cobrar de facebook

El president de Telefónica, J osé María Álvarez-Pallete, té un pla per desencallar el c onflicte històric que les operadores de telecomunicacions mantenen amb els Facebook, Google o WhatsApp de torn, les anomenades OTT (sigles d’ over the top ). En comptes de seguir reclamant sense èxit als organismes reguladors que obliguin les empreses d’internet a cedir a les telecos una part del negoci que fan gràcies a les seves infraestructures, el president de Telefónica ha marcat una estratègia nova:deixar els gegants de la xarxa en evidència davant els usuaris provocant que siguin els mateixos usuaris els que exigeixin compensacions.

L’operadora prepara una nova plataforma web que posarà a l’abast dels seus abonats tota la i nformació que generen amb l’ús dels serveis digitals i els permetrà gestionar aquestes dades, de manera que puguin decidir si una apli per aconseguir taxi ha de poder accedir a la seva ubicació o un diari digital els ha de mostrar anuncis i, per exemple, demanar a canvi descomptes o descàrregues de continguts exclusius. Cada OTT pot aleshores optar per no donar el servei als usuaris que no accedeixin a cedir les dades, igual que una aplicació mòbil pot no funcionar a ple rendiment si l’usuari no accepta tots els permisos.

Segons Álvarez-Pallete, aquest nou paper d’intermediari entre els usuaris i els proveïdors dels serveis que Telefónica pretén assumir està justificat perquè les xarxes de les operadores “no dormen mai” i acumulen contínuament una informació molt més completa i precisa sobre l’activitat dels seus abonats que la que l’algoritme d’una OTT pot arribar a deduir. Per exemple, les telecos saben on han estat en tot moment els telèfons de cadascun dels seus clients -els pares podrien localitzar així els mòbils dels seus fills- i quin és el seu patró exacte de consum de veu i dades. Telefónica sap que una quarta part del nostre tràfic mensual de mòbil es gasta en anuncis, i que la meitat d’aquesta despesa oculta es produeix quan ja hem marxat de la pàgina que estàvem veient. Ara bé, la legislació sobreprotecció de dades no permet a les operadores explotar aquesta informació més enllà de l’ús intern: la fan servir de manera agregada per definir tarifes i per planificar el desplegament d’antenes, però no poden comercialitzar-la.

En canvi, les OTT hi tenen accés i l’aprofiten per mostrar-nos publicitatsuposadament més ajustada als nostres gustos. Per això Telefónica promet deixar en mans de cada abonat la decisió sobre quines dades cedeix a cada servei digital. El benefici que espera treure’n: incrementar la fidelitat dels clients a l’operadora. Si més no, mentre les seves rivals no facin el mateix:Vittorio Colao, president del grup Vodafone, ha admès aquest dilluns que la seva empresa es podria plantejar un sistema semblant al que Telefónica proposa, tot i que no de manera immediata.

Álvarez-Pallete considera que aquest futur sistema de gestió de dades i privadesa serà la quarta plataforma de la companyia, que porta invertits40.000 milions d’euros en quatre anys per transformar la seva antiga fàbrica de veu en fàbrica de dades. La primera plataforma de Telefònica són els actius físics: des de les antenes de mòbil, la fibra òptica i els cables submarins, fins a centres de dades, xarxa de botigues i centres d’atenció al client.

La segona està formada pels sistemes interns: les aplicacions de gestió que, un cop renovades i virtualitzades, han permès tancar centrals i apagar servidors implantats en l’era de la veu. La tercera plataforma de l’operadora són els serveis: el núvol, el vídeo i tots els negocis que en el seu moment formaven Telefónica Digital. La quarta plataforma de Telefónica, que segons Álvarez-Pallete entrarà en funcionament el 2017 amb un desena de serveis que inclouen els casos d’ús més habituals, farà servir una base de dades i elements d’intel·ligència artificial que s’estan desenvolupant en bona part a Catalunya: ja hi treballen molts dels 200 enginyers que Tuenti-filial de Telefónica- té al seu centre de Barcelona, i que aporten tant el coneixement d’haver creat una operadora virtual digital com l’experiència en sistemes de bloqueig de publicitat.

