Barcelona xinesa

Dracs i lleons de colors llampants. Però també castellers i trabucaires. Un mix xinès i català. Barcelona dóna avui la benvinguda a l’Any Nou Xinès amb una festa que mobilitzarà més d’un miler de persones de cinquanta entitats diferents. És l’acte central de la programació per donar entrada a l’any del mico. Un animal que, segons indica l’astrologia xinesa, s’ha d’associar a un període convuls i amb canvis però que pot acabar resultant molt bo per a aquelles persones que tinguin la capacitat d’adaptar-s’hi. Se n’esperen, en definitiva, bones oportunitats per als negocis.

La desfilada festiva sortirà a dos quarts de dotze del matí del parc de l’Estació del Nord i, després de recórrer alguns dels carrers de la Dreta de l’Eixample -la zona de Barcelona amb més presència xinesa-, culminarà al passeig de Lluís Companys, on hi ha programats espectacles que s’allargaran fins a les dues del migdia. És el tercer any consecutiu que la ciutat dóna aquest impuls a la que és la festivitat més important del calendari xinès. I enguany la celebració coincideix amb la programació de les festes de Santa Eulàlia. “L’Any Nou Xinès ja és un esdeveniment de la ciutat”, emfatitza la comissionada d’Immigració de l’Ajuntament, Lola López, que remarca que “no es tracta d’una celebració a Barcelona, sinó amb Barcelona”. La festa està organitzada per la comunitat xinesa a Catalunya amb el suport de l’Ajuntament i la col·laboració de Casa Àsia, el Consolat i la Fundació Institut Confuci.

La comunitat xinesa ha viscut un autèntic boom aquests últims anys a Barcelona i al conjunt de Catalunya. En només 15 anys, les persones de nacionalitat xinesa censades a la capital han passat de 2.460 a 17.487. Prop del 30% es concentren a l’Eixample i, molt especialment, a la zona que ja es coneix com laChinatown barcelonina, l’entorn de l’Arc de Triomf. Els xinesos són la tercera nacionalitat estrangera més nombrosa de la ciutat, només per darrere d’italians i pakistanesos. I la xifra creix any rere any.

Si als anys 80 i 90 l’arribada esglaonada de ciutadans vinguts del gegant asiàtic es va traduir en la proliferació de restaurants de gastronomia típicament xinesa que es caracteritzaven per oferir a preus baixos plats -llavors- exòtics per a la majoria de paladars -com els rotllets de primavera- i en l’obertura dels primers basars, a mesura que han passat els anys -i que la comunitat xinesa ha crescut en nombre- s’han fet forts en altres sectors, com el de l’estètica o la venda de roba i de fruites i verdures. Una de les constants és el seu caràcter emprenedor: prop de la meitat dels xinesos de Catalunya -el 47,1%- estan afiliats al règim d’autònoms.

• 

Diners en efectiu

“Es coneixen entre ells, perquè sovint arriben a Barcelona seduïts per un amic o familiar, i per això fan ús de l’experiència dels altres i tendeixen a obrir el mateix tipus de negocis”, explica Amadeu Jensana, director d’economia i empresa de Casa Àsia, que remarca que també han emergit tota una sèrie de negocis impulsats per empresaris xinesos i enfocats exclusivament a aquesta comunitat, com agències immobiliàries, mitjans de comunicació o serveis d’assessorament.

“Quan obren negocis tendeixen a pensar en volum i en petits marges, és a dir, a vendre grans quantitats a preus ajustats”, apunta Jensana, que remarca que aquest factor explica l’èxit del seu model en sectors com el de l’estètica a preus ajustats o els basars. Des de fa uns anys, a més, la població xinesa també s’ha fet forta en el sector de l’hostaleria més enllà de l’àmbit dels restaurants xinesos. En temps de crisi, agafar qualsevol bar o restaurant que ja funciona i no fer-hi gaires canvis és una opció més econòmica i fàcil a l’hora d’emprendre. I els xinesos, com apunta Jensana, tendeixen a disposar d’estalvis i d’una xarxa familiar que els permet tenir suport econòmic per obrir el seu propi restaurant. Una situació que, a més, com admetien ja fa uns anys des del Gremi de Restauració de la ciutat, s’ha sumat al fet que molts hostalers autòctons fills de la postguerra arribaven a l’edat de jubilar-se sense un relleu generacional clar. Restaurants gallecs, italians i de cuina tradicional catalana han passat, d’aquesta manera, a mans d’emprenedors xinesos que, en molts casos, no hi han fet canvis estètics. Els xinesos de segona generació, com apunta Jensana, ja no han topat amb la barrera idiomàtica i cultural i ho han tingut més fàcil per integrar-se en el teixit empresarial català.

