mes d'un millor amic

El bullying és un dels problemes que més preocupa avui dia a pares i mestres. Que un nen quedi exclòs, marginat i hagi de patir la soledat que implica no tenir amics és una cosa que fa patir. Per combatre-ho, ja fa anys que una escola danesa tira endavant un singular mètode per fomentar el respecte i la companyonia que, entre d’altres, inclou normes com ara no poder tenir només un millor amic o haver de convidar tota la classe a les festes d’aniversari.

Es tracta del centre privat Bernadotteskolen, que un grup de pares va fundar l’any 1949 a partir de les mateixes idees de prevenció de conflictes i enteniment amb què va néixer l’ONU. Situat a Hellerup, un municipi benestant dels afores de Copenhaguen, l’escola té uns 590 alumnes i compta amb una secció internacional en què les matèries s’imparteixen en anglès. “Som una escola molt liberal i quasi no tenim regles. Però una de les poques que tenim és que hem de mostrar consideració cap als altres”, explica Alastair Robertson, coordinador del departament internacional.

A la Bernadotteskolen, aprendre valors com l’amistat, la integració i el respecte és tan important com aprendre matemàtiques, llengua i història. Amb aquest objectiu, s’intenta que els més petits, d’entre 6 i 12 anys, respectin una sèrie de normes socials molt concretes. Una d’aquestes regles, per exemple, és intentar no tenir només un millor amic. En els casos que això no sigui així, “l’escola no hi intervé ni intenta separar els nens, però sí que promou una cultura de comunitat que fa que els nens tendeixin a jugar amb tothom”. Per aconseguir-ho, els alumnes saben que si celebren el seu aniversari han de convidar tots els companys. Quan una família hi ha posat inconvenients perquè el seu pis era massa petit i no hi podia organitzar una festa amb tants infants, els ofereixen les instal·lacions del centre, segons explica Robertson.

Pel que fa a convidar altres nens a jugar a casa després de l’escola o el cap de setmana, la norma és que o bé els inviten a tots o bé a un màxim de tres: “D’aquesta manera s’evita que un nen convidi només sis dels seus nou companys i exclogui els tres restants”. Els infants tampoc poden portar un regal d’aniversari per a un altre nen a l’escola, i també han d’evitar els jocs que impliquin excloure algú i, si hi juguen, han de canviar les regles perquè tothom que vulgui hi pugui jugar. Robertson assegura que l’eficàcia d’aquesta política la demostra el clima de confiança i respecte que es respira al seu centre i que fa que als nens “els encanti” anar a l’escola.

Però també hi ha qui creu que intervenir massa en les relacions entre els nens no és bo i fins i tot pot ser contraproduent. Xavier Gimeno, professor del departament de pedagogia aplicada de la UAB, assenyala que “si les relacions interpersonals entre els nens estan massa regulades, poden perdre autenticitat i naturalitat”. És més, “la normativització excessiva de la conducta pot arribar a generar la reacció contrària”. A partir de la seva experiència, Gimeno considera que la millor manera de fomentar la inclusió i el respecte no és tant a través de normes i prohibicions, sinó més aviat a través de l’exemple dels adults. “Els pares i els mestres han d’avançar-se i ser ells mateixos models de tolerància i amistat”, 

Margaret MacMillan

A Margaret MacMillan (Toronto, 1943) l’apassiona la seva feina i la defensa amb entusiasme. Ningú volia publicar el seu llibre París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo (2001). Va rebre moltes negatives i confessa que en guarda algunes. El llibre es va convertir en un èxit editorial i li va fer guanyar el premi Samuel Johnson. Després van venir bestsellerscom 1914. De la paz a la guerra (Turner, 2013). MacMillan assegura que el fet de ser besnéta del primer ministre britànic David Lloyd George, que va governar justament durant l’última etapa de la Primera Guerra Mundial, no va influir en la seva decisió d’estudiar història. El que la motiva, assegura, és la curiositat. Professora d’història internacional a la Universitat d’Oxford, defensa que la història s’ha de qüestionar. Ara prepara un nou llibre sobre les personalitats de Stalin, de Hitler, de grans exploradors i de dones viatgeres. Aquesta setmana va ser a la capital catalana convidada per l’Oficina de Barcelona del Club de Roma.

