Quisso

I tu tambe has tornat avui de Menorca i algunas coses que has poguit aprendre han estat.

QUISSO

Les vacances amb el nostre millor amic

Amb el sorgiment de la classe mitjana als anys seixanta va començar a aparèixer el concepte del gos com un membre més de la família. Això volia dir que durant l’època de les vacances a ell també se l’havia de tenir en compte. Un maldecap que encara arriba als nostres dies, tot i disposar de moltes més opcions que abans.

Si no és que la família es desplaça directament a la segona residència, on segurament el quisso disposi d’un jardí o de zones per on campar tranquil·lament, hi ha diferents opcions que cal tenir en compte. D’una banda, si endur-se’l de viatge és missió impossible, se’l pot intentar col·locar a algun amic o familiar que no faci vacances quan les fem nosaltres, una cosa molt més plausible que fa uns anys, quan tothom triava l’agost. Si aquesta opció no funciona, hi ha nombroses residències canines, fins i tot amb aire condicionat, espais de joc i altres gossos amb qui fer relacions d’amistat.

Ara bé, si el que es vol és compartir el viatge amb la mascota, aleshores és bo fer un desplegament de totes les guies pet-friendly del lloc de destí. Això vol dir buscar hotels dog-friendly, que no només accepten gossos, sinó que els tracten com un client més; fer els àpats en restaurants que disposin de terrassa (i platet d’aigua de cortesia) i localitzar parcs, platges i activitats d’oci on els animals siguin benvinguts. El que queda clar és que els quissos, com a membres de la família, també es mereixen unes bones vacances a l’estiu.

REVETLLA

Tret de sortida a les festes majors

Una de les festes per excel·lència dels nostres estius és la revetlla de Sant Joan. És la que l’inaugura. És una celebració de l’arribada del solstici que, segons Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, és universal i va molt més enllà de la religió. És la nit del foc i la pirotècnia, dos dels elements clau de les nostres festes populars. Després arriba la celebració de Sant Pere i de Sant Jaume, rèpliques menys massives.

És en aquesta època quan se celebren la majoria de festes majors dels pobles -les d’estiu, esclar-, en què encara es mantenen moltes tradicions: el ball a la plaça, els dinars de germanor i les sardanes, tot i que aquestes en menor mesura. Els jocs infantils també tenen un gran pes durant aquests dies festius, en què encara se n’organitzen de tradicionals -trencar l’olla, anar a peu coix, el joc de les cadires, les curses de sacs o el del mocador-, tot i que també s’han popularitzat les festes d’escuma, les bombolles de sabó gegants i els matalassos inflables. I esclar, les fires de sempre: autos de xoc, tir d’escopeta i cotó de sucre.

‘RODRÍGUEZ’

Una espècie en perill d’extinció

Ja fa 30 anys que la RAE admet rodríguez, aquella figura de l’home casat que es queda treballant a la ciutat mentre la família estiueja a l’apartament de la platja i aprofita que està sol per sortir de nit, deixar-se anar i potser, fins i tot, fer el salt a la dona. Sembla que el terme prové de la pel·lícula protagonitzada per José Luis López Vázquez el 1965 El cálido verano del señor Rodríguez, dirigida per Pedro Lazaga, que deu anys després va fer Tres suecas para tres rodríguez, que també abordava aquest fenomen tan popular a l’època.

Amb l’evolució del model familiar i la incorporació de la dona al món laboral, els rodríguez han perdut part del seu sentit, però no es pot dir que hagin desaparegut. Albert Pla Nualart a l’article El que ens queda de ‘rodríguez’, publicat l’estiu passat en aquest diari, plantejava que els rodríguez d’avui, tant homes com dones, són “aquells que gaudeixen simplement tenint una mica de temps per a ells” durant la solteria provisional d’estiu. Per a Pla Nualart, l’excitació de ser rodríguez ja no té a veure amb la transgressió sexual, sinó amb el fet de poder viure durant uns dies “sense compromisos i obert a tot el que pugui passar”. I, naturalment, ja tampoc no és només cosa d’homes.

ROTLLO (D’ESTIU)

Les feromones de l’amor, lliures!

Des de sempre, la temporada estival ha sigut un parèntesi de la rutina on l’amor i les feromones flueixen amb plena llibertat. Ja ho retratava aquella cançó d’Els Pets que parlava d’un “petó amagat darrere l’església, que té gust de sal de mar i de nit plena d’estrelles”.

L’estiu porta desenes d’anys, per no dir de segles, col·leccionant primers petons i primeres experiències sexuals per a molts joves i adolescents. Una evidència que s’ha retratat en nombroses cançons, pel·lícules i sèries, com la mítica Verano Azul, en què el Javi i el Pancho ja es disputaven apassionadament l’amor de la Bea. Més cap aquí, els anuncis estil “mediterràniament” continuen recordant com a l’estiu és possible que visquis les millors experiències amoroses de l’any o de la vida.

SANGRIA

El plaer de barrejar fruita amb alcohol

Què té la sangria que agrada tant a tothom? Si l’hi preguntes a un turista, et dirà que éstypical spanish i, a més, molt econòmica. Tot i que sempre s’ha atribuït aquesta beguda alcohòlica a l’estat espanyol, el seu origen és dubtós.

