Ministra

Dimite una ministra sueca tras dar positivo en un control de alcoholemia

• La ministra asegura que se siente “profundamente arrepentida” y que ha elegido dimitir porque cree que lo que ha hecho es grave

La ministra sueca, Aida Hadzialic, decide dimitir tras dar positivo en un control de alcoholemia (Vilhelm Stokstad / EFE)

La ministra de Educación Secundaria y para Adultos sueca, Aida Hadzialic, ha anunciado su dimisión tras dar positivo en un control de alcoholemia. Hadzialic reveló en una comparecencia que hace días fue sometida a un control en Malmoe (sur del país) cuando volvía en coche de un concierto en Copenhague y que la prueba arrojó como resultado 0,2 miligramos de alcohol en sangre, la cantidad mínima que en Suecia se considera delito.

"Decidí coger el coche a Malmoe creyendo por supuesto que ya no estaba bajo los efectos del alcohol", declaró en una rueda de prensa Hadzialic, quienadmitió haber bebido vino horas antes de ser parada en un control rutinario por la policía, que le puso una multa y denunció el caso a las autoridades. Hadzialic lamentó haber "decepcionado" a mucha gente y dijo estar "furiosa consigo misma", además de "profundamente arrepentida".

He elegido dimitir porque creo que lo que he hecho es grave”El primer ministro sueco, Stefan Löfven, socialdemócrata como Hadzialic, aseguró en un comunicado compartir con su ministra "el análisis sobre la gravedad de la situación" y lamentó "perder a una apreciada y exitosa colega", que presentará el lunes formalmente su dimisión. La titular de Educación Superior, Helene Hellmark Knutsson, asumirá temporalmente sus competencias.

De 29 años y originaria de Bosnia Herzegovina, Hadzialic asumió el cargo en 2014, cuando subió al poder un gobierno en minoría de coalición entre socialdemócratas y ecologistas, y se convirtió entonces en la ministra más joven en la historia de Suecia.

el perill dels animals

Si passegem per un paratge natural i veiem un animal, segur que no ens farà la mateixa impressió si és un cérvol que un llop. O si notem un pessigolleig a la mà, probablement tampoc respondrem de la mateixa manera si és una marieta o una aranya. L’experiència i tot allò que ens han explicat juga un paper determinant en l’avaluació que fem sobre el perill que poden representar els altres animals. Tanmateix, de quina manera ho avalua i gestiona el cervell?

Andrew C. Connolly i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels EUA i d’Itàlia, han analitzat l’activitat cerebral durant la percepció d’amenaça relacionada amb animals potencialment perillosos. Els resultats, que han publicat a The Journal of Neuroscience, indiquen que és un procés en dues fases. Primer el cervell categoritza de manera preconscient els animals en funció de la proximitat evolutiva que tenen amb nosaltres. I després avança quines poden ser les seves intencions utilitzant les mateixes estructures neurals que fem servir per avaluar les relacions socials.

Durant segles, els filòsofs s’han interessat per esbrinar de quina manera la nostra ment organitza el món en conceptes i categories significatives. Actualment aquesta qüestió s’insereix també en la neurociència cognitiva, a través de l’activitat dinàmica de les estructurals neurals del cervell humà. Forma part de l’anomenada epistemiologia empírica, l’objectiu de la qual és esbrinar de quina manera el cervell fa les representacions cognitives del món que ens envolta, incloent-hi la categorització i l’avaluació dels objectes i els altres éssers vius.

Diversos estudis clàssics publicats durant les dècades de 1960 i 1970 van demostrar que el cervell categoritza els animals en funció de dos paràmetres principals: la perillositat i la mida. En aquest treball, Connolly i els seus col·laboradors han examinat l’activitat cerebral mitjançant ressonància magnètica funcional en el precís instant d’avaluar l’amenaça que ens poden representar altres éssers vius.

Els investigadors van mostrar fotografies de diversos animals a un grup de voluntaris i van enregistrar la seva activitat neural. Les fotografies incloïen animals considerats com a poc perillosos o no perillosos en absolut, com marietes, tortugues i cérvols, i d’altres de pertanyents als mateixos grups zoològics però potencialment perillosos o molt perillosos, com aranyes (que són artròpodes com les marietes), serps (rèptils com les tortugues) i llops (mamífers com els cérvols). Com a control, també els van mostrar imatges de persones.

