ADN xenofob

Les formacions i els discursos de dreta populista europea han deixat la marginalitat. Quines han sigut les fites del procés?

Els pioners: Giannini i Poujade

Els antecedents van ser dos fenòmens de protesta: el poujadisme francès i el qualunquisme italià. El primer va ser un moviment antifiscal liderat per Pierre Poujade el 1953, la Unió de Defensa dels Comerciants i Artesans, “un feixisme elemental, groller i primitiu”, segons el politòleg Maurice Duverger. El 1956 va aconseguir un 11,6% dels vots i 51 escons (un per a Jean-Marie Le Pen) i es va eclipsar el 1958. El segon, el Front de l’Home Qualsevol, fundat per Guglielmo Giannini al voltant del rotatiu L’Uomo Qualunque (venia 850.000 exemplars el 1945), va fer diatribes contra l’estat, el fisc i la democràcia i als comicis del 1946 va captar el 5% dels vots i 30 escons, però va llanguir a partir del 1948. Per al politòleg Marco Tarchi es va presentar com “la veu de la gent comuna, exclosa del repartiment del poder, irritada contra els polítics”.

L’aportació nòrdica

El 1973 van fer eclosió parlamentària el Partit del Progrés a Dinamarca, amb Mogens Glistrup (16% dels vots), i a Noruega, amb Anders Lange (5%). Com en els casos anteriors, van llançar un missatge de protesta antifiscal i antiestablishment que va conèixer una deriva xenòfoba en exigir que les prestacions de l’Estat fossin per als autòctons, configurant un “xovinisme del benestar”. Les dues formacions van anunciar la “revolta dels contribuents” encarnada per les polítiques de Thatcher i Reagan als anys 80.

La irrupció del lepenisme

A les eleccions europees del 1984 el Front Nacional liderat per Le Pen va assolir un 11% dels vots bandejant la nostàlgia del passat i adoptant com a temes estel·lars la immigració i la inseguretat. La ultradreta europea el va emular aviat, cosa que va facilitar un recanvi ideològic de l’anticomunisme en el col·lapse del món soviètic. El seu missatge ja no es limitava a denunciar abusos de les elits, sinó que, com assenyala el politòleg Pierre-André Taguieff, els va denunciar com a culpables d’afavorir la immigració i el multiculturalisme. Aquest antielitisme subordinat a la xenofòbia va projectar un enemic nou, el de l’estranger invasor, i va fer forat en diversos països.

L’11-S i el gir islamòfob

L’atemptat de les Torres Bessones de Nova York el 2001 va generar un nou canvi amb l’emergència de la islamofòbia: rebuig a l’islam com a suposada religió retrògrada i de conquesta. Es va reinventar el seu discurs, que combinava la defensa de les arrels cristianes d’Occident amb la dels drets de les dones o dels homosexuals pretesament amenaçats per l’islam. Igualment, van emergir posicionaments prosionistes i es va afeblir l’antisemitisme.

Grillo o el ciberpopulisme

Finalment, als comicis regionals italians del 2010 va irrompre el Moviment 5 Estrelles (M5E), partit protesta que el còmic Beppe Grillo va bastir des del seu blog. La seva indefinició ideològica es va clarificar quan al Parlament Europeu es va integrar al grup dretà Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, presidit per Nigel Farage (líder del UKIP anglès). L’M5E es va ubicar aleshores en una cruïlla entre passat i futur, en recollir el llegat del qualunquisme (la protesta contra l’establishment) i mostrar les possibilitats d’internet per articular un moviment massiu d’aquest signe. El grillisme, en síntesi, marca una potencial via ciberpopulista.

LOBIS

Kreab Iberia, Reinicia, l’Associació Catalana d’Executius, Directius i Empresaris, l’Associació Catalana d’Empreses de Seguretat, l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, l’Associació Catalana per a la Millora de la Gestió Pública, Oxfam, Unespa, la Plataforma de Defensa de l’Educació de Mataró, Ecoembalajes España i la Fundación Dieta Mediterránea. Són les úniques dotze organitzacions que -per aquest ordre- s’han inscrit en el registre de grups d’interès de la Generalitat, el primer d’aquestes característiques creat a l’estat espanyol, inclòs a la llei de transparència catalana, aprovada el desembre del 2014. La norma, però, deixava un marge de sis mesos per adaptar-s’hi, tot i que, des del juliol, les incorporacions han sigut escasses. Demà farà un mes que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va crear el seu registre -el segon de l’Estat- i, en aquest temps, ja s’hi han sumat fins a 120 organitzacions.

Segons fixava la llei és obligatori que s’inscriguin al registre de lobis català aquelles entitats que “duen a terme activitats susceptibles d’influir en l’elaboració de lleis, normes de rang de llei o disposicions generals o en l’elaboració i l’aplicació de les polítiques públiques”, així com plataformes més informals que “constitueixen de facto una font d’influència organitzada”. El fet de formar-ne part implica alguns requisits, com fer pública certa informació interna, acceptar un codi de conducta comú o donar a conèixer l’agenda de contactes i actuacions -punt que encara no s’ha complert-, malgrat que, per contra, no queda clar quins inconvenients comporta quedar-ne fora a l’hora d’intentar seguir influenciant.

