arquitectes

Alemanya, el Regne Unit, França i Suïssa són els destins més buscats entre els arquitectes catalans per trobar feina. Avui en dia aquest col·lectiu és eminentment jove: segons aquest informe, la meitat dels arquitectes són professionals menors de 40 anys. Un 50% van emigrar a països europeus, però també hi ha un percentatge significatiu, un 20%, que van triar l’Amèrica Llatina.

La radiografia del Col·legi deixa una altra dada contundent: pràcticament la meitat dels enquestats afirmen que també s’han plantejat marxar si la situació no millora. Per al degà del Col·legi d’Arquitectes, Lluís Comerón, estem davant d’un canvi d’època en la professió. Comerón assegura que “cal entendre que s’està vivint un canvi de procés social que afecta tots els àmbits”.

Una professió d’autònoms

La situació laboral dels arquitectes catalans ha caigut al mateix ritme que la construcció de pisos. En el pic de la bombolla, el nombre d’habitatges que projectava cada arquitecte era de 20 a l’any, i ara aquesta xifra s’ha reduït a només un. Els professionals del sector no esperen que aquesta mitjana remunti i, per tant, el canvi de paradigma és clar.

Una altra mostra d’aquest canvi són la manera de treballar i els ingressos. Un 70% dels arquitectes catalans són autònoms i treballen bàsicament en el sector privat. L’estructura més comuna és la dels microdespatxos.

Actualment, segons les dades del Col·legi, els ingressos mitjans dels arquitectes catalans es mouen al voltant dels 23.000 o 24.000 euros anuals, no gaire lluny del salari mitjà dels catalans (23.927 euros). Ara bé, un 75% d’aquests professionals cobren menys de 30.000 euros l’any, que és el que cobren de mitjana a Europa els seus col·legues. El sector ho atribueix a la baixada de feina i preus després de l’esclat de la bombolla, però també a una infravaloració general del sector.

Tot i això, aquest col·lectiu ha començat a moure’s i ja noten la reconversió cap a altres mercats. Segons el mateix informe, actualment ja hi ha més arquitectes que es dediquen a la rehabilitació d’edificis que no pas a l’obra nova. Una tendència, segons el degà del Col·legi, que anirà a més. Els sectors amb més sortida seran precisament la reconversió d’edificis i l’eficiència energètica. Segons la mateixa enquesta, els professionals del sector han dedicat els últims anys a aprofundir en la seva formació per redirigir la seva carrera professional precisament cap a aquests dos àmbits.

En aquest sentit, el Col·legi d’Arquitectes augura que les noves lleis medioambientals europees seran una empenta per al sector, en detriment d’altres camps que fins ara havien tingut més sortida, com la direcció d’obra, l’especialització en normatives o l’interiorisme.

a la cua

Uns companys m’han convidat aquests dies a debatre sobre l’educació a la nova Catalunya. Em sembla una idea excel·lent: moltes coses han quedat obsoletes en la nostra educació i cal aprofitar la conjuntura d’un país que es posa a pensar i que vol agafar les regnes del seu futur, projectant tota aquesta energia cap a una societat innovadora i cap a una educació que respongui a les necessitats actuals, i no al conjunt d’interessos sovint poc confessables que han presidit les reformes dels darrers anys. Perquè, en efecte, d’aquí poc s’inicia un nou curs i el panorama amb què s’obren escoles i centres educatius no és precisament engrescador.

Començant, esclar, per l’amenaça de la Lomce. L’oposició de diverses comunitats autònomes a continuar amb la implantació d’aquesta llei (o almenys retardar-la fins a veure què passa a les eleccions generals) de moment no sembla que estigui obtenint resultats. Algunes comunitats parlen de reintroduir l’educació per a la ciutadania, matèria totalment necessària en la societat actual i que mai no va ser prou desenvolupada.

Però no n’hi ha prou, perquè la Lomce va molt més lluny: després de tants anys d’esforços per millorar l’accés a l’educació, per assolir la igualtat d’oportunitats i un nivell de qualitat a totes les escoles, aquesta llei ha suposat un gran salt enrere i ha implantat a dojo els exàmens, les divisions, els filtres que permeten separar l’alumnat dolent de l’alumnat bo, fent-ho en les edats més baixes que es pugui, perquè no cal malgastar recursos en segons qui. La Lomce és un greu perill per a la llengua catalana, indubtablement, perquè ha intentat “espanyolitzar” la canalla, com ja ens va proposar el ministre d’infausta memòria. I no només és un perill per al català; també per a la igualtat d’oportunitats i per a la qualitat mateixa de l’educació.