Matar formigues sense pietat

Els investigadors van observar que inicialment se’ls activava l’anomenat complex occipital lateral, que està implicat en la percepció i el reconeixement dels objectes i en la categorització de les imatges visuals. Tanmateix, no tots els animals fan que s’activi de la mateixa manera. Les imatges de mamífers no humans ho fan de forma quasi idèntica a les de persones, mentre que en els insectes es produeix de manera molt similar a quan veiem un objecte no animat. Per això ens resulta mentalment molt més senzill aixafar un insecte que un petit ratolinet. Pel que fa als rèptils, l’activació es troba a mig camí, la qual cosa vol dir que aquesta zona del cervell permet establir categories intermèdies de manera més o menys contínua, segons la proximitat evolutiva que de manera intuïtiva atorguem a cada grup d’organismes respecte a l’espècie humana. Aquest procés, però, és independent de la sensació d’amenaça que puguin representar.

Immediatament després d’aquesta categorització inicial, i de manera dinàmica, s’activa una altra zona del cervell, el solc temporal superior, que és exactament la mateixa que s’activa quan valorem les accions socials i les intencions d’altres persones a partir de les seves expressions facials. En aquest cas, l’activació és independent de la categorització prèvia, que ens fa distingir entre “animals quasi humans” i “animals quasi objectes”, i es relaciona directament amb la sensació d’amenaça que ens produeixen. Dit d’una altra manera, els mateixos circuits neurals que normalment fem servir per valorar, avaluar i prejutjar les interaccions socials i les intencions de les altres persones són els que ens permeten discernir l’amenaça potencial dels animals.D. Bueno és professor i investigador de genètica a la Universitat de Barcelona

L’AGRESSIVITAT DEIXA EMPREMTA EN EL CERVELL

Un estudi amb adolescents realitzat per les universitats de Cambridge, Southampton i Roma mostra que l’agressivitat i la violència es poden observar al cervell mitjançant ressonància magnètica. Els investigadors van seguir joves diagnosticats amb trastorns de conducta o problemes de conducta persistents, com ara robatoris, situacions de violència o altres accions destructives. La diferència respecte a adolescents que no mostren aquests comportaments es troba en les regions frontals i temporals. Els especialistes creuen que el resultat és una prova que aquests tipus de comportaments són un trastorn psiquiàtric i no tan sols una forma de rebel·lia.

l'ultima braçada

  21

7  

• La millor cursa de Phelps
• Simone Biles es consagra amb el seu segon or als Jocs de Rio

• 

01. L’última braçada de Belmonte -a la dreta-. 02. La badalonina, amb la medalla d’or. / RICHARD HEATHCOTE / GETTY DAVID GRAY / REUTERS

ALBERT LLIMÓS

En les últimes quatre braçades no va treure el cap de sota l’aigua. Sense respirar, esprement al màxim tot l’organisme, Mireia Belmonte va fer l’últim esforç per coronar quatre anys a l’infern, una dura preparació a les ordres de l’inflexible Fred Vergnoux, i obtenir la seva primera medalla d’or en uns Jocs Olímpics, el repte que s’havia fixat per a ella mateixa després de dues plates a Londres. “Fa quatre anys em va dir «Guanyaré», i ho ha fet. Està boja, és increïble”, va sentenciar emocionat el tècnic francès, que l’acompanya des de l’any 2010.

La catalana va guanyar els 200 m papallona per un gest instintiu, una mitja braçada, l’última de les 92 que va fer, que li va permetre superar per només tres centèsimes l’australiana Madeline Groves. La badalonina es convertia, amb 25 anys, en una de les tres millors esportistes espanyoles de tots els temps, amb dues plates a Londres i un or i un bronze a Rio, que li permeten igualar la tenista Arantxa Sánchez Vicario i la nedadora de sincronitzada Andrea Fuentes. Precisament aquesta última fa anys que la coneix, des que van començar a compartir piscina quan tenia “14 o 15 anys”. “Per fi ha trobat algú que li ha sabut treure el potencial que tenia a dins, el Fred (Vergnoux) ha sabut obrir una ment atapeïda i l’ha fet volar: l’ha domat, l’ha sabut conèixer”, va resumir Fuentes des de Nova York, on va veure l’exhibició d’una Belmonte que ahir va classificar-se amb el vuitè millor temps per a la final dels 800 m lliure.

L’última braçada -mitja, en realitat- va ser un gest “instintiu” perquè “veu que queda curta”, explica l’exentrenador de Belmonte, Carles Subirana, l’home que la va veure deixar enrere l’adolescència i convertir-se en campiona d’Europa. “Si no hagués fet aquesta minibraçada no hauria guanyat”, sentencia Joan Ballester, especialista d’aquesta modalitat. Com li va passar a Michael Phelps als Jocs de Londres de fa quatre anys, quan va allargar l’última braçada i, per darrere, va aparèixer el sud-africà Chad Le Clos per arrabassar-li l’or. “Phelps és molt gran, té molta envergadura i, en el seu cas, fer el canvi en la braçada és més difícil”, matisa Subirana per remarcar les diferències de l’americà amb el gest que va permetre a Belmonte resistir l’envestida final de Groves. Amb una particularitat, precisa Blanca de la Fuente, responsable de biomecànica al Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada, que ha acompanyat durant més de quatre anys la catalana monitoritzant tot el seu treball: “No estira només els braços, com molts fan en casos així; la seva potència de batuda li permet escurçar la braçada i fer una última empenta amb els peus”.