Álvarez-Pallete va assegurar també que Telefónica té intenció de posar les funcions de la seva nova plataforma de dades i privadesa a l’abast de desenvolupadors externs, perquè les puguin incorporar en les seves pròpies aplicacions.

fer mal al proces

L’acte que celebraran ERC, Podem i la CUP divendres per commemorar la històrica Diada del 1976 celebrada a Sant Boi ha generat malestar al Partit Demòcrata Català (PDC), que no ha sigut convidat a l’acte. “Ens han exclòs”, va expressar la coordinadora general del partit, Marta Pascal, que va carregar contra ERC. Segons la dirigent demòcrata, que els republicans s’abonin a un acte on no es compta amb ells “pot ser un signe” que la seva prioritat no sigui el procés sinó caminar cap a un govern d’esquerres.

Pascal va acusar els seus socis d’“utilitzar” la Diada per dibuixar un possible nou tripartit. “En un moment tan clau del full de ruta les temptacions partidistes han de quedar enrere”, va dir interpretant que l’acte no és només una commemoració, sinó un indicador de les prioritats dels republicans. “Fa mal al procés”, va sentenciar. Pascal va fer una crida a la unitat “rotunda” de les forces indepedentistes aquest Onze de Setembre, sobretot en aquest punt del camí sobiranista.

Des d’ERC treien ferro ahir a la commemoració conjunta de les esquerres de la Diada del 76, any en què per primer cop després de la dictadura de Franco l’Assemblea de Catalunya va organitzar un acte massiu amb totes les forces catalanistes. Fonts d’ERC aclarien que l’acte ha sigut “liderat” des del món local i que no “exclouen” ningú.

No és la primera vegada, però, que la hipòtesi d’un nou tripartit plana sobre la relació entre el PDC i ERC: ja va circular durant les negociacions per la investidura entre Junts pel Sí i la CUP. Artur Mas encara no havia fet el pas al costat i l’esquerra anticapitalista reclamava a ERC que es postulés i busqués aliances amb altres formacions al Parlament per forjar un executiu significat cap a l’esquerra, comptant amb els vots dels comuns.

Qui participarà en l’acte de Sant Boi? Està previst que hi siguin el líder d’ERC i vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, el secretari general de Podem, Albano Dante Fachin, i la diputada de la CUP Anna Gabriel.

Reunió Puigdemont-ANC

Més enllà de les crítiques als seus socis de Govern, Pascal també va donar un missatg

DCP discrepancias

A poc a poc el referèndum unilateral d'independència (RUI) ha anat guanyant posicions en l'escenari polític català. El resultat de les eleccions plebiscitàries del 27-S, en les quals un 48% dels catalans van votar a favor de la independència, sumat a la victòria a Catalunya d'En Comú Podem als comicis estatals del 20-D, va fer que els partits sobiranistes comencessin a recalibrar el full de ruta cap a la plena sobirania. Els pròxims mesos seran decisius per saber com es culmina el camí cap a l'estat propi, i un dels actors que té més debat intern sobre la qüestió és el Partit Demòcrata Català (PDC). Els seus dos màxims dirigents, Carles Puigdemont i Artur Mas, mantenen "discrepàncies" sobre la possibilitat de celebrar un RUI durant el 2017, segons fonts governamentals i del partit consultades per l'ARA.

"Puigdemont està més convençut de la idea del referèndum", assegura un dirigent consultat. "El sedueix la música associada al RUI", insisteix una altra veu. En el cas del seu predecessor, que ara ocupa la presidència del PDC, el posicionament és més aviat oposat. "En el fons, el debat sobre aquesta consulta unilateral és entre ells dos", assegura una font que coneix les visions oposades entre el màxim dirigent de la Generalitat i l'expresident. Puigdemont, segons dirigents de Junts pel Sí que han parlat amb ell durant l'estiu, està "preparant" el PDC per convèncer-lo del RUI.

¿Per quin motiu Mas és especialment refractari a aquest mecanisme? "El que no podem fer és un altre 9-N i córrer el risc que surti pitjor", assegura un dirigent consultat. La jornada de participació del 2014 és una de les fites més importants de la carrera política de l'expresident i la considera part principal del seu llegat al capdavant de la Generalitat. De fet, Mas està imputat per haver impulsat la consulta alternativa i podria ser inhabilitat en cas que així ho decidís el jutge.

Els detractors del RUI que hi ha dins del PDC -"que no són precisament pocs", aclareixen diverses fonts- assenyalen que hi ha problemes "gruixuts" per tirar-lo endavant. Citen, per exemple, la participació dels contraris a la independència, que segons ells podria ser testimonial. Això "deslegitimaria" el referèndum, com també ho faria la "manca de reconeixement internacional", sostenen les veus consultades. "Pot ser un cacau enorme", resumeix un dirigent consultat.

