refugiats

Un nen de 2 anys que es va ofegar davant l’illa grega d’Agathonisi, quan la barca inflable en què viatjava es va encastar contra les roques, és la primera víctima de la crisi de refugiats el 2016. La criatura va morir dissabte, en un Egeu agitat pel vent, entre la costa turca i aquesta petita illa grega, amb una població de 100 habitants. El nen encara no ha pogut ser identificat. Els altres 39 passatgers, inclòs un altre refugiat de 3 anys i nou persones més que van haver de ser tractats per hipotèrmia, van poder ser rescatats amb vida, després que uns pescadors veiessin l’embarcació i emetessin el senyal d’alerta. Els supervivents van ser acollits en un restaurant del moll del port de l’illa. Van ser els pescadors els que van recuperar de l’aigua el cos sense vida del petit, i el van donar a la mare, que va ser traslladada al port de Pythagorio, a l’illa de Samos, a uns 50 quilòmetres de la zona.

L’ONG MOAS (Migrant Offshore Aid Station), que participa en les tasques de rescat, hi van enviar la seva barca de resposta ràpida, en una operació conjunta amb els guardacostes grecs, en què també va participar Metges Sense Fronteres i un equip suec.

“Res no et pot preparar per la terrorífica realitat del que està passant. Avui ens trobem cara a cara amb una de les víctimes més petites d’aquesta crisi de refugiats. Un tràgic recordatori dels milers de persones que han mort intentant arribar a la seguretat en condicions miserables”, ha dit el filantrop italià Christopher Catrambone, fundador de MOAS, en un comunicat.

Més d’un milió de refugiats han arribat a Europa el 2015, segons les dades de l’Organització Internacional per a les Migracions, un episodi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial i que s’ha concentrat sobretot a Grècia. Almenys 3.773 persones s’han ofegat en el camí al Mediterrani, que ja s’ha convertit en la frontera més mortífera i més desigual del planeta.

L’arribada de l’hivern no ha aturat el flux de refugiats -la majoria dels quals escapen de la guerra de Síria- entre Turquia i Grècia a través de l’Egeu, un trajecte curt però molt perillós en aquesta època de l’any, on els refugiats són empesos pel blindatge de les fronteres europees. El mal temps encara fa més penós el viatge per mar i el pas per Grècia i la ruta dels Balcans: aquesta setmana una dona siriana de 60 anys i una criatura de 6 han mort per complicacions de salut en dos camps de refugiats.

La UE s’ha compromès a reforçar la seguretat de les fronteres europees i a deportar ràpidament els migrants econòmics, mentre negocia amb Turquia (que ja acull més de 2,5 refugiats sirians) que contingui el flux dins del seu territori. Però per a les autoritats gregues no hi ha res que faci pensar que les coses milloraran enguany.

Grècia, porta d’entrada

Grècia s’ha convertit en la principal porta d’entrada a Europa, amb 850.000 refugiats arribats l’any passat, la gran majoria per mar, ja que la històrica rivalitat amb Turquia manté militaritzada la frontera al riu Evros. “Si no es prenen mesures per aturar els fluxos des de Turquia i si Europa no troba una resposta conjunta al problema dels retorns, serà un any molt difícil”, augurava ahir Ioannis Mouzalas, ministre grec d’Immigració, a l’agència AP. Des de fa setmanes els governs de Macedònia, Sèrbia i Cròacia només permeten el pas de refugiats procedents de Síria, afganesos o iraquians, de manera que a Grècia queden atrapats milers de persones d’altres nacionalitats que no poden continuar el seu viatge ni tornar enrere. El govern d’Alexis Tsipras, que ara té el repte de fer aprovar al Parlament les pitjors retallades a què es va comprometre en acceptar el tercer rescat del país, ha començat a habilitar refugis temporals a l’antic aeroport d’Atenes i a l’Estadi Olímpic. El problema és que aquestes persones no poden ser retornades als països d’origen, com el Pakistan, perquè aquests no accepten els retorns forçats, que a més contravenen la legislació internacional.

