una ment meravellosa

“ This man is a genious ”. Aquestes cinc paraules eren tot el que el professor Richard Duffin va escriure a la carta de recomanació que va fer a finals dels anys 40 per al seu alumne John Forbes Nash, mort ahir en un accident de trànsit a l’edat de 86 anys.

Nash (Bluefield, Estats Units, 1928) va ser un talent precoç i no va trigar a donar la raó al veredicte del seu professor. El 1950 es doctorava a la Universitat de Princeton amb una tesi que ja contenia la major part de les teories que li van servir per guanyar el premi Nobel d’economia l’any 1994. Les seves investigacions matemàtiques es van produir en l’àmbit de la teoria del joc, i la seva principal aportació va ser el que es coneix com a equilibri de Nash.

Aquesta tesi afirma que en un entorn amb dos o més jugadors on cada un coneix les estratègies dels rivals, cap d’ells farà canvis en la seva estratègia -una pujada o baixada de preus, per exemple- sabent que no hi guanyarà res si la resta de jugadors no introdueixen canvis. La implicació d’aquesta teoria és que els diferents actors d’un mercat actuen també moguts pels interessos del grup, cosa que els deixa en més bona situació que si actuessin pels seus interessos individuals. Aquest equilibri de Nash és un dels jocs no cooperatius més ensenyats en les escoles de negoci de tot el món.

La seva obra es va distingir també en els camps de la geometria algebraica, i també va col·laborar amb l’agència de seguretat nord-americana en un projecte de màquina per encriptar i desencriptar missatges.

La trajectòria de Nash va arribar a ser coneguda pel gran públic gràcies a Una ment meravellosa, pel·lícula dirigida per Ron Howard l’any 2001 en què Russell Crowe va interpretar el matemàtic. Tot i que va ser el màxim referent internacional en el camp de la teoria del joc, possiblement aquella pel·lícula no s’hauria fet si no fos pels problemes de salut que van afectar Nash després de publicar la seva obra més influent, i que van afegir complexitat a la seva biografia.

En efecte, a finals dels anys 50 va començar a tenir símptomes de problemes psíquics i el 1959 li van diagnosticar esquizofrènia paranoide. Aleshores ja estava casat amb la seva dona, la física Alicia Lopez-Harrison de Lardé, amb qui va tenir dos fills i de qui es va divorciar l’any 1963.

Després d’anys d’ingressos hospitalaris, el 1970 De Lardé el va acollir a casa per cuidar-lo, i Princeton el va autoritzar a donar classes de nou. Va prosseguir amb les seves investigacions i a finals dels 90 Nash i De Lardé van reiniciar oficialment la seva relació i es van tornar a casar l’any 2001.

L’impacte de la pel·lícula va consolidar el paper de Nash en defensa dels malalts psíquics, un paper que no va deixar d’exercir i que prenia força cada cop que rebia un nou guardó, com el premi Abel, considerat el Nobel de les matemàtiques, que va rebre aquest mateix 2015.

La seva vida i la de la seva dona van acabar ahir a Nova Jersey, quan el taxi on circulaven va sortir de la carretera. El llegat són les seves teories matemàtiques i les seves paraules: “La gent sempre ven la idea que la gent amb una malaltia mental pateix. Crec que la bogeria pot ser una via d’escapament. Si les coses no van bé, pots voler imaginar alguna cosa millor”.

la feina formigueta

No sabeu la gracia que em fa, molta, que el Joan Lluís, el meu padrí de boda (1a), s'hagi ara ja jubilat de la medicina de capçalera, vagi el nº 5 de la llista de la CUP de Tortosa. Oh!, i 'han tret un. Esta content. el veiessis aquest dia embolicat d'estelades a la fina de Copa i amb tants pitos que no li cabien a la boca. Aquí tindria que  fer un apunt. I es que em vares explicar que tindràs una germaneta que es dirà Emma. Una de las primeres Emma's que vaig conèixer i que casi no sabíem pronunciar, va ser a filla gran del Joan Lluís. Peró veiem el paper d'aquesta formacio que sera bisagra a molts ajuntaments. “Bufem nous vents i anem a guanyar”. Així va acabar un emocionat David Fernàndez la seva valoració dels millors resultats electorals de la història de la formació de l’esquerra independentista, que gairebé ha quadruplicat els seus regidors, en passar de 101 a 372 edils. Amb aquesta onada, la CUP veu avalada “l’ètica de formiguetes” i de “picar pedra” que ja fa temps que treballa als municipis, però també la tasca discreta i resolutiva dels tres diputats al Parlament. El nombre de candidatures presentades (de 72 el 2011 a 163 aquest any) ja augurava que el creixement en nombre de vots i de regidors seria espectacular, però ahir a la nit es confessaven “desbordats”. I amb raó: han obtingut representació a les 31 capitals de comarca en què es presentaven, han assolit majories absolutes on ara governaven -Celrà, Viladamat i Navàs-, han guanyat a Capellades o Berga i són segona força a Reus, Badalona, Sant Cugat i Cardedeu.

