silvia requena

Advocada i presidenta de la sectorial d’igualtat de CDC, Sílvia Requena (Terrassa, 1968) és d’aquelles a qui li agrada exhibir orgull convergent. Es presenta a les primàries que organitza el partit per triar cap de llista a Madrid, i s’enfronta a Francesc Homs, pes pesant de la formació que té tot l’aparell a favor.

¿Convergència ha trigat massa a fer unes primàries com aquestes?

Sí. Hi ha hagut altres ocasions en què s’ha pogut fer i no ha sigut així per inèrcia. Hem estat més dedicats al país que a la vida interna de partit.

¿S’han centrat més a nodrir de càrrecs l’administració que no pas a cuidar-se portes endins?

Una mica sí. L’interès era representar els interessos dels catalans a les institucions. Què passa? La militància, generosa, ha arribat aquí donant-ho tot, i a vegades la certesa és que s’ha fet poc cas a les bases. Seria un error bastir la refundació sense tenir-les en compte. I això és discussió de fons, no de noms.

Ha denunciat l’existència de lideratges “únics i exclusius”. ¿Es referia, per exemple, a Artur Mas?

Més únic era el de Jordi Pujol! Ara a la societat li agrada tenir formes col·laboratives de lideratge. No ens ha de moure la fórmula monàrquica a l’hora de dirigir organitzacions, sinó una forma més transversal. No s’han d’obviar talents que hi són i que es poden valoritzar.

Es farà, això que defensa?

Tot això no s’improvisa. No té cap sentit formar part d’un partit que no es faci permeable al que necessita Catalunya i al que demana la gent.

¿Ha parlat amb Mas des que va fer el pas de presentar-se?

Sí, el mateix dia que vaig decidir-ho. És un demòcrata radical.

No li ha fet costat, però. Ni tampoc l’actual president, Carles Puigdemont, ni la plana major del partit.

Dins de Convergència, els suports de l’aparell valen el mateix que el de les bases. Les gesticulacions em semblen extemporànies.

Se la situa a l’òrbita de Germà Gordó. ¿Va parlar amb ell sobre la possibilitat de presentar-se?

Li he fet quatre papers pel plantejament que fa del futur polític del partit, i fa un mes que comparteix amb mi espai al meu despatx professional. La relació amb ell és molt bona, com també amb el primer soci que vaig tenir, Francesc Sànchez [coordinador de règim intern]. Fins i tot jo vaig fer Josep Rull militant!

¿Gordó l’ha sondejat per formar part d’una candidatura de cara al congrés de refundació?

No. Possiblement qui té la feina més avançada a escala sectorial per al congrés és ell, per la seva eficàcia a l’hora de fer equips.

Si surt escollida, ¿quines prioritats tindrà al Congrés de Diputats?

El referèndum per a Catalunya, que encara té recorregut. Es pot anar fora del Tribunal Constitucional i posar rumb al Tribunal Europeu de Drets Humans.

En l’anterior campanya només es parlava de negociar el mandat independentista del 27-S. ¿Caldria haver insistit més en la consulta?

Al Congrés és on es fan les lleis: canviem-les. Ja se sent una cançó interessant de forces polítiques a Madrid que defensen el referèndum.

Quins errors va cometre Francesc Homs en les eleccions del 20-D? ¿La davallada és imputable a la marca de Democràcia i Llibertat?

Hi va haver més errors que el nom. Canviar-lo va ser una improvisació poruga de gent de casa meva que no va entendre que la sospita [casos de corrupció] s’estén sobre persones i no sobre marques electorals. Homs no va ser un bon candidat perquè els resultats ho indiquen: passar de 16 diputats a 8 vol dir que alguna cosa no ha anat bé, i no es pot imputar a les sospites pels casos dolorosos.

Han tingut incidència, això sí.

La corrupció ha fet mal a tots els partits, i al meu també. En aquest congrés hi trobarem la solució.

