El Senyor Bartomeu

Admirat amic Bartomeu, president del Barça, li escric per fer-li una proposta que estic segura que tant vostè com el seu entorn trobaran genial. L’hi regalo, no pateixi. I si li agrada, només li demano que un dia em convidi a la llotja, que m’agradaria fer-me una selfie amb sor Lucía Caram. Aviam si m’explico. Ens ha fet saber, en roda de premsa, com ho té, això del cas Neymar. Ha dit que el club ha firmat un acord amb Hisenda pel qual accepta de pagar una multa de 5,5 milions d’euros a canvi que l’expresident Sandro Rosell i vostè mateix “quedin exonerats de qualsevol delicte fiscal”. A canvi, esclar, qui serà “culpable” és el club. Vostè ha dit, en fi, que “tornaria a fitxar Neymar de la mateixa manera”, però que aquest acord és bo. Jo l’entenc. Quan Hisenda entra a la teva vida, el que és correcte i el que és delicte passa a ser “interpretable”.

Tothom que viu i treballa a Catalunya sap que un dia o altre rebrà la visita d’un inspector

Tot depèn d’un inspector (que va a comissió). I d’un gestor, que et va cobrar perquè tot estigués bé, però que si tot està malament no té cap responsabilitat. Tothom que viu i treballa a Catalunya sap que un dia o altre rebrà la visita d’un inspector i, per tant, pocs s’arriscaran a fer les coses malament volent. Esclar que si hom considera que no ha comès un delicte és estrany que li passi el mort al club.

Ara bé. El que el Barça ha de pagar és una morterada. I és aquí on entra la meva proposta, que estic segura que pot interessar-li a vostè i fins i tot al soci. Es tracta d’anar a la fiscalia i oferir-los un tracte: en lloc de 5,5 milions, ¿podrien acceptar 2 milions i Douglas? Una mena de pack. Em sembla que tots -ell el primer- hi sortirien guanyant. Douglas és molt obligat, per fer servir les paraules de Folch i Torres. Té temps lliure, cap compromís, i podria encarregar-se de les fotocòpies, els petits encàrrecs, el manteniment de la calefacció, anar a posar diners al parquímetre

Concert d'estiu

Ambient frenetic al centre civic de Riells del Fai. Falten dues hores. Molta calor de 23 graus, 27 de xafagor. La coral primer fa de cuinera. Arriben els aliments. S'instal.len com poden al cuarto  del consell de pople. A on puc deixar l'autocar pregunta el conductor de Manlleu. Son les 5 en punt. Giri'l a  aquell camp i torni cap a les nou. Els cantaires busquen l'eixapluc de la fresca. I es preparen per calentar la veu. Inmediatament arriben els companys de Vacarisses que ja senten com el cor jove de Riells calenta les veus. Es veu un mar de cadires. I el coctel va agafan color segons indicacions de la presidenta, que si un toc de vermell, d'acord. Un toc de  dolç..tambe. La musica deixa espai per la creativitat i despres de tots els calentaments possibles, aprofitan qualsevol espai del centre, comença el Cor jove, sota la ma de la Meritxell, amb la sala quasi plena, els cantaires sentats al darrera i per una vegada sembla que no son mes els de les corals que el public. Un de l'Amarant diu que farem alguna cosa junts. Estaria Be. Destaca en la programacio el nostre director pianista Jordi Guri, que toca per els que no en tenen de pianista. Es dona la benvinguda. Son la 7 en punt i el coctel ara ja Cosmopolitan, va macerant mentre el cor jove arrenca llagimes de l' abril 74 el juny 2016. Escolta.ho enel vent, Sing and swing, Fora e joc i Cups song, que eren cops de debo, junten generacions aficionats i compositors en les seves encara joves veus.
Vacarisses arranca amb l'havanera del Valles, en un repartori en que destaquen Francesc Torras (Gloria, missa polifonica) i tambe el Llach Que hi hagi sort. Dirigits per Andreu Brunat tancaven la seva actuacio amb What a Wonderful, i la tradiocional Mallorquina de Bibiloni, La dama de Mallorca i no podia faltar una zulu, Hamb nathi. Cançons alguna nova, que decoraven l'escenari del Centre civic que va aguantar la mar de be la gentada que hi pujava cada vegada. I no diguem per el cant comu.
En un pla mes estrictamnet musical, La coral de Manlleu, dirigits per Dolors Lozano, van destacar alguns temes nous que van executar amb molt criteri els seus cantaires. Tot esperant el pica pica i l'autocar van reinvindicar temes socials i ecologics en peces com Canço del Serpent, una adaptacio de Pep Sarda, Signore de la Cime, Memory, la ucrainesa Un jorn naixent amb text de Roser Ballus, un altre balear ,La ciudad de Parella  i la popular menorquina, Fandango,, amb la que mes s'acostaven al continent africa i renovaven el seu repartori. Amb l'escenari i pati de cadires de gom  gom, alguns pujaven al pis de dalt per veureu millor. Les autoritats, regidora de cultura Silvia Rovira i Joan Company 3er. tinent d'alcalde, en representacio el consistori, ocupaven les primeres files.  Ara hauriem de paralr de subvencions pero no ho farem perque ja puja a l'escenari la coral Sant Vicenç de Riells del Fai i comença amb molta atencio amb Tants que vivray del 1490. La d'amor  gueriller mexicana, La Valentina i la cada vegada mes sensual Dona'm la ma de Joan Salvat -Papasseit, no ens porten tampoc aquesta vegada Gotes de pluja i La gavina, marinarrosellada, que ens van deixar els peus descansats per provar un cop mes la coreogarfia de Ngnisiponono. El cant comu de Si njay njay njay ja va donar pas als agraiments, detalls i cares de satisfaccio de tothom. Llargues ques davant del cosi del coctel, (que porta alcohol preguntaven als que s'acostaven). Home una mica si .Pero amb l'estona del refrigeri i l'anar sotin, feia força calor , va quedar amb aigua de Valencia. I ara a les Cireres de Sant Climent de Llgat.

