el colon

La medicina personalitzada en el càncer de còlon acaba de fer un pas de gegant. Un consorci internacional de científics ha determinat que existeixen quatre subtipus de tumors colorectals, que han caracteritzat amb eines genòmiques. Per a cadascun d’ells hi ha un tractament més adient i un pronòstic, també, diferent. “Per primera vegada existeix una classificació de consens realitzada no per un grup sinó per un consorci internacional d’experts”, explica Rodrigo Dienstmann, investigador principal del grup ODySey del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), que ha participat en aquest gran estudi amb mostres de 4.000 pacients i que publica Nature Medicine.

Els resultats són l’avantsala a la possibilitat que qualsevol pacient afectat per la malaltia rebi un tractament fet a mida. Pertànyer a un subtipus molecular o a un altre no tan sols atorga un millor o pitjor pronòstic sinó que també condiciona quin és el millor fàrmac per al tractament. Actualment, els investigadors del VHIO també treballen en diferents assajos clínics amb noves teràpies dirigides cap a aquests quatre subtipus de càncer de còlon, en els quals participen pacients de l’ Hospital de la Vall d’Hebron i altres centres catalans, com ara el Clínic i l’ Institut Català d’Oncologia (ICO). Als pacients candidats a prendre part en els assajos en marxa ja se’ls fa un test genètic adreçat a saber a quin subtipus concret pertanyen, explica Dienstmann.

El més freqüent

En el càncer colorectal els científics ja havien observat que els tumors es comporten de manera molt diferent davant del mateix tractament. Aquest estudi respon al perquè d’aquesta diferència. Darrere dels quatre subtipus que els científics han identificat hi ha diferents mutacions en gens i altres molècules que activen i desactiven la capacitat dels tumors de proliferar. El subtipus més freqüent, el CMS2, que afecta la majoria dels malalts —en concret un 40%—, és el grup “amb més inestabilitat cromosòmica”, explica Dienstmann. I aquests malalts són els que responen millor quan la diana apunta a una proteïna clau per a la proliferació de les cèl·lules cancerígenes i que els científics han pogut caracteritzar. En aquests casos, la millor teràpia són els anticossos monoclonals.

Un altre dels subtipus és el CMS3, que afecta un 15% dels malalts i es caracteritza per una desregulació de les vies metabòliques associades a les mutacions del gen KRAS i no respon a la teràpia monoclonal. “Pateixen alteracions epigenètiques que alteren el metabolisme de les cèl·lules cancerígenes; per millorar el seu tractament hi hauríem d’afegir teràpies antimetabòliques, que encara estan en desenvolupament”, explica Dienstmann. Les alteracions epigenètiques es refereixen a les molècules que actuen com a “interruptors” i que fan que s’activin els gens que posen en marxa el procés cancerigen. Encara no es coneix a fons què provoca aquesta alteració en la maquinària de les cèl·lules, però hi poden tenir a veure els estils de vida.

Immunologia i càncer

Un altre dels grups que s’han determinat, el CMS1, en el qual s’inclouen un 15% dels pacients, correspon als malalts a qui els funciona la immunoteràpia. Pateixen “tumors amb hipermutacions, és a dir, que tenen moltes mutacions que posen en mode d’alerta el sistema immune perquè ataqui el tumor”, explica Dienstmann. El que passa és que sense cap medicació aquesta activació no és suficient per acabar amb la neoplàsia. “Però sabem que es pot estimular amb immunoteràpia, que ja està disponible en el tractament d’altres tipus de càncer; per al càncer d’intestí està en assaig clínic i aviat estarà disponible per a tots els pacients”, explica Dienstmann. En altres càncers, com ara un subtipus del de pulmó i un altre de melanoma, també s’ha demostrat que la immunoteràpia és molt més efectiva que la quimioteràpia.

El quart subtipus, el CMS4, afecta un 30% dels pacients i atorga més risc de metàstasi i, per tant, un pitjor pronòstic. “Són tumors amb més capacitat per interactuar amb l’ambient que els envolta”, explica Dienstmann. Estan formats per cèl·lules malignes amb alteracions en vies de senyalització que els permeten tenir més capacitat invasiva i que també faciliten l’angiogènesi, és a dir, el procés pel qual el tumor aconsegueix crear vasos sanguinis per “alimentar-se” i fer arrels.