Però aquests resultats dels cupaires els enfronten a un repte important: com gestionar “la revolució interna” que els converteix de força minoritària a ser la clau per tancar acords i, en alguns casos, governar. “Haurem de canviar les maneres de fer”, admetia ahir Fernàndez. Ara bé, el diputat va prometre que en cap cas canviarà l’essència municipalista i assembleària de la CUP. “Creixem en horitzontal”, va dir, i va afegir: “Ara serem més i per tant ho farem millor”. Com? Ahir ja avisaven que per fer pactes de govern no renunciaran ni a l’eix social ni al nacional, i que delegaran les decisions en les assemblees locals.

De fet, aquesta va ser la resposta que van donar quan els periodistes van preguntar sobre la victòria d’Ada Colau a Barcelona i si li donarien suport. La candidata de la CUP a la ciutat, María José Lecha, va avisar que la CUP no vol ser “la crossa per fer alcaldessa ningú” i que serà l’assemblea de Barcelona qui decidirà si li dóna suport o no.

Tot i els bons resultats, la CUP no va viure una nit d’eufòria. Els seus simpatitzants no van acudir a la seu nacional del carrer Casp, sinó que van aplegar-se al casal independentista La Cruïlla. Lecha va qualificar l’entrada de la CUP a Barcelona amb tres regidors d’“oportunitat històrica per a la unitat popular”. L’acompanyaran Maria Rovira i Josep Garganté. La CUP ja havia anunciat que interpretava les municipals com la primera volta del 27-S, de manera que des d’una òptica nacional, per a ells el procés segueix “més viu i dinàmic que mai” i confirmen que l’independentisme “gira a l’esquerra”. Fernàndez va afirmar: “No hi ha més qüestió nacional que la social”.

Tot i que els comicis del 2011 ja van suposar un gran pas endavant per a la formació, que va multiplicar per cinc els resultats del 2007, aquest 24-M ha sigut un cop sobre la taula. Ara caldrà veure com l’esquerra alternativa passa a ser un partit amb la clau per governar

captaires que he conegut

Gregorio Luri em deixa aquest pedagogic article. Després d’acomiadar-me d’ell, amarat d’aquella olor intensa, agra i aspra, em van venir a la memòria les imatges d’alguns captaires que havia conegut.

Aquell vell, el José, que vaig trobar a la sortida del Museu Arqueològic d’Alacant. Mentre mastegava les mossegades que li arrencava a l’entrepà que li vaig comprar, m’explicava que mai li havia agradat treballar. Així que li va dir a la seva muller: “Mira, tu ets dona i a mi no m’agrada treballar. Per què no et fas puta?” I la dona el va fer fora de casa. Va estar un parell de dies pensant què fer, “perquè una cosa és que no t’agradi treballar i una altra estar sense fer res”. Es va decidir a fer el Camí de Sant Jaume, però a la Rúa Vieja de Logronyo va descobrir, astorat, el punt feble del seu pla. Què faria un cop hi hagués arribat? Va girar cua i va enfilar cap a Sòria i ja no va parar de caminar. La seva meta era Compostel·la i ell era un pelegrí de debò, però no tenia cap pressa per arribar-hi. Hi va afegir que cada nit el visitava San Antón i li posava el seu “ perrico ” al costat i així no passava fred. El recordo molt brut, amb la capa, el bordó, la carabassa, la petxina de pelegrí, el barret i el sarró. No sé si va arribar finalment a Santiago. Sé que la seva meta era mantenir viva la il·lusió de la meta. Frédéric Rouvillois ha escrit que l’origen de totes les catàstrofes resideix en la idea mateixa de “projecte”. Però no és cert. Hi ha projectes que s’imposen al present i presents que, en lloc de ser dominats per l’ideal, el que volen és jugar-hi.