“Va estar els últims 7-8 metres sense respirar... això no ho fa tothom”, hi afegeix l’entrenador Jordi Jou, que no va poder veure en directe la cursa dels 200 m papallona perquè era a pocs metres, amb la seva nedadora Jessica Vall, que estava a punt per saltar a la piscina. Belmonte va saber donar-ho tot quan tocava, tot calculat: si la carrera hagués durat “dos metres més”, la japonesa Natsumi Hoshi (bronze a 35 centèsimes) hauria guanyat, va admetre ahir Vergnoux.

La clau del triomf

En els tres viratges anteriors la catalana ho va quadrar, va fer tres viratges “perfectes” que li van permetre anar reduint la distància amb Groves, explica el tècnic de la Federació Catalana de Natació al CAR de Sant Cugat, Luis Rodríguez. Aquí hi va haver la clau del triomf. Si l’última braçada va evitar que les mans de Groves toquessin abans la paret, el tercer viratge va ser determinant perquè la badalonina arribés al final amb avantatge. Belmonte va accelerar en els últims metres de la penúltima piscina, un canvi de ritme per arribar amb més potència al gir i la posterior submersió, demostrant que “fa tres anys que treballa a consciència” aquest camp, remarca Rodríguez.

En poc més de sis dècimes el seu cos gira completament, explica De la Fuente. “És com una pilota, no pots alentir la velocitat, has de quadrar l’última braçada per rebotar amb més força”, detalla l’especialista del CAR andalús. “No es va posar gens nerviosa, no va voler sortir abans d’hora de l’aigua”, afegeix Subirana sobre aquest últim gir. El “cinquè estil”, com es coneix en l’argot de la natació el treball subaquàtic -quan els nedadors bussegen-, va ser decisiu per al triomf.

En els últims 50 metres d’aquesta prova tan exigent, molts nedadors redueixen la longitud de les braçades, augmentant el ritme però perdent velocitat. Belmonte va ser impecable i precisa en l’execució: 24 braçades a les dues últimes piscines, fent bones les hores de treball a Sierra Nevada per acostumar-se a “nedar amb fatiga -com explica Ballester-: el Fred ho porta a l’extrem. Fa molt fondo. Fan molts metres, hi ha setmanes que fan 150 quilòmetres a l’aigua, quan un grup normal en pot fer de mitjana 80”. Va ser així especialment durant els tres primers anys del cicle olímpic, dedicats sobretot a fer càrregues llargues, una preparació mil·limetrada que la lesió a l’espatlla de l’any passat va truncar, obligant-la a renunciar al Mundial de Kazan. Aquest 2016, en canvi, els quilòmetres a la piscina van anar baixant -“115-120 setmanals com a màxim”, assegura De la Fuente-, mentre l’altitud en les sessions de preparació anava pujant per arribar en les millors condicions a la cita de Rio.

Quatre anys a l’infern

L’infern dels últims quatre anys. El despertador a les 6 del matí sis dies a la setmana. Cinc hores diàries a l’aigua, supervisades per Vergnoux, De la Fuente i Javier Argüelles. Dimarts, dijous i dissabte fent “llargues sèries”, “treball extensiu”. Dilluns, dimecres i divendres, fent també moltes piscines, però completant la feina amb un treball de potència. Com el que feia amb un cinturó amb pesos, ancorat a la paret, que Belmonte es posava per fer sèries de 15-20 metres en apnea a Sierra Nevada. Un exercici que va donar els resultats esperats, com es va demostrar en l’últim viratge, quan Groves va quedar enrere.

El treball de Belmonte ha sigut titànic. Ha canviat la seva estructura corporal des que va pujar al segon lloc del podi a Londres. Des de llavors ha fet piscina i més piscina, però també carreres de muntanya a màxima altitud per la serra granadina, ascendint dels 2.320 metres del CAR fins al pic del Veleta, a gairebé 3.400. Vergnoux creu molt en el treball en altitud. “Si ell pogués portar la piscina al pic del Veleta, ho faria”, explica De la Fuente, totalment convençuda. El francès porta el cos humà fins al nivell màxim d’exigència, a la màxima intensitat.

