l'ull bionic

El Carlos Martínez és sord de naixement i completament cec des dels trenta anys. Ara en té 53. Té la síndrome d’ Usher, un trastorn genètic que es caracteritza per sordesa i pèrdua gradual de la vista. Es comunica a través del llenguatge de signes i s’ajuda d’un telèfon mòbil amb una línia Braille per parlar amb els amics. Viu en parella a Malgrat de Mar i l’acompanya des de fa set anys el seu inseparable gos, l’Erwin, que ja ha après a interpretar quan el Carlos no es troba bé. El Carlos és molt expressiu i no perd mai el somriure. I menys ara que està a punt de recuperar part de la visió gràcies a un ull biònic que avui li implanten al Centre Oftalmològic Barraquer.

Ell és el receptor del primer dispositiu de visió artificial Argus II, també anomenat ull biònic o implant de retina, que s’implanta a Europa -i el segon al món- a un pacient amb aquesta malaltia. L’ull biònic ja s’havia implantat abans a Espanya a dues pacients i aquesta setmana, juntament amb el Carlos, s’implantarà a un pacient més.

Es tracta d’un dispositiu experimental visual que intenta restablir la visió funcional en persones que pateixen ceguesa o ceguesa parcial. El dispositiu té una microcàmera que s’allotja a les ulleres del pacient i que captura les imatges i les envia a “un petit ordinador que el pacient porta a sobre”, on es processen i es transformen en instruccions que “es transmeten sense fils a l’antena de l’implant de retina”, i des d’allà arriben al cervell a través del nervi òptic per crear la percepció de patrons de llum que els pacients aprenen a interpretar. “És un canvi radical per a les persones cegues, difícil d’imaginar”, diu Jeroni Nadal, el cirurgià que realitzarà la intervenció.

L’ ull biònic li permetrà al Carlos recuperar la “percepció del moviment, les formes de les imatges, els contorns, així com percebre si les persones es mouen i gesticulen”, explica Nadal, que afegeix que el pacient anirà guanyant visió “progressivament”. El Carlos és conscient que es tracta d’una operació “complicada” i que li espera un llarg procés de rehabilitació per adaptar-se als canvis. “M’han de tornar a ensenyar a veure, com si fos un nen petit, i potser hi haurà coses que m’agradaran i coses que no”, raona.

El Carlos conserva la memòria visual. Recorda algunes coses, com la cara de la seva filla Paula quan va néixer, i que ara té 14 anys. Ella és la que està més “preocupada” i “nerviosa” per l’operaciio.

Una de les primeres coses que vol fer quan es recuperi de l’operació és viatjar. “Jo havia viatjat molt quan encara tenia visió parcial i ara necessito un intèrpret que m’ho expliqui tot: l’entorn, la situació... I ara podré tornar a viatjar i veure més coses”, explica. També vol anar en bicicleta i exercir de professor de llenguatge de signes, una matèria en la qual s’ha format. Sap que no recuperarà tota la visió, però hi veurà “molt més que ara”. Malgrat tot, no creu que la malaltia l’hagi limitat. “No tinc barreres, he acceptat la meva situació per tirar endavant”, diu. Ho confirma la seva mare: “Si ho ha viscut malament ha sigut per dins, ja que no ens ho ha demostrat mai. Ha fet vida normal i ha sigut independent. No s’ha estat de res, sempre ha sigut molt decidit”, diu l’Engracia. Ha fet escalada, ha saltat en paracaigudes i es va treure el carnet de conduir abans de perdre completament la visió. La seva mare es comunica amb ell escrivint-li les coses a la mà, però confia millorar la comunicació amb l’operació.

