ARQUITECTES A VENECIA

Els arquitectes catalans han pres Venècia. Catalunya participa per tercera vegada consecutiva en la Biennal de Venècia d’arquitectura, que dissabte obre les portes al públic, però en aquesta ocasió la presència dels professionals del país és molt destacada. L’exposició que l’Institut Ramon Llull impulsa dins dels eventi collaterali de la Biennal, titulada Aftermath, inclou obres de set despatxos. Una vintena dels 55 estudis del pavelló espanyol, que aborda els estralls de la crisi en el sector de la construcció, són catalans. I el director d’aquesta edició de la Biennal, el xilè Alejandro Aravena -guanyador de l’últim premi Pritzker, considerat el Nobel dels arquitectes-, n’ha seleccionat quatre per a l’exposició central, Informant des del front.

Aravena ha seleccionat per la seva trajectòria els despatxos d’Enric Batlle i Joan Roig; Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales; Fabrizio Barozzi i Alberto Veiga, i Toni Gironès, i els ha convidat a explicar a Venècia les batalles que lliuren com a arquitectes. “Tenir quatre representants de Barcelona a l’exposició general té molta importància. No a títol personal, de despatx, sinó del que passa en una ciutat com Barcelona, que està representada a Venècia amb quatre oficines independents i quatre enfocaments molt diferents en la nostra feina. Crec que això és molt rellevant”, afirma Alberto Veiga, guanyador de l’últim premi Mies van der Rohe d’arquitectura europea per la Filharmònica de Szczecin, a Polònia.

És precisament al Pavelló Mies van der Rohe on l’ARA ha reunit aquests quatre despatxos perquè presentin les obres que exposen a Venècia i, a partir d’aquests treballs, analitzin quin són els principals reptes que els arquitectes tenen actualment. Batlle i Roig presenten la restauració paisatgística de la Vall d’en Joan, el conegut abocador del Garraf. I a l’exposició catalana, un altre dels seus treballs paisatgístics més coneguts, la recuperació mediambiental del riu Llobregat. Toni Gironès també té doble presència en aquesta Biennal: a l’exposició central mostra el Museu del Clima, al pla de Gardeny de Lleida, i al pavelló espanyol un conjunt de 80 habitatges a Salou. Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales han dissenyat una instal·lació on renoven el diàleg entre l’espai públic i el privat amb algun dels seus habitatges, com la Casa Gira-sol, al Port de la Selva. Barozzi i Veiga, per la seva banda, mantenen en secret la seva participació a l’exposició. Veiga només explica que han desenvolupat un projecte nou i específic per als espais de l’Arsenale que és un manifest de la seva manera d’entendre l’arquitectura.

Els seus projectes són els nostres projectes, perquè aquesta edició de la Biennal de Venècia vol buscar resposta -vol buscar les respostes que els arquitectes donen- als problemes que ens afecten a tots. En la feina dels arquitectes hi ha respostes clau a les infraestructures i les estructures necessàries per a la vida.

Paisatges, climes i usuaris

Joan Roig defineix amb l’expressió “cultivar la vida” el procés que han portat a terme per recuperar l’abocador del Garraf, que ha deixat de ser un lloc “tòxic”. “El paisatge sense l’ús públic no té sentit, perquè o bé es dedica als conreus o a fer-hi abocadors. I això és el que dóna sentit al paisatge, el seu curs. I precisament els paisatges sense ús humà són els que acaben tenint els deterioraments absoluts”, subratlla Roig.

El Museu del Clima de Gironès també es basa en elements essencials i paisatgístics: l’habitabilitat i el clima. “Nosaltres vam enfocar el projecte pensant en tota la nostra trajectòria -diu Gironès-. Ens interessa gestionar l’habitabilitat de les persones en relació al medi, i així com els metges gestionen la salut, nosaltres gestionem l’habitabilitat i l’optimitzem o la millorem. En aquest sentit, la batalla que plantegem és la batalla del clima, entenent la batalla en positiu: arquitectures que d’alguna manera intenten comprendre les condicions del medi on som, del planeta, dels quatre elements naturals, i com a través de la gestió d’aquests elements pots arribar a aconseguir una arquitectura que evolucioni dins del medi”.

