corrupcio real

Una sensació de desengany periodístic va recórrer la primera jornada del judici del cas Nóos. L’inici del procés més mediàtic deixa poques estampes per al record. L’èpica de la rampa dels jutjats de Via Alemanya va donar pas a un insípid passeig de menys de 10 segons a través d’un passadís perfectament delimitat, tot adornat de periodistes que abans no sortís el sol ja estaven al peu del canó, o d’escales de pintor de tot a cent que resistien la poca traça dels seus amos.

Encara no havia sortit i ja s’havia propagat la primera gran decepció de la jornada. La mort de David Bowie va eclipsar la imminent arribada dels exducs de Palma. “Bowie ha mort. Què collons hi fem aquí?”, es lamentava un conegut periodista de Barcelona, mentre els més veterans buscaven infructuosament una ratificació al Twitter. L’esperit del cantant anglès va planar sobre l’edifici de l’Escola Balear de l’Administració Pública (EBAP), però encara ho va fer, de manera més intensa, el d’un personatge als antípodes. Emilio Botín ha sigut un dels grans malsons dels periodistes mallorquins aquests dies. Alguns repassaven les característiques de la famosa doctrina que porta el seu nom com estudiants neguitosos a les portes de la selectivitat. Urdangarin i la infanta; Matas; Horrach... Els protagonistes del sainet judicial van arribar de manera esgraonada, sense provocar una mínima anècdota que farcís un tuit. L’estocada definitiva a l’anhel d’espectacle periodístic la va donar una raquítica manifestació republicana que només va aplegar 14 persones, quatre menys que els que seien a la banqueta dels acusats. Molts d’ells, però, van gaudir d’uns minuts de glòria: van arribar a concedir entrevistes a 10 mitjans diferents.

El peix ja venut

La desídia es va anar estenent per la sala de premsa a mesura que avançava una primera jornada que ben aviat va cremar els al·licients. La cara de pal de la infanta, la defensa -enèrgica- del seu advocat, una imatge fugaç de Torres i Urdangarin parlant aparentment distesos, els raonaments pro infanta del fiscal d’Anticorrupció Horrach. Era migdia i bona par del peix ja s’havia venut. Alguns periodistes van començar a entrevistar altres periodistas.

L’hora de dinar va ser celebrada amb una tímida estampida per les escales que donaven accés al carrer fins a recuperar la posició inicial i incòmoda a la sortida de l’EBAP. El guió va ser molt fluix i els imputats coneguts anteriorment com a ducs de Palma van preferir dinar dins l’edifici. Els quatre restaurants pròxims a l’EBAP es van veure col·lapsats per una riuada de gent. L’expresident Jaume Matas va ser, un cop més, el més llest. Va arribar dels primers i va rebre l’àpat gairebé a l’instant, si bé no es va relaxar fins que no va escurar el plat.

El caos al polígon de Son Rossinyol va provocar que molts renunciessin al cafè, una decisió fatal tenint en compte el caràcter extremament plomís que va adoptar la vista en la sessió vespertina. Només la sorprenent revelació de l’advocat de Torres va exaltar mínimament els ànims: “Sóc heterodoxosexual”, va dir enèrgic. Automàticament, Manuel González Peeters el va rectificar assegurant que es tractava d’un lapsus: “Heterodoxoprocessal”. Decepció definitiva. Els ànims no van remuntar.

low cost

Javier Gándara és enginyer aeronàutic, però sempre havia volgut dedicar-se al vessant més comercial del transport aeri. Ara ja fa quatre anys que és el director general d’EasyJet per a Espanya, Portugal i Holanda. L’aerolínia de baix cost britànica opera en més de 30 països, principalment a Europa, i aquest any en farà 20 que vola a Barcelona. El mes que ve inaugura una nova base a l’aeroport del Prat. Com també fan altres aerolínies de les mateixes característiques, EasyJet rebutja l’etiqueta de companyia low-cost.

Per què EasyJet no vol que se li digui aerolínia de baix cost?

Des del naixement de la companyia, l’enfocament sempre va ser més encarat al client que en les conegudes com a companyies de baix cost. És cert que les tarifes barates eren un dels principals atractius, però també un servei de qualitat. Entre Ryanarir i EasyJet hi ha moltes més diferències que semblances.

