emprentes jueves

Un nombrós grup de japonesos es dirigeix cap a la catedral, a pas ràpid. Esquiven amb estil els que van a pas lent, i també una munió de gent bocabadada davant d’una botigueta de samarretes blanques amb una mosca negra dibuixada. Deuen fer tard per visitar la catedral.

Sóc al carrer de la Força, una de les artèries principals del barri antic de Girona, i una de les habituals vies d’accés a la catedral. A primera vista no trobo pistes que em suggereixin que sóc al call. S’hi ha construït després, alguns carrers han canviat el traçat i la majoria de cases han sigut modificades. I alguns elements fonamentals de la vida quotidiana s’han esborrat, com ara l’escorxador que proveïa la comunitat de carn kosher (apte segons la llei) i el forn comunitari, on es coïen les menges festives i rituals i el pa àzim de la Pasqua. Però l’essència del call continua força inalterable. Molts vestigis romanen... però camuflats. Aquí en teniu un exemple: la Casa Ribes Creuet, de l’arquitecte gironí Rafael Masó, situada al mateix carrer de la Força, tapa, en un extrem, un carrer del call jueu, un tram del qual es pot veure des de l’edifici del Museu d’Història dels Jueus.

Un pergamí enrotllat

Vagarejo per carrers empedrats i costeruts, alguns dels quals són molt solitaris, ben acompanyat de la Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona. N’hi ha de tan estrets que han permès fer-hi fàcilment ponts. M’encantaria ser una de les famílies que viuen en dues cases que de fet és una: la de la dreta i la de l’esquerra del carrer, davant per davant, amb un pont que fa de passadís per connectar-les. Entrem a un munt de patis, racons ombrívols i silenciosos, cases i palauets on residien artesans -sastres, sabaters, llibreters, pelleters, matalassers, corders...- i també cabalistes i filòsofs, artífexs de l’excel·lència del saber i de la cultura jueva, que van donar a Girona el sobrenom de “ciutat mare d’Israel”. Davant d’un antic palauet medieval, la Sílvia m’explica que actualment hi ha despatxos de dissenyadors, gestors culturals, arquitectes i advocats. Antigues i noves professions en un mateix espai.

Quan som a la placeta de l’Institut Vell, al final del carrer de la Força, a tocar de la plaça de la Catedral, de cop la Sílvia m’assenyala una escletxa situada a la llinda d’una porta, a l’altura dels ulls. “Saps què és això?”, em pregunta. Li mostro cara de dubte com a resposta. “Aquest forat a la pedra era per posar-hi la mezuzà, un pergamí enrotllat amb els versets bíblics que contenen l’oració Shemà Israel (“Escolta, Israel”). És tradició a totes les llars jueves d’arreu del món. Acostuma a fer-se a les portes de totes les habitacions, excepte la cuina i el bany”, m’explica la Sílvia. I afegeix: “A l’època medieval, les cases i els carrers del call oferien el mateix aspecte exterior que les de qualsevol altre punt de la ciutat medieval; només hi havia aquest element, l’escletxa per a la mezuzà, que realment permetia identificar que una casa era de família jueva”, em diu la Sílvia quan passem pel carrer de les dones, pel qual les dones jueves accedien a la sinagoga.

“Aquí, a Girona, el call tenia una muralla i tres portals que als vespres es tancaven; van ser fets amb la intenció que la població quedés protegida de possibles atacs. Però durant el segle XV van ser freqüents les ordenances municipals que obligaven les famílies jueves a recloure’s al call i a mantenir el barri tancat i barrat des del capvespre fins a l’alba. Murs i portes es van convertir així en eines de repressió i de clausura”, m’explica la Sílvia. Ara arribem al Centre Bonastruc ça Porta, a l’entrada del qual hi havia una cisterna, que fa poc s’ha certificat que era el micvé -on es feia el bany ritual jueu; era sobretot utilitzat per les dones: menstruació, concepció, part...-. La Sílvia recorda haver-hi pres cafè i jugat a cartes quan era estudiant, en aquest indret, quan era un dels bars anomenats Isaac el Cec, on es reunien els estudiants de la Facultat de Lletres. Aquest mateix edifici, que havia acollit l’última sinagoga gironines, alberga ara el Museu d’Història dels Jueus, que explica la vida de la comunitat jueva gironina durant l’època medieval, des del segle XI fins a l’expulsió del 1492. “Quan, l’any 1492, es va dictar que totes les persones jueves abandonessin el país, ja no en quedaven gaires, a Girona. Els jueus de Girona van rebre un cop molt fort el 10 d’agost del 1391: se’n van matar uns 40, probablement degollats. «Baptisme o mort» era la consigna dels cristians. I molts van córrer a batejar-se per salvar la vida”, m’explica la Sílvia. De les nombroses peces del Museu d’Història dels Jueus jo en destacaria unes extraordinàries làpides hebrees, procedents del cementiri jueu de Girona, a Montjuïc. Sí, no només Barcelona té Montjuïc, “el mont dels jueus”.