Aquesta capacitat invasora també facilita que s’escampin per la resta del cos i, per tant, la formació de metàstasis. A més, els pacients amb aquest perfil molecular acostumen a ser més resistents a la quimioteràpia. Aquests subtipus és el que tindria un pitjor pronòstic. Mentre que en els altres un 90% dels pacients es curen, en el cas del CMS4 el percentatge de curació se situa entre el 60% i el 70% dels casos.

Amb els nous tractaments, però, s’espera rebatre aquesta xifra. “Estem investigant teràpies que van contra una proteïna clau en aquest procés, la TGFB; estem veient que si s’administra després de la cirurgia possiblement podria eliminar la metàstasi”, afirma Dienstmann. Els assajos clínics estan en fase I i II i es fan tant a la Vall d’Hebron com a l’ICO.

Cal augmentar el diagnòstic precoç

Tot i que identificar els subtipus del tumor és un g ran avenç per al tractament del càncer de còlon, per aconseguir augmentar la curació cal més diagnòstic precoç. “El càncer de còlon depèn molt del moment del diagnòstic: si es diagnostica en un estadi molt precoç —independentment del subtipus— més del 90% dels casos es curen”, diu Rodrigo Dienstmann, investigador principal del grup ODySey del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Actualment la sanitat pública ofereix el cribatge, el test de sang en femta o altres com la colonoscòpia, a partir dels 50 anys, que és quan augmenta el risc. “Es fa molt poc: cal que el pacient ho demani i que el metge de família ho prescrigui”, afirma Dienstmann.

publicitat i dolor

L’any 1968, en plena Guerra del Vietnam, el fotògraf Eddie Adams va captar l’instant en què el general Nguyen Ngoc Loan executava en ple carrer un guerriller del Vietcong. La fotografia i la filmació de l’assassinat van esdevenir un símbol de la guerra, i va tenir un impacte sensacional en l’opinió pública nord-americana i, en general, en l’opinió pública mundial. La maquinària propagandística i ideològica de Hollywood no hi va poder fer gairebé res. Una sola imatge va poder molt més que una pel·lícula de noranta minuts ( Boines verdes, de John Wayne). Un fotograma contra noranta minuts i milions de dòlars d’inversió. Un fotograma per explicar què? Els significats de la guerra? Les causes? Les conseqüències? ¿O bé per canalitzar les emocions d’un públic, d’uns ciutadans que miraven de trobar camins per donar via de sortida al fàstic i a la por que representava aquella guerra, sense preguntar-se res més?

A casa nostra el trencament entre principis i realitat es va produir de manera dramàtica durant la postguerra. Els perdedors, la major part de la població, havien de conviure amb la misèria material i moral del règim, i amb la por. La por va fer que moltes persones transigissin amb la realitat. Mentrestant el règim havia de buscar imatges que canalitzessin la ràbia, i que expliquessin fins a quin punt era conscient que calia actuar. El règim, mitjançant la propaganda, va mirar de canalitzar i de capitalitzar la ràbia.

La manera local de fer aquesta mena d’operacions va prendre una forma genuïnament pintoresca: per una banda, la imatge del catolicisme més ranci. El Domund en podria ser una de les seves manifestacions més clares. El Domund va ser fundat per Ángel Sagarminaga l’any 1943, primer director de les obres pontifícies a Espanya. Entre els objectius d’aquesta campanya-institució n’hi havia tres de ben explícits: estimular el fervor missioner dels sacerdots i dels fidels, donar a conèixer amb més eficàcia l’Obra de Propagació de la Fe, i sol·licitar ajut econòmic a favor de les missions. El Domund permetia pensar en els altres pobres, en aquells que, per no tenir, no tenien ni la fe verdadera.

Per una altra banda, el règim va utilitzar descaradament el propagandisme polític: l’any 1957 l’Ajuntament de Barcelona va organitzar la Semana del Suburbio, que va servir per comptabilitzar barraques i barraquistes. La campanya va ser feta pública a base de fotografies, filmacions, donacions i visites de nens de casa bona, en una barreja de campanya mediàtica i de Domund. Es va fer feina, i es van mobilitzar consciències, segur. Ara, indiscutiblement es van fer servir els barraquistes per vendre el suposat profund sentit social del règim.

