alcaldes liders

De mica en mica, Carles Puigdemont es va implicant en la vida interna de Convergència. Els dirigents del partit donen per fet que tindrà un lloc destacat en la futura direcció, i hi ha grups estructurats -quadres territorials i alcaldes- que li reclamen que assumeixi el lideratge ideològic de les sigles. El president de la Generalitat, en un missatge de complicitat mútua, va reclamar que els futurs comandants del partit provinguin del “planter de lideratges emergents” existent en el món municipal convergent. Com a alcalde de Girona, el seu nom ja havia aparegut en les travesses per guanyar pes de cara al procés de refundació, però les giragonses en la negociació amb la CUP el van catapultar en direcció a la Generalitat.

El contacte que manté Puigdemont amb els quadres locals del partit és constant, i alguns dels dirigents més propers -Albert Batet, alcalde de Valls, i David Bonvehí, home fort de CDC a les comarques centrals- són persones amb qui mantenia relació quan era diputat al Parlament. Fa pràcticament dues setmanes, quan aquest grup més proper al president va dinar amb ell a Sant Martí de Llémena (Gironès), una de les conclusions que van sortir de la trobada és que calen “nous lideratges a peu de carrer”, però no es va entrar a parlar de noms concrets. De fet, més d’un assistent -incloent-hi l’exalcalde de Girona- es va mostrar “incòmode” en la pugna oberta entre els grups de Jordi Turull, Germà Gordó i l’espai afí a Josep Rull.

En declaracions a l’ACN, Puigdemont va apuntar que el futur de CDC passa per fundar una nova eina basada en “nous missatges, nous llenguatges i noves formes de governar”. Totes aquestes novetats defensades pel president també afecten el nom del partit, que s’obre a canviar. “La militància no ha de tenir límits en les ambicions ni complexos”, va reflexionar. En les enquestes internes, els afiliats es mostren partidaris de mantenir Convergència a les sigles, però no hi ha cap decisió presa. Artur Mas encara no ha definit la seva posició.

En canvi, la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) aprovarà avui una moció en què defensa una nova denominació per al partit. “Cal crear estructures noves des de la llibertat que ofereix un procés fundacional”, assenyala el text, que també demana “lideratges nous” i noves dinàmiques de funcionament. La JNC va entregar a Mas un document amb propostes per a la refundació en què reclama apartar temporalment els càrrecs del partit investigats per corrupció. Aquest és un dels assumptes més espinosos que s’han de debatre en la refundació de CDC, especialment després dels diversos processos judicials amb quadres del partit implicats.

WISEMAN

Quan Frederick Wiseman va ser investit dimarts doctor honoris causa de la UPF, Mercè Ibarz, professora de comunicació audiovisual de la universitat, el va definir en el seu elogi com “un cronista audaç i escrupolós del món contemporani que filma la complexa relació de les persones normals amb les institucions que ens representen”. Wiseman és possiblement el documentalista viu més reconegut, una llegenda amb més de 50 anys de carrera que als seus 86 anys continua en plena forma produint alguns dels seus millors treballs. Observador crític de la societat americana, els seus 44 films es poden contemplar com una única obra de 70 hores, peces d’una simfonia sobre la vida moderna que explora la bellesa quotidiana i les arrels dels problemes socials.

Un dels seus últims documentals era sobre la Universitat de Berkeley, i ja n’havia fet dos sobre instituts. És evident que l’educació pública li interessa.

Berkeley és una de les millors universitats del món i és pública. No sé com s’ho fan, però cada any apareix en el rànquing de les millors del món, al costat de Harvard, Cambridge i Oxford. Però tot i ser pública, només rep un 9% del seu pressupost de l’estat. Fa vint anys era un 60%. I aquestes retallades estan passant a moltes universitats dels Estats Units. La universitat pública està amenaçada, perquè el primer que desapareix quan es retallen els pressupostos són les humanitats. En part per una qüestió de relació entre cost i benefici, però també perquè els grans poders econòmics del país no volen que s’estimuli el pensament crític; només volen hordes de tècnics. Berkeley, de moment, s’hi està resistint, però el perill hi és.

Abans de dedicar-se al cinema feia classes de dret en una universitat. És un canvi de vida radical.

Simplement no m’agradava el que feia. En aquella època no hi havia una escola de cinema a cada cantonada. Si volies fer pel·lícules, treballaves amb algú que ja en fes i després feies les teves. Així que vaig treballar en una pel·lícula que estava a mig camí entre la ficció i el documental [The cool world, del 1963] i allò va treure tota la mística del procés. Vaig pensar: «Si aquests idiotes ho poden fer, jo també».