Fins i tot va fer instal·lar una tenda d’hipòxia, on es pot simular l’altitud, al dormitori de Belmonte a Sierra Nevada. L’habitació doble es va convertir en simple, perquè una gran tenda transparent envoltava el llit de la nedadora. Ni les nits podien ser tranquil·les. L’or es guanya baixant a l’infern 24 hores al dia. “D’aquesta manera, s’entrenava a molta altitud però dormia fins i tot a més altitud, cosa que dificulta encara més el treball de recuperació -explica la tècnica del CAR-. Ho tenien tot calculat des de l’endemà de la tornada de Londres”, sentencia De la Fuente. “S’ha de tenir molt clar, com ho tenia ella. Són quatre anys”. Esforç màxim a màxima altitud, sis dies per setmana, però incloent exercicis perquè el cap de Belmonte no explotés. La rutina s’havia de trencar amb sessions d’esquí o amb alguns minuts de boxa per deixar anar el braç com si fos una potent braçada. Una feina que va permetre a la catalana arribar a Rio “sabent que era la que més i més bé s’havia entrenat”, assegura Rodríguez. Belmonte no va arribar només preparada físicament, sinó sobretot mentalment: era l’hora de sortir de l’infern.

Per això, una de les primeres coses que va fer un cop va tenir penjada la medalla d’or va ser treure’s el preuat metall del coll i posar-l’hi al francès que li ha fet la vida impossible durant els últims quatre anys, però que l’ha ajudat a aconseguir el repte que Belmonte havia assegurat que superaria just acabat Londres.

Una estratègia sota l’aigua

L’altre aspecte important, segons Rodríguez, durant els 124 segons que va durar la cursa va ser la tàctica que va utilitzar Belmonte. A l’aigua també hi ha un punt d’estratègia. La catalana va arrencar una mica més ràpid de l’habitual, conscient que Groves sortiria a dominar, però alhora segura perquè en els “últims 100 metres és la millor de totes”. L’australiana, però, també va guardar-se un punt per al final i va sorprendre Belmonte, que l’havia avançat en l’últim viratge, lluitant fins a l’extenuació. “Vaig patir molt en els últims 25 metres, la japonesa anava bé, i l’australiana s’havia guardat energies”, va admetre el seu extècnic, que ara entrena a Dinamarca. Belmonte va resistir. Va abaixar el cap durant els últims metres i va fer l’exercici que havia repetit milers de vegades a Sierra Nevada.

Aquest cop, sense pesos ni cinturons, va aguantar les envestides de les rivals per guanyar l’or que havia promès feia quatre anys. Gràcies a una última mitja braçada. La 92.

romans de badalona

Si pregunteu “Quin és el principal llegat dels romans a Catalunya?”, el més probable és que us responguin “La llengua”. Esclar. Però quines coses més? Doncs bé, les respostes poden ser molt variades perquè ens han deixat una bona empremta en la major part d’àmbits de la societat, a vegades ben visible i d’altres menys -o gens-, com ara les clavegueres. Hi reflexiono tot passejant pel Museu de Badalona, on hi ha una mostra real de la xarxa de clavegueram de la Badalona romana, Baetulo. Aquesta xarxa tenia un col·lector principal, clavegueres secundàries i embornals que recollien l’aigua del carrer. Un senyal de la seva eficàcia és que es van fer servir fins al segle XIX i en algun cas fins i tot fins a principis del segle XX.

El sistema de distribució de l’aigua, separant les aigües netes de les brutes, va significar un avenç importantíssim a les ciutats romanes, sobretot pel que fa a la millora de la higiene pública. A més d’aigües pluvials i restes fecals, a la xarxa del clavegueram hi anaven a parar els residus que generava l’activitat quotidiana. Gràcies a les anàlisis carpològiques i arqueobotàniques de les restes conservades a les clavegueres de Baetulo, s’han sabut un reguitzell de coses dels badalonins romans, com per exemple que els pèsols, el peix i els eriçons de mar formaven part de la seva dieta.

La descoberta del subsòl romà

Visito el subsòl del museu, on hi ha els principals vestigis de Baetulo, que va ser fundada en els primers decennis del segle I aC i va perdurar fins al segle VI dC. Els ulls s’han d’acostumar a la foscor, una foscor moderada, esclar. A mesura que avanço en el recorregut es posa en marxa la il·luminació del tram on sóc (hi ha un sistema de sensors que detecten la presència del visitant). No sé si aquest sistema aconsegueix una certa dosi d’intriga pel que encara has de visitar i encara no es veu, però sí que fa que concentris l’atenció en el tram que visites.

Al damunt del subsòl romà hi ha l’edifici del museu, que el custodia. No és el primer edifici que s’ha construït en aquest indret. El 1977 l’Ajuntament va atorgar llicència d’edificació i s’hi va aixecar un bloc de pisos. Gràcies a una intensa lluita veïnal i a la intervenció del museu, el cas va arribar al Tribunal Suprem, que va declarar il·legal l’edifici per excés de volum i, quan estava gairebé acabat, el primer Ajuntament democràtic el va fer enderrocar, cosa que va permetre la conservació i la posterior museïtzació de les restes.

