Isma Prados

Avui et presento un cuiner boníssim. Va començar a la tele. Es un mestre ensenyant cuina, un didàctic. Simpàtic, fàcil d'entendre ara se li ha perdut la pista. A mi m'agrada mes que l'Ada Perellada. Peró diu que segueix a les seves cuines, no restaurants, ensenyant que s'ha de menjar el que es podreix i no el que no mengessin els nostres avis. Ell que es menjaria un marduix en el fondo blau de Venecia. Diu que no es mediatic, Que si el coneixien era per la seva feina ben feta. Nosaltres estem dissenyats per menja pomes, no sucs de poma. Els informes de l 'OMS sempre fan mal encara que estan fets amb bona intenció, com la de la carn roja. Michael Poland diu que sa es equilibri i diversitat, i ho diu al NY Times. El seu darrer  llibre vol que mengis be amb una preparacio de 10 minuts. Això necessita dos fogons i un microones. Això esta practicament a totes les cases. Els tres focs couen a la vegada. I ràpid que es el que han de ser els aliments de fàcil cocció. Un menú correcte es farinaci, proteïna animal i fruita i verdura. A mes vigilar sal i greixos saturats i ja esta. Complet vol dir per a ell ben combinat. S'ha de aprendre com tot,de menjar a l'escola. No aprofitem que tenim  aliments frescos tot l'any i a seva bona distribució i rapida. Catalunya es el lloc ideal per això. Cerdà va aplica al seu pla que el s petits productors portessin el seu producte als mercats urbans. Vancouver i Xangai ho estan intentant imitar. El xicot va neixer a Sabadell el 1974. I lo seu es divulgar ara cuina sana donant la formula per el temps de presses.

Sardanes

Aquest cop de competició. Les vas veure ballar amb la Rosa a la festa de rebuda del Pau i La Jacqueline. Ahir hi va haver competició. Mes de 500 sardanistes van participar al trofeu Ciutat de Balaguer. La competició era per el campionat lleidatà i per el Bàsic d'Honor, que es la màxima categoria en la competició catalana. Un total de 47 colles van participar amb els seus millors balls al aplaça del Mercadal que va oferir un grandiós aspecte. Jo diria que amb mes balladors que espectadors. Clar que les rotllanes de 10 ocupaven molt espai.

pllaça de les olles

Com totes les places del Raval es intima, recollida i fosca com correspon a la Ribera. Si entres per Rera Palau hi ha un carreró sense sortida, Tripo, que sembla una plaça mes petita. Hi ha una cabina telefònica, de les 1200 que encara queden a la ciutat. Sembla que no s'ha fet servir mai. Peró a traves del seu vitrall es veu una vista fantàstica. I un colom que et pren el pensament i se'l emporta tan lluny que quan tornes ell, ja no hi es. Es una plaça rara. Botigues de peix, alternen amb sabatilles d'esport, pots confondre unes Reebok amb un llobarro, models de Custo, retols en angles i la casa Calico des de 1850, ""xarxes i decoració". Perque la Pastisseria Guell va tancar el 99. Una senyora, la Mercè, de 87, viu a Laplana des de els 14. I encara compra a Santa Caterina, desprès d'anar a missa a Sta. maria del mar. El diari al carrer Moncada. Sense ascensor, diu que havia ademes a la plaça un forn i una drogueria. Sorollosa, amb els guiris que seuen quan poden a Cal Pep o La catalana II o al Celler de la Ribera. on es deleixen per un tallat amb patates braves. A fora es un 15% mes car, clar que a ells que. La poli, com que han de venir a peu, ja ni passen i als manguis els controlen els cambrers, que ja els coneixen. No ho he contrastat amb ningú. Però penso que si es diu de les Olles, es perquè en alguna d'aquestes botigues de moda s'hi devien fer o almenys vendre olles. I moltes. O potser era el Liceu de les cacerolades. Pero algo hi devia passar.Ho esbrinarem el dia que anem tots a fer el vermouth amb el colom.Quan torni.

volar

Torna a ser perillós sobre tot sobre quin continent sobrevoles. En aquest cas l'africa.A Bangui per exemple, es necesita cada cop la intervencio de la policia per despejar la pista de refugiats que hi viuen esperant la seva oportunitat. El transit aeri esta fora de control i la comissió d'aviacio africana denuncia manca de recursos. El rics com Angola, Guinea Equatorial tenen companyies a les llistes negres. El Congo, Sudan o Líbia, amb guerres permanents, pobresa, conflictes eterns i inseguretat no reuneixen les condicions mínimes de manteniment ni preparació dels seus pilots. Al mon hi han dos accidentes per cada milió de vols. Africa, el 2009 un 14,4% per milió i el 2013, encara 2,2 % per milió.El transit a aquest continent es del 4% i els accidents el 35%. Les seves companyies no poden volar  per la UE, i tenen un total de 230  aerolineas. Congo es el  pitjor, Ghana te restriccions i Líbia va ser assaltada al seu aeroport de Trípoli. Poc desprès de "l'accident" del Sinai, no va despegar, es va esteballar un avio de carrega, un Antonov 12, a Juba (Sudan) quan es dirigia al alt Nil, a Paloich. Hi va haver hi 40 morts. Encara no se sap quants hi anaven i quants eren de la zona poblada on va caure, Li faltaven 800 metres per arribar al final de la pista.