“Quan vaig arribar a Catalunya vaig aprendre una mica de català. Al principi l’entenia bastant, però com que sempre s’adrecen a mi en castellà pràcticament l’he oblidat”. El Xu Shang Wei va arribar de la Xina fa més d’una dècada i regenta una botiga del sector tèxtil a tocar de l’Arc del Triomf de Barcelona.

Actualment, hi ha 25.934 xinesos afiliats a la Seguretat Social a Catalunya, el tercer col·lectiu més nombrós en aquest aspecte per darrere dels marroquins i dels romanesos. La tendència, però, indica que hi haurà un intercanvi de posicions, ja que en el cas dels xinesos l’augment d’afiliacions ha evolucionat en els darrers anys a l’alça, a diferència tant dels marroquins com dels romanesos, que, com els passa a molts col·lectius d’immigrants, han disminuït en nombre a causa de la crisi.

Manual de català

El Xu Shang Wei té una filla que va a l’escola a Barcelona. “Ella sí que parla i entén perfectament el català”, explica. La integració d’aquest col·lectiu a la societat catalana és, sovint, complicada en els seus inicis per culpa de la barrera idiomàtica i del xoc cultural.

“És una de les comunitats més tancades i els costa fer vida associativa als barris, i per això treballem amb l’objectiu d’ajudar-los a integrar-s’hi”, explica Eulàlia Buch, cap de campanyes d’acollida de la Plataforma per la Llengua. L’ONG del català ha elaborat un manual adreçat al col·lectiu xinès amb vocabulari bàsic per al sector del comerç que està disponible en català, anglès i xinès. “Volem integrar la gent que ve de fora i el millor en aquest sentit és que el català en sigui la llengua vehicular”,

sistema electoral

Els avantatges del sistema de districte uninominal són molts. Però, si els haguéssim de resumir en un, podríem dir que treu poder a l’aparell del partit i passa el protagonisme al diputat. A l’elector, al capdavall. Analitzem alguns avantatges amb cert detall.

L’aparell del partit no ho determina tot. Darreres eleccions a l’Assemblea Nacional francesa. Al districte de Charente-Maritime-1èr va guanyar el senyor Olivier Falorni, un díscol que havia marxat del PSF enfadat perquè el partit, des de París, va entaforar com a candidata socialista del districte la senyora Ségolène Royale, en lloc seu. El senyor Falorni es va presentar com a independent i l’electorat el va escollir. Allez chez vous, Ségolène!

Evitar la demagògia partidista. Qualsevol incident al districte és un afer del seu diputat. Com una mena d’alcalde que té escó al Parlament. L’any 2011, al barri londinenc de Tottenham van tenir lloc uns greus aldarulls socials que van durar dies. El diputat del districte de Tottenham era el laborista senyor David Lammy. Si el Partit Laborista hagués practicat qualsevol tipus de demagògia a la Cambra dels Comuns contra el governtory, el primer ministre Cameron hauria pogut preguntar al senyor Lammy com és que no havia sabut descobrir el malestar del seu districte abans que tot esclatés. En lloc de tot això, govern i oposició van treballar junts per solucionar el problema.

El diputat obligat a passar comptes. El diputat té oficina al districte, on els electors poden anar a exposar iniciatives, a protestar o a donar el seu parer. El diputat ha de respondre ell, individualment. Difícilment pot escudar-se darrere el partit. Res del que succeeix al districte li és aliè: un ambulatori que no funciona, massa clots al carrer, una escola conflictiva, etc. Continuem amb el diputat Lammy de Tottenham. Visitin el seu lloc web, per fer-se’n una idea. No cal dir que la responsabilitat és alta. No es pot escaquejar.