A finals del segle XIX l’opinió pública va començar a ser molt important. Havien millorat els transports i les comunicacions i es podien imprimir un gran nombre de diaris a un cost baix. Hi havia més gent que podia votar, sobretot homes. I als governs els preocupava guanyar eleccions. L’opinió pública estava dividida com sempre, però el nacionalisme tenia un pes molt important. I no sorgia de les classes dirigents, sinó que provenia de les classes populars. Moltes vegades pensem que l’opinió pública està manipulada, però no sempre és ben bé així, és molt més complex. A més, hi havia importants grups de pressió. A Alemanya, la indústria naviliera tenia molta força, i a la Gran Bretanya els colonialistes.

La Internacional creia que la solidaritat obrera s’imposaria als nacionalismes, però no va ser així. Els ciutadans de diferents països anaven a escoles on els ensenyaven història nacional. Els francesos aprenien la història de França, els alemanys la d’Alemanya. Les classes més benestants temien que els obrers s’armessin i els ataquessin. Però els obrers anaven a fer el servei militar i tornaven encara més nacionalistes. Quan va començar la guerra, els discursos dels governs que deien que la població s’havia de defensar d’una amenaça estrangera que podia destruir la seva civilització i els seus valors van prendre força.

Sí, però a l’Europa del 1914 podies identificar una altra cultura amb un país. Rússia era el poder eslau. Actualment no pots identificar l’islam amb un sol país. Però el discurs “els altres contra nosaltres” tenia molta força aleshores i en continua tenint ara. Es dóna la culpa, injustament, de moltes coses als musulmans. És molt preocupant i perillós. Sempre tendim a donar la culpa dels nostres problemes als que són diferents.

Els que tenien poder i autoritat per prendre decisions no van decidir entrar en guerra sinó que més aviat no van fer res, es van deixar portar. Hi havia una sensació de fatalitat. Un dels responsables polítics de l’Imperi Austrohongarès defensava que, si morien, valdria la pena, que l’orgull i l’honor no permetien cap altra opció. Els líders polítics van fer el que els militars volien. El tsar Nicolau II va suggerir només lluitar contra l’Imperi Austrohongarès, però els militars van decidir que també s’havia de declarar la guerra a Alemanya. El kàiser Guillem II només volia enfrontar-se a Rússia, i els militars van decidir que també s’havia de plantar cara als francesos. En aquell moment tampoc hi va haver cap intent sincer de negociar. Els britànics s’haurien pogut adonar que estaven a punt d’entrar en un conflicte llarg i desastrós (va durar quatre anys i va provocar 20 milions de morts entre militars i civils), però estaven més preocupats pels conflictes que hi havia a Irlanda. No prestaven atenció al que passava a Europa i quan ho van fer ja era massa tard. És una tendència molt generalitzada no voler veure el desastre. Hi havia evidències que aquella guerra seria massiva i mortífera però no ho volien veure. Veien que estaven perdent i seguien convençuts que els altres eren més mals estrategs, que ells corrien més ràpid o que estaven més motivats.

Els responsables polítics van deixar que els militars decidissin per ells. Quan va esclatar la Crisi dels Míssils a Cuba -un incident internacional de la Guerra Freda que va enfrontar la Unió Soviètica i els Estats Units el novembre del 1962-, els militars nord-americans van exigir actuar amb duresa i van suggerir bombardejar Cuba. John F. Kennedy no va confiar en els seus consells i va decidir no fer-los cas. Va evitar un conflicte bèl·lic. Era un polític jove però valent que va plantar cara. En aquell moment, precisament, Kennedy llegia un llibre d’història sobre els motius que van fer esclatar la Primera Guerra Mundial.

No m’agrada gens que els polítics escriguin sobre història, aquesta no és la seva feina. Òbviament poden opinar, però no sentenciar com ha de ser el relat de la història d’un país, perquè normalment diuen coses molt absurdes. El ministre d’Educació britànic va dir fa un parell d’anys que els britànics haurien d’estar orgullosos del seu passat i no ser crítics. Els professors i els historiadors tenen molt a dir sobre com s’ha d’explicar la història i ha de ser un tema obert. I s’ha de poder debatre i discutir sobre temes històrics; si no es fa és senyal de molt mala salut democràtica. Fins i tot a les escoles els alumnes també haurien de ser capaços de debatre i contradir algunes versions de la història.

