dijous, 24 de desembre del 2015

Horaci l'inuit

  0
 
0  
El món glaçat d’Horaci l’inuit obre avui les portes al Super3. El canal estrena, a un quart de sis de la tarda, la sèrie d’animació Horaci l’inuit, que transcorre a les Terres del Nord i explica les peripècies d’Horaci i Sedna per defensar el seu ecosistema. Els protagonistes viuen entre óssos polars, iglús, caiacs i xamans i combaten un enemic inversemblant que amenaça el seu territori.
Creada per Òscar Sarraima i produïda per Televisió de Catalunya i Imagic Telecom, la ficció combina humor i aventures i s’emetrà diàriament. La primera temporada de la sèrie consta de 35 capítols de sis minuts cadascun i s’adreça a nens i nenes en edat de preescolar. A banda d’aquesta ficció, el Super3 també estrenarà aquest Nadal les sèries Turbo F.A.S.T i 3-2-1 Pingüins!. La primera està protagonitzada per un cargol ultraràpid que competeix en curses amb altres animals. La segona, en canvi, gira al voltant de dos germans que es barallen constantment. Els dos personatges viatgen a una galàxia llunyana acompanyats de tres pingüins en miniatura que els ajudaran a reconciliar-se.
Horaci l’inuit és la primera incursió d’Imagic Telecom en el món de l’animació. Fins ara, la productora ha elaborat programes de televisió com En clau de vi Camí particular i telefilms com Face of terror i Art HeistN

dimarts, 22 de desembre del 2015

sense esquis


Descoberta del territori amb quads

Encara que no hi tingueu experiència, no hi fa res! Conduir un quad és senzill i de seguida us fareu amics. I si no hi ha manera, sempre podeu demanar un quad de dues places i anar de paquet. La durada del recorregut és d’una hora i descobrireu racons del Berguedà als quals difícilment accediríeu amb cap altre vehicle, passant per camins privats per on no cal carnet de conduir. L’únic requisit, això sí, és tenir més de 12 anys.
2
Amb passaport per anar al Berguedà?

Amb passaport per anar al Berguedà?

Es tracta d’un joc, una manera divertida de conèixer disset municipis de l’Alt Berguedà, al mateix temps que acumuleu punts que us serviran per bescanviar per regals o visites culturals. El passaport es demana a les oficines de turisme o es pot descarregar per internet. Els establiments adherits a aquesta mena de gimcana us el segellaran, i com més punts tingueu més podreu gaudir dels atractius del Berguedà.
http://altbergueda.com
3
Les terres del Comte Arnau

Les terres del Comte Arnau

Us proposem la visita a tres espais del Ripollès per seguir les empremtes de la llegenda del comte Arnau. Als afores de Gombrèn, hi trobareu el castell de Mataplana, que és considerat la residència del comte. Al centre de Gombrèn hi ha un museu dedicat totalment a aquest personatge. Finalment, a Sant Joan de les Abadesses, hi tenim el Centre d’Interpretació del Comte Arnau, al Palau de l’Abadia.
http://terradecomtes.cat
4
Poseu-vos les raquetes als peus!

Poseu-vos les raquetes als peus!

Si el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ja és sempre un indret preciós, encisador, quan la neu el cobreix és insuperable. Això sí, per caminar-hi si els boscos estan coberts del llençol blanc, el millor és fer-ho amb raquetes de neu, ja que la neu potser us arribarà a les cuixes! Hi ha itineraris marcats per fer amb aquesta original extensió del calçat, de més fàcils i de més difícils, però tots d’una gran bellesa.
http://vallboi.cat
5
Una allau? Estic preparat!

Una allau? Estic preparat!