Tant la recuperació de la Vall d’en Joan com el Museu del Clima són treballs de llarg recorregut. Les primeres fases de la recuperació paisatgística de la Vall d’en Joan van rebre el premi europeu Espai Públic Urbà 2004. El concurs del Museu del Clima és de l’any 2008. “Després de vuit anys de procés, paradoxalment, acabem entenent que el Museu del Clima és el planeta Terra, perquè a Lleida el que proposem és obrir completament el museu, no fer un edifici tancat. En lloc de l’enunciat del concurs, que ens demanava un edifici de 3.000 metres quadrats que estigués tot l’any entre 18 i 25 graus, i per tant amb clima tropical, que és com vol viure tot el Primer Món, vam abordar el projecte en el sentit d’explicar el clima continental de Lleida”, diu Gironès.

A diferència d’aquestes obres de Batlle i Roig i de Toni Gironès, els edificis de Barozzi i Veiga es troben sobretot en entorns urbans. Aquest duet ha treballat bàsicament en el terreny de l’obra pública, molt sovint a l’estranger. “Sempre posem la persona al centre de tot i sobretot intentant reflectir que véns sempre d’algun lloc i que has de perdurar a través del que fas”, diu Alberto Veiga sobre la seva visió de l’arquitectura, en què també és important “la immediatesa”. “Això passa quan et dediques a l’arquitectura pública. El teu compromís hi apareix, perquè dius: o ho faig ara o no ho podré fer en un altre moment”, assegura Veiga.

Aquesta edició de la Biennal representa un salt qualitatiu que culmina la profunda reflexió sobre l’ofici i l’allunyament dels excessos de l’arquitectura icònica que ja havia començat en les dues edicions anteriors de la Biennal, dirigides pels Pritzker David Chipperfield i Rem Koolhaasi. “Durant molt de temps, per exemple als anys 80 i 90, l’arquitectura s’havia quedat a la rereguarda, clarament. Quan Aravena detecta que hi ha un front és perquè està explicant que hi ha una rereguarda on les coses estan en la zona de confort”, diu Joan Roig, que també subratlla el caràcter polític de l’arquitectura, que es pot posar en paral·lel al moviment dels indignats i que pren més relleu en un moment de crisi econòmica. Els arquitectes també han de contribuir a resoldre problemàtiques relacionades amb la pobresa i una desigualtat creixent. “Els anys 80 i 90 són una zona de, diguem-ho així, corrupció molt similar a la que s’ha produït en molts altres àmbits, com la política, la literatura i els esports. En el cas de l’arquitectura es va produir l’eclosió dels arquitectes estrangers, que eren utilitzats per validar coses urbanístiques mal fetes”, diu Roig.

Per a Gironès, l’actitud d’Aravena destaca per la seva valentia: “Detecta on, a partir de la incertesa i de no tenir por d’aquesta incertesa, generem nous processos que estan basats en les preguntes. I aquestes preguntes poden obrir altres vies i, sobretot, poden allunyar-se de l’endogàmia de determinats formalismes superficials”. Es tracta de “tornar a reconnectar amb el medi, no només climàtic o mediambiental, sinó de relació de la pròpia espècie”. “Aravena -afegeix Gironès- detecta que hi ha una arquitectura que emergeix en essència en determinats llocs del món i en determinades situacions econòmiques”.

Teixir llaços socials

Clara Solà-Morales també apunta que el director de la Biennal reclama que els arquitectes deixin que les necessitats socials contaminin el seu ofici. “Els problemes de l’arquitectura són batalles que són a fora, que tenen a veure amb el món real. Hi ha moltes demandes externes i l’arquitecte no ha d’estar tancat en si mateix sinó que ha d’estar teixint llaços. És important entendre, per cursi que pugui semblar, que l’arquitectura és una eina social”, diu Solà-Morales.