A la terrassa del restaurant La Fiesta, a Page, Arizona, vaig conèixer Steve Manniel. Jo feia com que llegia el Lake Powell Chronicle, perquè cada vegada que aixecava el cap, el cambrer em preguntava si era veritat que a Espanya es podien guanyar deu dòlars a l’hora cuidant nens. Vaig trobar finalment un article interessant i en vaig prendre algunes notes a la meva Moleskine. I llavors Stevie Manniel es va asseure al meu costat. Era un indi navaho, em va repetir. Estava borratxo i volia saber si jo era novel·lista. Com que la idea em va agradar, li vaig dir que sí. Es va aixecar i em va demanar que li fes fotos, per si necessitava descriure un indi navaho en la meva novel·la. Era obvi que volia diners. Mirant de desanimar-lo li vaig ensenyar els meus pantalons, molt malparats. Em va replicar amb un bon argument: “Només els rics gosen sortir al carrer de qualsevol manera”. Li vaig donar 5 dòlars mentre el cambrer, que ens estava vigilant, es posava les mans al cap. Manniel em va dir alguna cosa de la seva àvia, que vivia a Sheep Sping en una casa de pedra, però ell dormia a sota de quatre taules recolzades en el tronc d’un arbre. En acomiadar-nos em va fer una forta encaixada de mans. Al cap de poca estona hi va tornar perquè volia escriure a la meva Moleskine el seu nom i així l’escriuria bé a la meva novel·la.

El 12 de març, a la plaça del Pou de Tortosa, un captaire em va assenyalar amb el dit i em va demanar: “Nen, no tindràs una cigarreta?” “Ho sento, no fumo”, li vaig contestar. “Collons, quin rotllo!”, em va replicar. No em vaig poder estar de somriure. “A veure -em va aclarir-, que no ho dic de mal rotllo, perquè ningú té dret a donar-me res [sic], que cadascú decideixi, lliurement. Jo l’únic que faig és posar a prova la llibertat de la gent”.

Dimarts passat se’m va tirar un captaire a sobre. Ell estava assegut en un banc de la plaça d’Ocata i jo passava pel seu costat. Em vaig adonar immediatament que em mirava d’una manera estranya, però la seva reacció em va agafar totalment desprevingut. Es va aixecar amb els braços oberts, en dues gambades es va posar davant meu i em va fer una forta abraçada. Me’n vaig escapolir com vaig poder i la meva primera reacció va ser posar-me la mà a la butxaca. Llavors va pronunciar amb joia el meu nom. “No em coneixes, oi?” No, no el coneixia. Jo no coneixia ningú amb aquelles dents corcades, aquells ulls vermells i aquella roba. “Potser fa quaranta anys que no ens veiem”, va afegir. De sobte me’n vaig adonar. Aquest home va ser el meu alumne quan tenia onze anys. Fa quaranta anys, efectivament. “Una vegada vaig saber que donaves una conferència en una casa gran que hi ha en una plaça així, petita, per on la catedral. Vaig voler anar-hi, de veritat, però em va passar”. Com que no sabia què dir-li, li vaig tornar l’abraçada. M’imagino que mai no estem preparats per a segons quines coses. Em va deixar tota la roba impregnada amb la seva olor, que era també l’olor intensa del meu desconcert.

chagas

L’Institut de Salut Global (ISGlobal) de Barcelona ja ha atès més d’un miler de pacients de malaltia de Chagas i la seva unitat especialitzada a l’Hospital Clínic tracta cada any unes 300 persones. Aquestes dues dades haurien de ser suficients perquè Europa es prengués seriosament l’estimació que parla d’uns 170.000 casos al continent, però encara no ha sigut així i només sis països disposen de les mesures de control necessàries per evitar la transmissió de la malaltia a través de les donacions de sang.

La malaltia de Chagas triga entre 15 i 30 anys a manifestar-se i, quan ho fa, pot ser massa tard i que ja hagi colonitzat l’aparell digestiu o el cor de l’hoste, cosa que en pot arribar a provocar la mort, sobretot per malalties cardíaques. Això, lligat al fet que no hi ha curació total, fa que els tractaments molts cops només puguin ser pal·liatius, en forma de marcapassos o trasplantaments.

