el sexe del tango

Nit d’estiu a Barcelona. Una ambulància és requerida per atendre una noia que està semiinconscient després d’haver consumit una gran quantitat d’alcohol. L’ambulància arriba per socórrer-la. Davant de l’estat de la noia, es decideix traslladar-la a l’hospital. L’ambulància, però, mai no arriba al seu destí.

Enmig de la ruta, segons la declaració de la noia, els dos tècnics sanitaris decideixen “aprofitar” el fet que ella segueix en un estat greu d’embriaguesa per violar-la. Durant l’agressió ella recupera la consciència, s’adona de la situació i aconsegueix aturar-ho.

Els dos homes estan sent jutjats aquests dies i, tot i la seva negativa rotunda davant dels fets de què se’ls acusa, la versió de la noia es veu reafirmada per proves objectives que ajuden a reforçar la seva credibilitat (sempre qüestionada en aquests casos).

Per més casos que es coneguin, més situacions que aflorin i més conscienciació que es faci, no deixa de sorprendre com la violència sexual segresta tots els espais de la nostra vida. I és que, altre cop, ni en les situacions d’extrema seguretat com el cas que ens ocupa podem deixar de sentir que la nostra dignitat i els nostres drets estan en perill.

El masclisme ha fet una defensa acèrrima per legitimar que el silenci o la falta d'una negativa explícita femenina davant una relació sexual comporta acceptació

És molt esgotador viure amb la sensació de la por, sentir el risc al cos pel sol fet d’haver nascut dona. Tot plegat porta injustament a laminar de manera diària la nostra llibertat, davant un entorn que ens és hostil. Perquè encara són moltes les situacions (com per exemple estats d’embriaguesa, estats de somnolència o l’engany) que s’aprofiten per apropiar-se dels nostres cossos, davant la impossibilitat de poder defensar-nos. I és que el masclisme i els seus súbdits han fet una defensa acèrrima per legitimar que el silenci o la falta de negativa explícita femenina davant una relació sexual comporta acceptació. Tant és així que les dades recents que ens narren l’estat de salut de la violència contra les dones esvaeixen els aires de canvi.

Segons l’últim Eurbaròmetre, quasi un de cada tres europeus justifica l’abús sexual en determinades circumstàncies. Afirmen que tenir relacions sexuals sense consentiment pot estar justificat si la dona ha begut, ha pres drogues, ha invitat l’acompanyant a casa seva, va vestida amb roba que qualifiquen de “suggeridora”, no ha dit clarament “no” o no ha oposat resistència física. La preocupació, per tant, està servida davant aquestes greus premisses que instauren la violència sexual com a situacions justificades. El consentiment, doncs, és al centre del debat i paradoxalment esdevé protagonista per la seva absència.

Una pornografia fal·locèntrica que degrada i humilia les dones perpetua uns models desiguals amb una clara falta de respecte pels drets sexuals de les dones

El masclisme extrem, les confusions, la falta de models sexuals respectuosos, la hipersexualització de la nostra societat i la pornografia com a referent social ens porten a situacions realment preocupants que emergeixen en el dia a dia de la nostra societat. Per exemple, és evident que hi ha una clara falta d’educació sexual, que ha estat substituïda per la pornografia. Una pornografia fal·locèntrica que degrada i humilia les dones, cosa que perpetua uns models desiguals amb una clara falta de respecte pels drets sexuals de les dones.

Així, molts joves utilitzen la violència sexual per maltractar les seves parelles obligant-les a “actuar com actrius pornogràfiques” o utilitzen la pornovenjança amb les exparelles perquè saben que el pes de la humiliació en el sexe fet públic recau sobre les dones.

Forçar, enganyar, dominar, aprofitar determinades situacions per utilitzar sexualment les dones ha sigut un dels preceptes fonamentals del masclisme, una constant en el temps i tant en l’esfera privada com en la pública. N’és un exemple la notícia sobre un dels films eròtics per excel·lència de la nostra cultura, L’últim tango a París, en què l’escena de la violació no havia estat pactada amb l’actriu.

