dimarts, 12 d’abril del 2016

RENFE/ RETARD


12 motius pels quals Renfe arriba tard

Des de limitacions de velocitat a l'excés de trens, aquests són els motius que expliquen els constants retards
  59
 
5  
1. Limitacions de velocitat permanents
Des de l’accident de l’Alvia a Santiago de Compostel·la, Adif ha reduït les velocitats a tots els revolts on el canvi de velocitat sigui de més de 30 km/h. Allà on hi ha un canvi significatiu de velocitat, els trens es veuen obligats a frenar -si no, el sistema Asfa digital l’atura automàticament- un o dos quilòmetres abans. A més, encara que el revolt sigui de 80 km/h, el sistema obliga a circular en aquell tram a 60 o a 100 km/h. Aquests canvis han reduït la velocitat comercial, però no s’han modificat els horaris.
2. Limitacions temporals de velocitat
Hi ha limitacions de velocitat que són temporals, arran d’un despreniment de terres en un talús -com va passar el 15 de març (foto) quan un Euromed va xocar amb una roca- o per una filtració d’aigua -com passa ara al túnel del Clot-. Quan passa això, Adif limita la velocitat en aquell tram per seguretat fins que està reparat. El problema és que a vegades triga molt a reparar-ho i la limitació es manté més del compte. A la R15 hi ha talussos en mal estat des del 2014, per exemple.
3. Massa trens
Per poder augmentar les freqüències dels trens, s’han afegit circulacions, però amb la mateixa infraestructura. Per exemple, la creació de les Rodalies de Tarragona ha afegit encara més tensió a unes vies ja saturades com les del corredor mediterrani, on conviuen Rodalies, Regionals, Euromed i mercaderies.
4. Efecte dòmino
Als túnels de Barcelona, el sistema preveu que hi puguin passar tres trens per minut, cosa que passa a les hores punta, però qualsevol petita incidència en un tren, i són habituals, provoca retards en cadena a les altres línies.
5. Passos a nivell
Els passos a nivell són una font de retards important, i no només pels atropellaments -per imprudències o suïcidis-, que obliguen a tallar la via durant força temps per l’actuació policial. Segons els maquinistes consultats, “la Guàrdia Civil anava més ràpida que els Mossos a alliberar la via”. Els maquinistes ja saben en quins passos a nivell la gent creua encara que les barreres estiguin abaixades, en especial a l’estiu, i redueixen la marxa. També es perd temps quan els passos a nivell s’espatllen -per exemple, quan els vianants es repengen a la barrera-, i llavors el tren no pot creuar fins que no l’hi indiquen des del centre de control, perquè el semàfor no funciona.
6. Avaries
Les avaries d’un tren enmig d’una via -i encara pitjor si és via única-, les d’un semàfor, les de la catenària o, directament, del centre tècnic de control (CTC), que fa caure tot el sistema, també són font habitual de retards. Aquestes avaries només se solucionen amb més inversió de l’Estat, que no ho ha fet els últims anys.
7. Actes vandàlics
Quan un passatger és caçat per l’interventor dins del vagó sense bitllet i no es vol identificar, ha de cridar els Mossos, un fet que provoca molts retards. Molts cops, però, per evitar acumular més minuts, els interventors fan els ulls grossos. També fa perdre temps que algú pugi a un tren que sap que no para a l’estació on vol baixar, i quan hi arriba, pitgi la palanca d’emergència. “Passa més sovint del que sembla”, diuen.
8. Robatori de cable
El robatori de cable de coure també provoca moltíssims retards a totes les línies, també en els AVE. Catalunya és el territori on es concentren més sostraccions d’aquest tipus, i això va provocar una picabaralla entre els governs espanyol i català per l’actuació dels Mossos. Adif està prenent mesures per millorar la seguretat.
9. Descans dels maquinistes
Des que el 2006 es va transposar una llei europea de seguretat ferroviària, els maquinistes no poden conduir més de 5 hores i mitja seguides. Si alguna línia llarga acumula molt de retard, pot passar que un conductor superi el temps màxim i hagi de demanar un relleu en alguna estació abans del seu destí final, i no sempre hi ha un relleu preparat. Poden arribar a conduir 9 hores en un dia, sempre que puguin descansar 45 minuts enmig. A vegades un tren surt tard d’origen perquè el maquinista pugui complir aquests 45 minuts de descans.
10. Via única
Els trams amb via única són una font principal de retards perquè els trens que pugen i baixen s’han de creuar a les estacions que tinguin dues vies, i qualsevol petit retard d’un tren repercuteix en els altres.
11. Prioritats de pas
En els trams de via única, però també en túnels de Barcelona, la prioritat de pas és bàsica per perdre o guanyar temps. Dins l’àmbit de Rodalies, aquests trens sempre tenen prioritat respecte als Regionals. A la resta de Catalunya, la prioritat sempre la té el tren que vagi puntual. Des del control prefereixen que perdi més temps el que vagi tard si poden fer que un altre sigui puntual.
12. Bloqueig de portes
Hi ha usuaris que, quan el tren està a punt de marxar però qui els acompanya encara no ha arribat, bloquegen la porta perquè l’altre pugui pujar a temps. Sovint, això, sobretot en els combois més antics, fa que la plataforma inferior no es plegui i que l’interventor o el maquinista hagin d’anar a reparar-la