Avui m’acompanya Esther Espejo, responsable de comunicació del museu. Ens aturem una bona estona a les termes. Tenen tres sales dedicades als banys: el frigidarium -sala freda-, el tepidarium -sala tèbia, lloc d’uncions i massatges- i el caldarium -sala calenta-. ¿Hi anava tothom, a les termes? “Sí, sí, eren gratuïtes”. Les dones també? “Les dones hi anaven als matins. Hi feien exercicis gimnàstics, jugaven a pilota, feien peses i tenien cura del seu cos fent-se massatges i aplicant-se ungüents”. A les termes és on es va iniciar una nova museografia que després va estendre’s per tot el museu, una “museografia de les sensacions”, en diuen: van pintar-se de color negre les parets modernes, per fer ressaltar les romanes, i van incorporar-se sons -de lluitadors sobre la palestra, d’aigua al frigidarium, de foc al caldarium...

“El nostre públic majoritari són els nens que vénen amb l’escola i, al juliol, els dels casals, i també la gent gran, a través de grups com les Aules d’Extensió Universitària o la Universitat de l’Experiència. Els grans tenen moltes ganes de conèixer sense necessitat d’exàmens...”, m’explica l’Esther. “Els casals s’omplen cada any de seguida. Els nens s’ho passen pipa. Han fet maons, menjars d’època romana, expressió corporal, vestits romans, han elaborat ungüents i perfums exòtics... Aquest any han treballat el mosaic. El nom de cada nen es romanitza el primer dia; molts ni saben el seu nom real. Hi ha nens que acaben plorant d’emoció el dia que s’acaben els casals!”

M’ha fet sentir una mica outsider pensar que no pertanyo a cap de les dues franges d’edat que visiten el museu, petits i grans. No formo part del perfil habitual del visitant d’aquest museu. En canvi, ara que acabo la visita, m’he sentit com si formés part de la vida romana durant una estona: he sentit el soroll d’un carro que passava pel carrer, la veu d’un pregoner que feia saber que havia arribat el peix, el plor d’un nen i una mare que mirava de consolar-lo... tots parlant en llatí, per descomptat.

El Museu de Badalona busca nous públics i no ho té fàcil, tot i que ja nota com Barcelona està saturada de turisme i l’escup al seu entorn més proper. Seria bo, però, que qui el visiti no ho faci perquè li interessa el nostre patrimoni però vol evitar les cues de la Sagrada Família, sinó perquè vol conèixer com ens vam romanitzar.

El jardí del patrici Quint  Licini Silvà

Al soterrani d’un edifici situat a escassos metres de la seu principal del Museu de Badalona es conserva, gairebé complet, l’estany del jardí d’una casa romana de Baetulo, que es va construir a finals del segle I dC. A Baetulo s’han trobat altres cases benestants com aquesta, la majoria situades a la part alta de la ciutat, com la Casa dels Dofins i la Casa de l’Heura del carrer Lladó. En una de les habitacions d’aquesta última s’hi va trobar la Tabula Hospitalis, la placa de bronze que documenta el pacte d’hospitalitat entre els badalonins i un patrici anomenat Quint Licini Silvà Granià. El personatge esmentat en aquesta taula probablement era l’amo de la mansió.

Els romans tenien passió per la natura. En algunes ocasions feien pintar fins i tot jardins, plantes i flors a les habitacions que donaven al jardí, amb la finalitat de prolongar, de manera fictícia, l’espai verd dins la casa. El jardí en època romana era un lloc tranquil allunyat dels sorolls estridents del carrer. Aleshores les ciutats eren d’allò més sorolloses: els venedors anunciaven a crits pel carrer les seves mercaderies, els carros passaven fent xerricar les rodes sobre l’empedrat, i els esclaus es discutien animadament per veure qui tenia preferència de pas. El jardí era, per a les classes benestants, un lloc de repòs, allunyat de tanta cridòria.

Per saber quina vegetació hi devia haver fa 2.000 anys al jardí de Quint Licini s’han fet anàlisis arqueobotàniques i de pol·len en diverses zones de l’interior de la piscina. La sorpresa va ser comprovar que els tipus d’arbres i plantes són els mateixos que ara coneixem a la zona.

Les claus

• La ciutat de Baetulo es va fundar en els primers decennis del segle I aC i va perdurar fins al segle VI dC.
• Els principals vestigis -les termes i la zona del fòrum- es troben al subsòl del Museu de Badalona.

un germa petit?

