bertrand tavernier

Quan Bertrand Tavernier arrenca a parlar no hi ha qui l’aturi. Els seus 75 anys i una salut delicada no poden frenar el riu d’idees i anècdotes que explica el director francès, un apassionat del cinema que abans de dirigir va exercir de crític a Cahiers du Cinéma i Positif i va escriure amb Jean-Pierre Coursodon el monumental 50 años de cine norteamericano(Akal). Fa un mes Tavernier estrenava a Canes la seva mirada personal sobre la història del cinema francès, el documental Voyage à travers le cinéma français, però ahir era a la Filmoteca de Catalunya per presentar el cicle Bertrand Tavernier: el cinema i res més, que fins al 14 de juliol repassarà 10 títols de la seva filmografia posant-los en relació amb 12 obres mig oblidades del cinema francès. Ell, però, treu ferro a la seva cinefília. “A l’hora de dirigir no sóc gens cinèfil -diu-. Quan filmo, el que m’interessen són els temes i els personatges. L’actor Philippe Noiret, el protagonista d’ El rellotge de Saint Paul, el meu debut, temia que la meva cinefília bloquegés la nostra relació. Però mai he fet cap homenatge o cita cinèfila”.

En el cicle de Tavernier a la Filmoteca hi ha algunes de les seves pel·lícules més memorables:Capità Conan, La vida i res més, Avui comença tot... La tria inclou cinema bèl·lic, històric, policíac i drames romàntics, un eclecticisme genèric presidit sempre per un humanisme profund. “Faig pel·lícules per aprendre coses que no sabia -explica-. Pot ser una història sobre un mestre, el dia a dia d’un ministre, la feina d’uns policies de narcòtics... En aquest últim cas, el de Llei 627, m’interessava que el primer ministre de França afirmés que la prioritat del país era la lluita contra la droga i que els policies responsables treballessin en barracons atrotinats amb material reciclats i sense preparació específica. Era el moment de la cultura de l’estadística, que va empitjorar amb Sarkozy. Un exemple: van eliminar les cadires de les comissaries on es feien les denúncies perquè la gent gran es cansés de fer cua i ho acabés deixant estar. Les denúncies van caure un 15%, però els crims no van minvar pas”. Quan Lionel Jospin va veure Llei 627 va creure que donava una visió massa negra de la realitat. Tres anys després perdia les eleccions. “En realitat, era ell qui ho veia tot de color de rosa”, etziba irònic Tavernier.

Les pel·lícules franceses del cicle que acompanyen les de Tavernier inclouen autors com Maurice Tourneur ( La mà del diable, 1943), Jean Grémillon (Pattes blanches, 1949), Jean Delannoy ( Macao, l’infern del joc, 1942)... No és casualitat que no hi hagi cap director de la Nouvelle Vague. “Jo vaig treballar per a Godard i Chabrol i m’estimo molt algunes de les obres de la Nouvelle Vague, però ja són prou conegudes. La selecció del cicle se centra en l’època anterior, en directors que han quedat una mica marginats i eclipsats per la Nouvelle Vague”.

Aprenent a transgredir

Tavernier comparteix amb els directors de la Nouvelle Vague l’amor pel cinema nord-americà. Però això no ha americanitzat pas la seva obra. “El cinema americà m’ha ajudat a fer pel·lícules realment franceses -afirma contundent-, perquè la força que hi havia en les pel·lícules americanes era precisament que eren realment americanes, no imitacions. D’aquestes pel·lícules també n’he après a transgredir les regles, perquè els grans directors transgredien les regles de Hollywood, com ara el principi de resolució. Per això, els finals dels meus films sempre són oberts”.

El director francès és un entrevistat generós i amable, potser perquè fins al 1972 va treballar com a agregat de premsa independent entrevistant cineastes de tot tipus. “Robert Parish era adorable i molt pròxim, però el més precís i concret va ser Henry Hathaway, un home formidable. L’entrevista amb John Ford va ser tant còmica com dramàtica, una lluita ferotge contra l’alcohol, que havíem d’amagar-li perquè es mantingués dret. L’episodi em va servir d’inspiració per Al voltant de la mitjanit”. El cineasta de qui més va aprendre, tanmateix, va ser del seu amic André de Toth. “Em va donar consells molt valuosos per rodar a Romania. El primer, que no em pensés que faria treballar els romanesos. «Stalin no ho va aconseguir, així que no somiïs que tu ho faràs. I sobretot, no et refiïs del que et diuen: fins que no hagis vist el que vols, no existeix». I tenia raó!”

