banc mundial

Home, dels Estats Units i de més de 60 anys. Aquests trets són els que dibuixen el perfil mitjà dels dotze directors que ha tingut el Banc Mundial (BM) fins a l’actualitat. La setmana passada una associació de treballadors de la institució, la World Bank Group Staff Association, que representa 9.000 empleats dels més de 15.000 que hi treballen, va dir prou a aquesta tendència. El sindicat va enviar una carta oberta als directors executius oposant-se a la reelecció per a cinc anys més del president, Jim Yong Kim, que ja havia suggerit que es tornaria a presentar el 2017.

Aquest metge d’origen coreà, especialista en la sida a l’Organització Mundial de la Salut i nominat per al càrrec pel president nord-americà, Barack Obama, el 2012, havia de suposar un canvi de rumb del BM cap a un enfocament més social. Però, lluny del consens, les dues últimes enquestes de satisfacció entre la plantilla ja apuntaven una crisi de lideratge. Tan sols un de cada tres treballadors confiava en la gestió del banc, i una proporció encara inferior creia que la institució tenia una cultura interna transparent i democràtica.

Aquesta institució sovint és desconeguda o confosa amb altres organismes financers com el Fons Monetari Internacional (FMI). Fins i tot el famós economista John Maynard Keynes, pare de la doctrina econòmica que porta el seu nom i un dels fundadors de les dues organitzacions, va admetre durant la conferència fundacional de Bretton Woods el 1944 que no tenia clar per a què servia cadascuna.

Qui és qui?

De fet, l’estructura del BM és molt més gran i complicada. Mentre que l’FMI té una plantilla d’uns 2.600 treballadors i tan sols compta amb tres oficines subsidiàries, l’organització que presideix Yong Kim ocupa més de 15.000 persones i té prop de 40 seus repartides arreu del món. Pel que fa a les seves funcions, el BM és un banc d’inversió que recapta diners d’alguns estats membres per prestar-los a d’altres i finançar projectes d’ajuda al desenvolupament i reconstrucció econòmica. Entre els objectius actuals hi ha acabar amb la pobresa extrema al món el 2030. D’altra banda, l’FMI no és un banc, sinó que es dedica a observar el sistema financer global, així com els tipus de canvis, i a oferir recursos en moments concrets, com ara les crisis.

“Són clubs de nacions i, encara que tinguin estatuts més o menys democràtics, no és en el sentit estricte d’un vot per persona. Un país té més o menys poder en funció del que aporta”, explica el professor de polítiques públiques per al desenvolupament de la UOC, Ismael Peña López. Al Banc Mundial, qui té la paella pel mànec és Washington, que n’és el principal accionista.

Porta tancada als emergents

L’exclusió dels països emergents del lideratge del BM és una de les reivindicacions que apunta la carta de la plantilla, que demana un procés d’elecció basat en els mèrits i no en la nacionalitat dels candidats. Amb el nomenament de Jim Yong Kim el 2012 com a president del Banc Mundial, es van frustrar les esperances de diversos països emergents de trobar un candidat alternatiu a l’opció avalada pels EUA.

Aquesta decisió respon a un pacte tàcit entre Washington i Europa, que tradicionalment es reparteixen les presidències dels dos organismes: un americà per al Banc Mundial i un europeu per a l’FMI, que actualment lidera la francesa Christine Lagarde. Tot i així, la cursa del 2012 va arribar a plantejar la possibilitat que es trenqués aquest statu quo. Les candidatures de la ministra de Finances nigeriana, Ngozi Okonjo-Iweala, i l’economista colombià Antonio Ocampo comptaven amb el suport del Brasil i Sud-àfrica -països del BRICS-, però finalment van perdre la batalla contra l’aposta d’Obama.

“D’ençà que es van crear les primeres organitzacions supranacionals després de la Segona Guerra Mundial, s’ha instal·lat la idea que qui rep ajuda no en sap. No se li dóna cap poder ni se l’escolta”, raona Peña López. A més, la carta reprova que el BM suspèn en paritat. En els seus 70 anys d’història, cap dona hi ha estat al capdavant.

