carnaval de pit i cuixa

Fardo' (subs.): expressió informal utilitzada al Garraf, principalment a Sitges i a Vilanova i la Geltrú, per referir-se al fet d’anar vestit de qualsevol manera, sense vetllar gaire per l’estètica; a agafar de l’armari el primer que hi trobes. Però també significa el contrari d’anar en tanga i sostenidors: anar com un sac, tapar-se tant que gairebé ni se’t veu. I, finalment, també vol dir sàtira.

Aquest mot, d’ús comú en aquests dos municipis de la costa catalana, és, paradoxalment, un dels factors que fan dels seus Carnavals dues celebracions tan diferents i, alhora, motiu de rivalitat històrica. “Sitges és pit i cuixa i lluentons, i Vilanova és més fardo”, afirma Núria Escalona, productora d’ Els spin doctors a Catalunya Ràdio i sitgetana il·lustre. Per fer un símil, assenyala, Sitges seria Rio de Janeiro i Vilanova seria Venècia. “Pel que fa al Carnaval, nosaltres ens assemblem més al model llatinoamèrica: poca roba, molt tanga i molta música”, afegeix la sitgetana.

En els últims anys, així i tot, reconeix que s’han recuperat alguns elements del fardo,històricament presents també a Sitges però menys mediàtics. Enguany, de fet, la colla que s’encarrega del personatge del Carnestoltes, No K-Lia, van presentar el programa d’actes declarant-se “uns enamorats del fardo, de la sàtira”, i dijous van obrir el Carnaval amb un rei inspirat en el Greco tal com el reivindicava Santiago Rusiñol. L’acompanyaven personatges de l’època modernista representats irònicament, com Ramon Casas, Miquel Utrillo, Facundo Bacardí o el rei Alfons XIII. “I alhora tenim la reina del Carnaval”, recalca Escalona, en què l’important és “descobrir qui és la noia que l’encarna, veure si va prou despullada o comprovar com es mou”. I, efectivament, dijous la reina va presentar-se al més pur estil Rio: acompanyada per un espectacle de samba.

Trobar parella al Carnaval

Paco Escribano, periodista, exdirector de TV3 i vilanoví de soca-rel, està d’acord que el de Vilanova és un Carnaval més satíric que no pas de lluentons. “El Carnaval de Vilanova està pensat per passar-s’ho bé com a actor i no tant com a espectador. Excepte el dia de les comparses, està fet per participar-hi, més que per mirar-se’l”, assenyala. El més important de la celebració, diu Escribano, és que forma part de “l’educació sentimental i cínica dels vilanovins”. “La nostra és una festa molt completa. Té, evidentment, un element satíric i de la conya, però alhora és la festa amb què tots els vilanovins hem crescut i ens hem format: moltes parelles aquí han nascut per Carnaval. De fet, si no hi vas en parella, no vas a la comparsa”, sentencia el periodista.

Però, d’on neix aquesta rivalitat? “La capital del Garraf és Vilanova, però hi ha poc sentiment de comarca, perquè totes dues ciutats -Sitges i Vilanova- tenen molta personalitat. Això queda reflectit en els seus Carnavals”, explica Escribano, que continua: “La rivalitat històrica havia sigut Vilanova-Vilafranca, però arran del Carnaval, Sitges s’ha fet una ciutat cosmopolita, amb una dimensió internacional que atreu gent molt variada, i la rivalitat s’ha traslladat al binomi Vilanova-Sitges”, il·lustra Escribano. Núria Escalona té una altra explicació: “El Carnaval és una cosa que als pobles es viu molt. Cadascú defensa les seves arrels i el que ha viscut de petit. Quan vius un altre Carnaval et pot agradar, però penses que no és l’original”, afegeix, i reconeix que la competència sana fa millors les dues celebracions.