Als 75 anys, Tavernier continua en plena activitat. Tot i la seva gran filmografia, encara no té una obra mestra, immortal, que el situï en el panteó dels genis. Woody Allen, per exemple, ha afirmat més d’un cop que ell no canviaria ni un sol any de la seva vida per dirigir una pel·lícula a l’altura dels clàssics de Fellini o Dreyer. “Em costa de creure, venint d’un director com Allen, que porta dècades fent una pel·lícula a l’any. En el meu cas és veritat, jo abans preferia el cinema a la vida, però ara ja no. Ara valoro més la vida. En tot cas, no et refiïs mai de les declaracions d’un director de cinema”.

CUPULA CDC

Són coneguts els entrebancs que ha hagut de superar la Generalitat per dur a terme l’acció exterior en els últims temps. Més enllà de digerir cops de porta puntuals d’institucions europees, l’executiu català ha hagut de superar l’escomesa de l’aparell diplomàtic espanyol, decidit a torpedinar -per ordre del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo- qualsevol intent del Govern de projectar-se a l’escenari internacional. La conselleria que pilota Raül Romeva està decidida a dotar Catalunya d’una veu pròpia a l’exterior, un objectiu vinculat a la construcció de l’estat propi. Per això, ha confeccionat un pla d’expansió de les delegacions de la Generalitat que preveu incrementar fins a 17 les oficines governamentals en el termini d’un any. El Govern disposa de set delegacions a l’estranger (Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, França, Itàlia, Àustria i els Estats Units), una xarxa que creixerà si es compleix el full de ruta de Palau, vinculat a l’aprovació dels pressupostos. “En aquest moment Catalunya no té la presència exterior que li pertocaria. La creació d’una xarxa pròpia no és un repte al qual estiguem disposats a renunciar. I és legal”, raona Romeva.

El pla d’expansió validat pel Govern pivota sobre la premissa que l’acció exterior és “necessària” no només per fer pedagogia del procés cap a la independència sinó per projectar la veu de Catalunya en els àmbits econòmic, cultural o lingüístic. La conselleria d’Exteriors ha dissenyat una estratègia que passa per amplificar la zona d’influència de la xarxa d’acció exterior -les noves delegacions hauran d’actuar com a hub, amb ramificacions que superin les fronteres del país on estigui establerta l’oficina-, així com per situar Catalunya en els principals fòrums multilaterals. El pla, que s’haurà de desplegar abans de l’estiu del 2017 -un objectiu que el Govern considera “realista”-, detalla una expansió institucional al continent europeu, un increment de la presència a Amèrica i l’estrena a l’Àfrica i l’Àsia. Tanmateix, la conselleria puntualitza que només serà possible vertebrar el cos de delegacions si pot disposar d’uns nous pressupostos. “Treballem només amb aquest escenari”, raona Romeva, que accepta que el pla s’haurà de “replantejar” si no hi ha acord amb la CUP. Els comptes plantegen que la despesa en acció exterior passi dels 19,7 milions d’euros del 2015 als 34,1 milions per al 2016. La despesa només en noves oficines a l’estranger augmentaria fins a dos milions.

• 

Exteriors projecta deu noves delegacions

De Ginebra a Seül, el nou mapa

El Govern materialitzarà l’obertura de les delegacions a Portugal, la Santa Seu i el Marroc. En aquests casos, el 2015 ja es va aprovar el decret de creació d’aquestes oficines: la Generalitat vol tenir presència a Lisboa perquè a a Portugal és on hi ha establertes més empreses catalanes; ser al Vaticà resulta estratègic per greixar les relacions diplomàtiques, i fixar seu a Rabat permet encetar la cobertura a l’Àfrica i millorar la interacció amb el país d’origen de la primera comunitat d’estrangers residents a Catalunya.