El cap de medicina tropical del Clínic i director de la iniciativa de Chagas a l’ISGlobal, Joaquim Gascon, explica a l’ARA que Espanya és un dels sis països europeus que sí que tenen mesures de control, però només Catalunya, el País Valencià, Galícia i Andalusia han instaurat el cribatge de dones embarassades. No és una reivindicació menor, perquè, com que a Europa no hi viu l’insecte que transmet la malaltia, el Triatoma infestans - vinchuca a l’Amèrica Llatina-, els nous contagis es produeixen per tres vies concretes: transfusions de sang, trasplantaments d’òrgans i transmissió de mares a fills. És indiferent que això només passi en com a màxim el 7% dels parts, perquè a l’Estat “cada any neixen nadons amb Chagas”, assegura Gascon. A Espanya s’han constatat també sis contagis per transfusions de sang, abans que canviés la llei el 2005, i ara fa poc també s’ha demostrat un contagi després d’un trasplantament hepàtic fet a Suïssa.

La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina. Tot i que la distribució no és uniforme, afecta un gran nombre de mamífers, entre els quals els humans. El vector de transmissió és sempre l’insecte, ja sigui a través d’una picada o per la presència dels seus excrements en aliments o begudes, i afecta en més proporció regions concretes de Bolívia, el Paraguai, Veneçuela, Colòmbia o el Brasil, però sempre per sota dels 3.000 metres d’altitud. Aquesta és la informació que fins ara es té, perquè, malauradament, s’ha investigat massa poc sobre aquest paràsit -hi ha sis espècies diferents- i sobre el contagi, que, a la pràctica, depèn en bona mesura de “l’atzar”.

Hi ha més dificultats afegides, com el fet que fins al 60% dels malalts no desenvolupin mai símptomes, però encara és més alarmant que els tractaments no siguin definitius i que, els últims, es descobrissin fa més de mig segle. L’ISGlobal ha començat a apadrinar assajos per mirar de contrastar l’eficàcia de nous fàrmacs, o com a mínim que produeixin menys efectes secundaris, però de moment les teràpies continuen sent les que eren: el Benznidazol i el Nifurtimox. “En la fase aguda funcionen força bé, i redueixen el paràsit fins a eliminar-lo gairebé del tot, sobretot en nadons, perquè pràcticament es curen tots”, explica el doctor. Però, en els estadis crònics, la seva eficàcia disminueix i, en els adults, provoca efectes adversos “importants”, com febre, pèrdua de pes, cansament, dolors articulars i musculars, vòmits i problemes dèrmics. És per això que el 10% dels pacients tractats han d’arribar a abandonar els fàrmacs.

Les últimes dades apunten que en el cas del Benznidazol fins al 80% dels pacients tractats donen resultats negatius a la presència del paràsit, anomenat Trypanosoma cruzi, però en un percentatge d’ells reapareix dotze mesos després. “Tenim medicaments antics, no tenim biomarcadors i encara falta molt coneixement. Això pot donar una idea de per què es tracta d’una malaltia oblidada”, resumeix Gascon. I tot i que sí que hi ha bones eines diagnòstiques, afegeix, la majoria dels pacients han entrat en la fase crònica de la malaltia i la medicina no els pot oferir cap solució definitiva.

mes d'un millor amic

El bullying és un dels problemes que més preocupa avui dia a pares i mestres. Que un nen quedi exclòs, marginat i hagi de patir la soledat que implica no tenir amics és una cosa que fa patir. Per combatre-ho, ja fa anys que una escola danesa tira endavant un singular mètode per fomentar el respecte i la companyonia que, entre d’altres, inclou normes com ara no poder tenir només un millor amic o haver de convidar tota la classe a les festes d’aniversari.

Es tracta del centre privat Bernadotteskolen, que un grup de pares va fundar l’any 1949 a partir de les mateixes idees de prevenció de conflictes i enteniment amb què va néixer l’ONU. Situat a Hellerup, un municipi benestant dels afores de Copenhaguen, l’escola té uns 590 alumnes i compta amb una secció internacional en què les matèries s’imparteixen en anglès. “Som una escola molt liberal i quasi no tenim regles. Però una de les poques que tenim és que hem de mostrar consideració cap als altres”, explica Alastair Robertson, coordinador del departament internacional.

