Els qui tenim el mal -o bon- costum de no dormir gaire, aquests dies càlids d’octubre estem de sort. Entre les sis i les set de la matinada, si s’atalaia el cel en direcció est i no hi ha núvols, l’espectacle còsmic és impressionant. La lluminositat de Venus resulta estranya de tan intensa com és, i Mart i Júpiter es veuen perfectament, sense necessitat de cap aparell òptic. Juntament amb la Lluna, formen cada matinada una mena d’arc que es va movent fins que la llum del Sol els esborra lentament. La ciència i la filosofia, que són el nervi de la cultura occidental, van sorgir de la pura admiració per aquest tipus d’amenitats naturals. Tot començà potser una nit de fa 25 segles, quan algú es va preguntar per què si la Lluna, el Sol o els estels actuen amb una regularitat previsible, els planetes van a la seva i fan coses tan estranyes com les d’aquests dies. En grec, planetoi (planetes) significa errants.
Partint de la física aristotèlica i de l’astronomia de Ptolemeu, més tardana, hom va provar de donar una explicació raonable a aquell desgavell celestial, mitjançant figures circulars imaginàries, com ara les excèntriques i els epicicles. La cosa colava, però el sistema era inassumiblement recargolat i poc funcional. I així, provant de resoldre l’embolic, va arribar l’explicació copernicana a començaments del segle XVI. No es tractava d’una afirmació, sinó d’una hipòtesi (d’una idea formulada ex suppositione, com diu literalment el text de Copèrnic) que ho aclaria tot: si en comptes de situar la Terra en el centre del sistema hi col·loquem el Sol, aleshores el trencaclosques quadra. Doncs bé, aquest és tot just el sentit de l’expressió “gir copernicà”: un canvi radical de perspectiva que ens permet entendre de sobte el que ens envolta, com si es tractés d’una il·luminació. Però aquests canvis radicals de perspectiva solen tenir efectes imprevisibles. Mai no són innocus. En temps de Copèrnic van ser rebuts gairebé com un joc intel·lectual, però posteriorment, en el cas de Giordano Bruno o de Galileu, van ser perseguits perquè deixaven fora de joc les idees centrals del món antic, i molt especialment la física aristotèlica en la qual s’havia basat sant Tomàs per edificar la seva teologia.
Hem començat mirant el cel, i ara anirem aterrant; cordin-se bé els cinturons de seguretat, doncs. Després del 27-S moltes coses que semblaven autoevidents han quedat entre parèntesis, mentre que altres que tenien un aire inexplicable s’han aclarit d’una manera diàfana. Els posaré un exemple. Quan Ada Colau va obtenir el resultat minoritari més nombrós de les passades eleccions municipals a Barcelona, gràcies a la quasi unanimitat dels vots de Nou Barris i altres zones molt i molt concretes de la ciutat, la conclusió automàtica d’alguns va ser: “Esclar, són d’esquerres!” Pots comptar: al cap de quatre dies va arribar el 27-S, i resulta que llavors van optar per Ciutadans, que d’esquerrà en té ben poc. No n’hi ha cap, de cinturó roig. No existeix. Hi ha zones on, simplement, el 90% de la gent és castellanoparlant i, sense ser hostil a Catalunya, mai no apostaria per la independència. Per això un dia voten Colau i l’altre Arrimadas, que no tenen res a veure des d’una perspectiva ideològica, però sí que comparteixen -ni que sigui vagament- certes actituds d’identificació nacional. No hi ha cap actitud bel·ligerant, ni cap divisió social, ni cap d’aquestes fantasies malintencionades que alimenta una certa premsa. Però les coses són com són, i punt.
Després del 27-S, i malgrat la claríssima victòria de Junts pel Sí -i la claríssima derrota del PP-, s’ha produït un cert clima d’estupefacció. Les coses ja no es veuen com abans -com quan Copèrnic va bescanviar, amb una simple i en aparença innocent suposició, el vell geocentrisme pel model heliocèntric-. Quin seria, en aquest cas, el gir copernicà? És molt senzill: capgirin el plantejament tradicional, donin la volta a l’actual horitzó polític de reivindicacions, i pensin en les conseqüències que tindria el nou. Imaginin, doncs, que ja no és el sobiranisme el qui reclama un referèndum a curt termini... sinó el govern de Madrid. Més que reclamar-lo, l’imposa, amb la previsible intenció de guanyar-lo per mitjà d’una pregunta plantejada en positiu: “¿Vol seguir a Espanya, i per tant a Europa...?”, etc. Guanyar-lo significaria neutralitzar les aspiracions nacionals catalanes almenys durant una generació. En funció de la imatge d’unitat, o bé de divergència, que es mostri a partir d’ara des de Catalunya, aquest gir copernicà no resulta pas descartable. Gens ni mica.