Tots els casos de què parlo comparteixen una característica fonamental: l’aprofitament polític del dolor dels més febles, que sempre es fa al marge dels més febles, tot i que se’n parla fins a convertir-los en un mer producte propagandístic. I amb la propaganda, la banalització.

No puc deixar-hi de pensar veient el tractament que s’està fent de la crisi dels refugiats. El munt d’informació i d’imatges que han anat apareixent han tingut fins ara un tractament que tan sols posa l’accent en els criteris de valoració moral. Veiem milers de persones vagar per les portes d’Europa sense comprendre del tot què i qui els foragita de casa seva i, sobretot, per què Europa, la blasmada, la insolidària, la cràpula i decadent Europa, esdevé l’única esperança. Veiem milers de persones vagar per les portes d’Europa i al final són alguns països els que, sense gaire soroll, sense gaires escarafalls, els acullen planificant i gestionant aquesta emergència social i política amb professionalitat i seny.

Per tot plegat em sembla que la iniciativa publicitària de l’Ajuntament de Barcelona que duu per lema propagandístic “Barcelona, ciutat refugi” és una gran equivocació, i indica fins a quin punt l’ideologisme i la banalitat dominen alguns àmbits polítics. La campanya, esbombada a base de cartelleria (el cartell “Refugees Welcome” em sembla especialment desafortunat), visites oficials, notes de premsa i declaracions, utilitza clarament el dolor dels altresper explicar la sensibilitat dels d’aquí. No hi ha res més trist, ni més vell. Aquesta mena de truc polític, però, sempre acaba tornant a la boca de qui hi ha recorregut. Barcelona no necessita campanyes publicitàries per acollir els que pateixen. Cal denunciar els que esperen fotografiar-se al costat de la mare exhausta. Cal denunciar els que estan acostumats a utilitzar el dolor dels altres com a eina propagandística. Acollim, i tant! En sabem més que ningú. Però no en fem un espectacle. Per la seva dignitat.

la guerra dels nens

“Esperem que Síria torni a ser com en els vells temps”. Semblen paraules d'un avi, però les ha escrit la Sidra, una nena de 7 anys. És el desig d’algú que s’ha passat més de mitja vida entre la guerra i l’exili: els "vells temps" queden lluny. El missatge ha arribat Barcelona a través del projecte Betmanna, impulsat per la psicòloga Elisa Marvena Sanz, que organitza tallers per als infants refugiats sirians a Reyhanli (Turquia), el Caire (Egipte) Irbid i Amman (Jordània).

“Quan els proposes una activitat juguen i riuen, però en acabar els torna aquella mirada trista, perduda”, explica Marvena. “De vegades es mostren agressius entre ells, o veus nanos de 12 anys plorant per qualsevol caprici, com ho faria un nen petit. Són criatures que han viscut moltes coses terribles i les treuen com poden. Intentem que ho expressin a través dels dibuixos, el teatre o la fotografia, perquè exterioritzar un sentiment que tens a dins és una manera de processar-lo. Però amb això no n'hi ha prou, el que necessiten és recuperar l'estabilitat a les seves vides”.

• 

Refugiats sirians en els tallers de dibuix de Betmanna, aquest estiu a Jordània. ISIDRO SERRANO / BETMANNA

La Iamama ha volgut dibuixar casa seva a Síria en una carta que envia a nens de Barcelona, dins l’intercanvi que els proposa el projecte. Com els grans, han vist com la seva vida quedava aturada, entre parèntesis, a l'espera de poder tornar a casa. “Això és casa meva a Síria, espero que pugueu venir a visitar-nos quan torneu”, escriu la nena. Molts dels seus dibuixos parlen del mateix, com si casa seva encara hi fos. “Soc el Saleh, de Síria. Us desitjo una vida feliç: aquest era el nostre cotxe, només us el volia ensenyar”, escriu un altre nen de 12 anys refugiat a Irbid. També dibuixen bombardejos, fusells, cossos a terra ensangonats, barrils de dinamita, ganivets. En alguns dels seus treballs, però, torna a treure al nas el món de les criatures: flors, serpentines de colors, vestits de princesa.

