vietto

Si no hi ha un gir de guió en les pròximes hores, Luiciano Vietto serà el cinquè fitxatge del Barça d’aquest estiu. El jove davanter de l’Atlètic de Madrid accepta de bon grat el canvi d’aires i els clubs estan treballant per tancar l’operació. Fonts del Barça confirmen que les negociacions van pel bon camí, tot i que no s’aventuren a donar encara xifres de l’operació, i la previsió és que es pugui oficialitzar el traspàs els pròxims dies o, fins i tot, hores. “M’he passat tota la vida admirant Messi. Jugar al seu costat seria un somni fet realitat”, havia dit Vietto fa uns mesos. El somni és més a prop que mai de fer-se realitat.

El Barça ha pensat en Vietto per ser el quart davanter de l’equip. I, més concretament, per ser el relleu de Luis Suárez quan l’uruguaià hagi d’asseure’s a la banqueta o l’entrenador li vulgui donar descans. Després de reforçar la plantilla amb un central (Samuel Umtiti), un lateral esquerre (Lucas Digne) i dos migcampistes (Denis Suárez i André Gomes, a més de Sergi Samper, que puja del filial), Luis Enrique va deixar clar dijous que necessitava un futbolista “amb gol” i que jugués pel centre de l’atac. Un nou clàssic. Ni més ni menys que les característiques de Luciano Vietto, un davanter argentí que va aterrar a la lliga espanyola l’estiu del 2014 i que en aquestes dues temporades ha jugat 76 partits i ha anotat 23 gols.

Nascut a l’Argentina el 5 de desembre del 1993, Vietto va debutar com a professional al Racing de Avellaneda amb 17 anys, on va jugar durant tres temporades. Al seu país natal va fer 19 gols en 71 partits oficials i després va fer el salt al Vila-real, que va pagar 5,5 milions al Racing per obtenir els seus serveis. La primera temporada del davanter a la lliga espanyola va ser més que satisfactòria, amb 48 partits jugats i 20 dianes. Les xifres no van passar desapercebudes per a l’Atlètic de Madrid, que el 2015 va decidir comprar-lo per 20 milions. Però a les ordres de Diego Simeone Vietto no va tenir les oportunitats que tenia al Vila-real. Vestit de matalasser només va disputar 28 partits i en la meitat va sortir a la segona part. Per culpa d’aquests pocs minuts sobre la gespa, només va poder marcar tres gols.

Millorar el fons d’armari

Però els números d’aquest últim any no espanten ni Luis Enrique ni la secretaria tècnica, que pensa més en el futur que no pas en el present immediat de l’equip. El Barça té una columna vertebral definida i un onze titular que els aficionats ja se saben de memòria. El problema per a l’entrenador era el fons d’armari. “No faig canvis perquè sí. Si el que tinc a la banqueta no em serveix per millorar el que hi ha a la gespa, doncs no faig cap substitució”, argumentava Luis Enrique aquesta temporada passada, en un dels molts partits en què tan sols va fer una única substitució. Amb els cinc fitxatges d’aquest estiu, el club espera haver resolt aquesta mancança i haver ajudat a rejovenir la plantilla.

I és que, si l’operació de Vietto arriba a bon port, el Barça haurà seguit el mateix patró amb els cinc traspassos: jugadors joves, amb projecció de futur, que no vénen per ser titulars des del primer minut. És a dir, que ja tenen un titular al davant i poden adaptar-se al sistema de joc blaugrana sense presses.

Curiosament, tots tenien 22 anys en el moment de signar el contracte -Digne en va complir 23 dimecres-. En el fons, el club ha anat a buscar fora el que no ha pogut fabricar a La Masia els últims anys. El planter s’ha estancat i el Barça B no produeix jugadors de nivell com passava fa unes temporades. Els tres últims futbolistes a fer el salt al primer equip han sigut Munir i Sandro -el curs passat- i Samper. I, d’aquests, Sandro ha marxat amb la carta de llibertat aquest estiu i Samper no sap si començarà la temporada a les ordres de Luis Enrique o acabarà marxant cedit.