Penalitzar qui no hi és

El Govern és conscient d’aquest fet i del fracàs que, per ara, suposa el registre de lobis. Per aquest motiu un portaveu del departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència explica a l’ARA que en el nou codi de conducta dels alts càrrecs es preveurà el caràcter públic de l’agenda dels alts càrrecs pel que fa a les reunions amb els grups d’interès i, sempre que s’hagi de produir una trobada, caldrà acreditar la inscripció o la sol·licitud d’inscripció al registre. Una via per incentivar la regularització dels lobis existents.

De fet, el grau d’acompliment de la llei de transparència és desigual. Així, pel que fa a l’àmbit concret de la Generalitat, el Govern ja ha fet pública quasi tota la informació a la qual l’obliga una norma que exigia més que la seva equivalent estatal. L’organització i retribucions públiques, l’actuació normativa, l’execució pressupostària o els processos de contractació pública són alguns dels elements que ja estan disponibles al portal de Transparència, i els que no estaven previstos a la llei es poden demanar a través d’un formulari. I en cas de conflicte, una comissió nomenada fa un any pel Parlament ha d’emetre una resolució.

De fet, excepte en alguns aspectes en què el Govern porta més de mig any de retard, el gruix d’incompliments vénen de la mà dels altres implicats per la normativa de transparència. La pràctica totalitat dels ens locals -els quals com a excepció disposaven fins al desembre per adaptar-s’hi- no arriben als mínims, un fet previsible, ja que se’ls exigeix a tots -també als pobles petits- el mateix grau de transparència que a la Generalitat. Tampoc compleixen les entitats privades a qui la llei reclama transparència, atesa la quantitat de diner públic que reben o gestionen o la seva vinculació amb l’administració, com els partits, sindicats, patronals, cambres de comerç, col·legis professionals, acadèmies o empreses que actuen en sectors d’interès general -un dels elements més ambiciosos de la normativa.

Tot i això, el secretari de Transparència del Govern, Jordi Foz, assegura que l’executiu prioritzarà els recursos a ajudar aquests ens a adaptar-se a la normativa. El Síndic de Greuges farà pública al juny una primera avaluació del seu èxit.

90 ens locals ignoren la Sindicatura de Comptes

Els incompliments de les exigències de la llei de transparència per part dels ens locals s’entenen millor si es té en compte que encara n’hi ha molts que ignoren una obligació més antiga: remetre cada any a la Sindicatura de Comptes el seu compte general. A les corporacions que no ho fan se les castiga amb una retenció de transferències de la Generalitat. De fet, des d’ahir els ens locals poden fer arribar a l’ens fiscalitzador el compte del 2015, que haurà d’incloure per primer cop els comptes dels consorcis adscrits i de les fundacions sense ànim de lucre. Tenen temps fins al 15 d’octubre, però la realitat és que 90 corporacions encara no han remès la informació del 2014. Es tracta de 50 ajuntaments (com Moià o Vilassar de Mar), 33 mancomunitats i 7 entitats municipals descentralitzades. A banda, han enviat informació incompleta 12 municipis més (entre ells, Sant Cugat del Vallès i Torredembarra) i dues mancomunitats de municipis.

COMPLIMENTS

La Generalitat compleix bona part de les obligacions de la nova normativa

Portal de transparència

La Generalitat ha creat un portal de transparència propi i un per a tota l’administració pública amb enllaços als portals en què s’hauria de trobar la informació.

Estructura organitzativa

L’estructura organitzativa de la Generalitat i el seu sector públic, amb tota la relació d’alts càrrecs, és fàcilment accessible.

Planificació urbanística

Els plans territorials i urbanístics generals, parcials i locals es poden consultar de forma ordenada al portal del Govern.

Retribucions públiques

El salari dels alts càrrecs, els directius i els treballadors públics -aquests, segons la categoria- es poden trobar actualitzats.

Alliberats sindicals

Apareix també el nombre d’hores sindicals que usen els alliberats de la funció pública i el seu cost, classificat per sindicats. El 2015 van costar 37,3 milions.

Contractació pública

Un portal inclou la informació, gairebé al minut, de les licitacions i adjudicacions del sector públic. També es poden consultar els contractes ja formalitzats -els menors inclosos- segons el tipus de procés d’adjudicació.

Comissió de garantia

El departament de Salut ha fet públics els convenis de col·laboració amb hospitals privats i les seves clàusules de renovació.

Execució pressupostària

La Generalitat penja cada mes l’estat d’execució del seu pressupost i el del seu sector públic.

Normativa en procés

Les normes en procés de redacció es troben al portal, inclosos els informes i dictàmens.

