treballem?

¿Ens estranya que hi hagi un percentatge de joves que pensin que és molt millor quedar-se a casa a cuidar la família que anar tot el dia amb la llengua fora? Anem a pams. L'enquesta de Barcelona 2015 ens dóna aquestes xifres: el 10% dels joves de Barcelona prefereixen que les dones no treballin fora de casa. Les noies ho diuen més que els nois (11,2%), i si els joves són de fora de la UE, llavors ja és gairebé una quarta part (22%) que assegura que només cal que les dones surtin a treballar si la família ho necessita; és a dir, estrictament per raons de subsistència econòmica. Els que han estudiat menys (ESO o inferior) creuen encara més que no s'ho val que les noies surtin a treballar (17,7%) i encara més si ja tenen fills (23%), que és quan veuen el pa que s'hi dóna. Ajuntem-hi unes altres dades tant o més esfereïdores, que ens poden ajudar a entendre el que passa. I és que gairebé la meitat (43,9%) dels joves de 15 a 29 anys no treballen i, en cas d'atur, la meitat acceptarien de fer una feina amb un sou inferior al que consideren just i fins i tot treballarien sense contracte. La qüestió és poder subsistir.

Més enllà de les xifres, hi ha les persones. Persones que coneixem en el nostre cercle familiar, social i professional. Persones que vénen a la ràdio a explicar-nos la seva feina i la seva vida. Un cambrer, un càmera de televisió que treballa com a autònom, una caixera de supermercat, algú que recull fruita... molts perfils diferents amb preparació desigual. Em fan els comptes i em demostren com l'hora treballada els pot arribar a sortir a alguns a dos euros. Tant a homes com a dones, i molt especialment si són joves o molt grans, amb poca preparació o havent de fer feines inferiors al seu nivell d'estudis. A més, allò que en diem conciliació familiar, ara com ara és essencialment cosa de dones, la qual cosa provoca que siguin elles les que més estan disposades a treballar a mitja jornada, tenint en compte també que els seus sous són sensiblement inferiors als dels homes. Llavors, ¿ens ha d'estranyar que hi hagi un percentatge de joves que pensin que és molt millor quedar-se a casa cuidant la família que anar tot el dia corrents per mirar d'arribar a tot? ¿On queden aquells vells conceptes de realització personal, carrera professional o projecte vocacional? Doncs enlloc. Passen a ser inexistents. Els nostres joves barcelonins hi toquen. Volen viure, no només subsistir. Saben que l'expectativa de benestar vital que tenen és inferior a la que han gaudit els seus pares. És la primera vegada que ens passa com a societat, i això és un fracàs dels grans. No criminalitzem els joves carques. Som els adults els que els vam prometre un món millor.

la f1 i el desfibril.lador

La temporada 2015 no passarà a la història de la F-1. I si per alguna cosa serà recordada, possiblement serà per l’avorriment que ha causat. De les dinou curses del calendari d’aquest any només en podem salvar tres o quatre; la resta han estat molt ensopides, i algunes, fins i tot soporíferes.

L’hegemonia dels Mercedes, l’autoritat de Hamilton sobre Rosberg, la recuperació de Ferrari, l’adaptació de Vettel al seu nou equip, la determinació del joveníssim Verstappen, el fracàs dels motors Renault, i el ridícul que han fet els McLaren són els titulars més destacats d’una campanya que es va acabar ahir a Abu Dhabi.

De cara a l’any vinent, les coses no sembla que hagin de ser gaire diferents. És veritat que els organitzadors del campionat, desesperats pel tarannà que ha anat agafant l’especialitat, i amoïnats per la davallada d’audiències i pel desencant que els fets han provocat en els aficionats, busquen fórmules per revifar una categoria que és a la UCI. Però les propostes a curt termini no sonen gaire engrescadores, i el 2017, per a quan s’esperen els canvis més profunds, queda tan lluny que ja veurem en quin estat de salut hi arriba la F-1.

