Normandia

El poble abandonat de Marmellar, situat al terme municipal del Montmell, al Baix Penedès, s’ha convertit en la Batalla de Carentan, localitat situada a la Normandia francesa que va ser escenari dels enfrontaments entre els exèrcits aliat i alemany durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta transformació s’ha desenvolupat a través del projecte fotogràfic Omaha Beach-Carentan-Bastogne, dirigit pel fotògraf i director de cinema argentí Laureano Clavero, resident des de fa anys a Calafell.

Clavero té l’objectiu de recrear els moments claus de la invasió d’Europa per les tropes aliades el 6 de juny del 1944 en el marc de l’operació Overload. Ho ha pogut fer amb l’ajuda dels grups de recreació catalans First Allied Airborne Catalunya; Airborne Lleida, 101 Division; Easy Company; Reenactment Group, i l’Agrupació Normandia 101 de Benicarló. Ha començat per Marmellar, a la serra del Montmell, on s’ha representat la Batalla de Carentan, en què va participar l’Easy Company per posar-se a la pell de la mítica companyia 101 aerotransportada dels EUA.

Gran esforç de realisme

El cineasta argentí destaca la feina de la maquilladora calafellenca Ruth Álvarez, responsable de la simulació de ferides i mutilacions, molt realistes. “En aquests treballs és molt important el realisme de les ferides i, encara que no acabin sortint en les fotografies, el treball s’ha de fer”, comenta Clavero.

Aquesta tardor el projecte continuarà a la platja de la Musclera, a Arenys de Mar, on es recrearà el desembarcament a Omaha Beach (Normandia) i Pointe du Hoc, ja que tenen un aspecte molt similar. Quan la neu arribi al Pirineu català, allà es representarà la zona belga de Bastogne. El projecte compta amb el suport de blogs i revistes especialitzades, així com de l’historiador, periodista i escriptor barceloní Jesús Hernández.

Les imatges de recreació a Marmellar han captat l’atenció de la prestigiosa World War Two Foundation, que ha convidat la productora del calafellenc, Mirasud Producciones, a presentar un treball fílmic al seu festival de l’any vinent, i Clavero ja hi està treballant. Però no es quedarà aquí, ja que vol continuar amb documentals sobre la Batalla de Normandia i la possible obertura d’un canal a YouTube, impulsat amb el blog Historias Segunda Guerra Mundial, en què es narraran històries amb ficcions realitzades per grups de recreació. Un dels projectes més importants ja en procés, explica Clavero, és la història de l’església normanda d’Angoville-au-Plain durant la Segona Guerra Mundial: va acollir un hospital que atenia tant soldats alemanys com nord-americans.

tornar a l'escola

• 

No sobrecarregar la motxilla
La motxilles que porten els alumnes no haurien de sobrepassar el 15% del pes dels estudiants. Segons Salut, el pes de les motxilles pot provocar futures patologies a l’esquena.

• 

Dormir suficient
Han de dormir les hores que necessitin, entre 8 i 13, segons l’edat. Descansar el temps suficient és bàsic per trobar-se bé.

• 

Menjar fruita i esmorzar bé
Es recomana menjar tres peces de fruita al dia. Una bona opció és menjar-ne a mig matí, ja que l’esmorzar hauria d’incloure una peça de fruita, cereals, pa o galetes i un làctic.

• 

Fer exercici
En edat escolar és recomanable fer una hora d’activitat física cada dia com a mínim.

• 

Raspallar-se les dents
Cal que els nens adquireixin l’hàbit de rentar-se les dents després de cada àpat. Té especial importància que ho facin després d’esmorzar.

• 

Prevenir els polls
Rentar la roba amb aigua molt calenta i els cabells, amb aigua i sabó dos o tres cops per setmana per evitar l'aparició de polls. No es recomana l’ús preventiu de productes insecticides en persones sense paràsits.

la samarreta a punt

M’AGRADA que sigui la cinquena Diada massiva consecutiva i alhora es presenti com la menys històrica, tot i que la història es fa precisament amb totes les Diades, una darrere l’altra, i el que és històric és aquesta persistència massiva.