Petició d’informació

Quan es busca una informació no publicada, tothom més gran de 16 anys pot demanar-la amb un formulari. Fins al desembre, es van fer arribar 292 sol·licituds.

INCOMPLIMENTS

Ajuntaments, associacions i empreses de sectors d’interès general esquiven la llei

Publicitat als mitjans

La Generalitat publica informes amb les quantitats anuals que cada departament contracta en publicitat, segons el tipus de mitjà, però no concreta quant gasta en cada mitjà, com fixa la llei.

Control de les subvencions

El portal no inclou la informació relativa al control financer de les subvencions i ajuts públics ni la seva justificació, com es preveu. Tan sols un document amb el pla anual de control previst.

Registre de grups d’interès

Només 12 entitats s’han apuntat al registre de lobis, i el Parlament no ha creat el seu. Tampoc no hi ha la seva agenda d’actuacions.

Estudis contractats

El Govern mostra les quantitats gastades cada any en estudis, però no publica aquests estudis.

Cartes de serveis

Només s’han elaborat 11 cartes de serveis, que fixen les condicions mínimes de qualitat dels serveis públics del Govern.

Ens locals

La immensa majoria de municipis i altres ens locals no compleixen els mínims de transparència imposats per la llei.

Sindicats, patronals...

Tampoc no compleixen els partits, les patronals i els sindicats -excepte CCOO-, ni la majoria de col·legis professionals, cambres de comerç o acadèmies.

Serveis d’interès generals

També ignoren les obligacions de transparència les empreses d’activitats d’interès general -elèctriques i gasístiques, ITV o escoles concertades.

Connexió telemàtica

Les administracions han d’estar connectades telemàticament per obtenir documents i dades, un objectiu lent d’assolir.

democracia vs riquesa

ENORME DEBAT el que van protagonitzar aquest dijous l’economista Miquel Puig i el periodista i exdiputat David Fernàndez en una nova edició del cicle I ara, què?. Un debat, per cert, que va reunir 600 persones a l’Auditori AXA de Barcelona. Hi va haver acord en la frase “els veritables antisistema són els que volen carregar-se l’estat del benestar”, i l’esperable desacord en la possibilitat de reformar el capitalisme, que és una paleta plena de colors (des de l’exemple de Colòmbia fins al de Suècia), segons Puig, i un sistema que ha difuminat la frontera amb la màfia, segons Fernàndez. I una idea va acabar flotant entre els assistents: o els governs imposen per la força de la democràcia allò que convé al país o els mercats se’ns menjaran. Més

el mon ahir

De vegades l’escriptura flueix; d’altres, com en aquesta ocasió, em fa por no saber plasmar exactament les idees que se m’acumulen.

Arran dels atemptats del novembre a París, vaig escriure un article difícil titulat “El dret penal de l’enemic”. Avui no només subscric el que hi exposava sinó que cada cop augmenta més la sensació que estem entrant en alguna cosa que s’assembla massa a una guerra desconeguda.

Sempre m’ha agradat la manera com Stefan Zweig explica en el seu llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu el sentit de la terrible pèrdua que va significar per a la gent del continent l’absència de seguretat. I, així, d’abans de la Primera Guerra Mundial diu: “Tot era al seu lloc, cada família tenia un pressupost i sabia quant havia de gastar en habitatge i menjar, en les vacances d’estiu i en l’ostentació, sense oblidar una petita reserva per a imprevistos. Qui tenia una casa la considerava una llar segura per als fills i els néts. En aquell vast imperi, tot ocupava el seu lloc ferm i immutable. Ningú no creia en les guerres, les revolucions ni les subversions. Tot allò que era radical i violent semblava impossible en aquella era de la raó...”

Els atemptats de París i Brussel·les no tenen altra explicació que exhibir una força entre dos mons que es presenten com a enfrontats

Jo, que vinc d’un moment similar, entenc molt bé el que volia dir. La meva és la primera generació que no ha viscut una guerra, ni tan sols una postguerra. L’habitatge, encara que amb matisos i diferències, era un lloc segur. No calia ser propietari per tenir una casa, els contractes de lloguer eren indefinits i, així, era força general que les persones la sentissin com a pròpia. Val a dir que per a una dona el fet de tenir estudis universitaris encara era una certa cursa d’obstacles, però, un cop tenies la titulació, el fantasma de l’atur era gairebé inexistent. El món laboral estava basat en la confiança i en la permanència, i es premiava l’antiguitat. Fins i tot el matrimoni també era per a tota la vida... Vam créixer en un món sense llibertats, però aparentment segur.

Aquest món nostre que a Europa va néixer després de la Segona Guerra Mundial (a casa nostra, per raons òbvies, una mica més tard) va prendre com a senyal d’identitat l’anomenat estat del benestar social i la defensa dels drets econòmics socials i culturals, que van marcar un clar segell d’identitat europeu. No en va Karl Popper reconeixia el 1956 que en cap altre moment ni enlloc més les persones no havien estat tan respectades com aleshores. De la mateixa manera, mai abans els drets ni la dignitat humana no havien estat tan assumits, especialment si es tractava de protegir els menys afortunats.