El mateix Bertolucci, el director, narrava com, de manera premeditada i consensuada amb el seu còmplice, l’actor Marlon Brando, van establir un pervers i macabre pacte de silenci. El director pretenia així poder captar millor l’experiència de denigració absoluta a què van sotmetre la jove. Maria Schneider (19 anys) era denigrada per Brando (48 anys) a la gran pantalla.

Schneider va acusar Bertolucci i Brando, homes d’èxit i referents d’un món masculinitzat, però l’opinió pública i la indústria cinematogràfica van ignorar-la. Ella, acusada de falsedat i titllada d’excèntrica, va ser oblidada, i va arrossegar el trauma d’una humiliació feta pública. Finalment, després d’una vida marcada per aquest abús, va morir sense que es reconegués la veritat. La seva violació, aquella escena infame, s’havia convertit en un dels gran mites de la nostra història eròtica.

De nou una escena de violació, una relació no consentida, personifica el desig sexual en la nostra cultura masclista. Això converteix en excitant l’agressió als nostres cossos, la violació de la nostra dignitat i el segrest de la nostra llibertat.

VIH

Bonaventura Clotet (Barcelona, 1953) ha dedicat la seva vida professional a lluitar contra el VIH. Pocs dies després de celebrar el Dia Mundial de la Lluita Contra la Sida, l’1 de desembre, el director de l’IrsiCaixa es mostra convençut que la malaltia és eradicable i insisteix en l’aprovació d’una nova llei de mecenatge per rellançar la recerca científica.

En quin moment està la lluita contra el VIH i la sida?

Busquem poder demostrar que la sida és una malaltia que es pot curar i que es pot eradicar, i jo crec fermament que aquesta prova de concepte la podrem tenir enllestida en cinc o set anys, però això depèn dels recursos que s’hi destinin. Fins ara s’ha aconseguit en un cas, el denominat pacient de Berlín, que després d’un trasplantament de moll d’os perquè patia una leucèmia va eliminar el virus. Això no és transportable a la majoria de ciutadans.

Com aconseguiran la curació? Quina és la línia d’investigació futura més prometedora?

El virus és capaç d’amagar-se i quedar-se latent en determinades cèl·lules. Per això la prova de concepte definitiva haurà de combinar diverses estratègies, a través de la col·laboració internacional. Segurament caldrà un mecanisme que faci emergir totes les cèl·lules infectades, i un altre que les destrueixi. Pot ser una vacuna terapèutica que reeduqui el sistema immunitari. Hi ha diferents assajos que estem fent i d’altres que començarem d’aquí dos o tres anys. A banda de la part immunògena, la vacuna també ha de tenir un bon vehicle transportador que la dugui allà on calgui. No serveix de res tenir un cotxe molt bo però un conductor molt dolent.

Però malgrat els continus avenços científics, el virus ha demostrat una gran capacitat de resistència.

És cert que la meitat dels 37 milions de malalts que hi ha al món no tenen accés als fàrmacs. En molts països de l’Àfrica, on els tractaments no són els òptims, s’està produint un augment dels casos de virus resistents. Si això s’expandeix, tindrem un problema fins i tot amb els medicaments actuals, però l’Organització Mundial de la Salut (OMS) vetlla perquè això no passi.

¿La humanitat s’enfronta al pitjor virus que ha conegut fins ara?

La resposta depèn de diversos paràmetres. El que ha quedat clar és que el VIH té una gran capacitat de mutar i va canviant contínuament. En general, hem de pensar que si una persona està en tractament té la malaltia sota control i, a més a més, el virus no és transmissible. Això sí, necessitem una vacuna capaç de fer front a les diferents variants virals que es van generant, i per això s’han de dissenyar anticossos neutralitzants o immunoglobulines. Es tracta de buscar quina part en comú hi ha a tots els tipus de VIH, perquè sinó sempre anirem un pas enrere de la malaltia. En recerca s’ha de pensar sempre que no ho tens tot i que alguna cosa se t’escaparà.

Com valora la feina de la Fundació Lluita Contra la Sida, que vostè presideix?

