el rondo

L’any 1988 la pilota va començar a accelerar-se. Cada vegada anava més ràpid. Un toc. Sec. Precís. Harmònic. Un altre cop. Segur. Ferm. Clac. Clac. Clac. Eren les notes d’una simfonia que s’accelerava al compàs que marcava la pilota. Era el so de l’impacte de la bota amb el cuir. Com més veloç, més bell.

Amb l’arribada de Johan Cruyff al Camp Nou el rondo es va convertir ensímbol d’una manera de jugar. El simple exercici que precedeix qualsevol entrenament del Barça des de fa més de 30 anys va associar-se a la figura de Cruyff, al canvi de mentalitat i de rutines instaurat per l’holandès espigat que no necessitava -ni ell ni Carles Rexach- mirar els jugadors mentre es passaven la pilota: en tenien prou amb el so per saber si hi havia la intensitat adequada.

El primer dia

Tothom té el seu primer rondo, malgrat que el record, pel pas del temps, sigui ja llunyà i vague. L’actual secretari tècnic del club, Robert Fernández, el recorda a Papendal el 25 de juliol de 1988. Aquell estiu Cruyff es va endur la nova plantilla a Holanda per fer-hi la pretemporada i impregnar aquells jugadors, que venien d’una època convulsa i grisa, del seu futbol. I el rondoes va convertir en exercici habitual. Aquest divendres al matí, encara assumint el final tràgic del que havia sigut el seu entrenador, Robert recordava aquelles jornades maratonianes a Papendal en què sortien a córrer al matí, entrenaven amb pilota i més pilota després i jugaven contra equips de poble a la tarda. D’allò fa pràcticament tres dècades.

Un dels seus companys, l’actual segon entrenador del Barça, Juan Carlos Unzué, recorda, en canvi, la simfonia de tocs a prop de La Masia, on abans hi havia el camp d’entrenament. Allà, just abans de marxar cap a Holanda, va veure Cruyff participant en el rondo com un més. “El que ens explicava ens sonava a xinès, però tot estava impregnat de sentit comú”, recorda Unzué, que té clar que l’obra de Cruyff perdurarà perquè ha deixat “molts alumnes avantatjats” que perpetuaran el model.

“La pilota anava a un ritme excepcional. I quan ell jugava, era espectacular”, recorda Jordi Roura, un dels joves que va fer el salt al primer equip aquell 1988. “El millor del rondo normalment era ell. Era molt llest i tenia un toc màgic, millor que els altres”, sentencia Txema Corbella, espectador privilegiat durant més de 25 anys de tots els rondos que s’han fet abans d’un entrenament al Barça. Corbella era l’home que recollia les pilotes que s’escapaven insubmises per aturar la simfonia, l’encarregat del material que preparava “els conos” perquè els jugadors iniciessin una música que, amb el pas dels anys, va anar perfeccionant-se, augmentant el ritme de les notes.

“Ell mai entrava a dins, curiosament sempre fallava el que estava al seu costat”, recorda amb carinyo i malícia el llavors capità José Ramón Alexanko. Aquell exercici no era només una manera de divertir-se abans d’entrenar. Formava part de l’essència de la filosofia Cruyff, un sistema per millorar “conceptes tècnics, estratègia i velocitat de circulació”, enumera Alexanko, que reconeix que van quedar sorpresos pels “canvis en els entrenaments” que va instaurar l’holandès. “Teníem altres maneres de treballar, amb altres exercicis d’escalfament”, afegeix Paco Seirul·lo, tota una institució en el món de la preparació física, i que va conviure amb Cruyff durant 8 anys. “El rondo és la confiança del jugador amb la pilota”, sentencia Seirul·lo. Una confiança que permet “aprendre” i “gaudir”, tot al mateix temps, sintetitza Guillermo Amor.