Hi ha documents del 1788 que afirmen que el nom prové de la paraula anglesa sangaree i que era una beguda inventada pels anglesos que es prenia molt a les seves colònies americanes. Així va ser com es devia donar a conèixer a les colònies espanyoles d’Amèrica, on l’anomenaven “llimonada de vi”. Més tard, cap al 1850, se’n va començar a estendre el consum a la península Ibèrica.

Sigui com sigui, aquesta beguda alcohòlica que consisteix en vi, fruita picada, sucre i licor, és una de les estrelles indiscutibles de l’estiu. Al mateix nivell també hi trobem el tinto de verano, un combinat de vi i gasosa, i per als cervesers la refrescant cervesa amb llimona o gasosa, popularment coneguda com a clara. En àmbits més locals, el rom cremat, l’aigua de València, el rebujito, la sidra, el kalimotxo o la pomada de Menorca són algunes de les begudes més populars durant els mesos estivals per combatre la calor i fer festa!

600

La revolució de les quatre rodes

El 1955 es va presentar per primera vegada al Saló de l’Automòbil de Ginebra el 600, l’utilitari que va revolucionar la mobilitat a Espanya. El fabricant de cotxes Seat va començar a produir aquest model a la Zona Franca de Barcelona i va sortir a la venda per uns 390 euros, 65.000 pesetes de l’època. La introducció de l’utilitari va ser un dinamitzador clau per a l’economia espanyola i les excursions de cap de setmana amb la família es van convertir en una escapada habitual.

“El 600 es va convertir en una icona cultural de la llibertat i l’oci, com abans ja ho havia sigut la Vespa per a les parelles joves”, explica el professor d’història del turisme de la UOC Lluís Garay. La demanda de vehicles de quatre rodes encara es va disparar més amb la inauguració de l’autopista del Mediterrani a la dècada dels setanta, amb la qual s’aconseguia comunicar tota la costa mediterrània amb França, com recorda el professor de turisme del Tecnocampus José María Raya.

El 2015 hi havia gairebé 28 milions d’automòbils a Espanya. La mobilitat en cotxe està fent un nou salt amb les opcions col·laboratives. La plataforma per compartir cotxe Blablacar n’és una entre moltes: la filosofia és compartir, estalviar i de passada reduir l’impacte ambiental.

SOUVENIR

El poder imparable del ‘kitsch’

Durant generacions l’estiu ha sigut l’època fetitxe dels col·leccionistes. Encara avui et pots trobar recopiladors de culleretes, didals o plats ornamentats amb la catedral o l’edifici de torn. El poder del kitsch que inunda aquestes botigues de records, disseminades per tot el planeta, mai s’atura, perquè sempre hi ha persones disposades a comprar. Tots recordem els barrets mexicans que es venien fins fa poc a les Rambles, les nines flamenques i les postals de dubtós disseny artístic. Avui dia els souvenirs amb motius del Barça i de Gaudí han suavitzat, una mica, els records d’altres èpoques.

‘TOPLESS’

Vestir com quan vam arribar al món

El topless, és a dir, la pràctica de deixar al descobert la zona superior del cos en llocs públics, ja el practicava Gala Dalí als anys trenta a les platges de Torremolinos. Però no va ser fins al 1964 que l’estilista Rudi Gernreich va llançar el monoquini. Es tractava d’un banyador negre amb dos tirants que deixava els pits al descobert. La mítica Brigitte Bardot va ser una de les primeres models que el va popularitzar.

Tot i aquesta revolució d’ensenyar una part del cos tan íntima en llocs públics, el fet és que els nudistes ja feia temps que ho practicaven. De fet, el nudisme va sorgir d’un moviment molt més ampli conegut com a naturisme, que es va popularitzar a Alemanya i els països centreeuropeus a final del segle XIX. Eren uns anys de gran expansió industrial i tecnològica que van provocar que moltes persones volguessin despullar-se per recuperar de nou el contacte amb la natura.

VACANCES PAGADES

Una victòria sindical que pot perillar

El 1936, per primer cop en la història dels drets laborals, el govern francès del socialista Léon Blum obria la porta a les vacances pagades. Aquesta victòria del moviment sindical es va estendre per Europa i el 1972 va entrar en vigor el conveni sobre les vacances pagades de l’Organització Mundial del Treball. L’Espanya franquista del Sindicat Vertical va ratificar el pacte, tot i que no va ser fins al 1983 quan el govern socialista de Felipe González va fixar el mínim de 30 dies de vacances pagades. Mentre que a Europa s’assolia aquesta fita, els Estats Units, on les vacances pagades encara no són habituals ni un dret, es mantenen com l’excepció del món occidental.

Tanmateix, aquí els agost d’oficines desertes ja són cosa del passat. Fins no fa tant la producció s’aturava durant tot un mes a l’estiu, però ara la globalització -i, per tant, la imbricació amb el comerç mundial- ja no ho permet. A més, en un mercat laboral amb molta temporalitat, la possibilitat de fer vacances cada vegada és menys real per als treballadors més vulnerables. “L’estiu és quan hi ha més oportunitats de trobar feina al sector serveis i interessa més guanyar en salari que en descans”, explica el professor d’economia aplicada de la UB Raül Ramos. En canvi, segons Ramos, els empleats amb sous més alts han guanyat en aquest aspecte i ara tenen més flexibilitat per decidir quan marxen.