Des que el centre Barraquer va fer la primera operació d’aquest tipus l’any passat, hi ha una llista d’espera d’unes 12 persones per operar-se. L’operació té un elevat cost econòmic -al voltant de 115.000 euros-, que assumeix completament la càtedra d’investigació Barraquer. El centre, però, busca finançament d’empreses i fundacions que hi vulguin col·laborar. Jeroni Nadal vol que intervencions com aquestes també serveixin per donar visibilitat a aquests malalts. “La societat no sap que existeixen minusvalideses tan profundes com la síndrome d’Usher, que afecta quatre de cada 100.000 habitants. Són gent invisible, que passa desapercebuda”, diu el cirurgià

diguem no?

Els francesos es van abocar ahir a les urnes per dir no al Front Nacional (FN). De nou, les crides -i els moviments polítics- per aturar l’extrema dreta van donar fruit i el FN es va estavellar a la barrera de la segona volta. Marine Le Pen va carregar amb duresa contra tot i contra tothom, però els resultats que compten, en un joc electoral a dues voltes, són els d’ahir i no els del diumenge passat. Per ara Le Pen torna a casa amb les mans buides. Però la potència del FN a les urnes -més que destacable en les últimes cites electorals- és un crit d’alerta de cara a les eleccions presidencials franceses del 2017. El vot protesta manté el desafiament. I va a la recerca d’un partit disposat, de debò, a fer-lo seu.

rufianesca

“ Donde se creó la primera luz germinó la semilla del cielo azul, volveré a ese lugar donde nací ”. Entro al Pavelló Italià de Fira de Barcelona i em sembla que estic somiant. ¿Una cançó d’Antonio Vega en un míting d’ERC? Però si l’últim cop que vaig anar a un míting d’ERC l’únic que hi sonava era Lluís Llach! Aviat lligo caps. El sitio de mi recreo és la cançó preferida de Gabriel Rufián, té tot el sentit que la posin, i ja de passada reforça una mica més l’esperit Súmate que impregna la formació. Canviar d’idioma per excitar el votant xarnego i dir-li que també és dels seus i sentir-se’l propi i intransferible, sa i estalvi i allunyat dels cants de sirena de Podem.

De fet, no costa gens imaginar-se Rufián taral·lejant la cançó de Vega a cau d’orella d’una noia: “ De sol, espiga y deseo, son sus manos en mi pelo ”, amb el tupè enlairat, la barba ben perfilada i el seu to de veu baixet i seductor, que mostra als mítings i als debats talment com si estigués comentant una pel·lícula d’art i assaig amb una bella dama a la sortida de la Filmoteca i amb una copa de vi negre a la mà.

Dobles negacions

Veiem uns eslògans projectats a la pantalla gegant: “Anem a fer el que mai no s’ha fet” i “Anem a Madrid a dir el que mai no s’hi ha dit”. Ai, quina mania amb les dobles negacions! Com pot ser que encara les utilitzi algú! El primer a intervenir és Alfred Bosch, que dóna a Rufián una petita cinta amb els colors republicans que fa quatre anys li va donar a ell un senyor a la plaça Major de Vic. Passar el relleu, se’n diu d’això. Veiem un vídeo bastant divertit i molt ben dirigit en què Joan Tardà li diu Rufi al seu futur cap de files. També un altre vídeo, anomenat State Wars, que aprofita la coincidència de les eleccions amb l’estrena de la nova entrega de Star Wars. Rufián és Luke Skywalker i s’adreça al mestre Yoda demanant-li que es quedi al seu bosc d’Andorra. Pobre Jordi Pujol! Li cauen bufes per tot arreu i tampoc pot girar full a la seva semblança més famosa .

No passa gens desapercebut l’èmfasi amb què Marta Rovira i Oriol Junqueras claven estopa a En Comú Podem i la seva “impossible” proposta de fer un referèndum. Ja se sap, per allò de la fuga de vots i les enquestes favorables que il·luminen el camí dels de Pablo Iglesias. “No sé si serem companys de pis però si ho som farem una sitcom que tindrà més èxit que Plats bruts ”, diu Santi Vidal quan presenta Rufián.