Els fitxatges més joves

La política de fitxatges del Barça ha canviat respecte a la dels últims anys. Amb l’excepció del davanter Neymar i el porter Ter Stegen -fitxats quan tenien 21 i 22 anys, respectivament-, el Barça no ha incorporat jugadors tan joves els últims estius. En les últimes sis temporades, sense comptar aquesta, la mitjana d’edat dels fitxatges que van aterrar al Camp Nou va ser de 26 anys.

No només ha variat l’edat, sinó també la quantitat de fitxatges. Amb Vietto pujarà fins a cinc el nombre d’incorporacions. L’últim cop que s’havien completat tantes operacions va ser el 2014 -set, en total-, però va ser un estiu condicionat per la sanció de la FIFA, que impossibilitava fitxar l’any següent.

En qualsevol cas, el Barça ja haurà fet els deures en el capítol de fitxatges i només quedarà pendent buidar la plantilla de jugadors que no compten per a l’entrenador. Són els tres que tornen de la cessió, Song, Tello i Montoya, i els tres descartats per a aquesta temporada, Adriano, Vermaelen i Douglas. La secretaria tècnica encara no se’n pot anar de vacances.

talent

La plantilla estarà oberta tot l’any. Tot el que sigui reforçar-nos, serà sempre benvingut”. Aquesta és la màxima de Luis Enrique Martínez i la va tornar a recordar dijous en la seva primera compareixença pública. Aquella mateixa nit, el Barça va anunciar el quart fitxatge de la temporada, l’arribada d’André Gomes, un futbolista que ha estat sonant com a possible reforç durant l’Eurocopa, però que semblava una incorporació inviable per falta de lloc. En concret, per excés de jugadors interiors.

Amb l’arribada del portuguès, el tècnic asturià té en plantilla més jugadors del mig del camp que de cap altra demarcació: a més d’André Gomes ja hi ha Busquets, Iniesta, Rakitic, Arda Turan, Denis Suárez, Rafinha, Sergi Roberto, Mascherano i Samper. Els últims casos -sense valorar encara la situació del jove procedent del filial- s’han de posar en asterisc, perquè el rol que Luis Enrique els té assignat no passa exclusivament -ni prioritàriament- pel mig del camp.

En qualsevol cas, l’ overbooking és evident, tot i que, de moment, només és teòric, perquè Luis Enrique ni tan sols té tots els jugadors a les seves ordres, encara, per la reincorporació esglaonada que ha programat després d’un estiu amb competicions internacionals.

Però l’impacte del fitxatge d’André Gomes va més enllà i ha obert un període d’incertesa que comença a esquitxar alguns jugadors, de qui s’especula una inevitable sortida per evitar un embut de migcampistes a la banqueta. La primera mirada apunta a la cessió de Samper, que molt probablement s’haurà d’acollir a la segona opció que li plantejava Luis Enrique, buscar minuts en un altre equip de Primera. Tot i que sigui un dels pocs “pivots purs” que pugui suplir Busquets en alguns partits, té molts números de sortir, perquè aquesta eventual substitució ja se la poden repartir entre Mascherano i Sergi Roberto (que actuarà essencialment de lateral dret durant l’any). L’altra peça debilitada per l’arribada del migcampista del València és la d’ Arda Turan. Si més no, de portes en fora, on no va convèncer el seu rendiment en els primers sis mesos. Luis Enrique, però,va donar-li confiança públicament fa tot just dos dies.

I és que la sortida d’una peça no sembla que sigui la solució ideal per al tècnic, que va refermar el seu desig d’acumular el màxim talent possible a la plantilla, segurament pel record fresc d’un curs 2015/16 en què li havien faltat alternatives a la banqueta per sacsejar els partits que no rutllaven. Si el fet de tenir molts jugadors amb potencial per ser titulars li ha de complicar la gestió de grup, ja trobarà la fórmula. Ara per ara, i sense cap conflicte al vestidor, la mirada de l’entrenador és només positiva: molts bons jugadors són moltes possibles bones solucions. El beneït maldecap de tenir massa talent.

