Iannis Varufakis

La crisi europea està a punt d’entrar en la fase més perillosa. Ho han deixat clar les declaracions del primer ministre italià, Matteo Renzi, el ministre d’Economia francès, Emmanuel Macron, i el de Finances alemany, Wolfgang Schäuble.

Renzi pràcticament ha engegat a rodar, almenys retòricament, les normes fiscals que Alemanya fa tant de temps que defensa. En un acte de desafiament remarcable, va dir que si la Comissió Europea rebutjava el pressupost d’Itàlia, tornaria a presentar-lo sense cap canvi.

Aquesta no ha sigut la primera vegada que Renzi es planta davant dels líders alemanys. I no és cap casualitat que la seva declaració arribés després d’un esforç de mesos del seu propi ministre de Finances, Pier Carlo Padoan, per demostrar el compromís d’Itàlia amb les “normes” de l’eurozona defensades pels alemanys. Renzi entén que l’obediència al rigor propugnat per Alemanya està portant l’economia italiana i les finances públiques a un estancament més profund. Renzi sap que això és una via ràpida cap al desastre electoral.

Macron és molt diferent de Renzi. Banquer convertit en polític, és l’únic ministre del president François Hollande que combina una comprensió seriosa dels reptes macroeconòmics de França i Europa amb una reputació a Alemanya com a reformista i hàbil interlocutor. Així doncs, quan parla d’una imminent guerra religiosa a Europa entre el nord-est dominat per l’Alemanya calvinista i la perifèria majoritàriament catòlica, cal prendre’n nota.

Les últimes declaracions de Schäuble sobre la trajectòria actual de l’economia europea posen en relleu d’una manera semblant l’atzucac en què es troba Europa. El “pla Schäuble”, com en dic jo, reclama una unió política limitada per sustentar l’euro. Ras i curt, Schäuble és partidari d’un Eurogrup formalitzat (integrat pels ministres de Finances de l’eurozona) que estigui encapçalat per un president amb poder de veto sobre els pressupostos nacionals -i legitimat per una cambra europea formada per parlamentaris dels estats membre de l’eurozona-. A canvi de renunciar al control sobre els seus pressupostos, Schäuble ofereix a França i Itàlia -els objectius principals del seu pla- la promesa d’un petit pressupost comú per a tota l’eurozona que finançaria parcialment programes contra l’atur i sistemes de garantia de dipòsits.

Aquesta moderada unió política no és ben acollida a França, on les elits sempre s’han resistit a cedir sobirania. Tot i que hi ha polítics com Macron que s’han acostat molt a la idea d’acceptar la necessitat de transferir poders sobre els pressupostos nacionals al “centre”, temen que el pla de Schäuble demani massa i ofereixi massa poc: límits estrictes sobre l’espai fiscal francès i un pressupost comú insignificant des del punt de vista macroeconòmic.

Però encara que Macron pogués convèncer Hollande d’acceptar el pla de Schäuble, no es pot assegurar que la cancellera alemanya, Angela Merkel, hi estigués d’acord. Fins ara les idees de Schäuble no han aconseguit convèncer la cancellera, ni, de fet, el Bundesbank (que a través del seu president, Jens Weidmann, ha sigut rotundament contrari a acostar-se al més mínim grau de mutualització fiscal, ni tan sols a la versió limitada que Schäuble està disposat a instaurar a canvi del control sobre els pressupostos de França i Itàlia).

Atrapat entre una cancellera alemanya reticent i una França gens disposada a cedir, Schäuble es va imaginar que la turbulència causada per la sortida de Grècia de l’eurozona ajudaria a convèncer els francesos, així com els seus col·legues de govern, sobre la necessitat del seu pla. Ara, mentre espera que l’actual “programa” grec s’enfonsi sota el pes de les seves contradiccions inherents, el ministre de Finances alemany es prepara per a les batalles que l’esperen.