Quan puja a l’escenari, el cap de cartell clava un crit que deixa tothom astorat. No fa gens per ell. S’ha autoanomenat el poeta del olivo, perquè té ancestres a Jaén -la terra de l’olivera- i a Granada -la pàtria de Lorca-, lloa que un cordovès com José Montilla arribés a president, menciona Marcelo, l’àngel de la guarda del ministre de l’Interior, i considera que Ciutadans és “dreta reaccionària però cool, que vesteix pantalons estrets i corbates fines”. S’adreça finalment als votants i els demana que el mirin als ulls: “Silencio, brisa y cordura dan aliento a mi locura. Hay nieve, hay fuego, hay deseos allí donde me recreo ”.

codis etics

Des de fa temps, dedico una part de la meva activitat professional a elaborar codis d’ètica i guies de bones pràctiques per a tota mena d’organitzacions públiques, privades, educatives, sanitàries, socials, esportives i també polítiques. Aquesta fal·lera pels codis d’ètica i les guies de bones pràctiques és un fenomen que ens fa pensar als que ens dediquem professionalment a l’ètica aplicada a les organitzacions i a les professions. Mai no hauríem imaginat que seríem tan sol·licitats per tota mena d’institucions.

Algunes organitzacions tenen ben definits els seus valors corporatius, però no dediquen prou temps ni recursos a pensar com traduir o irradiar aquests valors que les defineixen dins i fora de l’organització. Aquestes organitzacions ens demanen que les ajudem a traduir en bones pràctiques els seus valors, perquè es proposen ser coherents i honestos amb la imatge que projecten de si mateixes al conjunt de la societat. A més a més, cal tenir en compte que emergeix un consumidor que ja no combrega amb rodes de molí i que exigeix a les organitzacions que siguin coherents amb els seus valors corporatius.

En el Dia Mundial Contra la Corrupció no és forassenyat preguntar-se si de veres serveixen per a alguna cosa aquest tipus de textos, si tenen alguna utilitat i, sobretot, si poden realment ser antídots contra la corrupció, la prevaricació i les males pràctiques institucionals. La realitat és tossuda i ens mostra d’una manera inequívoca que codis d’ètica ben definits i aprovats pels consells d’administració d’organitzacions econòmiques, socials i polítiques no han servit ni poc ni gaire per tallar d’arrel la corrupció, les males pràctiques, l’extorsió o el nepotisme. Podríem citar un rosari de noms d’empreses, d’ONGs i de partits polítics amb codis d’ètica o manuals de conducta que han traït sistemàticament els seus valors corporatius.

Amb tot, segueixo pensant que un codi d’ètica, degudament realitzat, amb una metodologia participativa que impliqui tots els agents de l’organització, té sentit i utilitat si, després, va acompanyat del que s’anomena una auditoria ètica. Moltes organitzacions sol·liciten un codi d’ètica, però, de fet, el que volen és una neteja de cutis, una intervenció cosmètica, perquè el que persegueixen és únicament millorar la seva imatge pública, però no estan gens disposades a canviar els processos interns, a millorar les condicions de treball, a desenvolupar polítiques d’equitat, ni a prendre mesures a favor de la conciliació i de l’ecosensibilitat.

Altres organitzacions, en canvi, desitgen realment marcar un terreny de joc, identificar uns mínims deures ètics exigibles a tots els membres que la integren, potenciar una cultura global de la transparència i de l’honestedat, i elaboren codis d’ètica amb la finalitat de potenciar les bones pràctiques que tenen lloc en l’organització i, a la vegada, extingir les males pràctiques que s’hi repeteixen de manera inercial. Amb un codi d’ètica no n’hi ha prou, perquè cal auditar, és a dir, fer el seguiment i l’anàlisi de les mesures concretes que adopta l’organització per fer realitat els valors corporatius, perquè aquell codi no es converteixi en paper mullat.