De Laureano a Michels

Cruyff va revaloritzar el rondo. Li va donar una dimensió que no tenia quan va entrar a formar part del Barça de la mà de Laureano Ruiz l’any 1972. Era un altre rondo, amb menys intenció, que va començar a fer-se gran ambRinus Michels, però que va necessitar que arribés Cruyff per esdevenir fonamental per entendre el que avui dia és el Barça. “Amb l’arribada de Cruyff l’any 1988, el rondo i els jocs de posició, que són l’autèntica clau del nostre joc, agafen molta importància”, explica Joan Vilà, responsable de metodologia del Barça, un dels homes que han de perpetuar el model perquè la melodia segueixi sonant. Clac. Clac. Clac.

el premi i la bellesa

La teoria de la relativitat general i altres coses boniques

Ho deia el compositor francès Claude Debussy: “L’art és la més bonica de totes les mentides”. També deia que la música comença allà on no arriben les paraules, i ben pocs gosarien desmentir-lo: la música és una drecera directa al moll de l’ànima.

Una gràcia de la bellesa és que la podem trobar a llocs insospitats. L’enyorat Johan Cruyff ens va ensenyar que calia perseguir la victòria, o almenys fugir de la derrota -“Si no pots guanyar, mira de no perdre”-, però vetllant sempre per la bellesa del joc. I en el llibre Set lliçons breus de física (Anagrama), Carlo Rovelli descriu la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein com “la teoria més bonica”.

Rovelli (Verona, 1956) és físic teòric i un dels fundadors de l’anomenada “gravetat quàntica de llaços”. En aquest llibre, adreçat als qui no són experts en ciència moderna, fa un recorregut per les fites de la física de l’últim segle. En set lliçons magistrals i en poques pàgines, ofereix una panoràmica divulgativa -i bella, molt bella- d’aquells avenços de la física que ens han permès anar desxifrant alguns dels misteris de l’univers.

Einstein va escriure una equació de només mitja ratlla que sosté que la curvatura de Riemann és proporcional a l’energia de la matèria, és a dir, que l’espai s’encorba allà on hi ha matèria. Una equació que conté un univers sencer i que dóna peu a prediccions que podien semblar els deliris d’un boig però que s’han anat confirmant amb l’experiència. Rovelli ens fa veure que cal certa dedicació i esforç per poder llegir l’equació d’Einstein, “però menys del que cal per arribar a sentir la sofisticada bellesa d’un dels últims quartets de Beethoven”. En un cas i en l’altre, conclou, “el premi és la bellesa”.

El primer mitjà de conciliació entre les persones

En grec, una mateixa paraula serveix per expressar el que és bell i el que és bo. La bellesa, observava Montaigne, és el primer mitjà de conciliació entre els homes. Però la bondat tendeix a estar menysvalorada. Que bonista sigui un adjectiu que sovint es fa servir per insultar el personal diu molt de nosaltres, i no precisament en el bon sentit.

Llegeixo un article de Julian Barnes titulat A Life With Books, editat el 2012 a Gran Bretanya en forma d’opuscle. “Vaig esdevenir una mica menys col·leccionista de llibres (o, diguem-ne, fetitxista dels llibres) després d’haver publicat la meva primera novel·la”, recorda el meu escriptor anglès preferit. La frase em fa pensar en allò que va admetre fa temps Albert Sánchez Piñol: “Sant Jordi és el millor dia de l’any fins que publiques el primer llibre”.

Una festa que ens fa semblar més civilitzats del que som

En efecte, Sant Jordi és un gran dia per als qui no han aspirat mai a ser escriptors. Quan t’ha entrat el verí d’escriure i publicar, el 23 d’abril es vesteix de malson. Si tens una novetat al mercat, perquè la tens; i si no, perquè no. O trobes que es parla poc del teu llibre o et fa ràbia no haver-ne tret cap. I, malgrat això, salta a la vista que Sant Jordi és una festa bonica. Seria sens dubte la diada que envejaríem si la celebressin a qualsevol altre racó del món. Ens fa semblar la mar de civilitzats, més i tot del que som: ens regalem roses i llibres en senyal d’amor.