Al cap i a la fi, diu Escribano, el Carnaval és un esperit: “El Carnaval és la festa dels poca-soltes: exalta el poca-soltisme de la gent. Ser-ho de tant en tant està bé, és molt terapèutic. Per això el que més m’agrada del Carnaval -i poques festes ho fan com aquesta- és que transforma la mirada de la gent: la mirada és de festa”, conclou el periodista vilanoví.

res es per sempre

Un servei temporal

Francesc Marc Alvaro

Hora de canvis, de sortides i d’entrades en un govern. Els que han de plegar, els que no continuen, poden adoptar diverses actituds. Deixar un càrrec i tot el que l’envolta és un acte que dóna sentit a la democràcia, però sempre hi ha persones que no ho entenen. En democràcia, la política és (hauria de ser) un servei temporal. Hi ha qui viu aquesta situació normal com un drama. Alguns tenen por d’una cosa que –segons diuen– passa en el moment en què ja no ocupes cap despatx oficial: deixa de sonar el telèfon i deixen de convidar-te a una pila d’actes on et reservaven llocs preferents. M’expliquen que hi ha un polític important del nostre país que es nega a abandonar la primera línia perquè no sabria què fer als vespres si li treien la responsabilitat que encara avui desenvolupa. Sembla una peripècia pròpia d’una comèdia lleugera però els asseguro que no és fruit de la imaginació de cap dra­maturg.

La creació del Govern Puigdemont ha comportat adéus i benvingudes. Saber plegar d’una tasca oficial amb elegància és tan important com saber entrar-hi amb prudència. Els petits gestos són molts reveladors. Per exemple, hi ha persones que els costa molt de tornar el mòbil i altres instruments i objectes que l’Administració posa a l’abast dels càrrecs governamentals per fer les seves funcions. Quan això passa, uns funcionaris abnegats i pacients han de dedicar-se a empaitar l’individu que es fa el boig i vol aferrar-se a aquelles màquines que –pagades amb diners de tothom– simbolitzen el poder que va tenir i va escenificar durant una temporada més o menys llarga. La persecució discreta de qui no vol tornar un mòbil perquè no es resigna a retrobar-se amb la seva vida de ciutadà normal pot ser penosa i fins i tot ridícula. A vegades l’excusa de l’interessat és tan forçada com difícil de sentir sense indignar-nos: “Carai, ni que volgués mantenir el cotxe oficial, només és un telèfon!”. Vull pensar que no és un problema de gasiveria, és molt pitjor: és creure (amb una autoindulgència esfereïdora) que tens dret a mantenir certs privilegis perquè un dia vas formar part dels que prenien decisions d’importància. I és oblidar que tot ministre, tot conseller, tot director general, tot cap de gabinet i tot alt càrrec d’un govern no és altra cosa que un empleat de la ciutadania, de qui cal esperar eficàcia, responsabilitat, humilitat i honestedat. Cal esperar-ho i cal exigir-ho amb l’autoritat i el dret que ens dóna el fet de ser votants, ciutadans i contribuents.

No compro les simplificacions de la suposada nova política però detesto profundament les rutines, justificacions i actituds d’aquells que encara avui no saben que la seva missió té –ho facin millor o pitjor– data de caducitat des del moment en què prometen el càrrec. Tots són provisionals, tot és efímer.

carnaval

Alegria, Carnestoltes, que demà és cendra!”, diu la dita popular. Des d'aquest dijous fins que comenci la Quaresma, el 10 de febrer, tot serà gresca i disbauxa als pobles de Catalunya, quan les celebracions més folklòriques s’apoderen del país. Enguany, el Carnaval arriba amb menys complexos que mai. Aquestes són les cites imprescindibles:

• 

Els Carnavals més emblemàtics del país

Barcelona

La Reina Belluga torna per instaurar la fi dels bons costums. A Barcelona, el govern de Colau s’estrena amb una Reina de Carnestoltes inspirada en un personatge del segle XVII, la Reina Belluga. Arriba, segons el consistori, per reconèixer “la participació social i política de les dones”. La nova estrella del Carnaval  va presentar-se en societat com “la reina dels folls i dels poca-soltes, la reina de la diversió i de la desobediència; la reina que proclama la fi dels bons costums i del poder establert i que instaura el regnat de l’excés, dels plaers, del menjar i del beure, de la festa i del sexe”.