Sempre diu que li agrada rodar les pel·lícules sense idees preconcebudes ni documentar-se. Com les prepara, doncs?

No les preparo. Abans de rodar In Jackson Heights [2015] només hi havia anat dues tardes i per a National Gallery [2014] només vaig passar unes hores voltant pel museu. Per a mi, el rodatge de la pel·lícula és també la preparació. I no és broma, en les meves pel·lícules no hi ha res escenificat. Simplement filmo el que em sembla interessant.

D’on ve el seu interès per les institucions, considerant que la cultura occidental focalitza en l’individu?

Una raó és que resulta més fàcil aconseguir bones seqüències quan el subjecte és col·lectiu. Però també és perquè m’interessa el funcionament de la societat. Totes les societats necessiten un cos de policia, escoles, hospitals, exèrcit, tribunals, teatres... És una manera d’observar la diversitat de l’activitat humana. A alguns cineastes els agrada seguir una persona, però a mi no. Jo intento fer un retrat impressionista de la societat nord-americana que sigui extrapolable, tot i ser conscient que, si bé a tot arreu hi ha les mateixes institucions, les regles i activitats són diferents a cada lloc.

Molts documentals es fan per demostrar una posició. ¿Vostè disfruta en veure les seves idees desafiades pel que descobreix filmant?

I tant! Moltes vegades, a més, no tinc cap idea sobre el que filmo. Law and order [1969] n’és un bon exemple. La meva única experiència prèvia amb la policia era rebre multes de trànsit per conduir massa ràpid a l’autopista. I la meva opinió estava basada només en el que llegia als diaris sobre l’activitat policial. Però això s’esvaeix quan els acompanyes en el cotxe durant una patrulla i veus el que fan, tant les coses bones com les dolentes. I aquest és només un exemple extrem del que sempre em passa.

Com aconsegueix que la càmera sigui invisible quan filma la gent?

No estic segur de tenir una resposta per a la pregunta. Només et puc explicar el meu mètode: no intervinc mai en les situacions, explico abans a tots els participants el que faig, no faig servir llums, l’equip és mínim i intento despullar de mística el cinema explicant a tothom qui m’ho pregunta els detalls tècnics, com enregistro el so, com funciona la càmera... L’objectiu és fer sentir còmoda la gent. Però també hi ha situacions en què no he pogut explicar res a ningú i la gent ha actuat com ho farien si jo no hi fos, sense mirar a la càmera ni preguntar què estàvem fent. Simplement és així. Moltes de les seves pel·lícules incomoden el poder i algunes han sigut censurades pels tribunals. Tanmateix, la majoria s’han vist a la televisió pública nord-americana, la PBS.

Tots els meus films s’han projectat a la PBS en prime time. La televisió pública és força independent als Estats Units. No és que no sigui conscient del poder, però està organitzada perquè no l’afecti. Els directius han pres decisions equivocades per por que als polítics no els agradés alguna cosa. Però a mi no m’ha afectat mai. No veuen les pel·lícules fins que estan acabades ni tenen control editorial sobre el meu treball. Potser és perquè vaig lluitar molt per la meva llibertat al principi de la meva carrera. Era ingenu i no vaig cedir ni un mil·límetre.

Sovint s’han etiquetat els seus films com a cinéma-vérité , però vostè sempre ha fugit de definicions, fins i tot de la de documental.

Cinéma-vérité és un terme francès pompós, útil per als acadèmics, però per a mi no significa res. El que jo faig són pel·lícules i prou. El fet que no estiguin actuades o escenificades no vol dir que no estiguin construïdes. I totes tenen una estructura dramàtica. Diferent que la de les ficcions, però no deixa de ser una estructura dramàtica. Nashville, de Robert Altman, té una estructura molt similar a la de les meves pel·lícules. No hi trobo cap valor en distingir una cosa de l’altra.

A In Jackson Heighs , retrata un dels barris més multiculturals dels Estats Units. ¿Representa Donald Trump una amenaça per a la convivència als Estats Units?

No ho crec. Donald Trump és un pallasso. Si no fos perquè suposo que té una petita possibilitat de ser elegit, tot plegat seria una broma pesada. Tothom s’ha equivocat amb ell. Tots els experts van preveure que es cremaria abans d’arribar on és ara. I ara és el candidat. No sap res de política exterior, no té coneixements d’economia, és un mentider... I no sé si és prou intel·ligent perquè se’l consideri un feixista! Cruz sí que ho és, però Cruz és llest. Trump només s’aprofita del ressentiment que ha alimentat el Partit Republicà durant tots aquests anys.