M’agrada que per un any no tingui la pressió dels rècords ni l’èpica de la superació ni l’expectativa de la performance més innovadora, sinó la força brutal i incomparable de la constància.

M’agrada la idea artesanal de la samarreta que et pintes tu mateix abans de suar-la i l’oportunitat que ofereix de recordar els que no hi poden ser però sabem que hi serien.

M’agrada la descentralització i m’agraden els valors de llibertat, progrés, equilibri territorial, justícia social i cultura que s’han atorgat a les cinc convocatòries.

M’agrada l’esperit alegre i positiu i unitari dins la diversitat que noto en la gent que en fa els preparatius, malgrat les tensions lògiques dels partits, que avui m’agradarà veure aparcadíssimes.

M’agrada que hi siguin Puigdemont i Colau.

M’agrada la gent que està tan a punt que s’hi va apuntar la primera, i m’agrada la que avui hi anirà a última hora.

M’agrada tothom que ha anat vencent la mandra i es manté lleial a si mateix de veritat traint aquella part de si mateix que havia decidit que ja no faria cap més numeret, que fins quan havia de durar la broma.

M’agrada que en moments més complicats o confusos, en què no tot és tan fàcil ni sembla tan màgic i després de disgustos per atacs externs i errors propis, la Diada mantingui l’atractiu i aplegui centenars de milers de persones que tenen clar on van i que hi aniran.

M’agrada que el gest de preocupació o de tensió o de perplexitat o de desconcert o d’esgotament dels últims mesos en moltes cares avui sigui substituït pel millor i més franc dels somriures col·lectius.

M’agrada, la Diada del 2016

aquest any no hi sere

Tornarem a fer història”. Amb aquesta contundència es va expressar ahir el president de l’ANC, Jordi Sànchez, després de donar els últims detalls de la manifestació descentralitzada de diumenge. “Les cinc ciutats estaran plenes”, va insistir amb optimisme. Les entitats sobiranistes estan convençudes que la principal mobilització de l’Onze de Setembre tornarà a ser un èxit de participació. No amaguen, però, que el nombre d’inscrits és més baix que el de Diades anteriors: 342.000 (un 20% menys que el 2015). I malgrat que aquesta xifra és sempre molt inferior al nombre de persones que finalment surten al carrer, n’hi ha que han decidit que, després de mobilitzar-se quatre anys, aquest Onze de Setembre es quedaran a casa. Els motius? Cansament, desencant o el convenciment que són els polítics els que han d’empènyer ara el procés.

“He estat a totes les manifestacions de la Diada i he participat en l’organització de la majoria, però penso que aquest any ja està bé”, explica el José Antonio. Nascut fa 27 anys a Torrefarrera (Segrià), soci de l’ANC i militant de Convergència (ara PDC) des de fa anys, creu que les últimes Diades, la votació del 9-N i les eleccions del 27-S ja van servir per quantificar una majoria a favor de la independència, per la qual cosa tornar a omplir els carrers és “redundant”. “Cada cop hi ha més gent cansada de sentir parlar del procés i no veure cap pas endavant”, lamenta, i sentencia: “El que cal ara és fer una Constitució, votar-la i ratificar-la entre tots”.

Estem vivint d’una utopia?

La sensació que després de quatre anys “no canvia res” és la principal raó per la qual la Sara, mestra igualadina de 40 anys, ha decidit no manifestar-se aquest any. Si bé insisteix que continua tenint el “vot molt clar” a favor de la independència, creu que les entitats no han fet tanta difusió dels actes com altres anys i que “l’embranzida i la motivació de fa quatre anys no són les d’ara”. “Els polítics ens diuen que tot tira endavant, i els donem confiança, però cal que ens expliquin què s’ha fet, on som i si la independència és possible o estem vivint tots d’una utopia”.

Qui veu l’estat propi cada vegada més lluny és la Isabel, barcelonina de 60 anys, acabada de jubilar. Explica que va assistir a les quatre últimes manifestacions de l’ANC i Òmnium “amb molt de sentiment”, però que aquest any està molt “desencantada” i es quedarà a casa. “Tinc clar que l’objectiu és la independència, però veient com ho estan fent els polítics, que no s’aclareixen entre ells, penso que serà molt difícil”, argumenta.