• 

Candidats a ocupar el mig del camp del Barça

Són tantes les opcions que pot combinar Luis Enrique ara, que el repte és ferencaixar les peces amb coherència. I no és una missió senzilla. Sobre el paper, i si es dóna per fet que es mantindrà l’esquema habitual dels primers dos anys, només hi ha lloc per a tres migcampistes en l’onze titular. El triangle que el soci blaugrana ha memoritzat el formen Busquets, Iniesta i Rakitic. Una lesió va impedir que Rafinha s’integrés més en l’equip i el paper d’Arda va acabar sent testimonial en el tram final després d’unes primeres aparicions més aviat discretes. Però, ¿què s’ha de fer ara amb Denis Suárez i André Gomes? ¿I si Samper continua al primer equip? ¿O si es vol donar protagonisme a Mascherano més endavant? Això, sense comptar que Messicada cop influeix més en la medul·lar...

Revolució tàctica?

L’embolic és gros i, alhora, engrescador. Els camins tàctics són infinits i, clarament, les alineacions seran imprevisibles com vol Luis Enrique. Però el més interessant d’aquests dies abans que el Barça s’estreni amb tots els efectius, és jugar a reestructurar l’equip per fer lloc a tants migcampistes. I això, tenint en compte que a dalt el trident serà intocable en la majoria de partits transcendents, passa inevitablement per eliminar un defensa de l’equació. Per ampliar la mirada i imaginar-los en un altre rol, menys al mig i més a altres llocs.

Una aposta possible passaria per alinear al darrere una línia de tres defenses que permetria donar entrada a un migcampista més. Es poden imaginar estructures com el 3-4-3, conegut ja al Camp Nou, o el 3-5-2 que l’Eurocopa ha tornat a posar a l’aparador, sobretot amb l’aposta d’Itàlia. Aquesta última fórmula, que André Gomes ja coneix del primer any de Nuno a Mestalla, obre la incògnita del mitjapunta on potser el millor candidat és l’últim dels migcampistes: Messi.

cartes amagades

Quan una periodista va demanar ahir a Mario Draghi més detalls sobre si el Banc Central Europeu (BCE) pensa tirar endavant noves mesures davant les incerteses que afronta l’economia europea, el president de l’organisme va respondre rellegint, paraula per paraula, una part del discurs que havia pronunciat minuts abans, en què assegurava que si s’aproximen turbulències “el consell de govern farà servir tots els instruments que el mandat posa al seu abast”. No es va moure del mil·limetrat discurs oficial: obre la porta a noves mesures, sense donar detalls ni del com ni del quan.

El banquer italià no vol ensenyar les cartes i defuig aclarir si al setembre cal esperar noves mesures d’estímul econòmic, després que ahir el consell de govern de l’organisme decidís mantenir els tipus d’interès en el 0%, el nivell més baix de la història. A més, també va mantenir la decisió de cobrar un 0,4% a aquells bancs que guardin els diners al BCE en comptes de fer-los circular en forma de crèdits, i el seu programa de compres d’actius amb l’objectiu d’estimular l’economia europea i fer pujar la inflació.

Segons el president del BCE, els mercats han actuat amb una “resiliència encoratjadora” després de la victòria del Brexit al Regne Unit. Per això, va justificar la seva inacció afirmant que encara no té “prou informació” per saber si cal tirar endavant noves mesures. A la reunió del setembre es refaran les previsions de creixement i inflació de l’organisme i, previsiblement, amb aquests pronòstics a la mà, serà quan el BCE prendrà una decisió definitiva sobre els següents passos a fer.

De moment, es manté com fins ara la compra massiva de bons per valor de 80.000 milions d’euros al mes “com a mínim” fins al març del 2017. En aquest punt, Draghi va defugir referir-se a les eventuals dificultats que afronta el BCE per trobar bons que puguin entrar en aquestes compres, després fins i tot d’incloure-hi el deute empresarial.

