sobre el gluten

Quanta gent ha deixat el gluten o la llet sense que l’hi digui un metge? La pregunta és impossible de respondre amb xifres, però els nutricionistes constaten que és una tendència “en augment” i internet està inundat de consells que conviden a fer-ho per millorar hipotètics problemes digestius. Les ofertes de dietes especials es multipliquen, empeses per un interès creixent per la nutrició, però de vegades la informació no es contrasta prou. “No hi ha cap estudi científic” que certifiqui els perjudicis de prendre lactis o cereals, recorda la cap del servei d’endocrinologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Marta Ramon. En canvi, sí que hi ha evidència que això pot produir determinats dèficits en el creixement dels més petits.

La problemàtica no té res a veure amb l’existència de persones al·lèrgiques o intolerants a determinats aliments, que òbviament no els han de prendre. La decisió de deixar de menjar algun producte, però, ha de venir motivada per un diagnòstic mèdic. En el cas dels fills, en ple desenvolupament del cos, l’alimentació inclou diversos processos del desenvolupament, i evitar-los pot tenir conseqüències negatives sobre la salut. “Totes les dietes són lícites, però un nen és vulnerable i qualsevol dèficit por afectar el seu creixement”, diu el cap de gastroenterologia, hepatologia i nutrició del mateix hospital d’Esplugues de Llobregat, Javier Martín. La celiaquia, explica, només afecta un 1% de la població. No menjar gluten no empitjora la salut, però l’única manera de diagnosticar la malaltia es prenent-ne. Per tant, deixar-ho de banda fa impossible determinar l’existència o no de la celiaquia. No és l’únic problema, “hi ha estudis que demostren que amb una dieta sense gluten s’acaben menjant més calories”, afegeix Ramon.

Amalia Arce, pediatra de l’Hospital de Nens de Barcelona, apunta un tercer element: “No tot el que passa al sistema digestiu té un origen digestiu”. Pot ser, per exemple, que els mals de panxa siguin per nerviosisme. ¿Compensa substituir el gluten per aliments més cars que, a banda, impediran menjar amb normalitat tota la vida i trobar el problema de salut real? Difícilment.

Deixar el gluten, però, no és el més comú. Ramon, Martín i Arce corroboren que el més habitual a les seves consultes és el cas de la llet. Tot i que la intolerància a la lactosa augmenta amb l’edat i afecta entre el 10% i el 15% de la població adulta, en el cas dels nens l’aportació de calci és “essencial” per al desenvolupament dels ossos. La quantitat de calci que conté la llet és “molt difícil de substituir” amb altres llets vegetals que es venen com si fossin equivalents, apunten, i per això demanen prudència a l’hora d’excloure-la.

La carn és important

L’avís dels riscos d’abandonar aliments sense motius objectius s’extreu de l’extens informe Faros que acaba de publicar l’Hospital Sant Joan de Déu. El document també recorda que deixar de banda la carn dificulta molt prendre la dosi necessària de vitamina B12 per al correcte desenvolupament neuronal del menor. La B12, present en la proteïna animal, es pot ingerir com un suplement, però la infància “potser no és el millor moment per fer una dieta vegana”, diu Martín, tot i que la gent que segueix aquest tipus d’alimentació acostuma a ser assenyada, afegeix Arce.

La paradoxa rau en què, per una motivació saludable, la decisió última pot ser negativa. També és paradoxal que aquesta situació es produeixi just quan més informació hi ha a l’abast de tothom. És una situació similar a la dels grups antivacunes, considera Arce. Per això, nutricionistes i pediatres criden a fer una bona selecció de la informació i, en última instància, contrastar-la i consultar el metge.

el manga de hanana yoshimoto

El primer que crida l’atenció de Banana Yoshimoto és l’enorme diadema d’ós rentador que animalitza el seu cap. “ Konnichiwa ”, diu mentre fa una petita reverència. L’escriptora s’ha pintat les pestanyes de colors. Al damunt de la taula hi té una llibreta de color verd que recorda el llom d’un dinosaure de dibuixos animats. Fent joc amb els anells, porta un penjoll on diu sloth, que vol dir peresós en anglès. Aquest és l’extravagant còctel que exhibeix l’autora, amb una naturalitat absoluta, durant la visita al Saló del Manga. Yoshimoto va debutar amb la novel·la Kitchen l’any 1988, quan tenia 24 anys. “L’única cosa dolenta de l’èxit va ser que aquell any em va tocar pagar molts impostos -diu-. Al Japó no et pots enriquir fent només coses honrades”.