Però no tots els retrocessos s’han d’atribuir a Madrid, malauradament. La Fundació Jaume Bofill, que tant està fent per donar transparència a l’estat de l’educació a Catalunya, va donar a conèixer fa un parell de mesos una anàlisi de Xavier Martínez-Celorrio sobre l’impacte de la crisi i les polítiques d’austeritat en el sistema educatiu. Un dels aspectes que analitza l’estudi és l’evolució del finançament en els darrers anys a Catalunya i a Espanya. El balanç és tristíssim i contradiu amb fets tants discursos autocomplaents. Vegem: del 2009 al 2013, la despesa pública en educació va baixar, a Espanya, un 14,6%; a Catalunya, un 16,7%. Aquesta retallada és encara més important si es té en compte que, durant aquest període, l’alumnat ha augmentat en 101.376 persones. Per als anys 2014 i 2015 encara no es disposa de xifres oficials, però la previsió pressupostària de la Generalitat per al 2014 era, en comparació amb la xifra de l’any 2009, un 30% inferior; pel que fa al 2015, encara que la quantitat pressupostada augmenta una mica, també suposa un 24,5% menys que l’any de referència. D’altra banda, si ho calculem en percentatge del PIB que s’inverteix en despesa educativa, som a la cua dels països de l’OCDE i de la UE. Espanya hi inverteix el 4,42% del PIB; la mitjana de països de l’OCDE, el 5,6%, la mitjana de la UE, el 5,25%. I Catalunya, el 2,8%!

També és interessant veure on s’han fet les retallades més importants: la primera, en els sous del professorat; la segona, en la despesa efectuada pels ajuntaments en educació; la tercera, en els concerts amb l’escola privada, unes retallades que tenen especial repercussió en els sous del professorat d’aquest sector. I la quarta és també greu, al meu entendre: l’any 2013, 85 milions menys que l’any 2009 invertits en el manteniment de les escoles. Com a exregidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, puc dir que l’estat en què estaven moltes escoles públiques l’any 1999 era deplorable; l’auditoria que vam fer ho demostrava. Es va començar llavors una feina important de renovació i manteniment a fons que va permetre millores; com es pot comprovar, en els darrers anys la inversió ha disminuït i caldria veure quin és l’estat de les escoles antigues avui dia.

Però hi ha esperança per a l’educació a la Catalunya de demà, indubtablement. D’una banda, tota l’oposició al govern de l’Estat ha fet saber fa temps que si el PP perd la Lomce serà derogada. Ja hi ha alternatives formulades i consensuades entre molts grups: el Foro de Sevilla, per exemple, ha fet una gran feina de construcció de consensos amb sindicats, partits polítics, moviments socials i associacions de pares i mares d’escoles, i una de les seves propostes és dedicar almenys un 7% del PIB a l’educació. A Catalunya, aquests dies, caldrà mirar amb detall què diuen els programes de les diverses candidatures a les eleccions del 27-S. Cal una nova Catalunya, certament, una Catalunya amb uns governs que ens allunyin de polítiques que ens posen a la cua d’Europa en aspectes tan fonamentals com l’educació.

Tirada blanc o vermell

Trump i Clinton es disputen aquest dimarts esdevenir el nou president dels EUA. La cursa és més complexa i més disputada del que ens diuen les enquestes nacionals. Marquen una tendència però el resultat real es decideix estat per estat i res és evident quan l’elecció es converteix en 50 eleccions.

El comportament electoral tradicional ha convertit estats en republicans o demòcrates. Per exemple, Califòrnia o Nova York són demòcrates (de color blau), mentre que Texas és republicà (de color vermell). La batalla se centra en els estats que poden canviar de color.

En aquest sentit, la crisi econòmica, la història, els canvis demogràfics i la personalitat dels candidats són elements rellevants per entendre la resistència electoral de Donald Trump fins a l’últim minut.

En primer lloc, la crisi econòmica ha afectat de manera diferent les capes treballadores de la societat americana. Ha generat, com en altres llocs, l’anomenat malestar democràtic. Classes treballadores i classes mitjanes blanques empobrides escolten el missatge populista de Trump pròxim a l’extrema dreta europea. Michigan, Pennsilvània i Ohio, estats blaus de tradició industrial, poden tenyir-se de vermell.