Gràcies al Miguel Bosé, que és el nostre ambaixador, fa més de set anys que fem una gala contra la sida, a l’estil dels sopars solidaris dels EUA. En aquest temps hem pogut recaptar uns 4 milions d’euros, però necessitem una llei de mecenatge molt més oberta.

En què consistiria aquesta llei?

Hauria de representar una deducció fiscal prou significativa per estimular la donació per part de persones que tenen molts diners, a més d’un bon reconeixement públic de les persones que fessin aquestes donacions. A Holanda el mecenatge desgrava un 100%, a França un 60%, però a Espanya només el 30%. Catalunya, com a país, hauria d’assolir els nivells d’Holanda. Te’n faries creus de tota la gent que pot donar 100.000 euros i no els representa gaire res. A més, la sida és un model d’envelliment accelerat, o sigui que en aquest cas invertir-hi és contribuir a investigar per a tothom.

Què en pensa de la profilaxi preexposició (PrEP)?

És claríssimament necessària i útil per prevenir infeccions, però abans s’ha d’estudiar bé i implementar adequadament. El cost està justificat perquè sempre serà millor prevenir tractaments que són de per vida, però cal educació perquè no augmentin altres malalties. La realitat és que la sida segueix sent un problema de primer ordre. No és una cosa vintage que interpel·li els altres.

fra Valenti de Manresa

A Fra Valentí li agrada la broma, és ràpid com un llamp, de cames i de ment, i li demano que em guareixi dels mals esperits, que foragiti de mi les causes externes que m’amoïnen. Agafa un pom d’herbes remeieres i un sonall fet amb llavors d’una fruita tropical i me’ls fa passar pel coll, el tronc i les cames, a mode de demostració divertida. És un ritual tribal de l’Amèrica precolombina, i els frares missioners caputxins s’esforçaven a explicar als indígenes que es deixessin de rituals i aprofitessin les virtuts de les plantes medicinals. Que aquelles herbes no els guaririen per ciència infusa, sinó que en traurien més partit si les feien infusionar.

Fra Valentí és un savi, un home que si l’escoltes només en pots aprendre, eixamplar el pensament i l’altura de mires. Em sento privilegiat que em permeti acompanyar-lo per la que és casa seva des de fa gairebé trenta anys. Els racons de l’església dels Caputxins de Sarrià amaguen tresors que alimenten l’ànima i el pensament. Primer veiem el museu etnogràfic missional, que conté peces al·lucinants, de gran valor, de quan encara no existia l’americanisme, portades des del continent americà pels missioners evangelitzadors que els recollien per interès antropològic. Hi ha objectes del paleoindi, del neoindi i del precolombí, peces índies arcaiques, formes de l’art primitiu americà. Objectes casolans i també decoratius, recipients, flabiols, figuretes i estores amb formes que és ben clar que van influenciar després l’art modern de Pablo Picasso i Joan Miró, per exemple. Una meravella. Després passem a l’arxiu de documents, al qual porta tres dècades de dedicació arxivera. S’ho coneix tot, ha llegit i investigat incansablement sobre la tasca missionera dels caputxins des de la seva fundació, el 1578, fins a la Guerra Civil Espanyola. Els arxivadors contenen de tot: cartes, mapes, permisos de dir missa, sermonaris, epistolaris, documentació interna...

Passem després a la biblioteca hispanocaputxina, el seu lloc de treball, on la seva tasca s’ha elevat especialment. Hi ha tota mena de manuscrits originals dels quals Fra Valentí ha destil·lat les essències amb paciència per injectar-hi vida, més enllà de l’acumulació d’informació a les prestatgeries d’una biblioteca. N’ha extret la informació per als treballs que li han aportat popularitat: els llibres de cuina, medicina natural i horticultura que recuperen tradicions orals oblidades i tan sols apuntades en vells llibres que són un tresor.