dilluns, 11 d’abril del 2016

fons voltor

Fa uns dies va concloure el que possiblement és el judici més complex de la història entre un país sobirà, l’Argentina, i els seus creditors (entre els quals hi ha un grup de fons d’inversió lliure nord-americans) amb la ratificació d’un acord entre les dues parts per part del Senat argentí. La resolució va ser una notícia excel·lent per a un grup reduït d’inversors amb molt bons contactes i nefasta per a la resta del món, sobretot per als països que afrontin crisis de deute en el futur.
A finals del 2001, durant la catastròfica depressió que va assolar el país, l’Argentina va incórrer en una suspensió de pagaments de préstecs per valor de 132.000 milions de dòlars. El seu PIB va caure un 28%, la pobresa va arribar a afectar un 57,7% dels argentins i la taxa d’atur es va disparar fins a ultrapassar el 20%. La situació va desembocar en disturbis i enfrontaments en què van perdre la vida 39 persones.
L’Argentina, incapaç de pagar als seus creditors, va reestructurar el seu deute en dues rondes negociadores. En virtut d’un acord, es va reduir en dos terços el valor dels bons, però es va establir un mecanisme segons el qual s’efectuarien més pagaments quan l’economia del país es recuperés, cosa que va succeir. El 93% dels creditors van acceptar aquest acord.
Entre la petita minoria que es va negar a acceptar-lo hi havia inversors que havien adquirit una gran part dels seus bons a un preu molt rebaixat força més tard que el país entrés en suspensió de pagaments i fins i tot després de la primera ronda de reestructuració. Aquesta mena d’inversors s’han guanyat el nom de fons voltor a base d’acaparar deute que difícilment es podrà saldar per, tot seguit, pressionar els deutors per arribar a un acord sovint amb l’ajut d’advocats i lobistes.
Algunes de les empreses implicades són els fons voltor de més anomenada, com ara NML Capital (filial d’Elliott Management, un fons d’inversió lliure codirigit per Paul Singer, un benefactor molt destacat del Partit Republicà), Aurelius Capital i Dart Management. NML, que en la causa contra l’Argentina era qui reclamava una quantitat més elevada, era el demandant principal en l’acció col·lectiva d’un grup de creditors als tribunals federals de Nova York.
Durant molt de temps l’Argentina es va negar a pagar als creditors recalcitrants i els fons van intentar canviar la postura del país de mil maneres. En un moment donat, fins i tot van fer que s’intervingués un emblemàtic vaixell argentí a Ghana.
Més endavant, una sentència dictada el 2012 pel jutge Thomas Griesa del Tribunal del Districte Meridional de Nova York va posar el litigi de cara per als fons voltor en establir que l’Argentina havia d’eixugar íntegrament el deute, cosa que costaria al país 4.650 milions de dòlars. Segons els nostres càlculs, NML, per exemple, obtindria una rendibilitat total del 1.500% respecte de la seva inversió inicial, gràcies als baixos preus a què havia adquirit el deute i a un tipus d’interès “compensatori” del 9% al qual tenia dret d’acord amb la legislació de Nova York.
La sentència, que es va fer efectiva el 2014, també va tenir una altra conseqüència: Griesa va emetre una ordre que prohibia a l’Argentina pagar als creditors que haguessin acceptat l’acord de reestructuració fins que hagués eixugat íntegrament el seu deute amb els fons voltor. El jutge va donar als voltors l’arma que necessitaven: o bé l’Argentina els pagava el que reclamaven o bé incomplia l’acord de reestructuració que havien negociat, cosa que enfonsaria la credibilitat del país i n’amenaçaria la recuperació.
L’Argentina ha acabat donant el vistiplau a unes condicions semblants a les que va fixar Griesa. NML rebrà aproximadament la meitat de l’import total de l’acord: uns 2.280 milions de dòlars a canvi d’una inversió que volta els 177 milions, i obtindrà una rendibilitat del 1.180% (les costes processals dels voltors també corren a càrrec de l’Argentina).
El sistema financer internacional pagarà un alt preu a causa d’aquesta resolució, que encoratja altres fons a negar-se a arribar a acords i fa pràcticament impossible una reestructuració del deute. Per què haurien d’acceptar una quitança els creditors si poden esperar i obtenir rendibilitats exorbitants amb una inversió modesta?
En certs sentits, l’Argentina era un cas atípic. Va lluitar amb agressivitat per obtenir les millors condicions del conjunt de creditors inicials, preparant el terreny per a una recuperació espectacular: des del 2003 fins al 2008, quan la crisi financera mundial va ficar-se pel mig, el país va créixer un 8% anual de mitjana i l’atur va passar de superar el 20% al 7,8%. Finalment, els creditors que havien acceptat la reestructuració inicial van recuperar el valor íntegre del principal i fins i tot van obtenir un 40% addicional.
La majoria de països es deixen intimidar pels creditors i accepten el que els reclamen. Sovint, això té conseqüències devastadores. Segons els nostres càlculs, d’ençà del 1980, el 52% de les reestructuracions de deute públic amb creditors privats han derivat en una altra reestructuració o una suspensió de pagaments durant els cinc anys següents. Grècia n’és l’exemple més recent: va reestructurar el seu deute el 2012 i, tot just uns quants anys després, torna a necessitar desesperadament un altre alleujament.
Quan es parla de països escanyats pel deute, com Grècia o l’Argentina, és habitual sentir l’expressió “risc moral”. Amb aquest terme es fa referència a la idea que permetre als països (i a les empreses o les persones) renegociar i rebaixar els seus deutes no fa més que reforçar els comportaments dilapidadors que els han portat a endeutar-se en un primer moment. Val més que el deutor hagi de suportar la desaprovació i les dures conseqüències dels seus actes. Però l’acord de reestructuració de l’Argentina contrarestava el risc moral premiant els inversors que havien fet apostes modestes i obtenien rendiments enormes.
El Regne Unit i Bèlgica han declarat il·legals alguns tipus de demanda utilitzats pels fons voltor. I si bé molts països disposen de legislació en matèria concursal, no existeix un marc equivalent que reguli les fallides d’estats, ni tan sols res que s’hi assembli remotament. L’ONU ha pres la iniciativa per omplir aquest buit i, com posa de manifest el cas argentí, avui dia aquest esforç és més important que mai.