¿L’aspiració de CDC a les eleccions és mantenir escons o guanyar-ne?

Espero millorar resultats. Si els empitjoro, em plantejaré renunciar.

Manté que cal fer un partit nou amb el mateix nom. Com s’entén?

Sento orgull de Convergència.

¿Mas ha de tenir un paper executiu en aquesta nova formació?

Li he demanat que al principi del camí ha de ser així.

ESTALADES

El govern espanyol vol garantir costi el que costi que no es repetirà l’escena de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei del 2015, ni tampoc l’exhibició d’estelades. I per això va anunciar que instal·larà un doble filtre de seguretat a l’estadiVicente Calderón per escorcollar un per un tots els aficionats del Barça i del Sevilla. L’objectiu: que no onegi cap estelada ni cap altre “símbol no constitucional, tal com especifica la llei de l’esport”. Una forma de prohibir-les en tot el recinte.

L’anunci que va fer en roda de premsa la delegada del govern espanyol a la Comunitat de Madrid, Concepción Dancausa, acompanyada del comissari general de Seguretat Ciutadana, Florentino Villabona, va provocar indignació a Catalunya. Ahir, representants polítics i de les entitats van condemnar la decisió, que van qualificar d ’atac a la llibertat d’expressió. El més vehement va ser el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que va dir que no assistiria a la final en senyal de protesta. També, al vespre, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va dir que no hi assistiria si el govern espanyol no rectificava la decisió.

En la compareixença des de Madrid, Concepción Dancausa va informar que 2.500 efectius policials participaran en el dispositiu de seguretat, ja que es tracta d’un partit “d’alt risc”, amb l’estadi al màxim de la seva capacitat. “En els controls del segon anell s’assegurarà que ningú porti elements perillosos com per exemple bengales, teies… ni tampoc materials de propaganda racista, xenòfoba, política o religiosa que poden generar conflictes d’ordre públic”, ha assenyalat Dancausa, justificant que “el futbol no ha de ser un escenari de lluita política”.

Madrid preveu que es desplacin a la capital espanyola 38.780 aficionats. Per això recomanen presentar-se a l’estadi amb tres hores i mitja d’antelació “per evitar aglomeracions innecessàries, passar amb tranquil·litat els controls d’accés i que els components del dispositiu de seguretat treballin amb comoditat perquè els assistents puguin gaudir d’aquests esdeveniments amb la seguretat que es mereixen”.

Resposta unànime

El Barça, però, tot i ser un dels principals actors implicats, va ser dels últims a reaccionar. Ho va fer al vespre per mitjà d’un comunicat en què expressava el seu “ desacord més absolut” amb la decisió, que considera “un atemptat a la llibertat d’expressió, un dret fonamental de tot individu a expressar idees i opinions lliurement i sense censura, reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans”. El club recordava que “els socis i aficionats blaugranes han demostrat sempre un alt nivell de civisme i respecte”, i “exigia” a la delegada “que col·labori en la creació del bon clima que ha de presidir la celebració de la final”.

També les entitats de la societat civil hi van dir la seva. L’associació de juristes Drets va decidir sol·licitar la suspensió cautelar de manera immediata de la prohibició d’entrar estelades al Vicente Calderón. De fet, les principals entitats -ANC, Òmnium, Drets i la Plataforma Pro Seleccions- van fer un comunicat conjunt recordant que “ l’estelada no la prohibeix cap llei” i que “ha sigut reconeguda pel Parlament com a símbol d’un anhel i una reivindicació democràtica, legal, legítima i no violenta”. El text també envia un missatge crític a la delegada del govern a Madrid. “Dancausa argumenta que la prohibició està emparada per la llei de l’esport, però la realitat és que compara les estelades amb símbols que inciten comportaments violents, xenòfobs o racistes”.

