Quan el 98% dels estudiants parlen tagal
“A cinquè hi ha dues nenes de família catalana”, explica Neus Valls, la directora de l’Escola Sant Francesc d’Assís, situada a la plaça Universitat de Barcelona. Són una excepció. Dues, de 214. Una mirada a les aules d’aquest centre concertat i cristià convida a plantejar-se el joc d’endevinar si a cada classe hi ha algun alumne que no sigui d’origen filipí. O cap. En un dels grups de P-5, per exemple, fan el ple: 25 de 25. I a la majoria d’aules només hi ha un o dos alumnes que no ho són. El més habitual són els grups de vint alumnes filipins -la majoria nascuts ja a Barcelona- i un d’origen pakistanès o marroquí.
“Som una escola catalana -i “molt militant” de l’ús del català- amb un 99% d’infants d’origen estranger, i la immensa majoria (el 98% del total) són filipins”. Així és com presenta el centre Valls, que no defineix aquesta situació com un problema, però admet que aquest alt percentatge fa que la majoria de famílies, si no són filipines, quan visiten les instal·lacions, descartin l’escola sense escoltar ni el projecte educatiu. I alimenta, també, el procés invers: el boca-orella entre la comunitat filipina per escollir aquest centre. “Obtenim bons resultats acadèmics i som una escola amb bona fama, però ens hem trobat amb aquesta situació”, explica. I afegeix: “No és el més desitjable, perquè no és representatiu del que es dóna al barri ni a la ciutat, però és una realitat que ha anat a més els últims anys”. S’hi van sumar, diu, la caiguda de la natalitat i el boom de la immigració al Raval.
Professors i directora ja estan vacunats contra les mirades de sorpresa quan surten d’excursió amb els alumnes i ara el seu repte és visualitzar millor un projecte educatiu que, defensen, és de qualitat -els bons resultats a les proves de sisè de primària els avalen-, per fer-lo atractiu a més famílies i intentar seduir, també, alumnat no filipí.
Saben, però, que la situació és molt més difícil d’encarar ara que a finals dels anys 90, quan es va començar a intuir aquesta tendència. “Ens vam sentir deixats de la mà de l’administració”, remarca la directora, que apunta que es podia haver fixat alguna mesura com els topalls per fer que la realitat de l’escola es correspongués amb la del barri.
Tot i que el centre se situa administrativament al districte de l’Eixample, la seva àrea d’influència agafa la zona del Raval Nord, que és la part de Barcelona que té una concentració més elevada de població filipina. Sobretot la zona de l’entorn del Macba i el CCCB. A la ciutat hi viuen, segons les dades de l’Ajuntament del 2015, prop de 8.500 persones de nacionalitat filipina, i el districte de Ciutat Vella en concentra un 53,5% del total. Sobretot al Raval, on hi ha censades més de 4.000 persones filipines. A la parròquia de Sant Agustí, en aquest barri, ja fa anys que, per donar resposta a la comunitat filipina, s’hi fan cada diumenge dues misses en tagal que omplen, sobrades, l’aforament de 500 persones assegudes de l’església.
La directora de l’Escola Sant Francesc d’Assís remarca que els filipins són una comunitat molt “tancada”, que acostumen a vertebrar la seva vida social al barri entre ells i que, per tant, quan els alumnes arriben a l’escola amb tres anys els cal fer la immersió lingüística com si acabessin d’arribar de les Filipines, tot i que la majoria han nascut a Barcelona.
Cal deixar enrere la imatge de gueto arrelada al barri
La realitat a les aules de l’escola Carles I no és la del seu barri, el Poble-sec. La majoria de l’alumnat -319 estudiants-és d’origen immigrant, sobretot pakistanesos, seguits per sud-americans i marroquins. Al districte, en canvi, la població nouvinguda no arriba al 13%, i d’aquesta, gairebé un de cada cinc provenen de la república islàmica. Fa quatre anys hi va haver un canvi de direcció i l’escola es va posar, entre altres deures, intentar canviar aquesta imatge de “gueto”, que ja feia anys que estava arrelada al barri. “Volem que el centre reflecteixi la diversitat d’alumnat que té el barri”, explica la directora de l’escola, Isabel Costa.