diumenge, 10 d’abril del 2016

ELLECIONS PERUANES

A la petita vila peruana de Ccano els anys de l’horror del terrorisme de Sendero Luminoso encara són ben vius. Han passat ja 25 anys d’ençà que la guerrilla va assassinar 30 dels seus veïns. I tot just ara han pogut donar-los sepultura. Els seus cossos es van localitzar fa pocs dies. Ara formen una llarga filera dins d’uns fèretres blancs enmig de la plaça del poble. L’expresident del Perú Alberto Fujimori, que va governar el país andí durant la dècada dels 90, va acabar amb Sendero Luminoso. I d’aquí que tant els veïns de Ccano com els de la zona andina on operava la guerrilla recordin Fujimori amb fidelitat i estima. Cal recordar que l’expresident Fujimori compleix 25 anys de condemna a la presó per corrupció i delictes contra els drets humans pels mètodes utilitzats en la lluita contra la guerrilla. Però els seus fidels no l’hi tenen en compte. Veuen en la seva filla Keiko Fujimori, candidata a la presidència del Perú per segona vegada, la mateixa força, empenta i “mà de ferro” que tenia el seu pare.
Keiko Fujimori, de 40 anys, lidera les enquestes electorals de cara a les presidencials peruanes d’avui amb un 31% dels vots. I és que el cognom Fujimori és al Perú una gran marca electoral, tot i la presó de l’ex cap d’estat. “Keiko no està en la política per dir-se Keiko, sinó perquè és una Fujimori”, deixa clar l’analista polític Gustavo Gorriti. “Ella sempre ha intentat separar-se dels aspectes més foscos de la política del seu pare, però molts al Perú creuen que només es tracta d’un maquillatge polític”, afirma Gorriti. La candidata conservadora aixeca veritables passions, especialment entre els sectors més populars de la societat peruana, que valoren del seu pare, Alberto Fujimori, no només haver acabat amb Sendero Luminoso, sinó també amb la crisi econòmica dels anys 80.
Però Keiko Fujimori aixeca passions a favor, i en contra. Han sigut moltes les marxes i manifestacions pels carrers de Lima i altres ciutats del Perú en contra de la candidata presidencial conservadora. Són molts els peruans que no obliden els motius que van dur l’expresident Alberto Fujimori a ser condemnat a 25 anys de presó: l’escandalosa corrupció durant els seus anys ocupant la Casa de Pizarro, la seu de la presidència del Perú a Lima, la capital del país; els abusos de poder, i els assassinats i actes de terrorisme d’estat, entre d’altres d’una llarga llista.
Vot anti-Fujimori
Tothom dóna per fet al Perú que hi haurà una segona volta en aquestes eleccions presidencials i que la candidata Keiko Fujimori hi accedirà. Però la clau d’aquests comicis serà veure quin dels seus principals rivals a les urnes passarà també a la segona ronda electoral. Liderant el vot antifujimorista i segon en les enquestes se situa l’empresari conservador i exministre d’Economia Pedro Pablo Kuczynski, de 77 anys. Com Keiko Fujimori, és la segona vegada que intenta l’assalt a la presidència del Perú. Va quedar tercer en les eleccions presidencials del 2011, les que va guanyar el president sortint del Perú Ollanta Humala. Keiko Fujimori va ser la segona candidata més votada. Kuczynski lluita per passar a la segona volta amb la diputada progressista de 35 anys Verónika Mendoza, que ara mateix està en empat tècnic amb Kuczynski a les enquestes.