D’entrada, l’any que ve els equips tindran més tokens -comodins, o oportunitats, com vulgueu- dels previstos per millorar els motors i mirar de reduir l’avantatge evident que els Mercedes han tingut davant de tothom. Però l’equip de Brackley també disposarà d’aquestes eines i se suposa que les sabran aprofitar, amb la qual cosa serem pràcticament al mateix lloc. És veritat que els motors de la casa de l’estrella potser ja han arribat al màxim d’evolució que permet el seu concepte, i que per tant el sostre ara sembla més baixet, però tot i així la diferència de què disposen és tan enorme que, si més no a les primeres curses, continuaran sent els que tallin el bacallà. Sebastian Vettel ha avisat els rivals, i al podi d’Austin va dir pel micròfon que aguantava Elton John: “Cada vegada hi som més a prop, i l’any vinent serem amb ells”. Tant de bo.

el vincle

Actualment hem perdut, en gran mesura, l’experiència directa amb el que és sagrat. La presència de Déu sembla que s’ha esvaït del tot en la nostra moderna i secularitzada societat, fins al punt que ja no se sap si es tracta d’una presència o d’una absència. Malgrat això, vivim amb un anhel constant i, de vegades, sentim la necessitat urgent de construir un espai on el que és sagrat pugui manifestar-se.

Però, ¿què és el que podem fer en aquest món dessacralitzat quan ens enfrontem a una realitat que ens transcendeix i neix dins nostre la imperiosa necessitat de comunicació? Davant d’aquest esdeveniment, és necessari posar el nostre èmfasi en una cerca interior i salvaguardar la nostra individualitat espiritual, ja que allò que desperta el nostre anhel ja no es troba a fora sinó que és dins nostre. Un espai i escenari privilegiat que ens serveix com a temple on encara pot tenir lloc la trobada amb el que és sagrat, que surt de l’ocultació, i restablir el diàleg interromput. Un espai on és possible viure una religiositat aliena a la racionalització teològica, alliberada de qualsevol dogma sense sentit i absent de qualsevol seguici de mediadors. Una religiositat que apel·la al més immutable i permanent que hi ha dins nostre, atenta solament a l’experiència del que és sagrat, una experiència en què -com diu George Bataille- l’experiència interior és en si mateixa l’autoritat. Però cal ser prudents i vigilar de no caure en un flàccid pseudoespiritualisme.

Així doncs, si volem encara tenim la possibilitat de mantenir el vincle amb el que és sagrat i situar-nos en aquell espai des d’on existeix la possibilitat de poder contemplar l’estructura essencialment espiritual de l’univers, tant allò que es manifesta obertament als nostres sentits com el que resta ocult esperant a ser desvelat.

Julius Vic 2015

FESTIVAL JULIUS 2015. CONCURS DE CURTMETRATGES  A  VIC

Joan Salvany del 10 al 13 de desembre.-

El president del cine club de Bigués i Riells, Joan Salvany va asistir-hi en qualitat de membre del jurat del Premi Miquel Porter i Moix dels cine clubs catalans.

La meva experiencia aquests dies a Vic, sempre tenen un caliu especial. Primer la bellísima ciutat, tan a la vora de casa, amb els seus colors de pedra antiga i els peatonals carrers empedrats, amb mitjavals edificis que tan agobian a Woody Allen, pero que desprenen uns sorolls de vells trovadors que reposen l’anima.

 De fet dembla posible l’aparicio del Julius darrera cada cantonada. Es com si de repent et trovessis en una gran localitzacio de cinema. El premi Miquel Porter Moix esta destinat als curmetratges de cineclubs catalans,i dotat amb 500 euros. Era per el que el jurat consideres el millor, atenen les condicions subtils e importants del mestre Porter. S’hi presentaven 16 curts en veritat molt irregulars. Anaven desde els molt imaginatius fins als que feien riure per el seu surrealisme impostat. Una de les interperetacions del jurat va ser precisament la dificultat d’acostarse a un tema tan esponeros com es el texte de Virginia Woolfe, Orlando
El jurat el constituíem 3 persones. Com a representant del Cine club Vic, Toni Carmona, el Tariq Porter de La Garriga i Joan Salvany de Bigués, jo mateix.  Al dinar agradable de Ca l’u demostra que la crisi tambe ha arribat als grans restaurants. Un arroç que a la carta deia caldos enlloc de cubat, a preus de caldereta i que es van emportar tal com va arribar. Marmitako amb tonynina per descobrir i sopa de fruits on el vermell era el rostre del que portava a taula el full de navegacio de la mitja maduixa. En aquest entorn amb la cervessa ara m’el emporto ara la torno, oberta i ves a saber si era la mateixa, varem compartir acordades converses sobre cinema, el seu moment actual i cap a on aniria el nostre premi, el film en el futur.
Mentre “dinàvem”, acompanyats del vi i la cervessa quan hi era, anaven obrin cami en les dures, consensuades, dures i documentades actituts que te que tenir un jurat com cal, después de probar el meu sistema de votacio i consens va quedar sobre la taula, entre tovallons, Sr. Exposito, amb la seva margarida de color blanc i el cordo de sabate cordada. Sorprenent, amb un impressionant sentit de l'estètica en blanc i negre, el guio era emotiu, amb força i varem creure que seguía fil per randa, el pensament i el ritme einsteinia del Miquel. 