A la Bernadotteskolen, aprendre valors com l’amistat, la integració i el respecte és tan important com aprendre matemàtiques, llengua i història. Amb aquest objectiu, s’intenta que els més petits, d’entre 6 i 12 anys, respectin una sèrie de normes socials molt concretes. Una d’aquestes regles, per exemple, és intentar no tenir només un millor amic. En els casos que això no sigui així, “l’escola no hi intervé ni intenta separar els nens, però sí que promou una cultura de comunitat que fa que els nens tendeixin a jugar amb tothom”. Per aconseguir-ho, els alumnes saben que si celebren el seu aniversari han de convidar tots els companys. Quan una família hi ha posat inconvenients perquè el seu pis era massa petit i no hi podia organitzar una festa amb tants infants, els ofereixen les instal·lacions del centre, segons explica Robertson.

Pel que fa a convidar altres nens a jugar a casa després de l’escola o el cap de setmana, la norma és que o bé els inviten a tots o bé a un màxim de tres: “D’aquesta manera s’evita que un nen convidi només sis dels seus nou companys i exclogui els tres restants”. Els infants tampoc poden portar un regal d’aniversari per a un altre nen a l’escola, i també han d’evitar els jocs que impliquin excloure algú i, si hi juguen, han de canviar les regles perquè tothom que vulgui hi pugui jugar. Robertson assegura que l’eficàcia d’aquesta política la demostra el clima de confiança i respecte que es respira al seu centre i que fa que als nens “els encanti” anar a l’escola.

Però també hi ha qui creu que intervenir massa en les relacions entre els nens no és bo i fins i tot pot ser contraproduent. Xavier Gimeno, professor del departament de pedagogia aplicada de la UAB, assenyala que “si les relacions interpersonals entre els nens estan massa regulades, poden perdre autenticitat i naturalitat”. És més, “la normativització excessiva de la conducta pot arribar a generar la reacció contrària”. A partir de la seva experiència, Gimeno considera que la millor manera de fomentar la inclusió i el respecte no és tant a través de normes i prohibicions, sinó més aviat a través de l’exemple dels adults. “Els pares i els mestres han d’avançar-se i ser ells mateixos models de tolerància i amistat”, 

Margaret MacMillan

A Margaret MacMillan (Toronto, 1943) l’apassiona la seva feina i la defensa amb entusiasme. Ningú volia publicar el seu llibre París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo (2001). Va rebre moltes negatives i confessa que en guarda algunes. El llibre es va convertir en un èxit editorial i li va fer guanyar el premi Samuel Johnson. Després van venir bestsellerscom 1914. De la paz a la guerra (Turner, 2013). MacMillan assegura que el fet de ser besnéta del primer ministre britànic David Lloyd George, que va governar justament durant l’última etapa de la Primera Guerra Mundial, no va influir en la seva decisió d’estudiar història. El que la motiva, assegura, és la curiositat. Professora d’història internacional a la Universitat d’Oxford, defensa que la història s’ha de qüestionar. Ara prepara un nou llibre sobre les personalitats de Stalin, de Hitler, de grans exploradors i de dones viatgeres. Aquesta setmana va ser a la capital catalana convidada per l’Oficina de Barcelona del Club de Roma.

A finals del segle XIX l’opinió pública va començar a ser molt important. Havien millorat els transports i les comunicacions i es podien imprimir un gran nombre de diaris a un cost baix. Hi havia més gent que podia votar, sobretot homes. I als governs els preocupava guanyar eleccions. L’opinió pública estava dividida com sempre, però el nacionalisme tenia un pes molt important. I no sorgia de les classes dirigents, sinó que provenia de les classes populars. Moltes vegades pensem que l’opinió pública està manipulada, però no sempre és ben bé així, és molt més complex. A més, hi havia importants grups de pressió. A Alemanya, la indústria naviliera tenia molta força, i a la Gran Bretanya els colonialistes.

La Internacional creia que la solidaritat obrera s’imposaria als nacionalismes, però no va ser així. Els ciutadans de diferents països anaven a escoles on els ensenyaven història nacional. Els francesos aprenien la història de França, els alemanys la d’Alemanya. Les classes més benestants temien que els obrers s’armessin i els ataquessin. Però els obrers anaven a fer el servei militar i tornaven encara més nacionalistes. Quan va començar la guerra, els discursos dels governs que deien que la població s’havia de defensar d’una amenaça estrangera que podia destruir la seva civilització i els seus valors van prendre força.