Adeu ministre

Es el que pot passar a Alemanya que te el mercat de diaris mes gran d'Europa Es el cinquè del mon i venen 17,54 milions de diaris cada dia. Son 329 diaris, 313 de locals, 8 nacionals, 8 venuts al carrer i 30 setmanaris i 6 dominicals. Tres de cada 4 alemanys majors de14 anys llegeixen cada dia el diari i son 45,6 milions de persones que amb al seva lectura fan créixer l'esperit critic del diari. Nomes per haver plagiat una part de las Seva tesis doctorals han fet dimitir al 2011 dos ministres de defensa i de educacio, amics de la Merkel, socialdemocrates. Ara pressionen a la Merkel per l'affaire de l'arribada de refugiats i el que consideren la erronea gestió del fet internacional.Wolksvagen i el mateix Beckenbauer han passat per aquesta adreçador. Les televisions en canvi, publiques, son optimistes en vers la cancellera i veuen amb optimista la seva gestió.

Julia de Jodar

No sempre el Parlament de Catalunya ha pogut tenir a la seva bancada un intel·lectual i escriptor com Julià de Jòdar, entre altres raons perquè no n’hi ha gaires, de la seva altura, al país. Es tracta, com sap o hauria de saber tothom, d’un dels escriptors més interessants, més intel·ligents i més artistes de la literatura catalana. Me’n declaro lector apassionat, però poc podria afegir servidor a la glossa de la seva obra, i no per escassesa dels seus mereixements, sinó dels meus.

L’escriptor ajudà a donar forma escrita a les memòries del pintor Xavier Valls (Barcelona, 1923-2006), publicades als Quaderns Crema ( La meva capsa de Pandora, 2003). No és potser gaire arriscat imaginar el to general de la col·laboració de l’artista amb l’escriptor, que va mirar de treure la substància a una vida viatjada, viscuda entre el silenci de l’estudi —transferit a les obres— i un glamur contingut en les seves relacions. Al capdavall, l’aventura exterior i el recordatori d’amistats amb gent important s’imposen en bona part del llibre. D’entre aquestes amistats, les que varen nodrir la seva relació amb Mallorca, sobretot Miquel Servera, soci de la galeria Sa Pleta Freda, de Son Servera, i primer director de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Miquel Servera era i deu ser encara un d’aquests elitistes necessaris, que mantenen el bon gust fins i tot en etapes estèticament convulses i retòricament banals.

L’any 1977 el pintor Xavier Valls va exposar per primera vegada a Sa Pleta Freda. No era gaire conegut a Barcelona. La primera exposició rellevant a l’Estat l’havia fet a la mítica galeria madrilenya Theo, el 1974. Catalunya encara tardaria uns anys a adonar-se de l’existència d’aquest artista català, d’Horta per a més senyes, ja ben reconegut a fora, sobretot a París. El seu reconeixement tardà per part de Catalunya donà lloc a una mena d’acrobàcia verbal del seu fill Manuel, ara primer ministre francès, quan, una vegada més, li preguntaren quina opinió s’havia format dels moviments del sobiranisme català. “A casa sempre hem parlat català i el meu pare era catalanista, però hem de recordar que fou Madrid qui primer va reconèixer el meu pare, als anys 70, abans que Catalunya recordés que tenia un gran pintor. I crec que aquesta resposta permet entendre el meu pensament”.

Des d’aquesta declaració (2013, amb motiu de l’exposició del seu pare a la Fundació Vila Casas), no es té notícia que Manuel Valls hagi variat gens el seu rumb sobre la qüestió catalana. Al contrari, està perfectament ancorat en una mena de dogma participat per la quasi totalitat dels mandataris actuals més conspicus, des d’Obama fins a David Cameron: “Tot el que uneix, reforça, i tot el que divideix, debilita. I Europa necessita més que mai la força, la unitat i la coherència. Com a socis i veïnats, necessitem una Espanya forta i estable” ( El País, 23 de juliol, 2014). Etcètera.

No hi ha res d’estrany a no donar suport al sobiranisme català. Diríeu que l’actitud contrària és tan poc freqüent entre els líders occidentals que pot semblar fins i tot extravagant. L’axioma de la unitat = fortalesa i la separació = debilitat, o també el del separatisme com a provincianisme arcaic en un món que tendeix a la globalització, constitueix un dels tòpics més rendibles d’aquesta història. I no perquè fruiti d’un pensament de certa complexitat. És, en el fons, com el Kalàixnikov: senzill, molt pràctic en totes les seves variants, a l’abast arreu del món, extremament manejable i eficaçment letal, tant l’utilitzen exèrcits regulars com guerrillers i malfactors...