Pressions per la reforma

A més de les crítiques sobre el model de governança, hi ha veus en desacord amb el funcionament de la institució i, fins i tot, amb la seva raó d’existir. Una de les més mediàtiques és la del famós economista Joseph Stiglitz, antic economista en cap del BM, que ha criticat en diverses opinions la seva falta de transparència i de retre comptes.

Per a alguns acadèmics la via per a la reforma és centrar els esforços a crear xarxes d’estats alternatives, en lloc d’intentar canviar el BM actual. “No s’entén que hi hagi projectes que surten de Washington cap a realitats tan diferents com Bogotà o Dakar”, explica Peña López. L’acadèmic apunta un problema de sensibilitat territorial, que es comença a resoldre amb l’augment d’acords bilaterals entre regions, com els tractats comercials entre el continent africà i la Xina.

l'illa vaixell

Hi havia una vegada, allà al país del sol naixent, una petita illa que anava creixent i creixent, i de la qual els seus habitants van arribar a explotar tant els seus recursos i a viure-hi tan amuntegats que, al final, la van haver d’abandonar. I, sense adonar-se’n, a mesura d’anar-la fent créixer i de protegir-la dels embats de les ones, l’illa va acabar semblant un enorme, gris i petri vaixell de guerra.

Aquesta illa de conte (o de pel·lícula) és Hashima, i és una de les 505 illes deshabitades de la prefectura de Nagasaki, situada a 9 milles nàutiques del port d’aquesta ciutat, al sud-oest del Japó. Popularment se la coneix amb el nom de Gunkanjima, que significa cuirassat ovaixell de guerra, i es tracta d’una illa pràcticament artificial que es va anar construint a mesura que les necessitats d’incrementar l’explotació del jaciment de carbó submarí del seu subsòl anaven augmentant.

Fins a l’any 1887 la petita illa estava deshabitada, tot i que ja abans es coneixia l’existència d’una important beta de carbó. A partir del 1890, quan el gegant Mitsubishi compra la mina, Hashima comença a ampliar notablement les seves instal·lacions extractives i la mà d’obra comença a arribar a l’illa en grans quantitats per establir-s’hi permanentment. És a partir d’aquest moment, i fins al 1931, que l’illa va arribar a experimentar fins a sis ampliacions artificials de la seva superfície, sempre amb la intenció d’incrementar la capacitat de les instal·lacions industrials i residencials -amb els seus serveis associats-, per fer d’aquest petit tros de terra una veritable ciutat a l’estil de les colònies industrials de casa nostra.

Avui en dia, i després de l’ampliació del 1931, l’illa fa 480 metres de llarg i 160 metres d’ample i té una superfície de 6,3 hectàrees. Des del 1974 està deshabitada a causa de la ràpida substitució del carbó com a font d’energia primària a favor del petroli, que va fer caure ràpidament l’activitat del pou i va provocar la fugida forçada dels seus habitants. A l’illa hi havien arribat a viure 5.300 persones a principis de la dècada del 1950, cosa que va fer que es registrés el rècord mundial de densitat de població a finals de la mateixa dècada. Tot això va ser durant els anys daurats de la colònia, que també tenia una cara ben fosca pels crims de guerra comesos pel Japó durant la Segona Guerra Mundial, ja que es va fer servir com a camp de treballs forçats, tortures i mort de centenars de coreans i xinesos. D’aquells temps, encara no prou llunyans, ara poca cosa en queda i tota l’illa mostra un notable deteriorament fruit dels més de quaranta anys d’abandonament i els embats de les inclemències meteorològiques, especialment els tifons que l’assoten any rere any.

Després de 35 anys d’estar tancada al públic, Hashima va tornar a rebre visitants l’any 2009. Hi arribaven en vaixells i amb un itinerari turístic amb grans mesures de seguretat per garantir una visita sense perills. De fet, la gran resposta del públic ha demostrat que aquesta illa ha despertat, ja des de fa temps, gran interès i no ha trigat a ser objecte de documentals, filmacions (d’anuncis i, fins i tot, de seqüències del film Skyfall de James Bond), sessions fotogràfiques i, per acabar de posar-la a l’abast de tothom, d’un itinerari virtual de l’Street View de Google. També des del 2015 l’illa és Patrimoni Mundial de la Unesco com a lloc emblemàtic de la Revolució Industrial de l’era Meiji japonesa. Malgrat això, aquesta distinció ha despertat certa indignació a les dues Corees i la Xina pel poc reconeixement dels greuges que el Japó va infligir a l’illa a presoners de tots tres països en temps de guerra.