Però terrorisme i immigracions han arribat de bracet en tan sols sis mesos i són dues cares d’una mateixa moneda. Aquest estiu assistíem dia sí, dia també, a terribles escenes de refugiats fugint de les guerres que nosaltres mateixos hem alimentat. La seva única decisió era viure o morir, no tenien altra opció i, tot i així, desgraciadament molts van trobar la mort pel camí.

Aquests dies alguns hem defensat que ens sentim orgullosos del que havíem construït a Europa, especialment pel que fa a drets i a llibertats

Com també la van trobar recentment altres víctimes a París i a Brussel·les amb només tres mesos de diferència i sense cap altra explicació que crear pànic, alarmar, exhibir una força entre dos mons que es presenten com a enfrontats. “No és guerra de territori”, es diu, és tan sols un conflicte ideològic. I què va ser la guerra dels nazis, sinó també ideològica? Què se’n va fer de les teories de la neteja ètnica? ¿No eren tan alemanys els jueus com els nazis des del punt de vista de la nacionalitat? ¿No vivien a les mateixes poblacions i els seus fills assistien a les mateixes escoles?

Aquests dies alguns hem defensat que ens sentim orgullosos del que havíem construït a Europa, especialment pel que fa a drets i a llibertats, i que l’amenaça terrorista no ens podia portar a una important restricció de les garanties amb la intenció de defensar la seguretat. També hem assistit atònits a les propostes de devolucions massives i als últims acords de la UE en matèria d’emigració. Per això, més enllà del “bonisme”, haurem d’acceptar que estem entrant en un altre món en què aquest difícil equilibri es veurà cada cop més qüestionat.

D’entrada, Europa no podrà seguir mantenint el principi de subsidiarietat en matèria de seguretat. Caldrà afrontar la necessitat de renunciar a l’anomenada seguretat nacional en favor d’una seguretat europea compartida (en matèria d’informació, procediments, imputacions i decisions policials, processals i judicials). També caldrà harmonitzar tant la política exterior a Síria, l’Afganistan, l’Iraq o altres països com les bases d’una política d’immigració comuna europea. En quant de temps? Amb els partits d’extrema dreta trepitjant-nos els talons...

En fi, no voldria ser pessimista i, tot i així, sento que les societats acorralades cometen molts errors, per la qual cosa m’encantaria acabar fent una invocació a l’esperança amb aquestes paraules de Goethe: “Si el matí no ens desvetlla per a noves alegries, i si a la nit no ens queda cap esperança, realment val la pena vestir-se i desvestir-se?”

escola

Els grups de WhatsApp de pares ja fa dies que treuen fum. Des d’avui i fins al 7 abril estarà obert el període de preinscripció escolar, que aquest any està marcat per la  supressió de línies de P3 -un mínim de 67 a tot Catalunya- i pel fet que, si una escola està adscrita a més d’un institut, o un institut a més d’una escola, ja no suma punts tenir un germà estudiant en un dels centres adscrits.

Es tracta d’una de les  decisions més importants de la vida escolar dels fills, però també dels pares -especialment per als que porten per primera vegada un fill a una escola- que acostuma a generar hores de debat entre la parella, amics, familiars i coneguts.

“Nosaltres hem intentat viure-ho amb tranquil·litat i intimitat, però al nostre entorn hem notat una certa psicosi”, expressa Carles Janer, pare d’un fill de 2 anys i mig, que el curs que ve començarà P3. Janer (30 anys) viu a Rubí i explica que ha rebut consells irecomanacions de tot tipus. “Quan expliques que t’has decidit per una escola tothom hi troba pegues. Al final, per molts consells que rebis, és una decisió que ha de prendre la parella”, opina. Tot i que considera que la decisió més important serà la d’escollir institut, admet que des que va néixer el seu fill que dóna voltes a l’escola on el voldria portar. “Nosaltres el que sempre hem tingut clar és que volem una escola pública, de proximitat, amb un projecte modern i amb un ambient familiar”, apunta.

• 

Oferta de places de P3

Precisament, tot i que sovint es prima la proximitat -suma 30 punts-, els experts recomanen que els pares es fixin principalment en el projecte educatiu de l’escola. “Cal saber el projecte i sobretot en quina mesura es porta a la pràctica”, apunta el professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, Guillermo Bautista, que insisteix que els pares han de preguntar el màxim de detalls sobre el funcionament del centre. No obstant això, Bautista també considera que la proximitat és un factor molt important a tenir en compte. “Recomano que el centre que s’esculli sigui a prop de casa. Hem de pensar quant de temps dels nostres fills estem disposats a sacrificar pel trajecte diari”, argumenta el professor de la UOC, que afegeix que cada escola té un context i una comunitat pròpia. Per sobre de tot, però, Bautista recorda que s’ha de vetllar per la felicitat del fill. “S’hi passarà molts anys i s’ha de buscar un lloc on el nen estigui bé. Cal primar el seu benestar per sobre de qualsevol altre criteri”, considera l’expert.