¿És més fàcil ser una aerolínia de baix cost al mercat espanyol?

No és fàcil enlloc. L’exigència és altíssima, has d’aconseguir fer volar tots els teus avions constantment durant 11 hores al dia i omplir-los al 90%. A l’agost és senzill omplir un vol de Londres a Barcelona, però també ho has de continuar fent un dimarts de febrer. En el nostre cas, una de les claus és ser una companyia paneuropea, no estar basats només en un únic mercat, com fan les aerolínies més tradicionals, i tenir la presència repartida en diferents països. Som líders a Anglaterra, però també som segons a França i a Holanda. Així tenim menys dependència de factors interns i de cicles econòmics.

¿Ryanair ha perjudicat la imatge del low-cost ?

El problema és fer servir l’etiqueta baix cost. Per a mi, la noció de low-cost és equivocada. Aquest concepte es va inventar als Estats Units a la dècada dels 70, i es consideraven de baix cost les aerolínies que volaven a aeroports secundaris. En el nostre cas, ja des del segon any de vida, el 1996, vam començar a volar a aeroports principals. Però a Europa va arribar un moment en què es va entendre el low-cost com un “per 20 euros, què més vols?”, sense tenir en compte la voluntat o no de donar cap tipus d’atenció.

Sembla que ara se n’han adonat altres companyies.

Es tendeix cap a un model híbrid. A Anglaterra ja ni tan sols es parla de low-cost, és completament normal, i el primer ministre vola constantment amb EasyJet. El que estem començant a veure és com altres empreses comencen a apostar per un model similar al d’EasyJet.

¿Pensem, per exemple, en el cas de Vueling al Prat?

Ja fa temps que competim amb Vueling. Vam començar a volar a Barcelona des d’Holanda l’any 1996, així que coneixem bé el mercat de Barcelona i estem en molt bones condicions de competir-hi, i més ara que inaugurem la nova base al Prat per potenciar el creixement a la resta de l’Estat.

Per què van decidir tancar la base que tenien a Madrid i traslladar-la a Barcelona?

Cada vegada que muntem una base ho fem amb visió de llarg termini, però això no vol dir que si finalment no es compleixen les expectatives hàgim de perpetuar una situació que no és la millor per a l’eficiència del negoci. L’any 2012 s’hi van sumar dos factors: la pujada excessiva de les taxes aeroportuàries d’Aena i un excés de capacitat de Madrid amb poca demanda. El 2007 havíem obert base a la capital espanyola, però aquests factors ens van impulsar a tancar-la el 2012.

I ara que es recupera el trànsit, per què Barcelona i no Madrid altre cop?

Continuem fent volar més de dos milions de passatgers a Madrid. Va ser una decisió molt dura de prendre perquè al final també hi ha 300 treballadors que en reben les conseqüències. D’aquests, un 90% van decidir reubicar-se en altres bases d’Europa. Però ara és totalment diferent. Vam començar a volar a Barcelona abans que a Madrid. El Prat era l’aeroport on teníem més trànsit sense tenir-hi base i, per tant, obrir allà era el pas natural. Veiem aquesta aposta com un pas cap al creixement i com una aposta de futur que s’ha de desenvolupar en deu anys.

Parlant de treballadors, EasyJet sempre fa referència a la contractació dels treballadors segons la normativa de cada país on instal·la la base. No passa el mateix en altres companyies. Per què?

No hi ha voluntat política perquè, d’una banda, les autoritats entenen erròniament que, si exigeixen a les aerolínies que compleixin amb la regulació local de les condicions laborals dels tripulants, les companyies desviaran el trànsit a altres llocs. També hi ha la dificultat de regular tripulants de cabina i pilots quan passen bona part del temps volant i travessant diferents jurisdiccions. Però cal dir que, a part de França i Dinamarca, on es va exigir que una aerolínia irlandesa complís amb les condicions laborals mínimes del país per als seus treballadors basats al país, ningú més ha posat fi a aquestes polítiques. S’ha de decidir si la plantilla pertany o no a aquella jurisdicció i pagar els impostos corresponents.