VAGÀNCIA

La migdiada, reina de l’estiu

L’estiu és el regne de la vagància, del plaer de no fer res. I com a país mediterrani que som, la migdiada forma part de la nostra cultura. Hi ha pobles que encara es queden completament deserts a les hores centrals del dia. Tothom està practicant el sagrat ritual de la migdiada. L’estiu és el moment en què ens podem tornar a abandonar al relax i benestar que ens proporciona la becaina, un moment del dia que ens permet carregar piles per a la nit estiuenca, tan carregada de màgia i bones vibracions. I és que el descans de la tarda és l’altra cara de la moneda del ritme que hi haurà més tard, quan se’n vagi el sol i la nit ens desperti tots els sentits. Per a un descans reparador, els experts recomanen fer una dormida cap a les quatre de la tarda, de màxim vint minuts, estirats i amb poc soroll. Al costat del mar, sentint el vaivé de les onades i sobre una gandula, pot ser la manera perfecta per gaudir d’aquest plaer dels déus.

VENTILADOR

L’etern conflicte pel control de l’aire

Cada estiu el mateix conflicte, ja sigui a casa o a les oficines. Mai ningú tindrà la mateixa temperatura corporal, i allà on un es noti aclaparat per la temperatura, l’altre tindrà la sensació d’estar atrapat dins d’un iceberg. En tot cas, l’aire condicionat és un bé molt preuat quan les temperatures es tornen impossibles i la jornada laboral és igual de llarga que la resta de l’any. Un avenç que, encara que no ho sembli, és cosa de fa quatre dies. No fa tants anys que treballar a l’estiu era sinònim de passar calor, molta calor. Amb l’ajuda de simples ventiladors o ventalls no n’hi havia prou per aconseguir una temperatura raonable.

Tradicionalment hi havia tota mena d’invents casolans per combatre la calor: penjar llençols mullats de les finestres perquè es refredi l’aire, abaixar les persianes durant tot el dia, vestir amb teixits blancs de lli, posar un bol ple d’aigua i gel davant del ventilador o aplicar-se compreses mullades pel cap i el cos, fins i tot en zones públiques. Amb el temps, no és d’estranyar que l’agost es convertís en el mes de les vacances per excel·lència. Els aires condicionats també han contribuït a repartir millor les vacances.

‘VERANO AZUL’

L’estiu imaginat per la tele

Les novel·les d’aventures de fa cent anys, farcides d’adjectius per descriure zones ignotes, eren la principal font d’inspiració per a un viatge d’estiu (o rescabalar-se per haver nascut dècades abans del low cost ). La televisió va apropar mil i un paratges, però també va començar a crear un imaginari compartit sobre què significava passar l’estiu. Als anys vuitanta Verano Azul va mostrar què volia dir estar de vacances a Nerja. I molt abans que els creuers rebentessin preus, els espectadors podien tastar aquest luxe veient Vacaciones en el mar. A Catalunya, el fet diferencial s’imposa: a l’estiu els espectadors de TV3 ressusciten el David i el Lopes amb les reposicions de Plats bruts. I l’audiència acostuma a respondre. Això sí: són vacances de poca expansió turística. I molts plats a la pica.

XALET

De la casa de Heidi a la segona residència

Quin és l’origen dels xalets? Van néixer als Alps, especialment als suïssos, com una forma integrada en el paisatge de fer front als problemes del fred i la neu i la gestió de la ramaderia. L’origen dels xalets seria, doncs, la casa de l’avi de la Heidi. A molts països el terme es continua associant a les zones de muntanya, però a casa nostra també s’adopta per a les cases d’estiueig de la costa.

Són habituals els diumenges d’estiu amb l’AP-7 col·lapsada de cotxes i famílies que han anat a passar el cap de setmana a l’apartament o la casa d’estiueig. Unes imatges que demostren que el fenomen dels que surten de la conurbació barcelonina a passar els dies de festa a la segona residència no ha anat a menys, sinó al contrari. Els pobles de la segona corona metropolitana, especialment al Maresme i el Vallès, estan plens de xalets: cases unifamiliars amb una mica de pati, seguint el model americà, més o menys integrades al poble, sovint en urbanitzacions. A partir dels anys seixanta i especialment als vuitanta, amb la millora de les comunicacions, aquest procés es trasllada a tot el litoral i també a la muntanya. I en una tercera fase, a partir del 2000, els residents de les zones turístiques comencen a comprar -o a construir-se- xalets com a primera residència. Hi ha urbanitzacions a la Costa Brava on el percentatge d’ocupació local ja és molt elevat. No obstant això, un gran nombre de xalets han quedat buits i hi comença a haver problemes a causa de les ocupacions il·legals.

XANCLETA

La moda estiuenca sempre torna

Si mirem enrere, no fa tants anys que a l’estiu ens destapem. Gairebé fins als anys vint estava mal vist tenir la pell morena, de manera que les dones es resguardaven del sol tapades de dalt a baix i amb un paraigua, com a mínim. Més tard, els metges van començar a receptar els banys de sol als pacients amb l’objectiu de curar algunes malalties. Des d’aleshores, la moda estiuenca s’ha destapat cada vegada més, fins al punt d’intentar evitar com més capes de roba millor.

Anar en pareo i xancletes a la platja -avui dia tan natural- hauria sigut impensable per a les nostres besàvies. Actualment la moda ofereix un ampli ventall d’accessoris: des d’ulleres de sol que recreen totes les èpoques passades fins a barrets i gorres, les clàssiques espardenyes, les avarques menorquines, vestits amb estampats llampants i bosses de platja que van des de senzilles teles de colors fins als tradicionals cabassos de palla de tota la vida. Les opcions són il·limitades i per a tots els gustos.