el cotxe fantastic

HISTÒRIES DE LA TELE

MÒNICA PLANAS

El coche fantástico ( Knight rider), emesa a la NBC del 1982 al 1986, era aquella sèrie en què el vehicle negre esportiu batejat com a Kitt i que conduïa David Hasselhoff feia meravelles per lluitar contra el mal. En realitat aquell cotxe era més aviat rudimentari. En la majoria d’escenes d’acció de persecucions arriscades el vehicle era una miniatura i s’accelerava la imatge per aparentar una velocitat superior. El taulell de comandament del cotxe tampoc era a dins sinó que eren uns plafons externs amb moltes llumetes. Quan el Kitt activava el mode de superpersecució, el cotxe fantàstic desplegava un seguit d’alerons que no existien. Es tractava de carcasses metàl·liques independents que simulaven ser el cotxe.

El cap de programes de la NBC als anys 80, Brandon Tartikoff, va explicar un dia com va néixer la idea de crear una sèrie com El coche fantástico. Tot va sorgir a partir d’una broma. Els directius de la cadena es lamentaven sovint que no hi havia manera de contractar homes molt atractius per fer de protagonistes de sèries perquè els que trobaven no tenien el mínim talent per interpretar.

En la majoria d’escenes d’acció de persecucions arriscades el vehicle era una miniatura i s’accelerava la imatge per aparentar una velocitat superior

Davant d’aquest greu problema, en una reunió Tartikoff va advertir en to burleta que ell i el seu ajudant havien desenvolupat un nou concepte televisiu per solucionar aquest problema. Els va explicar que havien ideat la fórmula coneguda comL’home de les sis paraules. Consistia a contractar un actor molt atractiu com a protagonista encara que els seus dots interpretatius fossin més que limitats. Així que comencés la sèrie apareixeria marxant d’un llit i acomiadant-se d’una dona nua embolicada amb els llençols a qui només li diria un simple “Gràcies”. En algun moment de la sèrie, quan el seu cap li donés una ordre o li encarregués una missió, el protagonista atractiu es limitaria a dir “D’acord”. Després, quan atrapés els dolents de la sèrie, l’actor cridaria amb autoritat: “Quiets!” Quan els bons del capítol li agraïssin haver-los salvat la vida, l’heroi televisiu es limitaria a un lacònic “De res”. En total, pronunciaria sis paraules. La resta, ho faria tot el cotxe. Seria el cotxe el que parlaria durant tot el capítol.

En un primer moment els directius no van entendre que la proposta estava feta amb evident sarcasme. Però un cop va quedar clar que era una broma, van valorar més seriosament la idea revolucionària d’un cotxe que parlés. I va ser a partir d’aquí que va néixer Knight rider amb David Hasselhoff al capdavant, que tot i que pronunciava més de sis paraules a cada capítol, és veritat que tampoc en calien més per veure que era un pèssim actor

Wadden

Segons els romans, els frisons eren una gent que feinejaven en el mar i vivien en cases de fusta elevades per salvar-les de les marees del mar del Nord. Aquest poble, però, no ha tingut mai una estructura de país ferma i sempre ha quedat relegada a un segon terme en el rànquing de les nacions minoritàries d’Europa. Com a molt, sabem que de Frísia provenen aquelles boniques vaques blanques amb taques negres (o al revés) que són especialment productores de llet. La seva llengua, d’origen germànic, s’emparenta amb l’anglès antic de la costa est d’Anglaterra i, encara ara, pescadors dels dos països es poden entendre cadascú parlant en el seu idioma.