Llegiu l'opinió d'Empar Moliner sobre la Reina BellugaElla serà l’encarregada d’inaugurar el Carnaval amb la lectura del ban, on proclamarà el nou regnat de Carnaval i convidarà la ciutat a viure “desenfrenadament intensos dies de disbauxa”. Un dels moments més esperats és diumenge 7, quan té lloc la famosa Taronjada, l’acte central del Carnaval barceloní, on es llançarà confeti i centenars de globus taronja. El dia abans, dissabte 6, més d’una trentena de rues populars hauran desfilat pels barris de la ciutat. Dimecres 10 de febrer el barri de la Barceloneta s’acomiadarà del Carnaval amb l’enterrament de la sardina.

Sitges.- Els lluentons i el pit i cuixa són els veritables distintius de la ciutat

A Sitges, com a la capital catalana, enguany també miraran enrere per celebrar el Carnaval. Amb el lema “Tot torna”, la colla que s’encarrega del personatge del Carnestoltes, No K-Lia,vol recuperar la filosofia carnavalera de la dècada dels 80, amb el seu fardo i la seva sàtira. Evidentment, tampoc hi faltaran els lluentons i el pit i cuixa, veritables distintius del Carnaval a Sitges.

La colla Bon Rotllo, responsable de la Reina del Carnaval, ha avançat que la seva carrossa, que sortirà dijous, estarà ambientada “en una novel·la de l’any 1912, submergida en un món de flors”, i que la Reina serà “extravagant, sensual i elegant”. A Sitges, diumenge i dimarts són els dies més forts d’aquesta celebració, amb les tradicionals rues, que estan entre els deu millors Carnavals del món, segons diversos rànquings.

Vilanova i la Geltrú.- La Merengada és un dels moments més emblemàtics

A Vilanova i la Geltrú, la Merengada és cada any un dels moments més esperats del Carnaval, quan els vilanovins es reuneixen al centre de la ciutat amb galledes plenes de merenga, a punt per empastifar-se de dalt a baix. En aquesta ciutat del Garraf, els Carnavals són també sinònim de xatonades, coca de llardons i festa en família.

Solsona.- Enguany intentarà que no es repeteixi la polèmica del cartell

Solsona, que acull un dels Carnavals més emblemàtics de Catalunya, celebra a partir de dijous la seva festa més popular, que ja acumula 45 anys de tradició. Aquest any, des de l’organització s’ha buscat una implicació més gran de les comparses, que tindran més pes en els diversos actes.

D’altra banda, l’entitat organitzadora confia que hi haurà una festa “tranquil·la” després de la polèmica de l’any passat amb el cartell promocional fals, que animava els participants del Carnaval a “matar espanyols en un ambient festiu, pacífic i familiar”. Per aquest motiu, diuen que el muntatge de l’arribada del rei Carnestoltes s’ha fet perquè “ningú el pugui manipular ni porti a confusions”.

• 

El fals cartell de Solsona va aixecar una gran polseguera / ARXIU

Platja d'Aro.- S'espera superar els 5.000 participants

A Platja d’Aro, el Carnaval més popular de la Costa Brava, s’espera superar dissabte -quan té lloc la Gran Rua de Carrosses i Comparses- els 5.000 participants de l’edició anterior, en què van desfilar una setantena de colles, les mateixes que enguany repartiran color i gresca pels carrers de la ciutat.

Torelló.- Serà l'últim any per a l'organització cultural PIOC

L’organització cultural PIOC s’encarrega del Carnaval de Torelló ininterrompudament des del 1978. El d’aquest 2016 serà, per a ells, l’últim de trenta-vuit anys que han donat per a molt. Segons explica el president, Cristian López, pleguen per “l’esgotament de l’equip”. “Ens hem fet grans, considerem que el nostre projecte està esgotat i que és el moment de cedir el testimoni a una nova generació”, diu a l’ARA. Per als anys que vénen, demanen per al Carnaval de Torelló “una llarga vida i molts èxits”. Divendres 5, quan e ls homes es disfressen de dones i viceversa – Senyoretes i Homenots–, és un dels dies més esperats.

full de ruta

Cap de setmana d'acostament entre CDC i UDC. Tot va començar amb una frase que va deixar caure ahir, al consell nacional dels convergents, Josep Rull, coordinador general del partit. Unes paraules que han estat llegides per UDC com un distanciament respecte de l'etiqueta 'independentista' i que avui han estat celebrades per Ramon Espadaler i Núria de Gispert.