Al setembre Schäuble va distribuir entre els seus col·legues de l’Eurogrup un esborrany de tres propostes per evitar una nova crisi de l’euro. Primer, els bons governamentals de l’eurozona haurien d’incloure clàusules que facilitin que els seus titulars hagin d’assumir les pèrdues. Segon, les normes del Banc Central Europeu s’haurien de modificar per evitar que els bancs comercials considerin aquests bons com a actius líquids ultrasegurs. I tercer, Europa hauria de bandejar la idea d’un sistema comú de garantia de dipòsits, i substituir-lo pel compromís de deixar que els bancs facin fallida quan ja no poden satisfer les normes de solvència del BCE.

Si aquestes propostes s’haguessin implementat, posem per cas, el 1999, potser s’hauria frenat el capital que va sortir a dolls cap a la perifèria just després de la introducció de la moneda única. Desgraciadament, el 2015, ateses les pèrdues bancàries i els deutes públics heretats pels membres de l’eurozona, un pla d’aquesta mena causaria una recessió més profunda a la perifèria i portaria gairebé segur a la dissolució de la unió monetària.

Exasperat per la marxa enrere de Schäuble respecte del seu propi pla per aconseguir una unió política, recentment Macron ha esbravat la seva frustració: “Els calvinistes volen que els altres paguin fins al final de la seva vida”, es va queixar.

L’aspecte més inquietant de les declaracions de Renzi i de Macron és la desesperança que traspuen. El desafiament de Renzi a les normes fiscals que empenyen Itàlia cada vegada més cap a una espiral de deute deflacionista evitable és comprensible, però, a falta de propostes de normes alternatives, no porta enlloc. El problema de Macron és que no sembla que hi hagi cap conjunt de reformes doloroses que pugui oferir a Schäuble per convèncer-lo que accepti el grau necessari de reciclatge del superàvit per estabilitzar França i l’eurozona.

Mentrestant, el compromís d’Alemanya amb les “normes” que són incompatibles amb la supervivència de l’eurozona soscava els polítics francesos i italians que, fins fa poc, esperaven arribar a un acord amb l’economia més gran d’Europa. Alguns, com Renzi, reaccionen amb gestos de rebel·lió cega. Altres, com Macron, comencen a acceptar tristament que el marc institucional i el còctel de polítiques actuals de l’eurozona acabarà portant a un trencament formal o bé a una mort agònica, en forma d’una divergència econòmica contínua.

L’escletxa d’esperança en la tempesta que es congria és que les propostes moderades per a una unió política, com el pla de Schäuble, estan perdent terreny. Res que no siguin unes reformes institucionals macroeconòmicament significatives estabilitzarà Europa. I només una aliança democràtica paneuropea dels ciutadans pot generar el caldo de cultiu necessari perquè aquestes reformes arrelin.

la tristesa

Una altre cronica magnifica el teu cosi avi tiet, noce Ignasi Aragay. Si algú encara té dubtes de què va significar el franquisme, de com va arruïnar el cor i les vides de tanta gent, que llegeixi aquesta magnífica novel·la. Contra el blanqueig i el revisionisme que ha envoltat i encara envolta la dictadura, llegiu La sega (Proa), de Martí Domínguez. Però no ho proposo com un deure pesat, sinó com un plaer. Perquè estem davant d’una obra major, que per entendre’ns podríem situar, tant pel tema com per la qualitat literària, entre Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, i Pa negre, de l’enyorat Emili Teixidor.

La sega transcorre a la primera postguerra, als anys quaranta i principis dels cinquanta del segle XX, a l’interior de les comarques de Castelló. Els pagesos dels masos dispersos són víctimes de la lluita entre els maquis i la Guàrdia Civil. El narrador és un nen, en Goriet (de Gregori), que recorda com va anar perdent la innocència enmig d’una tragèdia familiar. Un nen espavilat a qui el capellà, don Hilari, vol convertir en mossèn i el mestre, don Arcadi -republicà desterrat i espantat-, vol que es faci mestre. El pare d’en Goriet ha estat assassinat, però ell aprèn a sobreviure com si fos “sord, mut i cec”. O si voleu dir-ho en termes sociològics: a esdevenir membre perfectament passiu de la “majoria silenciosa”. Aprèn la gran lliçó darwiniana a força de patacades: “Tot en la vida descansa en el fet de menjar i no ser menjat”.