el gai i el punt de mira

El juny del 2009 la Biblioteca Nacional de Nova York exhibia amb orgull una exposició sobre els 40 anys dels fets de Stonewall: quan els clients d'aquest bar gai del Village van decidir enfrontar-se a la policia en comptes d'arronsar-se i deixar-se humiliar com sempre havien fet.

Stonewall arribava així als diguem-ne altars de la memòria i de la cultura nord-americana, gairebé paral·lelament a la pressió social pel reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe, finalment instituït el 2015 pel Tribunal Suprem.

Tancat, doncs, el cicle històric obert el 1969 a Stonewall, no hi havia res que fes pensar que els LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) dels EUA podien estar en cap altre punt de mira, llevat del de les poca-soltades de Donald Trump el febrer passat alertant de la possible il·legalització del matrimoni gai.

Després del tiroteig al club The Pulse, les insinuacions de Trump han quedat en broma barata. A les desenes de ciutadans que s'hi divertien, Omar Mateen els va assassinar per deixar clar que els portadors de pecat han de ser castigats allà on exhibeixin la seva perversió. Ja sigui llançant-los daltabaix dels terrats de Kabul o a trets en una discoteca de Florida. L'esperit de Stonewall torna a ser present com mai fins ara.

l'Ebre literari

Aquells soldats -aquells jovenets- s’estaven quiets, amb paraules o amb engrunes de mots als llavis, amb aquells grans ulls d’infant abandonat. Només un d’ells -de dilatades pupil·les agitades i plenes de terror- cridava sense parar, com un tic, com una obsessió, com la paraula última que volgués passar pels seus llavis ressecs: Mare!... mare!... mare!... Estava ferit al ventre”, escriu Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar, 1911-1995) al relat Un de tants, inclòs al volum homònim publicat per Club Editor.

Lluís Ferran de Pol, Agustí Bartra amb L’arbre de foc (Adesiara) , Francesc Grau Viader ambDues línies terriblement paral·leles -que Club Editor acaba de reeditar- o Ferran Planes ambEl desgavell (Club Editor) van ser escriptors i soldats: van convertir en relat literari l’infern que van viure. El testimoni de Ferran de Pol i Grau Viader de la Batalla de l’Ebre és descarnat, esfereïdor, perquè l’enfrontament que va marcar el final de la Catalunya republicana va ser sobretot una carnisseria de cossos joves. Però ¿ens ha arribat el seu testimoni literari? ¿Empatitzem amb el llegat dels vençuts, els que no estan representats almonument franquista de Tortosa?