La decisió va generar controvèrsia a nivell polític, fins i tot al PP català. El president del grup parlamentari, Xavier García Albiol, va criticar la decisió: “No em sembla malament que un aficionat en porti una, si no fa mal a ningú”, tot i que va comparar la bandera independentista amb la preconstitucional espanyola. D’altra banda, el conseller de Justícia, Carles Mundó, va considerar que la prohibició és “inacceptable en un estat democràtic” i que el govern espanyol va “aprofitar” que està en vigílies de campanya electoral.

Què diu la llei de l’esport?

Per prohibir l’exhibició d’estelades, el govern espanyol s’aferra a l’article 28 del reial decret 203/2010, en què es va aprovar el reglament de prevenció de la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport. L’article diu el següent: “Per garantir el compliment de les obligacions legals, els organitzadors disposaran del personal i dels mitjans adequats per impedir als assistents la introducció o tinença en el recinte de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que impliquin una incitació a la violència, al racisme, a la xenofòbia o a la intolerància”. Seguint fil per randa la llei, la delegació del govern considera que l’estelada incita a la violència. I amb això justifica la decisió de requisar-la. Una resolució del Parlament aprovada el 2014 considera el contrari. “El Parlament de Catalunya reconeix l’estelada com a símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”, assenyala.

Consultades per l’ARA, les entitats no tenen previst fer cap altre acte de resposta. “No hi ha temps ni és la nostra feina. Qui ha de protegir els catalans és el nostre govern, no unes entitats”, deia Santiago Espot, president de Catalunya Acció, l’entitat que va promoure la xiulada a l’himne espanyol en l’anterior final de Copa al Camp Nou i que va afrontar una multa de gairebé 200.000 euros -al final, es va arxivar la causa-. Per la seva banda, Daniel Laspra, membre del CADCI, creu que la prohibició “coarta la llibertat d’expressió i que podem estar davant d’un delicte de violació dels drets fonamentals”.

liz castro

Liz Castro (San Leandro, Califòrnia, 1965) ha sigut la més votada a les eleccions de l’ANC. Situada en el sector crític amb l’actual president, Jordi Sànchez, es planteja postular-se com a nova dirigent de l’entitat. Necessita que la votin dos terços del nou secretariat.

Ha sigut dos anys seguits la més votada a les eleccions. ¿Vol ser presidenta de l’ANC?

Ha sigut una sorpresa les dues vegades. M’ho miro com una cosa que m’està demanant la gent, no puc ignorar-ho. Considero presentar-m’hi.

¿Creu que pot ser presidenta? Necessita dos terços del secretariat.

He de parlar amb molta gent per saber-ho, però sóc una persona que escolta i té en compte les opinions dels altres. Podria ser una candidata i una presidenta de consens.

Ha començat a fer contactes?

He parlat amb companys i família, és una gran responsabilitat, m’ho he de prendre molt curosament i respectuosament. Sóc conscient que les eleccions no són un vot directe a la presidència, però sí que interpreto que la gent valora la meva feina per l’ANC i per Catalunya.

Hi ha un sector de l’ANC que la vincula a una llista d’ERC.

No és veritat. Érem un grup de persones que vam signar un manifest perquè tenim la mateixa visió de l’ANC, però no érem una llista electoral ni teníem un lligam amb cap partit. No deixaria que hi fos. Espero que els secretaris mirin més enllà i no ens identifiquin com un grup estàtic amb una identitat política: el que hem de fer ara és treballar junts, sense equips.

¿Es veu fent tàndem amb Jordi Sànchez, sent ell el vicepresident?

Seria una possibilitat però no sé què vol fer ell. A més, els càrrecs no els puc oferir jo, els vota el secretariat.

Han parlat des de la votació?

No hi he parlat. Ara bé, que no siguem amics de l’ànima no vol dir que no puguem treballar junts.

¿Creu que en el seu mandat s’ha alineat amb CDC?

Ara no és el moment d’avaluar el seu mandat, no ajudaria a tirar endavant. No té sentit furgar.

Millor oblidar per encarar el futur?

El que hem de fer és no alinear-nos amb cap partit polític, i valorar si Sànchez ho ha fet o no, no ajudaria. No en vull parlar malament.