D’un polític nascut a Catalunya, de pare catalanista i mare independentista (encara que era suïssa), es podria esperar alguna cosa més que aquest tòpic expeditiu. Se li suposen més coneixements i més recursos, no perquè es declari independentista, però sí perquè argumenti millor el seu posicionament. I, quant a l’altre contrafort del seu pensament, que Madrid reconegués el seu pare abans que Catalunya, home, sí, és un factor humà, però no d’envergadura suficient per determinar l’actitud respecte d’una qüestió política de tant de gruix.

El primer ministre francès coneix Mallorca per conducte del seu pare. Ens en dóna testimoni La meva capsa de Pandora, de Xavier Valls amb Julià de Jòdar. Qui s’acosti per mitjà d’aquest llibre al pintor, potser es preguntarà quina seria l’actitud de Manuel Valls si es dediqués a ensenyar història o a fer d’advocat. Ara li toca, tal com li va respondre a la seva mare, defensar els interessos de França.

les tanques

Cada cop fa més fred a Europa. Milers de refugiats volen arribar al nord abans que sigui hivern. Se succeeixen les escenes de persones que caminen i caminen, que esperen i esperen davant de passos fronterers i centres d’acollida col·lapsats. La majoria han d’aguantar durant hores el fred sense la protecció adequada. Amb esgotament i fam. La policia està desbordada i l’ambient és tens entre refugiats i forces de seguretat.

La incòmoda situació es reflecteix també en canvis de polítiques. El conservador Partit Popular austríac (ÖVP), el soci menor de la gran coalició del govern vienès, pronuncia exigències pròpies de populistes de dretes. La ministra de l’Interior, Johanna Mikl-Leitner, de l’ÖVP, ha anunciat l’inici de la planificació d’unes “mesures arquitectòniques de seguretat” a la frontera amb Eslovènia. I no només això: reclama un aïllament fort d’Europa davant de l’afluència massiva de refugiats.

Europa fortalesa

Primer ho va fer Hongria i ara ho planeja Àustria. El govern austríac vol construir una tanca en una part de la seva frontera amb un veí de la UE. “La situació actual a Eslovènia, Àustria i també Alemanya indica que hem de construir tan ràpidament com sigui possible un fort Europa”, va precisar ahir Mikl-Leitner al diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung. “Necessitem una entrada controlada cap a Europa i controls restrictius directament a les fronteres europees exteriors. Si no, no dominarem la situació”, va assegurar la ministra, que va defensar el pla de reforçar les fronteres per poder “garantir l’entrada controlada” i “la seguretat pública”. “Tots coneixem la situació als llocs [fronterers]: hi ha picabaralles, grups de gent que s’empenyen, entre els quals hi ha dones i nens”, va apuntar.

Per bé que el canceller austríac, el socialdemòcrata Werner Faymann, es va esforçar a relativitzar la declaració de Mikl-Leitner amb un “Àustria no s’encercla”, les crítiques van ser immediates.

Reaccions a Brussel·les i Berlín

Brussel·les va posar sobre la taula que Àustria destrossa l’espai Schengen i Berlín també va reaccionar. “La crisi dels refugiats no es deixa resoldre amb tanques o murs”, va apuntar el portaveu del govern d’Angela Merkel, Steffen Seibert. El ministre de l’Interior alemany, Thomas de Maizière, va criticar a més que Àustria hagi enviat refugiats a la frontera alemanya de manera descoordinada durant les últimes nits. “Això no ha sigut correcte”, va denunciar De Maizière. Segons dades de la policia alemanya, només dilluns van arribar al país 11.154 immigrants.

De Maizière ho va aprofitar per anunciar que hi haurà més rebutjos a les sol·licituds d’asil d’afganesos davant la massiva arribada de ciutadans d’aquest país. A Berlín augmenta la pressió en aquest tema. També perquè la política d’acollida de Merkel està sent qüestionada fins i tot pels seus socis bavaresos de la CSU. Diumenge hi ha fixada una cimera governamental sobre el tema i el ministre de Finances de Baviera, Markus Söder, ja va advertir ahir al diari Süddeutsche Zeitung que es pot desencadenar “una veritable crisi a la coalició”.

Almenys cinc persones refugiades, entre les quals quatre criatures, van morir ahir ofegades prop de les illes gregues, al mar Egeu, tal com van confirmar les autoritats del país. La crisi dels refugiats torna a deixar imatges devastadores.

Almenys quatre nens refugiats moren ofegats prop de les illes gregues

A la costa de l’illa de Samos van morir ofegats dos nens i un adult, mentre que 51 persones de la mateixa embarcació eren rescatades per la Guàrdia Costera. En el naufragi d’una altra embarcació, també prop de Samos, va morir ofegat un altre nen, de 5 anys. I a l’illa a de Lesbos la víctima va ser un nen de 7. Si bé la majoria de refugiats van arribar a terra, van deixar tot un drama al darrere; un nadó de 12 mesos va haver de ser traslladat en estat crític a l’hospital d’una de les illes.

Grècia és la principal porta d’entrada a Europa per als que fugen dels països en conflicte com Síria, l’Afganistan i l’Iraq. Només aquest any ja sumen més de mig milió.