Rull va dir ahir que "l'objectiu de CDC no és la independència sinó la justícia social". "Creiem que la independència és la millor manera d'aconseguir l'objectiu, però no ens definim com a independentistes, ni autonomistes, sinó que som nacionalistes catalans, la nostra prioritat és la nació, la gent d'aquest país", va matisar.

Avui, en una entrevista a RAC1, ha reiterat que CDC es defineix com un partit "nacionalista" però ha recalcat que no els "molesta gens" que els diguin "independentistes", i ha assegurat que en el seu programa el 27-S hi haurà una "referència clara, explícita i inequívoca per la independència".

El cas és, però, que la reflexió de Rull d'ahir ha estat aplaudida pel secretari general d'Unió, Ramon Espadaler, que veu més probabilitats d'entesa entre convergents i democristians de cara a concórrer plegats a les eleccions del 27-S. I en el mateix sentit s'ha expressat la presidenta del Parlament i també membre d'UDC, Núria de Gispert, que en una entrevista a Catalunya Ràdio ha dit que el fet que Convergència s'hagi definit com un partit "nacionalista", en comptes d'utilitzar el terme 'independentista', "facilita que CDC i UDC puguin anar juntes".

Rull també ha assegurat que estan molt pendents del debat intern que estan fent a Unió per veure què es plantegen de cara al 27-S i ha reiterat que si l'ANC es presenta a les eleccions "seria una mala notícia". "No podem fragmentar més l'espai sobiranista", ha afegit.

El full de ruta amb ERC

Pel que fa al full de ruta de cada al 27-S que s'hauria de pactar amb ERC i altres partits, el coordinador general de Convergència confia que aquest mes de març CDC i ERC estaran "en condicions de tancar" un acord. El pacte, ha recordat, ha de tenir "voluntat inclusiva" perquè s'hi sumin altres formacions de l'arc sobiranista.

Rull ha expressat el "desig de tenir aquest full de ruta tancat, mínimament pactat", aquesta primavera. S'ha mostrat optimista pel que fa a les negociacions amb ERC i amb la possibilitat que a l'acord s'hi sumin altres forces partidàries de l'estat propi. Ha reiterat que CDC és, com va defensar ahir, una formació "nacionalista", i que la independència és l'"instrument" per aconseguir la "justícia social", que ha de ser l'autèntic objectiu. Tot i això assegura que no els molesta que els anomenin independentistes perquè "defineix una bona part d'allò que som". En aquest sentit, creu que l'escenari després del 27-S és que Catalunya sigui, el 2016, "un país diferent".

la Gala

A l’arrencada de la gala del cinema català vèiem com Rossy de Palma feia un joc de paraules amb el nom de Gaudí i el verb gaudir. Semblava que es treia el fàl·lic guardó de la vagina i exhalava: “Gaudiiiir”. Però més que gaudir, vam patir. I molt. La presentadora va trepitjar l’escenari passada de rosca, nerviosa i amb el plomall tort. Sensació de descontrol que va durar tot l’espectacle. Tenia més de dalinià que de gaudinià. O fins i tot de dadaista, perquè provocava un desconcert inquietant. “Suspeeeens! Suspeeens!”, repetia la presentadora amb el cap ple de plomes i movent-se amb dificultats per l’escenari.

Tot el pressupost se’l van fondre en el vestuari de Rossy de Palma i van fer curt amb els guionistes. El surrealisme i l’extravagància desfermada volien dissimular una manca de recursos evidents. Les constants exhalacions de Rossy de Palma, el guió estrafolari, les dificultats per desxifrar la fonètica de l’actriu i els excessius problemes de so van convertir l’acte en un despropòsit creatiu que passarà a la història. Aquesta edició dels Gaudí serà recordada durant anys. L’escenari, les cortinetes, els tràilers... eren més que efectius i dignes, però l’embolcall va ser un desastre amb instants de ridícul. I vinga “Suspeeens! Suspeeens!” de la presentadora. La idea de la seva pròpia veu en off per potenciar el surrealisme semblava una estratègia d’última hora per entendre-la millor quan parlava.

