els càstigs corporals encara formen part de la rutina escolar del Nepal. Amb el país i les escoles devastades, és probable que molts alumnes no tornin mai més a classe.

A més, moltes de les escoles que han quedat dempeus s’han convertit en refugi per a famílies que han perdut la casa i a les quals encara no han arribat les tendes de campanya. La situació es complicarà encara més quan arribi la temporada del monsó, d’aquí cinc setmanes. “Trigarem almenys tres anys a recuperar-nos del terratrèmol i poder fer classes en escoles permanents”, reconeix el portaveu d’Educació.

La tragèdia hauria sigut molt pitjor si el primer terratrèmol no s’hagués produït un dissabte, l’únic dia de la setmana que gairebé totes les escoles i oficines del Nepal estan tancades. Tot i això, uns 200 estudiants i 31 mestres i professors van morir en el sisme del 25 d’abril, segons el ministeri.

A Chautara les criatures juguen en un racó del pati, on queda un vell tobogan de metall rovellat que els ofereix un moment de distracció enmig del desastre. Veient-los jugar, Gopal Dangal, representant regional, diu que les criatures necessiten joguines encara més que el material escolar. “Escriu que necessitem pilotes, joguines i altres coses per a aquests nanos -diu-. Només escriu això. Ho faràs?”

Arquitectes d'esquerra

Us ho dit en algun blog. L'avi de petit i de jove volia ser arquitecte. Sobretot per l'urbanisme que determina molt les condicions devida dels ciutadans. I ara a les elccions es posa de mani fest i tothom fitxa d'aquests professionals que per cert tenen un futur complicat degut a les noves formes de digitalitzacio, i fotocopiadores en 3d. L’urbanisme -o l’hàbitat urbà, en la terminologia de CiU- ha sigut, durant el primer mandat de Xavier Trias a Barcelona, un dels terrenys més minats que ha trepitjat el govern municipal amb polèmiques en el redisseny de les Glòries, projectes que han generat campanyes de rebuig com el de la marina de luxe i iniciatives que han hagut de quedar-se al calaix, com les Portes de Collserola. Els plans urbanístics de l’alcalde Trias han donat munició als grups de l’oposició plenari rere plenari. I, per tant, tot feia esperar que l’urbanisme tindria un paper destacat en l’actual pugna per l’alcaldia. Els partits d’esquerres s’han aferrat als seus arquitectes de referència. Fins i tot a les llistes.

PSC, Barcelona en Comú (BComú) i ERC -i també Ciutadans- han reservat a arquitectes un lloc alt de la llista, i la visió de ciutat de Daniel Mòdol (PSC), Josep Maria Montaner (Barcelona en Comú) i Maria Buhigas (ERC) té punts coincidents. “Hem descobert que existeix un urbanisme de dretes”, diu Mòdol, que va al lloc número tres de la llista de Jaume Collboni i que, per posició, és l’arquitecte que té més garantida l’acta de regidor. Mòdol va dissenyar la reforma de les Glòries en època socialista i després va presentar la dimissió a l’equip convergent d’Hàbitat Urbà amb fortes crítiques al nou modus operandi.

Ara, ja en campanya, no escatima crítiques a reformes com la de la Diagonal -“la pitjor obra urbanística”, en el seu punt de vista- i busca el cos a cos amb el fins ara titular de l’àrea urbanística de Barcelona, Antoni Vives. “Li donarem el pla al senyor Vives perquè n’aprengui una mica, d’urbanisme”, va deixar anar a la presentació del seu projecte estrella, l’anomenat Pla Rumb, que preveu rehabilitar 80.000 habitatges i actuar a les zones més castigades per la crisi.

Les grans línies que el PSC ha presentat en matèria de transformació urbana passen per aquest pla centrat en la rehabilitació i la millora dels barris i per cobrir la ronda de Dalt al seu pas pels districtes d’Horta-Guinardó i Nou Barris.

També pivota sobre l’urbanisme social i sobre la necessitat de cosir barris la proposta d’ERC, que en el seu programa per a Barcelona ha centrat més esforços que mai a la planificació urbana. L’anomenat Pla Bosch d’Urbanisme Social l’han ajudat a definir més de 35 experts en urbanisme i arquitectura i, en el moment de segellar-se la coalició d’ERC amb Barcelona Ciutat Oberta, s’hi va sumar Maria Buhigas, arquitecta i número deu a la llista republicana. Ella ha aportat al projecte idees com la necessitat de reparcel·lar i recuperar polígons industrials.

El pla busca, com remarca Jordi Coronas, responsable del programa i número cinc, “revisar l’urbanisme des d’un punt de vista social”, i planteja propostes com soterrar la ronda Litoral des del Paral·lel fins a la Zona Franca i convertir-la en un passeig marítim.