Barnes és optimista pel que fa al futur del llibre imprès. “No tinc cap prejudici contra les noves tecnologies, però els llibres sembla que continguin coneixement, mentre que els lectors d’ e-books sembla que continguin informació”. Això sí: els llibres de paper, diu, hauran d’esdevenir encara més desitjables, més ben dissenyats, més atractius. Més bells, en una paraula.

CONDUCTOR DORMIT

El comissari Miquel Esquius, cap de Mobilitat dels Mossos d’Esquadra, va dir ahir que “la hipòtesi que pren força” sobre les causes de l’accident de Freginals és que el conductor de l’autocar es va adormir. Fins ara els Mossos no havien explicat oficialment les possibles causes de l’accident en què van morir tretze estudiants d’Erasmus quan tornaven de les Falles de València.

Segons l’ACN, Esquius també va explicar que aquesta hipòtesi encara no es pot donar per segura perquè volen examinar tots els factors que van poder influir en la tragèdia. Una altra possibilitat seria que el conductor s’hagués “despistat”, tot i que la veuen menys probable. Als Mossos no els consta que l’home, que fins ara no ha declarat i que està ingressat en estat crític, hagi reconegut en cap moment que s’havia adormit, tot i que algun mitjà ho havia publicat.

Xoc sèptic

Ningú, ni els agents, ni la família, ni l’advocat, ni els metges que el van atendre o el conductor mateix, va intuir que el conductor patiria un xoc sèptic -una infecció que s’escampa per tot el cos a través de la sang- a causa de la contusió pulmonar que s’havia fet en l’accident. L’havien atès a peu de carretera i allà mateix s’havia arribat a la conclusió que no calia enviar-lo a l’hospital. De fet, a la carretera els Mossos li van fer les proves d’alcoholèmia i drogues -que van sortir negatives- i es va revisar el tacògraf, que indica que no havia conduït més estona seguida del que és permès.

Esquius també va explicar ahir que cap de les tretze estudiants mortes en la tragèdia duia el cinturó de seguretat posat -tot i que és obligatori- quan hi va haver l’accident, diumenge a la matinada. Amb tot, la presidenta del Servei Català de Trànsit (SCT), Eugenia Doménech, diu que no es pot “especular” sobre què hauria passat si l’haguessin dut perquè la topada va ser “d’una gran violència”. Quan hi va haver l’accident, cap a les sis del matí, la majoria dels 61 estudiants que anaven a l’autocar dormien.

La conselleria de Justícia va confirmar ahir que s’havia acabat la identificació definitiva de les set italianes, dues alemanyes, una romanesa, una francesa, una uzbeka i una austríaca que van morir en l’accident, totes d’entre 19 i 25 anys. Ahir mateix ja s’havien lliurat els cossos a les famílies perquè els poguessin repatriar als seus països. Vint persones continuaven ahir ingressades a l’hospital, tres en estat greu i, a banda del conductor, una més en situació crítica.

L’espai de la Universitat de Barcelona dedicat a homenatjar les víctimes de la tragèdia ha rebut aquests dies una resposta massiva. Hi han passat més de 5.000 persones, que han omplert quinze llibres de signatures, segons fonts de la universitat.

Contingut relacionat

ciutat veg friendly

La comissió d’economia i hisenda de l’Ajuntament de Barcelona ha acordat aquest dimarts declarar la capital catalana ciutat 'veg-friendly', “amiga de la cultura vegana i vegetariana”. La proposta, a càrrec d’ERC, s'ha aprovat amb el suport de BComú, CiU, el PSC i la CUP i amb l’abstenció del PP i Ciutadans, que s'han queixat que podia “coartar la llibertat d’hàbits alimentaris”. La presidenta de C’s, Carina Mejías, ha admès desconèixer l’estil de vida vegetarià i vegà i ha dit que, en tot cas, hauria de ser “una opció personal”.