Josep-Vicent Garcia i Raffi és doctor en Filologia Catalana i va dedicar la seva tesi doctoral a Ferran de Pol: “Em va impactar molt Un de tants perquè el meu pare havia estat a la Batalla de l’Ebre però no en va parlar mai. Vaig voler conèixer Ferran de Pol i vam parlar durant hores, em va explicar tot el que el meu pare no m’havia dit. Encara li feia molt de mal recordar tot el que havia passat 50 anys enrere -recorda-. Ferran de Pol tenia previst escriure un llibre sobre la Batalla de l’Ebre, s’havia de dir L’Ebre passa per les nostres vides, però no el va arribar a fer mai”.

El doble silenci

Garcia Raffi creu que hi ha un doble silenci, el silenci dels vencedors que imposen el seu discurs i el silenci dels vençuts: “ La guerra, durant molts anys, va ser un tabú. Hi havia por de dir que eres del bàndol republicà. Es volia evitar recordar el dolor, no es verbalitzava. És a partir dels anys 70 i 80 que comencen a reeditar-se textos memorialístics”. Malgrat que les generacions actuals comencen a rebre aquesta part de la memòria, Raffi creu que encara hi ha un cert franquisme sociològic: “Si es decideix conservar certs monuments és que no hi ha consciència que això fa mal a molta gent. No es fa l’esforç de posar-se a la pell de l’altre. A Espanya s’oblida fàcilment i s’oblida amagant. Hi ha el testimoni escrit, però no hi ha plaques que recordin els morts republicans o les dones que van ser preses”.

Club Editor acaba de reeditar Dues línies terriblement paral·lele s de Francesc Grau Viader. Ferran de Pol va anar a la guerra com a oficial d’artilleria, era advocat i ja havia guanyat el premi Narcís Oller de la Generalitat al millor conte en català per Tríptic (el sàtir-el frare-la donzella). En canvi, Grau Viader era un soldat adolescent que va reescriure el seu dietari més de trenta anys després de la batalla. Publicat per primera vegada el 1978 a Pòrtic, Dues línies terriblement paral·leles és una de les obres pioneres de la literatura autobiogràfica de la Lleva del Biberó.

Relats antibel·licistes

Als anys 70, poc després d’haver complert els 50 anys, Grau Viader va voler visitar els escenaris de la Batalla de l’Ebre amb un company de lleva, un fill i un nebot. “Es van aturar en cada un dels espais viscuts per parlar amb veïns i testimonis. Van identificar els llocs. Van localitzar les posicions que van marcar les dues línies terriblement paral·leles ”, escriu l’historiador Agustí Alcoberro. Amb tot aquest material, memòria personal i records induïts, va escriure el llibre. El seu és un relat antibel·licista. “ Quan la ironia no val, quan l’autor ens remet a situacions massa doloroses, sempre queda el recurs de l’autocensura”, apunta Alcoberro. Grau Viader explicita el silenci: “No voldria entrar en detalls del que va succeir durant el combat. He deixat de narrar -per una inevitable sensació que m’avergonyeix només de pensar-hi- dos afusellaments que vaig ser obligat a presenciar”, escriu. El seu relat és premonitori: “Fotran mal; cometran barbaritats. Hi ha set de venjança, i com que els peixos grossos se’ls han esmunyit s’esbraven amb el xanguet”.

“La literatura de guerra no ha deixat empremta en el nostre imaginari”, diu Marta Marín-Dòmine, directora del Center of Memory and Testimony Studies de la Wilfrid Laurier University d’Ontario. “No hi ha gaires relats literaris que parlin de la guerra, ni d’un bàndol ni de l’altre. Els vencedors es projecten com els herois però sense parlar dels morts. I hi ha la complexa psicologia dels vençuts. Alguns s’avergonyeixen d’haver perdut la guerra i la majoria no escriuen de manera immediata, sinó que ho fan dècades després. Quan escriuen hi ha els filtres de la memòria i la voluntat de transmetre. I hi ha un desig molt gran de reconciliació”, afegeix. A les novel·les passa d’esquitllentes que va ser una guerra ideològica, que els republicans combatien el feixisme: “Es presenta com una guerra absurda, i no ho va ser. Eren dues ideologies que volien crear un home nou. Però com a vençut, ¿com escrius sobre una cosa que s’ha demostrat que va ser inútil? Qui t’escoltarà si ets del vençuts, dels que creies en una revolució que va acabar amb derrota?” Marín-Dòmine no és optimista: creu que el record cada vegada s’esvairà més perquè la distància es farà més gran.