Arquitectes i urbanistes també han jugat un rol important en la configuració de la nova candidatura Barcelona en Comú. L’arquitecte Josep Maria Montaner, de fet, ocupa l’onzè lloc de la llista i defensa, també, la necessitat d’un “urbanisme redistributiu, amb projectes de més petita escala que es reparteixin pel conjunt dels barris de la ciutat”. I dóna molt de pes a la rehabilitació d’edificis i a la necessitat d’aconseguir nous habitatges de lloguer social. “S’ha fet un urbanisme que ha prioritzat la ciutat elit i no els barris i, per això, ara és normal que els partits de l’oposició busquin un tomb i que hi hagi arquitectes ocupant llocs importants de les llistes”.

La guerra de l’urbanisme, que ve viurà un combat interessant en el debat que organitza el Col·legi d’Arquitectes, amb punts espinosos en reformes com la de les Glòries i la Diagonal i en projectes com el de l’hotel a l’edifici del Deutshe Bank. I consens amb matisos en la necessitat d’un urbanisme social i de deixar enrere els projectes faraònics.

L'esperança de vida

L’augment de l’esperança de vida a Europa farà que cada vegada hi hagi més pensionistes i menys treballadors. Segons les projeccions de la Comissió Europea, si actualment per cada pensionista hi ha quatre persones en edat de treballar, l’any 2060 el panorama canviarà radicalment i només hi haurà dos treballadors per cada jubilat. Amb menys treballadors i més jubilats, el cost de les pensions per als estats membres es dispararan.

Brussel·les adverteix en un informe que va publicar ahir que el futur de les pensions està en perill si els governs no prenen mesures. “Les tendències demogràfiques projectades a llarg termini revelen que Europa en les pròximes dècades tindrà cada vegada una població més gran. Cal fer front amb decisió a l’impacte de l’envelliment en els models socials europeus”, afirma el document. L’informe fa un retrat de l’Europa del 2060, amb importants canvis demogràfics que suposen un repte per a la sostenibilitat de les finances públiques.

L’esperança de vida augmentarà notablement en les pròximes dècades. Si actualment la mitjana d’edat de les dones europees és de 43 anys i dels homes és de 40, l’any 2060 l’esperança de vida s’haurà allargat entre quatre i sis anys fins a situar l’edat mitjana de dones i homes en els 47 i 45 respectivament. Segons les previsions de l’informe, es reduiran en un 10% les persones entre els 20 i els 65 anys i augmentaran un 7% les de més de 80 anys.

L’equació de menys treballadors i més pensionistes porta inevitablement a un augment de les despeses públiques lligades a l’envelliment de la població, com ara la sanitat i les pensions. En el conjunt de la UE, aquestes despeses passaran de suposar un 25,6% l’any 2013 a un 27% el 2060.

Segons les projeccions de Brussel·les, Espanya és un dels vuit socis europeus que aconseguirà una reducció de la despesa tant en pensions com del conjunt de despeses lligades a l’envelliment de la població de cara al 2060. Concretament les reduirà 0,8 punts percentuals. 

el primer castell de nou

Els Minyons de Terrassa han descarregat aquest cap de setmana el primer castell de nou pisos de l’any a la diada local de la Fira Modernista i han corroborat el que fa setmanes que es comenta pels patis d’assaig i les places castelleres: aquest any la temporada comença més forta que mai. Espases en alt, colles en formació i públic preparat. Ara sí, ja ha començat la festa dels castells!

Per Sant Jordi, la diada que durant molts anys ha sigut l’inici oficiós de la temporada castellera, els Minyons de Terrassa van donar la primera estocada del curs, plantant-se des del primer moment al capdavant del món de les torres humanes. Van completar una diada excepcional amb tres construccions de la gamma alta de vuit. Aquest dissabte, però, han fet un nou pas endavant en guanyar la cursa pel primer castell de nou pisos, una fita que no aconseguien des del 2005, quan van igualar forces amb els Castellers de Vilafranca.

Els malves estan en un moment dolç de la seva història. Dissabte van estrenar tres construccions: van descarregar el primer cinc de vuit de l’any, van apuntar-se el primer tres de nou folrat i van celebrar-ho amb un vano de sis complet marca de la casa. Però el més important és l’ambient que es va respirar al Raval de Montserrat. Les cares de seguretat dels de Terrassa completant un cinc lleuger i impecable van precedir l’esclat de joia. El tres de nou folrat va alçar-se al primer intent i, tot i tensar-se en l’encaix entre el folre i el tronc, res no el va fer doblegar. Moment de càntics i emocions, els primers d’una temporada que es preveu estimulant. El segon quatre de vuit amb agulla de l’any hauria sigut suficient per posar la cirereta, però els homes de Guillem Comas van anar més enllà i van recuperar el vano de sis complet per segellar una exhibició de mèrit.

Els Minyons no són els únics que comencen forts l’any. Dissabte van compartir plaça amb els Xics de Granollers, que van sumar el tercer castell de vuit pisos i que diumenge van segellar una molt matinera clàssica de castells de vuit, ajuntant el tres i el quatre amb el dos de set a Girona.