Els banys àrabs, lloc de relacions

Deixem el barri jueu per dirigir-nos cap al monestir romànic de Sant Pere de Galligants, del qual només queda l’església i el claustre. Quan passem per la catedral, la Sílvia subratlla que “el nus espiritual de Girona ha estat sempre en aquest lloc: temple romà, església visigoda, probablement mesquita, la primera sinagoga, catedral preromànica, romànica, gòtica, barroca i neoclàssica”.

I fem una aturada als banys àrabs, d’estil romànic, construïts el 1194 per ordre del rei Alfons I el Cast. El conjunt va formar part del convent de les caputxines i es va recuperar per a ús públic l’any 1929. Quan hi arribem no funciona la il·luminació; hi ha una avaria. Però a la primera sala, que imagino que devia ser el vestidor, hi ha una fantàstica lluerna, amb cúpula al capdamunt.

Passem per les diferents sales: la sala d’aigua freda (frigidari), la sala d’aigua tèbia (tepidari) i finalment el caldari, una piscina de poca profunditat amb aigua calenta i vapor (diuen que podia arribar a superar els 50 graus). Aquestes instal·lacions es diuen banys àrabs des del segle XIX, perquè imiten l’estructura dels banys musulmans, tot i que abans eren simplement els banys públics de la ciutat. Les comunitats de Girona no s’hi podien barrejar. Hi havia uns dies per als cristians, uns altres per als jueus, uns altres per als musulmans... A més de banyar-s’hi, es jugava a daus, es mantenien relacions, potser fins i tot sexuals, es feien negocis... Esclar, era un lloc de trobada i de sociabilitat. Bernat Metge va descriure els banys públics com a lloc d’escàndol públic número u, però ple de vida!

Les claus

• Al segle XIV, la comunitat jueva de Girona estava formada per prop de 800 persones, era molt activa econòmicament i havia erigit un potent pilar de saviesa i de cultura que li conferia renom universal.
• El Museu d’Història dels Jueus explica la vida de la comunitat jueva gironina durant l’època medieval, des del segle XI fins a l’expulsió, el 1492.
• Un pergamí distingia les cases jueves

va de gossos

De l’expressió anglesa Better safe than sorry (Val més curar-se en salut) la natura n’ha fet un lema. El motiu és molt clar, els animals que pequen de ser massa porucs sobreviuen més i es reprodueixen més que els que pequen de ser massa imprudents. Alguns animals quan perceben un determinat estímul inofensiu pot ser que s’espantin. Òbviament, aquesta reacció d’espantar-se té uns costos: es gasta energia, es crida l’atenció de possibles enemics o preses potencials, fugint es pot prendre mal i, potser, es perd una bona oportunitat de menjar o d’aparellar-se. A altres animals els pot passar que menystinguin un veritable estímul perillós i els hi arribi el game over. Dit d’una altra manera, assumir el cost d’una falsa alarma, un fals positiu, compensa amb escreix el cost de no detectar un perill real, un fals negatiu. Per tant, els animals animats han sofert una forta pressió selectiva perquè evolucioni la por. De totes les emocions, la por és la que evidencia amb més claredat que són un mecanisme destinat a garantir la supervivència de l’organisme. Etimològicament, la paraula emoció fa referència a moviment, cosa que és molt encertada, ja que les emocions afavoreixen l’acció. Són una resposta corporal, la sensació de por és indissociable de l’augment dels batecs del cor.