Resultats municipals 2015

He intentat de fer els números del resultat per entendre la volatilitat del vot i el perquè canvia tan en 4 anys. Esquerra ha passat a 1082. Ha augmentat ni mes ni menys que730 vots. D'on han sortit. Aixo no nomes es la Pedrera i l'efecte EMD. Ha estat sobre tot les ganes de carregar se al Joan. Mes endavant també analitzariem perquè. Aquests vots son 404 de CIU, mes 154 del vot nacionalista de la davallada del PSC i encara hi afegiríem els 79 que diuen els hi varem robar el 2011 el SI. Amb aixo ballant uns 93 que poden ser blancs. I els 52 de sempre que coincideixent també amb les anteriors nuls. Algun posat un tall de fuet a dins.I arribem a la resta, Sipodem logra 474 vots en la primera embestida. d'on surten?. doncs 346 son nous votants augmentant la participacio quasi el 5%, arrepleguen 75 del PP i deixen al pobre ICV amb 28 votam menys i per tant i per Hont, sense esco al ple en molt de temps..

la marca barça

El Barça és un pol d’atracció per als turistes internacionals i, a la vegada, un motor econòmic molt important per a la ciutat de Barcelona, fins al punt que el club blaugrana va generar un impacte durant la temporada passada de 759 milions en l’economia de la ciutat, cosa que suposa un 1,2% del PIB total de Barcelona.

El Barça genera riquesa perquè, segons constata un estudi de la consultora Deloitte, dóna feina a 15.265 persones, de manera directa i indirecta, una xifra que equival al 15% de la taxa d’atur actual de la ciutat. A més, el club blaugrana és un reclam de primera magnitud per als turistes internacionals: el 6% dels que arriben a Barcelona ho fan pel Barça. De fet, en cada partit al Camp Nou hi ha gairebé 20.000 turistes a les graderies, segons dades de la mateixa entitat barcelonista. “Barcelona és una marca molt potent, sobretot relacionada amb l’esport, estem molt lligats: el Barça s’aprofita de la marca Barcelona, i Barcelona de la marca Barça”, va admetre el president Josep Maria Bartomeu, que va acudir a la presentació de l’acte al Cercle d’Economia.

Segons l’estudi, l’impacte econòmic del Barça a la ciutat creixerà notablement amb la construcció de l’Espai Barça. Durant els quatre anys d’obres necessaris per fer un nou estadi (2017-2021) es generaran 158 milions anuals més, que s’hauran d’afegir als 759 que ja representa actualment l’activitat ordinària del club, i també 3.250 llocs de treball addicionals. I en una tercera fase, un cop el nou Espai Barça sigui una realitat, es generaran 67 milions anuals addicionals, cosa que significa un 9% més de contribució al PIB de la ciutat. Amb l’Espai Barça, segons la consultora, es generarien 1.363 llocs de treball addicionals.

“Estic convençut que amb l’Espai Barça hi haurà més atracció turística. El Barça projecta la imatge del país al món. No podem aturar el creixement del Barça, els catalans volem conquerir el món”, va explicar el president blaugrana.

En un marc exclusivament econòmic, Bartomeu va negar que el projecte Espai Barça estigui aturat per culpa de les eleccions municipals de diumenge, i va fer una defensa vehement de l’estreta relació amb Qatar Airways. “Estem molt contents amb el patrocini. Em quedaria amb el que fan per a nosaltres, no només per al Barça, també per a la ciutat i l’aeroport. M’agradaria saber quanta riquesa i valor afegit aporta Qatar Airways a la ciutat”, va sentenciar.

emigrants catalans

Des de l’any 2009 el nombre de joves emigrants s’ha incrementat un 71,2% a causa de l’elevada taxa d’atur juvenil que registra l’Estat. Actualment se situa en un 45,6% entre els joves de 16 a 24 anys. Així ho apunta l’últim Informe JESP (Joves Emigrants Sobradament Preparats), elaborat per l’Avalot-Joves de la UGT, que quantifica en 60.848 els joves catalans d’entre 15 i 34 anys que resideixen actualment a l’estranger, dels 242.070 catalans que té registrats l’Idescat. Respecte de l’any passat, el total de joves catalans que han marxat a l’estranger s’ha incrementat un 9%.