Tot va ser accidentat i esperpèntic: veus de Rossy de Palma quan no tocaven, el micro que li fallava, un que es quedava en blanc, l’altre que s’entrebancava per dir una sola frase, la Sardà no s’hi va presentar, el millor protagonista no hi era, la millor protagonista tampoc, agraïments gravats amb telèfon mòbil... El moment que Rossy de Palma va semblar que es feia l’harakiri a l’escenari era un gir magistral per acabar aquell despropòsit. Però ni així: va fugir sense clavar-se l’espasa.

Es va escollir de presentadora una diva egocèntrica aliena al desenvolupament de la gala. Però no va ser l’única que no va estar a l’altura: té delicte que una gala que posa en valor el cinema i la interpretació evidenciï un gremi tan poc predisposat. Presentadors de premis i molts dels intèrprets premiats no van demostrar ni fingir cap vigor ni il·lusió per la festa dalt de l’escenari. Potser Berto Romero i Yolanda Ramos van ser els únics que hi van posar una mica d’intenció. A la resta semblava que els fes mandra i que els fessin pujar a la força. Que l’elenc de joves promeses, els que se suposa que tenen més energia i ganes, quedin relegats a un numeret estàtic, tímid i llastimós amb walkie-talkies diu molt poc del gremi. No cal ser Hollywood, potser. Però la gala en cap moment va saber vendre el que és més necessari: el talent. Fent honor a Rossy de Palma, el que va merèixer la gala va ser un contundent suspeeeens.

Pujol, enano?

DE LES GRAVACIONS dels barons del PSOE filtrades per la Cadena SER en subscric totalment la del president extremeny Guillermo Fernández Vara, que ha dit: “Si no deixem clar que el PSOE no té res a veure amb l’independentisme ni per activa ni per passiva, a nosaltres a Extremadura ens maten”. Té tota la raó. Perquè, per desgràcia, ell és dels líders que presenten el catalanisme, i no diguem l’independentisme, com un dimoni amb cua i banyes culpable de tots els mals del passat, present i futur, coneguts i per descobrir. I qui repeteix això i accedeix al poder dient això, si un dia pacta amb el dimoni els que l’han votat el maten. Lògic.

No està sol, en la pràctica de criminalitzar rivals a les urnes. Una pràctica d’alt risc ara que som, i això durarà, en un període de fragmentació, que obliga a pactes. Per això em costa d’entendre, a la política catalana i espanyola, la insistència a arraconar rivals en campanya, a dir frases grandiloqüents de les que comencen per “mai” i inclouen un parell o tres de “no”, que un dia o altre t’has d’acabar empassant. Analistes que miren més enrere recorden que sempre ha passat, que deien “ Pujol enano”, i els acords a Catalunya també tenen canvis de plantejament forçats per les circumstàncies. Però a mi m’agrada més mirar endavant, i com que sabem que la vida política és complexa, trobo bàsic fugir de maximalismes, de l’“això mai”, si no és que ho tens claríssim. I si ho tens tan clar i promets un “mai”, llavors compleix-lo. Per coherència i per aparcar la temptació terrible del cinisme, que endureix massa la pell del polític i allunya la política de la veritat i la confiança de la gent.

casa blanca

La meva amiga Nuria Ribó segueix de molt aprop la que serà segur un altre campanya diferent per arribar  a la presidència dels EEUU. A Iowa, que tu coneixeràs, tots els sondejos els apunten (quin mal rotllo aquesta paraula) com els grans favorits, vull dir a Trump i Clinton, la Hillary. Ella no nomes ha de lluitar contra els republicans sinó també contra la desconfiança que genera. Els segueixen de força lluny Sanders y Cruz. El procés de les primàries comença marcat per el descontentament general de la societat nord-americana. Mentre això passa al despatxos americans, a Europa impulsa el Mid Cat per amb la conexio entre Catalunya i França per el gas dels EUA, he dit Catalunya?, que això reduiria en un 10% el consum de gas rus a la UE. Això vol dir un pas mes cap la independencia a tot gas. I al país veí, el seu rei va estresadissim amb tanta visita de candidat. Li diuen investidura però tindria que ser incadiram. Mentre la catedràtica de economia i amiga de l'avi, Nuria Bosch, que treballa per cert amb el Joe, ens comenta per començar el febrer a 15º, que ni t'explico els euros del fons que hem perdut amb els dubtes xinesos i la davalla da mes gran de la historia del petroli. Be tot el que puja baixa.