La por pot fer acte de presència amb molta facilitat i té diferents vies per les quals pot emergir. Una és la via genètica. Els gossos neixen amb una predisposició innata a tenir por de certs estímuls com les altures o els sorolls intensos. A més, en un treball en què es feia una cria selectiva de gossos porucs de raça pòinter es va demostrar que en poques generacions es poden obtenir individus porucs de naixement. Malgrat que encara se’n desconeixen les causes, un altre estudi fet amb ratolins també va demostrar que la por es pot heretar. Els científics van fer que uns ratolins associessin l’olor d’ametlla a una descàrrega elèctrica. Com us podeu imaginar, van acabar agafant por a l’olor d’ametlla. El que va resultar realment sorprenent va ser que els fills i els néts d’aquests ratolins, quan van ser exposats a l’olor d’ametlla, sense haver patit cap descàrrega elèctrica, també van mostrar por. Una situació estressant per a la mare durant l’embaràs i la seva manera de comportar-se amb els cadells són altres causes que poden facilitar que el gos sigui poruc. Com ja s’ha vist a l’experiment dels ratolins i les descàrregues, una altre factor és l’aprenentatge. Al segle IV abans de Crist, Xenofont, un deixeble de Sòcrates, ja va deixar escrit com s’ha d’actuar perquè els animals no tinguin por. Aquest visionari, amb 2.000 anys d’antelació, ja es va adonar de la importància de reforçar la conducta. L’últim factor que influeix en l’aparició de la por és la socialització del gos. Si durant aquest període, que s’acaba entre la 10a i la 14a setmana, no té contacte amb persones o altres gossos, quedarà marcat de per vida.

El principal problema de la por és que es generalitza amb molta facilitat. Una gos que té por als petards, si mentre està sol a casa sent petards pot acabar tenint por a estar sol. O bé un gos que té por als homes vestits d’uniforme pot acabar agafant por a qualsevol home.

El consell: Deixar-se manipular

En un moment o altre de la seva vida el gos serà manipulat: ja sigui perquè s’ha clavat una punxa a la pota, perquè l’ha d’examinar el veterinari, perquè l’hem de medicar amb gotes o perquè els nens o amics voldran abraçar-lo. Val més començar quan encara és cadell. Li tocarem una part del cos, per exemple les orelles i, al mateix temps, li direm “Molt bé!” i li donarem un petit premi. A continuació tocarem una altra part del cos i farem exactament el mateix i seguirem. En la mesura en què en aquestes curtes sessions es mostri tolerant i content, anirem burxant una mica més: ens entretindrem més estona, exercirem més pressió,...

mosquits

Un estudi fet per científics de la Universitat de Califòrnia Riverside, als Estats Units, explica que els mateixos receptors dels mosquits que detecten el diòxid de carboni de l'exhalació humana són els que serveixen per percebre l'olor de la pell. Els mosquits, segons conclou l'estudi, són atrets per l'olor de la pell humana, fins i tot en absència de CO2. Això vol dir que perceben l'olor que desprèn la roba, fins i tot els llençols.

L'olor del C02 atrau els mosquits femella, que poden transmetre malalties mortals, com la malària o el dengue. Els mosquits són capaços de rastrejar l'olor humana, fins i tot a distància, però un cop s'acosten a les persones s'allunyen del nas i es dirigeixen cap a àrees exposades, com turmells i peus.

"Va ser una veritable sorpresa trobar que les neurones del receptor de CO2 dels mosquits són un detector molt sensible de diversos olors de la pell", explica Anandasankar Ray, professor associat al departament d'Entomologia i investigador principal del projecte. La troballa que la neurona olfactiva sensible al CO2 també és un detector de la pell humana,publicat a 'Cell', és fonamental perquè identifica aquest doble receptor com un objectiu clau per interrompre aquest comportament i controlar la transmissió de malalties.

Hi ha diversos compostos que inhibeixen o activen les neurones responsables que fan que els mosquits captin l'olor. Un d'ells és el piruvat d'etil, un inhibidor amb aroma afruitada aprovada com a agent de sabor en els aliments, i un altre, la ciclopentanona, amb olor de menta i que es fa servir en l'alimentació i la cosmètica. El piruvat d'etil redueix de forma substancial l'atracció del mosquit, mentre que la ciclopentanona actua com un poderós esquer.