Per què hi ha divisió a l’ANC?

Ha sigut un any difícil, amb tres eleccions, i hem hagut de bellugar-nos en situacions no previstes. El que hem de millorar és la comunicació entre les assemblees territorials i el secretariat, el soci ho va fer notar a l’assemblea general.

¿Impulsarà aquests canvis com a presidenta?

Intentaré fer-ho tant si sóc presidenta com si no.

Si no aconsegueix els suports, qui podria obtenir el consens? Sànchez podria repetir de president?

No ho sé, però el president no ha de ser la figura més important: hem de ser una ANC assembleària, amb diversos portaveus. Pel que fa a Jordi Sànchez, no he sentit que ara es vulgui presentar.

¿L’ANC ha perdut capacitat de pressió política?

Durant anys teníem clar el que havíem de fer, demanar votar. ¿I ara què? Doncs ara cal assegurar la majoria social, hem d’explicar per què val la pena la independència, com fer el nou país. Això és el procés constituent.

¿La tensió interna que hi ha ara mateix al Govern la fa ser optimista?

Sóc optimista. L’ANC té un paper molt important: garantir que es compleixin les promeses que ens han fet.

¿Veu l’independentisme tan mobilitzat com abans del 27-S? ¿Podrà triomfar una nova Diada massiva?

I tant, la gent està a l’espera del que ha de fer, té ganes de fer coses.

És responsable d’internacional de l’ANC. Hi ha hagut queixes per la falta de visibilitat de l’activitat de les assemblees exteriors.

Estem en una etapa diferent de la de l’inici del procés. Abans era notícia sortir als mitjans internacionals, ara no. Això vol dir que s’ha normalitzat que es parli de Catalunya

LA MUNTANYA (RUSA) DE LA FESTA

Els rumors que el govern rus està construint un mur per aïllar la República del Daguestan de la resta de Rússia i la creació d’un estat dirigit per radicals islamistes són el fil conductor de la novel·la La muntanya de la festa (L’Altra Editorial). Alissa Ganíeva s’endinsa de manera realista en la descripció de la seva regió natal i presenta els xocs i conflictes que es viuen en aquesta terra. L’escriptora i crítica literària explica a l’ARA que “ volia mostrar des de diferents perspectives els problemes del Daguestan, molts dels quals són extensius a tot Rússia, i el xoc entre el món postmodern i societats tradicionals com les del Caucas, que estan desapareixent”. “A través de les llegendes i el realisme màgic -diu l’autora- volia recrear la recerca del paradís a la Terra i com aquestes idees arcaiques es poden reflectir en la vida política adoptant formes monstruoses”. Ganíeva admet que s’ha sentit incòmoda quan ha vist que l’organització terrorista Estat Islàmic ha escenificat terribles execucions que ella ja havia novel·lat a La muntanya de la festa.

Un mur virtual

El mur que aixeca Ganíeva és de ficció, però sí que existeix en l’imaginari col·lectiu de certs sectors de nacionalistes russos que proclamen la consigna “Ja n’hi ha prou d’alimentar el Caucas”, en referència als subsidis que Moscou dóna a aquestes regions. Com també existeix en el dels partidaris d’un califat al sud de Rússia regit per la xaria, i abans, als anys 90, en el dels independentistes laics del Daguestan. Però no cal anar als extrems polítics per palpar aquest mur virtual: l’autora ha experimentat moltes vegades a Moscou la sensació de “no ser dels nostres”. En el parlar popular del Daguestan tothom diu “anar a Rússia”, i a Rússia molta gent no sap contestar correctament si el Daguestan forma part del seu país.