• 

En els dibuixos s'hi barregen escenes de guerra amb imatges infantils. XAVIER BERTAL

Escuts del Barça i bombes

Són petits però saben bé per què pateix el seu poble i de la mateixa manera que canten les cançons revolucionàries i dibuixen banderes de tres estrelles, el símbol de la lluita contra la dictadura, denuncien els barrils de dinamita del règim de Baixar al-Assad. “Estimem els nens de tot el món: gràcies per preocupar-vos per la nostra revolució”, diu una altra carta, amb un gran escut del Barça dibuixat amb tot detall. El Mohamed, de 7 anys, fa la seva pròpia lectura geopolítica des de Reyhanli: sobre un mapa de Síria ha dibuixat Al-Assad massacrant la gent, els països àrabs mirant cap a l'altra banda i Erdogan, el president truc, acollint-los.

Quatre de cada deu refugiats són criatures de menys d'11 anys

El 40% dels 4,4 milions de refugiats desplaçats per al guerra de Síria són criatures menors d’11 anys. La majoria viu en camps de refugiats com el de Zaatari, a Jordània, on intenten començar una nova vida. Les seves condicions materials estan relativament garantides, però l'accés a l'educació i a la sanitat és limitat. I els pocs recursos que els organismes internacionals destinen a gestionar la crisi se centren en l'alimentació i l'allotjament. “No es fa cap mena d'atenció psicològica, i sabem que el que han viscut aquests nens marcarà per sempre les seves vides”, apunta la psicòloga, que també és activista del moviment Solidaritat Global amb la revolució siriana. Fora dels camps oficials, hi ha refugiats en campaments espontanis i altres que viuen a les ciutats, molts dels quals no poden anar a l'escola.

“Els nens es passen el dia avorrits en una casa atapeïda, amb el pes d'una vida trencada. Sovint el pare ha mort i les mares estan afectades psicòlògicament i no tenen la paciència que cal per educar un fill. Però els que poden anar a l'escola treuen molt bones notes, perquè els sirians donen molta importància a l'educació”, afegeix Sanz. Un terç de la població refugiada són famílies monoparentals. El seu futur és més incert cada dia que passa: “I a mesura que la guerra i l'exili s'allarguen, els refugiats són cada cop més vulnerables. Els estalvis s'esgoten, les xarxes de suport es desgasten, les comunitats d'acollida es fan més hostils i els governs restringeixen més les ajudes”. 

la cloenda

Ahir varem fer el sopar de cloenda de la visita d'Orson a Bigues i Riells. La seva genialitat i el seu cinema van aconseguir seure a la mateixa taula persones molt diverses. La capçalera d'una taula inundada de cintes de pel.lícula amb una decoració sensacional com sempre la van compartir el Juanma i la Malu. A continuació, sense fer perillar la notorietat de ningú, dos Orsons mes i la Rita/Sonia. També i a la seva manera l'Orson, ha donat el palpit,el bullir l'olla, als carrers de Bigues, demostran publicament que no hi ningú per sobre dels altres. Al carrer i amb els atrezzos seria difícil fer una classificacio del Juanma, l'Orland, el Jesús o el Sergi, per no esmentar el molt nutrit seguici, de vegades menys, doncs penseu que hom treballa i que els catalans també som aixi, arrancada de cavall...L'important per nosaltres ha estat la rebuda, el donar se a conèixer, el que hi ha darrera d'aquell cartell mensual que diu sopa i cine. I aquí es om entraven les botigues i els comerços amb els seus diferents potencials. Punt i apart per l'acte de la Biblioteca i el casal d'avis, així com la divertida recepció del alcalde al salo de plens. Un 1% de visites poc semblar poc , però es molt per un espai que vol oferir cultura i companyonia a l'altre banda del riu. Ells ens han ajudat, de vegades no podien, a arribar a 3500 persones i aquí si que han tornat a ser igual el gran super de tota la vida com la parada del mercat amb els seus plàstics i cavallets. Nomes que algú hagi somiat que la visita del cineasta era possible al sortir a ferse la foto amb el comerç als fons, potser ja li hem donat una petita clau per obrir els diversos camins que encara li ofereix el negoci. Ara que el poder esta canviant, no de mans sinó de cares, es bo que ademes del brogit habitual del carrer hi hagi un xupxup (copio) que distregui de la coditaneitat al personal mentre espera que li donin noves fixes. M'agradaria saber mes marketing, tenir mes dades per saber com aplicar la mínima mostra de sang comercial que hem obtingut, per saber compartir el carrer amb els amics xinesos que hi son a banda i banda i que no surten a la foto. Segur que podríem explicar un munt d'anecdotes explicatives d'aquests dies amb clarianes. I que les càmeres dels periodistes del seguici treien fins l'avia i el nado dels fons de la botiga, augmenta els somriures i la transparencia. Desprès d'assedegar no el mal sinó la sed amb el còctel Bellini, pizza i hamburguesa amb tiramisu i les rialles sorgides del celul.loide, encara una vintena de cinefilferits es van quedar a la sessio golfa per sentir la veu del mestre parlant per la radio dient que venien els marcians. Ell ja era lluny. Se'l havia emportat un cotxe negre impressionan, amb un xofer de dos metros, quadrat amb la gorra de plat, assentat al darrera, la ma sobre una Rita i la mirada perduda a la finestreta. Una ombra nomes moguda per el soroll de les fixes remenades, mentre esperem per agafar les.