El 10 de juliol, l’Aya, de 10 anys, va tenir una germaneta. La seva mare, la Fàtima, va donar a llum a les 27 setmanes d’embaràs, onze abans del previst. La nena va haver de ser hospitalitzada a l’UCI de l’Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron, on continua ingressada a l’espera d’arribar a les 38 setmanes. Fins fa poc, l’Aya s’hauria d’haver quedat a casa i no hauria pogut veure la seva germana fins que sortís de l’hospital. L’únic que hauria sabut era que la seva mare passava molt temps fora de casa i que la seva germana estava malalta.

Des de fa uns mesos, però, el servei de neonatologia ha engegat el Projecte Germans, una iniciativa per acompanyar i preparar els germans dels nadons ingressats a l’UCI. És un programa pioner a l’Estat, on generalment els menors tenen prohibida l’entrada en aquest tipus d’espais. “La unitat de cures intensives d’un hospital no és el lloc més acollidor del món. Fins i tot els estudiants de medicina es moren de l’espant quan veuen els nadons, amb els seus respiradors, les bombes, els tubs... no és el mateix que veure’ls rosadets i amb llacets”, il·lustra el doctor Fèlix Castillo, cap de neonatologia de l’hospital. Per això, la intenció del Projecte Germans és preparar els nens d’entre 2 i 10 anys per poder entrar a l’UCI i entendre què hi passa i per què les seves mares hi van de visita tan sovint. L’estratègia, que han desenvolupat una psicòloga i una infermera de l’hospital, és fer-ho jugant.

Des que es va iniciar el projecte, cada dimecres a les 11 del matí els petits que tenen germans ingressats a l’UCI es troben a la ciberaula de la planta de neonatologia, on uns quants nens es distreuen fent manualitats mentre ells es preparen per fer el taller que els permetrà fer una visita als seus germans. Hi ha cares contentes i somriures nerviosos. Al centre de la sala hi han instal·lat una incubadora i, a dins, un nino amb una semblança sorprenent a un nadó prematur. El primer que els expliquen l’Estrella, la infermera, i la Maria Emília, la psicòloga, és que els nadons necessiten la incubadora per mantenir-se calents, igual que ho haurien fet al ventre de la mare. A continuació, proposen als nens que abillin el nino amb tot el que necessita fins que agafi la mida i el pes adequat. Les nenes s’obren pas i es posen mà a l’obra: li enganxen els elèctrodes per tenir controlats el batecs del cor, li enrotllen el saturador d’oxigen al voltant del peu, l’alimenten a través de la sonda... en uns minuts ho tenen tot preparat i observen satisfetes el resultat.

Menys estrès a la família

La següent cosa que els ensenyen és que quan la mare el visita el poden treure una estona de la incubadora perquè s’acostumi a la seva calor, la seva olor i la seva veu. “Qui vol fer de mare?”, pregunta l’Estrella. L’Aya s’ofereix i s’asseu en una cadira. Al voltant del pit li posen un buf, i a dins hi col·loquen el nadó. “És com la bossa d’un cangur”, els explica l’Estrella. L’Aya agafa el nino i l’abraça. Passats uns minuts, la Zaida, que també té 10 anys, fa d’infermera i torna a posar el nino a la incubadora. Tapen la caixa i se n’acomiaden. Ja estan preparades per veure els seus germans en directe.

En un dels boxs de l’UCI, l’Aya s’acosta a la seva germaneta, la Marian, que dorm dins la incubadora. “Ja ha crescut bastant”, fa notar la nena, contenta. Uns metres més enllà, l’Adriana, de cinc anys, ha vingut a visitar les seves dues germanes, la Daniela i l’Alèxia. Van pesar 1,4 i 1,2 quilos, i els seus pares, l’Eli i el Dani, es passen entre sis i set hores cada dia amb les petites. “Ara que sap què hi fem, l’Adriana està menys angoixada, i nosaltres també estem més tranquils”, confessa l’Eli, que va donar a llum el 10 de juliol, a les 27 setmanes. És el mateix que els passa al Jaume i a la Montserrat, que també tenen les bessones a l’UCI. Ells venien cada dia des de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), fins que van decidir agafar-se un pis a Barcelona. Cada dimecres la seva filla, la Cèlia, arriba puntual per visitar les seves germanes.

Reduir l’estrès de la família és el principal objectiu del Projecte Germans. La iniciativa ve avalada per un estudi realitzat entre els mesos d’abril i desembre de l’any passat. En aquest període, 82 famílies i més d’un centenar de germans van passar pels tallers. Guiats per l’Estrella i la Maria Emília, van poder constatar-ne la utilitat a l’hora de reduir l’estrès. De moment, l’únic que li falta al programa és un finançament propi dins de l’hospital. La Maria Emília, la psicòloga, hi participa de manera voluntària i afirma que amb més recursos podrien treballar amb més profunditat amb les famílies i detectar, com ja els ha passat, casos de violència de gènere o de malalties mentals.

el cim

Participar en rifes sempre fa gràcia, ja sigui per una morterada de calés o pel pernil del súper que no té gaire bona pinta però que ben segur que milloraria a la cuina de casa. Saps que la teva papereta és al bombo o a la bossa i, tot i que et vols convèncer que no et tocarà, tens aquella coseta que diu: Coi! I si...