Entre manicomis i museus: quatre obres mestres de Wiseman

‘Titicut follies’ (1967)

El debut de Wiseman com a director retrata les condicions de vida dels pacients d’un hospital psiquiàtric per a criminals. Mostra els abusos dels funcionaris i la indiferència pels pacients. Va estar prohibida més de vint anys.

‘High school’ (1968)

Un dia qualsevol en un institut de Filadèlfia. A través dels rituals de professors i alumnes, la pel·lícula evidencia com no es transmeten només fets, sinó valors carregats d’ideologia. Wiseman va rodar el 1994 un altre film en una escola, High school 2.

‘Primate’ (1974)

Al Centre per a la Investigació de Primats de Yerkes es practiquen experiments amb simis i micos que després són viviseccionats. Wiseman obliga l’espectador a empatitzar amb els primats amb primers plans de les seves cares i gestos.

‘National Gallery’ (2014)

Un recorregut de tres hores per les sales de la National Gallery de Londres que para tanta atenció al rerefons d’un gran centre d’art com a les obres que s’hi exposen, atenent a les explicacions dels guies i la relació del públic amb les obres.

les flors de girona

Als espais més concorreguts de la Girona turística, i també als racons habitualment amagats a la vista dels visitants i de les seves càmeres fotogràfiques, hi neixen flors cada mes de maig. Flors que formen composicions artístiques singulars que combinen colors, aromes i textures i que contribueixen a accentuar la bellesa del patrimoni monumental de la ciutat. És la mostra Girona, Temps de Flors, que entre aquest dissabte i el 15 de maig celebra la 61a edició. Es podran visitar fins a 134 espais, que es guarniran amb 179 projectes artístics. És un dels esdeveniments que porten més visitants a la ciutat: l’any passat va atraure més de 200.000 persones, xifra que s’espera superar en aquesta edició.

Visitar íntegrament el recorregut de Girona, Temps de Flors en un sol dia acostuma ser una tasca impossible, especialment si es vol fer en cap de setmana, a causa de les cues que es formen sobretot en els espais més cobejats. Destaquem alguns dels escenaris imprescindibles de la cita floral d’aquest any, entre els quals hi ha els que s’incorporen de nou a la ruta i els que permeten entrar a edificis vedats habitualment als visitants.

Vestigis localitzats en un futur balneari urbà

Ocasió irrepetible per visitar restes històriques desconegudes

Els visitants de Girona, Temps de Flors tindran una oportunitat irrepetible de visitar vestigis desconeguts de la història de la ciutat, localitzats en un edifici d’origen romà que funcionava com a hostal i que a l’Edat Mitjana va acollir un dels primers hospitals de Girona. L’immoble s’ha rehabilitat per acollir-hi un balneari urbà i està situat al carrer del Riu Galligants. En aquest edifici, que els organitzadors consideren una de les joies de la ruta floral d’aquest any, es podran contemplar quatre arcs i elements hidràulics dels segles XIII al XVIII. En l’excavació arqueològica feta en aquest espai s’han descobert paviments d’època medieval i murs fundacionals de l’hospital de clergues, que es conservaran en el futur balneari.

Les flors arriben a la platja

La recuperada platja fluvial del Ter s’incorpora a la ruta floral

Girona és ciutat de pas de quatre rius, i a les ribes d’un d’ells, el Ter, s’hi ha creat una platja fluvial que l’Ajuntament aprofitarà per donar a conèixer als gironins i forasters durant la mostra. En aquest espai natural, que amb les actuacions que s’hi han fet en els últims mesos es recuperarà com a zona de lleure, s’hi exhibirà una proposta artística que combinarà mobiliari de platja i ornamentació floral.

De les fonts emanen flors

La ruta incorpora brolladors d’aigua públics del centre històric

Com a homenatge a l’aigua, un element des de sempre tan present a la capital gironina, aquest any les fonts públiques més emblemàtiques seran ornamentades amb propostes d’art floral durant la mostra. Fonts del centre històric de la ciutat, com les dels carrers de l’Argenteria, de les Ballesteries, dels Calderers o del carrer Nou del Teatre, se sumaran així a altres escenaris relacionats amb l’aigua que ja s’engalanen habitualment durant la mostra, com ara el curs del riu Onyar al seu pas per la ciutat o els diversos ponts que el travessen.