dissabte, 9 d’abril del 2016

clausula terra perd

Anul·lades per falta de transparència i abusives. Aquesta és la resolució d’un jutjat de Madrid sobre una macrodemanda de l’associació de consumidors Adicae contra les clàusules terra presentada per prop de 15.000 clients contra la pràctica totalitat del sector.
La sentència s’uneix a d’altres que hi ha hagut anteriorment i obliga a deixar d’incloure clàusules terra en els contractes i a tornar el que les entitats van cobrar per aquest concepte des del maig de 2013. Segons l’escrit, aquestes clàusules “estaven faltades de transparència” i eren abusives, ja que es van introduir als contractes “sense que es ressaltés la seva importància”.
El jutge diu que aquest fet “frustrava les expectatives del consumidor”, que topava “sorprenentment amb una clàusula que li impedia beneficiar-se de les baixades del tipus d’interès de referència”. La demanda estava adreçada contra 101 entitats, que actualment són 40 després del procés de consolidació que s’ha donat al sector en els últims anys.
Cal recordar que una clàusula terra és una limitació al mínim que ha de pagar el client per la seva hipoteca. Aquests contractes van vinculats a un índex de referència (habitualment l’Euríbor) que fluctua. Quan puja, el client veu encarit l’import que paga, i quan baixa, el veu reduït. Les clàusules terra eren la fórmula amb què les entitats es garantien un mínim a cobrar i van ser especialment qüestionades amb la caiguda dels tipus posterior a la crisi. De fet, aquest instrument va ser il·legalitzat pel Tribunal Suprem el 2013.
La demanda feta pública ahir no aborda la gran qüestió pendent, que és la retroactivitat de les clàusules terra. El Suprem va establir que les entitats només han de tornar els diners cobrats per aquest concepte des del maig del 2013. No obstant això, el Codi Civil espanyol estableix que si una clàusula no és vàlida, s’ha d’anul·lar completament, i aleshores caldria rescabalar els diners cobrats per aquest concepte des del dia de la firma del contracte. La justícia europea haurà de dir la seva a finals de mes en una decisió que sí que serà decisiva per resoldre la qüestió.
Reaccions oposades
Malgrat la importància de la sentència coneguda ahir, que és la demanda col·lectiva més gran jutjada a Espanya, fonts d’Adicae admetien que, com que es tracta d’una sentència de primera instància, esperen que hi hagi recursos i que la solució definitiva a la qüestió s’ajorni. La CECA (Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis) va recordar ahir que la sentència només afecta les clàusules poc transparents, en un cas que podria costar al sector prop de 1.000 milions d’euros en total.
Les entitats catalanes CaixaBank i Banc Sabadell havien afrontat la qüestió amb enfocaments diferents: l’entitat presidida per Isidre Fainé va retirar l’any passat les clàusules terra de la gran majoria dels seus contractes i a més va provisionar 515 milions als seus comptes del 2015 per fer front a una eventual sentència en contra.
El Sabadell, per la seva banda, sempre ha defensat que els seus contractes ja destacaven la importància de la clàusula terra. L’entitat que presideix Josep Oliu afirmava ahir que tenia aquesta eventualitat provisionada però que l’impacte serà “molt limitat” perquè afecta només 750 clients. Els dos bancs catalans estudien la possibilitat de presentar recurs.
La justícia europea té la clau de la qüestió
La sentència feta pública ahir no canvia gaire la situació actual. El Tribunal Suprem ha dictat en repetides ocasions que aquest instrument no és vàlid però la qüestió no resolta continua sent la retroactivitat. Hi ha jutjats que han obligat les entitats a tornar els diners de la clàusula des del primer dia de la firma del contracte, però són una minoria. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea es manifestarà sobre la retroactivitat el 26 d’abril.

dijous, 7 d’abril del 2016

sortir de la crisi?