El fet és que Grècia, amb un territori format per gairebé sis mil illes, és l’únic país d’Europa que no pot segellar les seves fronteres sense contravenir les lleis internacionals que obliguen a rescatar les persones que estan en perill al mar i no posar en perill les vides de milers de famílies que fugen de la guerra.

invertir en ciencia

La carta de Laura gelabert al Reis d'Orient diu aixi: Estimats Reis Mags d’Orient, abans de començar amb la meva carta de desitjos, m’agradaria recordar què em porta a escriure aquestes línies: l’esforç que no em canso de fer tots aquests anys per poder pensar en un futur més optimista. Tot i això, el meu esforç no és l’única eina necessària per millorar el que ens envolta i, en concret, el món de la ciència. És per això que us demano, en primer lloc, poder conservar la feina que he aconseguit. He hagut de marxar del meu lloc d’origen, Mallorca, per aterrar a Catalunya i aconseguir un contracte en una empresa treballant del que vaig estudiar: química. Per això també demano estabilitat laboral per poder assegurar-me el futur i complir els meus somnis personals. Avui dia no és gens fàcil. I, així com jo he tingut sort de treballar dins el meu àmbit, demano que la gent pugui tenir opcions de treballar del que els agrada i no hagin d’acceptar qualsevol feina perquè no tenen més remei. En aquest sentit, m’agradaria també que les empreses no tinguin tantes facilitat a l’hora d’acomiadar els seus treballadors i que millorin les condicions de treball. Els contractes en pràctiques són necessaris per a la gent que comença, però haurien d’assegurar un lloc de treball. En cap cas han de significar una mesura de l’empresa per contractar els seus treballadors d’una manera més barata. De fet, quan fas feina mai deixes d’aprendre.

Sortir a l’estranger per poder trobar feina s’està convertint, gairebé, en una obligació. I no pot ser. Per això us demano, Majestats, que sigui una opció, però mai una condició. La gent del nostre sector, també, hauria de tenir l’oportunitat d’obtenir més beques, perquè som essencials perquè el país es desenvolupi tecnològicament i científicament. És necessari millorar la inversió en R+D, ja que si millora, moltes coses seran possibles: no només l’estabilitat dels científics, sinó l’estabilitat de tot el planeta. Si s’inverteix més en ciència, es poden dur a terme més projectes que millorin la salut i el medi ambient. La ciència és important, i per això també s’hauria de fer més atractiva de cara als joves. No es tracta només de sumar o restar, la ciència és divertida. I per acabar, i no menys important, demano que la gent deixi de tenir tanta por als químics: la vida i la naturalesa són químiques.

la investidura

Avui hauríem de sortir tots plegats de dubtes i saber si hi haurà un govern de Junts pel Sí encapçalat per Artur Mas o si finalment caldrà afrontar l’incert escenari de la repetició de les eleccions. Hi ha un consens general que aquests tres mesos han suposat un fort desgast per a la base social independentista, que ha vist com la victòria electoral en escons del 27-S derivava en un vodevil sobre la formació d’un nou Govern. L’assemblea de la CUP de la setmana passada, en què es va produir l’insòlit empat a 1.515 vots entre partidaris i detractors d’investir Mas, va ser el colofó estrambòtic a un procés molt desafortunat que s’ha allargat massa en el temps.

Ara ens trobem abocats a unes noves eleccions o a una investidura agònica, en l’últim minut, que no garanteix cap tipus d’estabilitat parlamentària. Certament no és el millor començament per a una legislatura de 18 mesos en què s’han d’afrontar reptes de dimensions colossals, com els objectius socials fixats en el pla de xoc (al qual ha renunciat la CUP, que ha tirat per la borda el fruit de tres mesos de negociacions), la construcció d’estructures d’estat o l’inici d’un procés constituent. Més enllà de la fórmula per la qual es decanti avui la CUP, si finalment hi ha govern, les pròximes setmanes caldrà explorar fórmules per assegurar tant l’estabilitat de l’executiu com la recuperació de l’estat d’ànim independentista. Perquè un govern feble, assetjat i qüestionat pot arribar a ser contraproduent en un context com l’actual.

Paral·lelament, l’experiència d’aquests tres mesos demostra la dificultat de la CUP per traslladar a la política institucional els seus mètodes de presa de decisions. Sobretot perquè al final la militància s’ha vist abocada a un mer debat sobre noms (Mas sí, Mas no) i no sobre continguts, que era el que havia defensat d’inici. Haver convertit la figura d’Artur Mas en el centre del debat ha sigut un error que la CUP pot pagar car, fins i tot a nivell intern. La primera regla per fer política és fer una adequada valoració de quina és la correlació de forces. En cas contrari hi ha perill d’estavellar-se.