El banquer va admetre que el Brexit és un “vent de cara” -una expressió molt utilitzada en el món econòmic per definir els possibles factors negatius en l’horitzó-, però va fer una crida a la “precaució” a l’hora d’establir la gravetat dels efectes de la “incertesa geopolítica”. “Estem a punt, disposats i capacitats per actuar”, va afirmar Draghi en la roda de premsa posterior al consell de govern, abans de demanar als líders polítics que enviïn un missatge d’“estabilitat” en la pròxima reunió del G-20.

Expectatives de més inflació

El banquer italià també va afirmar que la inflació, que al juny va tancar en el 0,1% a l’eurozona, dues dècimes per sobre que el mes anterior, continuarà baixa en els pròxims mesos, però que començarà a pujar el 2017, animada per l’increment dels preus de l’energia que l’organisme preveu que es produirà. En aquest apartat, va considerar que el Brexit no tindrà cap impacte en la inflació, que és, en teoria, l’únic indicador en el qual es fixa el BCE -que té el mandat de mantenir la pujada de preus per sota però a prop del 2%- per establir les seves decisions de política monetària.

On sí que va entrar a fons Draghi va ser en els problemes de la banca europea. El responsable de la supervisió del sector a la zona euro va fer especial referència al problema dels préstecs en risc d’impagament, que segons ell estan fent les polítiques del BCE menys efectives. Per solucionar-lo, el banquer va considerar que seria “molt útil” un tallafoc estatal que ajudés els bancs a eliminar aquest crèdit en risc de morositat dels seus balanços. Tot i que no va entrar en detalls de com s’articularia, el sol fet que Draghi pronunciés aquestes paraules va servir per impulsar les accions dels bancs europeus, i amb elles, els principals parquets del continent, cap als guanys.

Aquest tallafoc es posaria en marxa, segons el banquer, per evitar que els bancs malvenguin actius, en els moments que el mercat no sigui capaç d’absorbir els crèdits dubtosos. Les paraules suposen una picada d’ullet al primer ministre italià, Mario Renzi, que negocia amb Brussel·les una mesura similar per recapitalitzar els seus bancs, o almenys el Monte dei Paschi, principal focus de preocupació del sistema financer europeu pels seus problemes de solvència.

El Japó descarta regalar diners per animar el consum

La solució de regalar diners als ciutadans per mirar de reanimar el consum i la inflació queda aparcada al Japó. La via de l’ helicopter money (metàfora amb la qual s’acostuma a fer referència al fet de regalar diners als ciutadans) era un rumor que havia pres força últimament després de diverses filtracions que indicaven que al país s’ho estava plantejant seriosament. Ahir, però, el governador del Banc Central del Japó, Haruhiko Kuroda, va descartar-ho. En una entrevista a la ràdio de la BBC, Kuroda va dir que l’organisme té a l’abast altres mesures, si calen, però que no passen per l’ helicopter money.

Kuroda va defensar que el Japó s’ha beneficiat de tenir una separació “clara” entre les institucions que dissenyen la política fiscal i les que vetllen per la política monetària, com el mateix banc central del país. “No crec que a aquestes altures haguem d’abandonar aquesta estructura institucional. No cal i no és possible optar per l’helicòpter”, va dir Kuroda.

Malgrat tot, els mercats havien especulat amb la possibilitat que la mesura es prengués a finals d’aquest mes. Després que Kuroda esvaís aquesta via, el ien es va disparar i va pujar de l’1%, senyal que no s’esperva.

programar el cos

Amb l’entrada en escena del Barça, ja estan en marxa tots els campions de les grans lligues europees. A 24 dies de debutar oficialment en l’anada de la Supercopa d’Espanya, els de Luis Enrique van iniciar ahir la seva pretemporada, període que marca les pautes del curs i que serveix per mesurar les aspiracions del vestidor. La seva importància va més enllà de la d’agafar musculatura i compensar la inactivitat parcial dels futbolistes durant l’estiu. “És vital i serveix per millorar prestacions, prevenir lesions i netejar les molèsties que arrossegues del curs anterior”, apunta a l’ARA David Juan, fisioterapeuta amb experiència en dinàmiques d’equips professionals i que actualment treballa amb tenistes de rànquing ATP.