Una de les lluites que ja fa mesos que abanderen desenes d’escoles de diferents punts del territori és que no se suprimeixin línies de P3. Segons va apuntar la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, durant la presentació de l’oferta de preinscripció s’ha registrat la davallada demogràfica més elevada dels últims 30 anys. El padró preveu undescens de 7.338 nens de tres anys. “Amb la davallada que hem tingut s’haurien de tancar més de 290 grups si féssim el càlcul exacte”, va assegurar la consellera i va defensar que suprimint línies s’evita tancar escoles senceres. De moment, però, el que està clar és que 64 línies d’escoles públiques i 3 de concertades s’eliminaran. Això ha posat en peu de guerra moltes escoles, que veuen com molts pares no escullen el seu centre per por que hi tanquin una línia.

Aquest és el cas de Carles Janer, que va descartar un centre de Rubí perquè el més probable és que es quedi sense una línia. “És una escola molt nova i amb un bon projecte, però està amb barracons i ja no vam anar ni a les portes obertes”, explica el pare.

Les concertades, a l’espera

La problemàtica del tancament de línies, però, no només afecta les escoles públiques. Segons va assegurar la consellera, un total de 40 línies d’ escoles concertades també estan en perill de desaparèixer. Segons marca la llei orgànica d’educació (LOE), no es pot treure un concert fins a conèixer el nombre d’alumnes matriculats. Davant d’aquest fet, moltes escoles concertades estan en alerta pel que pugui passar. “És cert que alguns centres podran patir la supressió de línies. Ara cal veure com evoluciona la preinscripció”, apunta la directora general de la patronal de concertades laiques, l’Agrupació Escolar Catalana (AEC), Eva Salvà. En aquest sentit, explica que els pares cada vegada s’esperen més a l’hora d’omplir el formulari. “Volen veure com evoluciona el procés i s’acaba fent una enginyeria de la preinscripció”, apunta Salvà.

La Gisela Escobar (35 anys) i la seva parella tenien clar que volien dur la seva filla de 3 anys a una escola concertada religiosa. No són practicants, però els agraden els valors que transmeten aquestes escoles. De fet, tenien tan clar quins eren els centres que volien per a les seves filles -està embarassada d’una altra nena- que fins i tot van decidir canviar-se de casa per aconseguir la puntuació per proximitat. “En el nostre cas, el procés de prendre la decisió ha durat un any perquè hem valorat molts factors”, explica, i afegeix que lesjornades de portes obertes els han servit molt. “Hi vam veure la manera de treballar de les escoles, les seves instal·lacions i el mètode d’ensenyament”, apunta Escobar, que assegura que està molt tranquil·la i segura de la decisió que han pres. Ara només els queda esperar.

Quins són els criteris de puntuació pera la preinscripció?

Germans al centre (40 punts)

La màxima puntuació s’obté si l’alumne que es vol escolaritzar té germans al centre. També si els pares o els tutors legals hi treballen amb una jornada mínima de 10 hores setmanals. La puntuació també s’aplica quan el germà estudia en un altre centre públic que té la consideració de centre únic. És a dir, quan l’escola de primària només està adscrita a un sol centre de secundària.

Proximitat (30 punts)

Que el domicili familiar o el lloc de treball dels pares estigui a prop de l’escola suma punts a l’hora de fer la preinscripció. Cal tenir en compte que la puntuació s’obté amb diferents criteris. Quan el domicili habitual es troba a l’àrea d’influència del centre s’obtenen 30 punts. Quan l’adreça del lloc de treball està dins l’àrea d’influència del centre se sumen 20 punts. En el cas de Barcelona ciutat, quan el domicili habitual es troba al mateix districte que el del centre sol·licitat en primer lloc, però no en la seva àrea d’influència es registren 15 punts. Quan el domicili habitual és al mateix municipi del centre sol·licitat en primer lloc, però no en la seva àrea d’influència, se sumen 10 punts.

Renda (10 punts)

En el cas que els pares siguin beneficiaris de l’ajut de la renda mínima d’inserció obtindran 10 punts.

Discapacitat (10 punts)

Se sumaran 10 punts si l’alumne, els pares o els germans tenen una discapacitat igual o superior al 33%.

Família nombrosa (15 punts)

Si l’alumne forma part d’una família nombrosa o monoparental se sumaran 15 punts.

Malaltia crònica (10 punts)

En cas que l’alumne tingui una malaltia crònica que afecti el seu sistema digestiu, endocrí o metabòlic –inclosos els celíacs–, obtindrà 10 punts. Cal presentar la documentació que ho acrediti.