Somiar sota la catedral

La seu gironina obre de nou els soterranis i hi crea un món oníric

Per segon any consecutiu, la catedral de Girona obre al públic els seus soterranis durant la cita Girona, Temps de Flors. En la foscor i profunditat d’aquest espai s’hi ha creat un ambient que pretén transportar el visitant al món dels somnis. Obra dels artistes Cristina Masferrer, Jordi Albà i Gustavo A. Torres, el projecte Món oníric, on es combinen clavells, roses blanques i diversos tipus de flors tropicals exòtiques, consta de quatre espais diferenciats que, segons explica Cristina Masferrer, busquen immergir el visitant en una experiència “sensorial i embriagadora gràcies a un sistema innovador de projeccions, sons i olors”.

El nens fan art amb flors

600 escolars, autors d’una composició amb restes de la poda

Per aprendre a conèixer els diferents tipus de flors que hi ha, per despertar la creativitat, per aprendre les tècniques de l’art de la composició floral, per tenir un paper actiu en un dels esdeveniments que porten més gent a la ciutat... Per tots aquests motius, l’Ajuntament i els organitzadors de la mostra conviden cada any els escolars a participar-hi. En aquesta edició, seran fins a 600 els alumnes de diferents escoles que s’encarreguen de crear el muntatge col·laboratiu que es podrà veure a la noble Casa Solterra. Titulat De molts colors, branques i flors, la composició es realitzarà a base de branques i branquillons procedents de la poda que s’ha fet als arbres de la ciutat.

L’estrena de Comediants

La companyia presenta el seu projecte d’art fusió a Girona

Girona serà l’escenari de l’estrena mundial de Lymbus, el nou projecte de la companyia Comediants i el paisatgista artístic Marc Grañén, amb la col·laboració de Robin Horton i Jordi Sánchez. En el marc de Girona, Temps de Flors, aquest projecte portarà l’art fusió a les escales de la basílica de Sant Feliu. Joan Font, de Comediants, explica que l’espectacle “conté un missatge, una reflexió sobre la necessitat de retornar l’home al cicle vital en un moment que arts i humanitats desapareixen de les aules”.

Les campanes fan música

Un campaner de la ciutat dirigirà un original concert el dia 11

Objecte de polèmica els últims mesos per les molèsties que creen els tocs nocturns als clients dels hotels més cèntrics, les campanes tindran un protagonisme especial en aquesta edició. L’11 de maig, organitzat per l’AV del Barri Vell (defensora del toc nocturn de campanes), es farà un original concert de campanes dirigit pel musicòleg i campaner Llorenç Barber. La insòlita proposta es podrà sentir de 11.45 a les 12 h.

El “pànic escènic”

El organitzadors, pendents que s’aixequi el teló

Dissabte al matí, abans que s’aixequi el teló i les diferents composicions florals es mostrin en tota la seva esplendor, a Montse Galí li agafarà “pànic escènic”. La secretària de l’Associació d’Amics de les Flors assegura que l’experiència d’anys i panys no li eviten de viure aquest sentiment de por quan arriba l’hora de la veritat. “Però sempre acaba sortint tot perfecte”, admet Galí, que destaca “l’esperit de col·laboració i companyonia gairebé màgica” que es crea entre els artistes de les diferents composicions i els prop de 2.000 voluntaris que cooperen desinteressadament perquè la mostra sigui un èxit.

D’un llapis neix una flor

Un dibuix d’una estudiant il·lustra el cartell de la mostra

D’una maquineta de fer punta a un llapis surt una finísima cinta de fusta que es cargola en forma de flor. La imatge, creada per Judith Crehuet, estudiant de segon de batxillerat de l’Institut Santiago Sobrequés, ha sigut escollida per il·lustrar el cartell d’aquest any de la mostra Girona, Temps de Flors. La jove artista ha volgut evocar amb aquesta imatge la innocència dels nens i la creativitat de tots els artistes de la mostra floral.

CAETANO VEOSO

Caetano Veloso i Gilberto Gil  van actuar al Liceu el 13 de juliol del 2015. Tots dos sols, sense més equipatge que les guitarres acústiques i les veus. Bé, també amb més de cinquanta anys d'història i un cançoner que justifica que siguin considerats dos noms essencials de la música popular brasilera. Aquest dilluns van repetir l'actuació al Palau de la Música, dins de la programació del festival Guitar BCN: idèntica disposició escènica, amb una tauleta amb dues copes (una amb un líquid transparent i l'altre amb un de fosc: aigua i vi?), i pràcticament el mateix repertori, tret d'una incorporació: 'As camélias do quilombo do Leblon', una peça Veloso va compondre l'agost de l'any passat i que al Palau van tocar després de 'É de manhã', una composició del 1963.