L’expansió a Europa inclourà una oficina a Copenhaguen, que el Govern considera clau per connectar amb els cinc estats del Consell Nòrdic (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia). També es concretarà la presència a Varsòvia, per atendre la regió bàltica -el contacte directe amb Rússia s’afrontaria en una altra fase-; l’obertura d’una seu a Zagreb, per interpel·lar la zona dels Balcans amb la vista posada a establir futures relacions amb altres territoris de l’Europa sud-oriental, i la creació d’una oficina a Ginebra per establir relacions amb els organismes internacionals amb seu a la ciutat, com les institucions vinculades a les Nacions Unides.

La xarxa d’acció exterior trepitjarà Buenos Aires, amb una seu que ha de servir de hub per als països de l’Amèrica del Sud; estrenarà presència a Mèxic DF, amb una oficina que facilitarà el contacte amb els estats centreamericans, i obrirà delegació a Seül, que servirà per donar cobertura també a la Xina i el Japó. El pes de les relacions comercials amb Corea aconsellava aquesta ubicació. El Govern entén que aquest nou mapa d’influència es podrà consolidar i ampliar en el futur.

Puigdemont espera “realisme” de la UE

Carles Puigdemont seguirà amb interès el referèndum sobre la permanència a la Unió Europea (UE) del Regne Unit. El president de la Generalitat defensa al diari anglès The Guardian que, en cas de Brexit, la UE farà “una demostració extraordinària de realisme”, i creu que el mateix passaria en cas d’independència de Catalunya. Puigdemont compara els avisos que alerten del perill de Brexit amb el cas català i conclou: “Nosaltres també hem patit campanyes de la por”. Giles Tremlett, corresponsal del rotatiu britànic a l’Estat, insisteix que Puigdemont “podria anar a la presó” si proclama la independència. El president es limita a prometre “deixar-s’hi la pell” i defensa obeir el Parlament en comptes d’acatar “els capricis d’un tribunal desacreditaT.

TRIA TRIAS

Ho deia una campanya. La nit del 24 de maig del 2015 va tenir un profund regust agredolç al quarter general de CiU, federació a la qual li quedaven només tres setmanes de vida. S’acabaven d’imposar de nou a les eleccions municipals, però havien perdut la joia de la corona: Barcelona, la capital, la ciutat on havien governat un cop en tres dècades, va caure del costat d’Ada Colau després d’una campanya disputada i plena de retrets. Xavier Trias va reconèixer la derrota aquella mateixa nit i tots els dirigents nacionalistes donaven per fet que començava, definitivament, l’ocàs de la seva carrera. Molts d’ells van errar el pronòstic, perquè Trias va postular-se en privat per dirigir la Diputació de Barcelona, finalment en mans de Mercè Conesa. Un any després, l’exalcalde sí que ha iniciat la marxa enrere. I Convergència ja ha activat el càsting per trobar candidat per al 2019.

La previsió que hi ha a la sala de màquines del partit és trobar-se davant una Colau marcada per l’acció de govern. “Ja no serà només una activista, sinó que haurà comès errors de gestió”, mantenen dirigents consultats. En boca del partit, segons diverses fonts, apareixen tres noms per formar part del cartell electoral de Convergència: el conseller Santi Vila i els regidors Mercè Homs i Joaquim Forn, a qui Trias ha situat com a cap visible del grup municipal i que ahir ja va anunciar en una entrevista a El Periódico la seva voluntat de presentar-se a les primàries. Vila, ara a càrrec de Cultura dins del Govern de Carles Puigdemont, ja va introduir com a variable el salt a Barcelona quan va assumir el nou càrrec, segons dirigents consultats. Vila va ser alcalde de Figueres i, segons el seu entorn, ocupar l’Ajuntament de Barcelona li podria permetre “plantejar-se fer carrera a la Generalitat”.

El conseller de Cultura, heterodox ideològicament i ben connectat amb l’establishment barceloní -des de Territori i Sostenibilitat va forjar relació amb l’empresariat-, només farà el pas en cas que la federació de Barcelona l’hi proposi. Aquesta és una variable rellevant: qui mani a la delegació barcelonina de CDC podrà influir en la tria del candidat. Una de les dirigents que es postulen per manar-hi és precisament Mercè Homs, a qui veus del partit situen com a ben posicionada per optar a un lloc que, en qualsevol cas, es decidirà per primàries.