Situat a la serralada del Caucas i a la costa del mar Caspi, el Daguestan (literalment, país de muntanyes ) és una de les Repúbliques musulmanes que des del segle XIX formen part de Rússia, i actualment té frontera amb els estats de Geòrgia i l’Azerbaidjan. Amb una trentena de pobles amb llengües diferenciades, el Daguestan és un mosaic molt ric de cultures i tradicions que es conserven salvaguardades per les muntanyes però que a vegades xoquen amb la modernitat, la corrupció que impera a tot Rússia i visions polítiques i religioses enfrontades.

Atur, corrupció i insurgència

El Daguestan és una de les Repúbliques més convulses de Rússia. Un dels motius d’aquesta inestabilitat és el xoc entre la visió sufí de l’islam -l’oficial i més tradicional a la regió- i la interpretació salafista -també coneguda com a wahhabita, que advoca per una visió més pura de l’islam i que es va començar a estendre pel Caucas als anys 90- i el seu conflicte amb les forces de seguretat russes.

El salafisme pot ser pacífic i, en molts casos, al Daguestan es converteix en una religió de protesta sobretot de joves que van néixer en el caos derivat de la desintegració de la Unió Soviètica i ara no troben el seu lloc en una societat dominada per l’atur, la corrupció i la poca efectivitat de les institucions i les lleis russes. La línia vermella, però, és molt fina perquè la insurgència armada al Caucas majoritàriament es recobreix amb la ideologia del salafisme.Els joves descontents que van a resar a les mesquites salafistes es converteixen sovint en carn de canó de les organitzacions clandestines. És un peix que es mossega la cua perquè l’arbitrarietat i impunitat amb què actuen les forces de seguretat també contribueixen a fer que més joves se’n vagin al “bosc”, que és el nom amb què es coneix la insurgència armada.

Alissa Ganíeva -nascuda a Gunib, un poble de muntanya del Daguestan, pujada a Makhatxkalà i actualment resident a Moscou- coneix molt bé tot aquest fenomen des de la seva adolescència, i amb l’embolcall de la ficció i de les llegendes que busquen el paradís a la Terra fa u n retrat cru de la societat daguestànica amb tots els seus vicis, les injustícies, la corrupció, la nostàlgia soviètica, la doble moral, la desídia i el fanatisme religiós que aconsegueix crear un estat salvatge. I, com a teló de fons, La muntanya de la festa és també una reflexió sobre el concepte global de llibertat i la responsabilitat individual.

L’autora descriu molt bé l’enfrontament generacional per motius religiosos quan els fills radicalitzats arriben a renegar dels seus pares perquè no són prou bons musulmans a través del personatge de la Madina, la nòvia del protagonista, que de cop es tapa i l’abandona per casar-se amb un jihadista. “ Hi ha moltes Madines, i no només al Caucas, també a Europa, que s’enamoren bojament d’un jihadista amb un romanticisme juvenil i a elles només les utilitzen com a incubadores per parir criatures que després també convertiran en zombis”, assegura Ganíeva.

La novel·la està escrita en rus de Makhatxkalà, la llengua franca de la capital del Daguestan, una parla flexible i plena de manlleus de moltes de les més de trenta llengües que es parlen a la zona. La muntanya de la festa es pot llegir en català en una excel·lent traducció deMiquel Cabal (L’Altra) i en castellà a l’editorial Turner. Cabal afirma que la dificultat més gran que s’ha trobat a l’hora de recrear el makhatxkalès en català és el fet que es tracti d’una varietat urbana estrictament col·loquial. “En realitat els nombrosos esquitxos de llengües del Daguestan o de més enllà, que semblarien la dificultat més gran, m’han ajudat a articular una llengua catalana ma-khatxkalesa que tant pot esgrimir un quillo com un as-salamu alaykum ”, confessa Cabal.

Alissa Ganíeva, u n debut sonat i amb pseudònim

Alissa Ganíeva (1985) es va donar a conèixer al públic l’any 2009, quan el seu relat Salam, Dalgat -inclòs en el recull El segundo círculo (Ed. La Otra Orilla)- va guanyar el prestigiós premi Debut per a autors joves que escriuen en rus. Aquesta aparició literària va anar acompanyada de cert misteri perquè va signar el relat amb el pseudònim masculí de Gula Khiratxev. El descobriment que havia sigut una noia joveneta qui havia esbudellat les entranyes de la societat daguestànica va provocar un xoc en els cercles literaris moscovites. A més de relats i de La muntanya de la festa, també ha escrit El promès i la promesa.