Les vendes estratosfèriques del seu país -2,5 milions d’exemplars- van créixer gràcies a les més de 40traduccions. Yoshimoto va fer forat als Estats Units molt abans que Haruki Murakami. “Vaig escriure la meva primera novel·la als nou anys -diu-. M’hi volia dedicar des de llavors”. ¿Era molt diferent, el món de la infantesa i l’adolescència de l’escriptora del de Kitchen? “L’essència era la mateixa -admet-. Vaig començar escrivint sobre un món irreal i m’hi vaig quedar. Els meus personatges sempre viatgen a la seva part més inconscient”. La realitat que Yoshimoto presenta als llibres sempre està traspassada per l’onirisme. En el seu debut explica la vida d’una noia que acaba de perdre l’àvia. S’instal·la a casa de l’Eriko i el Yuichi, un noi que treballa a la floristeria preferida de l’àvia. “La protagonista del llibre viu un moment de debilitat extrem i em va semblar que només una dona o un home no la podrien consolar del tot, per això vaig trobar una solució particular, la de la transgènere Eriko, que havia sigut home i ara és dona -explica l’autora-. A les meves novel·les, ser d’un gènere o d’un altre no té cap importància”. Kitchen va convertir l’autora en una celebritat. Al Japó n’hi deien bananamania. “Em vaig poder dedicar a la literatura des de llavors -diu-. L’èxit no em va bloquejar”. Al contrari: el 1989 va arribar la novel·la Tsugumi i els relats de Sueño profundo, el 1993 N.P. i el 1994 Amrita. Tusquets els ha anat publicant des dels anys 90.

La importància de l’inconscient

“En una novel·la realista passaria alguna cosa inesperada i això seria el motor de la història, però les meves novel·les no avancen a partir de fets, sinó de pensaments inconscients”, reconeix. Als llibres de Yoshimoto, vida i mort es comuniquen. L’estranyesa es fa present sense circumloquis. Fins i tot apareix algun fantasma, com al relat inicial de Records d’un carreró sense sortida (Tusquets, 2011). Però aquest fantasma no vol espantar ningú, sinó que simplement li agrada preparar el te a la cuina. “Els somnis potencien els sentiments. Els meus relats, també”, diu. L’últim llibre de Yoshimoto que ha arribat és el recull d’assajos Un viaje llamado vida (Satori, 2015). “Des de fa temps estic treballant en una novel·la sobre coses que estan passant de debò -avança-. El maltractament infantil em té molt preocupada. És una de les conseqüències de la crisi que viu el Japó”. La mort, el suïcidi i els personatges melancòlics abunden en la dotzena de novel·les i llibres de narracions de l’autora. “Aquesta nova etapa serà més fosca i més pessimista”, promet, a punt de treure’s la diadema d’ós rentador del cap.

Una autora fascinada pel cinema de terror

Entre els atractius del món que Banana Yoshimoto presenta a les novel·les i relats hi ha la combinació d’una prosa transparent -sovint naïf- amb situacions d’una gran devastació anímica, que poden derivar cap al terror. “És un gènere que m’encanta -reconeix-. Dario Argento és un dels meus directors preferits. També Amenábar. I vaig passar molta por amb El orfanato, de Juan Antonio Bayona. La vaig veure sola, i quan vaig tornar a casa vaig abraçar el meu fill compulsivament”.

parlem d'arquitectura

L’arquitectura, en un sentit ampli, torna a ser tema de conversa després d’uns anys en què semblava que la crisi l’havia enviat al racó de pensar com a cooperadora necessària de la bombolla immobiliària. Tal vegada no és casualitat que comenci a treure el cap de la mà de la recuperació, però de moment encara ho fa amb certa humilitat i amb una manifesta voluntat de servei públic. S’està veient aquests dies en les jornades i els actes organitzats sota l’aixopluc del Congrés d’Arquitectura 2016. El format d’aquest congrés organitzat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya és estrany i costa de trobar-hi un fil conductor, però en certa manera és un experiment que vol obrir una reflexió sobre la disciplina i el que hi ha al seu voltant partint de les bases, és a dir, del que proposen les entitats o els professionals que s’hi han sumat, amb propostes noves o, la majoria, amb els programes que ja tenien previstos d’antuvi.