Homs forma part de Moment Barcelona, un corrent generacional que aspira a governar la federació barcelonina. El seu rival en la pugna és el sector de Nova Barcelona, apadrinat per Germà Gordó -impulsor, a nivell nacional, de Nova Convergència- i que té com a cara visible Teresa Pitarch. Aquest grup compta amb el suport de Jordi Martí, president de CDC a la capital. Joaquim Forn va assistir a la presentació pública de Nova Barcelona, però fonts consultades el situen amb Homs. Un dels arguments que farà servir Pitarch en la campanya interna -segurament es triarà la direcció de les federacions territorials en una votació al setembre, dos mesos després del congrés de CDC- és que ella no vol ser candidata a l’alcaldia, “a diferència del que vol Homs”.

En tot cas, però, la cursa tot just s’està definint. I hi tindrà molt a veure l’opinió de l’expresident de la Generalitat Artur Mas, que aquestes setmanes pensarà més en el 26-J que en el partit.

investidura 2.0

Cimeres, propostes creuades, tensions internes i retrets públics. Són quatre dels ingredients de la negociació entre Junts pel Sí i la CUP que va acabar amb el pas enrere d’Artur Mas i l’arribada a la Generalitat de Carles Puigdemont, però també formen part de la recepta de les converses pels pressupostos del 2016. “Tinc exactament la mateixa sensació que aquells dies de gener”, ressalta un alt dirigent de Convergència consultat. “Sembla que no hagi passat el temps, la història s’està repetint”, manté un alt càrrec governamental. Arran del 27-S els anticapitalistes són decisius per influir en el rumb de la legislatura -president inclòs- i ara continuen sent claus per tirar endavant uns pressupostos que han esmenat a la totalitat. El còctel de coincidències és complet d’ençà que divendres les entitats sobiranistes -ANC, Òmnium i AMI- van ser citades a Palau per conèixer de primera mà l’estat de les negociacions.

Aquestes converses, en bona mesura, estan marcades per la interpretació diferent que Junts pel Sí i la CUP fan de l’acord d’estabilitat signat el 9 de gener d’enguany. Des de CDC sempre s’ha insistit que el pacte implicava aprovar els pressupostos, però els anticapitalistes no en fan la mateixa lectura. “És obvi que tenim visions diferents del món. No arribarem gaire lluny, amb ells”, reflexionava aquesta setmana un alt dirigent de CDC. “No podem viure així: no han complert cap dels acords”, mantenen a la cúpula nacionalista. A la CUP també són conscients de les diferències. “Si anem al mateix lloc, és evident que no hi anem pel mateix camí”, reflexionava aquesta setmana un diputat.

Puigdemont, fins a aquesta setmana discretament allunyat de les converses -això no vol dir, però, que d’ençà que és a Palau no hagi mantingut contacte permanent amb dirigents de la CUP-, va carregar divendres amb duresa contra els cupaires, als quals va acusar de ser “destructors” del procés sobiranista.

Des del Govern s’insisteix que la negativa de la CUP als comptes pot provocar un “replantejament” de l’acord, validat per CDC, l’esquerra alternativa i ERC, ara dins del Govern. Els republicans, com en l’anterior negociació, se situen en una buscada posició central. Membres de la cúpula convergent crítics amb el desenllaç de Mas mantenen que Oriol Junqueras “arriba a acords amb la CUP que no es comenten amb la part de CDC al Govern” i se’ls apareixen episodis de la negociació de la tardor. “Hi ha un moment en què ens adonem que les altres dues parts [ERC i CUP] tenen una visió conjunta sobre el futur de Mas”, manté un dirigent. Això fa que una pregunta recorri la direcció: “¿Va valer la pena sacrificar-lo?”

Les converses pels números també han revifat les diferències entre els sectors de la CUP. “Les discrepàncies mai han desaparegut, però en situacions límit s’evidencien del tot”, reflexionen al secretariat, dividit entre els que aposten per fer costat a JxSí -i aprovar els comptes- i els que opten per tibar al màxim la corda perquè l’executiu cedeixi -i retiri els pressupostos-. Si avui tres assemblees territorials ho demanen, la CUP es replantejarà la posició sobre l’esmena a la totalitat, ja que hi ha sectors al partit que veuen assumible la proposta del Govern.