No cal dir que tant la selecció de les cançons com la interpretació va ser impecable. Veloso i Gil, tots dos de 73 anys, dominen els recursos expressius i tècnics. Treballen una mena demelancolia tropical irresistible. Veloso sedueix amb el somriure i una veu increïblement jove. Gil hipnotitza amb la profunditat, connectant amb el bagatge africà i jugant amb la guitarra. Són el duo perfecte, còmplices, respectuosos l'un amb l'altre, i transmeten la sensació d'haver nascut precisament per asseure's a prop del públic. Si no fos perquè l'espai era una sala de concerts, gairebé es podria dir que els tenies tocant al menjador de casa; això sí, a canvi de pagar unes entrades que anaven del 38 als 146 euros.

Com ja va passar al Liceu, el concert va començar amb una gran ovació de benvinguda a càrrec dels espectadors que omplien el Palau de la Música. 'Back in Bahia', perfumada de blues per la guitarra de Gil, va obrir un relat a dues veus. Veloso va ser més protagonista en la primera part, amb punts àlgids com 'Terra', corejada per un públic entregat des del principi a la màgia d'aquest tropicalisme íntim. Sobrat de facultats, l'autor d''O Leãozinho', fins i tot va refilar amb una veu blanquíssima en la versió de 'Tonada de luna llena' del veneçolà Simón Díaz. A partir d''Esotérico', la veu de Gil va agafar el protagonisme apujant la temperatura emocional de la nit. Una espectacular 'Tres palabras, la imbatible 'Expresso 2222' –amb el públic participant en la tornada– i 'Toda menina baiana' van situar el concert en el territori de l'excepcionalitat, i el Palau va lliurar-se sense condicions a l'encant dels dos músics quan Veloso va aixecar-se de la cadira per ballar i picar de mans.

Havia passat més d'una hora i mitja, i encara faltaven vint minuts més de bisos. El clímax va arribar quan el públic va assumir el protagonisme a 'A luz da tieta', cantant amb intensitat creixent la tornada "eta, eta, eta, eta, é a lua, é o sol é a luz de tieta, eta, eta!". I com al Liceu,una ovació va acomiadar la parella després de la sentida versió de 'Three little birds' de Bob Marley, punt i final a una nova trobada amb la història viva de la música popular BRASILERA

sigles

Els militants de Convergència decidiran la liquidació del partit o la renovació en una pregunta que hauran de respondre el proper 21 de maig. A la papereta que hi haurà per a la consulta interna podran triar entre dues opcions: "Vull que Convergència Democràtica de Catalunya impulsi la creació d'una nova formació política, la fundació de la qual tindria lloc en un congrés" que se celebrarà els dies "8, 9, 10 de juliol", diu la primera, partidària de la refundació. L'opció renovadora diu així: "Vull que CDC es mantingui com a formació política i faci front a la seva renovació".  

El mateix president del partit, Artur Mas, ha reivindicat la paternitat de la pregunta. Les dues opcions vénen precedides per un llarg preàmbul que destaca els 40 anys d'història de Convergència i els canvis que ha viscut el país des de la fundació de CDC, l'any 1974, en molts àmbits. "Tots aquests reptes aconsellen repensar a fons la funció, l'organització i l'espai de CDC en visió de llarg termini", conclou el preàmbul de la pregunta. 

La formulació ha estat validada pel comitè executiu, i el consell nacional, el màxim òrgan entre congressos, l'ha de ratificar dimecres. Passi el que passi, el congrés de CDC o de la formació que impulsi serà del 8 a 10 de juliol, després de les noves eleccions espanyoles."Perseguim l'objectiu de preparar-nos de cara als propers anys i les properes dècades", ha destacat Mas. 

El president del partit no s'ha volgut mullar sobre quina és la seva opció a la consulta, tot i que de portes endins la majoria de dirigents dels partits opten per fer un partit nou. Mas ha promès fer pública la seva opció un cop el consell nacional validi la formulació. 

nou cdc?

Convergència engega oficialment avui la maquinària cap a la consulta del 21 de maig en què la militància decidirà el futur de les sigles creades fa quaranta anys per Jordi Pujol. L’encarregat de presentar a la direcció la pregunta que votaran els afiliats i els simpatitzants -l’opinió d’aquests últims no tindrà valor jurídic vinculant- serà Artur Mas i, segons fonts de la direcció, el seu plantejament tindrà un caràcter “clar i nítid”. “Al contrari que la pregunta de la consulta d’Unió”, resumeixen fa setmanes des de la cúpula del partit, en referència la confusa votació democristiana del juny passat que, al cap d’uns dies, va derivar en el trencament definitiu de CiU.