En segon lloc, la història ha entrat en campanya. Els onze estats de la Confederació tenen, per fi, un candidat que els representa, racista, de supremacia blanca. Els rednecks se senten identificats amb un candidat -Trump-, cosa que no havia passat des de la candidatura de George Wallace.

En tercer lloc, la demografia ha variat el color d’estats blaus o vermells. El cas més interessant que caldrà seguir aquesta nit electoral serà Florida. Amb 29 delegats al Col·legi Electoral, és un estat determinant. Florida és un estat de la Confederació molt divers demogràficament. L’arribada d’1,4 milions de porto-riquenys, més demòcrates que republicans, el poden fer bascular cap al blau demòcrata.

L’altre fenomen és la llengua. La segona minoria és la hispana i a poc a poc està convertint un país de llengua anglesa en un país bilingüe. Aquest fet també crea tensió en el sistema i dóna arguments al populisme de Trump per reafirmar la preeminència dels fundadors: anglos, blancs i protestants.

Finalment, la personalitat dels candidats. Per primer cop, l’elecció presidencial s’ha convertit en una elecció en negatiu. Els dos candidats tenen més rebuig que suport. La campanya, en general, ha sigut molt negativa i, per part de Trump, a més de negativa, grollera.

Els analistes estan d’acord que si el candidat adversari de Trump o Clinton fos un altre guanyaria. La sort de Clinton ha sigut enfrontar-se a Trump. I el mateix es podria dir de Trump amb Hillary.

El candidat antiestablisment

L’èxit de Trump és que es presenta com el candidat antiestablishment (anticasta). Com un empresari sense vinculacions amb la política. Utilitza un discurs més pròxim al reality showque al polític clàssic. És el seu atractiu. Parla com la gent normal. El podríem definir com un polític de plató de televisió.

Un factor que cal tenir en compte és l’ordre donada pel líder del Partit Republicà, Paul Ryan, d’abandonar Trump. Els republicans es juguen mantenir la majoria parlamentària al Congrés i els insults constants de Trump no ajuden els candidats als seus districtes electorals. És possible que l’abstenció republicana en l’elecció sigui elevada.

Demà a la matinada sortirem del dubte de qui serà president dels EUA. Esperem que la decisió dels electors sigui d’esperança i no de pànic per a la resta del món

angoixa i autoestima

Sortint del míting de Hillary Clinton a Cleveland, fa 15 dies, vaig cometre l’error de tornar a peu a l’hotel. Semblava a prop. No vaig calcular que la majoria de ciutats nord-americanes estan pensades per moure-s’hi en cotxe.

El duel Clinton vs Trump, per Sònia SánchezEl míting s’havia celebrat en un community college, un centre d’educació superior pública que ofereix titulacions de dos anys a baix cost. Un trampolí social típicament nord-americà, a mig camí entre la FP i l’acadèmia, entre la classe obrera i la classe administrativa, entre la indústria física i la de la imaginació. Amb la crisi, els community colleges han sofert un triple xoc: les retallades en la despesa pública han apujat les matrícules, els estudiants s’han endeutat més per pagar-les i, quan s’han graduat, les promeses de trobar una feina mitjanament qualificada ràpidament s’han demostrat buides. Ara són un contenidor social, més que un trampolí, en el context postindustrial de certes parts del país, on les deslocalitzacions i l’automatització robòtica estan tenint un efecte perfectament perceptible en tots els sectors poc qualificats, encara que l’atur rondi el 5%.

Ningú defensa el lliure comerç

Durant les primàries, Bernie Sanders va prometre una universitat gratuïta, un tema tan central que, per guanyar-se el seu suport, és la principal idea que Hillary Clinton li ha comprat. La repeteix a dins del pavelló del Cuyahoga College, on amb prou feines hi ha 1.500 persones. La majoria són blancs però també hi ha negres, asiàtics i fins i tot un grup de dones musulmanes amb el cap tapat. Quan Hillary parla, totes les reaccions semblen assajades, excepte quan reclama proteccionisme. Als EUA avui ningú defensa el lliure comerç.