Un dels punts que inclou la declaració de Barcelona com a ciutat 'veg-friendly' és l’adhesió a la campanya internacional del 'Dilluns sense carn' ('Meat free Monday'), que determina “que tota l’alimentació que provingui de l’administració de la ciutat sigui vegetariana els dilluns”. També inclou el compromís que en els esdeveniments promoguts per l’Ajuntament hi hagi sempre opcions veganes i vegetarianes, així com l’organització d’un esdeveniment cultural anual per promoure aquestes opcions alimentàries.

El president del grup municipal d’ERC, Alfred Bosch, ha afirmat que aquesta iniciativa “és una mostra de modernitat”, lligada a valors com “la defensa dels drets dels animals, una alimentació sostenible i un estil de vida més saludable”. La declaració de Barcelona com a ciutat 'veg-friendly', ha assenyalat el regidor, té també l’objectiu de fer de la capital catalana un referent en aquest àmbit. “El vegetarianisme és un símptoma del tarannà obert i sensible de la ciutat”, ha afegit la regidora de CiU Maite Fandos. BComú, per la seva banda, ha assenyalat que la iniciativa és “perfectament assumible pel govern”, i ha celebrat que la ciutat promogui el menjar sa i de proximitat.

Juntament amb la proclamació de Barcelona com a ciutat 'veg-friendly' s’impulsarà la creació del BCNVegPoint, un espai per a la informació general i la trobada d’emprenedors, ONG, consumidors i inversors amb l’objectiu d’afavorir el petit i mitjà comerç local, de proximitat, vegà i vegetarià, així com una aplicació mòbil per informar els ciutadans sobre comerços vegans i vegetarians a la ciutat.

Llum verda als pressupostos

També en el marc de la comissió d’economia i hisenda, l’Ajuntament ha aprovat inicialment els comptes per al 2016, amb els vots a favor de BComú, ERC, el PSC i la CUP i en contra de CiU, C’s i el PP. BComú tira així endavant la modificació pressupostària de 367 milions d’euros, amb la partida per al metro a la Zona Franca que reivindicaven els republicans. Tots els grups, però, s’agafen al període d’al·legacions per seguir negociant i no garanteixen encara el suport a l’aprovació definitiva.

penalizacio

La batalla argumental entre la Generalitat i el govern espanyol pels comptes públics estrena un nou capítol. El conseller d’Economia, Oriol Junqueras, va posar-hi ahir números: la diferència entre el dèficit que el govern espanyol imposa a les comunitats i el que Catalunya considera que hauria de tenir en compliment de la llei d’estabilitat pressupostària és de 1.600 milions.

En una entrevista a Catalunya Ràdio, Junqueras va voler recordar que a Catalunya li correspondria per a aquest 2016 un dèficit de l’1,07% del PIB i, en canvi, l’executiu central li ha imposat un dèficit del 0,3%: “Això són 1.600 milions d’euros menys del que ens correspondria i s’han de sumar als 1.400 milions que ens deuen de la liquidació del model de finançament del 2014 i als 1.090 milions del 2015”.

El departament d’Economia ha convertit l’objectiu de dèficit en un dels seus principals cavalls de batalla i va presentar fa gairebé dos anys, l’abril del 2014, una demanda davant el Tribunal Suprem per aquesta qüestió. En aquell moment, el departament que encapçalava Andreu Mas-Colell va denunciar que els objectius de dèficit aprovats per l’executiu de Mariano Rajoy vulneraven la llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera d’abril del 2012 perquè incomplien el calendari i contradeien el principi de proporcionalitat. El govern català va denunciar que si els objectius de dèficit (l’excés de despesa per sobre dels ingressos de l’administració) s’apliquessin correctament, l’objectiu del 2016 hauria de ser de l’1,1%.

La norma indicava que les administracions havien d’evitar els números vermells el 2020 i fixava un període transitori 2012-2020 durant el qual la reducció del dèficit s’hauria de repartir entre l’Estat i les comunitats autònomes en funció dels percentatges registrats a l’1 de gener del 2012. Això volia dir que el dèficit de les comunitats autònomes havia de representar el 39,5% del dèficit estructural registrat per l’Estat i les comunitats conjuntament.