Amb el reglament definit i amb una campanya que s’allargarà entre el 9 i el 19 de maig, els dirigents nacionalistes ja es preparen per administrar el resultat de la consulta. Segons diverses fonts de l’executiva consultades, una gran majoria de membres de la cúpula s’inclinen per formar un nou partit. “Tots els aspirants a la secretaria general i els col·lectius que els donen suport abonen aquesta idea”, assenyala un dirigent consultat en referència als entorns de Jordi Turull, Germà Gordó i l’espai afí a Josep Rull.

“Si no anem per aquesta via, la refundació no serà creïble”, manté un altre membre de la cúpula. En cas que la militància avali la creació d’un nou espai de centre sobiranista, es posarà en marxa el procés de dissolució de l’actual Convergència. “Això té moltes implicacions legals, des d’aspectes relacionats amb la comptabilitat fins als que tenen a veure amb processos judicials oberts”, indiquen a la sala de màquines de la formació.

Mas, segons membres del seu entorn, és partidari de fundar un nou partit, al qual contribuirà directament amb la posada en marxa d’una plataforma que compta amb els noms de Ferran Mascarell, Oriol Amat i Marina Geli. No és clar encara com confluiran partit i plataforma, ni tampoc el nom d’una hipotètica nova formació. El nom Convergència es podria mantenir a les sigles, però amb cognoms diferents dels actuals. La militància s’ha pronunciat a favor de seguir fent servir la paraula en una futura denominació.

Per a una veu rellevant a l’equip que lideren Turull, Miquel Buch i Neus Munté, optar per la fundació i no per la refundació “permet trencar amb el pujolisme”. El partit està greument tocat des de l’esclat del cas de l’expresident de la Generalitat, i les successives convocatòries electorals han impedit la promesa renovació a fons. Els quadres més joves, sumats als actius del partit a nivell municipal, defensen en gran part la fundació d’un nou espai que “sumi sensibilitats” i que s’impregni “de la gent a peu de carrer”.

Aquestes dues demandes es van fer explícites en un dinar, fet el 24 d’abril, que va sumar alcaldes i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a qui van demanar que “lideri” -a nivell ideològic, no orgànic- la renovació del partit. Tot i que la resposta oficial és que Puigdemont està “incòmode” amb el debat de noms, sectors del partit insisteixen que es posicionarà a favor de l’espai de Turull i Buch amb l’argument que Munté, consellera de la Presidència i una de les dirigents més pròximes al president a Palau, fa costat a aquesta opció. Mas, ara per ara, es manté neutral.

Estructura i ideologia

En cas que l’opció de la dissolució prosperi, es posarà en marxa el procés per definir l’estructura del nou partit i les línies mestres de la seva ideologia. El líder convergent vol una formació sobiranista de “centre ampli”, que integri des de socialdemòcrates fins a liberals, i el model organitzatiu que té més possibilitats de prosperar està basat en un règim d’incompatibilitats que separi els càrrecs de partit i de Govern. La celebració de primàries és també un dels aspectes que apareixeran segur en el disseny de la nova formació.

Els integrants de la nova direcció es triaran en una votació el 23 de juliol, dues setmanes després del congrés fundacional. Un dels principals interrogants és el paper de Mas en el futur organigrama. Membres de la direcció especulen amb una presidència d’honor, mentre que la presidència pròpiament dita -sense responsabilitats executives i, per tant, potser exclosa del règim d’incompatbilitats- podria recaure en Puigdemont. “Serà el que ell vulgui”, sostenen a la cúpula sobre el paper de l’expresident, que encara no ha pres una decisió clau.

JUNQUERES I LES LLEIS

JUNQUERES I LA LEGISLACIO
El vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, té un paper rellevant en aquesta legislatura. Té competències clau sobre les iniciatives que han de garantir el procés i sobre el pressupost, en temps de millora de l’economia, però encara moltes dificultats per finançar la institució.

Vicepresident, vostè va tenir una reunió “molt cordial” dijous amb Soraya Sáenz de Santamaría però divendres el govern espanyol va impugnar la llei d’emergència habitacional. Quina serà la resposta?

El Govern ha d’obeir el mandat del Parlament i prioritzar sempre l’interès dels ciutadans. No deixarem la ciutadania en mans d’un tribunal arbitrari que actua condicionat per les voluntats polítiques del PP i del PSOE. Tantes vegades com sigui necessari ratificarem tota la legislació que ens tombin però que considerem que serveix els interessos de la majoria o que, com és aquest cas, vetlla per evitar que hi hagi gent que quedi desemparada. Entenc que tants cops com calgui hi haurà una majoria parlamentària disposada a ratificar aquesta legislació i que el Govern atendrà el mandat del seu Parlament.