“Durant molt de temps hi va haver un vel de silenci per la proximitat temporal”, opina Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. “Hi ha, però, una literatura molt potent, i és una llàstima que no es conegui més”. Borràs no creu que els testimonis silenciïn part de la història: “Escriuen perquè no s’oblidi, tenen la necessitat col·lectiva de transmetre allò que van viure. És un exercici dolorosíssim, però no crec que escatimin coses -assegura-. És injust que no es conegui més aquesta misèria moral que va viure el país, perquè el silenci mai porta res de bo”.

El poeta i traductor  Arnau Pons creu que també hi ha un problema sobre com llegim els textos: “Hi ha una manca de sensibilitat. Quan els estudiants s’enfronten als textos no empatitzen amb la història, la veu de l’altre no els arriba, no hi ha debat”. També es queixa que molts relats no s’han reeditat. Cita, per exemple, Diari d’un refugiat català, de Roc d’Almenara (pseudònim d’Emili Sabaté), que narra la història d’un soldat denunciat per la seva padrina quan intenta fugir, o Ombres entre tenebres, de Manuel Valldeperes. “En països com França hi hauria més debat. Certs llibres, per la seva singularitat, provocarien corrues d’articles a favor i en contra”, diu.

La memòria republicana és poc visible, mentre que tot allò que va veure Grau Viader quan es van endinsar a les terres conquerides pels franquistes no se n’ha anat del tot: “Pels carrers de Flix eren ben visibles, encara, els emblemes a les façanes i les restes d’una propaganda totalment diferent de la que nosaltres havíem contemplat fins aleshores. Una propaganda que anava encaminada a glorificar la figura del dictador”.

Les últimes lectures al teatre i al cinema

L’homenatge de Lluís Pasqual

In memoriam. La quinta del biberó recuperarà el testimoni d’alguns supervivents i retrà homenatge a la Lleva del Biberó. Quan va presentar l’obra, que s’estrenarà al festival Temporada Alta i es podrà veure al Teatre Lliure a la tardor,  Lluís Pasqual va explicar que té una quantitat de material ingent: “No ho van explicar als fills, però sí als néts, i aquests han escrit llibres i dietaris”, va dir.

‘Incerta glòria’ al cinema

El maig passat Agustí Villaronga va començar el rodatge d’ Incerta glòria, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Joan Sales que s’estrenarà el 2017. Una fita complexa. “Les disquisicions filosòfiques i religioses les hem tret, perquè creiem que en el món contemporani no estan tan presents, i hi hem deixat les sensacions dels personatges, joves que veuen truncades les seves vides, els seus ideals i ganes de viure”, va dir el director.

llençar el menjar

Les associacions i entitats solidàries que treballen contra el malbaratament alimentari són cada vegada més nombroses. Avui mateix, dins el FADfest, se celebra al Museu del Disseny un “banquet popular, suculent i sostenible” per a 900 comensals, elaborat a partir d’aliments sobrants de mercats i de Mercabarna, “salvats del corredor de la mort”, en paraules d’Ada Parellada, que firma el menú amb Sergi de Meià. Destaquem altres iniciatives d’arreu del país.

Dels hotels a les llars

Nutrició sense fronteres uneix l’hostaleria i les entitats socials

El projecte Barcelona comparteix el menjar, creat per Nutrició Sense Fronteres, recupera l’excedent de menjar cuinat que es genera en hotels i empreses alimentàries per donar-lo a persones en situació de pobresa. “Hi participen 15 hotels i 17 empreses alimentàries i el menjar es destina a 15 entitats socials, que sumen 52.000 beneficiaris anuals”, resumeix Jesús Martín, membre de l’ONG. El projecte acumula 70.490 quilos d’aliments recuperats.