Antics alumnes (5 punts)

Se sumaran 5 punts a aquells alumnes que els seus pares hagin estat escolaritzats als centres on es presenta la sol·licitud. Només se sumaran per als cursos d’ensenyaments gratuïts i universals. És a dir, en el segon cicle d’educació infantil, la primària, l’ESO, els programes de qualificació professional inicial (PQPI) i els cicles de formació professional de grau mitjà.

tres ximeneies

El referent de les tres xemeneies del Besòs és la Tate Modern, l’emblemàtic museu d’art contemporani, situat en la que també va ser una antiga central tèrmica, que s’ha convertit en un símbol de la regeneració del sud de Londres. ¿Es podria fer una operació similar a Sant Adrià? Potser sí. Però per això s’hauria de fer una aposta pública clara i una inversió milionària que permetés no només comprar i reformar l’edifici sinó també dotar-lo d’una col·lecció potent per omplir aquest immens espai. De moment no estem en aquest escenari.

S’ha parlat també que fos un museu de l’energia, però l’escàs interès de Fecsa Endesa, que fins i tot ha desmantellat tota la maquinària interior de les torres i de la sala de turbines -cosa que ha sigut molt criticada en alguns sectors-, fan difícil que el que ara és purament una carcassa serveixi per explicar l’evolució i el funcionament de les tèrmiques a les futures generacions.

Hi havia qui feia bromes, o no, per situar-hi una macrodiscoteca o un hotel o un complex d’oci. També hi ha l’opció d’un ús universitari o empresarial, o combinat. Les possibilitats són infinites. El pressupost, de moment, inexistent. I Endesa diu que d’idees moltes, però que de projectes en ferm, cap ni un.

“El desig és que l’equipament de les tres xemeneies sigui cultural, però ara mateix no se sap, dependrà de com acabi tot el procés participatiu i del planejament -explica Joan Callau, alcalde Sant Adrià-. Queda clar que té un potencial supramunicipal important i s’hi hauran d’implicar totes les administracions i també els organismes privats”.

El geògraf Francesc Muñoz ha treballat a fons sobre l’equipament en diversos workshopsuniversitaris i és també un dels comissaris de l’exposició La fàbrica de la llum, oberta encara al Museu de l’Emigració de Sant Adrià. “El drama és que és un projecte que li va gran a l’Ajuntament i no hi ha ambició global per convertir-ho en el que hauria de ser, un gran equipament metropolità o fins i tot internacional, que pogués tenir una varietat molt àmplia d’usos que donés vida a tot el territori -afirma-. Ara sembla que només hi ha dues opcions, o bé edificar o museïtzar, i no és així. Podria ser alhora un parc científic, un espai d’arts escèniques, un centre d’exposició sobre l’energia, un viver d’empreses... Cal mirar experiències de reciclatge industrial europees i plantejar coses noves. I per això cal tenir propostes ambicioses. I la resposta no és un procés participatiu, perquè els veïns no tenen prou informació ni eines tècniques per poder decidir sobre un projecte d’aquesta envergadura”.

Josep Lluís Muñoz, secretari de la plataforma 3xemeneies, en canvi, creu que encara falta més participació ciutadana i voldria que fossin els veïns, tots, els que decidissin finalment en un referèndum. Ell va participar a l’última de les tres sessions del procés participatiu, les conclusions del qual es coneixeran aviat després que hi hagi una trobada entre tots els participants. “A la meva sessió, almenys, alguns van comentar que aquest espai és d’ús industrial i podria continuar sent útil per situar-hi activitat econòmica, que és el que necessita el municipi. No necessàriament s’ha de requalificar el terreny, i tampoc hi ha pressa. Els veïns volen que es millori l’espai públic i els fa por que ara es creï un altre mur, una nova barrera, aquest cop d’habitatges de luxe que impedeixin arribar al mar”, explica el secretari de la plataforma veïnal.

ARDA TURAN

Arda Turan (Istanbul, 1987) transmet seguretat quan parla. Acompanyat del seu inseparable amic Ata, que li fa de traductor, en una entrevista prèvia al sorteig de Champions, atén pacientment l’ARA en turc, tot i que canvia d’idioma -ara castellà, ara anglès- quan vol remarcar un missatge. Com quan reconeix que fa anys que sabia que fitxaria pel Barça, una confessió que desconcerta fins i tot l’Ata, que admet que mai havia sentit aquesta reflexió.

En quin moment està del procés d’adaptació? ¿Interioritzant el sistema Barça o aportant el seu propi estil?

Abans, a l’Atlètic de Madrid, regatejava més, quan jugava en la meva posició natural buscava més l’un contra un. Ara, de moment, he de canviar el meu estil perquè tinc jugadors a dalt que s’encarreguen de fer el que jo acostumava a fer. Aquest canvi no em molesta, gaudeixo: jugo amb Messi, Neymar, Busquets, Alves... És molt fàcil jugar amb ells, són increïbles, tàcticament són molt intel·ligents. A l’Atlètic era diferent. Per a mi és un sistema nou, un llenguatge que encara he d’acabar d’aprendre. De moment, sóc feliç, guanyem sempre, i això facilita l’adaptació, però sé que d’aquí un temps aniré millorant. Ara toca guanyar tots els títols i l’any que ve serà millor per a mi.