Abans-d’ahir es va presentar a Barcelona un nou llibre de Stuart Holland. És un polític i acadèmic amb cinquanta anys d’activitat al més alt nivell, sempre en l’àrea del laborisme britànic i de la socialdemocràcia europea. L’any 2010, amb Iannis Varufakis, va preparar una “proposta modesta” (modesta perquè no exigia canvis en els tractats) per resoldre la crisi de l’eurozona. L’han anat defensant incansablement des d’aleshores, amb James K. Galbraith. El llibre es titula -en castellà- Contra la hegemonía de la austeridad (Arpa Editores, 2016), però és bo saber que en anglès es titula Europe in question: and what to do about it.
Stuart Holland ens explica tots els seus combats per Europa i per una Europa millor, més social i més pròspera. Als vint-i-sis anys va convèncer De Gaulle d’acceptar la nova petició del primer ministre britànic Harold Wilson d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Dissortadament, després del seu gran èxit, Harold Wilson va decidir esperar i no presentar la petició. La política és difícil. Després d’aquest inici brillant, Stuart Holland s’ha mogut sempre a prop del poder amb l’afany d’influir-hi positivament. Els seus millors moments van ser durant la presidència de Jacques Delors a la Comissió Europea. Aquests últims anys ha defensat una sortida com la del New Deal de Roosevelt per a la crisi de l’eurozona: emetre deute europeu per finançar un programa de despesa que inclogués, a més d’inversions en infraestructures, despesa en ensenyament, salut, benestar, habitatge i medi ambient.
El govern dels Estats Units va ser el més enèrgic a l’hora de resoldre la crisi bancària. Va rescatar bancs en fallida, i ja fa temps que els ha liquidat o que els ha privatitzat
El lideratge alemany s’ha oposat sempre a aquesta solució. Com sabem, només el Banc Central Europeu, i només quan l’eurozona va estar a punt de trencar-se, va flexibilitzar, des de la política monetària, la política de rigor pressupostari i de retorn del deute que va encapçalar el govern federal alemany. Dretes i esquerres de la perifèria europea coincidien a preferir una solució expansiva en lloc de la política contractora de Merkel. Tanmateix, sense disposar de la política monetària i sotmesos al pacte d’estabilitat i creixement associat a la creació de l’euro, molts estats no han pogut seguir les polítiques que preferien sinó aquelles a les quals s’havien obligat. Això encara ha sigut més així en el cas dels governs subestatals, com és el cas de la Generalitat de Catalunya. El pacte d’estabilitat i creixement ha forçat una ràpida reducció del dèficit públic, que ha tingut, aplicada simultàniament a tota l’eurozona, un poderós efecte contractor. El pacte podia estar bé per a un país, però s’ha demostrat completament contraproduent imposat a tothom alhora.
¿Hi havia alternativa a les polítiques d’austeritat? Sí, sens dubte, a escala de l’eurozona. Els models alternatius eren clars: els Estats Units, en primer lloc. També altres estats de la Unió Europea però que no pertanyien a l’eurozona com la Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca. El govern dels Estats Units va ser el més enèrgic a l’hora de resoldre la crisi bancària. Va rescatar bancs en fallida, i ja fa temps que els ha liquidat o que els ha privatitzat. Va adoptar una política de diner barat des del primer moment, gràcies al compromís de la Reserva Federal de prioritzar l’estabilitat i el creixement econòmic i no el valor de la divisa. Ho explica molt bé l’aleshores governador, Ben Bernanke, en el seu llibre de memòries, que s’acaba de traduir al castellà, El valor de actuar. Memoria de una crisis y sus secuelas (Península, 2016). Tots aquests països han estat més flexibles en la reducció dels dèficits pressupostaris i s’han focalitzat a promoure el creixement, que és el que fa sostenible el deute que han hagut d’emetre per finançar els seus dèficits.
A Espanya hi ha hagut ben poca sensibilitat social i solidaritat interna
En canvi, a escala estatal no hi havia alternatives per als països amb dèficits “excessius”, i encara menys a escala subestatal. El que es podia demanar als diversos governs era sensibilitat social i solidaritat interna. D’això a Espanya n’hi ha hagut ben poc. L’Estat ha fet el possible per salvar l’administració central i desplaçar la càrrega de l’ajust a les comunitats autònomes, que són les que fan la despesa social (tret de les pensions i el subsidi d’atur). L’estat espanyol va fer -i fa- el possible per aprofitar la crisi per recuperar internament el poder que perdia a Europa. En el cas català això s’ha agreujat pel major interès estatal per centralitzar i reduir les nostres competències, i per la malícia de maltractar més a qui més podia ajudar a sortir de la crisi. Ens hem empobrit més. També per això tanta gent vol la independència.