El país dels frisons és un lloc ben peculiar geogràficament parlant. Bàsicament, el seu país és el mar i el litoral que l’envolta, i queda perimetrat per les illes frisones a una banda i els litorals respectius dels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca per l’altra. Un país que més que terra, és aigua, que pren el nom genèric de mar de Wadden. Aquesta llenca d’aigua es caracteritza per la seva profunditat més aviat escassa però suficient perquè gran part del dia hi hagi aigua. Però amb la marea baixa, el mar de Wadden es transforma en un fangar descomunal, infinit, on l’aigua que el cobria desapareix parcialment mar endins, desguassada cap al mar del Nord mitjançant canals naturals anomenats priels. En aquests instants, algunes de les illes perden la seva condició illenca i els més intrèpids gosen agafar un cavall o calçar-se les botes per travessar el mar de Wadden i arribar a alguna de les illes per terra. Ara bé, per a aquesta aventura és essencial conèixer el terreny que es trepitja i els horaris de les marees per poder-ne sortir sans i estalvis.

Les illes frisones daneses i les més septentrionals d’Alemanya són més grans que la resta. Algunes estan connectades al continent per ponts i són destinació vacacional de mar per a molts nacionals. Després trobem una raresa dins el seu conjunt, Deät Lun (Helgoland en alemany), l’illa més allunyada de la costa i que té una història de pel·lícula. Sembla que després de la Segona Guerra Mundial els britànics van adonar-se que tenien un superàvit monumental d’armament romanent de la guerra. Així que, sense gaires escrúpols, van voler fer-lo explotar tot exactament a Helgoland amb l’excusa de la recerca científica i potser amb un rerefons morbós o venjatiu. Després d’evacuar tots els habitants van fer detonar els explosius, que van crear una explosió equivalent a la meitat de la d’Hiroshima, que es va detectar fins i tot des d’una altra illa, Sicília. Van aconseguir destruir parcialment l’illa però, poc després, els seus habitants van tornar i encara ara es pot contemplar el gran cràter resultant de tota aquesta sòrdida història.

A part d’aquesta, la resta d’illes frisones d’Alemanya i dels Països Baixos són segurament les més populars. La majoria són antigues acumulacions de sorra finíssima que van acabar creant grans extensions de dunes, les quals es van afermar mitjançant vegetació. Són una mena de muralla natural, com la que hi van crear els alemanys a la Segona Guerra Mundial, en aquest cas construint-hi búnquers contra els aliats.

Actualment, moltes són santuaris d’ocells lliures de trànsit rodat (com és el cas de Schiermonnikoog) o plenes de turistes alemanys (com Texel), però el que totes tenen en comú són els petits poblets amb encant exposats gran part de l’any a les fortes inclemències del temps i les temudes tempestes del mar del Nord. Possiblement per això són coneguts els milers de naufragis que hi ha hagut en les seves costes fins no fa pas gaire, tots a causa del vent implacable, les enormes onades i els traïdors bancs de sorra.

carme pinos

“Sóc la persona menys turista del món. No m’atreu gens anar a veure llocs, sobretot sense saber si hi tornaré. El que m’agrada és que els llocs siguin meus”, afirma l’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954) quan se li pregunta per una experiència d’estiu que li hagi deixat empremta. Una fa un esforç per arrencar-li alguna vivència de la infantesa, de l’adolescència, un viatge especial, un amor d’estiu, però la Premi Nacional d’arquitectura i espai públic de la Generalitat (2008) és una dona que sap el que vol i que no ha de fer gaires esforços per parlar clar

“Per què he de recordar els altres estius? Des que estic a Mallorca, des del moment que vaig tenir aquesta caseta a la serra de Tramuntana, no recordo la resta d’estius, se m’han esborrat”, sentencia Carme Pinós.

L’arquitecta, que va adquirir el 1986 un terreny esgraonat en marjades a la costa nord mallorquina i ho va fer amb qui era aleshores el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (Barcelona 1955 - Sant Feliu de Codines, 2000), va esperar molts anys per habilitar la caseta -sí, en diminitiu, perquè no arriba als 60 m-, en la qual ara passa tant de temps com la seva ocupada vida laboral l’hi permet. “Aquest estiu només he tingut quinze dies de vacances, ja se m’han acabat, però espero poder-m’hi escapar algun cap de setmana més. A mi, aquesta caseta, que és una balconada a la Tramuntana i al mar, em dóna vida i em fa entendre què és la immensitat”.