Passegem pel jardí de l’església, “un semibosc o més aviat un bosc enjardinat”, on conviuen plantes remeieres i ornamentals i on es poden sentir els sons del matí a Sarrià, la vida que envolta un oasi de pau i de coneixement. Goso preguntar-li per què es va fer sacerdot. “La fe sempre és la resposta a una crida. Déu et demana que el serveixis”, respon sense pensar-s’ho gens. Tenia vint anys i treballava a la Caixa de Manresa, la seva ciutat. Assistir cada dia a la galdosa cerimònia de l’amor pels diners no era cosa del seu gust i la vida pobra i senzilla dels caputxins potser era un bon aixopluc per al seu descontentament.

Sacerdot als 28 anys

Fa la formació religiosa i els estudis eclesiàstics a Arenys de Mar, i el 1987, amb 28 anys, és ordenat sacerdot. Els frares li encomanen la missió de cuidar i estudiar la documentació, difondre-la. És la injecció de vida que alhora ha donat sentit a la seva pròpia vida. En paral·lel va estudiar també la carrera d’història i la seva tesi doctoral va tractar sobre l’actitud i la mentalitat dels caputxins catalans durant la Guerra de Successió. La seva tasca historiadora té una gran vàlua. No para d’ensenyar-me llibres i volums amb què ha treballat. M’explica que alguns grans noms de la literatura catalana tenen un estret vincle amb la seva orde religiosa: Verdaguer, esclar, però també Maragall, Ruyra, Folch i Torres i Junceda.

El seu camí de coneixement l’ha portat des de l’estudi de la religiositat fins a temes que hi estan vinculats, però no estrictament confessionals. És l’àmbit en què ha excel·lit en els últims anys: les receptes de la cuina conventual i monàstica i l’ús de les herbes remeieres. Algunes de les receptes, medecines i ungüents que explica als seus llibres divulgatius s’utilitzen des de l’Edat de Pedra i s’han conservat gràcies als arxius que ell custodia amb diligència. Em parla de la genciana, dels armolls, del moratort, de la celidònia i de la centàurea. Remeis per refrescar el fetge, píndoles per purgar, pomades per a llagues gairebé incurables i barreges per a febres terciàries. Ja té enllestits dos nous llibres que, si Déu vol, apareixeran cap a la primavera.

Diu missa i confessa cada tarda a la basílica de la Puríssima Concepció del carrer Aragó i cada diumenge oficia la primera cerimònia a Sarrià. Li sap greu la crisi de fe d’avui en dia: “Molta gent viu com si Déu no existís, però existeix!” I a Fra Valentí se li manifesta en les plantes, les herbes i la cuina.

el mentider

Si el somni de tot populista és aconseguir comunicar-se directament amb la gent, sense intermediaris que filtrin els missatges, Donald Trump és qui té més a tocar aquesta distopia, aquest estadi comunicacional en què líder i poble són tot u. Un context que minimitza les referències, la comprovació dels fets i el debat; i amplifica la força d’unes idees que penetren sense interferències ni modulacions.

Trump, reconvertit de xòuman televisiu a predicador de la política, utilitza el Twitter de manera tan magistral que està canviant el rol dels mitjans de comunicació tradicionals, que després de la penitència que han viscut durant la campanya temen sortir del foc per caure a les brases. Explotats pel Trump candidat, que va aconseguir hores i hores d’audiència en prime time, descol·locats perquè el nouvingut trenca regles i protocols, ja no són decisius i poden esdevenir prescindibles. És així per al republicà, que tira de Twitter per comunicar-se directament amb els seus i aconsegueix que els tuits que llança siguin repetits i amplificats pels mitjans tradicionals. Anuncis enllaunats en 140 caràcters que escriu ell personalment: criden prou l’atenció per tenir impacte i són suficientment ambigus per no comprometre’l.

És el cas de la sèrie de tuits que proclamaven que no hi hauria conflicte d’interessos entre el Trump empresari i el Trump president. Un gran anunci… que deixava les precisions per més endavant. Venia la idea, que molts mitjans van repetir, que deixava la direcció del seu imperi, però sense aclarir si en mantindria el control a través, per exemple, de la família.