Quasi totes les propostes, d’acord amb l’aire del temps, tenen un component social i reivindicatiu i obvien com una cosa del passat els aspectes formals. La forma, però, també és important. I interessa. Ho demostra l’afluència que va tenir el cap de setmana passat el festival 48H Open House Barcelona. Aquesta iniciativa, implantada aquí fa sis anys, en plena crisi, ha volgut posar en valor l’arquitectura des d’una perspectiva tant patrimonial com social. Es varen obrir 211 edificis de Barcelona i altres ciutats metropolitanes, que, en conjunt, van rebre 60.000 visites. Es diu aviat. Tot i que els edificis més visitats eren històrics, el que em sembla més rellevant és la importància que dóna aquest festival a l’habitatge públic i als equipaments de barri. L’any passat vaig poder visitar un pis del polígon Canyelles, dissenyat als anys 70 per Subías, Giráldez i López Íñigo, i enguany la visita va començar per una altra promoció pública, de finals dels 50, dissenyada per Antoni de Moragas, a Vallcarca. En tots dos casos hi havia una voluntat clara d’oferir habitatges de qualitat, ben pensats, a preus reduïts, i a més ho feien de manera honesta, sense renunciar a un llenguatge modern i a vegades experimental. Les visites les feien arquitectes que explicaven amb passió per què era rellevant l’edifici, però el més interessant era la participació dels veïns, que acceptaven obrir la porta de casa seva per mostrar i demostrar la validesa de la proposta arquitectònica. Amb orgull.

D’arquitectura també se’n parla al Parlament, on el 19 d’octubre es va aprovar al ple la tramitació en comissió del projecte de llei d’arquitectura, que té com un dels seus objectius introduir criteris de qualitat arquitectònica en els concursos d’obra pública. Serà interessant veure si hi ha debat sobre com s’ha de definir aquesta qualitat i, sobretot, qui l’haurà de validar. La cambra catalana, però, espera per d’aquí uns mesos una llei encara més significativa, la de territori, que, com el seu nom indica, reunirà tot l’ordenament tant de l’espai urbà com del natural. D’aquesta sí que n’haurem de parlar i debatre. I molt.

el credit

El crèdit no remunta

El BCE no se’n surt, a Espanya, on el desendeutament de famílies i empreses no s’atura

ALBERT VIDAL Barcelona ACTUALITZADA EL 30/10/2016 00:00

  4

0  

• 

La presentació dels resultats trimestrals s’està convertint per a la banca en un suplici aquest any. Aquesta setmana, el tràngol s’ha repetit per tercer cop i, de nou, el problema de les entitats es veia en la primera línia del compte de resultats: els ingressos baixen i, a partir d’aquí, tot fa pujada.

La situació de vaques magres s’està donant malgrat que les diferents entitats i el Banc d’Espanya van repetir una vegada i una altra que a finals del 2015 el crèdit tornaria a créixer, i amb ell, l’activitat bancària. La previsió es va reajustar i a continuació es va parlar dels primers mesos del 2016. El cert és que aquell corrent d’opinió ha quedat en poc més que wishful thinking.

Les dades del Banc d’Espanya i de l’Eurostat així ho acrediten (vegeu gràfics). El deute privat viu a Espanya (el que tenen empreses i famílies) era a l’agost d’1,251 bilions d’euros. Això és un 3% inferior al deute que hi havia al gener, que fregava els 1,3 bilions. Es dóna la circumstància que en els vuit mesos de l’any en què hi ha dades només s’ha produït un augment del deute (al juny). La resta de l’any hi ha hagut caigudes intermensuals ininterrompudes.

Però la caiguda del crèdit de famílies i empreses és més aguda si es mira anys enrere. El 2010, ja en plena crisi, les famílies i empreses espanyoles mantenien un deute amb els bancs d’1,842 bilions d’euros. Això és un terç més de l’endeutament actual. La caiguda ha sigut ininterrompuda des d’aleshores.

Aquesta tendència, tan negativa per a la banca, s’ha mantingut inalterable els últims temps malgrat que les dades de concessió de nou crèdit aporten balanços interanuals positius. El que ha fet desquadrar les previsions del sector és el fet que malgrat que els nous préstecs ja estiguin creixent, ho fan a un ritme inferior al del despalanquejament que se segueix produint. El trauma de la crisi (i els nocius efectes del sobreendeutament per a empreses i famílies) no ha alterat les prioritats del sector privat, que segueix preferint tornar deute a fer noves inversions.