En molts països de més qualitat ètica que el nostre, hi ha auditories ètiques de les organitzacions fetes per agències imparcials i independents que avaluen periòdicament el grau de coneixement dels valors corporatius d’una organització i, a la vegada, la fidelitat al codi d’ètica aprovat per la cúpula de l’organització. És el cas, per exemple, de Suècia i de Dinamarca. El ciutadà està atent a aquests barems a l’hora d’establir relacions amb una organització o altra, perquè a l’hora de pagar un servei no solament cerca eficàcia, velocitat i rendibilitat, sinó també que sigui beneficiós a nivell social, ecològic i cultural. Per poder saber si el producte que es compra és responsable socialment, el ciutadà ha de conèixer la traçabilitat del producte realitzat i seguir com s’ha fet, on s’ha fet i com s’ha traslladat fins al taulell.

Està reiteradament demostrat en la bibliografia especialitzada que les organitzacions ètiques generen confiança i credibilitat en els seus grups d’interès i això fa que tinguin bona reputació i els fa ampliar les seves quotes de mercat, mentre que les que han corromput, prevaricat, mentit o manipulat generen desconfiança, perden tota credibilitat social i, de retruc, mercat. Ningú no es fia del qui no té paraula.

El drama rau en el cinisme. El cinisme transforma l’ètica en cosmètica, perquè l’únic que persegueix el cínic és el poder. L’ètica esdevé un instrument al servei d’aquest poder. El problema és desemmascarar el cinisme, perquè un bon cínic és un comediant que fa tan bé el seu paper que sembla realment que cregui en els valors de l’ètica.

Les organitzacions que es governen des de criteris ètics no solament creen confiança en els agents exteriors, sinó que fidelitzen els membres que les integren. Quan les persones se senten justament reconegudes, quan es respecta el propi camp competencial, quan es desenvolupen polítiques de conciliació i de flexibilitat i es fomenta el bon tracte, els membres prefereixen romandre en l’organització i senten orgull de la pertinença. La crisi monumental de confiança que pateixen algunes organitzacions en el nostre país, especialment les polítiques, exigeix una decidida aposta per l’ètica, perquè és l’únic camí per recuperar la credibilitat perduda.

jubany

Aquell restaurant on tu ets la reina de les boles dolces de coto ique li van dir a l'avi que feies i desfeies a la cuina, doncs a cel.lebrat els 20 anys. Jo no dire que no s'ho mereixen pro cobrar 18 euros per el pa de Santa Eulalia de Riuprimer i l'aigua de no se on, mes el fuet-mini, em sembla abusiu. Can Jubany va acollir aquest dilluns l’acte de celebració dels 20 anys del restaurant. La trobada va reunir més de 300 persones, entre els quals hi havia reconeguts cuiners, periodistes gastronòmics, clients, proveïdors, amics i familiars de Nandu Jubany i Anna Orte...

La celebració va constar de dues parts, un dinar a peu dret i un sopar, una fórmula que va permetre acollir tots els convidats a Can Jubany i al llarg de tot el dia. En tots dos casos, l’equip Jubany va servir una selecció gastronòmica per repassar alguns dels principals plats que han sortit de la cuina del restaurant els darrers anys.

Nandu Jubany i Anna Orte van agrair als assistents la seva presència i van destacar que “aquest restaurant que vam somniar ara fa 20 anys és una realitat gràcies a tots els que, com vosaltres, ens han donat suport i acompanyat. El nostre equip, els clients, els amics… Aquests són els autèntics protagonistes d’aquest aniversari”.

L’acte també va servir per inaugurar dues noves dependències que s’han habilitat a Can Jubany: un espai exterior just a l’entrada del restaurant destinat a clients i un laboratori de I+D a la planta baixa, just al costat de la cuina.