En definitiva, la Biennal, que estarà oberta fins al 27 de novembre, és un gran aparador internacional i un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees. Malgrat que les necessitats urgents a les quals responen els arquitectes són comunes, les maneres que tenen d’abordar-les són molt diverses. “En altres èpoques era més fàcil detectar una certa tendència que unia el col·lectiu. Ara ja no hi ha un col·lectiu i hi ha moltes batalles personals, i potser el més interessant és veure com afronta la resta de gent situacions que tu no has vist mai, o que tu penses que no són més importants que les teves. I quan comprens el del costat, veus que t’obre un paisatge diferent”, conclou Veiga.

PIQUE NEYMAR

Gerard Piqué i Dani Alves, qui si no, van posar la sal i el pebre que calia a la celebració del Barça dels quatre títols de la temporada. Però la gran notícia de la festa, més enllà de l’enginy de Piqué i la claredat d’Alves, la va donar Neymar, que amb les seves paraules va declarar l’amor pels colors del club que defensa des de fa tres anys, deixant clar que la seva renovació se segellarà aviat.

Els jugadors del Barça, en una festa plena d’absències, van celebrar una temporada “difícil” però amb resultat final “excel·lent”, com va resumir Luis Enrique davant d’unes 30.000 persones que van anar al Camp Nou per abaixar el teló de la funció d’aquest any. Va ser una festa en família, en horari difícil per als més menuts (va arrencar gairebé a les 22 hores) i sense alguns dels grans ídols. No hi eren Messi -que va marxar amb febre després de sopar al Camp Nou, on hi havia la seva família- ni Luis Suárez -que lesionat va preferir el repòs-, ni tampoc tres internacionals que es van posar les piles amb les seves seleccions sense temps per a festes: Arda, Vermaelen i Rafinha.

Festa ràpida i vistosa

“S’ha demostrat que ser fidels a un estil de joc ens fa més forts” és el primer que es va sentir quan els llums del Camp Nou es van apagar i van deixar l’estadi a les fosques, menys pels centenars de mòbils que brillaven a les graderies i les línies del terreny de joc, il·luminades per delimitar l’escenari on han actuat cada quinze dies els protagonistes d’aquesta exitosa temporada. A la festa, però, hi va faltar gent. La Júlia, de 8 anys, tot i que avui tenia un examen de català, va convèncer el seu pare per anar al Camp Nou. En canvi la seva germana, la Laia, de cinc, es va quedar a casa per culpa de l’horari. “Hi haurà bronca perquè no li hem dit res”, assumia el pare lamentant que la festa fos tan tard.

El relat del que ha passat aquest curs, amb un vídeo que es va emetre als marcadors, va precedir la pirotècnia i el joc de llums, que va jugar amb els colors blaugranes però també amb els de la senyera. De fet, en un dels vídeos hi va aparèixer la careta que ha fet servir el club per reivindicar la llibertat d’expressió i que s’ha fet famosa després de l’intent de prohibició de les estelades a la final de Copa del Vicente Calderón per part de la Delegació del govern espanyol a Madrid.

Mentre sortien els membres de l’ staff tècnic de Luis Enrique i la primera plantilla -tots amb la samarreta amb el número 28 i la frase “Rei de Copes”-, unes llums deixaven ben clar sobre la gespa la magnitud de la gesta d’aquest any: “doblet”, es repetia a la zona de tribuna. Amb les absències de Messi i Suárez, els focus van situar-se sobre el gran reclam d’aquest tipus de trobades, Gerard Piqué, que va sortir sobre la gespa acompanyat d’un habitual en les celebracions, el seu fill Milan, que també va aparèixer a la llotja del Calderón per jugar amb els reis espanyols, Felip i Letizia. Aquest cop Piqué tampoc va fallar i va repetir la cita amb el micròfon, que la temporada passada va immortalitzar una de les frases que va quedar associada al triplet: “ Kevin Roldán, contigo empezó todo ”. Aquest any el missatge també anava en la mateixa direcció, tot i que també es podia enviar cap a Manchester. “No tinc res preparat”, va anunciar el central mentre Josep Maria Bartomeu s’ho mirava expectant, amb l’ai al cor a la llotja. “A vegades es queixen que sempre juguem contra 10, i vam ser nosaltres els que vam jugar amb 10, i què va passar? Que vam tornar a guanyar”, va deixar anar Piqué, amb un missatge clar contra el victimisme que a vegades havia fet servir José Mourinho al Chelsea i al Madrid.