el llibre terrible

Confio que els amables lectors m’ho perdonaran. Però, després d’unes setmanes en què ha semblat que el guionista de la política catalana era el mateix Alfred Hitchcock, fer anàlisis a tres dies vista em resulta un exercici d’alt risc, i trobo una temeritat escriure dijous -sobre la CUP, Artur Mas, la repetició electoral...- perquè vostès ho llegeixin diumenge, quan en l’interval poden haver passat qui sap quines coses noves i imprevisibles. Mentre esperem, doncs, que el panorama s’estabilitzi una mica, permetin-me que avui els parli d’un llibre que he llegit recentment; d’una de les lectures que més m’han impressionat en els darrers anys.

Publicat aquesta tardor per Viena Edicions dins la ja prestigiosa col·lecció El Cercle de Viena, el llibre es titula Mendelssohn és a la teulada, i té per autor un tal Jirí Weil. Escric un tal perquè es tracta d’un novel·lista fins ara perfectament desconegut entre nosaltres. Nascut el 1900 dins d’una família jueva de Bohèmia sota el paternal ceptre del vell emperador Francesc Josep, ja en la flamant República Txecoslovaca el jove Weil -com tants altres universitaris i treballadors del seu mateix origen- es va deixar enlluernar per la llum que brillava a l’est; vaja, que va abraçar la fe comunista, i va fer llargues estades a la Unió Soviètica, i va traduir del rus al txec, i va acabar ensopegant amb la paranoia estalinista. Però era un home de sort, perquè en va sortir sencer i el 1935 va poder tornar a Praga. Dos anys després hi va publicar un llibre testimoni sobre l’atmosfera de les primeres purgues de Stalin: Moscou-frontera.

Aleshores, quan Weil començava a denunciar els estralls del totalitarisme comunista, li va caure al damunt el seu germà bessó: el nazifeixisme. El març de 1939, Hitler liquidava l’estat txecoslovac i instaurava el Reichprotektoratde Bohèmia i Moràvia, una mena de colònia que constitueix el marc històric de Mendelssohn és a la teulada.

Som, doncs, davant d’un llibre implícitament autobiogràfic. L’autor no s’hi encarna en cap personatge concret, però les seves experiències de jueu momentàniament tolerat -la seva esposa era ària-, humiliat i perseguit a la Praga ocupada impregnen tot el text. Un text que comença en clau de sàtira, quan els nazis descobreixen que, a la balustrada de la Casa Alemanya de les Arts, hi ha una estàtua... del compositor Felix Mendelssohn, i passen mil facècies abans d’identificar-la i poder-la enderrocar. Però un text que -en paral·lel amb la realitat mateixa que descriu- va esdevenint més i més angoixant, opressiu, tràgic, com el dels jueus atrapats en la ratera hitleriana.

El llibre de Jirí Weil, doncs, mereix un lloc d’honor dins l’anomenada “literatura de l’Holocaust”. No és qüestió, ara, de confegir rànquings ni de fer comparacions amb Primo Levi, Elie Wiesel, Imre Kertész, etcètera. Serà suficient de dir que, sense grans ínfules filosòfiques, Mendelssohn és a la teulada toca molts dels temes principals d’aquella literatura: la qüestió delsJudenräte (Consells Jueus), les Ghettowache (Policies del Gueto) i altres formes de col·laboració dels mateixos jueus en la maquinària destinada a exterminar-los; la maligna destresa dels nazis a ocultar-los quin era el seu destí final i a alimentar-ne falses esperances de supervivència com a treballadors “imprescindibles”; les actituds diverses de la població txeca no jueva, que anaven des de l’ajut fins a la delació...

En el quadre impressionista que Weil pinta -més que un relat lineal, es tracta d’un mosaic de personatges, escenes i situacions-, Auschwitz i els altres camps de la mort hi són una referència el·líptica, i la violència física resulta molt implícita, sense truculència ni morbositat. L’acció es desenvolupa en una Praga desfigurada per l’amo estranger, i a Terezín (Theresienstadt), el camp de concentració i trànsit que els nazis van ensenyar alguna vegada com a aparador del “bon tracte” que donaven als jueus. A més, podem trobar-hi el relat de l’Operació Antropoide que, la primavera del 1942, va liquidar el Reichprotektor Reinhard Heydrich, però explicat des dels ulls del mateix “carnisser de Praga”. En resum: una joia, realçada per l’excel·lent traducció del txec a càrrec de Jaume Creus.

