incidents camp nou

Va haver-hi una xiulada, enorme. Això sí. Una xiulada que va ofendre gent, i això s’entén. Com es pot entendre els qui xiulaven. La reacció dels ofesos és comprensible. Però no pas els invents. Per exemple, s’inventen un problema de seguretat. Qualsevol que fos al camp dissabte sap que no hi va haver un problema especial de seguretat. S’inventen la incitació a la violència. Que tota una comisión contra la violencia, el racismo, la xenofobia y la intolerancia en el deporte tregui l’artilleria, que mai no ha tret quan calia, per denunciar amb fogositat una xiulada pacífica és inventar-se el que no va passar. Que aquesta comissió s’escandalitzi perquè la xiulada introdueix la política en un estadi esportiu incontaminat és un altre invent: tan polític és posar un himne com treure’l, aplaudir-lo com xiular-lo. Una cosa ens pot agradar més que una altra però res d’això és esport pròpiament. (Que es mirin sencera l’escena de La marsellesa aCasablanca.) De moment, no hi ha hagut sancions, però s’ha tractat cent mil persones de delinqüents. I s’ha creat una realitat virtual. Quan algú comença a inventar-se la realitat pot arribar a respondre-hi amb les bestieses més absurdes, diu Vicens Villatoro.

Syriza

El rellotge grec fa setmanes que s’ha accelerat. Els missatges contradictoris del govern d’Alexis Tsipras i de les organitzacions internacionals amb qui negocia només afegeixen soroll i confusió al perill ben real d’una possible fallida de Grècia per la incapacitat de fer front al pagament del deute. Des de les declaracions optimistes de la trobada, a Riga, entre el primer ministre grec, la cancellera Angela Merkel i el president francès, François Hollande, fins a l’advertiment del Fons Monetari Internacional que Grècia podria acabar sortint de l’euro només ha passat una setmana. Dies d’especulacions que uns i altres van alimentant. L’última, la del secretari del Tresor dels Estats Units que, des de la reunió del G-7 a Dresden, alertava que aquest impàs només fa augmentar els riscos d’una sortida accidental de Grècia.

El 30 de juny és la data límit: el termini màxim per tancar la pròrroga del pla de rescat. Segons el ministre de Finances grec, Iannis Varufakis, l’acord s’acosta perquè el seu govern ja s’ha compromès a noves reformes del “mercat laboral, la seguretat social i el deute públic”. La realitat és que Tsipras està immers en un combat que té tres fronts. D’una banda, la dura negociació amb l’FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu; de l’altra, la profunda esquerda que s’ha obert en el si de Syriza. La coalició d’esquerres radical s’esquinça pel pes de l’obligat possibilisme que implica qualsevol negociació.

Durant la reunió de la cúpula del moviment, celebrada ara fa una setmana, un 44% dels quadres del partit van votar a favor de trencar les converses amb els creditors internacionals. Des de la seva arribada al poder el 25 de gener passat, Alexis Tsipras ha hagut de gestionar totes les ànimes d’un govern escollit, precisament, sota la promesa de desafiar l’austeritat imposada per la troica durant els cinc anys de rescat de l’economia grega. I aquest és el tercer front, l’esperança de canvi -en les formes i en els resultats- que va portar una gran majoria de grecs a trencar definitivament, a les urnes, amb la partitocràcia tradicional.

Messi historic

És l'època de Messi. L'era del jugador argentí. Amb una jugada individual espectacular, el futbolista de Rosario ha començat a decidir la final de Copa del Rei. El Barça, en un estat de forma magnífic, ja suma dos títols i arribarà a Berlín buscant el tercer. Només la Juve, que també busca el triplet, s'interposa entre els homes de Luis Enrique i la història. En una final sentenciada abans del descans, com el 2011, el Barça ha guanyat la seva 27a Copa del Rei contra un Athletic lluitador, però sense arguments (3-1).

Després d'un dia festiu als carrers i una reivindicació en forma de xiulada durant l'himne, el Barça ha imposat el seu joc contra un Athletic que no ha pogut fer res més que defensar-se. Ernesto Valverde ha apostat per Bustinza, un lateral que tot just ha jugat un partit de titular a Primera, per ocupar el lateral on no hi era el sancionat De Marcos. Amb solidaritat i moltes faltes, l'Athletic ha intentat aturar un Barça que ha començat una mica lent, però un cop Messi ha despertat, s'ha cruspit el rival. La final, malgrat l'agressivitat, molts cops mal entesa, dels bascos, estava sentenciada ja al descans.