El diputat arrisca i s’ha d’esforçar. El fet és importantíssim a l’hora de solucionar els problemes del ciutadà. Com que només un individu pot sortir elegit diputat del districte, l’afectat ha de treballar per no perdre el lloc de treball a les pròximes eleccions. Com a contrapartida, si ho fa bé, l’electorat li és fidel i li dóna poder. Tornem als exemples.  Visitin el lloc web del diputat Olivier Falorni de que parlàvem al principi. Observin les iniciatives que ha presentat. Intenta defensar els interessos dels seus electors. Per això el seu districte el va votar, malgrat que havia abandonat el partit. ( Nota: Si un diputat català no té ganes de treballar, simplement, no treballa; i no succeeix res. Així l’hi va confessar, a aquest columnista, un diputat del Parlament.)

Són els electors els que governen el partit. No cal muntar xarlotades de democràcia interna de partits, com succeeix aquí. Amb el sistema de districte unipersonal, el diputat té poder. El partit i el diputat estan mútuament condicionats. El partit no pot actuar com vol, ja que, si no escolta les iniciatives dels diputats, pot perdre l’escó. El pot perdre o bé perquè l’electorat queda descontent, o bé perquè el diputat marxa del partit i, si ho ha fet bé, pot ser que s’endugui, de passada, els vots —ja ho han vist amb el cas d’Olivier Falorni—. Per tant, els partits estan obligats a escoltar permanentment, mitjançant els seus diputats, els desitjos dels electors. Tots hem pogut veure els diputats tories o laboristes britànics votar en contra del seu partit. O els congressistes nord-americans votant creuats. O el primer ministre Valls, dimarts d’aquesta setmana, rebent els vots en contra de diputats del seu partit. Tot això és saludabilíssim.

Els vots no malaguanyats. Massa sovint se senten queixes semifeixistes: “El meu vot val igual que el d’un illetrat!” La incitació és fàcil. El districte desactiva, en certa mesura, aquesta temptació. Aglutina interessos objectius, ja que els residents del districte acostumen a tenir interessos prou comuns. Les circumscripcions grosses dilueixen responsabilitats polítiques i els interessos contraposats neutralitzen l’acció. Circumscripció de Barcelona: quins interessos concrets comparteix el ramader de Bagà amb el propietari d’un xiringuito a la platja de Sitges?

El fals mite del bipartidisme. Molts diuen que el sistema de districte uninominal genera bipartidisme. Enganyós. El que succeeix és que els partits no són monolítics. És a dir, dins d’un partit sobreviuen molts subpartits, perquè les sensibilitats polítiques no només es toleren sinó que s’exerceixen permanentment. Perquè els diputats tenen poder: el dels electors. Per això, en molts temes voten creuat: propostes d’un partit tenen el vot contrari de diputats propis i, en canvi, poden tenir el suport de diputats de l’oposició. Com succeeix en un sistema neuronal, els terminals d’una neurona són més a prop de la neurona veïna que no pas del centre de la pròpia neurona. Perquè l’elector ha votat un diputat, una persona amb un pla i un programa per al districte. Aixoplugat per un partit que, evidentment, li dóna infraestructura operativa i musculatura. Però que no l’obliga a renegar dels desitjos de l’elector.

Llistes obertes? No, gràcies! Apel·lar a les llistes obertes en sistema proporcional és fer el joc als que volen mantenir l’ statu quo. En primer lloc, la circumscripció és gran i està representada per molts diputats. Es manté la desconnexió del diputat amb el seu electorat. A més, davant una llista oberta, l’elector només coneix uns pocs candidats (els que surten als mitjans de comunicació). Per tant, només en pot marcar uns quants a la papereta. La resta (fins a arribar a la quota que a aquell partit li correspon per proporcionalitat) són designats automàticament per l’ordre de la llista. Es continua colant la morralla que interessa a l’aparell del partit. Tot plegat un parany disfressat d’imatge participativa.

salari minim

La discussió sobre la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) és damunt la taula del Govern a Catalunya. L'executiu és favorable al fet que s'obri el debat amb agents socials i econòmics. Els 655 euros de sou mínim a Espanya són la meitat que la mitjana de països europeus, una xifra injusta tenint en compte el cost de la vida a Catalunya i, encara més, a Barcelona i la seva àrea metropolitana, segons ha defensat aquest dimecres la consellera de Treball, Benestar Social i Famílies, Dolors Bassa.

La consellera ha apadrinat la presentació d'un estudi de la Universitat de Barcelona que situa els efectes que tindria crear un salari mínim més alt que l'actual a la ciutat i la seva àrea metropolitana. De les conclusions se n'extreu que la mesura no tindria un efecte negatiu sobre l'ocupació, segons ha defensat l'economista Jordi Suriñach, coautor del treball. Un SMI més elevat a la ciutat no destruiria feina i contribuiria a  corregir les diferències salarials. 