Una tendència poc europea

La crisi es va acarnissar especialment amb Espanya i això ha provocat que la tornada del crèdit s’estigui produint a un ritme diferent del de la resta de països europeus. Alemanya, un país que no va entrar en l’espiral del nou crèdit dels primers anys del segle, ha vist créixer el saldo viu de deute privat en set dels vuit anys des de la crisi. El 2015, de fet, va tocar sostre: el va tancar amb augment del 3%. Aquell any Espanya tancava per cinquè any consecutiu amb menys deute que l’anterior, en aquest cas amb un 2,7% negatiu. La segona economia del continent, la francesa, ha travessat tota la crisi sense deixar d’augmentar el seu deute privat. L’any passat va tancar-lo amb un augment del 4,4%.

Més semblant a l’espanyol és el cas italià. També va patir especialment afectat per la crisi del deute i acumula quatre anys consecutius reduint la seva cartera de deute privat. El 2015, la va reduir en un 1,7%.

Pel que fa a la proporció d’endeutament de famílies i empreses sobre el PIB, Espanya està a la zona intermèdia europea. Luxemburg arriba al 343% i Lituània està en el 55%. A la zona intermèdia, Espanya està en el 154%, cosa que vol dir que li caldria dedicar durant un any i mig tota la riquesa que es produeix al país a pagar deute per cancel·lar-lo. França està en el 144%; l’ortodoxa Alemanya, en el 98,9%, i Itàlia, en el 117%.

Les dificultats que es donen a Espanya i en altres països del continent per augmentar la cartera de crèdit contrasten amb les mesures que ha pres el Banc Central Europeu per mirar de reactivar l’economia i elevar la inflació per sobre dels nivells actuals. L’organisme que presideix Mario Draghi ha abaixat el preu del diner fins al mínim històric del 0% per intentar abaratir els crèdits a les famílies i simultàniament ha intentat incentivar els bancs a prestar més. El BCE ho ha intentat imposant un interès negatiu del 0,4% als diners que la banca aparca a Frankfurt i que per tant no destina a crèdits a empreses i famílies.

El preu del crèdit

L’explicació a tot plegat, al marge del conservadorisme de famílies i empreses, es podria trobar en els beneficis que obté la banca pel fet de donar crèdit. Tot i que la morositat segueix caient trimestre a trimestre, el cert és que el negoci bancari és ara molt menys rendible que fa només quatre anys. A principis del 2012, els tipus mitjans que pagaven les empreses es movien entre el 5% i el 5,5%. Aquest marge ha anat caient i ara està lleugerament situat per sobre del 2,5%. I potser aquesta caiguda de la rendibilitat explica per què el crèdit viu privat, per sisè any consecutiu, s’està reduint.

En una entrevista recent a l’ARA, el Nobel d’economia Joseph E. Stiglitz explicava així un problema que sembla un cercle viciós: “Sento moltes queixes que els tipus negatius estan fent molt de mal als balanços dels bancs. Quan això passa, els bancs no poden prestar. Per això dic que no t’has de fixar només en els tipus d’interès, sinó també en el crèdit i en si les teves polítiques l’estan perjudicant. Si maltractes els balanços dels bancs, els estàs convertint en contraproduents”.

LES CLAUS

1. Per què és un mal símptoma que el crèdit no creixi?

L’economia és un reflex de la confiança de ciutadans i empreses, i el crèdit que demanen és conseqüència directa d’aquesta confiança. Amb un saldo de crèdit a l’alça, tant el PIB com la inflació remuntarien i farien de la recuperació un fenomen més sòlid. La falta de crèdit afecta directament els bancs i no és bo per a cap sector econòmic que els bancs travessin una situació difícil.

2. Creixen les noves operacions?

Des de fa molts trimestres, el nombre de nous préstecs (i el seu volum) presenta un clar creixement interanual. Però malgrat això, el cert és que el saldo viu segueix caient, perquè el nou crèdit és inferior als deutes que ciutadans i empreses segueixen cancel·lant.