Sí, però a l’Europa del 1914 podies identificar una altra cultura amb un país. Rússia era el poder eslau. Actualment no pots identificar l’islam amb un sol país. Però el discurs “els altres contra nosaltres” tenia molta força aleshores i en continua tenint ara. Es dóna la culpa, injustament, de moltes coses als musulmans. És molt preocupant i perillós. Sempre tendim a donar la culpa dels nostres problemes als que són diferents.

Els que tenien poder i autoritat per prendre decisions no van decidir entrar en guerra sinó que més aviat no van fer res, es van deixar portar. Hi havia una sensació de fatalitat. Un dels responsables polítics de l’Imperi Austrohongarès defensava que, si morien, valdria la pena, que l’orgull i l’honor no permetien cap altra opció. Els líders polítics van fer el que els militars volien. El tsar Nicolau II va suggerir només lluitar contra l’Imperi Austrohongarès, però els militars van decidir que també s’havia de declarar la guerra a Alemanya. El kàiser Guillem II només volia enfrontar-se a Rússia, i els militars van decidir que també s’havia de plantar cara als francesos. En aquell moment tampoc hi va haver cap intent sincer de negociar. Els britànics s’haurien pogut adonar que estaven a punt d’entrar en un conflicte llarg i desastrós (va durar quatre anys i va provocar 20 milions de morts entre militars i civils), però estaven més preocupats pels conflictes que hi havia a Irlanda. No prestaven atenció al que passava a Europa i quan ho van fer ja era massa tard. És una tendència molt generalitzada no voler veure el desastre. Hi havia evidències que aquella guerra seria massiva i mortífera però no ho volien veure. Veien que estaven perdent i seguien convençuts que els altres eren més mals estrategs, que ells corrien més ràpid o que estaven més motivats.

Els responsables polítics van deixar que els militars decidissin per ells. Quan va esclatar la Crisi dels Míssils a Cuba -un incident internacional de la Guerra Freda que va enfrontar la Unió Soviètica i els Estats Units el novembre del 1962-, els militars nord-americans van exigir actuar amb duresa i van suggerir bombardejar Cuba. John F. Kennedy no va confiar en els seus consells i va decidir no fer-los cas. Va evitar un conflicte bèl·lic. Era un polític jove però valent que va plantar cara. En aquell moment, precisament, Kennedy llegia un llibre d’història sobre els motius que van fer esclatar la Primera Guerra Mundial.

No m’agrada gens que els polítics escriguin sobre història, aquesta no és la seva feina. Òbviament poden opinar, però no sentenciar com ha de ser el relat de la història d’un país, perquè normalment diuen coses molt absurdes. El ministre d’Educació britànic va dir fa un parell d’anys que els britànics haurien d’estar orgullosos del seu passat i no ser crítics. Els professors i els historiadors tenen molt a dir sobre com s’ha d’explicar la història i ha de ser un tema obert. I s’ha de poder debatre i discutir sobre temes històrics; si no es fa és senyal de molt mala salut democràtica. Fins i tot a les escoles els alumnes també haurien de ser capaços de debatre i contradir algunes versions de la història.

Resultats municipals 2015

He intentat de fer els números del resultat per entendre la volatilitat del vot i el perquè canvia tan en 4 anys. Esquerra ha passat a 1082. Ha augmentat ni mes ni menys que730 vots. D'on han sortit. Aixo no nomes es la Pedrera i l'efecte EMD. Ha estat sobre tot les ganes de carregar se al Joan. Mes endavant també analitzariem perquè. Aquests vots son 404 de CIU, mes 154 del vot nacionalista de la davallada del PSC i encara hi afegiríem els 79 que diuen els hi varem robar el 2011 el SI. Amb aixo ballant uns 93 que poden ser blancs. I els 52 de sempre que coincideixent també amb les anteriors nuls. Algun posat un tall de fuet a dins.I arribem a la resta, Sipodem logra 474 vots en la primera embestida. d'on surten?. doncs 346 son nous votants augmentant la participacio quasi el 5%, arrepleguen 75 del PP i deixen al pobre ICV amb 28 votam menys i per tant i per Hont, sense esco al ple en molt de temps..