• 

Hillary Clinton saluda un oficial als bastidors durant un acte de campanya a Raleigh, Carolina del Nord. / JEWEL SAMAD/AFP 

A fora el pavelló hi trobem un barri negre que ha perdut el 80% de la població en els últims 60 anys i té la taxa de pobresa més alta de la ciutat. Els carrers són buits, un parell de noies esperen l’autobús, i a través de la finestra es veu que al menjador de l’hospital de caritat catòlic han començat a servir el sopar. Veig l’hotel de lluny, però dues autopistes elevades em barren el pas. Fa un vent de tardor i em poso el cartell oficial Clinton-Kaine (les pancartes casolanes són requisades a l’entrada) dins del jersei per parar el fred. Creuo l’autopista per un pont que té dues tanques de filferro a banda i banda, altes i còncaves, cosa que evita que ningú pugui llançar-se cap al flux de cotxes, i penso en les estadístiques que diuen que l’esperança de vida entre els blancs de mitjana edat sense estudis superiors s’ha reduït un 22%, en part a causa del consum de drogues i el suïcidi. Patologies de la desesperació. Els murets de formigó del pont estan pintats per nens, imagino que és un projecte escolar. Hi diu “Justícia” i “Un pont per unir les races”.

A l’altra banda, una llarga avinguda de quatre carrils està custodiada, a dreta i esquerra, per vells edificis industrials amb belles tipografies desgastades, grans finestrals trencats, i cartells d’“Es lloga”. Ohio és un dels estats que millor ha superat la crisi, però la desigualtat del país s’ha incrementat fins als nivells dels anys 30, i el salari medià fa dècades que no creix en termes reals.

• 

Donald Trump fent campanya a Selma, Carolina del Nord, Estats Units. / CARLO ALLEGRI/REUTERS 

L’endemà, amb les enquestes en empat tècnic, vaig a la fira de convencions dels afores a veure Donald Trump. Em compro parafernàlia trumpista, la famosa gorra vermella amb l’eslògan “ Make America great again ”( made in China ) i una xapa implícitament racista: “ Deplorable lives matter ” (juga amb l’eslògan “ Black lives matter ” que denuncia les morts de negres a mans de la policia, i el comentari de Clinton que titllava “la meitat” dels seguidors de Trump de “deplorables”). Diria que hi ha quinze mil persones: la majoria famílies. El sentiment predominant és l’esperança i s’hi respira una mena de comunió que impressiona. Molta gent m’atura per elogiar-me la xapa deplorable.

Els últims de la classe

Des del començament, s’ha atribuït l’èxit de Trump a dues forces:l’ansietat econòmica de les classes treballadores blanques castigades per la globalització i el racisme estructural exacerbat per l’increment de la diversitat demogràfica. S’estén la impressió que el govern ajuda més les minories, mentre que la cultura dominant de les elits menysprea les dificultats de la classe blanca treballadora. Però un estudi massiu del gegant de les enquestes Gallup publicat a l’estiu -amb 87.000 participants- va desmuntar la teoria que afirmava que el suport a Trump podia explicar-se exclusivament en referència als ingressos o a l’atur. De fet, entre els blancs sense educació universitària, fins i tot entre els provinents de comtats castigats per la crisi i la globalització, els que tenen feina i uns ingressos lleugerament superiors a la mitjana són més trumpistes que no pas els altres. L’explicació cultural és l’alternativa.

L’ exbroker convertit en reporter Chris Arnade, que ha conduït més de 100.000 quilòmetres pel país de Trump, diu que la gran divisió del país és entre “els nens que s’asseien a primer fila i els que s’asseien al final de la classe”, que els canvis dels últims 35 anys han deixat els blancs sense l’hegemonia per defecte de què gaudien, i els primers a caure han sigut els que no tenien estudis. Però que donar suport a Trump s’ha convertit en una manera de donar suport a les comunitats esquerdades i s’ha estès a la classe mitjana. “Ha esdevingut tribal: comunitats senceres s’han sumat als últims de la classe”, explica.

George Packer, autor d’un llibre imprescindible per entendre els Estats Units d’avui, The unwinding, diu que és “el declivi de les institucions i dels costums, des de Wall Street fins al Senat, des del Twitterverse fins als canals de notícies”, el que ha fet possible l’aparició del “protofeixista” Trump. El llibre explica que hi ha una Amèrica en què totes les comunitats -socials, polítiques, familiars o religioses- s’han anat esfilagarsant en l’últim mig segle, i amb elles el progrés personal, la creativitat individual i la prosperitat fruit del treball. L’altra Amèrica convergeix en una elit urbana intel·lectualment creativa, materialment rica, espiritualment buida i psicològicament esgotada.