Un altre exemple: en conèixer l’inici del recompte de vots en tres estats, un Trump aïrat va respondre-hi amb una bateria de tuits en què deia, sense proves, que ell hauria guanyat el vot popular si milions de persones no haguessin votat de manera il·legal. El vot popular l’ha perdut per una diferència enorme, més de 2,5 milions de vots, i res fa pensar que hi hagi hagut electors il·legals; però a Trump li és igual. Repetirà la falsa denúncia, l’amplificaran i la discutiran els mitjans, fins que la idea del frau es converteixi, per a alguns, en axioma.

Els cants de sirena de Trump

Tuits de propaganda, tuits per desviar l’atenció, per crear polèmiques fàcils que li permetin mantenir un estat d’excitació permanent, tuits per criticar periodistes o mitjans que no li agraden, tuits que s’alimenten de realitats convenients, de mitificacions i de falsedats palmàries. S’amaga darrere Twitter i combina aquesta activitat amb mítings per enlluernar els seus, evitant rodes de premsa i el contacte directe amb els periodistes, i comença a desmantellar el tradicional grup de periodistes de la Casa Blanca que segueixen 24 hores al dia el president.

Diuen que quan el metge ens falla anem a visitar el curandero. Que si el mal ens fa cargolar, a falta d’una alternativa racional estem disposats a explorar qualsevol opció per poca solidesa que tingui. Davant dels efectes negatius de la globalitzacio, i vist que els polítics de sempre no donen alternatives, una part important dels nord-americans han seguit els cants de sirena del Twitter de Trump i creuen cegament en les receptes miraculoses del curandero que els ha promès tornar a fer Amèrica gran. De moment, Trump no els decep. Actua igual de president electe que quan feia de candidat.

Comparteix a facebookComparteix a twitter

el parlament

Quan el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va pronunciar la frase “o referèndum o referèndum”, en realitat estava introduint un canvi substancial en el full de ruta acordat per les forces independentistes abans de les eleccions del 27-S. Per tant, és lògic que aquest full de ruta s’hagi d’adaptar ara a un nou escenari on el referèndum, i no la declaració unilateral d’independència, és la idea força. Segons ha pogut saber l’ARA, una de les opcions que sembla imposar-se és que la llei de transitorietat jurídica que s’aprovarà a l’estiu entri en vigor en dues fases diferents. En una primera només ho faria per a aquells aspectes que permetrien a la Generalitat la celebració d’un referèndum sense permís de l’Estat. Suposaria, per dir-ho gràficament, la proclamació de la mínima sobirania necessària per organitzar la votació. La resta, que regularia de facto la conversió de l’actual comunitat autònoma de Catalunya en un estat independent amb tots els ets i uts, només entraria en vigor en cas d’una victòria del sí. Seria una desconnexió en dues fases.

Aquesta opció, que estudien els diferents actors polítics del procés, té l’avantatge que circumscriu el xoc amb l’Estat, que es donaria igualment, a la idea de les urnes i el dret a votar, i no explícitament a la independència, que encara no té un suport majoritari a Catalunya i, sobretot, genera inquietud a les cancelleries europees. En canvi, la idea del referèndum sí que compta amb més suports internacionals, tal com han pogut comprovar des de la conselleria que encapçala Raül Romeva. Al capdavall, però, s’estaria plantejant el mateix pols a l’Estat i només canviarien els termes del debat: ¿per què Espanya no pot permetre un referèndum igual que el que sí que s’ha pogut celebrar al Regne Unit?

El debat tot just s’ha iniciat i encara no s’ha assolit un consens, però les pròximes setmanes i mesos veurem com els diferents actors es van posicionant respecte a aquest canvi d’estratègia lent però imparable que es va iniciar amb la qüestió de confiança del president Puigdemont. L’únic actiu que té Catalunya per guanyar aquesta batalla és la mobilització ciutadana i un ampli consens social, que ara per ara se situa al voltant del referèndum i el dret a decidir. I no es pot prescindir de cap de les dues potes.