En tot cas, però, el mecanisme -previsiblement unilateral, tenint en compte la dificultat perquè a Espanya hi hagi un govern que permeti un referèndum- per validar la desconnexió encara no està decidit. Puigdemont traçarà els pròxims passos del procés en la qüestió de confiança del 28 de setembre, i Junts pel Sí i la CUP -en ple procés de reconstrucció de la sintonia, trencada en el període que va anar de la investidura fins a la negativa dels anticapitalistes a tramitar els pressupostos- tenen previst fer servir el debat de política general per detallar el full de ruta.

"D’una manera o altra, a mitjans de l'any vinent en farem alguna de grossa", assenyala un dirigent nacionalista consultat, que afegeix una variable als motius pels quals Puigdemont veu amb bons ulls la filosofia del RUI. "Celebrar unes eleccions constituents [tal com preveia el programa electoral amb el qual Junts pel Sí es va presentar als comicis del 27-S] té el risc que s'imposi un tripartit format per ERC, la CUP i l’espai dels 'comuns'", manté aquesta font. Els republicans, els anticapitalistes i Podem commemoraran junts aquest divendres el quarantè aniversari de la Diada del 1976 a Sant Boi de Llobregat, i això ha fet que creixin els recels cap a un hipotètic nou pol d"esquerres al Govern.

Un dels dirigents de la coalició que lidera la Generalitat sosté que el procés pot "embarrancar-se" amb la celebració d’unes constituents arran de les “diferències ideològiques" entre els partits independentistes. Malgrat això, Puigdemont encara diu públicament que les constituents consten al full de ruta i que, de moment, no hi ha cap alternativa. Un cop passat el debat de política general, el pla mutarà.

Estratègia i implantació

El debat sobre el RUI plana des de fa setmanes sobre el PDC i es barreja amb l'estratègia de la direcció executiva -encapçalada per Marta Pascal i David Bonvehí- a l'hora de millorar l'organització de la formació hereva de Convergència. Els màxims responsables del partit, entre els quals la mateixa Pascal i la vicepresidenta, Neus Munté, s'han obert a parlar del RUI i, en el cas de la coordinadora general, fins i tot ha vist amb bons ulls la possibilitat d'incloure una partida als pressupostos per organitzar-lo. Una visió que comparteixen els dirigents d'ERC que ocupen els estaments rellevants de la conselleria d'Economia.

Discurs al marge, el PDC es prepara també per triar els dirigents territorials que comandaran la nova etapa de la formació. Una pugna que farà aflorar les rivalitats entre sectors -ara més calmades que al juliol- i que s'entrellaçarà amb els debats que marcaran el futur del procés cap a la independència.

l'encaix

En signar l’acord amb Ciutadans, Mariano Rajoy va remarcar que cap reforma constitucional buscarà un nou encaix per a Catalunya, sinó garantir la unitat d’Espanya i la igualtat dels espanyols. Cal recordar, però, que la Constitució no consagra aquesta igualtat -ateses les asimetries entre comunitats- i que l’estat autonòmic es va bastir entre 1977 i 1980 amb elevades dosis d’improvisació per assolir “encaixos a la carta”.

El retorn de Tarradellas

Quan a les eleccions estatals del 1977 a Catalunya va imposar-se una coalició socialista, seguida del PSUC i el partit liderat per Jordi Pujol, el govern espanyol va témer una “Catalunya roja”. Per evitar-ho, va recuperar una opció explorada un any abans, quan Manuel Fraga era vicepresident: restablir una Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, el titular exiliat.

Després d’una llarga negociació, el 5 d’octubre del 1977 es va restablir la Generalitat i el 23 Tarradellas va tornar triomfal a Barcelona. El fet que tingués una legitimitat republicana quan l’Estat era monàrquic -i que no hagués estat ratificat a les urnes- no va ser cap problema.

La singularitat del País Basc

L’Estatut del País Basc va ser enviat a les Corts el desembre de 1978, però no va ser aprovat fins a l’agost següent, després d’unes hermètiques negociacions entre Suárez i l’aleshores president del Consell General Basc, Carlos Garaikoetxea. Els grups parlamentaris ho van criticar, ja que qüestionava la sobirania de l’hemicicle, però segons Andoni Iturbe, director d’Estudis del Parlament Basc, “el mètode va ser donat per bo” per la “delicada situació política del país”, en una al·lusió a l’acció d’ETA i a les reticències militars a l’autonomia basca.