DE TRIBUNALS

 2

 

2  

• Tres nous planetes habitables i una estrella
• Galícia, la nació oblidada

FERNANDO TRIAS DE BES

Tot just arribo de formar part d’un tribunal. Per ser més exactes, d’un jurat. Es tractava d’un premi empresarial i hem hagut d’escollir una guanyadora entre una quinzena de candidatures. Altres vegades he estat jurat d’un premi literari i havíem d’escollir el millor manuscrit.

Tant li fa. La meva experiència sempre ha estat la mateixa: la dinàmica de grups i els rols dels components del jurat que es configuren al llarg de la conversa acaben per fer trontollar els criteris individuals.

Sempre acaba sorgint un líder que s’imposa a la resta quant a seguretat, visió, criteris, personalitat, assertivitat... De vegades es produeix una pugna. Però igual que de mascle alfa de la manada només n’hi pot haver un, el grup acaba acceptant una sola autoritat.

Igual que a la pel·lícula Dotze homes sense pietat, els arguments propis s’afebleixen i s’acaba dubtant i acceptant arguments per negar el que un defensava.

Després hi ha els egos. Recordo un premi en què un membre del jurat, tot just començar, va dir: “Si hem de concedir el premi al manuscrit d’aquest escriptor, haureu de passar per sobre del meu cadàver”. Era un tema personal. ¿Votes un nom o una obra? Va guanyar aquell escriptor, però imagineu les quatre hores de debat perquè cedís.

No vull ni pensar com són les deliberacions del Tribunal Constitucional o els mecanismes que acaben decantant les sentències. Tampoc vull imaginar el meu judici final, si existeix. Espero que no siguin diversos apòstols els que em jutgin i que només ho faci Déu Nostre Senyor, encara que, com escrivia Xavier Bosch divendres, estigui provat que les absolucions són més probables quan et jutja un jurat popular i no un jutge sol.

vacarisses africana

La coral de San Vicenç de Riells del Fai, no te una solista de color. Ni un piano per anar a munt i avall. Peró al XocoConcert, concert de coral i xocolata de Vacarisses del 24 de maig de 2016 , varem compartir escenari y pabello esportiu,la Sala Gran de la Fabrica, amb tres corals mes, alguna a la mitat dels seus components. Desprès d'assecan- se la gola en un vestidor recalentat pel sol, varem ser elegits per sortir a l'escenari els primers. Sempre fa una mica de mandra perquè t'has d'esperar fins el cant comú per els melindros. Ja estem a d'alt, amb una direcció memorable del Jordi Guri, amb una seriositat extrema i compartint dubtes i sons amb el tècnic de la taula de tants botons. "Tant que vivray" (1490-1562), "La Valentina", popular mexicana, "Dona'm la mà", de Salvat Papasseit, "Diàleg" (Maria Manent) i la ja ancestral i esperada cançó zulu "Nginisiponono", especialment per la seva coreografia, van arrodonir el que com casi sempre va de fred a mes. La sorpresa va ser que la musica afro esta de moda i la coral del director canadenc, Benet Puig, afincat al poble de les cireres, Sant Climent de Llgat., Coral La Vall de Sant Climent, en vainterpretar mitja dotzena dels 60's recordant, l'acollimen a una tribu  zulu, "Ipharadisi", el tren de la llibertat de Ghana, "Amavolovolo", la presó del Mandela a Sudafrica, "Funga Alafia" i les mines de treballs forçats "Tshosholoza", amb l'himne segon del país sud africa, acabant amb la representacio de Zambia, "Thulalila Lele" i Bonse Aba". Eren ells que incorporaren bongos i els solistes especialitzats. El resultat fou tan convincent, que ens olvidarem dels problemes de so. Les altres dues corals supeditaven les seves veus a peces del pop. Cor Veus Evohe de Terrassa amb Lluis Yera arrancava amb "Bon Dia" de Els pets, "Zabgalewa", també tradicional africana, "Only you" i The Beatles (Yesterday i With a little help from my friends), per acabar amb  el "Llençat" de Lax'n busto. O el Cor deVacarisses, d'Andreu Brunat que comença, aquests si amb piano a càrrec de Immaculada Cusco, amb "Havanera del Valles", la tradicional mallorquina "La dama de Mallorca", un Llach "Que tinguem sort" i s'atreviren amb "El mundo es maravilloso" de Louis Armstrong, per acabar amb la també zulu "Hamba nathi". Sense solos desmesurats, i amb una mica de dmove (DIR) es  van lluir tots. Bona festa coral, amb l'explosio final a l'escenari replet de cantaires amb el comú, "Ben aprop", peça d'un dels directors presents, Lluis Yera, tancant així amb força i empenta aquesta 20a Trobada de Corals. La colla es vaanar diluint entre melindros, galetes i pastissos, formatge i xocolata desfeta i amb el Vicenç varem acabar al Celleret amb una cervessa per recuperar nos de les seves discussions amb el tom tom. I no el de la nova cançó argentina de la Rioja.