Nandu Jubany va explicar que “necessitàvem un espai específic per poder treballar noves creacions i l’hem creat a tocar de la cuina, però en una àrea separada. Així no entorpim la cuina de Can Jubany quan treballem en innovació”.

consultar el mobil

“Un dia vaig sortir al carrer sense mòbil i, en veure el panorama, vaig decidir crear aleshores Desconect@”, explica Marc Masip, psicòleg i director d’aquest programa iniciat fa tres anys destinat a combatre l’addicció a les noves tecnologies i, especialment, al mòbil. Tracten amb més d’un centenar de pacients, la majoria adolescents, que arriben a la seva consulta gairebé sempre arrossegats per la família desesperada i amb l’objectiu de combatre l’ús compulsiu del telèfon mòbil i algunes de les aplicacions que absorbeixen més els seus fills o companys. Des de Facebook fins a WhatsApp.

Desconect@ acaba de presentar un estudi que mostra la freqüència d’ús del mòbil. I destaca el fet que el 50% de les noies de 15 a 17 anys tenen contacte amb el mòbil cada cinc minuts (cada set minuts en el cas del 31% dels nois d’aquesta franja d’edat). ¿Però podem dir que són realment addictes?

“Els símptomes que descriuen que s’ha perdut el control sobre aquesta activitat són l’impacte que té en la vida de l’individu i si abandona les obligacions acadèmiques o laborals”, resumeix Susana Jiménez Murcia, cap de la unitat de joc patològic de l’Hospital de Bellvitge. Però la controvèrsia sobre si les noves tecnologies causen o no addicció està oberta. I si bé amb els mòbils i les xarxes socials hi ha disparitat d’opinions, sí que hi ha consens científic respecte als videojocs online com a causant d’addicció. “És amb el que tenim més casos i ens en trobem de molt greus”, sentencia Jiménez.

Sigui com sigui, el nombre de pacients per addicció a les noves tecnologies ha augmentat en els últims anys. “Hi ha hagut un degoteig a l’alça i en els últims dos o tres anys ha sigut força important”, expressa Josep Lluís Matalí, coordinador de la unitat de conductes addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu. Igual que a Bellvitge, on el 15% dels pacients de la unitat d’addiccions ja ho són per noves tecnologies i no han deixat mai d’augmentar des de fa poc més d’una dècada.

“Amb els videojocs online veiem joves que fa anys que estan reclosos a casa i que en el moment que els pares han tret la connexió a internet han presentat crisis d’agressivitat, síndromes d’abstinència molt importants i fins i tot alguns tenen pèrdua del control dels esfínters per no aixecar-se de la cadira en hores”.

A Desconect@, per la seva banda, es troben joves que dediquen fins a 16 hores al dia al mòbil: “No està encara reconegut oficialment com a addicció però socialment sí. L’addicció al mòbil és una cosa que veiem molt en els altres però no en nosaltres mateixos”, diu Marc Masip. El 77% dels usuaris de smartphone a l’Estat pateixen nomofòbia (por irracional a no estar connectat amb el telèfon mòbil), segons dades de Desconect@, que conclou en el seu estudi que la freqüència amb què entrem en contacte amb el mòbil de mitjana en totes les franges d’edat no és mai superior als 30 minuts. “Això és alarmant”, ja que en edats posteriors a l’adolescència l’ús del mòbil a nivell professional n’eleva l’ús.

Però el que per a alguns es considera addicció per a altres és només un ús abusiu determinat per la novetat. I és aquí on neixen les discrepàncies entre experts. “Sempre que hi ha una tecnologia nova, per exemple el cotxe, l’escriptura… hi ha un rebuig tecnofòbic i por que comporti pèrdua d’originalitat i autenticitat”, manifesta Francesc Núñez, sociòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que ha centrat les seves investigacions en les emocions, el consum i la tecnologia.

“El diagnòstic d’addicció és per a una persona que té una malaltia greu, no es pot banalitzar el terme”, diu per la seva banda Xavier Carbonell, expert en addiccions i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. “Com que és una tecnologia recent encara estem poc adaptats als seus usos i fa que puguem cometre molts errors. Falta més educació en aquest sentit”.

Un punt en què sí que coincideixen els experts és que cal stablir certes normes d’ús. “Crec que s’han de posar avisos als mòbils per alertar dels perills, multar la gent que escriu al mòbil mentre camina pel carrer o prohibir-ne l’ús a certs llocs”, proposa Masip. “La gran diferència és que per als joves això forma part del món donat per descomptat, i per als més grans és una irrupció en el seu món”, subratlla Núñez.