Sí, el Martí Domínguez naturalista apareix, esclar. En Goriet, un xiquet tímid, prim i espigat, és sens dubte un alter ego de l’autor, un amant de les bestioles, els fòssils i les plantes, i un noi amb la curiositat desperta per les paraules i les històries. És des d’aquest doble amor, amb aquesta saviesa que va de Linné al Quixot, i amb tota la força tràgica de la postguerra més crua, que Domínguez construeix un microcosmos de pors, d’heroismes inútils, de supervivència, de misèria, d’ideals envellits i d’estimació.

Els homes i dones adults del llibre, siguin guerrillers atrapats en una lluita eixorca, siguin els pagesos que veuen com el seu món s’enfonsa dia a dia, siguin els guàrdies civils obsedits en una caça a l’home que els deshumanitza, són tots víctimes de la desesperació o la ràbia. Res no sembla tenir sentit. És l’ombra allargada de la guerra que els impedeix inventar-se una felicitat. Hi ha una tristesa interior que els atrapa, una tristesa impossible d’espaiar. I en Goriet, enmig d’aquest fatalisme, va obrint els ulls i ens ho explica tot, el bé i el mal, meravellat, sense acabar d’entendre, només ell capaç de somiar un futur que és el nostre present, des del qual La segaens queda lluny, molt lluny, i tanmateix ens toca de ben a prop, molt endins.

la residencia d'avis

Una historia porta a l'altre. Els aiguats han inundat una residencia d'Agramunt on van morir ofegats 4 avis que sembla estaven lligats. El que sembla també practica habitual. La residencia ampliada massa a la vora del riu amb permís municipal l'any 2002, era una ampliacio  inhumana. Els malparits tant els que van aprovar les obres, com els que les van fer i els que les van demanar. Un semisotan no es lloc per tenir unes persones d'avançada edat. I els malparits que consentien tenir als seus grans, pagant poc suposo, a 50 metres del riu. I la volen tornar a obrir la planta. L'agencia de l'aigua diu que no es podia fer però que el 2005 les comptencies eren municipals. I la zona sempre serà inundable. El riu Sio a denunciat amb 4 morts, cinc mes estan a l'hospital per tornar amb les famílies, als que espero, si sabien en quines condicions estaven els seus pares o avis, que se'ls endugui un riu qualsevol dia i passin la por ,l'angoixa i el fred que devien passar aquelles persones de les que cap diari porta el nom. Ara defensen sistemes de contenció en diuen. Si no els lliguen al llit, els hi posen uns en forma concavat, del que no es poden aixecar. O encara pitjors els fan dormir amb el matalàs a  terra,que Son els que cobrir i ofegar l'aigua. Deia lo de la historia, perque l'avia Isabel a Sarrià tenia un metge que visitava tots els avis de la zona. Un dia van trobar un munt d'avis molt malferits,desnutrits i molt malalts. També estaven en un sotan del Tibidabo, pagaven menys i les famílies els deixaven morir en aquelles condicions diferents dels pisos de dalt. La iaia Isabel, no va parar de plorar en tot el dia quan ho va veure per la. tele. Repetia que aquell metge, tan bona persona amb ella, era impossible que hagués consentit allò. I era veritat, es veu que el metge no ho sabia, perquè  no els visitava ell, ni ningú suposo. El mes fort de tot plegar es que l'avia Isabel, no poden suportar el dubte, va morir aquella nit, amb una cama penjant com si voles baixar del llit. El cor tan gran que tenia, no va poder soportar el dolor d'aquella tragèdia. Algú tindria que revisar o descobrir el sotans de les residencies geriatriques.

el jutge jutjat

Arxivat el cas dels jutges pro consulta. Tot i que acusen a la policia de filtrar dades personals. Els hi han dit que la policia armada es l'unica que custodia els DNI pertant van ometre el seu deure. Un diari a Madrid també ha estat imputat al jutja 22 de BCN i estirant 'aquest fil s'arribava al jutjat 22 que es va inhibir de la causa.El jutge valent, Santiago Vidal, pensa que encara que no hi ha delicte s'ha de culminar la investigacio i no nomes eximir de la causa al cos policia.