Recuperar la dignitat

Torno a l’hotel fent autoestop. M’agafa un home blanc de 51 anys amb sobrepès, llicenciat en llengua anglesa, extreballador de Lay’s a l’atur, i que ha viatjat per mig món. Diu que algú ha de restaurar la dignitat perduda. Del seu últim viatge a Tailàndia -“Si ets blanc, no cal que facis res, les ties se’t tiren a sobre”- enveja la reverència que el poble sentia pel seu rei: “Els americans odiem els nostres líders. M’agradaria sentir aquesta mena d’amor”. Avui les enquestes donen a Trump un 65% de possibilitats d’endur-se Ohio. Són les barbes del veí

100 METRES

Ramón Arroyo, un malalt d’esclerosi múltiple, va ser capaç de completar la cursa Ironman -3,8 quilòmetres nedant, 180 en bicicleta i una marató- tot i la seva condició. Per portar al cinema la història del Ramón, Dani Rovira no ha hagut d’enfrontar-se a cap repte remotament similar, però sí que ha hagut de fer una cosa que molts posaven en dubte que estigués al seu abast: deixar de ser el graciós de la pel·lícula i carregar amb tot el pes dramàtic.

A 100 metros, que ahir s’estrenava, Rovira pateix, es frustra, crida i plora. I quan arriben els moments de comèdia del film, que en té, les rialles se les emporta el seu company Karra Elejalde. “El meu rol còmic és diferent, ara sóc el que aguanta -explica Rovira-. És com el personatge de la Clara [Lago] a Ocho apellidos, que era la paret de seny on rebotaven les pilotes de bogeria que llançàvem el Karra, la Carmen Machi i jo. És un treball de comèdia més latent, de portar el pes de l’escolta, però m’encanta. I amb un partenaire com el Karra, tot és més fàcil”.

Rovira i Elejalde tornen a reunir-se al cinema per interpretar un gendre i un sogre, com a Ochos apellidos catalanes. La seva relació no té res a veure -a 100 metros, Rovira no vol guanyar-se el respecte d’Elejalde, sinó que el menysprea, i el sentiment és mutu-, però la seva química es manté intacta. “Jo no sé d’on prové la nostra química -admet Rovira-. Suposo que del nostre afecte, de respectar-nos... El Karra s’ha convertit en un dels meus millors amics, un mestre i un gran company”.

100 metros no només aborda la gesta esportiva d’Arroyo, sinó el xoc de ser diagnosticat amb una malaltia degenerativa i com l’horitzó vital s’encongeix i es reconfigura davant la nova situació. El director Marcel Barrena, que ja havia dirigit el documental de temàtica similar Món petit, viu aquests dies en un estat de felicitat perplexa davant la resposta entusiasta a les primeres projeccions del film. “Estic superat -diu-. Ens han escrit milers de persones amb esclerosi i totes les associacions de malalts la recomanen. Vam projectar-la a l’Institut Guttmann i la reacció va ser increïble, tothom ens abraçava i ens donava les gràcies. S’està generant una bola de neu que va més enllà de la pel·lícula”.

“La malaltia de les mil cares”

Com Món petit, 100 metros entona un cant a la vida a partir del cas d’un malalt que no es resigna a les limitacions del seu cos. Per a Barrena, l’optimisme no ha d’estar renyit amb el rigor. “L’últim que vol la pel·lícula és dir: «Senyors amb esclerosi múltiple, poseu-vos a córrer». El del Ramón és un cas particular, però l’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares. A cada persona l’afecta de manera diferent. Nosaltres també ho hem intentat reflectir, modestament, mostrant a través d’altres personatges les diferents formes amb què es pot viure la malaltia”, explica.

Barrena es desfà en elogis quan parla del seu protagonista, Dani Rovira, a qui agraeix que triés la seva pel·lícula quan era l’actor més desitjat del cinema espanyol i tenia desenes de projectes sobre la taula amb directors més experimentats. “El Dani ho ha donat tot per 100 metros -diu-. S’ha banyat al mar durant sis hores amb l’aigua a 3 graus. Ha pedalejat amunt i avall pel Montseny hores i hores a 5 graus sota zero. I no s’ha queixat ni una sola vegada. Bé, només una: quan li vam portar una manta a ell abans que als figurants. La gent que el critica tant, que faci el favor d’intentar coneixe’l una mica”.