"Aquests compostos poden tenir un paper significatiu en el control de malalties transmeses per mosquits i obrir possibilitats de desenvolupar olors simples i naturals, assequibles i agradables per evitar que els mosquits localitzin els éssers humans", diu Ray. Segons la seva opinió, les estratègies d'"atracció" i "màscara" es podrien fer servir de manera complementària, per evitar les picades.

campiones solteres?

Quan la nord-americana Corey Cogdell-Unrein va guanyar el bronze en tir olímpic, el Chicago Tribune va oblidar al titular de la notícia un detall important: el seu nom. La va descriure com la parella d’un jugador de l’equip de futbol americà de la ciutat. Els Jocs Olímpics de Rio han passat en una època en què es viu amb passió el debat sobre com són tractades les dones als mitjans de comunicació. Així que la reacció al titular del Chicago Tribune va ser ràpida. “Felicitats al jugador dels Bears, que, pel que sembla, mereix el reconeixement segons aquest titular”, deia un usuari a Twitter. Un altre, en canvi, deia: “Per a mi, és un mitjà local posant un marc de referència. Ells no fan articles sobre cada medalla, fan articles que tenen referència amb Chicago”. Cogdell-Unrein, en una entrevista a la ràdio de Boston WBUR, va limitar-se a dir: “Només vaig pensar que no havien escollit el millor titular”. El Chicago Tribune es va disculpar.

El titular sobre Cogdell-Unrein ja s’ha afegit al llistat de 160 milions de paraules escrites en notícies en anglès que durant els últims 30 anys han registrat investigadors de la Cambridge University Press. S’estan estudiant les diferències en la forma quan es parla dels olímpics masculins o femenins. Sarah Grieves, de l’equip de Cambridge, afirma que la paraula homes’ha utilitzat aproximadament tres vegades més que la paraula dona en la cobertura relacionada amb l’esport, tot i que les dones representen aproximadament el 45% dels atletes que competeixen. Això passa fins i tot quan les dones centren la major part de la cobertura de televisió en horari de màxima audiència.

Els autors del llibre Olympic television: inside the biggest show on Earth afirmen que “les dones atletes van rebre el 58,5% de cobertura dels mitjans en prime time durant la primera meitat dels Jocs, en comparació amb el 41,5% per als homes”. El canvi segueix una tendència que va començar en els Jocs de Londres 2012, quan les dones van rebre el 55% de la cobertura. Això s’atribueix, en part, a la intensa concentració en horari de màxima audiència de cinc esports en els quals les dones nord-americanes brillen, com és el vòlei platja, el salt de trampolí, la gimnàstica, la natació i l’atletisme. L’aparició de Katie Ledecky, Simone Manuel i Simone Biles aquest any han mantingut el focus sobre l’esport femení.

L’augment de la cobertura dels mitjans podria ser la raó d’aquest escrutini més fort sobre les paraules utilitzades per descriure les dones. “Hem trobat coses com ara que als homes els descriuen com a ràpids, forts, grans..., però a les dones com a solteres, casades i es parla de la seva edat. Hi ha molta desigualtat -diu Grieves-. És molt difícil dir si el llenguatge utilitzat és sexista o si es tracta d’exemples aïllats”. Marie Hardin, degana de la Facultat de Comunicació a la Universitat Estatal de Pennsilvània i una investigadora amb un llarg recorregut sobre la representació de les dones en l’esport, creu que el tractament periodístic dels Jocs encara és sexista: “Cada cop la cobertura és millor, però un part dels comentaris fets pels comentaristes solen caure de ple en la categoria de sexisme”. De fet, els comentaris sexistes ja s’han convertit en notícies per ells mateixos, com quan el tenista Andy Murray va respondre al presentador de la BBC John Inverdale quan ell li va dir que era la primera persona que guanyava dues medalles d’or de tenis en uns Jocs. Murray el va corregir: “Crec que Venus i Serena Williams van guanyar quatre medalles cada una”. En un altre exemple molt publicitat, el locutor de la NBC Dan Hicks va lloar el marit de la nedadora hongaresa Katinka Hosszú dient que era “l’home responsable” dels triomfs. “És impossible explicar la història de Hosszú sense parlar del seu marit”, es va defensar. Al Trautwig, també de la NBC, va preguntar-se si la gimnasta holandesa Sanne Wevers estava escrivint el seu diari personal quan la va veure amb una llibreta. Nastia Liukin, una gimnasta retirada, li va dir que estava calculant les puntuacions. “És un exemple més d’una tendència a infantilitzar algunes dones atletes”, es queixa Grieves.