XIRINGUITO

Punt de trobada dels estiuejants

Un dels orígens que s’explica sobre els xiringuitos són els quioscos improvisats que muntaven els treballadors de les plantacions de canya de sucre a Cuba al segle XIX. Més tard, el 1913, es va obrir El Chiringuito, un bar de la platja de Sitges anomenat així en homenatge a l’illa de Cuba.

Per a Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, un altre dels orígens dels xiringuitos són berenadors com els que hi havia a la platja de la Barceloneta entre el segle XVIII i principis del XIX. Es tractava d’estructures molt senzilles que muntaven els pescadors a la platja i on aprofitaven per cuinar i vendre les seves captures als estiuejants.

A partir d’aquí, els xiringuitos han evolucionat fins avui, en què n’hi ha des dels més senzills fins als que organitzen sessions de ioga o música en viu. I per descomptat, els més fashionde tots: els food trucks, amb els seus menjars exòtics, vegetarians o 100% ecològics.

olerdola

No sé si són gaires, d’entre els milers de nens i joves de les escoles que cada any visiten Olèrdola, els que fan el mateix que vaig fer jo quan vaig anar-hi d’infant: estirar-se dins les tombes antropomorfes fins a trobar la que encaixava més amb la meva mida (n’hi ha unes quantes de nens; la mortalitat infantil a l’època medieval era elevada). Les tombes antropomorfes -sepultures excavades a la roca- també són conegudes amb el nom de tombes olerdolanes, pel fet que aquí n’hi ha força i és on es van documentar per primer cop.

No ho he pogut comprovar perquè ara a l’estiu els visitants són ben diferents dels de la resta de l’any. Els turistes que aquests dies busquen un petit parèntesi cultural a tantes hores de platja han suplantat els grups d’escolars que desfilen durant el curs per aquest excepcional jaciment del Penedès, que és ideal per conèixer una part essencial de la nostra història, no només perquè és a prop d’on viu la meitat de la població del país, l’àrea metropolitana, sinó també perquè hi ha molts vestigis ibers, romans i, sobretot, medievals.

El primer que em trobo, en arribar a Olèrdola, abans d’entrar al recinte, és una muralla romana. És una de les més antigues que hi ha a Catalunya i una de les més importants i ben conservades, juntament amb la d’Empúries i Tarragona. Em dirigeixo al centre d’interpretació, on he quedat amb un dels seus responsables, en Xavier Fernàndez Nieto, que és del Vallès Oriental però la feina l’ha dut a viure al Penedès.

El que expliquen les pedres

Faig una ràpida visita al centre, perquè el que em convoca són les pedres i el que poden arribar a explicar. D’algunes d’elles se n’han fet un munt d’interpretacions, incloses de contradictòries. M’assabento que el lloc on sóc havia sigut una masia que va ser enderrocada fa anys per instal·lar-hi l’espai d’acollida del conjunt d’Olèrdola. Quina bestiesa!

Guiat per en Xavier, passejo per tot el recinte, força gran. Em crida l’atenció el que segur que els nens, quan passen, diuen que és una piscina: una cisterna de l’època romana. Sembla acabada de fer i té una capacitat d’uns 35.000 litres. Entrem tot seguit a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola -quin gran encert que, quan es va fer la restauració, es deixés visible la part del terra que és la mateixa roca de la muntanya!-. I caminem fins a l’únic lloc de la península Ibèrica de l’època dels ibers on s’ha trobat una tintoreria-adoberia -s’hi feien servir plantes per fer els colors de la vestimenta.

Mentre passegem amunt i avall veig més d’un fragment de ceràmica a terra. En Xavier em diu que n’hi ha força però que no els recullen -i no són per recollir, esclar-; només agafen nanses o peces singulars.

“En època ibèrica, Olèrdola era un poblat realment important; la capital era a Tarragona, i Olèrdola, juntament amb altres assentaments com la Ciutadella de Calafell, era un dels que tenia força pes territorial”, em comenta en Xavier mentre ens dirigim al Pla dels Albats. Allà trobem un equip d’arqueòlegs excavant una de les zones medievals. Converso amb Núria Molist, cap de recerca del jaciment.

“Olèrdola és una ciutat, a l’inici de l’Edat Mitjana, als segles X i XI, abans del floriment dels mercats i de les viles”, m’explica la Núria, molt vinculada a Olèrdola des de fa una pila d’anys (el 1986 va començar a dibuixar-ne les restes). “Aquest és un jaciment excepcional, un paradís per als arqueòlegs, perquè té moltes fases d’ocupació i perquè alberga una ciutat medieval pràcticament sencera per excavar. Només s’ha treballat en el 10%”, em diu la Núria. Té el front amarat de suor però no busca gaire l’ombra dels arbres; està habituada a treballar sota el sol, com els pagesos (tot i que la major part de l’any li toca fer feina de despatx).

Situació estratègica

“Per què penses que es va ocupar, aquesta muntanya?”, pregunto a la Núria. “Bàsicament perquè és una muntanya protegida naturalment. Té tota una sèrie de penya-segats al seu voltant, i això ja li fa d’estructura de defensa. Un altre element és la posició geogràfica, que permet el control del territori”. Efectivament, des d’aquí dalt es veu el mar, la serra de Prades, la part sud del Parc del Garraf... I Vilafranca del Penedès -una cruïlla de camins que va anar creixent-. “Ah, també hi ha presència d’aigua, un element fonamental que explica la presència humana: aquesta és una muntanya de roca calcària, envoltada de fonts”.