També hi va haver ovació gegant per a Andrés Iniesta. “És un orgull ser el capità d’aquest meravellós equip. Volem guanyar més i fer història, l’any que ve tornarem a ser aquí”, va dir Iniesta, emplaçant l’equip i el públic a retrobar-se en el mateix escenari. “Crec que ha sigut una temporada llarga, difícil, exigent, dura, però hem tirat endavant de manera excel·lent. És el moment fer una bona festa”, va dir Luis Enrique en el seu parlament.

Alves va tenir un record per a Xavi, que li va cedir el número 6, i va recordar al públic que és un “privilegiat” per disfrutar d’aquests jugadors: “Que quedi ben clar, som els millors: la resta, ximpleries”. Neymar va ser qui més va satisfer la llotja amb el seu discurs: “Jo sóc del Barça, sóc molt feliç en aquest club”.

Mascherano, encara dolgut per l’expulsió, va tancar els parlaments d’una nit que havia arrencat amb una fotografia de tot el futbol formatiu, acompanyats del femení de Xavi Llorens -que tot i la professionalització de la secció va haver de conformar-se a sortir amb els més menuts- i les seccions de l’hoquei i l’handbol.

pedrolo

Hi ha moments i situacions en els quals seria imperdonable no distingir entre arguments “bruts” i arguments “nets”. Aquests darrers són aquells que, avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que en podríem dir les “raons del mal pagador” afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquisme: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es veuen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava un poble a servir-se públicament, en el seu propi terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, dins del propi territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que, vingut d’on vingui, s’hi instal·la. [...] ¿Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva? [...]

intrusa

El dia 13 de juny del 2015, tres setmanes després que Ada Colau dinamités les eleccions municipals a Barcelona amb una victòria que va posar en guàrdia l’establishment polític, econòmic i mediàtic, la plaça de Sant Jaume es va omplir per presenciar la investidura de la nova alcaldessa. Colau, entre emocionada i aclaparada per l’estampa de “salut democràtica”, va tastar el primer contrast entre l’ambient festiu del carrer i l’actitud malhumorada de qui considerava el triomf de Barcelona en Comú com un error del sistema. Especialment tens va ser el primer contacte a Palau amb Artur Mas. Intrusosa l’Ajuntament, pensaven alguns quan observaven la inquilina del despatx d’alcaldia. Una reflexió exterioritzada aquella tarda per la regidora de CiU Francina Vila, que es va acostar a la flamant alcaldessa per etzibar-li aquesta frase: “Ja pots dormir a la nit?”

La regidora li retreia el to bel·ligerant exhibit en campanya amb el projecte convergent, i la sentència estava impregnada també de dosis d’incredulitat. Barcelona en Comú havia simplificat la cursa electoral a la dualitat Trias-Colau, una estratègia que posava a l’aparador el missatge del canvi i que va desorientar CiU, lenta de reflexos per entendre que l’esquerra alternativa havia construït un projecte guanyador. L’alcaldessa, que en un any ha fet un trajecte accelerat de la protesta a la proposta, ha constatat que aquell neguit inicial del poder -desconeguda com era entre els agents econòmics de la ciutat- ha derivat en perplexitat per la naturalitat exhibida en l’exercici del càrrec. Amb més capital polític que el que indicaven els 11 regidors obtinguts el 24-M, Colau i el seu equip han construït a velocitat vertiginosa l’espai dels comuns, victoriosos a les eleccions espanyoles del 20-D, ambiciosos com seran en els comicis catalans.