el futbol plora

El somni del Chapecoense, un humil club de futbol de la Primera Divisió del Brasil, es va trencar ahir en un tràgic accident aeri quan es va estavellar l’aparell on viatjava l’equip prop de la ciutat colombiana de Medellín, on havia de disputar la final de la Copa Sud-americana. Almenys 71 persones hi van perdre la vida. Els equips de salvament van poder rescatar amb vida set dels ocupants de l’avió, però un d’ells va acabar morint a l’hospital. A l’interior hi anaven 22 jugadors del club esportiu, 24 directius, tècnics i convidats, 22 periodistes i nou tripulants de nacionalitat boliviana. Tres futbolistes, dos membres de la tripulació i un periodista són els que han sobreviscut, a banda de quatre passatgers que finalment no van pujar a l’avió, on hi havia 77 persones en lloc de les 81 previstes, segons va confirmar la policia colombiana. L’equip amb qui s’havia d’enfrontar avui el club brasiler, l’Atlético de Medellín, va demanar que es lliuri el trofeu al Chapecoense.

Escala tècnica prèvia

L’aeronau, un Avro Regional Jet 85, procedia de l’aeroport bolivià de Santa Cruz de la Sierra, on havia fet una escala tècnica per una avaria elèctrica, i va impactar a terra en plena maniobra d’aterratge a Medellín. Cap a les 02.30, hora catalana, va perdre contacte amb la torre de control, prop del municipi de La Ceja. L’hostessa supervivent va detallar que el capità va deixar anar combustible per evitar una explosió en cas d’impacte. Ahir ja es van localitzar les dues caixes negres que serviran per conèixer les causes o què va passar a la cabina poc abans del sinistre, mentre l’operatiu de rescat continuava lentament, a causa de les condicions meteorològiques i l’orografia del terreny.

La Confederació Sud-americana de Futbol va lamentar el tràgic accident i va suspendre tota activitat relacionada futbolística: “La família de la Conmebol lamenta enormement el que ha passat. Totes les activitats de la Confederació estan suspeses fins a nou avís”, deia en un comunicat. El president del Brasil, Michel Temer, també va expressar el seu suport: “El govern farà tot el possible per alleujar el dolor dels amics i familiars de l’esport i del periodisme nacional”. Les mostres de condol es van estendre per tot el món i el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, també mostrava la seva solidaritat.

Casualment, l’aparell sinistrat és el mateix que va fer servir fa poc la selecció argentina per a un viatge al Brasil. Fonts de l’Associació de Futbol Argentina van advertir, segons publicava el diari Clarín, que “era molt petit i precari” i “es movia molt, feia sorolls per totes bandes i els problemes d’espai eren evidents, tant que hi havia inconvenients per acomodar l’equipatge de mà a tots els compartiments dins l’aparell”.

Ciutat consternada

A Chapecó, una ciutat de 200.000 habitants del sud del Brasil, la notícia va trencar l’ambient festiu que es vivia per la gesta de l’equip. Al vestidor, els nou jugadors que s’havien quedat a casa lesionats no s’ho podien creure. “Hem de ser forts”, deia un exdirigent del club. A fora de l’estadi, centenars d’aficionats vestits amb les samarretes verdes de l’equip no podien evitar les llàgrimes. “Aquesta tragèdia s’endú part de les nostres vides”, afirmava un dels simpatitzants en declaracions a Efe. Els clubs brasilers s’han ofert a cedir jugadors per poder jugar la final de la Sud-americana la temporada que ve. L’impacte emocional de l’accident es va sentir a tot el món, en part pels nombrosos vídeos, fotografies i missatges que les víctimes havien penjat a les xarxes poc abans d’embarcar.

Dos exjugadors de la lliga espanyola, entre les víctimes

Cléber Santana, exjugador del Mallorca i l’Atlètic de Madrid, militava a l’equip de la ciutat de Chapecó, on era el capità, i és una de les víctimes mortals del fatal accident aeri. Els clubs on va desplegar el seu joc van mostrar ahir la seva condolença i l’entrenador del Vila-real, Fran Escribà, amb qui va coincidir al club madrileny en la temporada 2009-2010, va mostrar-se commocionat per la notícia: “Tant jo com la resta de la plantilla sentim molt aquesta tragèdia, i en el meu cas encara més per Cléber Santana, a qui vaig tenir com a jugador”. L’altre esportista conegut a la Península és Filipe Machado, que va militar a les files del Pontevedra la temporada 2006-2007 per després marxar a la União de Leiria, equip de Segona Divisió de la lliga portuguesa.