Un llistó “altíssim”

L’estratègia, relaten en privat des de la CUP, també ha sigut posar el llistó negociador “altíssim”. Si després del 27-S van insistir que calia un candidat alternatiu a Mas, ara demanen directament uns nous comptes. “Tenim la clau i hem de maximitzar objectius si volem que les bases assumeixin el que ens proposa JxSí”, sostenen a la CUP. El cert és que a la formació han detectat que bona part de la militància, molt desgastada de les “pressions” polítiques i mediàtiques durant les converses per la investidura, ha extremat posicions i ara és més contrària a l’acord amb CDC i ERC. Aquesta setmana serà clau per comprovar si la pantalla dels pressupostos té un final similar a les negociacions per a la investidura.

MOR LLUIS SALOM

Quan un periodista rep l’acreditació per cobrir la informació d’una cursa, ja sigui de F-1 o de MotoGP, a la part posterior hi pot llegir la inscripció “Motorsport can be dangerous ” (“L’esport del motor pot ser perillós”). Si ja portes cert temps en aquest món vas entenent que, malauradament, la mort forma part de l’equació de les curses.

La primera vegada que vas a una cursa internacional sobta molt que et facin signar el plec de descàrrec, una mena de contracte pel qual reconeixes els riscos que té la feina i que exonera els organitzadors d’aquella competició de qualsevol responsabilitat en cas que passi una desgràcia. Després de repetir aquest protocol moltes vegades, t’hi acabes acostumant. Però sempre, sempre, quan signes aquests quatre fulls, una estranya esgarrifança et recorre l’esquena. Dura més o menys estona, en funció de les vegades que ho hagis fet, però aquesta sensació sempre hi és.

Malauradament, acabes aprenent a conviure amb la tragèdia, però això no vol dir que t’hi acostumis. Cada vegada que mor algú a la pista, la buidor sempre torna. I més quan, com en aquest cas, qui mor és tan jove. I si a més l’accident passa a casa -en un Circuit que es vanta, justament, de ser dels més segurs del món- i qui el protagonitza és algú proper, l’efecte depressiu és exponencial.

Ahir, tot un veterà periodista com en Jaume Alguersuari -fundador de la històrica revista Solo Moto - va fer una piulada que defineix com pot ser de prima la línia que, a les curses, separa la vida de la mort: “Tan ràpid com l’escuma es crea, s’esvaeix”, acompanyat d’una fotografia magnífica en què es veu en Luis Salom embolcallat per un mar d’escuma que surt de l’ampolla de cava amb la qual celebra un podi.

A propòsit del vint-i-cinquè aniversari de la creació de Dorna -l’empresa que organitza el campionat mundial de MotoGP-, Carmelo Ezpeleta, el seu president, explicava a l’ARA ahir al matí que del que se sentia més cofoi després de tots aquests anys era dels progressos que aquest esport havia fet en matèria de seguretat, i que el que li havia generat més malestar eren els accidents: “Quan mor un pilot et quedes fotut, i penses... ¡ostres¡, però has d’agafar aire i tirar endavant, perquè saps que ells, els pilots, el que farien en un cas així és tirar endavant, sempre”.

Sis hores després d’aquesta conversa moria aquest mallorquí, tan valent amb el manillar entre les mans com mancat de sort en la seva trajectòria esportiva. Els obituaris ens mostren avui un palmarès que no es correspon amb la seva vàlua, que, per una cosa o altra, va quedar per demostrar. El 2013 va guanyar més curses que ningú a la seva categoria, però aquell títol de Moto3 se li va esmunyir de les mans amb la mateixa rapidesa que ahir va passar de la vida a la mort al revolt número 12 del Circuit. Amb la mateixa volatilitat que desapareix l’escuma del cava al podi dels campions. Però a l’esport del motor tot passa així de ràpid. També la vida, que et deixa amb la paraula a la boca.

LA FILOSOFIACATALANA

  256

 

2  

• La Casa Museu Verdaguer exposa un nou diàleg entre l'obra de l'autor de 'Canigó' i la de P
• Fernando León exhibeix les entranyes de Podem: “No és una pel·lícula per fer campanya"

JORDI NOPCA

• 

“El filòsof com a veu del poder és una figura terrible”, afirma Marina Garcés, una de les noves veus del pensament contemporani català, que passa per un moment d’una gran vitalitat. Fina Birulés assegura que “el poder amaga una espècie de fatalitat que cau al damunt de qui mana però també de qui obeeix”. Xavier Antich, citant Hannah Arendt, escriu que “el poder només apareix allà on els humans es reuneixen amb el propòsit de realitzar alguna cosa en comú, i desapareixerà quan, per la raó que sigui, es dispersin o se separin”. Són tres visions que reflexionen sobre una idea central en la filosofia.En temps de crisi de valors com l’actual, el pensament agafa una rellevància especial.