Fa només “quatre o cinc anys” que l’habita. “Abans els estius per a mi es resumien a impartir cursos a l’estranger, anar amunt i avall, sempre per feina. Després vaig passar alguns estius en una casa llogada a Sóller. Des que tinc aquesta casetona, els tres arbres que em fan ombra, un hortet, alguns fruiters, una pista de petanca i, des d’aquest estiu, una piragua, he entès el que són les vacances”.

Carme Pinós no para, tot i que el seu relat faci pensar el contrari: “Un dia sento el mar, miro la posta de sol, que no pot ser més formosa que des de fora de la casa, un altre dia sento el vent, observo la natura d’aquesta costa meravellosa, vénen amics i cada estiu descobreixo coses noves. Es tracta de no fer res i fer molt alhora. I, sobretot, perquè el meu concepte és aquest, del que es tracta és de conèixer millor els llocs, les persones i les coses, consolidar els coneixements que tinc d’aquesta terra. Ara tinc un lloc fix en un espai natural privilegiat”. I insisteix: “Aquesta caseta m’ha fet oblidar la resta d’estius de la meva vida”.

bolt

Els dos cops al pit després de creuar la línia d’arribada eren un missatge clar que Usain Bolt vol marxar de Rio com a immortal. El jamaicà està decidit a inscriure el seu nom al costat de les grans figures de la cita olímpica.Michael Phelps, Katie Ledecky i Simone Biles hauran de compartir la fotografia final amb Bolt, que ahir va aconseguir el seu setè or olímpic, el tercer consecutiu en els 100 metres després dels èxits de Pequín i Londres.Carl Lewis, l’únic capaç de revalidar títol fins ara, ja ha quedat enrere.

El velocista va engrandir la seva llegenda amb una marca de 9.81, vuit centèsimes millor que l’americà Justin Gatlin i per davant del canadencAndré De Grasse, 9.91. Bolt va imposar la seva supremacia sense necessitat de dinamitar el cronòmetre. “Ha perdut velocitat, no és el Bolt de Berlín”, sintetitza l’exatleta Loles Vives, que s’esperava una “millor marca” en la final després de la impressió que li havia causat el jamaicà en unes semifinals en què havia dominat amb absoluta autoritat la seva sèrie. Com diu Vives, el d’ahir no va ser el Bolt que l’any 2009 -avui fa justament set anys-, als Mundials de Berlín, va destrossar els registres amb una marca de 9.58, un rècord del món al qual els experts de la matèria donen encara molts anys de vida.

A punt de complir els 30 anys -ho farà diumenge, el dia de la clausura dels Jocs Olímpics-, el jamaicà no té la punta de velocitat que havia demostrat en els seus millors anys, però aconsegueix convertir en normals unes marques exclusives per a uns quants privilegiats. Una dada reflecteix la dificultat per retornar al nivell de Berlín: des del 2012, quan va penjar-se el segon or a Londres, no rebaixa la barrera dels 9.70.

Un motiu per explicar el 9.81 d’ahir és el nivell dels altres competidorsque van donar-se cita a Rio. “L’any passat es va trobar amb rivals molt forts, però aquest any ha sigut la final més fàcil per a ell, guanya amb el temps més fluix, ha tingut menys competència perquè la resta no han arribat en bona forma”, argumenta l’exatleta Alberto Ruiz per explicar els registres del jamaicà sobre el tartan brasiler. Això sí, veient les imatges de la cursa Ruiz està segur que el campió olímpic va reservar-se alguna cosa: “Si hagués necessitat 9.70 per guanyar segurament ho hauria aconseguit, el vaig veure molt superior a la resta”.

Velocitat punta

Malgrat aquesta superioritat, Bolt no va posar-se al capdavant de la cursa fins a l’últim tram de la prova, quan les seves llargues cames es despleguen poderoses, 95 quilos i 196 centímetres avançant a tota velocitat sense trobar rival. Entre els 60 i els 80 metres és on el jamaicà imposa la seva llei. “Aguanta més la velocitat que Gatlin, que té una sortida més explosiva. Tothom perd velocitat als últims metres, però ell aguanta millor que ningú”, explica Vives. Bolt necessita més distància per posar a ple rendiment les seves “palanques”, que li permeten fer els 100 metres en menys passos que la resta: ahir, 41. Els 11 primers amb la mirada abaixada, clavada al tartan, fins que agafa velocitat de creuer i aixeca la mirada desafiant.