El Barça, amb l'equip que segurament serà titular a Berlín, ha fet seu el partit, superant la pressió alta d'Aduriz i Williams, i obligant a la defensa basca a fer hores extres. Messi, però, ho ha canviat tot quan després de rebre dues faltes, ha decidit inventar-se una jugada magnífica, històrica, en que ha anat trencant la cintura de tots els defenses que s'ha trobat pel pas. Ha rebut la pilota gairebé al centre del camp, enganxat a la banda, i mica en mica, ha superat rivals, ara per velocitat, ara per talent, ara per caràcter.

El gol, més artístic que futbolístic, ha deixat sense arguments un Athletic que estava ben posicionat. Però Messi té la capacitat d'obrir forats als murs amb un toc de cintura, de fer fàcil que els altres ni imaginen. Amb cada cop de cintura, amb cada dribling abans de batre Herrerin pel pal curt, Messi ha excitat el barcelonisme, que ja pensava en Berlín. Ja pensava en volar de la mà del seu millor jugador.

El gol, tant brillant, ha deixat grogui un rival que no ha pogut aturar un trident històric. Poc després, Suárez, després d'una bona jugada de Rakitic, ha trencat la defensa regalant el segon gol a Neymar. L'espectacle blaugrana només s'ha trencat puntualment, com en un bon xut de Williams al travesser, però la final ja estava sentenciada al descans. Suárez, generós, ha cedit la pilota a un Neymar crescut, rebent faltes i treient de polleguera un rival que ha acabat condemnat a fer faltes.

A la segona part, el Barça, conscient de la seva superioritat, s'ha deixat anar una mica. L'Athletic ha respirat una mica, forçant alguns serveis de cantonada que no han provocat ni pessigolles a la defensa del Barça. Iniesta ha donat un ensurt en demanar el canvi amb molèsties lleus, fet que ha permès veure a Xavi jugant, ara si, el seu darrer partit al Camp Nou. De fet, just després, ha entrat Susaeta per Iraola. Iraola doncs, deixava el camp en el seu darrer partit amb l'Athletic just quan Xavi entrava per acomiadar-se de l'estadi.

La segona part ha estat més fluixa, més apagada, amb un Barça prou llest com per deixar-se anar una mica, per no cansar les cames. L'Athetic no ha trobat mai la manera de fer mal a un equip que als 75 minuts ha enllestit la feina quan Alves, amb el seu nou pentinat al cap i la seva projecció ofensiva, ha trobat Messi. Una connexió que sempre funciona i que ha deixat enllestida una final en que Suárez ha estat ràpidament canviat per evitar ensurts, ja que l'uruguaià sortia de lesió. 

Williams, el nou lleó que demana pas, ha marcat el gol dels bascos als 80 minuts en rematar una centrada d'Ibai. El davanter format a Lezama ha trobat el premi a la seva lluita, però l'Athletic no ha pogut fer gaire més per aturar un Barça que és a un sol pas de signar el segon triplet de la seva història. El partit ha acabat amb atacs desesperats de l'Athletic sense fortuna i una picabaralla quan els jugadors de Valverde, derrotats, no han paït un intent de Neymar de driblar els rivals amb imaginació.

la xiulada

De moment, cap sanció, però sí moltes ganes que n’hi hagi. La Comissió Antiviolència, convocada d’urgència dissabte pel govern espanyol menys d’una hora després de la xiulada durant la final de la Copa del Rei, va acordar ahir traslladar a la fiscalia tota la informació possible sobre les dotze entitats que van promoure en un manifest el boicot a l’himne espanyol al Camp Nou. Considera que pot haver-hi “transcendència penal” en els fets. Per això ha demanat a la policia que reculli més detalls per obrir un expedient informatiu a les “persones físiques i/o jurídiques”, així com també a les entitats, que hagin “promogut, induït, auxiliat o facilitat mitjans materials” perquè la xiulada eixordadora de dissabte fos possible.

El que sí que queda clar de la decisió presa ahir és una condemna enèrgica i unànime a “la utilització d’un esdeveniment esportiu de manera premeditada, organitzada i col·lectiva com a escenari per a l’ofensa intolerant contra els sentiments de milions d’espanyols”. Tot i que ja s’havien produït fets similars en altres finals, ahir es va considerar “extraordinàriament greu” l’actuació des del punt de vista de la prevenció de la violència en el futbol. Antiviolència no va tenir en compte en la seva valoració que no va haver-hi cap incidència greu entre les aficions basques i catalanes. L’Estat també va enviar un clar missatge al president de la Generalitat, Artur Mas, que, segons alguns mitjans, va somriure en sentir els xiulets a l’himne espanyol al Camp Nou. “És imprescindible que de les conductes i declaracions dels responsables públics se’n desprengui sense pal·liatius un fet tan bàsic com que l’insult, el menyspreu o la vexació són tan injustificables com inadmissibles”, apuntava el comunicat final de la reunió.