La seva planificació ha d’incloure “un treball d’adaptació, d’exercicis amb peses i petits canvis de ritme abans d’augmentar les càrregues, aprofundir amb dobles i fins i tot triples sessions si el futbolista necessita fisioteràpia”. Tot i poder dissenyar a grans trets una guia, l’impacte que té en cada esportista és diferent: “S’ha de personalitzar el pla de treballperquè no hi ha dos estats físics iguals. No tots s’entrenen de la mateixa manera, ni han de fer-ho. A vegades restar unes simples repeticions d’un exercici pot evitar que un efectiu acabi sobrecarregat. És fonamental escoltar l’esportista. Les pautes no s’han de seguir sí o sí, s’han d’adaptar. I aquí és on entra la figura de l’entrenador i del preparador físic. Lacomunicació entre tots dos ha de ser constant per analitzar el rendiment real dels seus deixebles”, explica.

Les conseqüències

El format de les gires de les grans potències, marcades per viatges constants amb avió i una quantitat immensa de quilòmetres recorreguts, complica encara més l’estabilitat d’aquest procés. “El principal problema d’aquests desplaçaments és la musculatura, que també té uns horaris i no descansa. Si t’entrenes, canvies de país i més tard tornes a exercitar-te, no et recuperes físicament. Tens, per tant, la musculatura adormida”, comenta Sergi Luis Riera, fisioterapeuta especialista en prevenció de lesions en esportistes d’elit. El Barça, conscient d’això, ha apostat en aquesta ocasió per un tour continental de 9.934 km, cinc desplaçaments i quatre partits amistosos. El club minimitza el desgast però no l’elimina. “És realment negatiu no tenir un dia a dia actiu, pautat i regular. Si estàs assegut vuit hores durant un vol, es produeix una pèrdua d’elasticitat. Quan el jugador aterra i arriba a les instal·lacions, està obligat a treballar amb el físio perquè les seves fibres recuperin capacitat de moviment”, afegeix. Tot està enfocat a prevenir lesions, el gran llast dels equips de primeríssim nivell i que poden suposar la diferència entre l’èxit i la inoperància.

“Durant l’estiu, els cracs perden la seva propiocepció, sistema que regula el desplaçament d’un individu sobre un entorn. Les articulacions tenen uns sensors que t’ajuden a prevenir un possible trencament, perquè s’adapten a com trepitges. S’ha de treballar dia a dia. Aquesta cadena es trenca al juny i per això cal recuperar estabilitat”, recalca Riera. El Barça és un dels conjunts que pateix més físicament durant els tres primers mesos d’entrenaments. Luis Enrique va haver de fer front a nou baixes per molèsties muscularsl’any passat, dues més que el 2014 (7) i quatre menys que el 2013 (13).

Xoc de realitats

La professionalització de la rutina individual -i coral- dels equips és evident i ha aconseguit suavitzar radicalment el trauma físic de l’inici de les pretemporades. Segons explica a l’ARA un exnutricionista d’equips de la Lliga BBVA, els futbolistes actualment es cuiden per voluntat i no per imposició, com passava deu anys enrere. “Llavors era habitual trobar-te amb algú que es reincorporava a la feina en baixa forma i amb una mica de panxa. Les vacances eren sinònim de desconnexió, de dormir poc, beure molt i no fer bondat amb alimentació. Era molt evident, perquè tampoc es complia una taula d’exercicis diaris per pal·liar aquesta ratxa d’excessos. I no parlem d’un o dos casos, ni molt menys”, explica.