Ara bé, si l’any 2009 la principal destinació dels joves emigrants catalans era Andorra i en el període del 2013-2014 era Europa, actualment les preferències han canviat. El continent escollit pels joves és l’Amèrica del Sud, ja que sis de cada deu joves que emigren al continent americà trien països d’aquesta regió. L’Argentina és el país preferit, amb un 29,85%, seguit de Veneçuela, amb un 15%, i el Brasil, amb un 13%. Des de l’any passat, 1.743 joves catalans han marxat a l’Amèrica del Sud. 

“Hi ha la idea que els joves marxen a Londres a servir cafès i a aprendre anglès, però, en realitat, el que fan majoritàriament és anar a països de parla espanyola amb economies emergents per establir-hi un projecte de vida”, va explicar ahir Afra Blanco, portaveu nacional de l’Avalot de la UGT. Dins dels joves que emigren al continent americà, un 17,20% ho fan a l’Amèrica Central, on Costa Rica i Guatemala són les principals destinacions. Només un 12,48% dels joves escullen com a destinació l’Amèrica del Nord. La Unió Europea és la segona principal destinació dels joves catalans que emigren, un 42,27% del total. Les principals destinacions són França i Alemanya, seguit del Regne Unit i Bèlgica.

Segons l’assessoria de mobilitat internacional de la regidoria d’Adolescència i Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, de les 894 consultes que van rebre l’any 2014 un 32% van ser per treballar a l’estranger, un 18% per anar-hi a fer pràctiques professionals, un 20% per fer voluntariat i un 20% per anar-hi a estudiar. En aquest sentit, l’interès dels joves per marxar a treballar s’ha incrementat 5 punts percentuals respecte a l’any anterior.

L’informe de la secció de joves de la UGT també apunta que la majoria de consultes que reben les assessories per treballar fora són de joves que han acabat la carrera i volen trobar oportunitats laborals relacionades amb la seva formació que a Catalunya no troben.

Segons Afra Blanco, de la UGT, “els sectors en què més s’ha retallat o s’ha gestionat malament” són els que més interès migratori han tingut entre aquests emigrants. Es tracta dels sectors de l’art i la cultura, l’educació, la salut, l’enginyeria i l’arquitectura.

el binomi

El Gran Premi de França de MotoGP va ser nefast per als interessos de la marca Honda. Cinc dels vuit pilots que porten una moto de la marca japonesa van caure, i dels oficials només es va salvar Marc Márquez. El de Cervera, dos cops campió del món, va acabar lluitant amb dents i ungles per defensar la quarta posició, força lluny de dues Yamaha oficials (Lorenzo i Rossi) i de la Ducati d’Andrea Dovizioso.

De portes enfora, Márquez va reaccionar com sempre, amb un somriure i sense retrets. Diumenge va explicar que la pujada de la temperatura de l’asfalt havia modificat les condicions de pilotatge, i que per tant no va servir el set up previst inicialment. Ahir, al seu blog, donava per bons els “tretze punts daurats” que havia sumat.

De portes endins, però, els problemes són uns altres. Márquez és capaç de fer bons temps a una sola volta, a la pole de dissabte, però diumenge falla perquè no té prou bon ritme de carrera. Ni ell ni la resta de pilots d’Honda. A Le Mans les caigudes es van produir per culpa de l’eix davanter, massa inestable quan es pilotava al límit. I si el de Cervera va evitar caure va ser perquè va pilotar a l’estildirt track, derrapant i evitant forçar la suspensió. Aquella conducció, que des de fora semblava arriscada i molt espectacular, en realitat era un mecanisme de defensa per ser competitiu, dintre de les possibilitats. Els problemes, però, no els va solucionar, sinó només emmascarar, i tot plegat per acabar en quarta posició.