Permetin-me tancar aquest article completant breument la biografia de Jirí Weil. Quan, a finals del 1942, li va arribar l’ordre de deportació, va tenir prou coratge, enginy i amics per fingir que s’havia suïcidat llançant-se des d’un pont al riu Moldava. Declarat oficialment mort, va viure dos anys i mig en la clandestinitat, va gaudir del fugaç alliberament del 1945 i, ja sota la dictadura comunista, el 1949 va publicar la novel·la Viure amb una estrella, que li va merèixer de les noves autoritat la qualificació d’“enemic del poble”. Va subsistir com va poder, es va beneficiar una mica de la desestalinització del 1956 i va morir prematurament el 1959, afeblit per les penúries dels anys nazis. Mendelssohn és a la teulada no es va publicar -pòstumament- fins al 1960. Ara que per fi ens ha arribat, gaudeixin-lo.

el port vell

Aquests últims dies l’edifici ha tingut més ús del que era habitual: agents dels diferents cossos policials implicats en la persecució dels venedors ambulants il·legals a la zona portuària el freqüenten per anar al lavabo. I molts turistes, i això ja és més habitual, s’hi atansen encuriosits per saber què s’hi fa i també per preguntar si poden fer ús dels serveis. Però des de principi d’aquesta dècada, l’edifici del Portal de la Pau, que va ser construït el 1907 com a estació marítima i havia sigut la gran seu de l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB), té un ús gairebé testimonial. Després que els treballadors de les oficines del Port s’anessin traslladant de manera progressiva cap al flamant World Trade Center -els últims que van marxar van ser l’equip de premsa i de relacions públiques- l’espai va quedar buit. Tot i que encara acollia actes com la Barcelona World Race, es va convertir en una mena de seu fantasmadel Port situada en un edifici catalogat -just on acaba la Rambla- que esperava el seu moment. I el moment arriba ara, ja que l’Autoritat Portuària s’ha marcat el repte de recuperar l’edifici i d’obrir-lo a la ciutadania.

L’immoble, que el 1918 va canviar l’ús d’estació marítima pel de seu de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (l’ens predecessor de l’Autoritat Portuària), va viure canvis notoris arran dels bombardejos de la Guerra Civil, que el van deixar isolat dels coberts que tenia a la part del darrere. I ara novament viurà una transformació. El Port vol dignificar la seva seu històrica i acostar la seva activitat a la població a través d’un gran espai destinat a centre de divulgació.

Recuperar l’edifici original

L’ambiciós projecte de transformació que hi ha en marxa, que implicarà una inversió de més d’11 milions d’euros i gairebé dos anys d’obres, d’una banda preveu explicar l’activitat portuària als ciutadans amb un gran port center a la planta baixa, i, de l’altra, pretén retirar tots els afegits que es van anar incorporant a l’edifici producte dels diferents usos que ha anat tenint i recuperar una aparença dignificada. A més, la reforma preveu guanyar un nou element estrella: una gran terrassa que resseguirà tres de les quatre bandes de l’edifici i que permetrà l’organització d’esdeveniments. Encara s’ha de definir si s’hi podrà accedir en el marc de la visita al port center.

Per exemple, la reforma donarà protagonisme a la gran bòbila del primer pis -sota la qual, a principis de segle, hi havia el restaurat Mundial Palace- i a les quatre torres que presideixen l’estructura i que han anat quedant desvirtuades fruit de la improvisació de nous despatxos, altells i fins i tot d’una nova planta a la coberta. L’edifici guanyarà grans espais diàfans tant a la planta baixa com al primer pis.

“Hem volgut recuperar l’espectacularitat de l’edifici històric”, remarca Miguel Ángel Pindado, director de projectes d’infraestructures del Port, que emfatitza la voluntat d’“acostar” el Port a la ciutadania a través del nou centre de divulgació,projectat en la línia dels que ja funcionen en altres ciutats d’influència marítima com Anvers.