Ara hi ha hagut “un canvi d’escenari”, argumenta Juan, gràcies “a les noves tecnologies, el gran moment dels departaments sanitaris del clubs -gràcies a les inversions que s’hi han fet- i a la mentalitat dels esportistes, que saben que han de dur un estil de vida saludable per rendir al màxim”. “Les noves generacions ja vénen educades esportivament i coneixen el seu cos. Saben quan tenen molèsties i quan poden forçar. Això ha permès, entre altres coses, que els cossos allarguin la seva vida professional. Ara veiem homes de 35 anys amb un cos adolescent. Sense consciència i capacitat de sacrifici, però, no s’aconsegueixen els objectius”, explica.

els gossos i la platja

Corredisses i llengües enfora. Amb una afluència d’usuaris més aviat baixa per ser el dia de la posada de llarg, els gossos van estrenar ahir, sota un sol de justícia, la platja canina que ha posat en marxa l’Ajuntament de Barcelona a la platja de Llevant, a la zona de Diagonal Mar. Ho ha fet amb més d’un mes de retard respecte al calendari previst, però això no va deslluir la inauguració, que es va fer mentre els banyistes, només uns metres més enllà, es mostraven totalment aliens al projecte i, a l’altra banda de les tanques que separen la zona, els periodistes s’ho miraven atents.

És en aquest escenari que sortia del recinte el Txesco, encara mullat i embolicat amb una tovallola. La seva propietària, la Maria, el portava en braços i es mostrava encantada amb les instal·lacions. Tot i que venia en cotxe des de Sant Andreu i el gos no és un gran amant de l’aigua, la Maria feia dies que visitava la zona per comprovar si ja estava habilitada. El resultat és un tancat de 1.250 metres quadrats que inclou dues dutxes per a persones, una per a gossos, un abeurador, dos urinaris i dues papereres encastades a la sorra. És l’únic espai de tot el litoral de la ciutat on s’autoritza la presència de gossos. L’aforament està limitat a cent persones amb els seus animals de companyia i, quan estigui enllestit l’accés definitiu -previsiblement aquesta setmana-, es verificarà que només hi entren gossos degudament identificats amb el xip i que, si són de races perilloses, portin morrió.

Polèmica a la carta

L’espai, però, ha rebut crítiques dels dos costats: d’associacions animalistes que el consideren insuficient i demanen que els gossos tinguin més espai, però també d’associacions veïnals de la zona, constituïdes en un front comú, que recelen tant de la manera com s’ha escollit l’espai com de les garanties d’higiene.

“Estic molt enfadada”, deia ahir la Carmen Palacios, mentre contemplava com els primers gossos prenien possessió del seu espai. Té un fill de 30 anys que va en cadira de rodes i diu que, tot i les reiterades demandes, mai ha aconseguit que aquesta platja s’habiliti amb una passarel·la que li permeti arribar fins a l’aigua. Ara, en canvi, viu com una injustícia que sí que es munti una passera perquè les mascotes arribin fins al seu tancat. També veu com un greuge els 48.000 euros gastats en la instal·lació i els 20.000 que es calcula que costarà el manteniment -una brigada netejarà manualment matí i tarda l’espai, buidarà les papereres i garbellarà la sorra, mentre que a la nit un tractor aprofundirà aquesta neteja de manera mecànica- quan, diu, la resta de la zona està “especialment bruta”. El Fausto, en canvi, critica que l’espai habilitat és massa petit: “Hi ha pipicans més grans”, lamenta, més enllà de la queixa repetida que s’ha trigat molt a posar en marxa aquest espai.

El Moviment Diagonal Mar, que s’ha constituït fa poc i representa els 7.000 veïns dels blocs de pisos més propers a la costa, també ha denunciat amb insistència que l’Ajuntament no ha deixat prou clar que la platja canina encara no funcionava i que alguns propietaris, fins i tot, s’havien colat a l’espai encara en obres. Per això, asseguren, la zona s’havia omplert d’excrements abans d’hora. La portaveu del moviment, Mari Carmen García, matisa que no estan en contra dels gossos, sinó de la manera com s’han fet les coses i d’haver-se assabentat de la iniciativa a través dels mitjans. El front veïnal ha proposat al consistori una ubicació alternativa per a la platja: la plataforma on s’havia de situar el zoo marí, a tocar del Fòrum, tot i que el consistori ha declinat l’al·legació en entendre que de cara a altres estius es poden plantejar possibles emplaçaments alternatius. L’Ajuntament també ha rebutjat la petició dels animalistes, aplegats a l’Espai del Gos, perquè s’ampliés la superfície d’aigua reservada als gossos. L’equip municipal remarca que la ubicació es va escollir per motius tècnics, en tractar-se d’una zona situada en un extrem de la platja i delimitada per un espigó.