Darrera perque el public els hi dones el seu reconeixment, quedaven Agostus, una satira terrible sobre el mateix festival i l’Orlando I de qui segurament havia aprofundit mes en l’estetica, i el contingut i el missatge de l’obra donada com a leit motiv, Jordi Crusats, molt aparellat amb el II de Presseguer, per menor de 25 anys
El festival no acabava aquí. Aquests no van ser els únics curtmetratges. Entre les parets del cinema quedaven els resons de Jo soc jo, Orlandoman, La insolita botiga de xocolata o Estimat Virginia que amb una certa curiositat, que no sorpresa, s’acostaven a la Woolfe buscan ne inedites prespectives.Destacaria ara la presencia el president del jurat Julius 015, Jordi Cadena de qui us recordare nomes Els papers d’Aspern, Els pasos perduts, Elisa K, La por (molt recomanable) o Es quan dormo que hi veig clar. Tambe La señora, Barcelona Sur o La oscura historia de la prima Montse. De Nexe no en parlarem. Pero un festival no son els seus carrers, edificis, ciutats, hostesses, actors i actrius, jurats o festes i apats amb mes o menys glamour. Un festival, el cos, el nuci dur, el que el fa ser de veritat i li dona sentit son les seves pel.lícules, curts, animacio o el que sigui, Les obres d’art en definitiva. I aixi acabare jo parlant del Julios 2015 de Vic. Ordenant segons el meu criteri, avui ja influit lleugeramente per els assistents els curts presentats. Trec els ja comentats per ser premiats i repaso per l’ordre que jo els hi he donat com a critic que no es precisament l’ordre alfabetic amb que la organitzacio, amb un criteri imparcial ens els va projectar i encapsular en el USB que ens va fer arribar previament. Cosa Excel.lent perque malgrat perdre una mica de qualitat en la projeccio, pantalla gran so, etc, guanyes molt de temps a l’hora de calibrar el contingut, la técnica, els moviments de camera,els actors, etc. Citats doncs els que podien d’alguna manera o d’altre, estar al podium,ens queda l’entranyable 9 de cada 10. Explica mirant a cámara, com un critic veu la seva vida, carrera profesional i d’altres interessos destruits per una mala critica a l’Orland de la Virginia Woolf. L’abisme taronja es el qe els francesos diuen una boutade, Burlarse de del mort i de qui el vetlla mentre uns personatges estranys enfilen el cami cap l’abisme en un mon inhospit. Anna expresa una situacio sempre viscuda per algu del retrovament dels que no van resistir el somni de la trompa o resaca, sobre tot al despertarse. Poc a dir de la Atlantida, un álbum de fotos d’una casa o de Com un gos i una gossa, animals tancats en gabies, a les que vol accedir una noia per tancar s’hi El millor el veritable so dels gossos empresonats que feien fer lladrucs als de veritat del carrer. The face , la transformacio d’una cara, entre la bellessa i el desig, per rematar ho amb Sr. Orlandella, el cambrer surrealista que pesca la comanda a l ‘instant, per acabar portant un gall de guix a taula, llençant el llibre a terra que desapareix i que ningu ha recollit en el mateix pla i que finalment torna la pau a una parella beligerant i distant com el gall tapadora de la safata. Amb la música operística de Voi que apete, cau el telo i la nit sobre Vic.  Diuen que la canço de la noze de figaro amaga una important historia d’amor. El curt de Mia Puig no amaga res, perque per no ser hi no hi ha ni l’ombra de Orlando. Pensant i rient sobre si el desembrus es tindria que fer l’Agostus, demano que algu em canti el titular que dira Cadena al lliurament de premis. Sera el colofo a una bona organitzacio i a la despedida d’un parell de centenars de amics que estimen el cinema en qualsevol format. El premi Sert o no Sert al millor cartell ha anat a Laura Ojer per Orlando. I perque no conexia jo a Sergi, Victor, Xavier Roca, Monteys, Reguant o Gañarul.La tercera experiència a Vic a tornat a ser ha ser genial. El tracte de l'equip va ser fantàstic. La passejada fins el restaurant, plena de detalls culturals, instructius i turistics que s’agreixen per posarse al dia de la compleja ciutat i a mes amb les aromes d’unes interessants converses al voltant d'un cafè. La relació amb els companys de jurat, millor si hi cap. Encara que coneguts o amics de face nomes, pero oberts a comentar iexplicar si cal realitats molt diferents a la meva. Enesima,  experiència fent de jurat en un festival, pero tercera a Vic, al Julius. I crec que el millor que puc dir és que espero creixer encara amb ell i que sempre podran comptar amb mi. Tot i que per la meva condicio de salut quasi mai puc arribar a veure en directa la cara de satisfaccio del premiat per nosaltres. I no nomes perque no estiguem a  la vora.