Per evitar l’ús abusiu del telèfon que es fa en molts casos, es recomana als pares estimular els joves amb activitats fora de la xarxa. “Els joves d’ara estan sobreestimulats i quan hi ha un moment de pau s’avorreixen. I el gran motiu d’acció és l’avorriment”, conclou Lluís Matalí.

Hi hagi o no addicció, el que no es pot negar és que l’ús de les noves tecnologies s’ha fet present de manera inqüestionable. I els adolescents són els més vulnerables a l’hora de fer-ne una utilització indiscriminada. Cal intentar desenganxar-se i aconseguir estones en què siguem capaços de deixar d’estar en línia i, com diu Masip des de Desconect@, “fer un pas tecnològic enrere per fer-ne tres emocionals endavant”.

gabriel rufian

Gabriel Rufián crida l’atenció sense cridar. Sembla impossible que perdi els nervis. Amb tots vostès, l’home tranquil.

Vostè és tan tranquil com sembla?

Desgraciadament, sí. Amics i familiars em demanen més empenta, però em costa molt perdre els papers.

I amb què els perd?

Amb la mentida o amb la gent que fa o diu coses que no es creu.

Què es pren abans d’anar a 13TV?

Res.

Sembla impossible...

Doncs ja em pot creure.

A qui va votar en les primeres eleccions generals en què ho va fer?

Vaig votar en blanc i pràcticament sempre ho he fet així.

¿La parella Rufián-Tardà és la nova estranya parella ?

Som molt diferents expressant-nos, però arribem a la mateixa conclusió.

A Madrid, pis de lloguer o hotel?

Sempre he sigut un mileurista precari i ara seré tan auster com pugui.

Per què el bocata calamares té tanta fama?

Perquè és boníssim! L’altre dia el vaig tastar.

Per què el banc blau del Congrés és de color blau?

Ni idea, però moltes vegades qui s’hi asseu és gent que no representa més que els seus propis interessos.

On era el 23-F?

No hi era. Sóc del 82.

Com el Naranjito. Per cert, on va veure la final del Mundial que va guanyar Espanya?

A casa amb la meva dona. M’agradava molt com jugaven.

Qui guanyarà la Lliga?

L’Espanyol?

Ho diu perquè és perico declarat?

Sí, i una mica per tocar els nassos. Però m’agrada molt com està jugant el Barça. Veig el futbol distanciant-me de la passió.

La Grossa o el Gordo?

La Grossa, no? Hem de fer país.

Quants diners es gasta en la loteria de Nadal?

Mai he comprat loteria. Feia travesses amb el meu avi però pagava ell.

¿Espanya s’assembla més al Sálvame o a una sessió del Congrés?

Al final és el mateix. El Congrés s’ha convertit en un teatre i ja fa temps que no representa a ningú.

Quin plat li surt més bé?

La pasta.

Si prement un botó pogués desaparèixer ara mateix, on el trobaríem?

A la muntanya. Tinc un gran record del Besiberri, la primera muntanya que vaig pujar amb el meu pare.

Si pogués ser diputat durant 24 hores d’un altre partit, de quin seria?

M’hauria agradat molt ser a l’Esquerra Unida de Julio Anguita.

Què el fa plorar?

Per exemple una escena de L’indomable Will Hunting en què Robin Williams intenta convèncer Matt Damon que no té cap culpa.

Quan m’arribi el moment, ¿creu que cobraré una pensió?

Té més possibilitats de cobrar-la a la República Catalana.

Què demana als Reis?

Salut. Suat, però és el més important.

¿Pensa fer algun Iceta aquesta campanya?

No. L’Ivan Labanda ho fa millor.

En política sempre es diu la veritat?

No.

M’ha enganyat en alguna resposta?

No em surt gaire bé la pasta.