¿Tenint en compte la reunió de dijous s’ho esperava?

El que m’hauria sorprès és un canvi d’actitud del govern espanyol, més enllà de la cordialitat, que ja és una novetat en si mateixa. Però a part d’això i de vagues voluntats que no es concreten en res, és obvi que el govern espanyol i el TC actuen coordinadament i amb una voluntat política manifesta que topa amb els anhels i les necessitats de la majoria de la ciutadania.

Per tant, això és un diàleg de sords. Hi tornarà?

Explicar aquí la nostra posició és una oportunitat que hem d’aprofitar. A més, per primera vegada no estem sols, sinó que els nostres arguments tenen el suport d’altres administracions, singularment del País Valencià i les Illes Balears.

¿El dia que es va veure amb Montoro va parlar dels pressupostos espanyols?

Ell explica que estava en un context electoral i que, per tant, pren les decisions en funció d’això. I és evident que ha contribuït de forma molt notable a la desviació respecte als compromisos que tenia.

El president i vostè mateix han dit que d’aquí 15 mesos ja res no serà igual a Catalunya. ¿Creu que podem parlar d’un període de la Catalunya preindependent de 15 mesos?

Tenim un mandat democràtic per fer la independència de Catalunya i, per tant, estem en una mena de govern prerepublicà. La independència de Catalunya és un procés que exigeix un compromís unilateral de les institucions catalanes en compliment del mandat democràtic. També tindrà elements de bilateralitat tard o d’hora, perquè a l’Estat li convindrà negociar la divisió d’actius i de passius, ja que, si no negocia, en sortirà perjudicat. I, finalment, elements de multilateralitat perquè estem en el context de la Unió Europea i els compromisos internacionals. Per tant, hi haurà una multilateralitat pública i també privada que vindrà molt condicionada per la qüestió del deute públic, que és gegantí i, per tant, els estalviadors hi tindran un paper influent.

Coneixent la situació i armat amb el pragmatisme que acostuma a aportar estar al Govern, ¿està segur que aquesta multilateralitat s’aconseguirà en quinze mesos?

Nosaltres farem tot el possible perquè sigui així. Nosaltres som independentistes de tota la vida. Ningú té cap dubte sobre la nostra posició i, per tant, farem tot el que estigui al nostre abast perquè sigui així.

¿S ’aconseguirà la majoria social suficient per provocar aquesta intervenció multilateral?

La majoria social existeix perquè tenim la majoria parlamentària. Si l’Estat hagués promogut un referèndum, hi hauria hagut un referèndum de sí o no que nosaltres hem defensat sempre. De fet, nosaltres som els campions absoluts del referèndum: ho hem sigut, ho som i ho serem en el futur. També defensem un referèndum constitucional, és a dir, el referèndum que aprovarà la Constitució de la nova República. Per tant, aquí als ciutadans no els hi faltaran oportunitats per expressar la seva opinió.

Un dels dubtes per construir aquesta majoria sòlida és el paper d’En Comú Podem. ¿Es pot sumar al procés? ¿El banc de proves ha de ser l’Ajuntament de Barcelona?

És evident que seria bo que les dues principals institucions del país, el Govern i l’Ajuntament de Barcelona, anéssim alineats, i és evident que perquè això sigui així seria bo que hi hagués compromisos polítics amplis entre les principals formacions polítiques al Parlament, l’Ajuntament de Barcelona, etc. És evident que si des de Convergència fins a la CUP, passant per ERC i En Comú Podem, treballéssim de forma mancomunada, això seria un element afegit de fortalesa de les institucions i del procés, de la voluntat democràtica dels ciutadans. El procés constituent té, entre moltes altres virtuts, que és molt inclusiu, que convida a tothom a intentar definir quin ha de ser el marc constitucional del nou estat. Per tant, ens sembla que és una ocasió excel·lent perquè s’hi sentin convidats i perquè hi tinguin un paper rellevant la gent d’En Comú Podem o de formacions polítiques com EUiA, que ha expressat el suport a la República Catalana.

¿Està dient que Colau ha de tenir el suport d’ERC i de CDC?

Alfred Bosch ha fet una proposta que no només és bona i integradora. És que, a més, entra en el terreny del possible. I possible és un govern amb aquestes tres forces: Barcelona en Comú, ERC i CUP. Una altra cosa és que una d’aquestes forces ho rebutgi. La presència de CDC al govern no entra dins els càlculs de l’actual alcaldessa, i això ho fa molt complicat. Però sí que seria possible implicar CDC en la governabilitat. És més, seria del tot desitjable.