Sala del Consell

El nou Portal de la Pau mantindrà un espai destinat a les reunions del Consell de l’Autoritat Portuària -actualment la sala que feia aquestes funcions a l’edifici històric està com si el temps s’hi hagués aturat, amb tot el mobiliari protegit amb plàstics perquè no s’hi posi la pols-. En aquest sentit, un dels objectius del nou projecte és que l’edifici recuperi el caràcter simbòlic de seu del Port en una línia similar al que representa la Llotja de Mar per a la Cambra de Comerç. Amb la remodelació, l’edifici tindrà a la planta baixa -a més del centre d’interpretació, que ocuparà la pràctica totalitat de la sala hipòstila- un espai per a bar i un altre per a botiga.

En canvi, el primer pis serà d’ús menys públic. Hi haurà una gran sala polivalent pensada per acollir esdeveniments, que quedarà sota la bòbila, i dues sales d’ús més privat per a l’APB: la del Consell i el despatx del president. No obstant això, el dia a dia dels treballadors de les oficines del Port continuarà al World Trade Center.

L’Ajuntament és crític amb la manera com l’APB ha conduït aquest projecte de remodelació i, tot i celebrar que no es tracta d’una reforma encaminada a barrar l’ús ciutadà a les instal·lacions portuàries com entenen que va ser la del Port Vell, asseguren que es podria haver dissenyat d’acord amb l’Ajuntament. “Un projecte d’aquest estil es podria haver fet no buscant només el vistiplau de l’Ajuntament per tirar-lo endavant sinó consensuant-lo des del primer moment”, com explica la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin.

A finals del mes d’octubre l’APB va aprovar començar el procés de licitació del projecte. Es preveu que les obres durin un màxim de 21 mesos. I per tant, els canvis podrien començar a ser evidents abans de dos anys.

brasil

La Terezinha de Jesus i l’Ana Paula Oliveira són dues mares coratge. Brasileres negres, veïnes dels barris de faveles de Rio de Janeiro i, com diuen elles, pobres. Aquest és un perfil que les fa fàcilment víctimes propícies de la violència de la policia. Totes dues posen cara a una situació que Amnistia Internacional denuncia des de fa temps: la majoria de les víctimes de la violència policial són nois, negres i de barriades amb pocs recursos. Com els fills d’aquestes dues dones. “Jo sé que el meu fill va morir per ser negre i pobre i viure en una favela”, explica la Terezinha, mentre una enèrgica Ana Paula assenteix.

A la Terezinha, la policia li va matar el seu fill Eduardo, de només 10 anys. Era el dos d’abril del 2015, Dijous Sant, i el nen esperava a la porta de la seva favela que arribés una germana. A l’interior de la casa, la mare feinejava, aliena al drama que li venia a sobre. “Vaig sentir un tret i el meu fill que em cridava: «Mama!»”, recorda aquesta mare que en encarar-se amb els agents només va rebre una amenaça. “Em van dir que callés, que havien matat el meu fill i amb la mateixa facilitat em podrien matar a mi”.

En canvi, en la declaració judicial, els policies van donar fins a quatre versions diferents, sense que en cap en fossin responsables. Tot és mentida, repeteix aquesta mare, que assegura que el seu fill no duia cap pistola a les mans sinó un telèfon blanc, i que tampoc era una “bala perduda” el tret que va matar el nen a l’acte. “L’Eduardo era un nen molt maco, molt afectuós, bon estudiant, mai s’havia ficat en cap problema, sempre anava de casa a l’escola”, recorda.

Buscant justícia

De moment, el cas de l’Eduardo ha acabat sense cap imputat, però De Jesus confia que finalment es faci justícia. Un informe intern de la policia va concloure que els agents van actuar en “legítima defensa” i que el menor va rebre una bala que anava dirigida a un narcotraficant. Però després de “molta lluita i trucar a moltes portes”, explica la mare, la Fiscalia ha ordenat reobrir el cas en haver identificat un agent com l’autor material del tret mortal. A Terezinha de Jesus no la convencen: vol arribar fins al final.