3. Per què es manté el despalanquejament?

La crisi va tenir un fort component psicològic i va deixar clar als particulars (amb situacions tan extremes com els desnonaments) i a les empreses (amb una allau de tancaments) quins són els riscos d’endeutar-se en excés. Per això molts no s’animen encara a afrontar noves inversions.

4. Quina és la tendència a Europa?

A Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia el deute privat ha pujat des del 2006, mentre que a Espanya baixa. Els països més sòlids ja estan augmentant el saldo de crèdit i els que estan pitjor, el redueixen.

Finlandia

Al debat hi havia representants del Partit de Centre, del Partit dels Finlandesos, de l’Aliança d’Esquerra, del Partit del Poble Suec, del Partit Socialdemòcrata, del Partit de la Coalició Nacional i de la Lliga Verda. Romeva ha explicat que el desig d'independència dels catalans és similar als dels finlandesos quan el 1917 es van independitzar de Rússia: "Creuen que no poden complir el seus deures i reptes nacionals i internacionals sense una sobirania completa". El conseller també ha explicat el full de ruta del Govern i la petició del referèndum vinculant.

Albert Royo, per la seva banda, ha lamentat l'actitud del govern espanyol, en oposició al govern britànic.

Finlàndia és el vuitè país del món que debat sobre el procés català en els seus òrgans representatius. El primer va ser Dinamarca, que va suposar un gran rebombori amb la diplomàcia espanyola, i posteriorment també s'ha debatut el cas a Irlanda, l'Uruguai, el Paraguai, el Estats Units, Bèlgica i Suïssa.

Aquest debat al Parlament finlandès ha sigut possible gràcies a les simpaties del diputat del Partit dels Finlandesos, Simon Elo ( @simon_elo) amb Catalunya. Es fa, però, en un intergrup en què la vicepresidenta és de l'Aliança d'Esquerres, de l'oposició, i on hi ha representació de la majoria de formacions de l'arc parlamentari.

Aquesta tarda està previst que el debat sobre Catalunya continuï a Hèlsinki amb un seminari organitzat pel 'think tank' Magma, en el qual participarà el conseller Romeva.

excel.lencia cientifica

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va lliurar ahir el 28è Premi Internacional Catalunya a tres destacats oncòlegs catalans que, cadascun des del seu àmbit, han ajudat a fer avançar la recerca mèdica per derrotar el càncer: Josep Baselga, Joan Massagué i Manel Esteller. Es tracta d’una fórmula inèdita en un premi que sol reconèixer una sola personalitat estrangera (Pere Casaldàliga se sent legítimament brasiler, tal com va recordar el president), i en aquesta ocasió són tres científics els guardonats, i a més a més catalans.

El premi té moltes lectures, però sobretot es tracta de reconèixer tant els mèrits individuals demostrats per cadascun dels guardonats, com també la tradició científica que ha fet de Catalunya un dels països més avançats del món en l’àmbit específicament sanitari. Es tracta, doncs, de mostrar que el futur del país passa per l’excel·lència científica i l’ètica del treball, que prenen una dimensió humanística quan parlem de l’activitat mèdica. I, en sentit ampli, per l’educació i la recerca com a palanques per avançar com a societat. Per aquest motiu només podem subratllar l’encert del jurat a l’hora de triar, entre les 138 candidatures presentades, la dels tres oncòlegs catalans, que al seu torn ja han sigut a bastament reconeguts fora de les nostres fronteres.

Així, Baselga és l’actual director del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York; Joan Massagué ho és de l’Sloan Kettering Institute, una institució germana de l’altra, més centrada en la recerca bàsica; i Manel Esteller, també amb una àmplia experiència internacional, és un dels representants més notables de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell). Tots tres personifiquen l’esperit de superació, la tenacitat i el talent al servei de la millora de les condicions de vida dels malalts.

Ara bé, el premi també obliga les institucions catalanes a ser coherents amb elles mateixes i a continuar mantenint l’impuls a la recerca com a prioritat absoluta, sobretot ara que es comença a sortir del malson que han suposat les retallades pressupostàries. Perquè l’experiència demostra que de l’aposta per la recerca no se’n beneficia només un determinat sector científic sinó que impacta positivament sobre el conjunt del teixit econòmic i social d’un país que volem de primera.

Burquinis

La creadora del burquini afirma que va dissenyar aquest vestit de bany que només mostra part de la cara, les mans i els peus perquè dones musulmanes “tinguin la llibertat” d’anar a la platja o jugar a voleibol. Per a un occidental urbanita, això pot resultar sorprenent, ja que una dona hauria de poder anar a la platja vestida sense burquini.