mas-collell

L’àrea econòmica del Govern patirà canvis importants en la pròxima legislatura, segons assenyalen fonts coneixedores dels contactes que ja fa setmanes que estan en marxa per a la confecció del futur executiu. Una de les principals variacions que viurà aquest àmbit serà la molt probable marxa d’Andreu Mas-Colell com a conseller d’Economia, càrrec que ocupa des del 2010. Substituir Mas-Colell, un acadèmic de prestigi i que durant els cinc anys en el càrrec s’ha vist obligat a quadrar els números de la Generalitat en un context de crisi i d’enfrontament amb l’Estat pel dèficit, no serà senzill. Segons diverses fonts, la persona més ben posicionada per substituir-lo és l’economista Miquel Puig, sense carnet de cap partit, que ara dirigeix el consorci de serveis universitaris.

A Puig se li atribueix un perfil de “bon gestor” -va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en l’última etapa de Jordi Pujol, quan va xocar amb la vella guàrdia de CiU i amb David Madí- i ha col·laborat en estudis econòmics de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). ¿Això significa que Artur Mas i Oriol Junqueras volen prescindir de Mas-Colell? Segons fonts coneixedores de les converses, no. El conseller d’Economia podria tenir un paper en el departament d’Exteriors per “obrir portes” a nivell internacional i explicar el projecte independentista a les grans places financeres. “No el podem desaprofitar”, diu un alt dirigent de Convergència. Una altra font explica que Mas-Colell “està il·lusionat” amb el procés i dóna per fet que no marxarà per tornar a la universitat.

Tot i el seu perfil acadèmic, Mas-Colell ha anat desenvolupant un pes polític important dins del Govern. L’enfrontament amb Cristóbal Montoro pel dèficit autoritzat a les autonomies el va projectar públicament, i s’ha convertit en un habitual dels mítings i els actes de partit. Amb el temps s’ha anat convencent, segons el seu entorn a la conselleria, que l’única sortida possible per al país és la independència.

Divisió d’Empresa i Ocupació

Un dels principals canvis que viurà el Govern, segons les propostes que es debaten, és la divisió d’Empresa i Ocupació en dues conselleries. Segons aquest esquema, la part de Treball tindria vida pròpia i podria ser assumida per Neus Munté, que es veuria reforçada amb un departament clau en l’agenda social.

La part restant podria passar a anomenar-se Empresa i Innovació i inclouria tot l’àmbit d’Universitats, que ara penja d’Economia. Un dels noms que sonen amb més força per liderar aquest departament de promoció empresarial és el del catedràtic Oriol Amat, que ha ocupat el número set per Barcelona a la llista de Junts pel Sí. Ha sigut un dels interlocutors dels empresaris en campanya, però va cometre una relliscada en la recta final quan va defensar la recuperació de l’Estatut -sense retallar- del 2006 com a solució per gestionar el procés.