Combinació tòxica

Amnistia Internacional denuncia que quan hi ha policies involucrats en un crim la investigació es limita a un full d’incidències i gairebé sempre s’acaba resolent que la mort ha sigut per “un acte de resistència”. Segons l’ONG, la impunitat és fruit de la “combinació tòxica” que suposa una policia corrupta i violenta, uns tribunals que no fan justícia ni reparen les víctimes i unes comunitats pobres que són “invisibles” per ser escoltades i ateses per altres institucions.

“La policia està en guerra amb les faveles”, conclou Terezinha de Jesus, que ha hagut de marxar de Rio per por de patir represàlies arran de la seva campanya per aconseguir que els culpables per l’assassinat acabin pagant. La guerra forma part, segons aquesta dona, d’una operació de “neteja” a consciència dels que molesten i embruten la bonica postal que les autoritats pretenen oferir de la ciutat de la samba. Rio serà a partir del 5 d’agost ciutat olímpica, i es convertirà així en la primera seu llatinoamericana de la història, el colofó per al Brasil, que el 2014 ja va acollir el Mundial de Futbol.

Sorprès en una baralla

Ana Paula Oliveira s’emociona sovint quan parla del seu fill Johnnatha, mort el 14 de maig del 2014 als 19 anys. També per trets de la policia. El jove es va veure sense voler al mig d’una baralla entre uns nois i la policia, en una favela del nord de Rio de Janeiro. En intentar fugir, va rebre una bala dels agents, que van assegurar que s’havia resistit i no havia atès l’ordre d’aturar-se. Amb tot, un agent està imputat i espera judici. “La policia ens veu com a enemics, als que vivim a les faveles, més que als narcotraficants”, es lamenta Oliveira, que explica que després de l’assassinat del seu fill s’ha centrat a donar a conèixer la impunitat policial i la violència extrema que pateixen els més desfavorits.

La policia és responsable del 16% dels homicidis a Rio de Janeiro, segons Amnistia, que ha organitzat la campanya Jove negre viu per Europa. Tres quartes parts dels 56.000 assassinats en aquesta ciutat en un any són negres d’entre 15 i 19 anys, en un país on ser negre és gairebé sinònim de ser pobre. “És racisme el que patim a les faveles, tothom té un amic o un familiar que ha perdut un fill a mans de la policia”, afirma Oliveira aferrada a la mà de la seva col·lega Terezinha.

reis

Els Reis Mags ja són a Barcelona. Com cada any, Melcior, Gaspar i Baltasar han arribat al Moll de la Fusta a bord del pailebot 'Santa Eulàlia' sota l'atenta mirada de milers de nens emocionats. Per primera vegada, ha sigut l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui els ha entregat les claus de la ciutat perquè puguin entrar a totes les cases i repartir els regals aquesta nit. L'ha acompanyada el president del port de Barcelona, Sixte Cambra.

El rei blanc té una retirada al primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, i el ros s'assembla a l' actor Eduard Fernández. En rebre'ls, Colau ha expressat que, com a alcaldessa, sap que els nens "no només han demanat regals, sinó que també desitjos per a tots els nens del món". "Sé que el que més han demanat és que no hi hagi més bombes, ni pistoles ni guerres", ha explicat, i ha afegit que també reclamen que sigui "ciutat d'acollida, d'amor i no de guerra". L'alcaldessa ha afirmat que tot això els Reis no ho poden fer sols i que per això estem tots aquí per ajudar-los.

El rei Melcior, per la seva banda, ha deixat clar que aquest any "no porta regals de nens o de nenes", ja que "tothom pot jugar a jocs de tota mena".

• 

Colau ha entregat les claus de la ciutat als Reis d'Orient / CÈLIA ATSET

• 

Des d'aquí, els tres Reis Mags s'han desplaçat fins a l' avinguda del Marquès d'Argentera, on els esperaven les carrosses i comparses a punt per a la desfilada, en cinc quilòmetres de recorregut. La desfilada ha començat a les sis de la tarda i ha acabat a les nou del vespre a l'avinguda Maria Cristina.

És el mateix recorregut que l’any passat. La Cavalcada ha desfilat pels punts cèntrics de la ciutat, com la plaça Urquinaona, la plaça Catalunya i la plaça Universitat, i ha recorregut el carrer Sepúlveda fins a arribar a plaça Espanya.