Sigui com sigui, aquest temps d’incertesa també ha sigut una cura d’humilitat per a cert independentisme, que somiava en una via ràpida i expedita cap a l’estat propi, i que ara ha hagut d’admetre que el camí serà llarg i costerut, amb obstacles i fins i tot amb retrocessos. Però assumir el principi de realitat mai ha de ser vist com una derrota, sinó com una oportunitat per redefinir estratègies i objectius, per llegir millor el moment històric, i compassar l’acció política a un ritme que permeti aplegar una majoria social sòlida. Passi el que passi avui, doncs, serà l’inici d’una nova etapa en què el més important serà aprendre dels errors per no repetir-los.

cliks 1

La primera serie de televisión inspirada en Playmobil

Ruby la pirata, Alex el caballero, Twinkle el hada y Gene el agente son los protagonistas de Super 4 la serie de animación producida por los estudios Morgen (Berlín) y Method Animation (Paris) que toma como referencia el mundo Playmobil.

“Cuando la productora nos planteó el proyecto - ni la idea ni la realización corren por cuenta de la compañía - tuvimos muchas dudas. No estábamos seguros de querer hacerlo”, explica Judith Wingart, "pero ahora estamos muy contentos con el resultado. Nuestro principal reto es cubrir las expectativas de los niños y somos conscientes que ahora para llegar a ellos, para inspirarlos, necesitamos recurrir a otros canales: lo digital, las películas, etc.”

En países como el Reino Unido, donde los clicks no son un juguete muy popular la serie ha tenido un éxito notable. “Lo que queda por ver es si ese interés se traduce en un interés por el juguete o se queda solo en la serie”, reflexiona la directora. En España se puede ver en el canal Neox Kidz y en TV3.

Desde el pasado mes de septiembre ya están disponibles, además, las figuras de los cuatro ‘superhéroes’ versión Playmobil y sus respectivos mundos. Una tarea que no resultó fácil para el equipo de diseño: para adaptarse mejor a lo que los niños veían en pantalla tuvieron que crear nuevos moldes para las figuras más espigados y redondeados que las originales. Algo que se resolvió introduciendo una pieza extra en el engranaje de la cadera.

dinar de cap d'any

Vas venir a dinar sola amb el pare, perquè l'Emma i la Gala estaven molt encostipades o pitjor. Et guardem el seu joc del papa Noel i tu elegeixes el de els cadires. Juguem a billar i  et portes força be. Va be que us quedeu sopar, perquè així, estem mes estona junts i arribeu mes tranquils a casa. Nomes s'ha de banyar i dormir. La noticia del dia va ser un nen de tres anys que es va perdre a la casa rural de Can Serrallonga. Tu mai t'has d'allunyar del grup soleta. Aquest nen de 3 anys va baixar del cotxe amb els seus pares il.lusionats per coneixer la magnifica casa rural que havien elegit per passar aquests dies de cap 'any amb uns amics.El nen va marxar quan els pares, deixant maletes i criatures se'n van anar a la masia per veura la abans d'ocuparla. El nen desprès va dir que "havia anat a buscar bolets",quan de fet nomes hi havien anat una vegada. El seu pare afirmava qui no podia ser a la muntanya amunt ,per sempre que veia pujades deia "a coll i be", pero aquesta vegada mira. Va estar 20 hores perdut i el van trobar la mar de be, amb fred, sota uns matolls a 1,5 kilòmetres del cotxe. La mare va trucar a una mossa coneguda seva que li recomanar que avises enseguida als mossos, doncs se'n anava la llum i els costaria mes de començar a buscar. Mentre algú va anar a Sant Feliu de Guíxols on vivien per porta el coixí i el pijama per fer los olorar ala gossos. Banyoles esta ja nomes a 4 kms.  el que mes impressiona de tot es que a mes dels cossos oficials, bombers, mossos , rurals. etc, s'hi van afegir a fer de voluntaris prop de 500 persones, en un acte solidari sense precedents. Ara el que vol la família es l'anonimat i reposar, com van fer aquest dia tots 4 junts allit, doncs el Jordi te una   germaneta de 5 anys. El que si han fet els pares es espantar lo una mica de que mai mes marxi sol, que no sap el que li pot passar. Tinc la impressio però de que el Jordi s'espanta poc.