Les conclusions s'extreuen de l'estudi de casos on ja existeix aquest salari mínim local, com ara als Estats Units, i també al Canadà i el Japó. A més, hi ha el cas recent d'Alemanya, que ha establert un salari mínim i, malgrat tot, l'any passat va veure créixer l'ocupació un 2,5%, ha subratllat l'economista.

Segons l'expert, partir d'un sou mínim més alt provocaria un "un efecte dominó" que acabaria fent que també milloressin els sous d'altres treballadors del mercat laboral, sobretot els que estan en estrats més baixos d'ingressos encara que per sobre dels mínims que marca l'Estatut dels Treballadors a Espanya. 

Inevitablement, això encareix els costos laborals per a les empreses i aquí també hi ha efecte dominó: "Si un treballador passa de cobrar 600 a cobrar-ne 800, el que ara rep 800 euros també reclamarà una mica més per la feina que fa", ha justificat Suriñach. Malgrat tot, ha dit, hi ha maneres d'amortir aquest efecte, segons la UB.

Una és que l'increment de sous provoca una millora de la capacitat adquisitiva dels ciutadans i això és més despesa i, per tant, més activitat per a les empreses, segons aquest expert. L'altra manera de moderar aquest encariment seria abaixar les cotitzacions que paguen les empreses a la Seguretat Social, i així el cost laboral total baixa sense que se'n ressenti el sou que rep l'empleat.

Un SMI més alt també reverteix en la millora formativa dels treballadors, tot i que aquest és un efecte "més a llarg termini", segons l'estudi. En un primer moment, pot ser que els treballadors menys formats pateixin més per accedir al mercat laboral si el sou mínim és més alt (perquè les empreses buscaran perfils més preparats si els han de pagar més). A la llarga, però, això també pot ser un incentiu perquè els menys formats busquin millorar la seva qualificació, sosté l'economista coautor de l'estudi. 

Pot Catalunya dictar un salari mínim més alt?

La consellera Bassa vol dur a la mesa de negociació amb patronals i sindicats el debat sobre apujar el sou mínim. Arribar a un acord amb els agents socials i econòmics per millorar l'SMI és l'única via que té Catalunya (o Barcelona i la seva àrea metropolitana) per fer créixer aquests 655 euros mensuals que estableix l'Estatut dels Treballadors. La competència per apujar o abaixar aquest SMI correspon al govern espanyol.

La negociació col·lectiva ja actua ara mateix com a mecanisme per millorar aquests sous, i molts convenis col·lectius sectorials o provincials a Catalunya ja fixen sous per sobre dels mínims, ha explicat el vicepresident de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i regidor per ERC a Barcelona, Alfred Bosch.

Així doncs, es tractaria d'aconseguir un compromís ampli d'àmbit català. Bassa ha proposat avançar progressivament cap a un salari "digne", que ha situat en els 1.000 euros. La batalla de la qualitat del mercat de treball, ha dit, encara s'ha de guanyar i ha recordat que la millora dels ingressos reverteix en tota l'economia catalana.

Un SMI més alt, segons la Generalitat, també alleugeriria la despesa social en protecció i ajudes als qui no tenen ingressos o no arriben als mínims que els allunyin del risc de pobresa.

El debat sobre la millora del salari mínim també està viu a Madrid. Partits com el PSOE o Podem duen el compromís d'apujar-lo als seus programes electorals. Els sindicats també reclamen que s'apugi, mentre que patronals com la CEOE mantenen un discurs de moderació fins que la millora econòmica s'enforteixi. 

petjades

Grups d’investigadors han trobat a la vall de Manyanet, al Pallars Jussà, petjades d’animals tetràpodes d’entre 280 i 290 milions d’anys d’antiguitat. Les restes pertanyen a grups d’amfibis i rèptils primitius, i algunes són de sinàpsids, l’espècie que més endavant va donar lloc als mamífers, segons explica Eudald Mujal, investigador del departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Es tracta de tetràpodes, els primers animals vertebrats que van desenvolupar potes i pulmons per poder trepitjar terra ferma i captar oxigen. D’aquesta manera van poder sortir de l’aigua, “però encara tenien un cicle de vida molt lligat a l’ambient aquàtic”, tal com relata el responsable del departament de la UAB.