Segons Hardin, els periodistes que han de cobrir els esports olímpics de les dones no hi tenen pràctica, ja que la demanda de prime time per als esports femenins és baixa: “És com demanar-li a un atleta que guanyi medalles sense entrenar-se. Si realment volem afrontar el sexisme que es filtra en la cobertura olímpica, hem de mirar com es cobreixen els esports femenins entre els Jocs. Aquesta és la clau: es tracten els esports femenins cada quatre anys, hi ha molt de sexisme vigent”.

banc mundial

Home, dels Estats Units i de més de 60 anys. Aquests trets són els que dibuixen el perfil mitjà dels dotze directors que ha tingut el Banc Mundial (BM) fins a l’actualitat. La setmana passada una associació de treballadors de la institució, la World Bank Group Staff Association, que representa 9.000 empleats dels més de 15.000 que hi treballen, va dir prou a aquesta tendència. El sindicat va enviar una carta oberta als directors executius oposant-se a la reelecció per a cinc anys més del president, Jim Yong Kim, que ja havia suggerit que es tornaria a presentar el 2017.

Aquest metge d’origen coreà, especialista en la sida a l’Organització Mundial de la Salut i nominat per al càrrec pel president nord-americà, Barack Obama, el 2012, havia de suposar un canvi de rumb del BM cap a un enfocament més social. Però, lluny del consens, les dues últimes enquestes de satisfacció entre la plantilla ja apuntaven una crisi de lideratge. Tan sols un de cada tres treballadors confiava en la gestió del banc, i una proporció encara inferior creia que la institució tenia una cultura interna transparent i democràtica.

Aquesta institució sovint és desconeguda o confosa amb altres organismes financers com el Fons Monetari Internacional (FMI). Fins i tot el famós economista John Maynard Keynes, pare de la doctrina econòmica que porta el seu nom i un dels fundadors de les dues organitzacions, va admetre durant la conferència fundacional de Bretton Woods el 1944 que no tenia clar per a què servia cadascuna.

Qui és qui?

De fet, l’estructura del BM és molt més gran i complicada. Mentre que l’FMI té una plantilla d’uns 2.600 treballadors i tan sols compta amb tres oficines subsidiàries, l’organització que presideix Yong Kim ocupa més de 15.000 persones i té prop de 40 seus repartides arreu del món. Pel que fa a les seves funcions, el BM és un banc d’inversió que recapta diners d’alguns estats membres per prestar-los a d’altres i finançar projectes d’ajuda al desenvolupament i reconstrucció econòmica. Entre els objectius actuals hi ha acabar amb la pobresa extrema al món el 2030. D’altra banda, l’FMI no és un banc, sinó que es dedica a observar el sistema financer global, així com els tipus de canvis, i a oferir recursos en moments concrets, com ara les crisis.

“Són clubs de nacions i, encara que tinguin estatuts més o menys democràtics, no és en el sentit estricte d’un vot per persona. Un país té més o menys poder en funció del que aporta”, explica el professor de polítiques públiques per al desenvolupament de la UOC, Ismael Peña López. Al Banc Mundial, qui té la paella pel mànec és Washington, que n’és el principal accionista.

Porta tancada als emergents

L’exclusió dels països emergents del lideratge del BM és una de les reivindicacions que apunta la carta de la plantilla, que demana un procés d’elecció basat en els mèrits i no en la nacionalitat dels candidats. Amb el nomenament de Jim Yong Kim el 2012 com a president del Banc Mundial, es van frustrar les esperances de diversos països emergents de trobar un candidat alternatiu a l’opció avalada pels EUA.