Un any després d’irrompre a la Casa Gran, l’alcaldessa ha concretat un moviment arriscat i no absent de contradiccions: el pacte amb el PSC, un dels “partits del règim”, tal com el va definir. Tenia la necessitat d’ampliar el govern, i ara té el repte de no desvirtuar el canvi i d’afinar el projecte de ciutat més enllà de les proclames i la simbologia dels gestos. La intrusa es troba còmoda a l’alcaldia i no té pensat marxar-ne, per molt que, fins i tot els socis, la vulguin fer córrer tant com l’últim any

EMPAR I LESTELADA

Cada vegada que l’Empar Moliner apareix amb un objecte a les mans per fer la seva secció a Els matins, la intensitat del programa puja. Saps que passarà alguna cosa. Dijous, per explicar la prohibició de les estelades a la final de la Copa del Rei, l’escriptora en portava una. Al·legant que la bandera l’hauríem d’aprofitar per a altres menesters, va proposar fer-ne eixugamans o roba interior. La va esparracar com quan d’un llençol vell en fas draps per a la pols. Com que es tracta d’una bandera, l’esgarip de la roba en esquinçar-se tenia una intensitat psicològica més elevada. Després, s’hi va mocar. Podeu recuperar el vídeo del 3alacarta perquè aquesta vegada la direcció de la cadena no ha retirat la secció de la web.

L’acte torna a tenir una poètica televisiva bonica i potent. La mateixa Empar Moliner ho explicava després en una entrevista a l’ARA: “És una manera de dir que res no és sagrat perquè tot és sagrat”. Si l’Empar Moliner hagués fet això amb una bandera espanyola segurament ja seria a Wad Ras i les més altes instàncies de la política estarien demanant el tancament de TV3 (i potser ho aconseguirien i tot).

Però, com sempre, l’Empar Moliner té el do de situar l’espectador en un cert dilema interpretatiu, induir a una reflexió que ens obliga a replantejar-nos o supervisar els nostres principis. L’escriptora que va cremar la Constitució ara estripa una bandera independentista, però tots els que van clamar al cel per aquell gest ara no diuen ni mu. Als independentistes tampoc els ha ferit, primer perquè coneixen el tarannà irreverent de l’Empar i després perquè en el gest saben que no hi ha voluntat d’ofendre i que l’escriptora “és dels nostres”. Però si hagués sigut Tomás Roncero o Belén Esteban els que s’haguessin mocat amb l’estelada la indignació hauria sigut multitudinària. Els símbols són sagrats de manera transitòria, perquè qui se’ls fa seus els pugui manipular a conveniència. És com la mare, que cadascú pot criticar la seva però disgusta que algú altre li trobi un defecte. És una llàstima que l’estripada de l’estelada no hagi tingut tanta repercussió. Estaria bé que els polítics ofesos veiessin que la tele pública catalana pot fer aquest exercici sense que sigui un drama. La secció de dijous de la Moliner no s’ha d’entendre com una situació aïllada i independent. És la intencionada i provocadora segona part de la crema de la Constitució, per demostrar justament el contrast de les reaccions posteriors. És la prova que aquests conflictes sobre símbols i pàtries no estan motivats per una qüestió de lleis, democràcia, moral o exigència de respecte, sinó pel desig profund de trobar oportunitats per carregar contra l’altre.

silvia requena

Advocada i presidenta de la sectorial d’igualtat de CDC, Sílvia Requena (Terrassa, 1968) és d’aquelles a qui li agrada exhibir orgull convergent. Es presenta a les primàries que organitza el partit per triar cap de llista a Madrid, i s’enfronta a Francesc Homs, pes pesant de la formació que té tot l’aparell a favor.

¿Convergència ha trigat massa a fer unes primàries com aquestes?

Sí. Hi ha hagut altres ocasions en què s’ha pogut fer i no ha sigut així per inèrcia. Hem estat més dedicats al país que a la vida interna de partit.

¿S’han centrat més a nodrir de càrrecs l’administració que no pas a cuidar-se portes endins?

Una mica sí. L’interès era representar els interessos dels catalans a les institucions. Què passa? La militància, generosa, ha arribat aquí donant-ho tot, i a vegades la certesa és que s’ha fet poc cas a les bases. Seria un error bastir la refundació sense tenir-les en compte. I això és discussió de fons, no de noms.

Ha denunciat l’existència de lideratges “únics i exclusius”. ¿Es referia, per exemple, a Artur Mas?

Més únic era el de Jordi Pujol! Ara a la societat li agrada tenir formes col·laboratives de lideratge. No ens ha de moure la fórmula monàrquica a l’hora de dirigir organitzacions, sinó una forma més transversal. No s’han d’obviar talents que hi són i que es poden valoritzar.