Fins ara les restes d’animals més antigues trobades eren de grans rèptils a la zona dels Pirineus, concretament a Noves de Segre, a la Seu d’Urgell. Aquestes mostres són de fa 260 milions d’anys, entre 20 i 30 milions d’anys posteriors a les trobades a la Vall de Manyanet.

Les petjades fossilitzades localitzades en aquesta vall -anomenades icnites - han sigut descrites en dos tipus d’ambients diferents: una zona fluvial de meandres i una altra d’aigües obertes no contaminades. En la primera s’han trobat restes de temnospòdils, els antecessors dels amfibis actuals que, segons explica Mujal, eren animals amb un estil de vida similar a la de les actuals salamandres o, fins i tot, a la dels cocodrils. Alguns succionaven el menjar i d’altres caçaven. Aquesta zona també incloïa grups com els seymouriamorfs, una espècie d’un metre de longitud a mig camí entre els amfibis i els animals que ja ponien ous amb closca, i els diadectomorfs, que podien arribar als dos metres de longitud.

En el segon ambient s’han localitzat restes de captorhínids, uns rèptils primitius de prop de mig metre de longitud que arribaven a tenir més d’una fila de dents i que van extingir-se a finals del Permià. En aquesta segona zona és on s’han trobat petjades d’aquells animals que van donar lloc als mamífers, els sinàpsids. Segons explica Mujal, aquesta espècie feia uns quatre metres de longitud i podia presentar una “vela” a la columna vertebral, la funció de la qual és desconeguda.

El Permià coincideix amb la Pangea, etapa en la qual els actuals continents en formaven un de sol situat on es troba ara mateix l’equador. Aquesta etapa va iniciar-se ara fa uns 300 milions d’anys i va finalitzar en fa 250, moment que va donar lloc al Triàsic, que a la seva vegada va acabar 50 milions d’anys després. Molts d’aquests animals van desaparèixer precisament fa 200 milions d’anys, ja que en acabar el Triàsic van extingir-se el 90% de les espècies que hi havia llavors. L’última troballa i la més antiga feta fins ara a Catalunya data, doncs, del Permià. Investigadors de la UAB, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) han sigut els autors del descobriment al Pallars Jussà.

A data d’avui, les petjades més antigues trobades al món són de fa 400 milions d’anys, l’època del Devonià, i van localitzar-se a Polònia. Corresponen a grans amfibis tetràpodes.

1. s

la 4a revolucio

L’any 1835 Andrew Ure, un químic escocès esdevingut el primer consultor industrial a la Gran Bretanya i probablement al món, va publicar el llibre La filosofia dels manufacturers per descriure les transformacions de la indústria tèxtil de Manchester. Impressionat per la introducció de la màquina de filar automàtica per part de l’empresa Sharp, Roberts and Co. cinc anys abans, Ure va predir que, considerant que “tota millora en maquinària té com a objectiu i tendència constants substituir el treball humà”, la fàbrica moderna acabaria per expulsar tota mena de treball artesanal en una fase inicial i, a llarg termini, tota mena de treballadors, qualificats o no.

Uns anys després, Karl Marx utilitzaria el llibre d’Ure, a qui va celebrar com “el Píndar de la indústria automàtica”, per reflexionar sobre l’impacte del capitalisme en salaris i ocupacions industrials. Amb el to kitsch que sovint feia servir el fundador del socialisme científic, Marx va definir la fàbrica com “un sistema organitzat de màquines mogudes, a través d’un mecanisme de transmissió, per un autòmat central [...], un monstre mecànic amb un cos que omple edificis sencers i amb un poder diabòlic que, inicialment amagat darrere el moviment lent i mesurat de les seves extremitats gegants, acaba per esclatar en el remolí ràpid i furiós dels seus incomptables òrgans”, i va advertir que la mecanització inexorable de la indústria acabaria per reduir l’economia a dos tipus d’individus: propietaris del capital, d’una banda, i treballadors no qualificats, de l’altra. Al mig hi quedarien enginyers i mecànics, necessaris per reparar la maquinària existent però numèricament marginals. A més a més, a mesura que les màquines guanyessin en eficiència, els treballadors haurien de vendre’s per una fracció del seu salari inicial. “Quan les màquines conquereixen una indústria progressivament”, llegim a El capital, “produeixen una misèria crònica entre els operadors que hi han de competir”.