Així d’entrada potser no és la proposta que us semblarà més divertida, però, per què no ho proveu? I ja diuen que més val prevenir que curar. Us portarà només una hora i us pot ser molt útil en cas d’allau de neu. Es tracta d’un entrenament en un parc ARVA, un espai a l’estació d’esquí de La Molina que reprodueix les condicions d’un accident per allau i que permet entrenar-se en la localització de víctimes soterrades.
http://parcarva.com

bloody mary

L’últim cop que vaig ser a l’Hotel Barceló Sants feia de jurat del Festival Porno de l’Hospitalet, i recordo que, al vestíbul, hi havia un bar on un cambrer que es deia Xavi feia bons còctels. Com que a la sala reservada a Ciutadans no donen alcohol (hi ha unes glaçoneres de l’empresa Freixenet plenes de cervesa Buckler 0’0) me’n vaig a veure si el trobo. I com que hi és, m’introdueixo un premonitori Bloody Mary.
Dues senyores —les senyores que sempre donen color a les cròniques d’ambient— es retraten davant de la foto d’Albert Rivera, de mida gegant, que hi ha per tot arreu. Cap d’en Girauta. “ Tenemos puesta la Teuvetrés en la sede -es queixa la que va vestida de rosa-, pero al menos sin sonido”. I l’amiga s’exclama: “ ¿Y la Sexta la tenemos? Porque la Sexta es peste, peste...” Em miren l’acreditació. “ ¿De qué medio vienes?” I quan dic que de l’ARA es posen les mans al cap. “ ¿El ARA? ¡Uy, no! Ese lo tiene mi dentista en la consulta y yo ni lo abro porque es en catalán... ” Em mira. “ España es una. Y no porque lo diga Franco. Lo dice la zona euro, córcholis”. M’agafa del braç. “Esto del catalán... Es que aquí, por poner un ejemplo, viene Concha Velasco y pierde el dinero...” Es diu Rosa Gómez-Reino, i m’explica que ella i l’amiga, Manuela García, fan teatre per als pobres. “ A mi nieta —xiuxiueja— le han llegado a decir en la escuela que Franco era un dictador .
Poca gent a la seu. En Girauta no sortirà fins que no surti en Rivera a Madrid. Em trobo el tertulià Fuster Fabra. “Si tenim en compte que veníem de zero...”, diu, resignat. Un altre militant em somriu. “Pitjor li ha anat al Duran, que està empatat amb el Pacma”. I afegeix: “Algun dia ens explicaran per què els poders fàctics li han fet fer això, que no calia...” Però llavors hi ha un murmuri a la sala. Primer penso que el partit ha perdut o guanyat un altre diputat. Però no. És un murmuri de sorpresa pel nou pentinat de l’Agnès Marquès, de TV3. Un periodista veterà es mira l’escena i declara vençut: “A mi, de veritat, em supera la Catalunya real”