Agafo el cotxe camí de la Colònia Güell. Deixo a la dreta la serra de l’Ordal, nom que associo de seguida a Olèrdola. Sí, tenen la mateixa arrel, confirmo en una repassada ràpida a internet. Però no aconsegueixo saber quin significat tenen aquests topònims. A la xarxa en veig un munt, d’interpretacions. Tothom hi diu la seva. Com passa amb les pedres de l’extraordinari jaciment que ja he deixat enrere.

Dies de música i cultura medievals

Olèrdola és una ciutat perduda. A l’època medieval era una de les deu ciutats de Catalunya. Algunes veus diuen que podrien haver-hi viscut unes 2.000 persones. El territori on es troba era zona de frontera, el nord de la frontera d’Al-Àndalus i el sud de l’Europa cristiana, carolíngia. Per tant era una terra de ningú. Els cristians, un cop van travessar el Llobregat, s’hi van anar establint. Però no s’hi van estar gaire temps.

Amb el lema de “La ciutat perduda” s’organitzen durant tot aquest cap de setmana un reguitzell de propostes, per a tots els públics i totes les edats, que tenen el propòsit de reivindicar el valor històric de la cultura medieval amb una mirada d’avui. S’hi convoca la figura de Mir Geribert, príncep d’Olèrdola i personatge històric d’aquestes contrades. Mitjançant una fusió poc habitual d’arquitectura amb música medieval i experiències artístiques contemporànies, es convida el visitant a conèixer la cisterna romana, el poblat ibèric, les muralles, l’església o les restes del castell. El circ, la performance, l’escultura, el teatre i la música són algunes de les disciplines mitjançant les quals el visitant podrà fer un viatge a mig camí entre la història i els somnis. Hi haurà també una exposició d’instruments medievals.

El Conjunt Monumental d’Olèrdola forma part de la Ruta dels Ibers, un projecte de turisme cultural coordinat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya que té per objectiu donar a conèixer els principals jaciments ibèrics del nostre país, així com els pobles que els habitaven. L’espai el gestiona l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

LES CLAUS:

• Hi ha molts vestigis ibers, romans i, sobretot, medievals.
• Durant l'Edat Mitjana era una ciutat gran: podrien haver-hi viscut unes 2.000 persones.
• La muralla romana és de les més ben conservades de Catalunya.

europeritzar

No seria descartable que a Mario Draghi, president del BCE, se li escapés ahir un somriure. El Banc d’Anglaterra va sortir en tromba per fer front als efectes econòmics que ja està tenint el Brexit, la decisió d’abandonar la Unió Europea, en la fins fa poc vigorosa economia britànica.

El governador de l’organisme britànic, Mark Carney, va comparèixer ahir per complir amb les previsions i anunciar una retallada del preu del diner històrica: els tipus d’interès per a la lliura esterlina es van situar en el 0,25%, 25 punts bàsics per sota del 0,50% on estaven situats. A més, el Banc d’Anglaterra va recórrer a altres mesures d’estímul que en els últims temps s’han fet habituals a Frankfurt, seu del BCE: ha ampliat en 60.000 milions de lliures esterlines (71.500 milions d’euros) el seu programa de compra d’actius, que supera així el mig bilió d’euros, i destinarà 11.800 milions d’euros més a la compra de deute de les empreses.

La retallada de tipus, que ja es va deixar entreveure en conèixer-se el resultat del referèndum sobre el Brexit, es va decidir per unanimitat i suposa el punt final a set anys d’estabilitat en el preu del diner al Regne Unit. Els tipus havien estat en el 0,50% des del 5 de març del 2009, data en què la institució va llançar el seu programa de compra d’actius.

Aquesta política expansiva busca animar l’economia de diferents maneres, però en última instància el que vol és fomentar l’accés a la liquiditat i esvair les possibilitats d’aturada econòmica a l’espera de temps millors. D’una banda, reduirà els costos dels préstecs per a famílies i empreses. De l’altra, amb l’augment de la compra de deute sobirà, es rebaixarà la seva rendibilitat, cosa que reequilibrarà les inversions cap a actius de més risc i, a priori, augmentarà el flux de crèdit. A més, amb la compra de deute corporatiu s’espera que els venedors reinverteixin en altres actius d’empreses. El Banc d’Anglaterra també estrenarà un mecanisme de finançament per als bancs que vol garantir que el crèdit arriba als consumidors.

Horitzó negre

Mentre els primers indicadors de sotrac econòmic s’han anat succeint en les últimes setmanes, el Banc d’Anglaterra va explicar ahir la raó que l’ha portat a extremar la seva política expansiva: els seus nous pronòstics per al 2017 indiquen que el creixement passaria del 2,3% esperat a un 0,8%. Aquesta és la retallada més imporant de previsions des del 1993. De cara al 2018, el Banc d’Anglaterra creu que en comptes del 2,3% es creixeria a l’1,8%. Tot plegat, una situació típicament europea.

ull al gos!

Ja li agradaria al Mag Lari, o al Mago Pop, gaudir de les estratègies d’engany d’alguns animals. N’hi ha de tota mena. Un d’aquests trucs consisteix a crear falsos ulls per despistar els depredadors. La majoria de depredadors, per incapacitar la víctima com més aviat millor, dirigeixen l’atac a la zona del cap. Per aquest motiu hi ha espècies, com ara els peixos i les papallones, que porten una marca semblant a un ull a la part posterior del cos. Es pot viure sense cua, però no sense cap. Aquest és el tipus d’engany més senzill. Com que per al depredador l’ull fals és igual de semblant a l’ull autèntic, les probabilitats que ataquin el cap de la víctima es veuen reduïdes al 50%.