Marx es va equivocar. Quan, ara farà 102 anys, Ford va crear a Detroit el màxim exponent de la fàbrica com a monstre mecànic, la cadena de producció, els efectes van ser els contraris dels predits per l’economista alemany. La producció per hora treballada es va multiplicar per quatre entre 1913 i 1973. Tot i això, l’ocupació i els salaris van créixer també. Els salaris mitjans a la indústria automobilística van doblar-se entre 1914 i 1924. A l’economia nord-americana en general, els salaris van augmentar un 215 per cent entre 1937 i 1975.

Marx, però, torna a estar de moda. No tant pel creixement de la desigualtat en les darreres dècades sinó pels efectes tecnològics i laborals del que al Fòrum Econòmic Mundial de Davos d’enguany ha estat debatut com la quarta revolució industrial: la possibilitat que l’aplicació sistemàtica de la intel·ligència artificial i de la robòtica permeti liquidar definitivament el component humà de l’activitat productiva. A Manchester i a Detroit les màquines van desplaçar les feines més mecàniques -aquelles tasques que es poden descompondre en petites unitats de temps i pautes de comportament repetits-. La revolució informàtica ha tingut, de moment, conseqüències similars: els ordinadors només han substituït aquelles activitats humanes que, pel seu caràcter rutinari, poden ser programades utilitzant un algoritme determinat -per exemple, l’emmagatzematge i processament de dades.

Els darrers avenços en informàtica i en interconnectivitat, però, comencen a obrir un món on màquines intel·ligents poden arribar a prendre decisions i dur a terme accions complexes i no rutinàries que nosaltres fem sense poder precisar del tot com les fem. Això inclou escriure i traduir textos, compondre música o conduir. Des del juliol del 2014, Associated Press ha utilitzat Wordsmith, de l’empresa Automated Insights, per generar milers de notícies (sobretot esportives) sense cap intervenció humana. Aquell mateix any, diverses empreses automobilístiques tradicionals anunciaven la seva intenció d’explorar vehicles similars al cotxe sense conductors ideat per Google.

¿Vol dir això que ens acostem, ara sí, a un món sense ocupació? És impossible de dir. La majoria dels llibres publicats sobre aquesta qüestió aporten un seguit d’anècdotes contradictòries. El cotxe de Google sembla un èxit. En canvi, l’aplicació de tecnologies informàtiques en l’educació a llarga distància s’ha saldat, de moment, en un gran fracàs. En tot cas, l’article més fiable sobre aquesta qüestió, fet per Carl B. Frey i Michael A. Osborne, dos enginyers a la Universitat d’Oxford, prediu l’automatització d’un 40 per cent de totes les feines en les properes dècades. Si aquest estudi és cert (tot i que els supòsits que s’hi fan no deixen de ser heroics), el més probable és que ens trobem abocats a un mercat de treball polaritzat: amb aproximadament la meitat de la força de treball capaç d’adaptar-se al canvi tecnològic i de beneficiar-se’n, i l’altra meitat amb greus problemes per sobreviure-hi. En una altra ocasió discutiré com podem respondre a aquest repte

Xinal any del mono

Milions de desplaçaments, sopars familiars en què no poden faltar els famosos jiaozi -farciments de carn picada o verdures- i molts petards marquen l’arribada de l’Any Nou Xinès. El gegant asiàtic inicia el 8 de febrer l’any del mico, un any que estarà marcat pel que el govern ha batejat com a “nova normalitat”, un creixement econòmic més baix per transformar el model econòmic del made in China cap al created in China, però que des de fora molts temen que es tracti d’una profunda crisi que pot arrossegar l’economia mundial.

Segons l’horòscop xinès, el mico és un animal intel·ligent i audaç que no rebutja la confrontació, així que pot ser un bon any per als que sàpiguen adaptar-se creativament als canvis.

L’Any Nou, o Festa de la Primavera, és l’esdeveniment principal del calendari xinès i, encara que oficialment hi ha set dies de vacances, el període s’allarga per permetre que la gent pugui desplaçar-se als seus llocs d’origen i visitar la família.