dilluns, 21 de desembre del 2015

paper pintat

Els dies, per llunyans que semblin, sempre arriben. Finalment, aquest 20-D, tindrem la solució. Sabrem si els resultats s’assemblen a les enquestes -mau- o si són reflex fidel d’una campanya electoral penosa -marramiau-. Han estat quinze dies de missatges antics, de rètols sense grapa, de mítings de discurs insuls (i davant de no gaire públic), sense frases brillants i on, incomprensiblement, s’han infrautilitzat les xarxes socials. Més enllà d’alguna vaguetat econòmica, d’un “ corramos un tupido velo” sobre Catalunya i d’un repugnant cop de puny a Rajoy, que és la imatge que quedarà per a la història, tota la resta ha estat un qui dia passa campanya empeny. Ha faltat explicar programa, que la gent notés que parlaven dels seus problemes, i ha sobrat vanitat dels presumptes líders. Durant quinze dies hem vist l’Espanya de les parets de paper pintat; hem viscut dins d’un capítol de Cuéntame, dels avorrits.
A Catalunya, on a nivell gràfic i d’oratòria tot plegat ha estat igual d’evaporat, hem tingut alguns episodis inaudits. Per exemple, els originals cara a cara que ha muntat 8TV entre Tardà i Girauta o Duran i Homs. Però sobretot l’aportació d’aquesta campanya ha estat veure com l’excepcionalitat del moment ha fet que es demani el vot per partit interposat. Quico Homs insta els de la CUP que votin Esquerra. Joan Tardà pidola als votants d’Unió que votin Democràcia i Llibertat. I mentrestant, els cupaires, sempre a la seva bola, sovint difícil d’interpretar, fan campanya a favor de l’abstenció. Per acabar-ho d’adobar, a tres dies de les eleccions Oriol Junqueras renega dels resultats de Junts pel Sí el 27-S. Es nota, en tanta creativitat i en alguns gols en pròpia porta, que el nostre fet diferencial traspua sempre fins a les últimes conseqüències.
Dit això, durant la campanya hem constatat, amb tota la contundència, que Espanya té l’Estat al darrere. És a dir, la paella pel mànec. El poder, els diners i el cinisme necessari per collar qui convingui amb la utilització perversa dels diners del FLA o movent, a conveniència, els fils de les televisions privades o de la diplomàcia internacional. Del resultat de les urnes espanyoles en sortirà un govern que manarà i farà i desfarà a la seva manera. A Catalunya, encara sucursal -o més ben dit, cada vegada encara més sucursal-, només ens queda una cosa: votar. Aquí ens ve tot donat: les lleis i les engrunes. No podem decidir res sense demanar permís, i quan el demanem no ens el donen. La nostra força, per tant, són els vots. Potser l’única força. La folgada majoria sobiranista al Parlament de Catalunya és, a hores d’ara, el nostre gran argument davant d’una Espanya que no escolta i un món que, de moment, fa l’orni. Si els resultats de les eleccions d’avui a Catalunya no s’assemblen a allò que va passar fa tres mesos, calcem-nos. Ens vindran temps de recentralització i rosegons. Si Ciutadans guanya a Catalunya i és decisiva per falcar el PP a Espanya -que no descarto ni una cosa ni l’altra- aleshores, ja, bona nit i tapa’t