Altres tragèdies aèries del món de l’esport

1949: l’equip de futbol del Torí

El 4 de maig els jugadors tornaven d’un partit a Lisboa quan el seu avió es va estavellar. Va morir gairebé tota la plantilla, a més de periodistes i treballadors del club.

1958: l’accident més recordat

Aquell febrer un accident a Munic a causa d’una tempesta de neu va provocar la mort de 23 persones, entre les quals vuit futbolistes, l’entrenador i dos directius del Manchester United.

1959: mor Joaquim Blume

El gimnasta català tenia 26 anys quan va perdre la vida en un accident d’avió en què també van morir quatre companys d’equip.

1972: ‘Viuen’

És una de les tragèdies més conegudes perquè en van fer una pel·lícula i un llibre: Viuen. Un avió de la força aèria uruguaiana va caure als Andes: hi viatjaven 42 passatgers, entre els quals l’equip de rugbi Old Christians. Van sobreviure 16 persones.

2011: un equip d’hoquei rus

Els jugadors del Lokomotiv van morir en un accident aeri quan es dirigien cap a un partit a Minsk.

1000 e en negre

El govern espanyol té previst anunciar aquest divendres un nou gravamen a les begudes ensucrades -amb altres mesures fiscals que s'enviaran a Brussel·les, com un increment dels impostos especials de tabac i alcohol- que bloquejarà els ingressos previstos pel Govern en els nous pressupostos, presentats tot just aquest dimarts. Si el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, opta per crear un impost idèntic al dissenyat per la Generalitat impedirà al vicepresident, Oriol Junqueras, obtenir els ingressos previstos en els comptes per aquest tribut. La conselleria d'Economia confiava recaptar 31 milions d'euros el 2017 per l'impost a les begudes ensucrades, que no ha estat ben rebut per patronals com Foment del Treball. En un exercici sencer, la previsió del Govern és de 41,3 milions.  

Les mesures planificades pel govern espanyol, comunicades pel mateix Montoro aquest dimecres als grups parlamentaris al Congrés, repetirà l'estratègia d'Hisenda amb l'impost dels dipòsits bancaris. El 2012, el Govern va anunciar que crearia un impost sobre aquests dipòsits per augmentar el flux d'ingressos, una decisió ràpidament contraatacada per l'executiu espanyol amb un tribut idèntic a escala estatal. La Generalitat va recórrer el conflicte al Tribunal Constitucional, que va dictaminar a favor de l'Estat, fet que va bloquejar la iniciativa catalana. Ara, la situació es torna a repetir amb l'impost a les begudes ensucrades. 

El PP de Catalunya qüestiona l'impost

El portaveu adjunt del PP al Parlament, Santi Rodríguez, justament ha qüestionat aquest dimecres l'impost a les begudes ensucrades contemplat als nous pressupostos de la Generalitat. "Alguns aquesta setmana estarem molt contents amb l'impost a la Coca-Cola però no ho compartim", ha dit durant un debat a la cambra. Amb aquestes paraules el diputat s'ha referit també a la polèmica generada per la recent adhesió de la presidenta de Coca-Cola European Partners, Sol Daurella, al consell assessor del Diplocat. Des de JxSí i la CUP han retret a Rodríguez la seva "burla" a la taxa plantejada per la Generalitat alhora que Montoro la promou a l'Estat.

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

El PP criticava al Parlament l'impost a les begudes enscucrades mentre Montoro l'anunciava a Madrid

El Parlament tomba la proposició de llei del PP per reduir l'IRPF a Catalunya

PP i PSOE ignoren les peticions de Catalunya i pacten un topall de dèficit del 0,6%

La CUP suggereix que sense l'esmena del juny als pressupostos no s'hauria apostat pel referèndum

El topall de dèficit posa a prova el «diàleg» en el primer consell de política fiscal de Santamaría

Junqueras reclamarà un dèficit de l'1,18% al consell de política fiscal i financera