LLUÍS DUCH

Preocupar-se pel lloc de l’ésser humà al món

L’obra de Lluís Duch (Barcelona, 1936) s’ha endinsat en les diverses cares de l’antropologia occidental. Doctorat en teologia per la Universitat de Tübingen i monjo de Montserrat, va començar a publicar a la dècada dels 80 -com ara Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca (PAM, 1983)-, però va ser uns anys després que va començar a donar a conèixer un dels seus projectes més ambiciosos, Antropologia de la vida quotidiana, de la qual han aparegut cinc volums. A Duch l’han interessat els vincles entre religió, comunicació i política, les dinàmiques humanes a la ciutat -motiu del recentAntropología de la ciudad (Herder, 2015)- i la crisi de la paraula “política, escolar i religiosa” de la societat contemporània. “A Occident la paraula econòmica ha servit per expressar-ho tot -explica-. Adorno deia que el nostre drama és que l’obra d’art també ha entrat al circuit de l’oferta-demanda. Estem atrapats en un economicisme brutal: el problema és com sortir-se’n”.

FINA BIRULÉS

Subjectivitat política i teoria feminista

La professora de filosofia de la Universitat de Barcelona Fina Birulés (Girona, 1956) és especialista en Hannah Arendt i ha estudiat Simone Weil, Rachel Bespaloff i Simone de Beauvoir. “La majoria d’elles difícilment es poden considerar feministes -afirma-. Però el seu pensament, situat en un lloc entre l’interior i l’exterior de la tradició filosòfica, ens ajuda a pensar, perquè ens aparta de la temptació de transitar amb comoditat pels camins més freqüentats”. Birulés acaba de publicar Entreactos (Katz, 2016), que vol repensar la noció de “dona” i anar més enllà de les polítiques de la identitat. Per a l’autora, la política suposa prendre la iniciativa i obrir espais nous: “Actuar sempre significa exposar-se”.

FELIP MARTÍ-JUFRESA

De la música moderna als límits del subjecte

No es considera un “professional de la filosofia” perquè “ha deixat d’escriure articles i rarament participa en col·loquis del gremi”. Felip Martí-Jufresa (Barcelona, 1974) va publicar el 2009 Música desconcertada (Lleonard Muntaner), un assaig sobre filosofia, política i música moderna. Hi va aprofundir a La possibilité d’une musique moderne (L’Harmattan, 2012). Ara dóna a conèixer Vigir i badar (Afers), una “ontologia de la dominació i anarquisme metafísic”: el subjecte és exposat al món com a límit d’un “procés intermitent i impossible de completar”. Amb Xavier Bassas Vila coordina les Jornades Filosòfiques. L’última edició va partir de la pregunta “Per què treballem?”

MARINA GARCÉS

El gir cap a la precarització i la col·lectivització

“La vida és interdependència i vivim en societat -diu Marina Garcés (Barcelona, 1973)-. Contra la ficció de l’individu modern que es pensa de manera aïllada respecte a la seva relació amb els altres i a la societat, el sentit del compromís és redescobrir els vincles que ens fan ser a cadascú de nosaltres el que som”. Una de les seves idees fonamentals és “el comú”, camí per desenvolupar alternatives que permetin plantar cara a les crisis. Ha publicat En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013) i Filosofía inacabada (Galaxia Gutenberg, 2015). “No hem de deixar de tensar aquestes diferents cares de la relació tràgica i difícil, i alhora inseparable, entre filosofia i política -diu-. La trampa és convertir la filosofia en teoria al servei dels règims de govern”.