nens refugiats

Les crisis de refugiats que es viuen avui al planeta tenen cara de criatura. El 51% dels 9,5 milions de persones que han hagut d’abandonar casa seva fugint de la guerra i la persecució són menors, segons les dades de l’agència de l’ONU per als refugiats. Avui al món hi ha més refugiats que mai des de la II Guerra Mundial i el percentatge de criatures entre ells també és el més elevat des d’aleshores.
Per què hi ha tants nens? Perquè la majoria de refugiats provenen de Síria, l’Afganistan i Somàlia i són famílies senceres que han pogut salvar la pell i s’han endut els fills en el seu èxode. Ho explica a l’ARA Alun McDonald, portaveu de Save the Children al Pròxim Orient, des de l’illa grega de Lesbos: “He parlat aquest matí amb una família de Síria que amb la guerra ha perdut tot el que tenien: casa seva ha sigut bombardejada, la majoria dels seus veïns han mort, l’escola dels seus fills ha quedat destruïda... Voldrien poder-se quedar al seu país, però no han tingut cap més remei que fugir amb els seus fills per arribar a un lloc segur”.
Els més petits estan al centre d’unes guerres que es lliuren sense treva ni cap mena de protecció per a la població civil. I el pes de l’acollida no el carrega l’Europa desenvolupada, sinó els països veïns, molt sovint enfonsats en les seves pròpies misèries. La guerra a la República Democràtica del Congo ha afectat 2,8 milions de criatures, segons dades de l’Unicef. S’enfronten a la violència sexual, el reclutament de nens soldat, la separació de les famílies i tots els traumes d’una guerra sense cap llei. Al Sudan del Sud, el país més jove del món, hi ha 3,4 milions d’infants afectats pel conflicte, dels quals més de 800.000 han hagut de marxar de casa. El conflicte al nord de Mali se suma a l’epidèmia de la fam: 181.000 nens hauran patit aquest any desnutrició aguda. Nigèria i la República Centreafricana són els altres escenaris del drama africà.
A Europa, entre els refugiats que arriben a Grècia i enfilen la ruta dels Balcans, els més petits són els més vulnerables als perills del viatge. Des que la fotografia del petit Ailan Kurdi ofegat en una platja de Turquia va sacsejar la mala consciència d’Europa, més de 150 criatures han mort a les pasteres de l’Egeu. Però aquest no és l’únic problema. L’any passat 24.000 menors que viatjaven sense els pares van demanar asil a la UE i tot apunta que enguany en seran molts més. Un diari alemany recollia aquesta setmana un cas típic: l’Ali Hassan, un noi de 14 anys de la ciutat siriana d’Idlib que està acollit en un centre de menors de Munic. “Els meus pares volien que vingués primer per poder anar a l’escola. A Síria no hi ha classe: la meva escola va ser bombardejada. Si tot va bé, la resta de la meva família podrà venir l’any que ve”. Algunes famílies alemanyes estan disposades a adoptar nens refugiats sirians, però el que ells i els seus pares volen és poder tornar a viure junts. També hi ha menors que es perden pel camí o que queden separats de les seves famílies en els molts moments caòtics del viatge. “Aquestes criatures són particularment vulnerables a l’abús i l’explotació, i necessiten protecció addicional”, reclama la portaveu de Save the Children. I encara que puguin estar al costat dels seus pares, no els poden protegir de les terribles condicions del seu periple: “Aquí, al camp de Moria, que està del tot desbordat, la gent ha d’esperar setmanes per poder continuar el viatge i viuen sota els arbres només amb una lona al damunt”, descriu McDonald. “Han perdut la roba i les mantes en el viatge -alguns m’han explicat que van haver de llençar les seves pertinences per la borda per evitar que la pastera en què anaven a Grècia s’enfonsés-. A la nit fa molt de fred, arriba l’hivern i serà encara pitjor. Fa unes setmanes hi va haver fortes pluges i tot va quedar negat. Hi ha un risc real que els nanos no puguin suportar-ho”, alerta.
Les ONG que treballen en el camí dels refugiats també alerten de l’impacte psicològic de les experiències traumàtiques que han viscut els més petits. “Vénen de zones que pateixen conflictes terribles i han hagut de fer un camí molt perillós pel mar. Molts encara estan espantats per l’experiència i han viscut coses que cap criatura hauria de patir”.
Fa tres setmanes el Dignity I, un dels vaixells que Metges Sense Fronteres ha desplegat al Mediterrani per rescatar del naufragi els que viatgen en la ruta entre Líbia i Itàlia, va trobar-se en alta mar una dona camerunesa de 25 anys, la Collins, que estava a punt de parir. El seu fill, el Divan, va néixer a bord. Tot un símbol de capacitat de supervivència. La mare, infermera, havia estat treballant al seu poble fins que els jihadistes de Boko Haram el van ocupar i va ser segrestada. Es van poder escapar i va emprendre un penós viatge de sis mesos fins a Líbia, on va arribar embarassada. La poeta somali Warsan Shire, exiliada a la Gran Bretanya, resumeix el que va empènyer la Collins, com milions de pares, a jugar-se la vida al Mediterrani: “Ningú posa el seu fill en un vaixell si no és que l’aigua és més segura que la terra”.