El burquini, recordem-ho, no és necessàriament una forma més d’anar a la platja, com ho pot ser el banyador, el biquini, el topless o el nudisme. Darrere aquestes últimes modalitats sempre hi ha una decisió de la dona en llibertat. El burquini, per contra, és una vestimenta carregada de significat, i producte d’una arquitectura religioso-normativa que en general relega la dona a un rol explícitament subordinat a l’home i que a l’Aràbia Saudita no permet a les dones conduir, a l’Iran no els permet anar a estadis esportius, o a l’actual Afganistan, viatjar sense marit o pare. El burquini, a més, va lligat a la sospita que de facto moltes dones són implícitament forçades a fer-lo servir, ja que pertanyen a entorns socials on la voluntat de la dona és sotmesa a la voluntat de marit, germà o pare.

Per tant, s’obre la pregunta sobre si un país de ciutadans lliures hauria de regular l’ús del burquini per combatre una ideologia explícitament masclista i la seva imposició, o si, per contra, hauria d’abstenir-se de fer-ho per respecte a les dones que fan servir el burquini pel motiu que sigui.

La resposta no és clara i l’embolic és gran. Tant és així que a França, el país que va instaurar els drets de l’home el 1793 (els drets de la dona van haver d’esperar més d’un segle), Nicolas Sarkozy va anunciar la seva candidatura a les presidencials franceses amb la promesa de prohibir els burquinis a tot França si és elegit, i va prometre que ho farà en nom de la majoria silenciosa. Poc després, un tribunal francès anul·lava la prohibició d’utilitzar burquinis a les platges de Canes. La controvèrsia i l’embolic han crescut amb força a gran part d’Europa.

Què hauríem de fer a Catalunya? Permetre el lliure ús del burquini o regular-lo?

A Sobre la llibertat, el pare del liberalisme filosòfic, John Stuart Mill, analitza quins han de ser els límits del que la societat pot imposar a l’individu, i diu: “En general, l’individu no ha de donar explicacions sobre les seves accions, sempre que les seves accions no afectin els interessos de ningú més”. Afegia, però, que “una persona no té la llibertat de renunciar a la seva llibertat”. És sobre aquestes bases que hem construït les normes de convivència que permeten que milions de persones diferents convisquin de forma lliure i més o menys harmoniosa a Europa. És sobre aquesta base que hauríem de decidir què fer.

Si una dona vol vestir el burquini a la platja, ho ha de poder fer sense donar explicacions, ja que no afecta els drets d’un tercer i, per tant, en aquest cas ha de primar la llibertat individual. No s’ha de prohibir una vestimenta sota el pretext del que creiem que representa aquesta vestimenta, ja que se’n poden fer altres interpretacions. Tampoc hem de prohibir el burquini perquè tenim la sospita genèrica que hi ha una coacció o un sotmetiment voluntari inacceptable.

De fet, hi ha moltes vestimentes que no regulem tot i que existeixen associacions lògiques i sospites equivalents. No prohibim que la gent vesteixi com a zombis, lannisters o skinheads. Perquè en una societat oberta, als skinheads se’l persegueix quan actuen violentament, no quan vesteixen amb jaquetes bomber o perquè ens desagraden.

Si una dona vol posar-se un burquini ha de tenir llibertat per fer-ho. Ara, si existeix la sospita raonable, específica i articulada en fets que hi ha dones que fan servir el burquini sota coacció o que han renunciat a la seva llibertat, aquesta sospita ha de ser investigada i, si es confirma, ha de ser perseguida sense contemplacions i en nom dels mateixos principis que defensen el dret a fer servir el burquini. Aquesta persecució en contra d’una coacció hauria d’arribar fins al final.

Perquè la nostra lluita no ha de ser contra els símbols, sinó contra la violència, la coacció i la intimidació tribal, racista o arbitrària. No ha de basar-se en sospites i associacions lògiques, ha de basar-se en fets i actes. Com van fer les democràcies al segle XX en la seva lluita contra el feixisme, el nazisme i el comunisme. És una lluita antiga i alhora recent, que ve de lluny i que haurà de durar mentre hi hagi persones que vulguin imposar les seves tesis amb violència o no acceptin que totes les persones han de ser iguals davant de la llei.