Informació i excrements

“És una mostra de convivència entre persones i animals”, remarcava ahir la comissionada d’Ecologia, Eva Herreros, abans de puntualitzar que s’ha estat en contacte amb els veïns de la zona per llimar diferències. A més, recordava que quan es va permetre que els gossos baixessin al metro també hi va haver polèmica i, després, la situació ha quedat normalitzada. La prova pilot d’aquest espai, que el consistori anomena “àrea d’accés per a ciutadans amb gossos a la platja”, s’allargarà fins al 25 de setembre. Hi haurà sempre dos informadors que atendran els usuaris i repartiran bosses de recollida d’excrements.

robin holandes

Caminar, en general, no és una activitat que aixequi grans passions ni que es percebi com un fet digne d’admirar entre la població. I menys en l’era del sedentarisme patològic. Però, en canvi, hi ha gent que no es resisteix a la moda de fer el Camí de Sant Jaume, una activitat que requereix caminar però en la qual sempre hi ha un motiu superior, ja sigui demanar o agrair alguna intercessió divina. És el caminar de masses, diríem, una mena de gimcana internacional convertida en repte vital.

Però la majoria de senders del món sortosament mai esdevindran un parc temàtic del caminar. Són camins traçats aprofitant rutes de transhumància o bé antigues vies de comunicació que es recuperen per a la pràctica del senderisme. La xarxa de senders a Europa és enorme, infinita, i ens permet conèixer el territori de primera mà.

Un que sempre recomano fer és el de Floris Graaf V. Aquest camí transcorre íntegrament per territori holandès, concretament per les províncies del sud-oest, enmig de l’anomenatcor verd holandès. El context històric d’aquest sender de gran recorregut és la vida d’un personatge cabdal en la història del país: Florenci V, comte d’Holanda i Zelanda. Aquest noble del segle XIII era conegut per ser un governant just amb els seus súbdits i per portar a la pràctica polítiques avantguardistes que van modernitzar i pacificar els seus territoris. La seva figura va assolir rang de mite quan, víctima de complots obscurs, va ser assassinat pel rei Eduard I d’Anglaterra i va servir posteriorment com a font d’inspiració moral per als holandesos del XVIII en la seva lluita per independitzar-se dels castellans.

El camí, de 245 km, comença a Amsterdam i arriba a la localitat fronterera de Bergen op Zoom, a tocar de Flandes. Està, en general, ben senyalitzat, tot i que en ocasions la cosa es fa confusa quan s’està enmig de paratges lacustres o torberes extenses. El trajecte és pràcticament pla, amb un desnivell acumulat prop del metre d’alçada i sovint transcorre enmig de terres guanyades al mar, els famosos pòlders holandesos. Amb una mitjana de 35 km al dia, aquest camí es pot fer en una setmana i és fàcilment assequible per a tots els públics.

El sender comença en la concorreguda plaça Dam de la capital holandesa però ràpidament l’entorn es fa rural i el paisatge, tot i que molt humanitzat, es presenta tranquil, ordenat i amb un entramat d’infinits canals, rius i masses d’aigua. Just virar cap al sud ens trobem amb el Muiderslot, el castell on van assassinar Floris Graaf i on va néixer la seva llegenda. A continuació travessem els llacs de Loosdrecht, una zona lacustre immensa d’on s’extreia torba, aigua potable i arenes per abastir la ciutat d’Amsterdam, que actualment és una reserva d’aus i una àrea d’esbarjo per a practicants d’esports nàutics.