¿Té alguna cosa més que confiança que la CUP votarà els seus pressupostos?

Nosaltres confiem que sigui així i entenem que hi ha el compromís de fer-ho possible. Indubtablement els pressupostos són una eina útil, però alhora també és veritat que hi ha hagut molts governs que han governat amb situacions de pròrroga pressupostària. Per tant, és evident que es pot governar així. Ara bé, l’aprovació dels pressupostos dóna uns mecanismes de flexibilitat en l’aplicació pressupostària que amb la pròrroga no tindríem. En tot cas, això correspon a la legítima sobirania de cada formació política.

¿És un pressupost expansiu en termes socials?

Sí, és un pressupost expansiu en termes socials perquè hi ha elements que ens hi ajuden, com ara els tipus d’interès baixos, la reestructuració d’alguns aspectes del deute, la negociació d’alguns venciments... De fet, hem creat un grup de deute a la conselleria per informar-ne els grups.

El deute es pagarà?

El deute es pagarà perquè no forma part del nostre marge de llibertat poder decidir si sí o si no. Però també és evident que tenim la voluntat de millorar tot el que es pugui negociar. I certament ho estem fent. Nosaltres estem negociant renovacions de deute, de crèdit i ho estem renovant cada vegada amb unes condicions millors, i la nostra voluntat és explorar totes les possibilitats. Tots els grups parlamentaris han valorat de forma molt positiva la feina que s’està fent des de la conselleria en aquest grup d’estudi.

Si fem un repassada del pressupost i de la situació en què es troba, veiem que a vostè li falten uns 1.000 milions d’euros per quadrar-lo.

Això és discutible perquè hi ha molts criteris per establir-ho. En tot cas, és evident que hi ha una part d’aquest pressupost que hem de trobar la manera de cobrir. Veurem com, perquè les condicions canvien gairebé cada dia, és a dir, canvien les expectatives sobre el creixement i la recaptació, canvien les previsions, canvia el sostre de dèficit... Canvien tantes coses que és difícil precisar quin marge tenim. En tot cas, farem front a les responsabilitats pressupostàries que assumim.

I per la banda dels ingressos, ¿es planteja apujar algun impost, com ara l’IRPF?

Sempre hem dit que estudiarem totes les propostes que ens facin, també les de la CUP, òbviament. I consensuarem el que sigui millor per al país.

Un coixí del seu pressupost podrien ser els 380 milions que significaria el 0% del FLA. Què li diuen d’això a Madrid?

De moment diuen que res de res.

Per què?

Perquè diuen que estan en funcions, però aquest argument no els impedeix decidir el sostre de dèficit no només per a aquest any sinó per a quatre anys. Hi ha una qüestió de legitimitat democràtica.

En termes de liquiditat, ¿podrà passar sense deixar de pagar factures a proveïdors?

El dia a dia és d’una complexitat enorme, però al mateix temps també és cert que estem fent front a totes les nostres obligacions amb terminis més curts. Ara, insisteixo, el panorama de les finances de totes les administracions públiques del món occidental és complex, canviant. Està condicionat per molts factors: pel comportament de l’economia en general, per les perspectives del creixement econòmic xinès, pel comportament dels preus energètics -el petroli i el gas-, pel comportament dels tipus d’interès...

L’economia creix, però es tem una desacceleració.

Les previsions avançades respecte a l’estiu són molt bones i el comportament de les nostres exportacions és extraordinari, però som conscients que hi ha amenaces en el context internacional, com ara les dificultats en els països emergents.

Fedea ha fet públic un document sobre la reforma del sistema de finançament. El negociarà?

No tindrem cap paper protagonista en aquesta negociació. S’ha demostrat històricament que no serveix, que a més és contraproduent, que qualsevol proposta que vingui de Catalunya es converteix en el sostre de tothom.

¿Creu sincerament que hi ha alguna possibilitat que es presenti una llista única independentista al Congrés?

La nostra posició sobre això és molt clara i no tenim cap intenció d’entrar en polèmiques.

Que vol dir que no. Havent escoltat Artur Mas sobre el tema, ¿si els proposessin que ERC encapçalés una llista transversal la farien?

La nostra llista ja és transversal i tothom qui vol donar-nos suport pot fer-ho. No impedirem a ningú votar la nostra llista, que és excepcional, farcida de persones independents de totes les procedències: del PSC, d’ICV, d’UDC, de l’independentisme de tota la vida, que vénen del món dels sindicats, de les patronals... Ens sembla que la transversalitat hi està del tot garantida