DL

Democracia i llibertat defensara l'estat propi en la ponència constitucional. Manté Homs que el text ja es va retocar d'amagatotis el 1978. Vol que consti la frase de Macià al preàmbul de la constitució catalana. "Així heu de voler Catalunya: politicament lliure, socialment justa i economicament prospera i espiritualment gloriosa" Aquest mati la coalició s'ha reunit davant el Parlament que commemorava que porta 83 anys obert. Va estar 2 segles tancat o sense activitat. Va titllar al ministre de la Injustícia, per haver assenyalat que la causa  del 9 N que afecta a Artur Mas avança molt mes lent del normal. Les altres negociacions que ara amb el 20D sembla que no ningú en parla, van fent el seu curs. Potser es millor i tot perquè hi ha coses que no mereixen soroll. L'argument final es que a Catalunya hi ha mes persones que han votat la independencia en les darreres comtesses electorals que no la constitucio el 1978.

Campanya

Ha començat la campanya. La gent esta extenuada de pasar fred, penjant cartells, repartint cartes, caramels o inflant globus. Ningú diria que estem al segle del 2.0. No se si en algun mitin del poble encara hi haurà algú que es deixi la cua. També pot ser com una promesa electoral de tallarsela si guanya. Deixats por ahi els 12 cartells del president Mas i el "madrileny"Homs, ens queda esperar si tindrem lloc i hora per un mitinaire que sigui mnimament bo i convincent. Que diria Plató, Sòcrates o Heracli d'aquests joves conferenciants que hi posen empenta i semblen fins i tot convençuts del que proposen. Als centres cívics o a on es facin els mitins hi hauran gadgets, samarretes, mocadors i bosses de roba. Peró poques banderes. Això de l'estalada s'ha posat car segons el grup que parli. Si un home gran porta una bandera, es un iaoflauta, amb la salvetat de que republicà com es, el que vol que la cremin quan ho facin amb ell. Barrejats de Hospitalet i Molins de  rei, els seus crits de guerra recuperats el 15 M, son algo aixi com "Fuera los ladrones..." o "La sanidad no se vende..."La única falla es que el que les hi ha fet les samarretes no s'ha mirat els programes i els hi fet amb el color de C's. La pregunta es saber si fem mitin engrescador, on el fem, si es veurà ple a les fotos. Deixara la seguretat passar a les 500 persones que convindria que hi fossin? A fora hi haurà una paradeta, potser de les CUP amb llibrets de butxaca de Lenin i Marx o Riazanov congelats. I un crit abans de començar, demanara el trencament dels CUP amb la burgesia, ignorant que en tota la historia mai hi ha hagut una revolta sense ella.

sense lider no hi canvi

Serveixi aquest text per recomana el darrer llibre de Francesc Torralba titulat Lideratge ètic. El professor aconsella formar los precisament quan mes es dubte d'ells. Perque sense ells hi ha la inèrcia i enseguida la confusió del grup. El lideratge s'ha de desitjar per tenir autoridad moral, no per poder, no tenir li por i respondre amb la capacitat personal. Valors i força de voluntat. Qualsevol projecte els necessita. Sobre tot els moviments polítics d'ara mateix. Foc nou si, però damunt de les brases d'ahir. Els que estan contra el projecte ho estan contra el lideratge. Per això com diu el llibre, els coneixereu perquè volen posar un lider amb peus de fang.