Salvar aliments ‘lletjos’

Espigoladors evita la condemna de fruites i verdures

Amb la recollida de fruites i verdures que es descarten, entre d’altres, per motius estètics, Espigoladors lluita contra el malbaratament. Amb aquests productes, produeixen melmelades, cremes o salses. “Volem conscienciar el consumidor fent arribar conserves amb aliments que d’una altra manera s’haurien llençat”, diu Mireia Barba, responsable de l’empresa social. Espigoladors ja ha recuperat 140.000 quilos de menjar per a persones en risc d’exclusió social.

Convertir l’oli en sabó

Espai Ambiental anima a la participació social com a lluita

Sensibilització sobre temes ambientals i sobre el malbaratament alimentari amb la participació social com a valor afegit. Aquestes són les premisses d’Espai Ambiental, que intenten aplicar sobretot a les escoles. Algunes de les accions que fan, explica Jennifer Coronado, membre de l’entitat, són els Dinars de Sobrat, àpats cuinats amb restes de menjar per a 200 persones i que permeten no desaprofitar uns 300 quilos d’aliments descartats per comerços i pagesos. També tenen tallers per convertir l’oli reciclat en sabó o punts informatius sobre malbaratament.

Sumar esforços entre tots

Aprofitem els Aliments és una de les plataformes més actives

Creada sota un manifest titulat Prou malbaratar aliments, la Plataforma Aprofitem els Aliments lluita per sensibilitzar i educar la societat sobre el problema del malbaratament. “L’objectiu és conscienciar tots els actors de la cadena alimentària i lluitar conjuntament contra el malbaratament alimentari. És a dir, sumar esforços entre tots”, reivindica Gaby Susanna, presidenta de l’entitat. És una de les associacions que participen en el banquet del FAD, i ahir molts dels seus membres van passar la tarda recollint a Mercabarna i en diversos comerços el dinar que serviran avui.

Sobirania alimentària

El projecte Menja Just de la UAB promou l’empoderament

Menja Just és una campanya de la UAB per promoure el voluntariat a la universitat, i busca la sensibilització sobre la sobirania alimentària i la justícia global. Així, col·labora cada curs en l’organització del Gran Dinar Solidari contra el malbaratament. Els voluntaris van a Mercavallès, recullen el menjar que s’hauria llençat i l’endemà se serveix. Els beneficis es destinen al Banc dels Aliments.

Neveres solidàries

Uns veïns de Rubí han sigut els primers a estrenar-se

La primera nevera solidària de l’Estat va sorgir a Galdakao, al País Basc, i consisteix a omplir una nevera amb excedent de menjar, que queda a disposició de qui ho desitgi. La iniciativa ja és en vuit llocs més de l’Estat, com València i Toledo, i segueix creixent. La primera de Catalunya acaba de néixer a Rubí, on un edifici ja te instalades aquestes neveres.

FLOQUET DE NEU

El Floquet de Neu va morir el 24 de novembre del 2003, a les 6.40 del matí, després que li posessin una injecció al Zoo de Barcelona, on havia passat 37 anys, és a dir, pràcticament tota la seva existència. Quan va morir es va proposar de posar el seu nom a un carrer, fer-li un monument i, fins i tot, algú va suggerir que fos dissecat. Amb aquesta icona de la Barcelona preolímpica -que fins i tot tenia DNI- comença una exposició crítica i incòmoda sobre el passat colonial de la ciutat:Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial, que es podrà veure al Museu de Cultures del Món de Barcelona fins al 5 de febrer. “Floquet de Neu és segurament el ciutadà barceloní d’origen guineà més conegut”, diu Alberto López, antropòleg i comissari de l’exposició, junt amb Andrés Antebi, Pablo González i Eloy Martín.