Fa prop de dos mil anys, i segons l’historiador romà Flavi Josep, a la fortalesa de Massada, a Judea, va tenir lloc el sorteig més macabre del que tinc constància, i amb un premi que, us ho ben asseguro, a ningú li faria gens d’il·lusió. Anem a pams. Lluny de les terres fèrtils (o fertilitzades) del nord i el centre d’Israel i més enllà del Nègueb es dibuixa aquest altiplà èpic per a la història del poble hebreu i marc del nostre relat. Estem parlant del seu El Álamo particular, a l’alçada de Numància i molt més profund que el setge del 1714. No en va, any rere any els nous oficials del nombrós exèrcit nacional, dins del recinte que tanquen unes derruïdes muralles, juren fidelitat a la bandera de l’estrella de David i prometen que no tornaran a deixar caure la fortalesa.

Fortificada pel més que conegut rei Herodes (sí, aquell de la matança dels innocents i tota la pesca), va ser l’últim punt de resistència dels jueus contra els seus dominadors romans a finals del segle primer de la nostra era, durant la primera gran revolta jueva. Allà, els zelotes, una colla d’integristes religiosos, van suportar un any de setge de la desena legió. Quan els seus enemics van construir una rampa de terra impossible per poder accedir a les muralles amb un ariet i van comprendre que la derrota era inevitable, van decidir suïcidar-se a mans de deu guerrers triats per sorteig. I d’aquí tota aquesta història. Acabada la feina, es faria una tenebrosa segona volta d’on sortiria la persona que executaria nou dels botxins i que després es donaria mort a ell mateix.

L’experiència de visitar Massada és corprenedora, i això és dir molt, ja que estem parlant d’Israel, un país que, per als que ens agrada l’estudi del passat, té tanta història que ens aclapara. La millor manera, emotivament parlant, esclar, d’anar-hi és des de Beer Sheva, travessant el desert i, ja a Arad, agafar la carretera que s’enfila per les muntanyes. L’aridesa del paisatge sembla no acabar-se mai i l’ascens es fa etern. Però, amagada darrere del darrer revolt, s’hi amaga una visió impressionant. De fons, la vall del Jordà i la mar Morta, el punt més baix de la terra, a més de 400 metres per sota del nivell del mar. A tocar, un seguit d’altiplans entre els quals en destaca un amb una enorme rampa i el que semblen restes de construccions. És aquí quan el relat comença a fer-se realitat. Les (gairebé) imperceptibles restes del campament dels deu mil assetjadors, l’abocament de sorra i pedres perquè els romans salvessin el desnivell fins a les muralles i, ja a dins, les cases, el palau, els banys, l’immens dipòsit d’aigua... Però a prop de la sinagoga, uns plafons protegits per vidre ens expliquen que, en les excavacions fetes als anys seixanta, en aquell punt van trobar els òstracons de terrissa amb els noms dels participants en el sorteig del darrer dia de setge.Gallina de piel, que diria el savi.

La tragèdia viscuda atrau una gran quantitat de guiris (com si nosaltres no en fóssim, de guiris) que accedeixen al jaciment. La majoria, lluny del romanticisme, hi accedeixen amb el còmode telefèric que puja per l’altra banda del cim des de la més que recta carretera que uneix els hotels de sol i platja, visibles des dalt. S’hi fan fotos per corroborar que hi han estat de vacances abans de tornar a baixar, atipar-se a l’hotel i, de passada, fer una partideta de bingo a la sobretaula, que mai s’ha de perdre la il·lusió

Guillem Lopez Casanovas

El catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra Guillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955) és el coordinador de la nova comissió que han creat les Balears i Catalunya per millorar les relacions econòmiques i financeres amb l’estat espanyol. Tot i així, el vicepresident Oriol Junqueras ja ha avisat que la Generalitat no participarà en cap proposta de millora del finançament autonòmic.

La comissió que presideix es proposa avançar cap a una millora del finançament autonòmic. ¿Quines haurien de ser aquestes línies de millora?

En primer lloc cal reconèixer de manera més clara que en l’actualitat que els recursos que es generen en una comunitat han de quedar-se en aquesta comunitat. Entre altres raons, com a millor garantia fins i tot de la continuïtat dels saldos redistributius, amb un criteri d’ordinalitat com a salvaguarda que respecti el pacte fiscal.