L’Arda encara és tímid, però l’any que ve farà un pas endavant. És això?

No sóc tímid! Faig el que em diu Luis Enrique, estic intentant fer el que em demana el tècnic. L’any que ve faré un pas endavant, però de moment anem pel bon camí. Podeu estar tranquils, que amb el míster estem tots dos contents.

Se sent el jugador número 12?

No, no hi ha res que em porti a sentir-ho. Crec que jugo massa i tot! Estic en un equip que va ser campió de tot l’any passat! Necessito temps, durant gairebé sis mesos no he pogut jugar, ara en porto dos i mig i ja estic tenint minuts... Estic jugant amb els millors jugadors del món, estic segur que a poc a poc aniré millorant, a mesura que passin els dies guanyaré protagonisme. Però en cap cas sóc el jugador número 12.

Aquests sis mesos van ser molt difícils.

Va ser molt dur. Fitxo pel Barça i no puc jugar per un problema amb la FIFA. Durant sis mesos, al meu cap només hi havia una cosa, tot el dia pensava: “Jugaré per al Barça, jugaré per al Barça”. M’ho repetia cada dia. Ara ja han passat dos mesos i mig... com a jugador número 12 [somrient als entrevistadors].

Ara toca gaudir... ¿o pateix com Mascherano quan juga a futbol?

Sóc dels que disfruten, prefereixo jugar, vull sempre el màxim. Em fa feliç estar sobre la gespa. Si vosaltres estiguéssiu jugant aquí al Barça també seríeu feliços.

¿I dissabte, al clàssic, també es pot gaudir o és un partit diferent de la resta?

Nosaltres serem nosaltres. L’Arda serà l’Arda. Intentarem, com sempre fem, jugar bé per intentar guanyar.

¿Creu que el clàssic serà diferent d’un derbi com els que va viure al Calderón?

Per començar, són estadis diferents. És cert que he tingut la sort d’haver viscut ja partits importants com aquest contra el Madrid, però, en tot cas, per a mi serà especial perquè serà el primer. Ara bé, és només un partit i, si perdem, la vida seguirà igual. He jugat partits més difícils que aquest, com quan perds una eliminatòria que et deixa fora de l’Eurocopa o de la Champions. Ara tenim molts punts d’avantatge, juguem a casa, amb un gran ambient... Al meu cap tot és molt fàcil: sortiré, jugaré a futbol, sense cap tipus de pressió.

¿La Lliga està sentenciada i això treu importància al partit?

No! És el clàssic, un Barça-Madrid! Volem jugar bé, no mirar la classificació.

Són molt superiors a aquest Madrid?

No em vull comparar amb aquest Madrid. Jo només em fixo en nosaltres. Som un equip que juguem un joc diferent d’ells, i de tots els altres equips. I no canviarem mai la manera de jugar, tampoc perquè al davant hi tinguem el Madrid. El Barça parla un altre llenguatge.

¿El Madrid és més perillós a la Champions per la situació que té a la Lliga?

Per al Barça, el Madrid, el Bayern, el City... la Champions és molt especial. Si ells estiguessin per davant a la Lliga, la Champions continuaria sent molt important. La situació a la Lliga no canvia res. Tothom vol guanyar la Champions.

Els fa molta il·lusió guanyar aquesta Champions?

Esclar que volem guanyar la segona Champions consecutiva per entrar a la història del futbol. Seria el primer cop.

Es parla molt això al vestidor?

A vegades, si surt el tema. Però no cal parlar-ho: ho sents, ho veus, ho notes als entrenaments.

Portem 30 minuts d’entrevista i no s’ha parlat de Leo Messi.

No cal parlar d’ell.

Què és el més increïble que li ha vist?

Tot ell és increïble. És molt ràpid en tot, controlant, driblant, va al xoc... Però el més important de tot és la seva intel·ligència tàctica. És increïble, ho supera tot. És un futbolista molt intel·ligent. Té un talent per sobre de la resta: pensa molt ràpid i això li permet executar totes les altres virtuts.

¿Només per jugar amb Messi valia la pena venir al Barça?

No [silenci].

Venia a guanyar.

Sóc aquí per guanyar la Champions. El Leo, per a mi, és el millor jugador de la història, però jo vinc a guanyar títols.

La Champions que se li va escapar a Lisboa.

[Esbufega.] No en vull parlar. Va fer molt mal. Per a mi és molt difícil parlar d’això, dol molt. Faltava un minut i vint segons per acabar, podíem guanyar la Champions amb l’Atlètic de Madrid, sense el Leo, sense grans estrelles... Vam estar lluitant i lluitant... i al final vam perdre a l’últim minut... Futbol. Tant de bo aquest any pugui guanyar-la.

El somni: la Champions amb gol seu?