El govern xinès ha calculat que aquest any es registraran en total 2.910 milions de viatges entre el 21 de gener i el 3 de març, una xifra que representa un 3,6% més que l’any anterior. La majoria dels desplaçaments són en tren, però l’augment del nivell de vida ha fet que els viatges en avió hagin crescut un 14,3 % respecte a l’any anterior.

Els protagonistes d’aquest gran èxode són els més de 240 milions d’emigrants del camp a la ciutat que aquests dies tornen als seus pobles. Aquest any el mal temps ha jugat una mala passada, ja que les grans nevades a l’interior i el centre del país han provocat talls a les vies i grans retards als trens. A la ciutat de Canton (Guangzhou), al sud del país i epicentre de l’anomenada fàbrica del món, d’on surten la majoria de les manufactures xineses, els retards han provocat aglomeracions de fins a 100.000 passatgers que han quedat atrapats a l’espera de poder agafar un tren.

Aquest any la desacceleració de l’economia, especialment en sectors com la construcció i la indústria, ha provocat que moltes empreses donessin més dies de vacances i els viatges han començat abans. Hi ha la incògnita de si tots els treballadors tornaran davant el risc de l’atur o si alguns optaran per quedar-se al camp.

L’alentiment de l’economia té a favor la demografia. La població envelleix i la incorporació de gent jove al mercat laboral cada vegada és més baixa.

Les dades de l’Oficina d’Estadístiques xinesa mostren que el 2015 la població emigrant s’ha reduït en gairebé sis milions, després de tres dècades de creixement. Els motius són diversos: la gent es fa gran, a la ciutat hi ha menys oportunitats i la vida s’ha encarit. Tot això fa que tornar al camp sigui atractiu; a més, comença a haver-hi oportunitats.

L’arribada d’emigrants amb diners estalviats també propicia la creació de nous negocis i la modernització de l’agricultura, una assignatura pendent a la Xina.

El govern aposta pel desenvolupament rural amb inversions en infraestructures i crèdits per a agricultors. La setmana passada va anunciar una inversió de 107 milions de dòlars per renovar centrals elèctriques a les regions orientals de la Xina.

Són unes festes tradicionals però és inevitable que les tradicions evolucionin. Internet ha entrat a la Xina per quedar-s’hi i ja hi ha més de 668 milions d’internautes. Es calcula que el 70% dels bitllets que s’han venut per a aquestes festes han sigut online i el mòbil és l’eina preferida.

Encara que els immigrants tornen al camp, a la Xina urbana, amb una ja important classe mitjana, les festes es converteixen en un període de vacances per viatjar pel país i a l’estranger. Segons el portal de viatges Ctrip.com, es dediquen 5 o 6 dies a viatjar i les principals destinacions fora de la Xina són Tailàndia, el Japó, Corea del Sud, Taiwan, Singapur, els EUA i Indonèsia.

L’alentiment de l’economia també està acabant amb una altra tradició, la de les pagues extres que es donen als treballadors en aquestes dates, normalment el salari d’un mes i mig.

Segons un sondeig fet per un dels principals portals de treball de Xina, Zaoping.com, més de dos terços dels empleats de coll blanc enquestats no esperen rebre la paga extra i l’any passat més del 60% ja no la van rebre.

Els deures sobre la taula del govern

L’alentiment econòmic

L’objectiu del govern xinès és que l’economia del país creixi aquest any entorn del 6,5% -per sota del que ho havia fet fins ara- i continuar les reformes per passar d’un model econòmic dependent de les exportacions com l’actual a un altre de basat en els serveis i el consum intern. Però la Xina té pendent la reforma de l’endeutat sector públic amb nombrosos conglomerats empresarials deficitaris molt poc competitius i no es pot permetre una pujada en l’índex d’atur.

El lideratge regional

La Xina intenta consolidar el seu paper com a potència i que la seva influència en l’escena internacional sigui conforme al seu paper com a segona economia mundial. Per això aposta per iniciatives com la nova Ruta de la Seda, un intent de crear nous corredors i aliances comercials, o per la creació i control del nou Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures. El seu expansionisme al mar de la Xina Meridional també li crea conflictes amb els seus veïns asiàtics, amb qui manté nombrosos contenciosos per les aigües territorials.