El Ferran tampoc se sumarà als actes. Aquest professor universitari de 25 anys, nascut a Girona, creu que si les forces independentistes volen “estar a l’altura d’una expectativa ciutadana tan alta” han de donar “resultats constatables”. En cas contrari, es genera “cert desencant”, diu, i hi afegeix: “La força de convocatòria no és eterna”. Potser per això el Marcel, enginyer de Queralbs (Ripollès), tampoc es mobilitzarà diumenge. Té 30 anys, però en fa pocs que es va sumar al “carro” de la independència. Va assistir tant a la V (2014) com a la Via Lliure (2015) i continua pensant que l’estat propi és “una eina que ens pot ajudar a viure millor”, però considera que les reivindicacions dels últims anys “no han servit per a res”. “Els polítics haurien d’estar lluitant pel dia a dia de la gent, i amb l’excusa de la independència no ho estan fent”.

La majoria dels entrevistats auguren que aquest any hi haurà menys gent a la mobilització de la Diada, però deixen clar que això no suposarà un retrocés en el suport a la independència. “La manifestació continuarà sent un èxit de cara al món, però si de veritat volem ser independents no hem de sortir al carrer, sinó trencar amb Espanya”, 

paralimpics

El 1939 António de Oliveira Salazar, el dictador portuguès, va posar-se en contacte amb l’ambaixada alemanya de Lisboa per demanar ajuda: un dels seus amics tenia greus problemes a l’esquena. Hitler es va comprometre a enviar el millor expert que tenia, però aquest era un metge jueu, Ludwig Guttmann, que va aprofitar el viatge, que feia escala a Londres, per fugir amb tota la seva família. I l’amic de Salazar es va quedar sense tractament.

Ludwig Guttmann (Toszek, Polònia, 1899 - Londres, 1980) és el pare dels Jocs Paralímpics. Aquest neuròleg va aconseguir escapar de l’Holocaust per poc i pocs anys després va inaugurar la competició que va acabar sent la llavor dels Jocs Paralímpics. Guttmann, nascut a la regió polonesa de Silèsia -llavors part de l’Imperi Alemany-, va especialitzar-se en lesions medul·lars després de quedar marcat pel patiment d’un jove miner que va tractar quan, amb 17 anys, s’havia apuntat com a voluntari per ajudar en un hospital durant la Primera Guerra Mundial. El jove miner no se’n va sortir i Guttmann va acabar convençut que aquests accidents es podien tractar d’una manera més efectiva. Així doncs, va centrar els seus estudis a les universitats de Breslau i Friburg en aquesta direcció.

Quan Hitler va pujar al poder, Guttmann ja era el millor especialista d’Alemanya, però com que era jueu va ser apartat a un hospital de Breslau només per a jueus. El 1938, de fet, es va jugar la pell durant la Nit dels Vidres Trencats, quan va obrir les portes de l’hospital als jueus que fugien de les SS. Guttmann ja havia entès que calia fugir, i quan li van dir que havia d’anar a Portugal, va posar-se en contacte amb la CARA, una associació creada al Regne Unit que tenia com a objectiu ajudar intel·lectuals i acadèmics perseguits. Durant l’escala a Londres va escapar amb la dona i els dos fills.

El 1943 el govern britànic li va demanar formar part d’un nou centre especialitzat en lesions a la columna vertebral a l’Hospital Stoke Mandeville de Buckingham. En pocs mesos, ja era el director d’un centre revolucionari, ja que apostava pels esports com a eina per ajudar els pacients a recuperar-se, millorar i poder preparar-se per tenir feina i no quedar arraconats. “Abans de Guttmann, les persones sense mobilitat quedaven arraconades perquè es considerava que ja no podien fer res. Guttmann va entendre que la vida seguia”, va recordar un dels seus deixebles, el català Miquel Sarrias Domingo.