Generalment el que succeeix és que l’ull fals és una mica més gran que el veritable, i així les probabilitats s’inclinen lleugerament a favor de la presa. Però la cosa no acaba aquí: algunes espècies, per reduir encara més les probabilitats de ser atacats a la zona del cap, fan que l’ull autèntic quedi amagat. Per exemple, en els peixos papallona l’ull veritable no es veu perquè el travessa una llarga línia fosca. Fins i tot hi ha peixos que incrementen aquesta il·lusió òptica nedant enrere al mínim senyal de perill. Tan sols a l’últim instant de l’atac el peix Lari opta per canviar de direcció.

Però els ulls falsos, a part de servir per orientar els atacs cap a un lloc erroni, també poden ser utilitzats per sorprendre l’enemic. En aquests casos no funcionen com a elements de desviació de l’atenció, sinó com a mecanismes de sorpresa i dissuasió. L’exposició sobtada d’un parell d’ulls de grans dimensions és molt utilitzada per repel·lir atacs. Hi ha papallones que es camuflen molt bé, però en ser descobertes obren les ales mostrant dos grans ulls. Si un depredador, encara que sigui per una fracció de segon, sospita que s’enfronta a una àliga, pot ser que es tiri enrere, temps suficient per escapar.

I vet aquí el misteri dels falsos ulls en gossos. Si us hi fixeu, alguns gossos, just sobre els ulls, presenten unes taques molt conspícues que realment semblen ulls. Alguns opinen que aquests falsos ulls serveixen per confondre el bestiar i aconseguir que se senti més pressionat, fins i tot quan el gos està dormint. D’altres pensen que també podrien tenir certa influència cap als humans, cosa que podria resultar especialment interessant si el gos ha de fer tasques de vigilància. És possible que aquests falsos ulls no fossin seleccionats d’una manera conscient pels humans. Aquests només devien triar els gossos en funció de si feien bé la seva feina. Però podria ser que coincidís que els que treballaven millor fossin, precisament, aquests de quatre ulls. Una altra possibilitat, ben diferent, seria que els falsos ulls simplement fessin augmentar l’atractiu del gos. Especular és gratis i divertit...

El consell: Refregar-se amb excrements

Hi ha moments en què moltes persones entren en crisi i es penedeixen d’haver adoptat un gos. Aquest pensament arriba, sobretot, quan observem que el gos es menja excrements o bé quan es refrega amb cadàvers d’animals o fems. Encara que sembli mentida alguns gossos hi troben atractiu. De fet, forma part de la conducta normal del gos. És difícil de corregir. El més important és estar amatent. Tenir gos no sempre és tan idíl·lic com ho pinten els anuncis.

el banyador

Qualsevol que hagi anat de botigues buscant roba de bany per a l’estiu, deu haver notat que l’oferta de banyadors per a dones s’ha multiplicat. El fet és que han deixat de ser una peça destinada a dones grans o amb complexos, per entrar al pòdium de les tendències. Segons explica el gegant de la distribució online Amazon, la venda de banyadors a través de la seva web ha crescut en l’últim any un 45%. Però és només una qüestió de moda?

Entre els molts motius de l’auge dels banyadors, l’editor de continguts de l’empresa de coolhuntersThe Hunter Projects, Maurici Figuera, apunta a la reivindicació “d’alliberar el cos o recuperar estils que deixin enrere els excessos dels últims anys”. Apostar pel banyador pot suposar una actitud de rebuig a la temuda operació biquini, i a la pressió social que pateixen les dones per estar perfectes a l’hora de mostrar el seu cos a l’estiu.

“Indubtablement hi ha una tendència a cuidar-se, amb un benestar més holístic. I la comoditat a l’hora de vestir troba aquí el seu espai”, apunta Figuera. La idea de la comoditat com un fet en auge es demostra en l’explosió de peces com els pantalons amples, abans també reservats a les dones grans, que ara omplen els penjadors de botigues com Zara i H&M amb mil i un estampats. O la roba interior de cotó i colors pàl·lids, de marques com la catalana The Nude Label, de Mataró, i la francesa Baserange, que pugen a la mateixa velocitat que cauen les vendes de tangues.

De comoditat en parla també la dissenyadora i directora creativa de la firma Andrés Sardá, Nuria Sardá, que ha constatat un augment en la demanda de banyadors i ha ampliat la seva oferta amb una peça més per cada una de les sèries. “Per a nosaltres, el banyador sempre ha sigut una peça clau a l’armari de les dones. Permet jugar més amb l’espectacularitat de la línia i amb el que es vol mostrar i ocultar”. A més, Sardá assegura que com a peça de robadóna molt de joc a l’hora de combinar estils: “És perfecte com a top per sortir de nit o per als moments de platja o vaixell en els quals una es vol sentir més segura”.

Cristina Font, una lleidatana que viu a Barcelona, es declara abonada al banyador, sobretot al principi de l’estiu, i agraeix que ara hi hagi molta més oferta a l’hora de triar. “M’agrada perquè és molt més estètic -assegura-. El meu hit és un banyador de la marca American Apparel de fa cinc anys, que està com el primer dia”. Font combina sovint aquesta peça de bany amb roba de carrer: “M’agrada especialment amb una faldilla o uns pantalons curts, és un look molt festivaler!”