El gol no importa. Durant tota la meva carrera no ha sigut important. La gent oblida els gols. Importen el títols, que has guanyat la Copa, la Lliga i la Champions. Quants gols ha marcat Busquets? I té tots els títols a casa. I Iniesta? Quants gols? Quantes assistències? El més important és que l’equip guanyi. Sí que hi ha la Pilota d’Or, però és per al Leo. La resta només ha de pensar en l’equip. I, de fet, no ens enganyem, el Leo pensa en l’equip abans que en cap altra cosa. Quan xuta, quan passa, sempre fa el millor per al grup. En el partit contra l’Arsenal, Monreal s’escapava, el podria haver deixat passar, però havia de fer la falta perquè l’equip ho necessitava. No volia que es compliqués l’eliminatòria, ja que es podien posar 1 a 2. Un altre dia podria ser vermella, però, si és per a benefici de l’equip, s’ha de fer.

¿Si l’expulsió el privés d’una final de Champions ho faria?

Faria la falta si ens permetés passar.

Té un problema amb les targetes?

Sóc agressiu quan jugo. Busco la pilota, mai amb mala intenció. Si veig una targeta és perquè treballo per a l’equip.

¿Creu que ha d’exagerar aquesta agressivitat perquè a l’Atlètic tenia l’etiqueta de poc treballador?

No he de demostrar res, no he de convèncer a ningú. Sóc un jugador important, que arriba aquí amb èxits, i ho vull demostrar en el futur. Però ara els tres de davant -el Leo, el Luis i el Neymar- ho fan tot, gols, assistències... Nosaltres ens encarreguem de la resta, de fer tot el possible perquè ells llueixin. Al davant tenim una màquina que funciona, i nosaltres ajudem perquè segueixi així.

Què va aprendre amb Simeone?

A ser feliços mentre patíem. Que si treballes molt, si et concentres molt, pots arribar als objectius que vulguis, complir els teus somnis. Sense Messi, sense Neymar, sense Cristiano... Érem un equip per sobre de tot, un grup increïble. Aquí al Barça és una altra cosa, bon futbol, tiqui-taca, tot pilota... Allà, durant quatre anys, vam ser una família. El Koke, el Gabi, el Juafran, el Filipe... eren els meus germans. Aquí em van rebre molt bé, m’ho han posat tot molt fàcil... i espero que d’aquí poc temps sigui com a l’Atlètic, una família, però encara falta perquè sigui el mateix.

Quins són els seus amics al vestidor?

Alves, Neymar i Adriano. Amb ells em porto especialment bé. Però, per a mi, Iniesta és una referència, un exemple per com juga i com viu aquest esport. No només pel seu joc, també com a persona. L’Andrés no juga a futbol, fa art.

Ha dit dos noms ben diferents: Neymar i Iniesta.

Neymar és el meu amic, està sempre molt a prop meu. L’Andrés és el meu ídol, i em fixo en com juga, com es mou. A part, com a persona m’agrada. Em passo el dia parlant amb ell per millorar i saber-ho tot sobre com juga el Barça. És tranquil, introvertit, pausat... Neymar, en canvi, com l’Alves o jo, és de sang calenta.

Parlant d’Iniesta, quina és la seva posició? Com ell, interior? O extrem?

La meva posició és la de l’Andrés, sóc interior, però no tinc problemes per jugar on em digui Luis Enrique.

Mira partits dels equips del planter?

Sí, sí, m’agrada molt. El mateix sistema que nosaltres, tàcticament són molt bons, el tiqui-taca...

Vol ser entrenador?

Tant de bo. D’aquí molts anys. Potser segon entrenador de l’Andrés [rialles].

Quan va saber que fitxava pel Barça?

Jo sentia que fitxaria pel Barça. Sincerament, pensava: “Si jugo molt bé acabaré fitxant pel Barça, perquè el meu estil encaixa en aquest equip. Si jugo bé, acabaré a l’Arsenal”. Pel meu estil, amb pilota, jugant fàcil, en curt, agressiu quan cal, però sobretot amb qualitat, sabia que podia arribar aquí a Barcelona.

¿Els futbolistes viuen aliens al que passa al seu voltant o els afecta el que està passant a Europa? Políticament, socialment, ¿L’Arda està implicat?

Esclar que estem tristos per tot el que ha passat, però jo només puc dir una cosa: la reacció amb els atemptats de París no va ser la mateixa que amb Ankara. Jo, en lloc de parlar de com es pot solucionar un conflicte, només puc dir que la gent no respon igual, no demostra la mateixa tristesa quan una persona mor a París, quan explota una bomba aquí, o quan passa a Turquia. Quan un europeu té un problema tot es magnifica, però quan passa a Turquia, a l’Àfrica o en qualsevol altre lloc, la resposta és diferent. Les persones són iguals a tot arreu. La resposta al terrorisme hauria de ser igual sigui el país que sigui.

¿Està orgullós de com ha actuat el seu país amb els refugiats sirians?

Nosaltres no diferenciem entre sirians i persones d’altres països. Són refugiats. Has de reaccionar així amb tothom.