En aquest tram dels 60 als 80 és quan Bolt va arribar als 44,72 km/hora a Berlín, la velocitat més alta que s’ha aconseguit mai en una pista d’atletisme, superior als poc més de 43,5 km/hora que va aconseguir ahir a Rio. En el tram final de la carrera Bolt és imparable, mentre que pateix en els primers 40 metres, quan els rivals poden posar-se per davant, com va fer el veterà Gatlin, que als 34 anys tornava a la primera línia després d’una llarga sanció per dopatge. A Bolt li costa “la posada en acció”, explica Vives, que diferencia respecte “al temps de reacció”. El jamaicà va tardar 0,165 centèsimes a reaccionar quan es va donar el tret de la sortida a la final. Un temps baix, millor fins i tot que el que havia tingut en altres carreres. El que més li costa, explica l’exatleta, és que les cames, donada la seva estructura anatòmica, comencin a moure’s a tota velocitat. I aquest factor, la posada en acció, és més important que la capacitat de reacció dels atletes. “Fa la sensació que no surt bé, però no és cert, fa la carrera de sempre”, resumeix Ruiz.

Petita novetat

A Rio, el corredor més ràpid del planeta va fer una carrera clàssica, però amb una petita novetat que no s’escapa als ulls de Loles Vives. Una correcció gairebé imperceptible per als no iniciats: entre el primer i el segon pas, Bolt arrossegava la punta del peu lliscant per sobre del tartan per “no volar tant” i “contactar” ràpidament amb la superfície. Un estil peculiar -i imitat per molts altres corredors- que li va estar a punt de costar més d’un disgust en forma de caiguda. Sense anar més lluny, l’any passat al Mundial de Pequín. Ahir aquest segon pas va ser diferent, sense lliscar tan arran de terra. “No és un canvi de tècnica, sinó una petita correcció”, remata Ruiz per secundar l’anàlisi de la seva companya.

Queixes pel poc descans

I el jamaicà va aconseguir el seu tercer or després de córrer les semifinals només 78 minuts abans. Un fet que no va agradar gens a l’atleta, crític amb l’organització. “Em sentia genial. Si hagués tingut més temps entre la primera cursa i la final, potser ho hauria fet millor. Estava cansat després de guanyar l’or. No m’havia passat mai”, va explicar sense embuts: “No hem tingut temps per descansar. És ridícul”. A les semifinals va fer 9.86, deixant-se anar en els últims metres, un temps pràcticament idèntic al de Pequín (9.85) i Londres (9.87). En aquelles dues finals, amb 117 i 145 minuts respectivament de descans, va abaixar el crono fins als 9.69 i 9.63.

Tot i les àcides paraules cap a l’organització, Bolt no va amagar mai la rialla perenne que ha mostrat des que va convertir-se en estrella mediàtica, un cop superat el desencís que va tenir als seus primers Jocs, a Atenes, l’any 2004: amb només 17 anys va lesionar-se al bíceps femoral en la prova dels 200 metres, i va rebre fortes crítiques al seu país. Una mala experiència que va portar Bolt a posar-se en mans de Glen Mills, l’home que el va catapultar a l’èxit, tot i reconèixer que el seu deixeble mai ha sigut un “ workaholic ”, és a dir, un atleta que ha basat la seva grandesa en el fet de treballar més que ningú altre.

A Rio se’l va veure còmplice amb la càmera durant la presentació dels atletes, quan els nervis afloren. Fins i tot, enmig d’una entrevista, un cop penjat l’or, va aturar les preguntes d’un periodista per acostar-se al sud-africà Wayde van Niekerk, que va destrossar el rècord de Michael Johnson als 400 metres, i felicitar-lo efusivament.

Bolt somreia a l’espera de les dues últimes cites abans de retirar-se. Les dues proves, 200 metres i el relleu de 4 x 100, que l’han de convertir en “immortal”, com ell mateix explicava ahir. “És irrepetible, el millor velocista de tots els temps. En els 200 és fins i tot més superior a la resta”, explica Ruiz, que considera que Bolt ha sabut “gestionar molt bé” la maduresa, seleccionant les competicions en les quals ha de competir per arribar en el millor estat de forma a les grans cites.