dimecres, 6 d’abril del 2016

entrevista de feina

“Com explicaries al teu nebot de 8 anys en tres frases què és una base de dades?”, “Quant hauries de facturar per netejar totes les finestres de Seattle?”, “Quantes vegades en un dia se superposen les dues agulles d’un rellotge?” Aquestes són algunes de les preguntes que fan els responsables de recursos de Google quan entrevisten algun dels seus aspirants. No sempre tenen una resposta correcta, perquè l’objectiu és sobretot identificar persones creatives i veure com es mouen en situacions incòmodes, el veritable objectiu de moltes entrevistes de feina. L’experta en recursos humans i coach professionalMaite Piera recull a Buscar trabajo para dummies (Planeta) les claus per treure el màxim rendiment a una entrevista i sortir-ne amb un contracte sota el braç. Esbrinar el màxim de coses sobre l’empresa, fer preguntes a l’entrevistador o conservar el sentit de l’humor són alguns dels seus principals consells.
Espia l’entrevistador
Cal esbrinar el màxim d’informació sobre l’empresa
És vital presentar-se a l’entrevista amb el màxim d’informació possible. Si has aconseguit l’entrevista a través d’algun conegut, pregunta-li sobre la persona que t’entrevistarà, iesbrina el màxim de coses possibles sobre l’empresa: deixar entreveure que la coneixes et farà guanyar punts. Si saps qui t’entrevistarà, busca’n informació a les xarxes socials: on s’ha format, què ha estudiat, si té algun blog... Això et proporcionarà més seguretat que presentar-te davant d’algú de qui no en saps res. Si has aconseguit l’entrevista a través d’Infojobs és útil fer-se un compte premium : et permetrà saber quants candidats hi ha i els seus perfils, com ara l’edat i l’experiència. Si tothom té més experiència i edat que tu, ja tens un bon argument per a l’entrevista: “Potser tinc menys experiència, però estic molt motivat, tinc ganes de començar un nou repte, i crec que podria aportar aire fresc, sense vicis i amb moltes ganes d’aprendre”.
Atenció a les trampes
Les entrevistes d’estrès posen a prova la resolució de l’entrevistat
Els experts en recursos humans solen dividir els tipus d’entrevistes en tres: per competències, de situació i d’estrès. “Les entrevistes per competències es basen en la creença que el teu comportament passat determina el que tindràs en el futur”, diu Piera. L’entrevistador, doncs, buscarà exemples d’accions que hagis dut a terme. “Podem pensar en casos concrets en què hàgim tingut èxit, i que il·lustrin que dominem les competències requerides”, assenyala l’experta.
En les entrevistes situacionals, d’altra banda, es recorre a casos hipotètics que cal resoldre. En aquest cas, les preguntes són del tipus: “Què faries si et trobessis un treballador absentista?”. “En una situació d’estrès en què has de donar resposta a dues persones a la vegada, com prioritzes?”. Una possible resposta sobre la primera pregunta seria: “M’hi reuniria de manera individual, per comprendre la seva situació i el per què de l’absentisme. Parlaria amb recursos humans perquè em donessin suport amb les polítiques que existeixen a l’empresa respecte a les faltes, llicències i absències de la feina, i faria un pla d’acció que el treballador hauria de complir”. De nou, diu Piera, per contestar pots basar-te en problemes concrets en què t’hagis trobat en la teva vida diària.
L’entrevista d’estrès, finalment, se sol dur a terme quan la feina requereix un cert nivell d’intensitat en el dia a dia. Per això és una entrevista que sol ser incòmoda, i l’entrevistador pot optar per fer diverses preguntes a la vegada, interrompre l’entrevistat i fer una nova pregunta... Tot, amb l’objectiu d’augmentar el nivell de tensió. “En aquests casos, el més important és mantenir la calma i conservar el sentit de l’humor, així com agafar-se les preguntes i la situació com a excepcional. No consideris que els comentaris són ofenses cap a tu, i pren-te’ls com una prova dirigida a demostrar habilitats només des del punt de vista professional i laboral”, il·lustra Piera. La majoria de vegades, diu, hi ha una mica dels tres tipus d’entrevista.
Entrevistes telefòniques
No passa res per deixar espais en blanc durant la conversa
Les entrevistes telefòniques són, en l’àmbit dels recursos humans, una tendència en auge. En aquest tipus d’entrevistes és important que puguis respondre amb tranquil·litat. “Si et truquen d’una empresa i et demanen si tens disponibilitat per contestar algunes preguntes, no necessites dir immediatament que sí”, aconsella Piera. “És preferible que suggereixis un altre moment per parlar, quan puguis estar concentrat i tranquil. Demana si pots trucar tu o si et poden trucar al cap d’unes hores o, com a màxim, l’endemà. Quan comenci l’entrevista, no tinguis la sensació que has de parlar tota l’estona. No passa res si deixes espais en blanc. Moltes vegades, per voler omplir forats, s’acaben dient coses que no es volien dir”, conclou l’experta. Un últim consell: encara que no et vegin, vesteix-te de manera adequada, com si l’entrevistat et veiés. Això et farà prendre’t l’entrevista més seriosament.
Què has de dir sobre tu
Presenta els teus punts forts amb exemples concrets del passat