Reduir la contaminació

La contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl és el principal cost del creixement xinès i ja ha començat a passar factura, sobretot a les grans ciutats. El govern xinès és conscient del problema que té entre mans i s’ha compromès a impulsar les energies verdes per substituir el carbó -una font energètica clau- i promulgar lleis de protecció del medi ambient. El seu objectiu és reduir les emissions de CO2 per unitat del PIB entre un 60% i un 65% el 2020, en relació als nivells del 2005.

ahir a cdc també bllia l'escudella

Des que va deixar el seu despatx al Palau de la Generalitat, Artur Mas ha destinat bona part del seu dia a dia a traçar els plans de futur de Convergència amb la cúpula del partit. No va ser fins ahir, però, que els quadres de la formació nacionalista van conèixer de primera mà els plans de Mas per renovar la formació. El full de ruta de l’expresident passa per dos processos que avançaran en paral·lel i que formen un “nou moviment” polític. El primer procés és la refundació pròpiament dita de Convergència, que es farà a través d’una enquesta àmplia a la militància -encara se n’han de definir els termes-, i el segon passa per l’impuls d’una plataforma externa al partit que ajudi a eixamplar l’espai polític dels nacionalistes.

Mas, de fet, es posarà personalment al capdavant d’aquesta plataforma. “Es tracta d’aconseguir grans majories i de representar el centre ampli de Catalunya”, va considerar el president de Convergència, que ahir reapareixia en públic pràcticament un mesdesprés de cedir el testimoni a Carles Puigdemont per desencallar la legislatura. Quins objectius persegueix el doble pla de Mas? Són, fonamentalment, dos. Per una banda, l’expresident vol garantir que, quan el procés s’acosti a la seva fase decisiva -el referèndum de ratificació d’una hipotètica Constitució catalana-, hi hagi més d’un 50% de catalans que hi estiguin a favor. De l’altra, i en clau més ideològica, aconseguir condicionar el debat constituent de manera que no basculi cap a una hegemonia de l’esquerra catalana“doctrinària i populista”. Un missatge implícit cap a la CUP, que va vetar la seva figura per ser reescollit com a president.

La intervenció de Mas va ser curta, de caràcter intern i sense ficar-se en assumptes de política governamental. Va demanar al partit tenir “esperit fundacional” -als dirigents de Convergència els agrada comparar la situació actual amb la de fa quatre dècades, quan Jordi Pujol va posar en marxa un partit amb vocació de moviment nacional- i va fer una crida a la societat perquè aporti idees per bastir un espai de centre ampli.

Quina serà la cohabitació entre la refundació i la creació de la plataforma? Un dels escenaris més probables, segons fonts consultades, és que el partit i la nova iniciativa de Mas -inspirada en la Casa Gran del Catalanisme posada en marxa l’any 2007 des de l’oposició- acabin “confluint” a mesura que s’acosti el congrés del juny. “Això tindrà una forma més similar a la del Partit Demòcrata nord-americà que no pas a Ciutadans pel Canvi”, assenyalaven a la sortida del consell nacional fonts del partit, en referència a la plataforma que va fer costat al PSC en diverses conteses electorals. La idea principal del nou projecte de Mas és acollir independents que se sentin més atrets per una iniciativa extrapartidista que no pas per les sigles de Convergència, segons indicava un dirigent a l’ARA. La suma de la renovació al partit i de la plataforma de l’expresident donaran lloc, doncs, al “nou moviment” polític anunciat ahir davant dels consellers nacionals de CDC.

El plantejament de Mas va ser “aplaudit” pels quadres nacionalistes, que veuen en l’expresident l’única persona amb “autoritat” per tirar endavant el repensament convergent. Un procés, per cert, que no exclou dos escenaris que semblaven desterrats les últimes setmanes: el canvi de nom -hi ha un estudi de mercat encarregat sobre això- i una hipotètica dissolució. Els dos són factibles en cas que el partit acabi sent absorbit per la nova plataforma, que no té nom i de la qual es tindran novetats pròximament.

En clau interna, l’expresident es va posicionar a favor de celebrar primàries -la pregunta de la JNC durant el Consell Nacional així l’hi va reclamar- i va insistir, segons dirigents presents a la cita, que en aquest procés de renovació han d’emergir “cares noves”. Una demanda, per cert, que va aparèixer en una intervenció d’un dirigent territorial. Abans que Mas, l’encarregat de prendre la paraula va ser Francesc Sànchez, nou home fort del partit, que va tractar aspectes com la nova seu i la situació financera després del trencament ambUnió. CDC ja ha girat full i vol encapçalar un “nou moviment”.