divendres, 18 de desembre del 2015

taula de nadal

Des del nostre punt de vista gastronòmic, el present mes resulta el més interessant de l'any; és en aquest mes precisament en que a gran part de la humanitat li interessa més parlar de plats de cuina, de dolços i de massapà; el mes també que s'arma més aldarull en els menjadors de les cases sumptuoses i modestes. Es llueixen bellíssimes vaixelles i jocs de taula, les flors, torrons, bombons, pastissos i mil especialitats que unides unes amb altres amb seleccionat bon gust artístic fa que aquest mes de Nadal i Any Nou, sigui el més alegre i simpàtic de tot l'any. Cada nit nadalenca i cada Nadal que passa destrueix en nosaltres alguna il·lusió volguda i vaga, així com també cada Nadal que s'apropa ens sentim contents davant tantes perspectives gastronòmiques idealitzant solament les millors viandes, magnífics Chateaubriands amb trufes, Entrecötes, Tournedos, Rost beefs, Xais, Carrés de vedella fina, Pastissos de foie-gras, Poulardes, Capons i Perdius, el deliciós Gall d'indi rostit a la catalana, Pernil en dolç, Belles vistes de foie-gras trufades, ostres, mariscs, i mil peixos exquisits; en llegums i fruites en aquestes festes es fa un consum grandíssim i d'una varietat impossible al tenir-les de mencionar totes. Els massapans de Toledo, torrons de Cadis, Xixona i d'altres mil classes, vins, licors, xampanys, nèctars, garnatxes, moscatells, ressolis i moltíssims més ajuden al complet de la taula exquisida. [...] Què puc oferir-les-hi als meus volguts manresans que no siguin els plats més oportuns i propis d'aquests dies, tal com el pollastre, gall d'indi o capó rostit a la manera clàssica catalana i mallorquina? [...] A Mallorca solen omplir el capó amb trossets de moniato en dolç o, en lloc seu, patata de Màlaga, més un trinxat de carn en iguals quantitats de vedella, gallina, sobrassada, porc i també hi ha qui hi barreja marisc; [...] els mallorquins aficionats als menjars dolços solen posar-hi un xic de torró de Ciutadella, [...

tram viari

La carretera B-502 que uneix Vilassar de Mar i Argentona, de només 6,3 quilòmetres, té des d'aquest any el dubtós honor de ser la carretera més perillosa de Catalunya. La B-502 ha desbancat a la 'famosa' BV-2041entre Gavà i Begues, que durant els últims anys tenia aquesta etiqueta penjada.
Aquest rànquing és un dels que deriven de l' estudi europeu EuroRap, que el RACC elabora conjuntament amb altres clubs automobilístics d'Europa des del 2002. EuroRap analitza el risc de patir un accident mortal o greu a la xarxa viària de 25 països en base a dades estadístiques de sèries de tres anys. Aquest 2015, per exemple, s'ha presentat l'EuroRap del 2012-2013-2014, i per tant, no té en compte el repunt d'accidentalitat d'aquest 2015.
Per aquest motiu, Miquel Nadal, director de la Fundació Racc, posa un punt d'alerta: "Els últims 14 anys han sigut molt bons quant a la reducció del trànsit, però aquest 2015 canvia una mica, aquesta evolució favorable s'està esgotant. Estem bé però no anem bé. No volem crear alarmisme, però sí reflexió". Aquest 2015 per primer cop en molts anys es tancarà amb més accidents que l'anterior: a dia d'avui ja han mort 163 persones a les carreteres catalanes, i el 2014 es va tancar amb 140 morts.
[aquest gràfic són dades amb morts a 30 dies, i les xifres de 163 morts i de 140 són de morts a 24 hores]
La carretera de Vilassar a Argentona és ara la més perillosa segons els barems de l'EuroRap, que fa l’equació entre la mitjana anual d’accidents mortals o greus d’un tram, la llargada d’aquest tram i el nombre de vehicles de mitjana que hi passen al dia. Malgrat encapçalar aquesta estadística, el Ricard, veí d’Argentona que sovint agafa aquesta carretera, assegura que al poble no hi ha la sensació que la carretera que va a Vilassar de Mar sigui perillosa.
D'aquesta manera, la carretera de Begues a Gavà ha caigut del primer lloc d'aquest deshonrós rànquing. Aquest és una via de titularitat de la Generalitat, i per tant, el fet que tenir aquesta etiqueta des de fa tan de temps els va obligar a actuar: "Ja hi hem començat a fer actuacions per millorar la seguretat i estic segur que el l'EuroRap de l'any que ve aquesta carretera de Begues ja no sortirà ni entre les 10 més perilloses", explica Xavier Flores, director general d'Infraestructures del departament de Territori. Flores és tan contundent perquè aquest 2015, un any que encara no està dins l'últim EuroRap, a la carretera de Begues no hi ha hagut encara cap accident mortal ni greu. Preguntat sobre si faran el mateix ara amb la B-502 de Vilassar de Mar, el representant de la Generalitat ha recordat que aquesta via pertany a la Diputació de Barcelona.