El bronzejat no està de moda

Un dels motius que moltes dones esgrimeixen en contra d’aquesta peça de roba és que deixa marques a la pell després de prendre el sol i el bronzejat queda desigual. Però la moda en aquest sentit també canvia. Com assenyala Figuera, “el color de pell ideal canvia per temporades, tot i que, com passa amb la moda, no tothom s’hi apunta”. Encara que segueix havent-hi molta gent “obsessionada” a posar-se morena, “ des del punt de vista de la moda es porten les pells pàl·lides”.

No es tracta només d’una qüestió estètica. La presa de consciència dels riscos que l’exposició al sol suposa per a la pell és un altre dels motius que poden fer apostar pel banyador. Quan posar-se morè deixa de ser un dels objectius d’anar a la platja, la quantitat de pell que tapa la roba ja no és tan important. Compten altres coses.

També són sensuals

Encara que el banyador sigui un aliat perfecte en termes de comoditat -no t’has de preocupar per si una onada et fa moure el biquini-, no significa que renunciï a la sensualitat. De fet, entre les tendències de banyadors d’aquesta temporada s’imposen models igual d’arriscats o més que qualsevol biquini. Així ho remarca Figuera, que exposa que, “encara que un banyador clàssic pugui ser una opció molt viable per a una dona que no vulgui sentir-se exposada, també tornen els banyadors dels anys 90, com els que lluïa Pamela Anderson a la sèrie Los vigilantes de la playa”.

Sí, el banyador de patró alt torna, i com més engonal queda al descobert, millor. A aquesta moda dels anys 90 s’hi han apuntat també moltes famoses, com ara Beyoncé, Irina Shayk, Kim Kardashian i Selena Gomez, i cada vegada més marques, com Asos, Urban Outfitters, Minimale Animale, Princess Polly i American Apparel, aposten per modelar aquest tipus de peces. Però, tot i que aquesta tendència sembla limitar-se a un reduït cercle d’ influencers d’internet, totes les firmes aposten per la sensualitat que permet el banyador. “A Agüita Swimwear ens sentim molt identificats amb la idea que un banyador pot ser molt més sensual que un biquini”, exposa Patricia Lodos, dissenyadora d’aquesta marca de roba de bany feta a Barcelona. Lodos explica que els banyadors sempre han suposat el 70% de les seves col·leccions, però que han notat un gran increment de vendes especialment des que són actius a les xarxes socials. “Sempre hem apostat per la bellesa i l’elegància que comporta portar un banyador de cos sencer”. Els seus dissenys aposten per la doble licra i les corbes, amb patrons estudiats perquè afavoreixin i siguin còmodes. “Els banyadors de tall sensual, molt elegants, amb esquenes d’escàndol i colors molt vius, sempre han sigut el nostre producte estrella”, diu Lodos.

Pel que fa a la moda de bany feta a Barcelona, a més de l’oferta d’ Agüita Swimwear, hi ha moltes altres opcions entre les quals podem trobar el nostre biquini ideal. En són exemples la botiga Janina, de llenceria i moda de bany, que fan banyadors a mida, o els que venen marques com ara AllSisters, Jää by Lula, Mi&Co i Grain Supply Co.

l'esternitzacio

Una freda nit d'hivern de deu fer 20 anys, un motorista misatger, va trucar  a l porta de Bonanova per ferme firmar l'externalitzacio del fons a Vidacaixa. A canvi de signar et donaven 6000 euros alla mateix. La temptacio era gran. I el cos debil i va firmar. De tots els empleats. una vintena entre ells el Joanot no van firmar. Han guanyat i perdut no se quants judicis que sempre revoquen tribunals mes alts. I no se si arribara  Bruselles. Es una cosa semblan a al clausula terra. Es diu que si guanyessin la demanda, la mitja de diners que  va perdre cada beneficiari estaria entre 300000 i 400 mil euros. Pero els valents porten 20 anys quasi sense poder dispossar. Jo no ho secalcular ni el perque pero si que deu ser aquesta quantitat per les rebrincades que van fent  els tribunals. El dubte com el colar es, si aquets lluitadors. molts de la CGT al final combressin, seria extensible als demes. ?Al diari Barcelona, la majoria de la plantilla va pactar una miseria amb el suport del UGT i mai mes. Els 12 que varem anar amb el advocat Sevillano crec que es deia del carrer casp i cada dos o tres anys els hi otia als germans Dalmau, 2 o 3 milions de epsetes, fins arribar als 5 del 7 que reclamavem. L'ultim avis, la secretaria del despatx ens va dir la quantitat equivocada amb euros i encara estem desmaiats. I ara deixo pas al diari que explicara co va anar i qui va ser el llestet uqe amb l'operacio es va guanyar un lloc de per vida a la galeria de FIP, versio malparida de VIP. VidaCaixa, la filial d’assegurances de vida de CaixaBank, continua guanyant distància als seus competidors. La companyia va tancar el primer semestre de l’any amb un benefici net consolidat de 242 milions d’euros, un 66% més que en el mateix període del 2015. Els seus responsables van explicar ahir que aquesta millora en els resultats es deu a la bona evolució del negoci, tant d’estalvi com de risc. Tot i així, sense comptar els beneficis extraordinaris, el grup va registrar un augment del benefici més moderat, amb un 24% més fins al juny respecte al 2015.