Durant el trajecte no ens trobarem amb grans ciutats tret de Dordrecht, una bonica vila coneguda pel seu pintoresc port fluvial i per ser el lloc on es va gestar la unió de les províncies holandeses just abans de la seva independència. La resta del recorregut passa per poblets meravellosos, alguns d’ells fortificats, com és el cas de Willemstad o Nieuwpoort, que sembla que no hagin patit modificacions durant segles. El paisatge sempre és confortable, habitualment solitari i de vegades fins i tot espectacular. És el cas de quan passem per Kinderdijk, el pòlder amb més concentració de molins de vent centenaris del país que ha esdevingut, en el seu conjunt, Patrimoni de la Humanitat.

Abans d’arribar al final, però, encara ens queda una última parada singular, Oudewater, un poble conegut a l’Edat Mitjana per les seves balances de pesar gra i les seves bruixes. Popularment es creia que les bruixes no pesaven gens i, per saber si una dona ho era o no, la pesaven en aquestes balances, que segurament eren manipulades per a l’ocasió

EL SAXO DE CLINTON

La primavera del 1992 Bill Clinton era l’aspirant demòcrata a la presidència dels Estats Units. No era, encara, un contendent gaire conegut. Els oponents que li disputaven el càrrec eren George Bush pare, en aquell moment inquilí de la Sala Oval, i l’independent Ross Perot.

Quedaven cinc o sis setmanes per a la convenció i molt pocs diners. Calia trobar una manera eficaç perquè Clinton marqués diferències amb els rivals. Era difícil en una època en què uns candidats seriosos apareixien en els mateixos programes avorrits de política. L’assessor de premsa, Mandy Grunwald, va prendre una decisió insòlita: calia buscar un programa més distès on Clinton pogués exhibir el seu encant personal. Van triar The Arsenio Hall show, un dels talk show que començaven a despuntar en aquell moment. L’Arsenio tenia l’equilibri entre l’amenitat i el rigor, i no li importava, de tant en tant, parlar de política.

El 3 de juny del 1992, quan Clinton i Arsenio Hall es van trobar als estudis, el presentador es va fixar en la seva corbata: “No pots dur aquesta corbata de ratlles tan ensopida al meu programa...” N’hi va donar una de llampant, groga florejada. El responsable d’estratègia de la campanya es va treure les Ray Ban de la butxaca i va fer que se les posés. Clinton no ho veia clar però el van convèncer.

Anys més tard, Clinton va reconèixer que havia sigut una de les millors entrevistes que li havien fet mai: “La premsa només volia parlar d’estratègies i d’estimació de vot. En canvi l’Arsenio em va fer les preguntes que em faria un votant. No tenia res a veure amb un periodista polític”. Però més enllà de la conversa, aquella aparició televisiva va tenir un factor clau: Clinton va tocar el saxo en directe. Heartbreak hotel i God bless the child van ser els temes escollits. El director musical del programa, Michael Wolff, recorda l’actuació: “Podríem definir-lo com el saxofonista de l’institut. No era fantàstic però era bo”. Wolff li va fer una petició: “Si guanya les eleccions ens agradaria tocar amb la banda el dia de la seva presentació”. L’entrevista i l’actuació musical de Clinton van generar impacte. Els mitjans de comunicació més potents i l’establishment estaven sorpresos i horroritzats. Però com més enfadats els veien, més convençut estava l’equip de campanya de Clinton que s’havia encertat en l’estratègia.

Clinton va guanyar les eleccions i va complir la promesa. Wolff i l’orquestra del programa de l’Arsenio van tocar al Kennedy Center. Les Ray Ban estan exposades a la Biblioteca Pública Clinton de Little Rock.

Aquella decisió mediàtica va implicar el final d’una manera caduca de comunicar-se amb els electors, i l’inici d’una nova manera de seduir els votants. L’actuació amb el saxo de Clinton és l’origen del desastre actual: la frivolització de la política. Ha desaparegut el rigor i l’essència. Ara els presentadors només volen que els polítics ballin, cantin, plorin, juguin, riguin i parlin de la seva infantesa. Tot degenera. L’entrevista s’ha convertit en propaganda