Es farà, això que defensa?

Tot això no s’improvisa. No té cap sentit formar part d’un partit que no es faci permeable al que necessita Catalunya i al que demana la gent.

¿Ha parlat amb Mas des que va fer el pas de presentar-se?

Sí, el mateix dia que vaig decidir-ho. És un demòcrata radical.

No li ha fet costat, però. Ni tampoc l’actual president, Carles Puigdemont, ni la plana major del partit.

Dins de Convergència, els suports de l’aparell valen el mateix que el de les bases. Les gesticulacions em semblen extemporànies.

Se la situa a l’òrbita de Germà Gordó. ¿Va parlar amb ell sobre la possibilitat de presentar-se?

Li he fet quatre papers pel plantejament que fa del futur polític del partit, i fa un mes que comparteix amb mi espai al meu despatx professional. La relació amb ell és molt bona, com també amb el primer soci que vaig tenir, Francesc Sànchez [coordinador de règim intern]. Fins i tot jo vaig fer Josep Rull militant!

¿Gordó l’ha sondejat per formar part d’una candidatura de cara al congrés de refundació?

No. Possiblement qui té la feina més avançada a escala sectorial per al congrés és ell, per la seva eficàcia a l’hora de fer equips.

Si surt escollida, ¿quines prioritats tindrà al Congrés de Diputats?

El referèndum per a Catalunya, que encara té recorregut. Es pot anar fora del Tribunal Constitucional i posar rumb al Tribunal Europeu de Drets Humans.

En l’anterior campanya només es parlava de negociar el mandat independentista del 27-S. ¿Caldria haver insistit més en la consulta?

Al Congrés és on es fan les lleis: canviem-les. Ja se sent una cançó interessant de forces polítiques a Madrid que defensen el referèndum.

Quins errors va cometre Francesc Homs en les eleccions del 20-D? ¿La davallada és imputable a la marca de Democràcia i Llibertat?

Hi va haver més errors que el nom. Canviar-lo va ser una improvisació poruga de gent de casa meva que no va entendre que la sospita [casos de corrupció] s’estén sobre persones i no sobre marques electorals. Homs no va ser un bon candidat perquè els resultats ho indiquen: passar de 16 diputats a 8 vol dir que alguna cosa no ha anat bé, i no es pot imputar a les sospites pels casos dolorosos.

Han tingut incidència, això sí.

La corrupció ha fet mal a tots els partits, i al meu també. En aquest congrés hi trobarem la solució.

¿L’aspiració de CDC a les eleccions és mantenir escons o guanyar-ne?

Espero millorar resultats. Si els empitjoro, em plantejaré renunciar.

Manté que cal fer un partit nou amb el mateix nom. Com s’entén?

Sento orgull de Convergència.

¿Mas ha de tenir un paper executiu en aquesta nova formació?

Li he demanat que al principi del camí ha de ser així.

ESTALADES

El govern espanyol vol garantir costi el que costi que no es repetirà l’escena de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei del 2015, ni tampoc l’exhibició d’estelades. I per això va anunciar que instal·larà un doble filtre de seguretat a l’estadiVicente Calderón per escorcollar un per un tots els aficionats del Barça i del Sevilla. L’objectiu: que no onegi cap estelada ni cap altre “símbol no constitucional, tal com especifica la llei de l’esport”. Una forma de prohibir-les en tot el recinte.

L’anunci que va fer en roda de premsa la delegada del govern espanyol a la Comunitat de Madrid, Concepción Dancausa, acompanyada del comissari general de Seguretat Ciutadana, Florentino Villabona, va provocar indignació a Catalunya. Ahir, representants polítics i de les entitats van condemnar la decisió, que van qualificar d ’atac a la llibertat d’expressió. El més vehement va ser el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que va dir que no assistiria a la final en senyal de protesta. També, al vespre, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va dir que no hi assistiria si el govern espanyol no rectificava la decisió.