Al costat de les fotografies del mític goril·la blanc a la casa de Jordi Sabater Pi que demostren fins a quin punt va ser humanitzat -va viure amb el primatòleg durant quasi un any i va anar de vacances amb la seva família- hi ha molta de la parafernàlia que va generar. Des de llibres fins a cromos, passant per samarretes i màscares que a molts els remetran a la seva infància. Però a partir d’aquí comença la foscor, perquè el relat de l’exposició no evoca cap record tendre: mostra com Barcelona va extreure recursos faunístics, ànimes i trofeus de la colònia espanyola de Guinea Equatorial. I ho fa amb poesia, fotografies, mapes, pel·lícules, peces etnològiques, documents, llibres i un colossal goril·la dissecat al qual van abraçar Ava Gardner o Salvador Dalí. L’exposició és només una part d’una llarga investigació de l’equip de comissaris i vol rebatre molts arguments: “No és cert que la societat catalana va participar quasi de manera forçada en l’experiència colonial. De fet, la va dirigir i patrocinar”, afirma López. La burgesia catalana va fer diversos i suculents negocis a la colònia espanyola. Entre els documents de la darrera part de l’exposició hi apareix el nom de Fèlix Millet, actualment imputat pel cas Palau: “El seu pare el va enviar a fer els seus primers passos en el món dels negocis. Tocava el saxo amb un grup que es deia Banana Boys”, afirma Antebi.

Un altre argument que desmunta l’exposició és la neutralitat de la ciència. “No és cert que sigui objectiva o que estigui desvinculada de la dominació colonial: legitima el discurs colonial i té una voluntat extractiva”, diu López. L’afany d’acaparar objectes i animals era impressionant. Hi ha caixes plenes de peces d’una excavació a Playa Carbonera del 1958 que el Museu Etnològic mai va arribar ni a catalogar ni a estudiar. Dues proves més d’aquesta voluntat extractiva són Ikunde i la cacera programada.

El 1959, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar i finançar el Centro de Experimentación y Adaptación Animal de Ikunde, prop de Bata, l’antiga capital de Guinea i durant molt de temps un dels principals ports del tràfic d’esclaus. La caça era un dels principals negocis d’aquesta excolònia espanyola. Quan es va crear Ikunde es va voler acabar amb el monopoli que tenia un dels grans caçadors de l’època, Luis de Lassaletta i Declós. A Ikunde, que els guineans anomenaven “el zoo de Barcelona” i del qual pràcticament no queda cap rastre, es van començar a contractar caçadors locals i a enviar animals no només a la capital catalana sinó a zoos d’arreu d’Europa. Amb els beneficis de les vendes es va finançar en part el Zoo de Barcelona. “Des d’Ikunde, per exemple, cada mes s’enviaven centenars de granotes Goliat a Europa. Moltes morien pel camí. Per capturar goril·les i ximpanzés es mataven els pares per poder capturar les cries -explica López-. Hi ha hagut un oblit sistemàtic de l’experiència colonial. Ens hauríem de preguntar per què”, afegeix. “D’Ikunde, n’hi ha molta documentació i molt interessant al Museu Etnològic -destaca Antebi-. En canvi, al Zoo de Barcelona hi ha un forat negre. No hem localitzat la documentació”, afegeix.

“Amb aquesta exposició volem revisitar el passat des d’una mirada contemporània, amb rigor i valentia”, assegura Pep Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona i del Museu de les Cultures del Món. “És una exposició colpidora que presenta la nova tendència del museu, que és trencar amb el bonisme d’obres d’art desposseïdes de contingut”, afegeix.

El director reclama reorientar el museu

Ikunde. Barcelona, metropòli colonial és la primera exposició temporal del Museu de les Cultures del Món de la nova legislatura. Pep Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona i del Museu de Cultures del Món des del 2008, va aprofitar la presentació de l’exposició per anunciar que hi haurà un canvi d’orientació del centre. Fornés creu que l’Etnològic -reinaugurat l’octubre passat després de quatre anys d’obres- i el Museu de Cultures del Món -obert el febrer del 2015- haurien de ser un únic museu amb un sol nom i dues seus. Durant cinc mesos un equip ha estudiat com s’hauria de reorientar el Museu de Cultures del Món. S’estudia que no hi hagi exposicions permanents, que les peces no siguin només obres d’art sinó que tinguin un contingut i que s’incloguin peces de la cultura musulmana. Tots aquests canvis, però, estan pendents del vist-i-plau del nou equip de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Serà el nou responsable de Cultura, Jaume Collboni, qui finalment decideixi si el Museu de Cultures del Món deixa de dir-se així i si canvia tot el seu discurs.

thuram

Lilian Thuram (Pointe-à-Pitre, Guadeloupe, 1972) va guanyar el Mundial del 1998 amb França. Un cop va penjar les botes, s’ha convertit en un activista en la lluita contra el racisme.