Quan preparis el que vols explicar sobre tu, pots intentar respondre les següents preguntes. Què pots fer tu per a l’empresa? Pensa en projectes que hagis dut a terme en el passat oreptes que hagis solucionat i explica’ls. Presenta els teus punts forts amb exemples concrets d’iniciatives que hagis posat en marxa, amb dates, persones involucrades i resultats tangibles. Parla dels moments de dificultat o reptes enllaçant-los sempre amb les habilitats que vas haver de posar a prova per superar-los, per exemple, la teva capacitat de gestionar l’estrès, el treball en equip, les habilitats de motivació. Si pots, demostra amb números els efectes positius de la teva feina. Això sí, no pensis que la teva missió és impressionar sigui com sigui l’entrevistador. No et passis de llest o et posicionis com un setciències que ho sap tot. R econèixer les teves limitacions et posiciona com una persona honesta i de fiar.
Què no has de dir sobre tu
Quan et preguntin per una àrea a millorar, digue’n una, no més
Les misèries, problemes, situacions complicades o referències a paraules negatives o a la crisi cal evitar-les. En definitiva, tot el que tingui connotacions negatives: pessimisme, tristor... “ El que vols és que l’entrevistador tingui una imatge positiva de tu, tot i les teves circumstàncies. Tampoc cal que expliquis totes les teves debilitats. Quan et preguntin per una àrea a millorar, digue’n una, no més. I abans de l’entrevista pensa quina comentaràs i com l’explicaràs, de manera que donis la sensació que coneixes el problema i que estàs treballant per solucionar-lo. I quan et preguntin per un punt fort, centra’t en això”, diu Piera. Molts candidats comencen explicant els seus punts forts i, seguidament, ells mateixos treuen a la llum les seves principals febleses. Si no t’ho pregunten, no diguis res de negatiu sobre tu mateix. Tampoc és necessari que parlis amb molts detalls de la teva vida personal: ni de les teves dificultats econòmiques ni dels teus problemes familiars o de parella. Si no t’ho pregunten, tampoc diguis res del salari. I si et pregunten pel sou, simplement comenta que estàs disposat a “acceptar un sou d’acord amb el mercat”, per deixar les portes obertes i no ser descartat abans d’hora per aquest punt. També serveix alguna frase del tipus: “Estaré disposat a acceptar una oferta en línia amb el projecte presentat”.
Fes preguntes
Porta una llibreta, on hauràs apuntat qualsevol dubte
“Una bona entrevista de selecció sempre acaba amb preguntes per part del candidat”, afirma Piera. Porta una llibreta, on hagis apuntat prèviament qualsevol dubte o consulta. Hi ha preguntes que poden ser bastant interessants: “I tu (o vostè), per què em recomanaries treballar aquí?”, “I tu per què treballes aquí?”, “Tu que coneixes el lloc de treball en detall, ¿com veus la meva candidatura? ¿Creus que les meves habilitats estan en línia amb el que estaven buscant?”, “Quan hauria d’esperar rebre una trucada teva per informar-me dels següents passos del procés?” En marxar, deixa clar que estàs feliç amb el fet d’haver sigut entrevistat, i si vols pots enviar un correu electrònic d’agraïment.
Respostes adequades a preguntes típiques
“Parla’m de tu”
Un possible model de resposta: “Em dic Gemma, sóc de Barcelona i tinc 24 anys. He estudiat aquí i a Anglaterra i em considero una persona resolutiva i inquieta. Fa dos anys que treballo en l’àrea internacional d’assegurances d’una empresa i m’encantaria poder treballar per a aquesta companyia perquè crec que puc aportar molt, i perquè significaria un pas endavant en la meva carrera”.
“Per què vols treballar aquí?”
Sigues honest. Parla de la bona reputació de l’empresa, dels comentaris positius que has sentit d’altres persones (el tracte amb els treballadors, la conciliació familiar, el bon ambient, etc.). Si pots, proporciona el nom d’algú de referència. Si no en tens cap, refereix-te “al que es diu al mercat”. Si pots, menciona algun producte o servei que t’agradi especialmentperquè vegis que saps alguna de les coses que fan.
“Pots treballar sota pressió?”
La resposta “Evidentment, sí”, no serveix. Dóna exemples concrets i explica bé com et vas organitzar, quines eines tenies i quins van ser els resultats.
“Quins comentaris sobre la teva feina t’han fet anteriorment?”
Sigues honest, però refereix-te només a les coses positives que t’hagin dit. Parla de les coses que et valoraven i el moment en què t’ho van comentar. És el moment d’ensenyar les referències si les portes a sobre.
“Quines coses t’han dit que hauries de millorar?”
Contesta alguna cosa òbvia, que sigui molt evident per a algú que t’acaba de conèixer. Per exemple, si ets una persona que parla molt ràpid, pots dir: “De vegades m’agradaria ser més reflexiu, però en l’empresa on treballava es valorava també la meva rapidesa generant idees i duent a terme els projectes”. Si ets algú més aviat tímid, digues: “M’agradaria no pensar tant les coses, però tampoc m’ha anat malament, perquè així em valoren pel fet de ser reflexiu”. És a dir, quan diguis un “punt per millorar”, intenta acabar la frase amb alguna cosa positiva.
“Per què vas deixar la teva antiga feina?”
No diguis mai res negatiu de les empreses on has treballat. Si et van acomiadar, digues que amb el temps ho has vist com una cosa “positiva” per a tu i la teva carrera. Menciona només les coses bones de l’empresa anterior. Si realment es tracta d’un tema personal, comenta’l breument, sense donar-hi gaire importància.