Una manera d’evitar ensurts, com el que va tenir aquest any, i que va posar en dubte la seva participació a Rio. El velocista va haver de recórrer novament al doctor alemany Hans-Wilhelm Müller-Wohlfahrt, que ja l’havia tractat en els seus inicis, quan el va ajudar a superar els problemes als isquiotibials que li produïa l’escoliosi que patia, una desviació a la columna que li reproduïa problemes musculars a la part posterior de la cuixa. Bolt va curar-se a temps i va arribar als Jocs convençut d’allargar el seu regnat com l’home més ràpid del planeta, reclamant el seu protagonisme entre els escollits de Rio. El rei de la piscina i el rei de la pista es converteixen en immortals al mateix temps.

va de gossos

És un quart de vuit d’un dia laborable qualsevol. Baixem les escales a corre-cuita apressant les criatures. L’Uma, una brac d’Hongria, des del seu jaç, obre un ull, ens observa i continua dormint. Cada dia es repeteix l’escena. I cada dia, inevitablement, recordo la frase del filòsof Dan Dennett: “Que llestes que són les ovelles d’haver-se procurat un pastor!”

Quin encert més gran contractar un tercer perquè resolgui els seus principals problemes de supervivència: les porta a les pastures més verdes, té cura de la seva salut malgrat que hagi de pagar un veterinari, les protegeix dels depredadors i busca aixopluc quan pinten bastos. En contrapartida, no poden aparellar-se lliurement i acabaran sent sacrificades a l’escorxador. Tot i així, continua sent un bon negoci. Però, tal com explica a continuació Dennett en el seu llibre Breaking the spell, és evident que aquest negoci no es deu a l’astúcia de les ovelles. És una filigrana més de l’evolució que teixeix sàviament i cegament relacions inimaginables.

En el gos la reproducció tampoc és lliure però, a diferencia de les ovelles, s’estalvia l’escorxador. En aquest aspecte és un dels animals domèstics privilegiats. El que caracteritza la vida del gos com a animal de companyia, a part de dur una vida més aviat ensopida, és que alguns d’ells acaben sent víctimes dels seus amos. Alguns gossos són humanitzats fins a tal extrem que tenen els mateixos serveis disponibles per a persones. Si un es pot permetre tenir certs privilegis, per què no oferir-li també a l’animal de companyia, que, en definitiva, és un membre més de la família. De fet, que el nostre animal tingui certs luxes ve a ser com atorgar-se’ls un mateix. Així és com alguns Canis lupus familiaris són portats pel xòfer al saló de bellesa, on després de treure’ls l’abric de marca i el collar amb diamants incrustats els faran un rentat i un tall de pèls, els perfumaran (m’agradaria saber què n’opina el gos) i els faran la manicura. Altres dies els porten al club on es poden relacionar amb altres gossos. Molts celebren l’aniversari i per Reis tenen regals. D’altres fins i tot reben herències.

Amb els anys m’he anat trobant situacions realment curioses. Des de gossos que menjaven uns pastissos d’arròs preparats per una filipina i molt ben decorats amb talls de kiwi fins a gossos que menjaven del mateix plat de la mestressa. En una altra ocasió em van demanar assessorament per a la inauguració d’un restaurant per a gossos. Però la més bona que recordo va ser el dia en què vaig fer una visita a una família que, tant els pares com els fills, portaven tots sabatilles. En una sala em van estar explicant detingudament la problemàtica del seu bòxer. Quan finalment el van fer passar, va aparèixer amb peücs.

El consell: d eixar capacitat de triar al gos quan hi ha nens

Una norma que facilita la convivència entre gossos i nens consisteix a deixar que el gos tingui la possibilitat de triar si vol interactuar amb els nens o no. Es tracta d’introduir la norma que quan el gos és al seu jaç habitual, o en alguna part de la casa, sempre es respectarà el seu descans i no serà molestat. Només de tant en tant, sota la tutela d’un adult, vulnerarem la norma i farem que s’acostin al jaç i els donin un premi.