Ban ki moon

Un home que es diu casi el dobl de Bankia, no pot tenir massa senderi. Ara ha dit que Catalunya no es ta entre els paisos que poden tenir opcions de independencia.. No opcions que no tenim dret. Doncs s'equivoquen. Tenim el dret i que aquest mono groc, tradueixo directament de l'america, plegui, segurament nosaltres ja haurem fet tot el que ell camufla  o diu amb la boca platanera  tancada.Solució basada en el diàleg, o si hi tenim dret, i que es segueixi la tradició democràtica. Tot hom que ha parlat sobre la questio ho ha fet des de els dues cares. A Espanya com si sentissin ploure, I com que no plou mai. La sortida pactada, la que diu tothom, la de Bankia de torn es un referèndum. I m'agradaria llençar la fletxa del carro de economia des de l'arc mediterrani, Les fletxes, no els fletxes, busquen la llibertat. I insistim.

Politica i cine

Ja deia Orson Welles que qui tenia el cine guanyava les eleccions.David Fernàndez de la CUP diputat i periodista va ser un dels valedors dels fets de la Ciutat Morta. L'amistad va fer seguissin col.laborant amb Metromunster i d'aqui van sortir els genials Capgirem la historia i Anaven lents perquè anaven lluny. Junts pel si, copiant la idea un cop entesa, ja anaven tard,van contractar a Marc Recha per els seu spot mes recent. Fernàndez no es diputat Peró no abandona la lluita mediatica. Va ser l'altre dia a una debat als Texas sobre el film B, de Barcenas,  recreació del dialeg entre tresorer del PP davant del jutge Pablo Ruiz, fonamenta en l'obra de teatre Ruz-Barcenas, al Lliure l'any passat. Estimula, com als 60 admiràvem el Corazado Potenkim. Pensar que ara amb menys qualitat però mes intenció, menys ideologia però mes arribada, li fem fer de notari. I recordem .la guerra d'Irak. el no a la guerra del 2004, o també No hay motivo contra el PP. Nous partits , noves potiques cinematografiques i tècniques propagandistiques. El cine ja no es fa als ateneus, seus social o agrupacions veïnals- Pere Portabella va produir No estamos solos, recorren amb Joan Pere ventura, el moviment del 15M.

La pòr

La que no et tindrà l'Emma per que sabràs cuidar la molt be. Ahir varem passar la tarda al hospital i la feina que va tenir el pare per portar te a casa l'avia Tere i perquè no et fotessis de cap al tobogan que hi havia per nenes mes grans al pasillo de l'hospital. Peró de la por que et volia parlar avui es la que tenen els periodistes i la que comencen a perdre els bancs. El país que volem es per dir la veritat sempre. I que si no vols que se sapiga alguna cosa, no la facis. Referent altwitter, no m 'agrada gens, Peró si algu comprova que el que diuen es cert, podem jugar a veure que diuen i segon el que, qui ho diu. El 27 s atorga un mandat democratic per iniciar el Procés.Algun Català vol abandonar la cup i el Mas i tornar a la democràcia. Que C's faci de bomber i solucioni el Procés es com demanar que un piròman vigili el bosc.
El govern espanyol es el bloc compacte per guanyar l'independentisme. La força del qual es demostra perquè esta obligant a juntarse els espanyolistes.. Al Ban ki moon ja le deixat verd al Face. Ell si que esta entre els que no tenen drets a res per sòmines. I a mes, o a sobre,  em de pensar en refugiats. No ens hem d'acostumar mai a que la gent pateixi i al drama de la pobresa. El millor exemple en esport es el rugbi. Educació i respecte. El fred d'abans de tots sants, ara es passa amb banyador. El millor de tot son els panellets per cel.lebrar el darrer castanyaso autonòmic.