BBVA tanca

El canvi d'hàbits dels consumidors i les noves aplicacions mòbils poden provocar una reducció massiva d'oficines bancàries. Així ho veu el conseller delegat del BBVA, Carlos Torres Vila, que considera que amb les noves tecnologies, a la llarga, no té sentit mantenir una xarxa com la que té el seu banc a Espanya, de més de 3.800 sucursals.
No obstant això, fonts del banc han indicat que ara per ara no hi ha "plans concrets" de tancament d'oficines a curt termini, sinó que les paraules del conseller delegat s'han d'emmarcar en una exposició sobre el futur de la banca i la incidència que tindran les noves tecnologies que va fer en el marc de la trobada Money 20/20 Europe celebrada a Copenhaguen sobre el sector 'fintech' (tecnologia financera).
Torres Vila va indicar que els clients dels bancs han canviat d'hàbits en els darrers tres anys i cada cop més volen relacionar-se amb la seva entitat pel mòbil, i va posar l'exemple de Mèxic, on la banca mòbil s'ha disparat.
Dins aquest discurs, el conseller delegat del BBVA es va preguntar si té sentit tenir 3.800 sucursals a Espanya, i ell mateix va contestar: "No". I va continuar preguntant-se si es pot reduir el nombre d'oficines i va contestar que sí, segons explica l'agència Bloomberg.
El mateix conseller delegat del BBVA va matisar que no hi ha plans concrets i que la seva reflexió era retòrica, però la tendència al tancament d'oficines, va dir, es va obrint pas sobretot en aquest moment de tipus d'interès baixos. I en aquest sentit, sense posar terminis, va dir que haurien de quedar a Espanya un miler d'oficines "a molts anys vista".
Aquesta reflexió del conseller delegat del BBVA es produeix només una setmana després que l'altre gran banc espanyol, el Santander, anunciés que vol tancar les 450 oficinesmés petites que té, fet que segons els sindicats podria suposar prescindir d'un miler d'empleats. Actualment el Santander té 3.467 oficines a Espanya.
Informe sobre 'fintech'
La reflexió de Carlos Torres coincideix amb la publicació de l' informe 'Blurred lines' sobrecom afectarà les 'fintech' el negoci bancari, elaborat per la consultora PwC. Segons aquest informe, les entitats financeres temen que el fenomen 'fintech' posi en perill un 23% del seu negoci en els propers cinc anys.
Però les mateixes 'fintech', segons aquest estudi,  encara ho veuen més accentuat i creuen que podran aconseguir un 33% del negoci financer actual.
El sector és conscient d'això. Així, el 83% dels directius del sector financer tradicional que han estat enquestats per a aquest estudi reconeixen que l'arribada dels nous competidors, com les empreses tecnològiques, de comerç electrònic, de telecomunicacions, 'start-ups' i proveïdors d'infraestructures, estan provocant un efecte trencador en el sector fins al punt de posar en risc una part del seu negoci. I la proporció dels que creuen que això passarà puja al 95% quan es pregunta només a directius bancaris.
A més, aquests directius creuen que les 'fintech' estan pressionant a la baixa els marges bancaris i la rendibilitat de les entitats financeres, segons diuen un 67% del enquestats.
L'informe de PwC indica que els negocis de mitjans de pagament i el de serveis relacionats amb la gestió d'actius i de patrimonis són els que es transformaran d'una manera més radical els propers anys. Això ho demostren, per exemple, l'aparició de plataformes 'online' per a la concessió de crèdits directes entre empreses i consumidors sense intermediació bancària o les aplicacions per a pagaments des del mòbil.
L'informe també destaca la falta de reacció dels bancs davant aquesta nova realitat, ja que només un 32% d'entitats tenen algun acord amb companyies 'fintech', però un 25% asseguren que no hi tenen cap relació. Entre els motius que expliquen aquesta falta de relació entre la banca tradicional i les 'fintech' destaquen els enquestats la incertesa en la regulació.
No obstant això, l'estudi destaca que les 'fintech' no són només una amenaça per als bancs, sinó que també poden ser una oportunitat de negoci si entren a col·laborar-hi, perquè poden aportar eficiència i reducció de costos, els poden ajudar a diferenciar-se dels seus competidors, retenir els clients i aconseguir ingressos addicionals.