Recaptem menys

El tipus màxim d’IRPF que va arribar a tenir Catalunya el 2012, del 56%, li va carregar els neulers de tenir una pressió fiscal confiscatòria. Les pujades d’impostos del govern espanyol aquell any, que van seguir les que havia tirat endavant el segon tripartit, van deixar els impostos directes a Catalunya en màxims europeus per a les rendes més altes. Des d’aleshores, però, les successives rebaixes aprovades per l’executiu espanyol de Mariano Rajoy han modificat les coses. Catalunya té avui un IRPF màxim del 48%, que continua sent el més alt d’Espanya, empatat amb altres comunitats, però ja no està en el podi mundial, com fa quatre anys. Però, a més, aquest número solitari amaga moltes lectures, i no és un reflex complet de la fiscalitat catalana.

De fet, segons els càlculs d’aquest diari a partir de les dades de recaptació impositiva de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE), Catalunya té una pressió fiscal de l’IRPF inferior a la de Madrid, tot i que a la capital espanyola els tipus nominals que paguen els contribuents són molt més baixos. Aquesta aparent contradicció s’explica perquè la pressió fiscal es mesura posant en relació la recaptació per impostos d’un país amb el seu producte interior brut. I Madrid, tot i que té un PIB lleugerament més baix que Catalunya, va recaptar el 2013 (l’últim any amb dades, que en el cas de les comunitats es publiquen amb molt retard) 920 milions d’euros més que el Principat a través d’aquest impost directe, la principal font d’ingressos de les arques públiques, juntament amb l’IVA, (que és de tipus indirecte, és a dir, no lligat a la renda dels contribuents).

Diferents estructures econòmiques

En concret, mentre que Catalunya va ingressar 7.031 milions per IRPF el 2013, Madrid va recaptar 7.953 milions, un 13% més, tot i que el tipus màxim a la comunitat madrilenya és del 43%, mentre que a Catalunya és del 48%, després de les rebaixes aprovades pel govern espanyol. Això significa una pressió fiscal per IRPF autonòmic del 3,65% a Catalunya i del 4,12% a Madrid. Aquestes xifres, però, tenen diverses lectures. Responen, en primer lloc, a l’estructura econòmica madrilenya. Amb una renda per càpita més alta que la catalana, Madrid concentra molts més assalariats amb sous alts, per l’alta presència de multinacionals, empreses de l’Íbex i també d’alts funcionaris. Molts empleats d’aquestes companyies tributen molt per les rendes del treball, i paguen el tipus màxim. Mentrestant, a Catalunya hi ha més presència de pimes i empresaris independents, amb més marge per tributar per rendes del capital i a través de l’impost de societats, que és el que paguen les empreses pels seus beneficis. Tots dos tributs tenen tipus màxims més baixos que l’IRPF de les rendes del treball.