De fet, pràcticament des de la seva creació, l’any 1976, l’escola ja va entrar en aquesta dinàmica. Tant aquest centre com el Mossèn Jacint Verdaguer han anat escolaritzant els fills de les famílies que arribaven de fora mentre les altres dues escoles públiques, situades a la muntanya de Montjuïc, absorbien els autòctons. Durant el primer any la nova direcció no va tenir gaire èxit per equilibrar la situació, però a partir del curs passat va començar a veure els primers resultats.
El punt d’inflexió el va marcar la instauració de les jornades de portes obertes que es van fer durant la preinscripció escolar per al curs 2014-15. El mateix equip directiu es va encarregar personalment d’ensenyar el centre als pares interessats a matricular els seus fills i de trencar estigmes, com que les classes no es feien en català. “Fins llavors només el visitaven els que ho demanaven explícitament”, explica Costa. Aquesta primera obertura del centre al barri, sumat al fet que un grup de pares es van quedar sense plaça a la primera escola que havien escollit per als seus fills i que Ensenyament va autoritzar un increment de ràtio excepcional per incorporar-los, va fer que el Carles I tingués per primer cop vuit alumnes autòctons en una classe de P-3 amb una trentena de nens.
“Un dels pares va empènyer els altres a donar una oportunitat al centre”, reconeix la directora. El culpable va ser Israel Ruiz, l’actual president de l’AMPA. Va ser un dels pocs que va triar el Carles I com a primera opció. “Vaig visitar pràcticament totes les escoles del barri i aquesta tenia una bona direcció i instal·lació i un menjador propi. Quin problema hi havia que tingués molt alumnat immigrant?”, es pregunta. Ruiz es molt crític amb les diferents vares de mesurar de molts pares: “La majoria defensen la multiculturalitat, però no per als seus fills”.
Davant d’aquests resultats, el febrer del 2015 el centre va tornar a repetir les jornades de portes obertes i alhora es va apropar a l’escola bressol Nic, amb la qual comparteix terreny. “Fins llavors no ens venia gairebé cap alumne d’aquesta llar d’infants tot i estar porta per porta”, relata la directora. En aquesta ocasió, però, no només va ser la direcció l’encarregada d’ensenyar les instal·lacions sinó també alguns dels pares dels nens de P-3 que s’havien matriculat a última hora el curs anterior. Aquests pares i altres que ja eren a l’escola també s’havien encarregat d’impulsar l’AMPA, que fins llavors havia sigut “simbòlica”. La iniciativa va tornar a donar bons resultats: 19 autòctons matriculats i l’obertura per a aquest curs d’una segona línia de P-3, ja que la demanda va superar l’oferta inicial.
Però els deures de l’escola no es van acabar aquí. Es va obrir a les entitats del barri -els alumnes participen a l’orquestra infantil i juvenil del barri o exposen els seus treballs al CAP Les Hortes- i va ser un dels centres que va passar les auditories pedagògiques que va engegar Ensenyament fa dos anys, que van permetre establir un full de ruta per modificar la part curricular de matemàtiques i llengües i canviar la imatge de l’escola. Pel que fa a aquest últim punt, es va decidir posar un nom nou al centre. “La majoria de centres creats durant la transició tenen noms de reis”, apunta la directora. La comunitat educativa va fer les propostes i entre els cinc finalistes es va escollir el nou nom per votació: Escola Poble-sec. El canvi es farà el curs vinent.
¿És possible, però, modificar una mala imatge? “Es pot aconseguir amb un equip pedagògic potent”, apunta Begonya Enguix, experta en antropologia dels gèneres de la UOC. La direcció de la futura escola Poble-sec, amb l’empenta dels pares, segueix fent camí. “Una cosa és viure en el mateix barri, però aquí treballem per conviure”, deixa clar la directora. Si continua la mateixa tendència, el curs 2022-23 -quan els de P-4 facin 6è- el centre aconseguirà la desitjada diversitat del barri.