El volum de recursos gestionats per VidaCaixa va augmentar un 11%, fins als 63.648 milions d’euros, i el grup té més de 4,3 milions d’assegurats, un 7% més que l’any passat. El grup assegurador va destacar l’augment de la rendibilitat dels seus plans de pensions individuals, que se situa en un -0,23%, respecte al -0,67% de la mitjana del mercat.

A més, la companyia va augmentar en 4,5 punts la seva quota de mercat, fins al 28,8%, i se situa a més de 16 punts del segon competidor del rànquing. De fet, segons dades del servei d’estadístiques del sector d’assegurances, el creixement interanual de VidaCaixa, que arriba al 65%, se situa per sobre del creixement mitjà del mercat, que tanca al juny amb un 39%. Aquests resultats incorporen per primera vegada la cartera de plans de pensions de Barclays a Espanya, que l’entitat catalana va comprar al banc britànic l’any passat. De totes maneres, VidaCaixa va informar que aquests actius encara no han tingut cap efecte en els beneficis.

Impuls de l’estalvi

El negoci de l’estalvi és el que funciona més bé per a l’asseguradora. Concretament, les aportacions a plans de pensions i les primes a assegurances d’estalvi individuals són les que van experimentar un creixement superior, amb un augment del 78%, fins als 4.895 milions, respecte al mateix període del 2015.

L’any 2011, CaixaBank es va vendre el 50% del negoci assegurador, principalment, la branca de salut i de llar que gestionava amb Adeslas, al grup Mutua Madrileña per un total de 1.075 milions d’euros. L’operació va significar un tomb estratègic, ja que l’asseguradora era una de les prioritats de l’entitat, que ara aposta pel segment de les assegurances de vida.

PDC A L'ESCOLA D'ESTIU

Junts pel Sí (JxSí) i la CUP van tancar el curs al Parlament exhibint sintonia. La ratificació en el ple de les conclusions de la comissió del procés constituent, l’admissió a tràmit de la llei de l’Agència Catalana de Protecció Social i l’entrada a registre de la segona llei de ruptura -la de l’administració tributària catalana- donaven un nou impuls al procés sobiranista i recosien unes relacions que s’havien torçat al juny, quan els cupaires van certificar el seu rebuig als pressupostos del Govern. Aquell episodi va deixar algunes cicatrius i una qüestió de confiança al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que serà el primer gran debat que hauran d’afrontar els diputats quan la cambra catalana torni a aixecar la persiana al setembre.

A l’espera que el president català celebri aviat una ronda de contactes amb tots els partits per preparar la votació que ha de redefinir el full de ruta, els dos grups independentistes afronten una nova negociació que aquest cap de setmana s’ha començat a perfilar. Dissabte el diputat de la CUP Benet Salellas detallava les reclamacions de l’esquerra anticapitalista de cara al debat i reclamava un compromís amb la celebració d’un referèndum unilateral d’independència (RUI) el primer semestre del 2017. Els cupaires, que volen aïllar de les converses els pressupostos, pretenen que el debat de la qüestió de confiança pivoti sobre el camí a seguir per arribar a la independència.

Tanmateix, que l’esquerra anticapitalista hagi començat a posar condicions no ha agradat al Partit Demòcrata Català (PDC). La seva coordinadora general, Marta Pascal, va rebutjar ahir des de l’escola d’estiu de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) les exigències de la CUP i va avisar que “ningú està en disposició de posar condicions al que ha de passar a partir del setembre”. “Com es poden posar condicions als anhels i somnis de la gent si ja tenim la majoria parlamentària per tirar això endavant?”, va preguntar Pascal, que va instar l’esquerra anticapitalista a decidir si estan amb “els que sumen i construeixen” o amb “els que bloquegen”.

Salellas suavitza el to

Els dos grups comencen, doncs, distants les negociacions, tot i que ningú vol que es repeteixi l’agror que va succeir el no als pressupostos. Ahir el mateix Salellas suavitzava el to i, tot i demanar un “exercici efectiu del dret a l’autodeterminació”, afirmava que el referèndum “no serà una línia vermella”. A diferència del que va passar al juny, quan la campanya electoral contribuïa a exacerbar les diferències, aquest cop el front obert amb el Tribunal Constitucional (TC) arran de les últimes votacions al Parlament contribueix a la unitat de l’independentisme.

Així, Pascal va remarcar que no es mouran “ni un mil·límetre” amb independència del que faci el tribunal. I en un acte de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Sant Pere Pescador el president de l’entitat sobiranista i el diputat d’ERC al Congrés Gabriel Rufián reblaven el missatge. Tots dos van mostrar suport al Parlament i van instar-lo a tirar endavant el mandat del 27-S davant un Estat “indecent” que fa servir el TC “com a braç armat”.

Iceta insta ERC i el PDC a revisar la Constitució

El PSC entén que sense incloure el “dret a l’autodeterminació” a la Constitució espanyola el procés sobiranista no pot avançar. El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, va convidar ahir ERC i el PDC a implicar-se en la reforma de la carta magna. En una entrevista a l’ACN, Iceta va raonar que els dos partits haurien de formar part de la subcomissió que es creï al Congrés per debatre la reforma. Segons el dirigent socialista, això els permetria defensar les tesis sobiranistes i plantejar “una Espanya que es pugui fer i desfer a cop de referèndum”.(gERARD PRUNA)