Tot i les crítiques rebudes en l’última edició, Rovira tornarà a presentar els Goya. “Woody Allen deia: «No sé quina és la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és voler agradar a tothom». Jo he passat molts anys intentant agradar a tothom, però quan arribes a un públic tan gran, és inevitable que a alguna gent no li agradis i et critiquin. Has d’acceptar que fins i tot hi ha gent que t’odia. Quan es va anunciar que jo seria Superlópez, algú va escriure a Twitter «Quina pena. He vist que Dani Rovira era trending topic i he pensat que s’havia mort». Has d’assimilar aquestes coses. No abandonaràs un somni pel qual has lluitat tant per culpa de quatre infeliçoS.

desconectar abans nadal

Sóc de natural pessimista, i quan al tren algú em pregunta com ho veig, això de la independència, sempre somric i dic: “Pots comptar!” Però de la mateixa manera que sóc pessimista (sempre, sempre, penso que tot anirà malament), de vegades veig un estat d’ànim col·lectiu que és com una llenca de sol. Aquests dies de Congrés de Diputats, de senyories marxant, com una estampida de búfals panxuts, mentre enraonava en Tardà (perquè era l’hora de dinar i, total, ell és separatista), he vist, de veritat, que la majoria de catalans ja han desconnectat d’Espanya. Ja som (uns i altres, independentistes i unionistes) un altre país. Ho som sense adonar-nos-en, ho som sense voler, ho som encara que el Tribunal Constitucional ens vagi inhabilitant polítics, a la turca.

Hem desconnectat i no hi ha marxa enrere. Poden dir el que vulguin, que ja som un altre país

Uns i altres. Quan parlem d’ells, aquí, i quan parlen de nosaltres, allà. Quan ella, allà, diu, mentint, “que tothom sap el que passa a Catalunya”, sense voler també té un altre marc mental. No es pot canviar, això, de cap manera. Ja no. L’altre dia el meu amic (ara ja som amics) el tertulià unionista em va confessar, rient, en un apart, que des que em coneix s’està tornant “una mica indepe”, però “només una mica”. Sé per què. Ara ell coneix una indepe. Ja no sóc algú en abstracte, un tuit o un retuit. I ara comprèn, constata, palpa que l’amor que els indepes tenim a Espanya és fraternal, sincer, voluptuós i respectuós. L’Espanya de Miguel Hernández, la dels vins de Toro, la de la Torta del Casar, la de Camarón de la Isla i la d’Álex de la Iglesia, la de santa Teresa de Jesús. Hem desconnectat i no hi ha marxa enrere. Poden fer el que vulguin. Poden dir el que vulguin, que ja som un altre país. Ens poden parlar de fraternitat, però hauran d’entendre que, a més a més, nosaltres també volem allò altre que la fa possible: llibertat i igualtat.

el Miquel de l'Empar

Diu Pedro Sánchez, ara que ja no és ni tan sols un arbre caigut, ara que ja és un Pat Fuego incandescent, de combustió blava i limitada, que el seu partit hauria hagut de pactar amb els -ells els denominen així- “nacionalistes” catalans. Els denominen així de la mateixa manera que veus avis que diuen que no pensen anar a una excursió de l’Imserso “perquè és plena de vells” i a ells “els vells” no els agraden. Però per pactar amb els “nacionalistes” catalans no haurien hagut de negar-se al referèndum que reclamen, esclar. Ho diu ara i fa la sensació que ho diu només per fotre els seus companys, els diligents llenyataires. Només un partit no nacionalista pot permetre’s un pacte amb els “nacionalistes”, perquè només un partit no nacionalista pot acceptar de perdre una part de les terres de la “nació”. Feu-ne la prova, amics: si estaríeu d’acord, en una Catalunya independent, a acceptar un referèndum de secessió de, posem, la Vall d’Aran, no sou nacionalistes. Sou només sobiranistes. I això vol dir que quan tingueu la sobirania ja tornareu a jeure a la palla.

Però acceptem que Pedro Sánchez pensava això. Pensava que s’havia de pactar amb els “nacionalistes” catalans. I pensem que potser no li agradava la idea de referèndum, però que l’acceptava perquè, tot i que ell és federalista, entenia, com tots nosaltres, que una reforma federal al regne de Felip és impossible en els propers cent anys. Si ho acceptem, si entenem que va callar per lleialtat al partit i que ara, ara que crema, ja no veu per què ho ha de seguir fent, hem d’esperar en Miquel Iceta amb els braços oberts mentre sona Crazy little thing called love, de Queen, a tota castanya. Que porti en Sánchez. Que porti tots els col·legues que vulgui. Necessitem partits polítics a Catalunya partidaris del mateix que Pedro Sánchez: un referèndum per, si cal, votar que no. Miqueeeel! Miqueeeel! Lliura’t d’en Rajoooooy!!! T’ho suplicoooo!