Guttmann, ja nacionalitzat britànic, va impulsar el 1948 una competició per als seus pacients inspirada en els Jocs Olímpics d’aquell any a Londres. En total, 16 veterans de guerra, tots en cadira de rodes, van participar en un concurs de tir amb arc a l’Hospital Stoke Mandeville. Va ser la llavor dels Jocs Paralímpics. “La idea és que siguin uns Jocs internacionals, amb més esports i nacions”, va defensar Guttmann ja aquell 1948. El 1952 l’hospital va ser la seu d’una segona edició d’aquests Jocs, la primera amb esportistes d’un altre país: Holanda. Ara tots eren veterans de guerra i tots anaven en cadira de rodes.

Perquè nasquessin els Jocs Paralímpics van caldre reunions amb el Comitè Olímpic Internacional. Els primers van ser els de Roma el 1960, amb 400 atletes de 23 estats. Però va caldre esperar fins al 1976 per veure els Jocs oberts a atletes amb problemes de visió o amputacions. Guttmann va poder veure com els Jocs anaven creixent, consolidant un model en què l’esport servia per canviar la vida dels pacients. Una filosofia que inspira centres arreu del món, com l’Institut Guttmann de Barcelona, batejat en honor d’aquest metge jueu per Guillermo González Gilbey, un metge de Barcelona que el 1958 va patir un accident de trànsit que el va deixar tetraplègic i que va ser tractat per Guttmann, l’home que va salvar la vida deixant plantats dirigents feixistes i que va obrir portes a milers de persones.

pares a clase

El proyecto Enxaneta repiensa el concepto de refuerzo escolar en Osona implicando a las familias y detectando antes la desafección académica en los niños, y lo hace desde este último curso con 170 alumnos y 15 escuelas. "Va dirigido a alumnos de entre primero y cuarto de primaria con dificultades escolares. Los apoyamos en las materias instrumentales, como la lengua o las matemáticas, pero con el distintivo que no sólo participan ellos sino también, y como requisito indispensable, sus padres ", explica el coordinador, Marcel Barjuan. Y es que, aunque sea la escuela la que detecte los alumnos que pueden beneficiarse de ella, sólo pasan a formar parte si existe el compromiso de uno de los padres o tutor de asistir.

El Enxaneta dota a los centros de la figura de un mentor -una persona graduada en educación social, magisterio o bien psicología-, que se encarga de ofrecer apoyo y preparar actividades socioeducativas "más allá de los típicos deberes", sostiene Barjuan. Un día a la semana las familias participan activamente con los hijos en este refuerzo, los ayudan a resolver problemas o son parte intrínseca de lo que se propone hacer a los niños en una salida determinada. Isabel Llauradó, mentora en la escuela Ildefons Cerdà de Centelles, considera que "es una experiencia enriquecedora para todos". "Si un día trabajamos como es nuestro entorno más inmediato y creamos un mapa, pues entonces quizás hagamos un recorrido en el que niños y padres deben seguir juntos una serie de indicaciones y resolver preguntas de materia curricular", explica. Uno de los progenitores que han participado es Manuel Lázaro, padre de Anna, de 8 años. Lázaro piensa que ha sido "una oportunidad que a ella le ha ayudado muchísimo, porque es una niña muy insegura", y sostiene que "de inmediato" vio claro que el proyecto podía funcionar porque era "un punto de unión" con su hija.

Marcel Barjuan indica que el objetivo es "empoderar a los padres enseñándoles a acompañar a sus hijos a través de las tareas escolares". Isabel Llauradó añade que "se tiene la flexibilidad de poder adaptar las actividades a la necesidad o la motivación de los niños en todo momento" y que es una iniciativa con "peso emocional".

Otra mentora, Mariona Buj, de la escuela San Marcos de Calldetenes, cree que la clave de todo es que "para los chicos es importantísimo que los padres entren en la escuela", y explica que no se busca que se estén sentados y resuelvan un cálculo o un ejercicio de lectoescritura, sino que se les da libertad: "Cuando trabajamos que es el Ayuntamiento, visitarlo y hicimos un pleno, escogiendo el alcalde y los concejales del pueblo Enxaneta ".