La diferència entre el dèficit del 0,3% que marca el ministeri d’Hisenda i l’1,1% que correspondria a Catalunya són vuit dècimes, que equivalen als 1.600 milions d’euros que reclama Junqueras. Fonts d’Economia van explicar ahir a l’ARA que la demanda presentada al Tribunal Suprem segueix el seu curs i que encara no hi ha resolució.

La mirada en els pressupostos

Tot plegat arriba quan el departament d’Economia comença a treballar en els pressupostos del 2016. Junqueras va explicar ahir que el “soci preferent” és la CUP, però que en parlaran amb tots els partits amb l’objectiu de poder presentar-los al maig. El vicepresident del Govern va explicar que aquesta mateixa setmana informarà dels límits de despesa que tindran a tots els departaments perquè puguin començar a elaborar els comptes públics. Segons va dir, aquests topalls seran superiors als de l’any passat en algunes partides per poder encabir el pla de xoc social, l’increment salarial de l’1% i la recuperació de la paga extra del 2012.

L’optimisme de Junqueras es va diluir en parlar de la Hisenda pròpia, considerada com una de les estructures clau per poder conformar un hipotètic estat propi. Segons va lamentar, “Múrcia té una Hisenda més desenvolupada que la catalana” perquè Catalunya “no ha completat mai el marge autonòmic que tenia en aquest sentit; la liquidació d’alguns impostos la feien els registradors de la propietat i la recaptació executiva la tenia delegada al ministeri d’Hisenda”.

El conseller d’Economia va admetre, a més, que no hi haurà problemes perquè Catalunya rebi els 7.520 milions d’euros que ha demanat al FLA

dies de dol

Condol unànime entre la classe política i la societat civil, després de l'accident d'un autobús on viatjaven 61 persones i que ha deixat almenys 13 morts a l'autopista AP-7 a l'altura de Freginals. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s'ha desplaçat fins a Tortosa, on s'ha instal·lat el centre d'atenció a les víctimes. Allà coincidirà amb el ministre de l'Interior,Jorge Fernández Díaz, que també viatja en aquests moments cap a la zona, segons informa l'agència Efe, des d'on coordinarà l'inici de les tasques d'identificació i repatriació dels morts als seus països d'origen –estudiants Erasmus que tornaven de les Falles de València.

Puigdemont ha explicat que la Generalitat ha decretat dos dies de dol oficial i ha explicat que ha suspès el seu viatge oficial a París, el primer de la legislatura. La prioritat ara mateix és oferir assistència mèdica i psicològica als ferits i supervivents, a més de procedir a la identificació de les víctimes "amb la màxima celeritat i rigor", ha afegit el president.

També el vicepresident, Oriol Junqueras, i els consellers d'Interior, Jordi Jané, i d'Exterior,Raül Romeva, estan treballant des de primera hora. Jané ja ha comunicat que tot apunta que la tragèdia ha estat causada per un "error humà".

El ministre, que estarà acompanyat per la directora de Trànsit, María Seguí, i per la delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, ha afirmat que està consternat pel que ha passat i acompanyarà en el seu dolor a les famílies dels morts.

El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, ha expressat avui al seu homòleg català, Carles Puigdemont, el condol pel tràgic accident d'autobús i ha ofert els mitjans tècnics i humans que pugui necessitar Catalunya. Puig ha trucat a Puigdemont per posar a disposició de Catalunya els mitjans materials i qualsevol altre tipus d'ajuda que pugui prestar-se. També ha trucat a Puigdemont el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

Allau de mostres de condol

La Casa del Rei s'ha sumat a les mostres de condol pel greu accident de trànsit d'aquest diumenge al matí a l'AP-7: "Els nostres sentiments i suport a les famílies de les víctimes i ferits de l'accident d'autocar a l'AP-7 a Freginals", ha expressat la institució a través d'una piulada al seu compte Twitter. Més tard, el rei Felip VI també ha trucat al president de la Generalitat.