¿Un millor tracte fiscal també passaria perquè les autonomies tinguessin més capacitat de gestió dels ingressos, en un model més federalitzant?

Certament, la paraula federal adjectivada políticament està força deteriorada a casa nostra. Però el federalisme fiscal manté que els impostos que paguen els ciutadans en una jurisdicció també són de les institucions que els representen en aquest territori. Per tant, la gestió dels ingressos propis amb responsabilitat fiscal és del tot consubstancial, a les antípodes de la discrecionalitat amb què actua a Espanya l’administració central quan instrumenta un finançament de transferències de despesa sovint bastant condicionades.

L’actual model perpetua i fins i tot augmenta les desigualtats, tal com es veu en els últims comptes territorialitzats del mateix ministeri d’Hisenda, que mostra que el dèficit fiscal de Catalunya augmenta.

Efectivament. Fins i tot els comptes territorialitzats d’una suposada administració central augmentada troben dificultats per explicar a la gent normal la quantia del saldos de les pseudobalances i la seva evolució. Per exemple, a casa nostra han fet quadrar el creixement del dèficit fiscal en l’etapa de fort endeutament de Catalunya, i han justificat que una comunitat com la balear, que deu 5.000 milions d’euros al fons de liquiditat autonòmic i més de 8.000 milions a creditors financers, pateix el drenatge anual reiterat de 1.500 milions. A més, ¿com pot argumentar algú amb cara i ulls que Extremadura estigui amb fluxos autonòmics favorables molt per sobre d’Andalusia, i sempre amb superàvits? O la Rioja envers Múrcia o les Balears; o Aragó i Cantàbria respecte del País Valencià, etc. O que les comunitats forals del País Basc i Navarra no siguin contribuïdores netes i tinguin superàvits! Cap pauta d’equitat permet argumentar els resultats d’aquells fluxos.

El nou govern de l’Estat, quan n’hi hagi, ¿es pot plantejar complir amb el límit de dèficit que imposa Brussel·les sense modificar el sistema de finançament de les comunitats?

La Unió Europea hauria de saber que el compliment no serà creïble sense aquell acord. Així doncs, hauria de ser avalador perquè l’estat espanyol es prengui seriosament la resolució d’un problema que ha creat amb la seva tossuderia.

Els comptes de Montoro demostren el dèficit fiscal de Catalunya i de les Balears, però els comptes territorialitzats atribueixen a Madrid gairebé el doble de dèficit fiscal que a Catalunya. ¿Són reals aquests comptes?

En cap cas resulta creïble la suposada gran solidaritat madrilenya. Si no imputem a la capital bona part de la despesa feta a Madrid, que se’ns diu que ens beneficia a tots, i si tots els ingressos que allà es recapten sí que es donen com a propis, només faltaria que el seu saldo contributiu no fos el més elevat! ¿Realment algú creu que aquella despesa deixa als madrilenys uns beneficis per sota de la mitjana, com diu l’estudi? Això els posaria al mateix nivell que les Balears, una comunitat sense trens d’alta velocitat, amb menys xarxa viària, sense institucions estatals i amb doble insularitat.

¿Seria bo comptar amb una metodologia acceptada per totes les parts per calcular el dèficit o el superàvit fiscal abans d’obrir el debat del model de finançament?

Sí. Per a mi aquest és un tema conclòs després de l’informe de l’Institut d’Estudis Fiscals que els mateixos que van promoure haurien de respectar ara.

Tot i passar els tests d’estrès, els inversors han castigat durament la banca a la borsa. ¿No s’acaben de refiar de la qualitat dels tests o posen en dubte la solvència?

La banca té i tindrà dificultats per redreçar el seu negoci tradicional en el nou context macroeconòmic. Però no veig la situació espanyola pitjor que l’europea. I ja se sap que en economia tot és relatiu...

¿És suficient la política expansiva del Banc Central Europeu (BCE)? Sembla que el crèdit no acaba d’arribar a l’economia productiva i, segons el Banc d’Espanya, només creix el crèdit al consum, però no l’hipotecari ni el de les empreses.

Veig la situació amb preocupació i desconcert. ¿Com s’explica una cosa fora de tota ortodòxia com és la compra de bons corporatius a unes determinades empreses per un objectiu de liquiditat que ningú sap fins a quin límit i per què serveix realment? ¿Com es justifica que s’abarateixi l’endeutament d’algunes empreses privilegiades a canvi d’un finançament suportat pel desequilibri del balanç del BCE? ¿Algú pot provar que s’alliberin recursos de finançament per a la resta d’empreses més enllà d’enfonsar els tipus d’interès, cosa que acaba castigant els estalviadors?