Aquesta decisió respon a un pacte tàcit entre Washington i Europa, que tradicionalment es reparteixen les presidències dels dos organismes: un americà per al Banc Mundial i un europeu per a l’FMI, que actualment lidera la francesa Christine Lagarde. Tot i així, la cursa del 2012 va arribar a plantejar la possibilitat que es trenqués aquest statu quo. Les candidatures de la ministra de Finances nigeriana, Ngozi Okonjo-Iweala, i l’economista colombià Antonio Ocampo comptaven amb el suport del Brasil i Sud-àfrica -països del BRICS-, però finalment van perdre la batalla contra l’aposta d’Obama.

“D’ençà que es van crear les primeres organitzacions supranacionals després de la Segona Guerra Mundial, s’ha instal·lat la idea que qui rep ajuda no en sap. No se li dóna cap poder ni se l’escolta”, raona Peña López. A més, la carta reprova que el BM suspèn en paritat. En els seus 70 anys d’història, cap dona hi ha estat al capdavant.

Pressions per la reforma

A més de les crítiques sobre el model de governança, hi ha veus en desacord amb el funcionament de la institució i, fins i tot, amb la seva raó d’existir. Una de les més mediàtiques és la del famós economista Joseph Stiglitz, antic economista en cap del BM, que ha criticat en diverses opinions la seva falta de transparència i de retre comptes.

Per a alguns acadèmics la via per a la reforma és centrar els esforços a crear xarxes d’estats alternatives, en lloc d’intentar canviar el BM actual. “No s’entén que hi hagi projectes que surten de Washington cap a realitats tan diferents com Bogotà o Dakar”, explica Peña López. L’acadèmic apunta un problema de sensibilitat territorial, que es comença a resoldre amb l’augment d’acords bilaterals entre regions, com els tractats comercials entre el continent africà i la Xina.

l'illa vaixell

Hi havia una vegada, allà al país del sol naixent, una petita illa que anava creixent i creixent, i de la qual els seus habitants van arribar a explotar tant els seus recursos i a viure-hi tan amuntegats que, al final, la van haver d’abandonar. I, sense adonar-se’n, a mesura d’anar-la fent créixer i de protegir-la dels embats de les ones, l’illa va acabar semblant un enorme, gris i petri vaixell de guerra.

Aquesta illa de conte (o de pel·lícula) és Hashima, i és una de les 505 illes deshabitades de la prefectura de Nagasaki, situada a 9 milles nàutiques del port d’aquesta ciutat, al sud-oest del Japó. Popularment se la coneix amb el nom de Gunkanjima, que significa cuirassat ovaixell de guerra, i es tracta d’una illa pràcticament artificial que es va anar construint a mesura que les necessitats d’incrementar l’explotació del jaciment de carbó submarí del seu subsòl anaven augmentant.

Fins a l’any 1887 la petita illa estava deshabitada, tot i que ja abans es coneixia l’existència d’una important beta de carbó. A partir del 1890, quan el gegant Mitsubishi compra la mina, Hashima comença a ampliar notablement les seves instal·lacions extractives i la mà d’obra comença a arribar a l’illa en grans quantitats per establir-s’hi permanentment. És a partir d’aquest moment, i fins al 1931, que l’illa va arribar a experimentar fins a sis ampliacions artificials de la seva superfície, sempre amb la intenció d’incrementar la capacitat de les instal·lacions industrials i residencials -amb els seus serveis associats-, per fer d’aquest petit tros de terra una veritable ciutat a l’estil de les colònies industrials de casa nostra.

Avui en dia, i després de l’ampliació del 1931, l’illa fa 480 metres de llarg i 160 metres d’ample i té una superfície de 6,3 hectàrees. Des del 1974 està deshabitada a causa de la ràpida substitució del carbó com a font d’energia primària a favor del petroli, que va fer caure ràpidament l’activitat del pou i va provocar la fugida forçada dels seus habitants. A l’illa hi havien arribat a viure 5.300 persones a principis de la dècada del 1950, cosa que va fer que es registrés el rècord mundial de densitat de població a finals de la mateixa dècada. Tot això va ser durant els anys daurats de la colònia, que també tenia una cara ben fosca pels crims de guerra comesos pel Japó durant la Segona Guerra Mundial, ja que es va fer servir com a camp de treballs forçats, tortures i mort de centenars de coreans i xinesos. D’aquells temps, encara no prou llunyans, ara poca cosa en queda i tota l’illa mostra un notable deteriorament fruit dels més de quaranta anys d’abandonament i els embats de les inclemències meteorològiques, especialment els tifons que l’assoten any rere any.