Les sancions més probables, d’acord amb les declaracions fetes per Cardenal, són contra les dotze entitats promotores. Es tracta dels signants del Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i al rei Felipe de Borbón : Catalunya Acció, Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, el sindicat CADCI, International Comission of European Citizens (ICEC), Fundació President Macià, Ara o Mai!, Catalunya diu Prou, Casal per la Llibertat i la Independència de Catalunya, Societat Catalana de Lliure Opinió, Moviment de Cultura Popular El Sotrac i Units per Declarar la Independència de Catalunya (Updic). En el manifest que Cardenal va citar ahir, les dotze entitats instaven a superar el “complex d’esclau” i demanaven “no deixar passar cap oportunitat per manifestar la voluntat de llibertat nacional”. Cardenal va assegurar ahir que consideren aquestes conductes “completament antijurídiques” i que, per tant, “molt probablement són objecte de sanció”. El 2009 el jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz no va considerar el mateix arran dels xiulets a l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei que van jugar el Barça i l’Athletic a Mestalla. Pedraz va rebutjar tramitar una querella, a instàncies de la fiscalia, contra les organitzacions Catalunya Acció i Esait perquè els fets no es podien considerar constitutius d’un delicte d’injúries al rei. Per fer més pressió, ahir la formació Vox va decidir querellar-se contra les 12 entitats signants del manifest, mentre que Manos Limpias ja ho havia fet contra tots els aficionats. 

L’estat francès va viure una situació similar ara fa uns anys, quan La marsellesa va ser xiulada abans d’uns quants partits de futbol. El 2008 el govern de Nicolas Sarkozy va impulsar una llei en què es dóna permís a les autoritats per suspendre un espectacle esportiu si s’ha produït una ofensa cap a un himne, sigui quin sigui. La decisió va ser pactada amb la Federació Francesa de Futbol. El 2002, just abans de la final de Copa entre el Bastia -club cors- i el Lorient -club bretó-, aficionats corsos van xiular La marsellesa, cosa que va provocar la reacció del llavors president de la República, Jacques Chirac, que va demanar que l’himne tornés a sonés després d’abandonar la llotja, baixant a peu de gespa. La marsellesa també va ser xiulada abans de partits amistosos de la selecció francesa contra Algèria (2001), el Marroc (2007) i Tunísia (2008) per francesos de segona generació que animaven les seleccions africanes. Sarkozy va demanar a la ministra d’Esports, Roselyne Bachelot, redactar una llei en aquest sentit després del França-Tunísia del 2008. De moment, cap partit ha sigut suspès per aquest motiu.

constitucional de titular

ELS TITULARS que inclouen “constitucional” solen ser negatius per a Catalunya. En sentit literal, neguen, prohibeixen. Ahir mateix, fent temps per conèixer com se sancionaria la xiulada, va aparèixer aquest: “El ple del Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional l’impost català als dipòsits bancaris”. Era el mateix dia que s’havia sabut que les economies catalana, valenciana i balear eren les tres que tiraven del carro del PIB. Per tant, el titular, traduït, vindria a ser: “El Constitucional deixa sense eines pròpies un cop més l’economia que tira del carro”. Ho dic així perquè tot plegat ajuda a entendre per què constitucional és una paraula que genera rebuig. Hi ha un responsable evident, que és Mariano Rajoy en persona, amb aquella cara de circumstàncies, al Congrés, amb unes caixes de cartró, iniciant la recollida de signatures contra l’Estatut. Aquelles caixes i aquella cara van ser xiulades dissabte, també. Allà, i ho deien ells amb un eloqüent “ Firme aquí contra Cataluña ”, es va fer tot evident. Més que intentar inventar una llei que impedeixi xiular l’himne espanyol, aniria bé que es plantegessin què caldria fer perquè la gent no tingués ganes de xiular-lo. És tan obvi que fa vergonya haver-ho de recordar per escrit, en ple segle XXI. David Fernàndez deia ahir que els símbols de l’estat espanyol estan deslegitimats a Catalunya. No pots imposar respecte per unes institucions que no se’l mereixen. I el respecte es guanya des del respecte. Xiular és l’últim recurs de qui ja ha presentat tots els recursos al Tribunal Constitucional, i és conscient que segur que tomba, tomba, tomba, segur que et tomba tot intent d’exercir una mínima autonomia.