Les coses vénen d’antic, d’abans de l’inici de la pretemporada, amb l’evolució que va presentar Honda a Márquez per a aquest 2015. Quan el vigent campió va provar la moto, va notar que el motor tenia massa potència, que la màquina era ingovernable, massa nerviosa quan es pilotava al límit. Honda va buscar una solució a la desesperada i, uns mesos després, va presentar-se al test de Sepang amb tres prototips diferents. Márquez en va escollir un. Però a França el va descartar i va recórrer a un altre dels prototips presentats a Malàisia. I tampoc va funcionar.

Els maldecaps segueixen. “Honda és Honda, ja trobaran alguna cosa”, va deixar anar el pilot, a mig camí entre l’esperança i la resignació. “Fa la sensació que l’Honda no és una moto prou equilibrada -deia Andrea Dovizioso (Ducati), que va acabar tercer-. Si els problemes es camuflen és pel talent de Marc Márquez. Aquesta moto l’agafa qualsevol altre pilot i està lluitant per entrar a la zona de punts”.

A Honda treballen contra rellotge i els pilots esperen aquesta solució. “Mentrestant hem de cobrir els problemes com sigui, pilotant més o menys al límit”, reconeixia Márquez. Però el fet és que el de Cervera ja és a 33 punts del líder, Rossi, quan tan sols s’han disputat cinc curses de la temporada.

la sequera

• 

Després de dies de sequera, la pluja va tornar a fer acte de presència ahir a Barcelona. / PERE TORDERA

Ha calgut esperar fins al dia 19 per veure la primera ploguda més o menys general del mes, i això després d’un abril que en general va ser ben sec. Els habituals xàfecs de primavera estan arribant amb comptagotes aquest 2015: això ha provocat que el cap de setmana passat diverses comarques se situessin en perill molt alt d’incendis, un fet poc habitual quan tot just s’acaba d’encetar la segona quinzena del mes de maig.

Ahir les precipitacions van arribar amb certa abundància en alguns indrets. Les pluges més abundants de les últimes hores han estat: Barcelona (Fabra), 48 l/m2; Badalona, 42; Tremp, 41; Cabrils, 33; Gisclareny, 31; Arenys de Mar, 30; Molló, 27; Port del Comte, 26; Vielha, 22 l/m; la Seu d’Urgell, 22 l/m i Guardiola de Berguedà, 23 l/m. Lluny del Pirineu i de la costa central les precipitacions han sigut força més escasses, molts registres d’entre 5 l/m i 10 l/m, i alguns fins i tot inferiors. Les pluges d’ahir serveixen per alleujar la sequera al Pirineu, però la suma d’abril i maig continua quedant en general molt lluny del que seria normal per a l’època. A Olot, per exemple, les precipitacions superen amb prou feines els 25 l/m, quan la suma habitual d’aquests dos mesos frega els 200 l/m, a Girona se n’esperen normalment 144, i aquest any fins ahir a les 21 hores n’hi havien caigut només 21. Indrets com Vic, Sant Sadurní d’Anoia, Tarragona i Caldes de Montbui han acumulat fins ara menys d’un 20% de la pluja que caldria esperar en aquests dos mesos.

Potser un dels casos més exagerats és el de Lleida, on dels 81 l/m2 que solen registrar-se entre abril i maig, enguany només n’han caigut 8. A Ponent abans de l’abril aquest 2015 encara havia anat plovent amb certa normalitat, però en alguns punts de la costa i del prelitoral la sequera s’allarga des del gener: a l’estació de l’aeroport de Girona les pluges ens els 5 primers mesos de l'any se situen entre les 10 més escasses en més de 40 anys de dades.

Al maig encara li queden deu dies, però no hi ha gaires possibilitats de més pluja a curt termini. Aquesta tarda es repetiran alguns xàfecs i tempestes al nord-est, sobretot al voltant de comarques com la Selva, el Maresme, el Gironès, la Garrotxa, Osona i el Vallès. Seran la cua d’aquesta situació de pluges que no tindrà continuïtat durant els pròxims dies. Els mapes del temps fan pensar que acabarem la setmana sense més ruixats, i només a les acaballes del mes s’intueix una lleugera possibilitat que el temps es torni a fer més inestable.