Però per què Madrid concentra més assalariats de sou alt? D’una banda hi ha el factor capital, que fa que, per defecte, moltes multinacionals optin per instal·lar les seves operacions espanyoles a Madrid i que hi hagi més alts funcionaris. Però, de l’altra, segons assenyala el president del Consell General d’Economistes, Valentí Pich, els governs madrilenys han jugat la carta de la competència fiscal. S’han guanyat una reputació -fonamentada, no en va Madrid té l’IRPF més baix de tot l’Estat i no cobra alguns tributs propis- de cobrar pocs impostos. I això ha contribuït també a la concentració de grans empreses, segons l’economista. Per això, apunta, pujades a les rendes més altes poden contribuir a solidificar la imatge de territori amb fiscalitat alta que té Catalunya.

Una imatge poc justificada

Però aquesta imatge no està del tot justificada. Enmig de les discussions al Govern sobre la conveniència o no d’apujar impostos a les rendes altes i abaixar-los a les baixes, el vicepresident català, Oriol Junqueras, defensa que Catalunya està per sota de la mitjana espanyola en el gravamen a rendes altes i, en canvi, per sobre en les baixes. I, segons les estimacions dels assessors fiscals del Consell General d’Economistes, és així. Un contribuent amb rendes del treball de 110.000 euros només paga menys que a Catalunya a Madrid, les Balears, el País Valencià i Castella i Lleó, i paga, a Catalunya, per sota de la mitjana espanyola. Mentrestant, un contribuent amb una base imposable de 45.000 euros paga a Catalunya molt per sobre de la mitjana espanyola. Entre els rics, els que sí que paguen per sobre de la mitjana espanyola són els que cobren més de 300.000 euros, tot i que tributen menys que a Andalusia, Cantàbria, Extremadura o la Rioja.

En canvi, segons el Consell d’Economistes, Catalunya és la comunitat més cara per als contribuents que tenen uns ingressos d’entre 16.000 i 30.000 euros, just a la part més baixa de la taula, on un solter sense fills paga entre 200 i 300 euros més a l’any que a Madrid -la comunitat més barata- a Hisenda.

Els impostos propis

La capacitat normativa de les comunitats autònomes pel que fa a la política fiscal no s’acaba en l’IRPF. Les comunitats autònomes no tenen res a dir en l’IVA, però sí que poden crear altres impostos. I en això Catalunya sí que se situa al voltant de la mitjana de les comunitats, amb la majoria d’impostos permesos per la llei en funcionament, tot i que alguns amb tipus més baixos que la mitjana. Així, per exemple, és 10 vegades més barat rebre una herència de 800.000 euros a Catalunya que a Andalusia i en quatre comunitats espanyoles més, tot i que a Madrid no es paga res per aquest impost. També es tributa una quarta part per rebre una donació del progenitor de la mateixa quantitat que en set comunitats espanyoles.

Els tributs propis on Catalunya sí que és la comunitat que més grava són els relacionats amb la venda d’habitatges. L’impost de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats es troben en la part alta d’Espanya, empatats amb altres comunitats, després que l’anterior Govern els apugés per igualar-los a l’IVA dels habitatges nous, com van fer altres executius autonòmics.

Així, Catalunya té menys tipus més baixos que la majoria de comunitats autònomes en diversos tributs, i recapta menys per IRPF que Madrid, amb uns tipus més alts. No és estrany aleshores que, en els tributs amb capacitat normativa (és a dir, deixant fora, entre altres, l’IVA, en què les comunitats no poden establir el tipus), Catalunya tingui una pressió fiscal (recaptació en relació al PIB) inferior a la mitjana espanyola, com ho demostren les dades de l’IGAE.