Interés de otras comarcas

El proyecto, impulsado por el Consejo Comarcal de Osona, tiene el apoyo de la Universidad de Vic con el propósito de combatir el 20% de fracaso escolar de la comarca. De momento está financiado por el Consejo Comarcal, pero el curso que comienza el lunes quiere buscar la complicidad de los ayuntamientos. Jordi Collet, profesor de la Facultad de Educación de la UVic, dice que encaminar el éxito escolar es "más fácil" si las criaturas de la etapa de 6 a 10 años pasan de ciclo con las competencias superadas.

Según la consejera comarcal de Enseñanza, Anna Franquesa, se busca "fomentar el trabajo en red entre la escuela, el territorio y las familias" y ayudar alumnos que tienen las capacidades "pero que les falta apoyo estructural" para llegar a la aprobado. Escuelas del Barcelona, ​​Barcelona, ​​Manresa o Lleida ya se han interesado, dice Franquesa, para llevar el proyecto a sus aulas.

Hanna Schiyulla

Hanna Schygulla va ser un dels rostres més populars del cinema europeu de la dècada dels 70 gràcies a l’aliança artística amb Rainer Werner Fassbinder. Va protagonitzar una vintena de les pel·lícules de l’hiperactiu director alemany: la primera va ser Katzelmacher l’any 1969 -Schygulla tenia 26 anys-, i l’última, Lili Marleen (1981), gràcies a la qual va començar una carrera musical paral·lela, acompanyada del pianista Jean-Marie Sénia.

“Quan vaig començar a fer cinema ens trobàvem en plena revolució cultural -comenta l’actriu, que ha passat per Barcelona per presentar el cicle que li dedica la Filmoteca fins al 28 de setembre-. Teníem por que la humanitat oblidés els valors en ple capitalisme, i amb el pas dels anys hem vist que aquest capitalisme que temíem s’ha desenvolupat molt”. Schygulla, que el 25 de desembre farà 73 anys, ha sigut molt més que la musa de Fassbinder: a més de marcar amb les seves interpretacions elegants i enigmàtiques Les amargues llàgrimes de Petra Von Kant (1971) i El mercader de les quatre estacions (1972), Schygulla va treballar amb Wim Wenders ( Fals moviment, 1975), Carlos Saura ( Antonieta, 1982), Jean-Luc Godard ( Passió, 1982) i Marco Ferreri ( Història de Piera, 1983). “Quan estava al cim de la meva carrera -recorda- la veu interior que sempre m’acompanya em va demanar que em dediqués a cuidar els pares. I així ho vaig fer: vaig agafar distància amb el cinema poc després de la mort d’en Rainer Werner i de guanyar el premi a la millor interpretació femenina per la pel·lícula de Ferreri”.

Esperant el gran retorn

Durant les últimes tres dècades, Hanna Schygulla no ha interpretat més papers principals, tot i que ha aparegut en pel·lícules d’Agnès Varda, Amos Gitai, Fernado Trueba, Béla Tarr i, més recentment, Fatih Akin i Aleksandr Sokurov. “Tinc fe que encara m’arribarà alguna cosa molt bona -diu-, i hi posaré tot el que m’ha convertit en una supervivent de les moltes temptacions en què no he caigut: mai no he deixat d’escoltar la meva veu interior”. A la dècada dels 90, Schygulla va coincidir en un acte amb Robert Mitchum. L’actor li va dedicar un poema molt trist i va dir: “És el que hi ha”. “Bona part dels grans actors tenen una gran tristesa -diu l’actriu-: Mitchum, Brando, Chaplin. Això és perquè arrossegaven la infelicitat dels seus pares, però també perquè acabaven penedint-se de coses que havien fet o que havien deixat passar. Si traeixes la veu interior t’acabarà passant comptes”.

A més d’acollir el recital que va oferir ahir amb Jean-Marie Sénia, la Filmoteca reivindica aquest vespre (20 h) la faceta de cineasta de Schygulla projectant-ne quatre curtmetratges. En el cicle també destaquen Follia de dona, de Margarethe von Trotta (del 1983) i una de les seves últimes aparicions a la gran pantalla, el Faust d’Aleksandr Sokurov (2011). L’etapa amb Fassbinder queda representada per La tercera generació (1979), una comèdia en què un grup de terroristes vinculats amb Baader-Meinhof continuen actuant pel seu compte després que el grup hagi sigut desarticulat.