Després de 35 anys d’estar tancada al públic, Hashima va tornar a rebre visitants l’any 2009. Hi arribaven en vaixells i amb un itinerari turístic amb grans mesures de seguretat per garantir una visita sense perills. De fet, la gran resposta del públic ha demostrat que aquesta illa ha despertat, ja des de fa temps, gran interès i no ha trigat a ser objecte de documentals, filmacions (d’anuncis i, fins i tot, de seqüències del film Skyfall de James Bond), sessions fotogràfiques i, per acabar de posar-la a l’abast de tothom, d’un itinerari virtual de l’Street View de Google. També des del 2015 l’illa és Patrimoni Mundial de la Unesco com a lloc emblemàtic de la Revolució Industrial de l’era Meiji japonesa. Malgrat això, aquesta distinció ha despertat certa indignació a les dues Corees i la Xina pel poc reconeixement dels greuges que el Japó va infligir a l’illa a presoners de tots tres països en temps de guerra.

el cotxe fantastic

HISTÒRIES DE LA TELE

MÒNICA PLANAS

El coche fantástico ( Knight rider), emesa a la NBC del 1982 al 1986, era aquella sèrie en què el vehicle negre esportiu batejat com a Kitt i que conduïa David Hasselhoff feia meravelles per lluitar contra el mal. En realitat aquell cotxe era més aviat rudimentari. En la majoria d’escenes d’acció de persecucions arriscades el vehicle era una miniatura i s’accelerava la imatge per aparentar una velocitat superior. El taulell de comandament del cotxe tampoc era a dins sinó que eren uns plafons externs amb moltes llumetes. Quan el Kitt activava el mode de superpersecució, el cotxe fantàstic desplegava un seguit d’alerons que no existien. Es tractava de carcasses metàl·liques independents que simulaven ser el cotxe.

El cap de programes de la NBC als anys 80, Brandon Tartikoff, va explicar un dia com va néixer la idea de crear una sèrie com El coche fantástico. Tot va sorgir a partir d’una broma. Els directius de la cadena es lamentaven sovint que no hi havia manera de contractar homes molt atractius per fer de protagonistes de sèries perquè els que trobaven no tenien el mínim talent per interpretar.

En la majoria d’escenes d’acció de persecucions arriscades el vehicle era una miniatura i s’accelerava la imatge per aparentar una velocitat superior

Davant d’aquest greu problema, en una reunió Tartikoff va advertir en to burleta que ell i el seu ajudant havien desenvolupat un nou concepte televisiu per solucionar aquest problema. Els va explicar que havien ideat la fórmula coneguda comL’home de les sis paraules. Consistia a contractar un actor molt atractiu com a protagonista encara que els seus dots interpretatius fossin més que limitats. Així que comencés la sèrie apareixeria marxant d’un llit i acomiadant-se d’una dona nua embolicada amb els llençols a qui només li diria un simple “Gràcies”. En algun moment de la sèrie, quan el seu cap li donés una ordre o li encarregués una missió, el protagonista atractiu es limitaria a dir “D’acord”. Després, quan atrapés els dolents de la sèrie, l’actor cridaria amb autoritat: “Quiets!” Quan els bons del capítol li agraïssin haver-los salvat la vida, l’heroi televisiu es limitaria a un lacònic “De res”. En total, pronunciaria sis paraules. La resta, ho faria tot el cotxe. Seria el cotxe el que parlaria durant tot el capítol.

En un primer moment els directius no van entendre que la proposta estava feta amb evident sarcasme. Però un cop va quedar clar que era una broma, van valorar més seriosament la idea revolucionària d’un cotxe que parlés. I va ser a partir d’aquí que va néixer Knight rider amb David Hasselhoff al capdavant, que tot i que pronunciava més de sis paraules a cada capítol, és veritat que tampoc en calien més per veure que era un pèssim actor