¿La selecció francesa és la gran favorita per guanyar l’Eurocopa?

Crec que serà difícil. S’ha generat la sensació que França és la gran candidata. Potser pel record del Mundial del 1998 o l’Eurocopa del 1984, quan es va guanyar la Copa a casa, però crec que serà difícil. Hi ha rivals de molt nivell. I la baixa de Varane és un cop molt fort. No tinc clar que una defensa amb Koscielny i Rami tingui l’experiència per poder afrontar aquest repte. Però no se sap mai. Hi ha jugadors amb talent i un entrenador que sap com guanyar, Deschamps. Ara, l’equip hauria de fer més gols, per la qualitat dels jugadors ofensius.

Qui són els favorits?

No es pot oblidar mai Espanya. Els seus clubs guanyen la Champions cada any i ha guanyat els dos últims tornejos. Alemanya ja va demostrar al Mundial com ha millorat. I Anglaterra està millorant amb gent jove. Serà un torneig obert, segurament.

Abans parlava de la selecció del 1998, la seva. Ha quedat com un referent esportiu, per com jugava i guanyava, i també com un referent social, ja que unia jugadors de diferents orígens en aquells anys en què el Front Nacional creixia...

Aquella selecció i aquell Mundial van marcar l’imaginari col·lectiu dels francesos. Van activar una pregunta que encara no ha trobat resposta: per què acceptem un equip de tots els colors en un camp de futbol, un equip amb diversitat, però no acceptem aquesta diversitat en altres esferes de la societat?

El racisme continua, i els debats són els mateixos des de llavors... Canvien els Le Pen, però el Front Nacional segueix...

Saps què penso jo? Que hi ha menys racisme, a França. Ha disminuït. Ho dius a molts estrangers i es queden sorpresos. Hi ha un alarmisme, una necessitat de generar debats sobre la por, que no ajuda. Els mitjans de comunicació per moments parlen com si tot fos un desastre, però els debats són més complexos: ¿com podem lluitar contra la pobresa i la precarietat?, ¿com cal tractar la gent que fuig de guerres? El terrorisme, els atemptats, no hi han ajudat. Molts ho utilitzen, però des del 1998 hi ha menys racisme. S’ha millorat, però queda molt per fer.

Just abans de l’Eurocopa, el debat era sobre si Benzema patia racisme, quan ell ha comès actes greus, com participar en l’extorsió d’un company de selecció...

Parlar de racisme en el cas de Benzema no té sentit. Però el cas era tan atractiu per crear debat... Un davanter del Madrid, de la selecció francesa, vídeos d’un company de selecció al llit, extorsió... un bon film. Però racisme? Benzema hauria d’entendre que ell és responsable dels seus pecats. Deschamps havia de prendre una decisió. Per molt bo que sigui, ¿tenia sentit incloure a la selecció algú que comet aquestes errades? Deschamps ha actuat com calia. I mira que ell és el primer trist per haver de renunciar a un jugador tan bo com Benzema sobre la gespa. Però no pot fer res contra aquests debats una mica buits, amb tothom pel Twitter i les xarxes dient-hi la seva. Els jugadors involucrats en casos així continuen oferint contingut a les xarxes socials per construir un superjo narcisista.

Benzema prefereix sentir-se víctima que assumir-ho tot, no?

Correcte. El racisme existeix en la societat francesa. Sí. Però Benzema no pot dir que el seu cas és racisme. És greu, dir-ho, quan és ell qui ha perdut una oportunitat per liderar França. Però per liderar França cal ser un líder. Ell diu que estima la selecció francesa, però li ha fet mal. I s’ha fet mal. El seu discurs és molt perillós: cometo una errada, sóc castigat i m’amago darrere el racisme.

¿Pot ajudar la societat un triomf de la selecció francesa?

Seria donar molta responsabilitat als jugadors, però és evident que, en part, ajuda. Tenim l’exemple del 1998. Tot i la controvèrsia pel cas de Benzema, crec que la imatge de la selecció en general és positiva. Els francesos es tornen a reconèixer en aquest equip. Potser no es podrà guanyar, però és un bon equip, amb un bon tècnic, que intenta guanyar jugant bé. Amb jugadors joves que aporten esperança.