Aquest any, la Cavalcada de Reis de Barcelona ha explicat un conte sobre la màgia dels Reis d'Orient en diferents escenes que s'han representat al llarg del recorregut.

Unes 1.300 persones han omplert fins a 800 metres d’espai itinerant que converteixen la Cavalcada en l’espectacle de carrer més gran i participatiu de la ciutat.

L'espectacle ha comptat amb un relat que ha combinat el diàleg amb el teatre gestual, fruit del guió de David Cirici. Diverses plataformes mòbils amb actors han anat representant el conte distribuïdes per tota la Cavalcada.

La desfilada també ha comptat amb una part femenina important, ja que l’han obert tres dones: una sobre el cavall, una altra sobre l’Estel d’Orient i la patge Estel.

• 

El rei blanc, amb una retirada a Gerardo Pisarello, ha recollit les cartes dels nens / CÈLIA ATSET

Com en els últims anys, els caramels no s'han llançat des de les carrosses dels Reis, sinó que s'ha fet des d'unes carrosses convertides en fàbriques de llaminadures a l'últim bloc de la cavalcada. S'hi han llançat 4.644.000 caramels.

cavalcada

Barcelona rebrà aquesta tarda els Reis d’Orient en una gran festa musical, artística i teatral. Ses Majestats arribaran ben puntuals a les 16.30 h al Moll de la Fusta, a bord del tradicional Santa Eulàlia. El Patge Gregori, la Patge Estel i el Patge Omar faran de mestres de cerimònies a partir de les 16.15 h. Aquest serà el primer any que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, lliuri als Reis Mags la clau que obre totes les portes de la ciutat. Cinc quilòmetres de recorregut per a una Cavalcada que començarà a les 18 h a l’avinguda Marquès de l’Argentera i acabarà a les 21.30 h a l’avinguda Maria Cristina amb l’arribada de l’últim element del seguici.

L’aposta pel teatre serà una de les novetats d’aquesta desfilada. Diferents carrosses narraran -una escena cada una- el conte de la màgia dels Reis d’Orient. Així, a més de la música, la paraula prendrà una part important. La desfilada també comptarà amb una part femenina important, ja que l’obriran tres dones: una sobre el cavall, una altra sobre l’Estel d’Orient i la Patge Estel.

Per raons de seguretat, seguint les mesures dels dos anys anteriors, els caramels es llançaran només des d’unes carrosses convertides en fàbriques de llaminadures a l’últim bloc de la Cavalcada i no des de les carrosses dels Reis. Els 4.644.000 caramels que es llançaran són tots aptes per a celíacs.

Unes 1.300 persones ompliran fins a 800 metres d’espai itinerant que la converteixen en l’espectacle de carrer més gran i participatiu de la ciutat. A través d’una apli mòbil creada per BTV, els nens i nenes poden gravar en vídeo els desitjos que tenen. Una carrossa obrirà la Cavalcada amb els missatges, que s’emetran a les pantalles.

Pel que fa al recorregut, es manté el de l’any passat. La Cavalcada desfilarà pels punts cèntrics de la ciutat, com la plaça Urquinaona, la plaça Catalunya i la plaça Universitat i recorrerà el carrer Sepúlveda fins a arribar a plaça Espanya. A través de la web de l’ARA es podrà consultar un mapa que ha fet l’Ajuntament de Barcelona, que mostrarà en temps real on és la primera carrossa del seguici.

El metro de Barcelona estarà en funcionament fins a les 2.00 h i es reforçarà el servei amb més personal d’atenció al públic, seguretat i neteja a les estacions més concorregudes. S’esperen entre 500.000 i 600.000 persones. TMB recomana l’ús del Metro, ja que hi haurà afectacions en el trànsit i talls entre les 17 h i les 21.30 h.

Més tortells aquest 2016

El Gremi de Pastissers de Barcelona apunta que els catalans menjaran aquest any uns 880.000 tortells de Reis elaborats en pastisseries i fleques. El sector artesà preveu un lleuger repunt en les vendes. El de massapà amb fruita continua sent el més demanat, tot i que cada cop es venen més tortells farcits de crema, nata i trufa. El president del Gremi de Pastissers de Barcelona, Elies Miró, recomana menjar el tortell “acabat de fer”.