Entre l'allau de mostres de condol, també hi ha la de l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que ha afirmat que tothom desitja trobar "una oració de dol i pau en aquests moments de patiment". Les mostres de suport han arribat també des de tot l'espectre polític. Així, el president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, i els líders de PSOE, Podem i Ciutadans, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera, han traslladar el seu condol i suport als familiars.

BEL OLID

 A La mala reputació (Proa, 2012) Bel Olid  presentava un grup de personatges tenallats per un desajust intern o extern que, sovint, acabava tenint una translació a les seves vides sexuals. Quatre anys després publica nou llibre de contes, el segon. “ Vents més salvatges fa referència als temps que ens ha tocat viure, que són difícils i intensos, però també interessants”, explica.

Olid, que actualment té “vuit feines” -entre elles, presidir l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i participar, un cop per setmana, a la tertúlia del programa Més 3/24 -, no pot evitar arribar una mica tard a l’entrevista, i després d’una conversa de mitja hora marxa corrents cap a la Universitat Autònoma, on és professora del departament de filologia catalana. “Fa un parell de setmanes vaig anar a una conferència de laMarina Garcés, i quan la vaig sentir vaig entendre per què havia escrit el meu llibre -recorda-. Garcés deia que vivim en un «temps de condició pòstuma». Un cop acabada la postmodernitat només ens queda això. Garcés deia que ens hi hem d’enfrontar: hem d’aconseguir que el temps que vivim sigui viu i no pòstum”. Si fem una primera lectura de la realitat que reflecteixen contes com Mar de Maimunà o Baba Luba -sobre un “centre obert de refugiats” a Malta i la revolució ucraïnesa del 2013, respectivament-, el drama marca el dia a dia. “Ens hem de rebel·lar contra l’apocalipsi actual -demana l’autora de Vents més salvatges -. En un moment en què tot sembla preocupant i negatiu, també hi ha ganes de viure i de vibrar intensament”. És per això que la sensació que desprenen els nous contes d’Olid és menys desassossegant que la del llibre anterior.

També la visió del sexe és més lluminosa. “Aquí, a diferència de La mala reputació, el sexe no s’utilitza com a arma -assegura-. En un conte com Flors silvestres, que passa durant la Revolució dels Clavells portuguesa del 1974, el desig salva i dóna vida”. El llibre comença amb She’s a woman, en què una nena que passa les tardes a la casa on la seva tieta treballa descobreix la “senyora” afaitant-se l’aixella esquerra, “sense samarreta, sense sostenidors, sense res més que pell llisa i una Filomatic a la mà dreta”. La nena acaba de descobrir la seva sexualitat. “Em sembla una època interessant de la vida, la de la descoberta del desig. Com més gran et fas més complicat és l’esforç que has de fer per acostar-t’hi”, comenta Olid.

El poder del marge

Bona part dels contes de Vents més salvatges són d’una brevetat notable, d’entre tres i cinc pàgines. “Són breus per necessitat expressiva, però he intentat que els personatges fossin prou complexos i tinguessin les seves contradiccions”, reconeix. La majoria de protagonistes de les narracions són dones, i tot i que la majoria d’escenaris són catalans, hi ha -a més de Malta, Ucraïna i Portugal- Lituània, Mèxic, els Estats Units i fins i tot un espai on ha fracassat la utopia habitat per dones de les neus. El marge ocupa el centre d’atenció de Bel Olid d’ençà que va debutar amb Una terra solitària (Empúries, 2011). “A la literatura en català està passant que un seguit de gent d’orígens socials modestos hem pogut estudiar i preparar-nos prou per escriure -diu-. Des de la ficció ho estan fent Marta Rojals iJoan Todó, per exemple, i des de l’assaig, Gerard Coll-Planas. Donem una mirada diferent del marge, però també del centre”