Carles Capdevila

Poso avui l'article amb que obre el diari I mira que no aconsegueixo que vingui a fer una xerrada a Bigues.De moment el títols si escau per algú el pot fer canviar d'opinio.MAI HAVÍEM tingut tant d’accés a tothom, i mai havíem tingut l’oportunitat d’estar tan aïllats. Mentre el món real s’enriqueix (i es complica) perquè la diversitat implica oportunitats (i riscos) de convivència, el món virtual tendeix a oferir-nos bombolles d’un confort aparent, que ens permeten reafirmar-nos entre uns quants, on ens aplaudim les ocurrències i ens riem les gràcies. Es fomenta que diguem coses semblants, i tinguem uns rivals ideològics semblants. Com més simples millor, tot és més evident i fàcil. No és només la brevetat i la rapidesa el que mata els matisos a les xarxes, és la creació de grups on l’únic presumpte debat és fals, perquè és un no-debat, és el retuit del que està als antípodes i ens referma que no som com ell, i a més tenim la raó. A més de l’empobriment argumental i dialèctic, un altre risc de dibuixar fronteres tan clares entre els uns i els altres és que no serveixen per a tots els temes, i els que es consideraven teus exigeixen afinitat en cada subtema, fins al punt que si no la troben en tot et poden dir que ja no ets d’ells en res. És més que un problema d’etiqueta a les xarxes. Parlo de l’efecte pervers per al nostre entrenament intel·lectual de no disposar de gent que faci les preguntes pertinents, que no provoqui per cridar l’atenció sinó que qüestioni de debò. Que et donin tota la raó o te la neguin tota té el mateix efecte. Res d’això et farà canviar d’opinió. I poques coses són més interessants i plaents que disposar d’amics reals o virtuals que tinguin l’habilitat de fer-te dubtar de certeses, que t’obrin altres mons, que et facin tenir present cada dia que un món complex no es pot llegir des de marcs mentals reduïts i parcials.

el Comedia

El cinema Comèdia tancarà les portes. Però no es convertirà ni en un supermercat ni en una botiga de luxe: serà un espai cultural polivalent, amb una sala gran amb capacitat per a unes 850 persones on es farà majoritàriament teatre, dues sales de cinema digitalitzades i servei de restaurant, segons ha pogut saber l’ARA. Darrere d’aquest projecte hi ha el periodista, exdirector de TVE i productor Ramon Colom, a través de la seva empresa Abordar, que compta amb el suport d’un fons d’inversió d’“empresaris del país”, especifica, des del qual es farà l’aportació necessària per rehabilitar l’edifici i convertir-lo en un espai polivalent. Les obres seran progressives, però el gruix començaria a partir del febrer o el març vinent.

Situat en un dels enclavaments més privilegiats de Barcelona, al passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via, el Comèdia ha resistit més de mig segle des que es va reconvertir en cinema el 1960, després de 20 anys funcionant com a sala de teatre. Els seus responsables -els Padró, una històrica nissaga d’empresaris de l’espectacle- han decidit canviar de rumb el negoci per “singularitzar-se”, diu Colom. “Crèiem que al Comèdia s’hi podia fer un gran projecte, amb ambició”.

“Els nous cinemes que han obert tenen un projecte concret -el Texas, el Phenomena, el Boliche, els Girona-, i nosaltres volíem un projecte on el teatre fos prioritari, però també el cinema, el català i l’espanyol, i el familiar. La cartellera de teatre té uns dies de descans setmanal i d’assajos, i la nostra idea és que la sala no pari mai”, explica Colom. El Comèdia és dels pocs cinemes històrics que queda que no pertany a cap cadena. Josep Maria Padró és el gerent de l’empresa, que té llogat l’edifici i subcontractada la programació a Cinesa, de manera que la negociació ha sigut complicada i a moltes bandes. Havien plogut altres ofertes sucoses per ocupar aquest espai.

El director artístic del nou Comèdia serà Joan Lluís Goas, periodista, exdirector del Festival de Cinema de Sitges (1983-1992) i productor de televisió (entre altres, de Millenium, on va coincidir amb Colom) i de musicals com Spamalot, Hair i Grease -per aquest últim va ser condemnat el 2013 per l’apropiació fraudulenta d’1,6 milions de la recaptació-. Els responsables van convocar ahir els mitjans per dimecres que ve, quan faran públics els detalls del projecte. Ramon Colom nega en rodó que el seu projecte sigui similar al del Teatre Principal, que ha acabat dedicant el teatre a altres usos, com el de discoteca.

El palauet projectat el 1887 per a l’empresari i polític Frederic Marcel i Vidal s’havia de reconvertir en teatre el 1936, però la guerra va obligar a ajornar la reforma i inauguració fins el 1940. Va obrir amb luxe i pompa, i una comèdia que feia apologia del règim, Aves y pájaros. Durant dues dècades va ser teatre i el 1960 -amb la pel·lícula Un grito en la niebla- es va reconvertir en cinema, seguint la tendència de l’època. També va seguir la dels anys posteriors i es va convertir en una multisala amb cinc pantalles. És l’últim cinema del Passeig de Gràcia (el Casablanca va tancar el 2011) i és el penúltim de Barcelona amb una sala de grans dimensions (té més de 800 localitats i en l’actualitat no superen les 200); només quedarà l’Aribau. L’Urgell i l’Alexandra van tancar el 2013 i el Club Coliseum el 2014.