El resultat és que ara el País Basc i Navarra gaudeixen de règims fiscals especials i que la Constitució inclou una disposició transitòria que preveu la integració de Navarra al País Basc amb un referèndum, mentre que l’article 145.1 diu que “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”, en al·lusió a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

La solució per a Andalusia

A inicis de 1980 va estendre’s a Andalusia la demanda d’una autonomia similar a la de Catalunya i el País Basc, fet que no apareixia al full de ruta dels grans partits. Paradoxalment, va ser un ministre d’UCD, Manuel Clavero Arévalo, qui va impulsar una iniciativa per permetre que Andalusia accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució, que exigeix uns requisits més complexos que els que estableix el procediment comú, regulat a l’article 143 de la carta magna. El PSOE s’hi va sumar i el 28 de febrer va celebrar-se un plebiscit perquè els andalusos votessin si volien una autonomia equiparable a la de Catalunya i el País Basc. Com que Almeria no va arribar al 50% de sí que es necessitava -hi va votar a favor un 42% de l’electorat-, el govern central se’n va sortir, però les xifres ja eren un problema per a Suárez.

El sí va sumar el 55,4% del cens total i el no el 3,4%, i la participació (64%) va ser superior a la dels referèndums dels estatuts basc (59%) i català (60%). La demanda d’autonomia, doncs, era difícil d’obviar i no hi havia marge per canviar legalment la situació en cinc anys. El problema es va resoldre de manera inconstitucional, amb una llei orgànica pactada per UCD i el PSOE.

La lliçó de la Transició

En configurar el marc vigent, el gruix de la classe política va tirar pel dret quan ho va creure necessari, trampejant la legalitat i creant asimetries entre comunitats. Avui C’s i el PP semblen oblidar-ho quan apel·len al consens de la Transició i al paper de Suárez, que va demostrar que davant d’una realitat canviant no hi ha espai per a l’immobilisme. De fet, quan el Congrés va votar la Constitució, la meitat dels 16 diputats d’Alianza Popular no hi van donar suport i avui el PP n’és un entusiasta defensor. Qui ho diria!

traduccio

Balzac. Duras. Camilleri. Maalouf. Magris. Calasso. Némirovski. Baricco. Aquests i molts altres autors han sigut traduïts al català per Anna Casassas (Barcelona, 1958), que des del 1998 s’ocupa d’entre vuit i deu llibres cada any. Després de rebre premis com el Mots Passants (2009) i el Vidal Alcover (2010), ha sigut distingida amb el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre, que enguany consisteix en un dibuix digital de Jaume Plensa. En les dues dècades de recorregut del guardó, cap traductor l’havia aconseguit.

Anna Casassas viu als Pirineus francesos. Quan li truquem despenja el telèfon ràpidament.

Suposo que estaves treballant...

Sí. Estic traduint Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, per a La Magrana.

Vas gaire avançada?

Estic bastant cap al final de la novel·la. L’Athos va a casa d’un senyor estrany, una mena de bruixot, a buscar-hi algun verí o alguna cosa que encara no sé.

No ho saps perquè vas llegint el llibre a mesura que el tradueixes?

La primera traducció la faig sense llegir el llibre. Quan acabo aquesta primera passada vaig comparant la traducció amb l’original. L’acabo llegint quatre o cinc vegades.

Ho has fet sempre així?

En general, sí. Els casos en què l’he llegit abans de traduir-lo és perquè no entenc gens de què va o perquè em fa molta curiositat.

Havies estudiat dret.

Sí. Ho vaig fer per poder viure fora de Barcelona. Vaig exercir set anys a Figueres.

Els primers llibres que vas traduir van ser Sobre la lectura , de Marcel Proust, i Adéu a la publicitat , d’Oliviero Toscani. Va ser el 1996.

Quan vaig canviar de professió vaig començar a fer correccions d’estil de traduccions que no funcionaven. Creia que traduir estava fora del meu abast, però en Jaume Vallcorba i en Xavier Folch van proposar-me dos llibres i vaig acceptar els encàrrecs.

Al principi vas treballar per a Quaderns Crema i per a Empúries. A poc a poc vas anar coneixent el sector. Com el descriuries?

El que m’agradava d’en Folch i en Vallcorba és que el tracte era molt familiar i agradable. De mica en mica, eixamplant la gent per a la qual he treballat, he conegut un món molt més fred, en el qual el traductor és una peça més d’un procés que funciona gairebé sol, on no pintes res. De vegades et tracten com un proveïdor.

És un ofici mal pagat, encara?