XAVIER ANTICH

Idees que ajuden a enderrocar murs

Professor d’estètica a la Universitat de Girona des de fa dues dècades, Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962) ha escrit recentment Per què necessitem les humanitats? (Esade, 2013) -una defensa en paral·lel a autors com Martha C. Nussbaum i Nuccio Ordine- i La voluntat de comprendre(Arcàdia, 2016), recull de 96 articles que “conviden a la reflexió i a posar en qüestió allò que ens envolta”. Entre els múltiples interessos d’Antich hi ha laMetafísica d’Aristòtil, sobre la qual va escriure la tesi doctoral, l’obra d’Emmanuel Lévinas -amb El rostre de l’altre (3i4) va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig- i l’artista Antoni Tàpies. “Sempre he pensat, coincidint amb les mítiques paraules que Deleuze va dir a Foucault -escriu-, que la filosofia és com una caixa d’eines i que la seva primera exigència és que serveixin, que funcionin, si pot ser, per enderrocar murs, com fan els artificiers”.

RAFAEL ARGULLOL

Art i filosofia interroguen el misteri

Nascut a Barcelona el 1949, Rafael Argullol ha desenvolupat una trajectòria literària amb quatre caps: poesia, narrativa, assaig i escriptura transversal, amb projectes que abasten tots els gèneres, entre els quals hi ha el monumental Visión desde el fondo del mar (Acantilado, 2010), d’on surt el breu Tratado erótico-teológico que acaba de publicar Acantilado, sobre la possibilitat de tornar a la naturalesa com a llar. “L’art i la filosofia coincideixen en la interrogació del misteri -assegura-. Sembla que el busquin per camins diferents: la filosofia, a través dels conceptes; l’art, en canvi, amb imatges”. Argullol s’ha interessat per estudiar l’aventura (a Una filosofía nómada ), la bellesa (a Maldita perfección ) i la importància de l’abisme en la iconografia romàntica ( La atracción del abismo).

JOSEP MARIA ESQUIROL

La importància de saber trobar un refugi íntim

“El resistent sap que, passi el que passi, la seva acció no és absurda ni estèril; confia en la seva fecunditat encara que n’ignori el quan i el com de la germinació”. Així s’expressa el filòsof i professor Josep Maria Esquirol (Barcelona, 1963) a La resistència íntima (Quaderns Crema / Acantilado, 2015), que encara ara es troba entre els deu llibres més venuts de no-ficció i ha guanyat premis com el Ciutat de Barcelona. A l’últim assaig es planteja una proposta basada en la intimitat, el refugi i el replegament, reivindicant la memòria i la imaginació. “Busquem una zona de protecció i escalfor, un espai de calidesa i confiança -diu-. La casa et protegeix del fred metafísic. La cabana és més casa que el gratacel. El que preval és el recer i el repòs de la intimitat”.

VICTORIA CAMPS

Educació i ètica

Catedràtica emèrita de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Barcelona, Victoria Camps ha defensat l’ètica i l’educació com a eines primordials per a la formació de la ciutadania en llibres com Los valores de la educación (Anaya, 1994), Manual de civisme (Ariel, 1997) -coescrit amb Salvador Giner- i Breve historia de la ética (RBA, 2013). Nascuda a Barcelona el 1941, ha participat recentment en el llibre col·lectiu ¿Qué es el federalismo? (Catarata, 2016) i ha publicat Elogio de la duda (Arpa, 2016), on proposa un recorregut històric per algunes de les figures del pensament que han avançat a partir del dubte, com Plató, Descartes, Nietzsche i Montaigne. “Pensar és un dels hàbits més imprescindibles i menys practicats del nostre temps”, diu.

JOAN-CARLES MÈLICH

La finitud i la compassió, dos grans objectes d’estudi

“Tot el que pot fer-se amb rapidesa no m’interessa”, escriu Joan-Carles Mèlich a La lectura com a pregària (Fragmenta, 2015). Potser per això va escollir estudiar filosofia -li va dirigir la tesi doctoral Octavi Fullat- i al llarg dels anys s’ha interessat, entre altres temes, per la finitud i per l’ètica de la compassió, allunyant-se dels plantejaments kantians i situant-se més a prop de Derrida, Butler i Lévinas. A La ausencia del testimonio(Anthropos, 2001), recordava que la memòria és més que el record, “també és crítica del present”, afegeix. “I la memòria es dispara cap al futur. Té una dimensió utòpica”. A més del llibre publicat amb Fragmenta, Mèlich ha escrit recentment Ética de la compasión (Herder, 2010) i Lógica de la crueldad(Herder, 2014).