L’actual departament d’Empresa i Ocupació és un dels més grans del Govern: abasta des de la promoció de les companyies catalanes fins a la gestió de les mines. CDC i ERC busquen que sigui més eficient.

l'embarasada

Una companya del Antoni Bassas del diari baixa cada dia a Barcelona amb la combinació Rodalies-Metro. Està embarassada de sis mesos, i li he preguntat si li cedeixen el seient quan la veuen entrar al vagó. Resposta: “No, gairebé mai. En cap dels dos trens”. Que podria fer un vídeo amb totes les tècniques de dissimular que fa servir el personal, la més comuna de les quals és que a tothom li agafen unes ganes fenomenals de mirar el mòbil i no hi desincrusten els ulls ni per comprovar si han arribat a la parada. Que ni veuen l’adhesiu al vidre que avisa que el seient està reservat. Potser la urbanitat ja no es transmet generacionalment. O potser ens hem tornat individualistes de drets, però no de deures. I la vida depèn més de la responsabilitat individual que d’una llei ben escrita.

Recepcio Orson al ajuntament

Amb motiu del centenari del naixement d’Orson Welles

L’AJUNTAMENT DE BIGUES I RIELLS REP ALS FIGURANTS QUE L’INTERPRETEN I L’ALCALDE ELS HI LLIURE LES CLAUS DE LA POBLACIÓ.

L’alcalde Joan Galiano ha rebut al salo de plens de la localitat de Bigues i Riells als principals actors i figurants que interpreten la “presencia” d’Orson Welles que romandrà al municipi fins el dia 9. En presencia dels regidors de Cultura, Silvia Rovira, i d'altres…, a les 11 del mati del dia 7 d’octubre, s’ha produït la càlida recepció del consistori al insigne geni del cinema, acompanyat de la seva esposa en aquell moment, la prestigiosa vedet, Rita Haywoorth.  Desprès de l’entrega del tradicional ram de flors i de les paraules de benvinguda i bona sort per la seva tasca cinèfila durant la visita,que impulsa el Cine club de Bigues i Riells i de les frases d’agraiment del popular mestre cinematografic, s’han intercanviat, les Claus de la ciutat i un petit obsequi recordatori de l’ocasio representat per unes lletres BiR. Durant la setmana, el cineasta ha visitat les botigues i comerços de la localitat difonen la seva obra cinefila i teatral, així com radiofònica. Ha assistit a alguna de les seves projeccions, destacant com a fites notables l’exposicio de films i llibres a la Biblioteca i Casal d’avis, així com el sopar de cloenda que reunira als actors, autoritats i convidats.

L’alcalde,en presencia dels convidats a l’acte ha glosat l’actual i complicada situació del cinema i les seves dificultats d’exhibicio en sales. Així com també l’esforç dels consistoris per no retallar la cultura enfront l’actual crisi i el reconeixement de la lluita de determinats col·lectius per evitar la seva exclusió o fins i tot tancament. De fet el cineasta ha explicat que les dificultats econòmiques son les mateixes que quan ell va començar la seva carrera com explica la quantitat d’obres seves inacabades.

Desprès de les salutacions i rituals de rigor, l’impressionant actor ha abandonat les instal.lacions amb el seu seguici i ha continuat la seva tasca de promocionar el cinema i el comerç, no sense abans ferse les fotografies per la posteritat i atendre als mitjans audiovisuals i escrits. Els actors i figurants que han participat han estat Orland Mena, Malu Gil, Raquel Mateos, Miquel Mas, Dolors Paris, Maria Rosa Casals, Joan Salvany i David Begue…Dins l’ambit artístic cal destacar a l’actriu Malu que ha treballat amb Esteve Rovira y Daniel Sesé, imatge publicitària en diferents spots per TV, internet i xarxes, Nestlé, SEM, campanya electoral 27-S 2015.  Ha participat en series per TV3 com La Riera, Polonia, entre d’altres.

La acció ha tingut en alguns establiments alguna proposta alimenticia com las pizzes Isla del tesoro,  l’hamburguesa Orson de Can Pruna o el còctel Bellini Prat, que el cineasta consumia  habitualment amb Hemingway a Venezia.