Ningú et paga perquè puguis viure com un senyor, però hi ha editorials que et paguen decentment.

I no acostumen a ser les grans...

Hi ha de tot. Les editorials grans no són les que paguen menys per regla general, però hi ha editorials petites que paguen més bé.

Últimament treballes força per a Periscopi, Anagrama, Raig Verd, Minúscula, Angle i Cal·lígraf.

Sí. També faig els llibres de Magris per a Edicions de 1984. Hi ha editorials petites que fins i tot han tirat endavant propostes meves. Últimament ha passat amb Virgilio Giotti, Panait Istrati i Marcello Fois.

Quin ritme de treball portes?

Tradueixo unes vuit hores al dia. A vegades, deu. També els caps de setmana. Tinc un diumenge de tant en tant... Tradueixo al ritme que cal per poder-ne viure.

Les tarifes encara són baixes.

A França un traductor cobra el doble! Durant els últims anys, hem treballat molt per guanyar visibilitat, i ho estem aconseguint. Això fa que el nostre nom surti a més cobertes i que de vegades ens convidin a clubs de lectura o a presentacions. A part de l’autor, la persona que coneix més un text som nosaltres.

prejubilat?

UN BON DIA, un nano guanya una medalla als Jocs Olímpics i resulta que té la teva edat. Més endavant, nomenen una ministra i resulta que sou del mateix any. Encara que no et passa a tu, notes que t’afecta: ja tinc edat de ser ministre. Ara m’acaba de passar. Ahir, 1 de setembre, es va prejubilar el Miquel, company des de primària, que és el primer de la classe que se’ns prejubila. Treballava a la banca. El grup de WhatsApp d’amics s’ha omplert de felicitacions i de bromes sobre obra pública a visitar i, per un moment, tothom hi ha projectat una fantasia: 1 de setembre i, en comptes de tornar a treballar, aquí us quedeu. La jubilació d’un amic dispara la conversa: hi ha els que l’envegen i hi ha els que s’esgarrifen només de pensar que, a la teva edat, el mercat t’agraeixi els serveis prestats i t’enviï a casa. I també et preguntes si el sistema ho pot aguantar.

dILMA

El Senat del Brasil va votar ahir la destitució de la primera presidenta de la República, Dilma Rousseff, per 61 vots a favor i 20 en contra. En la mateixa sessió va quedar automàticament nomenat l’exvicepresident, i fins ara president interí, Michel Temer.

La cambra alta, dominada pel centre i la dreta, no ha condemnat Rousseff per corrupció, sinó per una pràctica comptable habitual coneguda com a pedalades fiscals i que consisteix a utilitzar els fons dels bancs públics, en lloc del Tresor, per finançar diversos programes agraris socials. Per al Senat és un delicte fiscal, que es va dur a terme sense l’aval del Congrés, mentre que per a Dilma -que mai ho ha reconegut com a fet delictiu-és un cop d’estat del Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), el partit de Temer, que intenta guanyar a la cambra de representació el que no ha aconseguit a les urnes. De fet, el PMDB ha col·locat tres presidents en trenta anys sense haver guanyat mai unes presidencials. En el seu al·legat final de dilluns, Dilma Rousseff va admetre que sentia “el gust amarg de la injustícia” i va insistir en la seva innocència assegurant que durant el seu mandat s’ha cenyit a la Constitució: “No lluito pel meu mandat, per vanitat o per desig de poder. Lluito per la democràcia, la veritat i la justícia”, va afegir.

Amb la destitució de la filla política de Lula, el Brasil fa un gir cap a la dreta i posa fi al lulisme. Temer es va presentar conjuntament amb la seva predecessora a les eleccions, però al març va abandonar al govern. Ara ha virat cap a polítiques més neoliberals i ha hagut de fer front a la dimissió de fins a quatre ministres per corrupció durant els 35 primers dies de mandat. Però tot això no ha sigut suficient per evitar la destitució de Dilma. Els intel·lectuals del Brasil s’han mobilitzat en contra de Temer, però això no s’ha traduït en una mobilització al carrer. Els efectes d’una crisi econòmica cada vegada més pronunciada i el llarg procés d’impeachment, amb els partits conservadors dominant l’opinió pública, han creat una forta desmotivació en els votants del Partit dels Treballadors.

Rousseff ha sigut destituïda, però no inhabilitada. Tot i no tenir el carisma de Lula, de cara al 2018, data de les noves presidencials, tindrà la porta oberta per rescabalar-se de la injustícia que ara s’ha comès amb ella