En la compareixença des de Madrid, Concepción Dancausa va informar que 2.500 efectius policials participaran en el dispositiu de seguretat, ja que es tracta d’un partit “d’alt risc”, amb l’estadi al màxim de la seva capacitat. “En els controls del segon anell s’assegurarà que ningú porti elements perillosos com per exemple bengales, teies… ni tampoc materials de propaganda racista, xenòfoba, política o religiosa que poden generar conflictes d’ordre públic”, ha assenyalat Dancausa, justificant que “el futbol no ha de ser un escenari de lluita política”.

Madrid preveu que es desplacin a la capital espanyola 38.780 aficionats. Per això recomanen presentar-se a l’estadi amb tres hores i mitja d’antelació “per evitar aglomeracions innecessàries, passar amb tranquil·litat els controls d’accés i que els components del dispositiu de seguretat treballin amb comoditat perquè els assistents puguin gaudir d’aquests esdeveniments amb la seguretat que es mereixen”.

Resposta unànime

El Barça, però, tot i ser un dels principals actors implicats, va ser dels últims a reaccionar. Ho va fer al vespre per mitjà d’un comunicat en què expressava el seu “ desacord més absolut” amb la decisió, que considera “un atemptat a la llibertat d’expressió, un dret fonamental de tot individu a expressar idees i opinions lliurement i sense censura, reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans”. El club recordava que “els socis i aficionats blaugranes han demostrat sempre un alt nivell de civisme i respecte”, i “exigia” a la delegada “que col·labori en la creació del bon clima que ha de presidir la celebració de la final”.

També les entitats de la societat civil hi van dir la seva. L’associació de juristes Drets va decidir sol·licitar la suspensió cautelar de manera immediata de la prohibició d’entrar estelades al Vicente Calderón. De fet, les principals entitats -ANC, Òmnium, Drets i la Plataforma Pro Seleccions- van fer un comunicat conjunt recordant que “ l’estelada no la prohibeix cap llei” i que “ha sigut reconeguda pel Parlament com a símbol d’un anhel i una reivindicació democràtica, legal, legítima i no violenta”. El text també envia un missatge crític a la delegada del govern a Madrid. “Dancausa argumenta que la prohibició està emparada per la llei de l’esport, però la realitat és que compara les estelades amb símbols que inciten comportaments violents, xenòfobs o racistes”.

La decisió va generar controvèrsia a nivell polític, fins i tot al PP català. El president del grup parlamentari, Xavier García Albiol, va criticar la decisió: “No em sembla malament que un aficionat en porti una, si no fa mal a ningú”, tot i que va comparar la bandera independentista amb la preconstitucional espanyola. D’altra banda, el conseller de Justícia, Carles Mundó, va considerar que la prohibició és “inacceptable en un estat democràtic” i que el govern espanyol va “aprofitar” que està en vigílies de campanya electoral.

Què diu la llei de l’esport?

Per prohibir l’exhibició d’estelades, el govern espanyol s’aferra a l’article 28 del reial decret 203/2010, en què es va aprovar el reglament de prevenció de la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport. L’article diu el següent: “Per garantir el compliment de les obligacions legals, els organitzadors disposaran del personal i dels mitjans adequats per impedir als assistents la introducció o tinença en el recinte de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que impliquin una incitació a la violència, al racisme, a la xenofòbia o a la intolerància”. Seguint fil per randa la llei, la delegació del govern considera que l’estelada incita a la violència. I amb això justifica la decisió de requisar-la. Una resolució del Parlament aprovada el 2014 considera el contrari. “El Parlament de Catalunya reconeix l’estelada com a símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”, assenyala.

Consultades per l’ARA, les entitats no tenen previst fer cap altre acte de resposta. “No hi ha temps ni és la nostra feina. Qui ha de protegir els catalans és el nostre govern, no unes entitats”, deia Santiago Espot, president de Catalunya Acció, l’entitat que va promoure la xiulada a l’himne espanyol en l’anterior final de Copa al Camp Nou i que va afrontar una multa de gairebé 200.000 euros -al final, es va arxivar la causa-. Per la seva banda, Daniel Laspra, membre del CADCI, creu que la prohibició “coarta la llibertat d’expressió i que podem estar davant d’un delicte de violació dels drets fonamentals”.