BRIGITTE VASALLO

Explorar les dissidències

A l’escriptora i activista Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973) li interessa investigar la islamofòbia, el gènere i el racisme. Ha publicat la novel·laPornoburka (Ed. Cautivas, 2013) i ha participat en el llibre D(h)mor (Continta, 2015). La professora i activista proposa també la construcció d’alteritat a través de relacions sexuals i afectives dissidents, considerant que “el pensament monògam genera identitats tancades que operen amb violència”.

DANIEL GAMPER

El paper de les religions en democràcia

“L’estat laic és aquell que no permet la infiltració d’afirmacions explícitament religioses en les lleis que han de ser aplicables a tothom”, explica Daniel Gamper (Barcelona, 1969). Un dels interessos del professor de filosofia moral i política és interrogar-se sobre quin paper han de tenir les religions en les democràcies contemporànies. Hi ha aprofundit a La fe en la ciudad secular (Trotta, 2014) i en el recent Laicidad europea(Bellaterra, 2016). Gamper també ha traduït Nietzsche, Habermas i Scheler i ha publicat llibres-entrevista amb Bauman, Gray i Michael Walzer.

CARMEN PARDO

De John Cage al silenci de la cultura

Professora d’història de la música a la Universitat de Girona, ha traduït i editat els escrits del compositor John Cage, ha publicat sobre Xenakis, Stockhausen i Ligeti i sobre la globalització en la música. Investiga també la relació entre art contemporani i tecnologia. El seu últim assaig és En el silencio de la cultura (Sexto piso, 2016), en què explora les transformacions en les formes de representar i concebre la guerra i la destrucció per arribar fins al “caos vertiginós i la manca de sentit que experimentem en l’actualitat”.

EL PARIPE

Tants caps, tants barrets. A l’inici de temporada, a la foto de la plantilla del primer equip del Barça, hi vaig comptar 25 jugadors amb samarreta i 29 persones, amb xandall, que no ho eren. Semblava un staff exagerat, potser per damunt de les nostres necessitats. Ahir, gràcies al reportatge de Barça TV (estrenat alhora a TV3), vam entendre les dèries de Luis Enrique de treballar en equip, de ser una família on tothom sumi i de parlar, sempre, en primera persona del plural. Que consti que ja estàvem avisats: el dia de la seva presentació va dir que el líder seria ell. I al segle XXI, els líders són gent que va a l’entrenament en bicicleta des de Gavà, que comparteix el seu despatx amb les cinc persones del seu staff (Unzué, Moreno, Pol, Barbarà i Valdés), que delega, que és inconformista per naturalesa i que fa que a tots els despatxos hi hagi penjat un mateix rètol que sintetitza, en anglès, la seva màxima: “Pots tenir resultats o excuses. No totes dues coses”. De portes enfora, esquerp. Amb els seus, enrotllat. Luis Enrique -per bé o per mal-és transparent, natural. Potser agrada tant a l’afició del Barça perquè parla sense floritures, va de cara, ho diu tot clar i no oculta les intencions. No té necessitat d’agradar a tothom, ni de quedar bé en totes les circumstàncies. Ell mateix diu, durant aquests 40 minuts del reportatge d’un dia a la seva vida: “ El paripé no lo he hecho en mi vida y jamás lo haré ”.

Com a culer, reconforta veure el nivell de detall i d’hiperprofessionalització del seu staff. Després de veure Els homes de Lucho tens la sensació d’haver entrat en el secret. Ara entens qui fa què -tots 28 presentats per ell, a més de les tres cuineres- i no et sorprèn que s’hagi tornat al nivell d’excel·lència futbolística. Vaig pensar, de cop i volta, que els set grans títols dels últims dos anys no eren només mèrit del trident. Em satisfà veure fins a quin nivell obsessiu el Barça estudia els rivals, fins a quin detall es preparen els partits, com li ensenyen a Luis Enrique tot el que ha de veure de cada jugador cedit, de cada futbolista del filial, del pes corporal o la punta de velocitat de cada crac del primer equip.

Artur Mas deia que no llegia diaris. Luis Enrique afegeix que, a part de no llegir diaris, tampoc no escolta la ràdio esportiva. Esclar que també es diu que no té amics periodistes i la sincera abraçada amb Ricard Torquemada a l’aeroport del Japó demostra que tothom és capaç de fer una excepció que confirmi la regla. Una abraçada i un reportatge que l’humanitza i, en un món de mones, li fa justícia.