la papereria

A LES DEFUNCIONS de cada any que recopilen personatges coneguts i ens permeten exclamar com passa el temps, hi afegim la de botigues emblemàtiques, la d’establiments històrics, la de llibreries de tota la vida. Lamentem que desapareguin per preus de lloguer abusius només a l’abast de grans marques, perquè amb la seva mort desapareix molt més que uns aparadors. Es perd una personalitat, un caràcter propi, un tipus de consum, una riquesa, un estil que era el que havíem conegut. I es perd, en part, perquè sovint volem que hi siguin però no hi entrem.

Hi ha desaparicions igual de doloroses i molt menys mediàtiques. O morts anunciades. Sóc dels molts que de nen somiava ser l’amo d’una papereria, quan fos gran. Com la que tots hem tingut a prop de casa, mig quiosc mig llibreria mig botiga d’obsequis, allà on sempre venen el paper d’embolicar regals, entrant a mà dreta. Encara en tenim una, a sota el nostre pis: és el primer lloc on han baixat sols els meus fills, on els coneixen, on s’hi passen estones, on en algun moment els deixen fer de dependents. Un paradís ple de folis i llibretes i bolígrafs i retoladors.

No puc evitar fixar-me en cada una que veig, quan camino. Sempre se me n’hi van els ulls, al petit aparador que combina un bestseller amb una motxilla, un estoig i un llibre de regal de tapa dura sobre els carrers del barri. I últimament les veig molt buides. Com si s’anessin tancant per fascicles, un altre producte dels que havien venut a dojo. Hi ha poca gent a dins, poca activitat, a vegades penses que estan més obertes per la voluntat i persistència de la persona que hi ha darrere el taulell que pel suport que hi donem amb el nostre consum. Aquests dies que es ven tant i tant i que als grans centres les caixes tenen cues estressants, he passat per alguna papereria de barri on no hi havia ningú. I ja he sentit la nostàlgia de quan no hi seran

sat silvestre

• 

[...] Sant Silvestre té un gust de pompa ascètica, que en certs moments agafa el to de la intransigència i de la ferocitat. I és curiosíssim que aquest sant, tan poc condescendent amb la barrila, i tan esgarrifosament protocol·lari, a contracor es veu obligat a presidir la nit més embruixada i més turbulenta de l’any. Nosaltres no som tan afectats a sant Silvestre com la gent del nord d’Europa. Aquí diem “nit de cap d’any” i prou. Molts barcelonins obliden la testa del papa famós [sant Silvestre], i ni saben que s’escaigui en tal dia; però la nit de cap d’any aquí tampoc té les proporcions dionisíaques del nord d’Europa; aquí es mengen dotze grans de raïm, gairebé per compromís, i es va als restaurants a beure un xampany disgustat perquè la gent no digui. En els cabarets la nit de Sant Silvestre agafa més potència, perquè en els cabarets la prostitució té unes delicades injeccions internacionals, i alguna vienesa o alguna irlandesa de temperament d’oli d’ametlles dolces porten al cos tota la brutalitat ancestral de la nit de Sant Silvestre. A Alemanya, per exemple, la nit de cap d’any és batejada amb el nom del papa austeríssim. “La Festa de Silvestre” és la festa de les besades més fisiològiques i més sostingudes, dels exèrcits de barrets forts aclofats damunt de la neu, amb una solidaritat alcohòlica, i no hi manquen les mitges de seda d’un invertit, ni una bala de revòlver que sap foradar una entranya amb tota precisió. És la nit explosiva de totes les púrries i de tots els barrets de copa, amb l’amor i amb la beguda sota zero. Tots els que han passat aquesta festa estranya a Berlín o a Hamburg en tenen el record del somni més agre i més estrident de la vida. I això no hi ha raó humana que ho expliqui; el fet de començar un any i d’acabar-ne un altre no és una causa prou forta perquè el cor es converteixi en una bóta de gin, perquè el cervell visqui unes hores de xaranga desguitarrada i les dents tinguin totes les tonalitats d’un prostíbul. [...] L’endemà la boira és més d’oli mineral, i el cor és petit, indecís i trèmul com l’any que comença..